Anarcoefemèrides del 26 de desembre
Esdeveniments
- Surt Acracia: El 26 de desembre
de 1936 surt
a Gijón (Astúries, Espanya) el primer
número del periòdic anarquista Acracia. FIJL. Semanarioórgano de la
Regional de Juventudes Libertarias de Asturias, León y
Palencia. En
sortiren 15 números, l'últim el 3 d'abril de
1937. A partir del 10 d'abril de
1937 continuà amb una nova època, amb nova
numeració, sota el títol Acracia. Semanario de las JJ.LL.
del Norte
de España;
aquesta última publicació interregional
(Astúries, Santander i País
Basc) tragué 26 números, l'últim el 15
d'octubre de 1937. Publicà notícies dels
fronts de combat, comunicats orgànics, debats
teòrics i sindicals, temes
culturals, efemèrides anarquistes, reivindicacions
feministes, eugenèsia,
poemes, etc. Trobem escrits d'Alfredo Abajas, Manuel Aguirre, Carlos
Barquín, Antonio
Bermejo, J. Blanco, Camuñas, Rufino Casas, Angeles
Castellanos, Juan Expósito,
Jesús Fernández, Segundo García,
Antonio Herrera, J. B. Llera, Macario
Llorente, Mauricio López, Liberto Lucarini, Eduardo de
Madrid, Honorato
Martínez, Lauro Mateo Fernández, José
Menéndez (Zednenem), Michelena, Miguel Miguelez,
Juliolo Patán, E. Peña, José
Ronda, Aurora Roperuelo, Jacinto Rueda, Manuel Suárez
Vázquez, Antonio Torres
Heredia, Taboada, José Trapiella, Ofelia Vallejo Rojo, Dalia
Vergel i Joaquín
B. Yera, entre d'altres; i dibuixos de Juan Flores, Mariano
Moré, A. del Río,
Manuel Rodríguez Lana (Marola) i V.
Salazar, entre d'altres.
Naixements
- Joseph
Tortelier: El 26
de desembre de 1854 neix a Baen-Veur (Bretanya) el sindicalista
revolucionari i
reivindicador anarquista de la «vaga general»
revolucionària Joseph Jean-Marie
Tortelier. Sos pares es deien Joseph Marie Anne Tortelier,
peó de camins i
carter rural, i Julienne Beillot, conreadora i botiguera de begudes.
Establert
com a fuster a Rennes, milità en la Cambra Sindical
d'aquesta localitat i fou
nomenat delegat al Congrés de Sant-Etiève de
1882. Després es va instal·lar a
París i com a socialista revolucionari participà
en la manifestació d'aturats
del 9 de març de 1883, que acabà amb l'assalt de
fleques, i on fou detingut, ambÉmilie Pouget i Louise Michel; jutjat per aquests fets, fou
condemnat el 3
d'abril de 1883 a tres mesos de presó. L'agost de 1884
formà part d'una
delegació amb altres dos companys que marxà a
l'Exposició Internacional de
Suècia. Alguns mesos més tard, es
declarà anarquista i freqüentà diversos
grups
llibertaris parisencs, com ara «La Panthère des
Batignolles», i esdevé amic de
Clément Duval --quan Duval fou jutjat en 1887 per
expropiador els jutges no
consentiren que Tortelier declarés en el seu favor. Membre
actiu de la «Lliga
dels Antipatriotes», fundada en 1886, i de la«Lliga dels Antipropietaris», que
tenia com a principal activitat la creació d'escamots de«cloche de bois» per
ajudar a fugir clandestinament els inquilins dels seus habitatges sense
pagar
els lloguers. Però la idea més brillant que
tingué fou, cap al 1886, la
formulació de la «vaga general»
revolucionària, on participen tots els obrers i
tots els sindicats, com a única via d'aconseguir la
Revolució Social. El
9 d'agost de 1888, en un míting a la Sala de
Comerç, juntament amb Louise
Michel i Charles Malato, en ocasió d'una vaga dels obreres
de la construcció,
explicarà reeixidament la seva revolucionària
proposta. A partir d'aleshores,
com a orador reputat que era, en totes les reunions, mítings
i assemblees arreu
de França explicarà el seu projecte
revolucionari. El novembre de 1888 marxarà
a Londres amb l'anarquista Virad, delegat per la Cambra Sindical de
Peons, per
assistir a un congrés corporatiu internacional, i hi
exposarà la novella idea.
També farà el mateix a Pennsilvània
(EUA) mitjançant conferències, alhora que
disserta a favor de l'abstenció electoral, els perjudicis de
la política,
encara que aquesta fos socialista, i la mistificació del
parlamentarisme. El 31
de 1890 signà, amb Bernhart, Coudry, Courtois, Duffour,
Millet, Paul Reclus i
Siguret, una crida apareguda en La Révolte
per a la creació d'un diari
anarquista. El febrer de 1892, en aquest mateix periòdic,
signà, juntament amb
Chales Malato, Émile Pouget, Émile Henry i
altres, una declaració a favor de la
manifestació del «Primer de Maig» i en
contra de l'oposició de Sébastien Faure
contra aquesta pel seu legalisme. El 20 de febrer de 1894, dins del
marc de
desenvolupament de les noves «Lois
Scélérates» (Lleis Perverses), la
policia
escorcollarà el seu domicili i embargarà papers i
periòdics. En 1895 s'afegí a
la campanya pel pa gratuït creada per Victor Barrucand. En
1896 assistí al«Congrés Internacional Socialista dels
Treballadors i Cambres Sindicals
Obreres» de Londres, on els anarquistes foren exclosos i que
en el pla
internacional suposarà el trencament definitiu entre
anarquistes i socialistes.
