[15/06] «L'Éducation Libertaire» - «Le Réveil des Travailleurs» - «Le Communiste» - «Humanidad» - «Spartaco» - «Generación Consciente» - «Protesta Umana» - «L'Emancipazione» - «Libre Examen» - «L'Unique» - «Nervio» - «La Nostra Lotta» - «Caos» - «Adarga» - «Les Temps Maudits» - «Anartiste» - Pelissard - Sosset - Berruit - Duvergé - Bendanti - Sánchez - Moral - Sarrau - Guàrdia Abella - Pellicer - Barbieri - Figner - Tarín - Teresa Asla

Anarcoefemèrides del 15 de juny

Esdeveniments

Capçalera de L'Éducation Libertaire

- Surt L’Éducation Libertaire: El 15 de juny de 1900 surt a París (França) el primer número de L’Éducation Libertaire. Revue mensuelle internationale. Organe des bibliothèques d’éducation libertaire. D’antuvi impresa i després realitzada en autocòpia i bimestral, es van publicar 10 números fins a març de 1902. Aquesta publicació és de fet els prolegòmens d’una temptativa de creació d’una escola llibertària que es va inaugurar el 12 de febrer de 1899, a París, a l’Hôtel des Sociétés Savantes (Palau de les Sàvies Societats); el projecte inicial, sostingut per Jean Grave i Piere Quillard, d'obrir una escola llibertària per a la infantesa no es va poder aconseguir encara, ja queúnicament s'impartien classes nocturnes als adults. Els redactors de L’ÉducationLibertaire eren els de Les Temps Nouveaux i de Le Libertaire (Victor Dave, Paul Robin, André Girard, C. Papillon, Étienne Lariviere, Albert Bloch, André Veidaux, Gabriel De La Salle, Charles Malato), però també hi participaven anarcosindicalistes com Ivetot o Paul Delesalle. Domela Nieuwenhuis va publicar la conferència L’Éducation libertaire, el número 12 de la col·lecció de fullets de Le Temps Nouveaux (1900), autèntic manifest del projecte. El grup de la revista va editar, com a mínim, quatre fullets: Le coopératisme et le néo-coopératisme: rapport présenté au Congrès ouvrier révolutionnaire international, dels Étudiants Socialistes Révolutionnaires Internationalistes de Paris (1900); Contre la nature, de Paul Robin (1901); Ce que j’entends par l’individualisme anarchique, de Georges Butaud; i L’éducation pacifique: conférence, d’André Girard.

***

Capçalera de Le Réveil des Travailleurs

- Surt Le Réveil des Travailleurs: El 15 de juny de 1900 surt a Lieja (Valònia, Bèlgica) el primer número del bimensual, i després setmanal, Le Réveil des Travailleurs, que va tenir dos subtítols: «Periòdic d’emancipació popular» i«Òrgan llibertari». Estava editat pel«Grup de propaganda pel fullet, la canço i el cartell» i l’anarquista belga Georges Thonar en serà un dels responsables. El periòdic arribarà a tirar 1.700 exemplars, però deixarà de publicar-se l’abril de 1903, editant fullets de diversos autors (Lucien Hénault, Max Borgueil, Eugénie Potonié-Pierre, Johann Most, etc.).

***

Capçalera de Le Communiste

- Surt Le Communiste: El 15 de juny de 1907 surt a Boitsfort (Flandes, Bèlgica), publicat a la impremta de la colònia comunista llibertària L’Expérience, el primer número del periòdic mensual Le Communiste. Organe de propagande libertaire. Entre els col·laboradors en trobem Émile Chapelier --fundador en 1905 amb sa companya de la colònia L’Expérience, instal·lada inicialment a Stockel-Bois--, Kropotkin, Élisée Reclus, Alexandra Myrial (David-Néel), Alexandre Schapiro, Adolphe Balle (Pierre des Chênes), Rafael Fraigneux, Le Rétif (Victor Serge), etc.; i el gerent en va ser G. Marin. El periòdic editarà 17 números fins al 8 d'agost de 1908, amb un tiratge de 2.000 exemplars distribuïts gratuïtament, i serà substituït per Le Révolté i després per L’Emancipateur.

***

Capçalera del primer número d'Humanidad

- Surt Humanidad: El 15 de juny de 1912 surt a València (País Valencià) el primer número de la publicació racionalista anarquista Humanidad. Revista quincenal de educación y cultura social. Era continuació del setmanari racionalista Escuela Moderna (1910-1911), dirigit per Samuel Torner i segrestat per les autoritats. Hi van col·laborar, entre d'altres, A. Blanqui, José Casarola, Anselmo Lorenzo, A. Lefevre, Amadeu Pau, Manuel Pau Piera i Fernando Vela. En sortiren set números, l'últim el 15 de setembre de 1912, i deixà de publicar-se per dificultats econòmiques.

