Anarcoefemèrides del 25 de desembre
Esdeveniments
- III Congrés Revolucionari de «Los Desheredados»: Entre el 25 i el 28 de desembre de 1884 té lloc a Cadis (Andalusia, Espanya), organitzat pel grup dissident anomenat Associació Internacional dels Treballadors de la Regió Espanyola «Los Desheredados», el III Congrés Revolucionari clandestí d'aquesta organització. Durant el II Congrés de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) celebrat el setembre de 1882 a Sevilla sorgí un grup radical enfrontat amb el Consell Federal de l'FTRE partidari de l'organització clandestina que s'escindí. Després d'aquest congrés, el Consell Federal procedí a expulsar els partidaris d'aquest grup (Miguel Rubio, Francisco Gago, Pedro José Durán, Manuel Oca, Rafael Moreno, Andrés Barbadilla, José Rachel, Ricardo Arana, José Ponce, Antonio Bonilla) sobre tot d'Andalusia, però també de Madrid i de Valladolid, fet que provocà reaccions contràries a Catalunya. El grup escindit sostenia tesis anarcocomunistes i el seu representant més conegut fou Miguel Rubio. El seu àmbit d'incidència se situava sobretot al sud d'Andalusia (Màlaga, Cadis, Sevilla) i proposava la utilització dels mètodes violents per accelerar la revolució social. Desconfiaven de les tàctiques legalistes del Consell Federal, del grup català i de Serrano Oteiza. Les seves tesis es van veure enfortides per grups d'Arcos i de Jerez que asseguraven seguir els acords del X Congrés General de l'AIT de Londres del 14 al 19 de juliol de 1881 (premsa clandestina, lluita violenta...). Els escindits, anomenats«Els Desheredados» i encapçalats per Miguel Rubio i Manuel Pedrote, celebraren un I Congrés Revolucionari a finals de 1882, que acordà mantenir l'extremisme del bienni de 1879-1880; posteriorment, en 1883, es realitzà un II Congrés Revolucionari a Sevilla --altres fonts exposen que aquests dos congressos es realitzaren el mateix 1884, el primer el gener i el segon en data indeterminada. El III Congrés Revolucionari, l'únic constatat, ja que publicaren un opuscle de la reunió clandestina, se celebrà entre el 25 i el 28 de desembre de 1884 a Cadis i fou titllat pel Consell Federal de l'FTRE com«Congrés dels Pertorbadors». Hi assistiren delegats de Cadis, San Fernando, Puerto Real, Chiclana, Jerez, Trebujena, Lebrija, Las Cabezas, Bornos, Arcos, Ubrique, Grazalema, Algatocín, Setenil, Arriate, Villamartín, Atajate, Sanlúcar, Sevilla, Arahal, Lora del Río, Marchena, Manzanares, La Campana, Huelva, Madrid, València, Xàtiva, Alcoi, Barcelona, Gràcia, Sant Martí de Provençals, Sabadell i un membre de la Comissió Federal. En aquest congrés s'elaboraren estatuts propis que limitaven l'autoritat del Consell Federal, afavorien la llibertat de discussió i exigien un major compromís pràctic. El grup dissident comptà amb un òrgan de premsa, La Revolució Social (Sevilla, 1884). Aquesta branca escindida entrà en ràpida decadència ja que la repressió contra la Internacional se centra en aquest grup. No obstant això, en 1885 encara un manifest obrerista lamentava la ruptura existent entre federats, comunistes i desheretats tal com es va observar en el Congrés barceloní de 1885. L'escissió de «Los Desheredados» vingué a confirmar la fràgil unitat de l'FTRE i que existia un corrent contrari als tripijocs circumstancialistes i favorable a la política insurreccionalista, molt forta a Andalusia, per a la qual cosa l'FTRE no tenia en consideració la desesperada situació d'una part del proletariat camperol.