Com Jean Grave i Émile Pouget, i a diferència de
Sébastien Faure, quan esclatà
l'«afer Dreyfus» fou partidari de
l'abstenció, ja que segons ell, un anarquista
només podia alegrar-se quan dirigents i militars es
barallaven entre ells.
Després de l'afer, sembla que es retirà de la
militància activa, ja que el seu
nom no torna comparèixer. Joseph Tortelier va morir l'1 de
desembre de 1925 a
Eaubonne (Illa de França, França). No va deixar
cap escrit ni correspondència.
***
- Félix Martí Ibáñez: El 26 de desembre de 1911 neix a Cartagena (Múrcia, Espanya) el metge anarquista Félix Martí Ibáñez. Fill del prolífic pedagog valencià Félix Martí Alpera i de Josefina Ibáñez Sánchez; son oncle fou el famosíssim escriptor Vicente Blasco Ibáñez. Visqué des dels nou anys una curta temporada a València. Estudià el batxillerat a l'Institut General i Tècnic de Barcelona i, a partir de 1928, medicina a la facultat del carrer Casanova d'aquesta ciutat. Durant la carrera va romandre com a intern a les clíniques de neurologia, medicina interna i cirurgia de l'Hospital Clínic, fins a la seva llicenciatura en 1933. L'any següent es doctorà a Madrid, amb la tesi Ensayo sobre la historia de la psicología y fisiología místicas de la Índia, dirigida per García del Real; en aquests anys parà atenció en Gregorio Marañón y Posadillo, en Pedro Laín Entralgo i en José Ortega y Gasset. Especialitzat en psiquiatria, exercí, a partir de finals de 1934, al seu consultori del barri de Gràcia de Barcelona i els seus estudis es decantaren per l'eugenèsia, l'higienisme, la sexualitat, la psicologia, la psiquiatria i la història de la medicina, tot sempre des d'una perspectiva llibertària. Com a anarquista milità en les Joventuts Llibertàries de València i, segons alguns, en el«Grup 2» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i sempre relacionat amb publicacions anarquistes i anarcosindicalistes. En 1929 creà a Barcelona l'Associació Social Obrera, institució de serveis mèdics per a persones mancades de recursos. A partir de 1934 col·laborà en la revista anarquista Estudios amb la seva secció«Consultorio», on divulgà temes de sexologia i de neurologia. Aquell any també assistí al Congrés Teosòfic Internacional de Barcelona. Destacat orador, impartí conferències i xerrades en nombrosos centres socials i en 1935 promogué la creació del «11 Club» i, a partir de 1936, del seu continuador el «Conversa Club». Durant els anys republicans fou el màxim representant a Catalunya de la War Resister Internacional (WRI, Internacional dels Resistents a la Guerra). En 1935 va fer mítings a Barcelona per recaptar fons per a la creació d'un Hospital Obrer; regentà una clínica a la capital catalana; participà en la creació d'Organització Sanitària Obrera (OSO), lligada a la Confederació Nacional del Treball (CNT), que pretenia presentar una alternativa global al sistema d'assistència benèfica liberal; i assistí al X Congrés Internacional d'Història de la Medicina a Madrid, on presentà les ponències «Los milagros en la historia», «El arte médio de La Celestina» i «Evolución histórica de la teoría de los chakras». En 1936 participà en l'«Asociación de Idealistas Prácticos», integrada per companys seus de diverses ideologies i posicionaments polítics que organitzaven conferències. Durant l'aixecament feixista de juliol d'aquell any, prestà els seus serveis mèdics a les barricades barcelonines i durant el conflicte bèl·lic es posà al servei de la CNT: participà en l'expedició a les Illes Balears, organitzà la sanitat de la Columna Durruti i fou subsecretari de Sanitat del govern de la II República i director general de Sanitat i Assistència Social de la Generalitat de Catalunya, en nom de la CNT, entre el setembre de 1936 i l'abril de 1937. En aquest últim càrrec, com a«socialitzador de la medicina», promogué mesures per lluitar contra determinades malalties (lepra, varices, tuberculosi, tracoma, càncer, ràbia, tracoma, reuma, paludisme, venèries, etc.); la creació de centres d'educació sexual per al jovent i de nous centres hospitalaris (Màksim Gorki, Santa Coloma, Tres Torres, Sarrià, Sergent, Horta, Dispensari Central, Preventiu Antituberculós, etc.); un servei d'incineració de cadàvers; la legalització de l'avortament voluntari, el desembre de 1936; la reestructuració comarcal dels serveis sanitaris; l'aplicació de la«socialteràpia», denominació de la nova assistència social; la reorganització del cos d'infermers psiquiàtrics; i la creació, amb el suport de «Mujeres Libres», dels «Liberatorios de Prostitución». També va promoure, com a integrant del Comitè Pro Cultura Popular i de la Federació Estudiantil de Consciències Lliures, una fugaç Universitat Popular. El 18 d'octubre de 1936 intervingué en el gran míting internacional de Barcelona i, en nom de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) va fer mítings a la ciutat comtal. En 1937, arran de la creació de l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA), va parlar a Castelló i a València. Aquell any va fer una gira propagandística a Catalunya amb Fidel Miró, un míting a Igualada amb Jacint Borràs Bousquet, promogué la Universitat Popular, assistí al Congrés Internacional de la Joventut de Ginebra i, el juliol, impartí