***

Portada del primer número d'Spartaco

- Surt Spartaco: Pel juny de 1920 surt a Roma (Itàlia) el primer número del periòdic mensual Spartaco. Numero di propaganda comunista-anarchica. Portava l'epígraf «Cum Spartacus pugnavit!» (Quan Espàrtac lluità!). Editat pel Grup Comunista-Anarquista «Spartaco» de Roma, va estar dirigit per Ettore Sottovia, amb Cesare Camattini de gerent. Els articles anaven sense signar o amb pseudònims. En sortiren 25 números, l'últim l'abril de 1922. Sembla que va sortir un número únic il·lustrat especial per al Primer de Maig de 1920 amb el títol Spartaco publicat pel mateix grup, però que no se n'ha conservat cap exemplar.

***

Portada d'un número de Generación Consciente

- SurtGeneración Consciente: Pel juny de 1923 surt a Alcoi (Alcoià, País Valencià) el primer número d'una de les revistes més prestigioses i duradores de l'anarquisme hispà Generación Consciente. Revista Ecléctica. Entre juny de 1925 i 1928 serà publicada a València i a partir d'aquesta data canviarà obligada per la censura el títol per Estudios. Revista Ecléctica, fins a 1937 que deixarà de publicar-se. Tirava entre 65 i 75.000 exemplars. Revista eclèctica, naturista i llibertària, els principals temes abordats eren el nudisme, la medicina integral, l'amor lliure, l'educació sexual, el neomaltusianisme, l'eugenèsia, l'higienisme, l'antiracisme, la gimnàstica, l'alimentació natural, el vegetarianisme, la pedagogia racional, el feminisme, l'art, la filosofia, etc. Tindrà una influència decisiva en l'evolució radical de la mentalitat de la classe obrera i comptarà amb nombrosos col·laboradors: Higinio Noja, Julio Barco, Juan Tercier, Roberto Remartínez Gallego, Alcrudo, Orobón, Arias, Eusebio Navas, Alfonso Martínez Rizo, Abad de Santillán, Amparo Poch y Gascón, Augusto Moisés, Gastón Leval, Carsí, Rudolf Rocker, García Birlán (Julio Barco), Mariano Gallardo, Cano, Ryner, Pereira, Carlos Brandt, Fontanals, Fortunato Barthe, José María Martínez Novella, i els metges anarquistes Isaac Puente (Un médico rural) i Félix Martí Ibañez. Josep Renau i Manuel Monleón hi van publicar nombrosos cartells i fotomuntatges. El responsable de la revista va ser José Juan Pastor, que es va embarcar en l'empresa després de l'èxit de Redención (1921-1923), i que serà a partir de 1928 membre del comitè fundador de la«Lliga per la reforma sexual». Connectada amb la revista hi havia una editora (Biblioteca de Estudios) amb diverses col·leccions i una distribuïdora de més de mil títols de llibres

***

Capçalera del primer número de Protesta Umana

- Surt Protesta Umana: Pel juny de 1926 surt a Boston (Massachusetts, EUA) el primer número del periòdic anarquista en llengua italiana Protesta Umana. Bottetino del Comitato di Difesa Sacco e Vanzetti. Era l'òrgan d'expressió del Sacco-Vanzetti Defense Committee (SVDC, Comitè de Defensa Sacco i Vanzetti), creat per lluitar contra la condemna a mort dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Estava dirigit per Aldino Felicani. Era continuació de L'Agitazione. Organo del Comitato di Difesa Pro Sacco e Vanzetti, que també va ser editat per Aldino Felicani entre el desembre de 1920 i el març de 1925. En el primer número de Protesta Umana aparegué el text «Mentre s'approssima il giorno dell'esecuzione i reclusi ammoniscono: La salute è in voi!» (Mentre s'acosta el dia de l'execució els reclusos adverteixen: La salvació és cosa vostra), fent referència al fullet editat per Luigi Galleani La salute è in voi, manual de com fer bombes explosives per a atacar l'autoritat. En sortiren tres números, l'últim l'abril de 1927.

***

Capçalera de L'Emancipazione

- Surt L'Emancipazione: Pel juny de 1927 surt a San Francisco (Califòrnia, EUA) el primer número del mensual en llengua italiana L'Emancipazione. Libertario del West. Més tard tindrà dos subtítols més:«Periodico Libertario del West» i«Mensile Libertario del West», i es publicarà a Oakland (Califòrnia, EUA). Editat per Vincenzo Ferrero, hi van col·laborar Adolfo Antonelli i Giuseppe Ciancabilla, entre d'altres. Sortí fins a l'octubre de 1932.

***

Capçalera del primer número de Libre Examen

- Surt Libre Examen: El 15 de juny de 1930 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic Libre Exament. Publicación anarquista. Sortia irregularment gràcies al suport voluntari. En aquest primer número publicà una carta de Simón Radowitzky, que havia estat alliberat l'abril passat de la colònia penitenciària d'Ushuaia i vivia exiliat a Montevideo. Sembla que només sortí aquest número.

***

Porta da d'un exemplar de L'Unique

- Surt L'Unique: Pel de juny de 1945 surt a Orleans (Centre, França) el primer número del periòdic mensual L'Unique. Bulletin intérieur exclusivement destiné aux «Amis d’E. Armand». Editat per Émile Armand, fou una continuació de l'obra de propaganda d'aquest anarquista individualista que ja havia començat amb L'en dehors, en 1922. En van ser gerents E. L. Juin, O. Ducauroy i J. Cezar. El periòdic, que va mantenir una important correspondència amb l'estranger, apareixerà fins a l'estiu de 1956, editant-se'n 110 números en total, a més d'una nombrosa col·lecció de suplements, i serà l'última publicació editada per Armand. Hi van col·laborar Léonard Abbott, M. T. Acharya, Roland Actorie, G. Aguire, Margaret C. Anderson,Émile Armand, E. Azema, A. Bailly, Victor BAsch, Charles Boudoin, P. V. Berthier, E. Bizeau, Sylvain Bommariage, L. Boue, Pierre Boujut, Pierre Brignon, Maud Calverton, Clovys, Dr. Rémy Collin, A. H. Coryell, Dr. Henri Dalmon, Hem Day, Benjamin De Casseres, Roger Denux, M. Devaldes, Rasco Duanyer, Ovide Ducaroy, Louis Esteve, Havelock Ellis, Tom Earley, Lilith Elvant, Henri Frossard, Marguerite i René Gieure, Rémy De goumont, Marie De Grandfrey, M. Grivert-Richard, G. Getcheff, Paul Ghio, Jack Greenberg, René Guillot, John Hay, George D. Heron, Dr. H. Herscovici, M. G. Igualada, Maurice Imbard, Ixigrec, Théodore Jean, Angelo Jorge, Jo i Lawrence Labadie, Gérard De Lacaze-Duthieres, Philéas Lebesgue, André Lefrevre, Leonev, Louis Le Sidaner, A. Libertad, Vera Livinska, J. William Lloyd, Jean Lorrain, Jean Marestan, Marie Claire Maguelonne, Enzo Martucci, J. Mascii, Frederica Montseny, André Pernin, Maurice Pernette, H. Perruchot, Adrien Petit, F. Planche, Pere Prat, A. Prunier, Paul Rassinier, P. Vigne D'Octon, Élie i Élisée Reclus, Marcle Riou, Bertrand Russell, Han Ryner, W. Siegmester, J. P. Sieurac, Jean Sovenance, Herbert Spencer, Camille Spiess, Lucy Sterne, Fernando Tarrida del Marmol, Lev Tolstoi, James L. Walker, Walt Whitman, Georges Woodcock, V. S. Yarros, entre d'altres. En van ser il·lustradors Léo Campion, Félix Cotard, Jean Lebedeff i Louis Moreau.

***

Capçalera de Nervio

- Surt Nervio: Pel juny de 1958 surt a París (França) el primer número del periòdic anarcosindicalista mensual Nervio. Portavoz de la Regional Andalucia-Extremadura. Aquest òrgan de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'Exili va ser dirigit per Francisco Olaya Morales i després per Enrique Ordoño. Reprenia la capçalera que s'edità a Almeria en 1938, portaveu de la 147 Brigada Mixta, en record del seu director Juan Santana Calero, assassinat pel feixisme. Hi van col·laborar Paulino Díez, Rafael García, Acracio González Gutierrez, Miguel Guerrero, Salvador Martínez, Manuel Pérez, Rafael Pérez, J. Ruiz i M. Temblador, entre d'altres. En sortiren 19 números fins al gener de 1960.

***

Capçalera de La Nostra Lotta

- Surt La Nostra Lotta: Pel juny de 1958 surt a Modica Alta (Ragusa, Sicília) el primer i únic número del periòdic anarquista La Nostra Lotta. Numero unico a cura del Gruppo «Iniziativa Anarchica». La publicació anava dirigida a fer costat el Front Antielectoral i a valorar les eleccions polítiques a la Cambra de Diputats de la República Italiana celebrades el 25 de maig anterior. A Modica Alta va guanyar la Democràcia Cristiana (DC).