conferències sobre sexualitat a les escoles. El maig de 1937 el seu nom figura com a secretari honorari de «Los Amigos de Durruti», encara que aquest fet pot deure's a una errada de transcripció. En 1938, com a capità provisional mèdic i comissari de Guerra, prestà els seus serveis al front de l'Ebre i el maig d'aquell any fou ferit al cap i en un braç. L'agost de 1938 assistí, com a delegat llibertari, al Congrés Mundial de les Joventuts per la Pau de Nova York. La seva estada als Estats Units i a Mèxic, comissionat per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), es perllongà fins al desembre, mesos durant els quals participà en nombroses conferències, reunions i mítings (Califòrnia, Ohio, Nova York, Mèxic, etc.). De bell nou a la Península, es reincorporà l'exèrcit com a comandant del Cos de Sanitat d'Aviació Militar. Quan acabà la guerra s'exilià a França (Arcachon i París) i, el juliol de 1939, marxà als Estats Units. Ajudat pel metge i historiador suís radicat als EUA Henry E. Sigerist, engegà una reeixida nova faceta de sa vida professional enfocada en diversos plans del món mèdic (història de la medicina, apotecaria, edició, divulgació, etc.), realitzant centenars de conferències arreu del món. En aquests anys promogué més l'aspecte professional al militant, encara que sempre col·laborà amb la premsa llibertària de l'exili. Com a prestigiós metge, assistí a congressos d'història de la medicina internacionals (Amsterdam, París, Estocolm, Tokio, Niça, Munic, Roma, Zuric, etc.) i impartí conferències científiques per tot el món, destacant la gira llatinoamericana de 1946. En 1950 fundà a Nova York l'editorial mèdica«MD Publications» i en 1957 la reconeguda revista MD, que s'escampà arreu --MD en español (1962), MD of Canada (1966), MD Pacific (1967). En 1956 es posà al front del Departament d'Història de la Medicina del Col·legi Mèdic de Nova York. Fou membre honorari de nombroses entitats històriques, literàries i mèdiques europees i americanes. Trobem articles seus en Agitación,Archivos Iberoamericanos de Historia de la Medicina, Ariel,Art and Architecture, Boletín del Comité Proheridos, ¡¡Campo!!,CNT,CNT Marítima, Cosmopolitan,Encyclopedia Americana, Esquise,Estudios, Gentry, Gimnos,Heraldo de España, Higia,Horizontes, Horizonts Médicos,Historia Universal de la Medicina, Libre Studio, Meridià,Mi Revista, ¡¡Nuestro!!,Nuevo Rumbo, El Productor, Revista Argentina de Historia de la Medicina, Ruta, Solidaridad Obrera, Suplemento Literario de Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Umbral, etc. Fou autor de nombrosos llibres i fullets tant de caràcter científic com literari escrits en castellà i anglès, com ara El arte médico de la Celestina (1935), Ensayo sobre sobrela historia de la psicología y fisiología místicas de la Índia (1935 i 1936), Higiene sexual (1936), Mi yo rebelde (1936), L'assistència social en la revolució (1937), Ensayos sobre el amor (1937), Gesta. Grandezas y miserias de la revolución social española (1937), Meditación del mar (1937), Mensaje a México (1937), Mensaje eugénico a la mujer (1937), Mensaje eugénico a los trabajadores (ca. 1937, també en català), Los milagros curativos en la historia de la medicina (1937), El niño y los juguetes (1937), Psicoanálisis de la revolución social española (1937), Obra. Diez meses de labor en Sanidad y Asistencia Social (1937), La reforma eugénica del aborto (1937, també en català), El sentido de la vida (1937), Tres mensajes a la mujer (1937), Aventura (1938), Mensaje a la juventud revolucionaria (1938), Niños en España (1938), Una espada de Toledo, España (1939), La canción sin palabras (1947), El pensamiento médico en la historia (1947), Psicopatología de los mitos y leyendas y de los cuentos infantiles (1949), Men, molds and history (1958), Los primeros trenta años (1959),The antibiotic saga (1960), Antibiotics annual (1959-1960) (1960, director), Centaur (1960), The pageant of medicina (1960), Surco. Ensayo sobre literatura, historia de la medicina, arte y psicologia (1960), Los grandes retos históricos a la medicina y los hombres que han respondido a esos retos (1961), A prelude to medical history (1961), The epic of medicin (1962), The patient's progress (1962), All the wonders we seek (1963), Los buscadores de sueños (1964), The crystal arrow (1964), Tierras de sol, tierras de muerte (1964), Waltz and other stories (1965), De noche brilla el sol (1966), Journey arround myself (1966), The ship in the bottle (1967, traduït al castellà en 1972), Viajes alrededor de mí mismo (1967), Las pagodas (1968), Tales of philosophy (1969), La flecha de cristal (1970), Consultorio psico-sexual (1975, pòstum), etc. Félix Martí Ibáñez va morir sobtadament d'un infart de miocardi el 24 de maig de 1972 a Nova York (Nova York, EUA), sense haver volgut tornar a la seva Catalunya a mans franquistes. En 2003 diverses entitats científiques catalanes li van retre un homenatge («Memorial Félix Marít Ibáñez (1911-1972)») a Barcelona i l'any següent es publicà una Antología de textos de Félix Martí Ibáñez, preparada per José Vicente Martí i Antonio Rey, alhora que la Generalitat Valenciana li dedicà una exposició i un simposi internacional («Viatge al voltant del doctor Martí Ibáñez»).