***

Portada del primer número de Caos

- Surt Caos: Pel juny de 1979 surt a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el primer número de la revista anarquista Caos. Sorgida de militants llibertaris mexicans i dels cercles exiliats espanyols, volia unir en una publicació de caire crítica els integrants del periòdic Tierra y Libertad i els del cercle que es movia al voltant de l'anarquista català exiliat Ricard Mestre Ventura, que posteriorment fundà la Biblioteca Social Reconstruir. El grup editor portà el nom de Coordinació Llibertària de Mèxic (CLM) i en formaven part Antonio Eyzaguirre, V. Molina, José Luis Rivas Vélez i Héctor Subirats S., entre d'altres. Comptà amb el suport de diferents grups i editorials anarquistes, com ara la llibreria El Nagual, els Editores Mexicanos Unidos, les Ediciones Antorcha i les Ediciones Pasquín, entre d'altres. Aquesta publicació tingué un gran ressò en la intel·lectualitat mexicana, encara que la unió que es volia no reeixí i cada grup continuà amb les seves pròpies publicacions. Una de les seves característiques primordials va ser l'acurat disseny de la publicació, que comptà amb dibuixos de destacats artistes del moment (Funs, Gourmelin, Jakue, Ops, Perich, Romeu, Fernando Sampietro, Serre, etc.). També va ser molt important pels col·laboradors de la revista, intel·lectuals de gran prestigi internacional, o pels autors clàssics dels quals es reproduïren textos (Antonio Alonso C., Héctor Anabiarte Rivas, Jorge Aranda, Jordi Arenas, Laurent Aubague, Luis Eduardo Aute, Georges Bataille, Jean Baudrillard, Ezio Flavio Bazzo, Maurice Blanchot, G. Caos, Adolfo Castañón, Cornelius Castoriadis, Rafael Cid, Emil Cioran, Pierre Clastres, Alfonso D'Aquino, Pedro Echeverría V., Manuel España Bis, Fernando Esquivel, Antonio Eyzaguirre, Carlo Frabetti, Théo Frey, Agustín García Calvo, Freddy Gómez, Jan Kott, Claude Lefort, Arthur Lehning, Ricardo Lorenzo Sanz, René Lourau, H. L. Mencken, Jaime Moreno Villarreal, Aldo Pellegrini, Luis Racionero, Carlos María Rama, Víctor del Real, José Riera, Jorge Robles, Rudolf Rocker, Xavier Sádaba Garal, Fernando Savater, René Schérer, Samuel Schmidt, Jonathan Swift, Max Stirner, José L. Taberner, Roberto Tocaven M., Sergio Toledo, Ernesto Vanegas Valle, Roberto Vallin M., etc.). En el número 5 de la revista es publicà un text amb el títol«Poemínimos», posant com a autor el poeta Efraín Huerta, qui havia publicat un poemari amb aquest títol en l'editorial Siglo XXI; aquesta broma provocadora donà lloc a un gran escàndol, ja que ridiculitzava diversos intel·lectuals mexicans consagrats i aquests se sentiren ofesos i alguns amenaçaren amb demandes judicials. Aquest «afer» donà lloc a que part dels col·laboradors habituals de la revista deixessin de publicar-hi i alguns grups deixessin de distribuir-la. En total en sortiren set números, l'últim en 1981.

***

Portada del número 3 d'Adarga

- Surt Adarga: Pel juny de 1980 surt a Madrid (Espanya) el primer número de la revista cultural anarquista Adarga. La idea d'editar aquesta publicació sorgí en el V Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT), celebrat entre el 8 i el 16 de desembre de 1979 a la Casa de Campo de Madrid. L'ànima intel·lectual del projecte fou Juan Gómez Casas i hi trobem articles de nombrosos escriptors i periodistes llibertaris, com ara José L. González Coronado, Ferran Aisa, Josep Alemany, Antonio Artero, Felipe Regatero, Pep Castells, Dolores Domingo, José Luis González Coronado, Gerard Jacas, Luciano Lanza, Fernando Montero, Antonio Zapata, Benjamín Cano Ruiz,Ángel J. Cappelletli, Noam Chomsky, Juan Gómez Casas, Fidel Gorrón, Sara Guillén, Frederica Montseny, Abel Paz, Carlos Peregrín-Otero, Muñoz Congost, Emma González, Santos Amestoy, García Rua, Ernesto García, Carlos M. Rama, Fernando Sabater, etc. Els temes que tracta van ser d'allò més variat: CNT, anarcosindicalisme, urbanisme, terrorisme, educació llibertària, literatura, art, «Cas Scala», rock, clàssics de l'anarquisme, etc. A causa de la crisi interna confederal i per problemes econòmics, només sortiren cinc números d'aquesta revista, l'últim el setembre de 1981.

***

Portada de l'últim número de Les Temps Maudits

- Surt Les Temps Maudits: Pel juny de 1997 surt a París (França) el primer número de Le Temps Maudits. Revue syndicaliste révolutionnaire et anarcho-syndicaliste éditée par la Confédération Nationale du Travail. La decisió d'editar aquesta revista fou presa al Congrés de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) de Lió de 1998 i sorgí com a un suplement de teoria anarcosindicalista del periòdic Le Combat Syndicaliste. Els temes tractats són variats: feminisme, anarcosindicalisme, antifeixisme, literatura proletària, autors llibertaris, economia, antiparlamentarisme, antiglobalització, ecologia, educació, història anarquista, antimilitarisme, terrorisme, religió, etc. Hi trobem articles d'Ezequiel Adamovsky, Claudio Albertani, Antonio Antón, Sophia N. Antonopoulou, Nathalie Astolfi, Rachid Belkacem, André Bernard, René Berteloot, Alain Bihr, Frédéric Blanchet, Luc Bonnet, Marius Bouvier, Gianni Carrozza, Damien Cartron, François Chesnais, Noam Chomsky, Miguel Chueca, Emili Cortavitarte Carral, Gilles Courc, Philippe Coutant, Alain Durel, Ramón Fernández Durán, Cyrille Gallion, Jean Pierre Garnier, J.-Ch. Gérace, Daniel Guerrier, Edward S. Herman, Tomás Ibáñez, Louis Janover, Dragui Karevski, Greg Kerautet, Gwenael Kivijer, Chusa Lamarca, L. Landauer, Léo Langevin, Arthur Lehning, Hugues Lenoir, Gaëtan Le Porho, Anthony Lorry, Valérie Minerve Marin, Antonio Martín Bellido, G. Mandrin, Christine Mauget, Guillaume Menchi, Patrick Mignard, Ch. Mileschi, Frank Mintz, Agustín Morán, Justa Montero, Stéphane Pelletier, José Pérez, David Peterson, Larry Portis, David Rappe, Mathieu Rigouste, Antonio Rivera, Luis E. Sabini Fernández, Alain Santino, Cosimo Scarinzi, G. Soriano, Carlos Taibo, M. Tauro, Nicole Thé, Jacky Toublet, A. Vernet, Rodolphe Virelyon, Soumaly Vongsavanh, Loïc Wacquant, Homme Wedman, Wilfrid, entre d'altres. En sortiren 27 números, l'últim d'octubre de 2008.

***

Exemplars de la revista Anartiste

- Surt Anartiste: Pel juny de 2002 surt a París (França) el primer número de la revista Anartiste. Les Nouvelles Libertaires, creada per l’anarquista André Robèr i realitzada pel «Groupe Anartistique La Vache Folle», creat en 1997, de la Federació Anarquista Francesa, i on participaran un bon nombre d’escriptors i artistes llibertaris (Julien Blaine, Jean Dassonval, Daniel Livartowski, Laurent Nicolas Tanamm, Laurent Zunino, André Robèr, Thierry de Lavau, Eric Coulaud, Robert Terzian, Thirry Berthe, Richard Martin, Chari Goyeneche, Jean Stark, Geneviève Beauzée, Mika Pusse, Les Chats Pelés, Carole Reussee, Serge Pey, Bruno Daragui, Devande, Archibald Zurvan, Michel Debray, Felip Equy, Elen Capucine, Didier Chenu, Hurel, Willi, etc.). La periodicitat és de dos números per any i han fet diverses exposicions a diferents locals llibertaris i artístics parisencs, a més de participar en manifestacions, festes, col·loquis, revistes, etc. De moment porten publicats 14 números, l'últim el desembre de 2009.

Naixements

Léon Pélissard en una fotografia policíaca

- Léon Pélissard: El 15 de juny de 1867 neix a Lió (Arpitània) l'anarquista expropiador Léon Pélissard, també conegut com Edme. Sos pares es deien Marius Pélissard i Marie Roux. Després de realitzar el servei militar a Tonkin (Indoxina francesa) a començaments dels anys noranta, retornà a Lió, on va fer de representant comercial i de venedor ambulant. Entre el març de 1886 i el febrer de 1901 va ser condemnat en vuit ocasions a Lió i a Valença per diversos motius (ultratge, rebel·lió, portar armes, cops, ferides, pesca furtiva, robatori). En 1901 s'integrà en el grup llibertari expropiador «Els Treballadors de la Nit» d'Alexandre Marius Jacob. El 9 de juny de 1901 amb Jacob participà en el robatori del domicili del jutge de pau Hulot a Le Mans que raportà un botí d'aproximadament 12.000 francs. El 22 d'abril de 1903, després d'un desvalisament frustrat al domicili de la senyora Tilloloy a Abbeville, va ser interceptat pels policies Pruvost i Anquier a l'estació de Pont Rémy amb sos companys Félix Bour i Jacob. En la refrega originada, l'agent Pruvost caigué mort i Pélissard pogué fugir abans de ser detingut el mateix dia més tard, però finalment caigueren tots els membres del grup expropiador. Durat el judici a «Els Treballadors de la Nit» o«La Banda d'Abbeville», que es perllongà entre el 8 i el 22 de març de 1905 a Amiens, reivindicà les seves activitats anarquistes il·legalistes tot declarant que el furt per ell només era una «llegítima recuperació de la propietat amb total menyspreu dels anatemes de la burgesia». Fou l'autor de diverses cançons (La Diane du prolétaire, Conseils à un pègre, La Bistouille, etc.) que es van publicar en el periòdic anarquista Germinal d'Amiens i en altres diaris de difusió general. Va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats i, després de dos mesos tancat a la ciutadella de Saint Martin de Ré esperant la deportació, enviat a la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa) sota la matrícula número 34.441. Des del primer dia va ser castigat en nombroses ocasions per«insubmissió, cartes arrogants al governador de la Guaiana Francesa, apreciacions calumnioses referides als vigilats» i altres violacions de la disciplina carcerària. En 1911 va ser alliberat, però obligat a residir perpètuament a la Guaiana Francesa com a desterrat. A finals de 1912 o començaments de gener de 1913 aconseguí fugir i recalar a Panamà on morirà pocs dies després de la seva arribada. Va escriure unes memòries sobre la seva estada a la colònia penitenciària, però no ens han arribat.