***
- Josep Peiró Olives: El 26 de desembre de 1917 neix a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el militant anarcosindicalista Josep Peiró Olives, conegut familiarment com Pepito. Fill de l'intel·lectual i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Joan Peiró i Belis, que va ser ministre d'Indústria durant la II República espanyola. En 1922 Josep Peiró es va traslladar amb sa família a Mataró i l'any següent va freqüentar l'escola racionalista de la localitat. Va entrar de vidrier a la cooperativa «Cristalleries de Mataró», coneguda popularment com «Forn del Vidre», on son pare era director de producció, als 14 anys, edat en la qual va començar a militar en el Sindicat del Vidre de la CNT. En 1936 va enrolar-se com a voluntari en la cenetista«Columna Ascaso» i va combatre als fronts d'Aragó (Monte Aragón i Estrecho Quinto), de Llevant i de Catalunya. Va voler entrar com a aviador en «Alas Rojas» a la base del Prat, però no va poder ser, i després va ingressar el Cos de Trens, fins que va quedar aïllat a València. Va poder tornar a Catalunya per mar i va fer de xofer de son pare, aleshores comissari d'Electricitat del Govern republicà. El 5 de febrer de 1939, quan la guerra ja acabava, va creuar la frontera francesa amb son pare. Exiliat a França, va acabar als camps de refugiats. Va prendre part en la Resistència, com a enllaç i distribuïdor de propaganda, durant l'ocupació alemanya de França. Després va participar en les organitzacions dels exiliats llibertaris al país gal i va treballar per al restabliment de les llibertats a l'Espanya franquista. Va ser secretari del Comitè Peninsular de les Joventuts Llibertàries a l'exili i secretari de la Federació Local de la CNT a París. En aquests anys va assistir regularment a les reunions de l'Aliança per la República amb representants dels partits polítics republicans exiliats (PSOE, ERC, PNB, etc.) i també a les de l'Aliança Democràtica a Estoril (Portugal) amb Joan de Borbó, comte de Barcelona; també va estar en contacte amb el president de la Generalitat en l'exili, Josep Tarradellas, i el lehendakari José Antonio Agirre. Va col·laborar en la premsa llibertària d'exili. Durant més de 15 anys va guanyar-se la vida a les cristalleries de Courbevoi, a prop de París, i després d'ocupar-se d'una empresa d'ascensors i de diverses feines més, es va jubilar als 65 anys com a arxiver del Ministeri d'Afers Exteriors francès. Es va casar amb Olga Rodríguez, procedent d'una família cenetista asturiana, i va tenir una filla, Amapola. En 1978 va escriure un treball sobre son pare, Juan Peiró. Teórico y militante del anarcosindicalimo español, i té escrita una biografia inèdita, La vida ejemplar y la muerte heroica de Juan Peiró Belis (2000), que es troba dipositada a l'Arxiu Municipal de Mataró i al Centre d'Història Contemporània de Catalunya. Va ser atorgat amb la Medalla de la Defensa de París amb distintiu de Palmes i les medalles de les resistències francesa i polonesa, a més de la Medalla d'Europa i la distinció de Gentilhome de la República espanyola, que li va concedir el Govern republicà en l'exili. Josep Peiró Olives va morir el 23 d'octubre de 2005 a l'hospital Tenon de París (França) i va ser incinerat i enterrat el 31 d'octubre al cementiri de Père-Lachaise de la capital francesa. Les seves despulles van ser traslladades a Catalunya i dipositades, el 15 de juliol de 2006, al Cementiri Vell dels Caputxins de Mataró amb les restes de sos pares.
Defuncions
- Antonio Borghesi: El 26 de desembre de 1936 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) el militant anarquista Antonio Borghesi, també conegut com Jamba. Havia nascut el 16 de juny de 1853 a Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia) de Giuseppe Borghesi i de Cecilia Borzatta. En 1861, quan encara era un infant, sa família s'instal·là a Imola, on tots treballaren com a servents d'hotel. Quan encara no tenia vint anys ja era membre de la Internacional, de la qual es convertí en un dels membres més actius, sempre vigilat per la policia. En aquesta època començà a participar en mítings i a col·laborar en la premsa anarquista. En 1879 fou processat amb altres 17 companys internacionalistes i condemnat per un tribunal de Bolonya a 18 mesos de presó per«associació de malfactors», però fou absolt en l'apel·lació defensat per Giuseppe Generi. Entre 1880 i 1883 va ser soci del Cercle Socialista, seguidor d'Andrea Costa, que en aquells anys participaven els anarquistes d'Imola. El gener de 1884 dimití del seu càrrec en el Cercle Socialistes mitjançant una carta que fou publicada en La Questione Sociale de Florència i on es declarava com un«vell internacionalista» i«revolucionari anarcocomunista» i atacava violentament la vergonyosa deriva d'Andrea Costa al parlamentarisme. Després d'això s'adherí a la secció de la Internacional formada per Adamo Mancini, Giuseppe Benati, Antonio Castellari i altres. El juliol de 1886 patí una nova condemna a tres anys de presó per furt i per evitar el tancament fugí a l'estranger, però fou detingut i extradit. Expiada la pena, va tornar a Imola, on fou un dels promotors de la constitució de la Secció Anarquista local i de la qual es convertí en un dels seus màxims dirigents. Cambrer d'ofici, també fou un dels màxims responsables del sindicat del seu ram a Imola. En 1892, davant la proximitat del Primer de Maig, fou detingut per «associació delictiva», però fou absolt per manca de proves. En aquest anys viatjà molt per la Romanya en gires de propaganda i col·laborà en nombrosos periòdics llibertaris, com ara La Rivendicazione, d'Imola --on farà servir el pseudònim de Jamba--, i en La Canaglia. També mantingué correspondència amb destacats militants anarquistes, com Amilcare Cipriani. En 1894 començà a treballar de cambrer al cafè restaurant de l'estació de Castel Bolognese, que regentava la mare de l'anarquista Ugo Biancini, i aprofità el local per fer reunions polítiques i com a centre de trobada dels companys d'Imola, de Faenza i de Lugo, en trànsit al llarg de la línia fèrria. Aquestes activitats, en les quals també participaven Ugo Biancini, Raffaele Cavallazzi i Adamo Mancini, alarmà les autoritats, que es van veure obligades a prendre mesures. L'octubre de 1894 fou condemnat a tres anys de bandejament i va haver de marxar el gener de l'any següent primer a Porto Ercole i després a Tremiti, a Ustica i a Ponça. Alliberat anticipadament l'1 de novembre de 1896, retornà a Imola, on en 1898 fou novament detingut per«associació de delinqüents», però fou absolt per manca de proves. Signà la protesta publicada en el suplement de L'Agitazione d'abril de 1898 contra el «Procés d'Ancona», instruït a Malatesta i a altres companys insurreccionalistes. Més tard també signarà altra crida, publicada en L'Agitazione de juliol de 1900, contra la instrucció d'un nou procés a Ancona de companys acusats de sedició. Mentrestant, en 1899, es casà. En 1901 s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI), on s'emmarcà en la tendència sindicalista. En 1907 es traslladà definitivament a Milà i trobà feina de mosso. A partir de 1919 s'allunyà del PSI i amb l'arribada de Mussolini al poder simpatitzà amb el feixisme, venent fins i tot Il Popolo d'Italia pels carrers.
***
- Juan Francisco
Medina García: El 26 de desembre de 1970 mor a
Langeais (Centre, França) el
resistent antifranquista llibertari Juan Francisco Medina
García, conegut com El Yatero.
Havia nascut el 12 de
desembre de 1912 a La Peza (Granada, Andalusia, Espanya)–altres fonts citen Tocón
de Quéntar (Granada, Andalusia, Espanya). El seu
pseudònim li venia del
gentilici de Yator, localitat granadina on nasqué son pare,
militant
anarcosindicalista conegut com El
Tío
Yatero. De ben jovenet començà a
treballar com a tonedor d'ovelles i, abans
de la Guerra Civil, impulsat per la fam, va estar a punt d'integrar-se
en la
Guàrdia Civil. Durant la guerra fou capità
d'Artilleria de la 29 Brigada Mixta
de l'Exèrcit republicà i el final de la contesa
l'agafà de permís amb sa família,
decidint restar a la seva casa de Tocón de
Quéntar en comptes de marxar a
l'exili. El 29 de març de 1939 va ser detingut i portat a la
presó de Guadix;
posteriorment fou traslladat al camp de concentració de La
Espartera a la
localitat granadina de Benalúa de Guadix, d'on el 29 de maig
de 1940 aconseguí
fugir amb el suport d'un soldat que estava de guàrdia.
Amagat al Molino de la
Gitana de Lapeza i després al cortijo
Aguas Blancas de Tocón de Quéntar, el juny de
1940 s'uní amb Jesús Salcedo
Martínez (Capitán Salcedo),
que
s'havia escapat de la presó murciana de Caravaca, i els
germans anarquistes
Antonio i José Quero Robles, que l'estiu de 1939 havien
fugit de la presó
granadina de La Campana. Amb la intenció de constituir un
grup guerriller
marxaren cap a la serra i el juliol se'ls afegí Francisco
Jiménez Ruiz (Tito), que
havia aconseguit escapar de
la presó provincial de Granada. D'antuvi aquest grup
només realitzà accions
propagandístiques, sense exercir cap mena de
violència, a la zona de Quéntar,
Tocón i Padules. En 1941 al grup s'afegiren altre fugitius,
com ara Rafael
Romero Roman (Rafael el Malagueño)
i
Juan Nieva Sánchez (Espantanubes),
fet que permeté ampliar la acció guerrillera a
les zones de Fuente Vaqueros,
Cogollos de la Vega, Güéjar Sierra i Calicasas.
Durant una emboscada de la
Guàrdia Civil a la Dehesa de los Llanos de
Güéjar Sierra, ferit en una cama,
cobrí la retirada dels seus companys i aconseguí
reunir-se amb ells al Cerro de
la Venta. Els germans Quero, que havien muntat un grup independent, el
portaren
a un jove metge granadí que l'intervingué
quirúrgicament a l'aire lliure. En
1942 s'integrà en el grup de Gabriel Martín
Montero (Corralico), José
Román Montoya (Román
el de Cenes) i Esteban Guerrero Ortiz (Estebilla),
que tenia la seva base d'acció a la Sierra de Hoz, al nord
de Granada. El 29 de
gener de 1942 el grup tingué una topada amb la
Guàrdia Civil a Huétor Santillán
i el novembre següent a Monachil. Malgrat tot, el gran nombre
de col·laboradors
i d'enllaços que tenia el grup li va permetre subsistir
entre 1943 i 1944 sense
haver d'efectuar grans atacs; durant l'any 1943 només
realitzaren tres cops i
en 1944 un atac a la zona de Diezma i dos segrests, un a Cogollos de la
Vega i
altre a Huétor Santillán. El 2 de març
de 1945 el grup tingué la primera topada
important amb la Guàrdia Civil a Tocón de
Quéntar, on moriren el caporal
Saturnino Muñoz Murillo i els guàrdies Francisco
Páez i Rogelio Fernández. El 3
de maig de 1945 realitzaren un segrest a Fuente Vaqueros i l'1 de
setembre un
atac a Huétor Santillán, on aconseguiren uns
quants milers de pessetes. En
aquesta època ja s'havien incorporat al grup els germans
Manuel i José Castillo
Escalona (Los Castillillos). En 1946
en
sis atacs a Huétor Santillán, La Peza i
Jeréz del Marquesado recol·lectaren
gairebé 100.000 pessetes, a més d'armes,
queviures i vestimentes. Després el
grup s'integrà en la I Companyia de l'Agrupació
Guerrillera de Granada,
comandada pel comunista Ramiro Fuente Ochoa (Mariano).
En 1947 El Yatero
s'oposà a que els diners aconseguits en els atacs i segrests
fossin
centralitzats i gestionats per les caixes del Partit Comunista
d'Espanya (PCE).
Aquest mateix any realitzà nombrosos atacs que implicaren
importants sumes de
diners. Un cop el grup es dissolgué, aconseguí,
amb l'ajuda d'El Niño de las Cocas
i salconduits
falsos, arribar a Barcelona (Catalunya) i el 12 de desembre de 1947
creuà els
Pirineus amb altres companys (Cabrerico,Antonio Hermoso, Ricardo
Sario i El Malagueño).