***

Llibre de Paul Sosset

- Paul Sosset: El 15 de juny de 1869 neix a Couvin (Namur, Valònia) l'advocat, professor, periodista i propagandista anarquista Paul Sosset, conegut com Paul Flaustier o Flaustier. Membre de la Jove Guàrdia Socialista Revolucionària (JGSR), en 1893 milità activament a Verviers (Lieja, Valònia) i, amb Jean Davister, feia d'orador en reunions molt concorregudes. Entre 1893 i desembre de 1896 fou inspector d'estudis de l'Institut d'Ixelles (Brussel·les, Bèlgica). En 1893 col·laborà en el periòdic llibertari La Débacle i el desembre d'aquell any va ser processat per ús de«falsa identitat» i«provocació directa a la tropa armada i desobediència a les lleis». En aquesta època també fou membre de la comissió belga encarregada de recollir fons per als anarquistes espanyols. Doctor en dret i en filosofia i lletres, a partir de 1895 fou professor a l'Institut Royal de Brussel·les. Arran d'un discurs pronunciat en un míting organitzat pel Grup Llibertari de Brussel·les celebrat el 31 de maig de 1898, on va fer costat la insurrecció cubana i l'agitació anarquista a Itàlia i a Espanya, el 17 d'octubre de 1898 va ser jutjat per l'Audiència de Brabant (Flandes), juntament amb Charles d'Hooghe (Block), i condemnat a tres mesos de presó i a 50 francs de multa per«provocació no seguida d'efectes criminals»; Charles d'Hooghe, que no va comparèixer, va ser condemnat en rebel·lia a un any de presó. Destacà com a conferenciant i col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Catéchisme du jeune propagandiste (1893), Le Plébéien (1895), Le Cri des Opprimes (1896),La Débacle Sociale (1896), L'Homme Libre (1899) i La Revue Nouvelle Indépendante d'Art, Littérature et Science (1899), entre d'altres. Fou corresponsal per a Bèlgica de Le Temps Nouveaux. En 1900 fou un dels fundadors, amb Lucien Hénault i Georges Thonar, i redactor del periòdic anarcocomunista Le Réveil des Travailleurs. En 1901, segons alguns autors, trencà amb l'anarquisme i es passà a les files socialdemòcrates, afiliant-se al Partit Obrer Belga (POB), però la seva trajectòria posterior posa en dubte aquesta afirmació. En 1902 envià un informe al Congrés de Le Libre Penseur que se celebrà a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Entre 1902 i 1904 col·laborà en el periòdic L'Idée Libre. Entre 1903 i 1905 fou el corresponsal de Bèlgica per al periòdic sindicalista revolucionari parisenc L'Action Directe. El 6 de setembre de 1905 participà, amb altres conferenciants, en la xerrada«Les devoirs des travailleurs belges résidant à París envers les organisations ouvrières», que se celebrà a la Universitat Popular «La Coopération des Idées» de París (França). En 1906 parlà en un míting de protesta de la Unió Sindical dels Treballadors de Brussel·les (USTB), arran de la condemna de l'anarquista Henri Fuss-Amore. En 1906 també impartí dues conferències a la colònia comunista llibertària «L'Expérience» d'Stockel (Brussel·les, Bèlgica), L'organisation du travail dans la société actuelle (19 d'agost) i L'antimilitarisme et la poursuite contre l'Action Directe (2 de setembre, ambÉmile Chapelier). En 1906 col·laborà en La Femme Socialiste i L'Avenir du Borinage i en aquesta època es va fer propagandista dels «Milieux Libres» (colònies anarquistes). En 1907 va fer una gira de conferències antimilitaristes i en 1908 col·laborà en Société Nouvelle. És autor d'À l'aube d’un siècle. Le mouvement libertaire (1898; un exemplar d'aquesta obra es trobà a la biblioteca de François Salson), Militarisme et démocratie. Brochure de combat contre l'armée, le patriotisme (1900), Le péril noir (1901), Vers l'émancipation! Articles sur la nécessité des groupes d'études sociales (1901), En mémoire d'Émile Zola (1902), La Libre Pensée et l'idéal (1902), Anticléricalisme socialiste. Résumé d'articles et de conférences (1903), La justice contre le peuple (1905), L'organisation du travail. Conférence (1906). Aux hommes d'avant-garde. Brochure censurée par Germinal (1906) i La lecture dans les foyers populaires (1907). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Carlo Berruti