Un cop passà a França, sa neboda fou detinguda i
tancada a la Península. S'instal·là
a Bordeus (Aquitània, Occitània) on en 1948
s'afilià a la Federació Local de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i on es
reuní poc després sa companya,
María Martín (La Yatera)
i sos dos
infants que havien passat la frontera clandestinament. Més
tard s'instal·là definitivament
a Langeais.
***
- Alexandre
Vieira: El 26 de desembre de 1973 mor a Lisboa (Portugal)
el propagandista anarcosindicalista
Alexandre Vieira, un dels principals organitzadors del moviment
sindical
portuguès. Havia nascut l'11 de setembre de 1880 a Santo
Ildefonso (Porto, Nord,
Portugal). Poc després amb sa família es
traslladà a Viana de Castelo i quan
tenia 10 anys començà com a aprenent en un taller
de caldereria. Quan tenia 15
anys marxà a Coimbra per aprendre l'ofici de
tipògraf, professió que ja mai no
abandonaria. Fou delegat de la Lliga d'Arts Gràfiques i
secretari general de la
Federació d'Associacions Obreres (FAO) de Viana do Castelo.
Entre 1903 i 1905 dirigíO Lutador, òrgan de la
FAO. En
aquests anys col·laborà en O
Gráfico
i en A Voz do Operário.
En 1906
s'establí a Lisboa i esdevingué un dels
responsables de l'Associació de
Componedors Tipògrafs, de la Unió de les Arts
Gràfiques i de la Federació de
Tipògrafs del Llibre i de la Premsa. Com molts altres
obrers, arran d'escoltar
la conferència d'Emílio Costa«Acció directa i acció legal»
esdevingué
anarquista. Fou un
dels membres
fundadors del Grup de Propaganda Sindicalista (GPS). En 1908
cofundà amb
l'anarquista Pinto Quartin i amb el socialista Fernandes Alves A Greve. Diário operário da
manhã,
periòdic sindicalista que dirigí i
composà tipogràficament fins al 1919. El 13
de novembre de 1910, enmig de l'eufòria de l'acabada de
crear I República,
fundà el setmanari O Sindicalista.Órgão
da Comissão Executiva do Congresso Sindicalista
que dirigí fins al 1916. En
aquesta època va ser un dels que més
lluità per a la creació de la Casa
Sindical, futur germen de l'organització obrera lisboeta. El
maig de 1914
participà activament en els debats i les resolucions del
Congrés Obrer Nacional
celebrat a Tomar i que donarà lloc a la creació
de la Unió Obrera Nacional
(UON), organització de la qual va ser nomenat secretari
general de la Comissió
Executiva. A partir de gener de 1916 edità O
Gráfico. Órgão oficial da
Federação Portuguesa dos Trabalhadores do Livro e
do
Jornal. L'abril de 1917 fou un dels fundadors d'O
Movimento Operaio, revista mensual de la UON que
dirigí fins el
setembre de 1918, i a partir del 23 de febrer del 1919
dirigí d'A Batalha. Porta voz da
organização operária
portuguesa, diari de la Confederació General del
Treball (CGT) de Portugal.
Com a secretari de la UON i membre destacat de la CGT,
participà com a delegat
en diversos congressos, com ara el I Congrés Nacional
Gràfic (1905), el II
Congrés Nacional Gràfic (1907), el II
Congrés Sindicalista (1911), el I Congrés
Nacional Obrer (1914), la Conferència Tipogràfica
de Lisboa (1915), la
Conferència Obrera Nacional (1917), el II Congrés
Nacional Obrer (1919), la Conferència
de Sindicats de Lisboa (1922), la Conferència Intersindical
Gràfica (1924),
etc. A més, en 1928 fou «delegat
fraternal» de l'Associació de Tipògrafs
de
Lisboa en el IV Congrés de la Internacional Sindical Roja
(ISR), celebrat a
Moscou (URSS). Per les seves activitats va ser empresonat en algunes
ocasions
(1911, 1917, 1920, etc.) a diverses presons (Limoeiro, Govern Civil,
Fort
d'Elvas, etc.); en 1920, en un d'aquests tancaments,
emmalaltí de tuberculosi.
Fou cap de la impremta editora de la revista Seara
Nova, publicació en la qual
col·laborà. Quan Jaime Cortesão i
Raul Proença assumiren la gerència de la
Biblioteca Nacional s'encarregà de
dirigir la seva tipogràfica i posteriorment, quan el
conservador Fidelino de
Figueiredo n'assumí la direcció,
arribà a les mans amb aquest en la defensa
dels drets del personal gràfic, fet pel qual va ser
processat, condemnat a 30
dies de presó correccional i alliberat el 23 de juny de
1927. En aquest mateix
1927 refundà, amb Perfeito Carvalho i altres, el Grup de
Propaganda
Sindicalista (GPS) amb els mateixos plantejaments que l'anterior grup.
En 1931
intentà crear amb Emílio Costa el Nucli d'Estudis
i Propaganda del Sindicalisme
(NEPS). Durant nombrosos anys, fou membre del Consell
d'Administració de la Universitat
Popular Portuguesa (UPP) --fou inaugurada el 27 d'abril de 1919 a
Lisboa--, a
instàncies del seu fundador Ferreira de Macedo, al costat de
Bento Caraça, Dias
Amado, Avelino Cunhal, José Carlos de Sousa i Augusto Carlos
Rodrigues. També fou
un dels organitzadors de l'Associació dels Inquilins
Lisboetes (AIL). Entre 1928
i 1932 visqué exiliat a París
(França), on treballà en una impremta. Entre les
seves obres podem destacar Em volta da
minha profissão. Subsídios para a
história do movimento operário no Portugal
continental (1950), Como se
corrigem
provas tipográficas. Noçõesúteis para quem manda executar impressãoàs
tipografias (1951, amb Gonçalves
Piçarra), Figuras gradas do
movimento social português (1959), Delegacia
a um congresso sindical (1960,
sobre el IV Congres l'ISR de 1928), No
domínio das artes graficas. Selecção
de artigos publicados em jornais de organismos
gráficos (1967), Para a
história do
sindicalismo em Portugal (1970 i 1974) i Portugal,
l'autre combat. Classes et conflits dans la
société
(1975, amb altres). Alexandre Vieira va morir durant la nit del 25 al
26 de
desembre de 1973 a Lisboa (Portugal). En 1985 Alberto Pedroso i
António Ventura
publicaren la biografia Alexandre Vieira.
30 anos do sindicalismo português.
Alexandre Vieira (1881-1973)
***
- Dominick
Sallitto: El 26 de desembre de 1991 mor a Los Gatos
(Califòrnia, EUA) l'anarquista
Domenico Sallitto, més conegut com Dominick Sallito,Dom Sallito
o Menico. Havia nascut l'11 de gener de 1902 a
Calatafimi (Trapani,
Sicília). Un bon amic seu de la seva infància fou
el també futur anarquista
Valerio Isca, que també havia nascut a Calatafimi. En
l'adolescència treballà a
la taverna que regentava son pare i milità en els cercles
socialistes de la
seva població amb Isca. En 1918 emigrà a
Amèrica i s'instal·là a Nova York
(Nova York, EUA). Jardiner d'ofici, als Estats Units, influenciat per
Errico
Malatesta, esdevingué anarquista, del sector
antiorganitzatiu. A Nova York fou
partidari de Luigi Galleani i de la seva Cronaca
Sovversiva. Durant els anys vint participà en els
grups de suport a Sacco i
Vanzetti i en el Grup Internacional novaiorquès, format
especialment per
anarquistes jueus, on conegué la seva futura segona
companya, Aurora Alleva
(1912-1992), filla d'una família anarquista italoamericana
instal·lada a
Filadèlfia i popular oradora llibertària durant
els anys vint i trenta i
col·laboradora de L'Adunata dei Refrattari.
En 1930 s'instal·là amb
Aurora a Oakland (Califòrnia, EUA), on treballà
recollint albercocs. En 1932 la
parella tingué una filla, però morí de
tuberculosi poc després. Col·laborà en
diferents periòdics, com ara L'Adunata dei
Refrattari, el qual dirigí un
temps, i Man!, dirigit per Marcus Graham, i
participà en les activitats
de l'«Emancipation Group», editor del
periòdic antifeixista L'Emancipazione.
Amb Vincenzo Ferrero (Vincent
Ferrero) muntà un petit restaurant a la cantonada
dels carrers Ten i
Jefferson d'Oakland (Califòrnia, EUA), on donaven de menjar
de manera gratuïta
els obrers necessitats i on, a l'altell, instal·laren la
redacció del periòdic
anarquista Man! Quan el Federal Bureau of
Investigation (FBI, Oficina
Federal d'Investigació) aconseguí la llista de
subscriptors d'aquest periòdic
en una estafeta de correus, decidí engegar un expedient de
deportació a tots
els membres de la llista. L'11 d'abril de 1934 Sallito i Ferrero van
ser
detinguts per agents del Servei d'Immigració, tancats a
Ellis Island i sotmesos
a una ordre d'expulsió. El febrer de 1935, quan el consolat
italià s'assabentà
de la seva detenció, expressà que estava
interessat en la seva deportació a
l'Itàlia feixista. Gràcies a una intensa campanya
de suport, organitzada pel
Comitè de Defensa Ferrero-Sallitto, encapçalada
pel seu amic Valerio Isca, la International
Ladies' Garment Workers' Union (ILGWU, Unió Internacional de
Treballadores del
Vestit) i altres organitzacions, s'aconseguiren recollir els 2.000
dòlars
necessaris per a la fiança. Sallitto i Ferrero reberen el
suport de nombrosos
intel·lectuals de l'època, com ara Sherwood
Anderson, Alice Stone Blackwell,
Clarence Darrow, John Dewey, W.E.B. Du Bois, Max Eastman, Arthur
Garfield Hays,
Langston Hughs, Sinclair Lewis, Dorothy Parker, Upton Sinclair, Ida B.
Tarbell,
Norman Thoamas, Mary Heaton Vorse, etc. Sallito i Ferrero van ser posat
en
llibertat a l'espera de judici, però Ferrero fugí
al Canadà i després retornà
clandestinament a San Francisco sota el nom de John
the Cook, perdent el moviment llibertari els 1.000
dòlars de
la fiança. Finalment, el gener de 1938, Sallito fou
alliberat definitivament i
retornà a Oakland. El gener de 1954 se li concedí
la ciutadania nord-americana.
Posteriorment participà activament en l'American Civil
Liberties Union of
Northern California (ACLU-NC, Unió Americana per les
Llibertats Civils de Nord
de Califòrnia), organització que s'havia oposat
en els anys trenta a la seva
deportació, i que li concedí el Premi Lola
Hanzel. Dominick Sallito va morir el
26 de desembre de 1991 a Los Gatos (Califòrnia, EUA). Sa
companya Aurora
Sallitto morí cinc setmanes després. Paul Avrich
recollí el testimoni de
Sallitto en Anarchist Voices. An Oral History of Anarchism in
America (1995).