- Carlo Berruti: El 15 de juny de 1881 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista, i després socialista i comunista, Pietro Carlo Berruti, conegut també com Charles Berrutti i que va fer servir el pseudònim Bruto. Sos pares es deien Tommaso Berruti i Pelagia Busia. Pintor de la construcció, quan era molt jove entrà a formar part del moviment anarquista, esdevenint administrador del periòdic L'Ordine (1892-1894), dirigit per P. G. Gai i Pietro Stura. A començament de segle emigrà a Lió (Arpitània), on va ser detingut per«resistència a la força pública» i expulsat per decret el 5 de desembre de 1901 de França. S'instal·là a Londres (Anglaterra), on col·laborà en el periòdic quinzenal La Rivoluzione sociale (1902-1903), editat per Antonio Galassini, i, sota el pseudònim Bruto, en el númeroúnic La Settimana Sanguinosa (18 de març de 1903), editat per Alfredo Ranieri i dedicat a la Comuna de París. També col·laborà en el periòdic londinenc Germinal(1903). Més tard passà a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on en 1906 col·laborà, sota el nom de Charles Berrutti en el periòdic bilingüe antisindicalista L'Azione Anarchica – L'Action Anarchiste, publicat per Henri Louis Truan, en oposició a les tesis defensades per Il Risveglio, de Luigi Bertoni. Durant la Gran Guerra retornà a Torí i es posà a fer feina en els Ferrocarrils Estatals. En 1920 va ser denunciat com a organitzador d'una vaga. En aquesta època abandonà l'anarquisme i en les eleccions locals de novembre de 1920 es va presentar com a candidat de la facció comunista del Partit Socialista d'Itàlia (PSI) i va ser elegit regidor municipal amb més de 48.000 vots. Després del Congrés de Liorna (Toscana, Itàlia) de 1921, s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCI) i esdevingué secretari de la Secció de Torí del Sindicat Central de Ferroviaris Comunistes Italians (SCFCI). També ocupà càrrecs en l'Aliança Cooperativa Torinesa (ACT). El 18 de desembre de 1922 Carlo Berruti va ser capturat per un escamot feixista, comandat pels capitosts Piero Brandimarte i Cesare Maria de Vecchi, a la seva feina, a la seu del Control de Mercaderies dels Ferrocarrils de l'estació de Porta Nuova de Torí, i portat a un camp de la població de Nichelino (Piemont, Itàlia), on va ser assassinat a trets per l'esquena. L'endemà, Angelo Quintagliè, uixer de l'Oficina de Control de Mercaderies, apolític, excombatent i excarrabiner, acusat d'haver deplorat públicament la bàrbara manera en la qual Berruti havia estat assassinat, va ser també mort al seu lloc de feina per un escamot feixista. Com va ser la seva voluntat expressada en vida, mitjançant la seva adhesió a la Societat per a la Cremació de Torí, el cos de Carlo Berruti va ser incinerat el 39 de desembre d'aquell any i les cendres dipositades al Temple Crematori del cementiri torinès. Durant els anys posteriors, l'homenatge foral davant la tomba de Carlo Berruti, en ocasió de l'aniversari de l'«Strage di Torino» (Matança de Torí), esdevingué una clàssica manifestació dels joves universitaris antifeixistes. Un carrer de Torí port el seu nom.

***

Gérard Duvergé

- Gérard Duvergé: El 15 de juny de 1896 neix a Montsegur (País d'Olmes, Occitània) el mestre llibertari, militant anarquista i resistent antifeixista Gérard Duvergé, també anomenat Fred Durtain i Chevalier. Fill d'un gerdarme, es va allistar durant la Gran Guerra, i després va esdevenir mestre. En 1935 va descobrir l'anarquisme i va començar a col·laborar en la premsa llibertària sota el pseudònim de Fred Durtain (Le Libertaire, L'Espagne Antifasciste, La Révolte, Terre Libre, etc.). En 1936 va militar en el grup anarquista d'Agen i també va participar en les activitats de la «Libre Pensée» i de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau. Dins en marc de la Federació de Obres Laiques, va organitzar amb sa companya Henriette càmpings de joves per incitar els adolescents a estimar la natura --Còrsega (1937, Marroc (1938), Tunísia (1939), Martigues (1941), Izaourt (1942) i Montbazillac (1943). En 1939, quan els refugiats de l'Espanya republicana omplen els camps de concentració del sud de França, la parella Duvergé n'albergarà a casa seva. En col·laboració amb Aristide Lapeyre, va muntar una escola llibertària («L'Envol»), a Feugarolles, a prop d'Agen, a l'estil de «La Ruche» de Sébastien Faure, per al nou curs sota la direcció de Vergel, refugiat espanyol i antic professor d'una escola ferreriana; però la guerra va esclatar i no va poder-se inaugurar, malgrat que tot estigués enllestit. Va acabar mobilitzar a Alsàcia. Separat de l'ensenyament en 1940 i restituït en 1942, va formar part dels grups«Libération» i dels«Francs-Tireurs et Partisans» (FTP) de la resistència antifeixista. En 1942 va adherir-se al Partit Comunista Francès, més com a mesura d'eficàcia per a la lluita clandestina que per adhesió ideològica al comunisme. En 1943 va prendre part en el Moviment Unit de la Resistència (MUR) a Lot i Garona. Detingut per la policia alemanya, va ser alliberat; però el 28 de gener de 1944 va ser detingut per segona vegada. Gérard Duvergé va morir l'endemà, 29 de gener de 1944, a la presó d'Agen (Aquitània, Occitània), sense haver parlat, arran de les tortures infligides per la Gestapo, i va ser enterrat el 2 de febrer de 1944 en aquesta ciutat. En 1999 Bernard Lareynie li va dedicar una biografia: L'instituteur, le campeur, le résistant. Gérard Duvergé, le libertaire. Un carrer d'Agen porta el seu nom.