***
- María Bruguera Pérez: El 26 de desembre de 1992 mor a Madrid (Espanya) la militant anarcofeminista María Bruguera Pérez. Havia nascut el 6 de novembre de 1915 a Jerez de los Caballeros (Badajoz, Extremadura, Espanya). Son pare, Antonio Bruguera, extremeny de naixement i fill d'un català de Palafrugell, era militant anarquista i va ser president de la Casa del Poble de Jerez de los Caballeros, encara que no hi havia sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT); son germà, Antonio, també sentirà l'ideal llibertari. Va assistir a l'escola fins als nou anys, alhora que va aprendre a brodar amb sa mare i va ajudar en un petit negoci familiar d'alimentació i de queviures. Va començar a militar en les Joventuts Llibertàries des de la seva fundació en 1932, així com en el grup teatral «Ni Dios ni Amo», que representava obres socials pels pobles de la comarca. En 1937 va ser detinguda per les tropes feixistes que havien ocupat el seu poble amb alguns familiars; sa mare, Elisa Pérez Moreno, i son company, Francisco Torrado Navarro, van ser assassinats; ella va poder salvar la vida perquè acabava de tenir un infant, Floreal, que havia nascut el 8 de juny de 1937; però a Badajoz va ser condemnada el desembre de 1937 a mort, pena que li va ser commutada per 30 anys de reclusió, que va purgar cosint i brodant a les presons de Badajoz, Salamanca, Valladolid, Santurrarán, Santander i Madrid, i va haver de deixar l'infant amb els sogres. El 17 d'octubre de 1939 son pare va ser executat pels feixistes. El desembre de 1945 va ser alliberada i amb son nou company, Aureliano Lobo, va incorporar-se en la lluita clandestina en el comitè de «Mujeres Libres», amb les germanes Lobo i amb Carmen Carrión, en coordinació amb el Comitè Regional de la CNT del Centre. Després de la mort del dictador Franco va participar en la reconstrucció de«Mujeres Libres» de Madrid i va militar en el gremi sanitari de la CNT. Amb la divisió de la CNT, va alinear-se amb els escindits i va ser en 1986 una de les creadores de la revista madrilenya Mujeres Libertarias. Maria Bruguera Pérez va morir el 26 de desembre de 1992 a Madrid (Espanya) i el seu cos va ser incinerat al cementiri de l'Almudena dos dies després. El número 14 (1993) de la revista Mujeres Libertarias està dedicat a la seva figura.
Maria Bruguera Pérez (1915-1992)
***
- Cornelius Castoriadis:El 26 de desembre de 1997 mor a París (França), durant el postoperatori d'una intervenció quirúrgica de cor, el filòsof i psicoanalista francès d'origen grec Cornelius Castoriadis (Corneille, pels amics). Havia nascut l'11 de març de 1922 a Istanbul (Turquia). Es va criar a Atenes, d'on va ser membre de les joventuts comunistes gregues amb 14 anys i va participar en la resistència durant la Segona Guerra Mundial. En 1945 es trasllada a París, on es va llicenciar en Dret i Econòmiques en la Sorbona. Va exercir d'economista en l'Organització de Cooperació i del Desenvolupament Econòmics (OCDE) entre 1948 i 1970. Dissident de la IV Internacional, funda en 1949, Claude Lefort, el moviment «Socialisme o Barbàrie» i de la revista trimestral del mateix nom fins la seva dissolució en 1966 (la revista editarà el seu darrer número la primavera de l'any següent). A partir de 1964 es va fer membre de l'Escola Freudiana de París (EFP), fundada per Jacques Lacan, amb qui va començar a tenir desavinences en 1967. En 1968 Castoriadis es casa amb Piera Aulagnier. En 1969 abandona l'EFP i participa en la creació de l'anomenat Quart Grup. També va participar en la creació de la revista Libre en 1970 amb Lefort, Abensour, Gouchet i Clastres. A finals dels anys setanta escriu en Topique i va criticar el pensament estructuralista en general (Foucault, Barthes, Althusser, Deleuze, Guattari). En 1980, Castoriadis és nomenat director d'estudis de l'Escola d'Alts Estudis de Ciències Socials. Precursor intel·lectual de Maig del 68 --influència reconeguda per Cohn-Bendit mateix, qui en 1981 signaria el llibre De l'ecologie a l'autonomie--, va trencar amb el trotskisme, el leninisme i el marxisme, per reivindicar l'«autoinstitució permanent de la societat», una idea personal del pensament llibertari. Va ser el pioner de la condemna de tota burocràcia (tant als móns capitalista com comunista) i va reivindicar un règim vertaderament democràtic on cadascú participi en la instauració de les lleis que regeixen la seva vida,és a dir, la democràcia directa. La seva forma de veure el món va ser enciclopedista, cosmopolita i poliglota. Ha creat una escola intel·lectual de fervents seguidors que van des de dissidents marxistes a llibertaris, passant per ecologistes, sense oblidar els psicoanalistes freudians. Entre els seus llibres podem destacar: La Société bureaucratique (1973), L'Expérience du mouvement ouvrier (1974), L'institution imaginaire de la société (1975), Les Carrefours du labyrinthe (1978), Le Contenu du socialisme (1979), Capitalisme moderne et révolution (1979), Devant la guerre (1981-1983), Domaines de l'homme (Les carrefours du labyrinthe II) (1986), Le Monde morcelé (Les carrefours du labyrinthe III) (1990), La Montée de l'insignifiance (Les carrefours du labyrinthe IV) (1996), Fait età faire (Les carrefours du labyrinthe V) (1997), Figures du pensable (Les carrefours du labyrinthe VI) (1998), Sur Le Politique de Platon (1999), Sujet et vérité dans le monde social-historique, Séminaires 1986-1987, La création humaine 1 (2002), Ce qui fait la Grèce, 1. D'Homère à Héraclite, La création humaine 2 (2004), Une société à la dérive, entretiens et débats 1974-1997 (2005), Fenêtre sur le chaos (2007).
---