***

Foto policíaca de Celso Bendanti

- Celso Bendanti: El 15 de juny de 1902 neix a Mordano (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Celso Bendanti. Sos pares es deien Giovanni Bendanti i Eugenia Galassi. Acabà els estudis primaris i durant la seva vida exercí diferents professions (pagès, miner, obrer de la construcció, encofrador, cuiner, etc.), entrant en el moviment llibertari quan era molt jove. En 1920, durant la inauguració del monument a Andrea Costa a Bagnara di Lugo (Emília-Romanya, Itàlia), un escamot de carrabiners, ocults entre la multitud, intentà impedir l'acte i ell participà en el tiroteig que es desencadenà, morint al seu costat el company i amic anarquista Leo Bianconcini. Escorcollat el seu domicili en diverses ocasions –en un d'aquests escorcolls se li va segrestar Il Programma Anarchico d'Errico Malatesta, editat per la Unió Anarquista Italiana (UAI)–, en 1923, fugint de la pressió de les autoritats i dels escamots feixistes, es va veure obligat a expatriar-se. Després de set anys anant i venint per França i per Bèlgica–d'antuvi a la Costa d'Or i a Reims, on treballà de paleta, i després a Bèlgica, on va fer de miner a Gosseliers i a Tramines, per retornar a França (Charleroi i Saint Quentin)–, en 1930 s'establí a Brussel·les (Bèlgica), ciutat on restarà amb Madeleine Dhyne la resta de sa vida. Constantment vigilat per les autoritats italianes pels seus «constants sentiments hostils al règim», en 1930 obtingué el passaport i en 1931 viatjà, amb l'anarquista Ugo Guadagnini, a Barcelona (Catalunya) buscant feina, però dos mesos després ambdós retornaren a Brussel·les. En aquestaèpoca la policia italiana el qualificà de«capaç de realitzar accions criminals i actes terroristes». A la capital belga participà activament en els actes organitzats per la comunitat anarquista italiana, juntament amb altres companys, com ara Giuseppe Bifolchi, Vittorio Cantarelli, Mario Mantovani, Eugenio Nastini, Adelino Paini, etc. En 1932 mantingué correspondència amb anarquistes francesos i nord-americans i s'encarregà de difondre material de propaganda, sobretot per la zona de Charleroi (Hainaut, Valònia). En 1935 va ser acusat d'haver atemptat al Pavelló Italià de l'Exposició Internacional contra el ministre italià Giuseppe Bottai, de visita a Brussel·les. Sempre present a totes les iniciatives antifeixistes, en 1935 participà en una reunió contra la campanya imperialista d'Etiòpia en la qual van intervenir alguns socialistes (Dino Rondani), anarquistes (Vittorio Cantarelli, Adelino Paini, Pietro Bianconi, Ugo Guadagnini i Agostino Barison), comunistes i trotskistes. Quan esclatà la Revolució espanyola la seva activitat es centrà en la recaptació de fons econòmics i en afavorir l'enrolament de voluntaris anarquistes per a lluitar als fronts contra les tropes franquistes. En aquests mesos, l'anarquista Enrico Ercolani, que combatia amb les milícies anarquistes a Espanya i que, segons la policia, tenia importants sumes de diners fruit d'un robatori, va ser detingut sota la sospita de preparar, juntament amb Bendanti, un cop econòmic contra el secretari del rei de Bèlgica. Constantment implicat amb la lluita contra els feixistes a Espanya, amb Vittorio Cantarelli i Mario Montavani, promogué l'organització «Pro Spagna Rossa» (Pro Espanya Roja) a Brussel·les, que organitzà conferències, mítings, reunions, etc., on acudien els militants més destacats de l'anarquisme internacional (Leo Campion, Hem Day, etc.). En 1938 falses informacions belgues informaren que, amb Carlo Lelli i Aldo Rossi, havia retornat a Itàlia per a atemptar contra Benito Mussolini. En 1939 formà part del grup anarquista italià que es creà a Brussel·les i que tingué la seva primera reunió el 4 de març amb la finalitat d'organitzar l'emigració a Amèrica dels anarquistes veterans de la guerra d'Espanya. Arran de l'ocupació nazi de Bèlgica, l'11 de setembre de 1940, va ser detingut a Brussel·les per la policia alemanya i el 14 de novembre d'aquell any va ser lliurat a la policia de fronteres italiana. Durant l'interrogatori que patí a la presó de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), admeté haver conegut i freqüentat l'anarquista Michele Casadio, qui, amb Enrico Ercolani, era sospitós d'haver realitzat nombrosos robatoris a Bèlgica. Després d'un breu període d'empresonament, el 6 de desembre de 1940 va ser condemnat a tres anys de confinament per«activitats antifeixistes a l'estranger» i el gener de 1941 va ser enviat a l'illa de Ventotene. Quan va caure el feixisme, es trobava al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia) i un cop retornat a Imola (Emília-Romanya, Itàlia), s'ajuntà amb els companys locals en lluita contra el nazifeixisme. A començament de 1944 va ser detingut novament. Després de la II Guerra Mundial participà activament en el grup anarquista d'Imola i en 1947 retornà, amb Vittorio Cantarelli, a Bèlgica, on participà en la reconstrucció del grup anarquista italià. Celso Bendanti va morir el setembre de 1983 a Brussel·les (Bèlgica).

Celso Bendanti (1902-1983)

Continua...

---