***
- Constitució de la Federation of Yiddish-Speaking Anarchist Groups: Entre el 25 i el 26 de desembre de 1902 té lloc a Londres (Anglaterra) el congrés constitutiu de la«Federation of Yiddish-Speaking Anarchist Groups in Great Britain and Paris» (Federació de Grups Anarquistes de Llengua Jiddisch de Gran Bretanya i de París). A partir del 20 de març de 1903, el periòdic Arbeter Fraynd (Amics dels Treballadors) passarà a ser el seuòrgan d'expressió. En 1905 la Federació comptarà amb 19 grups al Regne Unit i una desena només a Londres, sobretot a l'East End. La influència de Rudolf Rocker, fundador del projecte,és immensa des de la seva arribada a Londres en 1895, malgrat la seva tardana integració en el moviment jiddisch. Només altre emigrat de dimensió internacional, Rudolf Grossman (Pierre Ramus), li farà ombra en el moviment anarquista d'aleshores. A partir de 1906, la Federació comptarà amb un important centre a Jubilee Street, el Centre Cultural Jueu, que disposarà d'una impremta, d'una companyia teatral --animada per Rudolf Rocker, per sa companya Milly Witkop i per Moskovitx-- i d'una escola --portada per Jim Dick, Nelly Ploshonsky-Dick i Fermin Rocker, i amb un programa educatiu semblant al desenvolupat per les Universitats Populars d'aleshores. Tot aquest projecte llibertari jiddisch estava força lligat al moviment sindicalista. En 1907, dels 14 sindicats purament jiddisch, 10 es declararan anarcosindicalistes.
Constitució de la Federation of Yiddish-Speaking Anarchist Groups (25/26-12-1902)
***
- VI Congrés de l'FNOA: Entre el 25 i el 27 de desembre de 1918 té lloc al local de la Societat de Paletes «La Constructora Valenciana» de València (País Valencià) el VI Congrés i últim de la Federació Nacional d'Obrers Agricultors (FNOA), també anomenada Federació Nacional d'Agricultors (FNA). Aquest congrés marcà l'apogeu d'un sistema d'organització pagesa (societarisme) i el naixement d'una altra més acord amb els temps (anarcosindicalisme). Van estar representades 99 seccions (del Principat de Catalunya, del País Valencià i d'Andalusia) amb 25.092 associats, per 57 delegats. Entre els seus acords destaquen, per la seva importància, l'adhesió en bloc de l'FNOA a la Confederació Nacional del Treball (CNT), encara que l'FNOA continuaria funcionant en tant no se celebrés el projectat congrés de la CNT. Si en aquest congrés es decidia dissoldre la resta de federacions d'ofici, aleshores es procediria a dissoldre la d'agricultors. Altre punt molt discutit en aquest VI Congrés fou la conveniència de seguir publicant La Voz del Campesino, òrgan de l'FNOA, que acabà acordant-se que continués publicant-se fins que sigues funcionant l'FNOA. També es decidí que tant l'FNOA com el seu òrgan continuessin a Jerez fins a la celebració del congrés confederal i si en aquest s'acordava que continués existint l'FNOA fossin traslladats aquesta i el periòdic a Pedralva. Altres acords que es van prendre foren felicitar i fer costat els pagesos russos, rebutjar la política parlamentària com a eina de lluita, refusar la fusió de la CNT amb la socialista Unió General de Treballadors (UGT), condemnar el treball a escarada, obligatorietat d'afiliació dels jornalers a les localitats que s'hagin traslladat temporalment per evitar els esquirols, aplicar l'acció directa contra els pseudoanarquistes, autonomia de les societats per a la declaració de vagues, encara que la finalitat perseguida és l'abolició dels salaris cal exigir augment dels salaris, activació d'una campanya per a l'abaratiment de les subsistències, abolició de la propietat privada, reivindicació de la jornada de vuit hores entre abril i setembre i de sis hores la resta de l'any, vaga general com a eina de lluita, reivindicació del conreu de terres incultes, donar suport als presos socials, boicotejar la premsa burgesa i exigir la sindicació de tots els treballadors, entre altres resolucions. Per al 29 de desembre estava convocat un míting de clausura al Cinema Escalante, amb el suport d'altres sindicats (ebenistes, boters, ajustadors, forjadors, ferrers, forners, etc.), però el governador civil de València el prohibí en l'últim moment. Encara que el model de sindicalisme que patrocinava la CNT era contrari a la creació de Federacions d'Indústria, pels problemes de burocràcia que poguessin portar, en el cas de la FNOA, la seva integració en l'estructura de la CNT no serví per proporcionar major força al moviment camperol, ja que en la pràctica es demostrà el contrari i a més es desfeia la necessària coherència entre les diverses seccions, les quals, per les seves especials característiques estaven necessitades d'una major cohesió. L'adhesió a la CNT de cap manera significà que a partir d'aquest moment l'agricultor, especialment andalús, passés a un segon pla, tal com confirma el fet que entre 1918 i 1919 només a Còrdova es donin 184 vagues pageses, i com també confirma la importància donada al boicot --efectiu gràcies a l'elevada afiliació--; també entre 1917 i 1922 van abundar els incendis de collites i les apropiacions col·lectives.
- Refundació de l'AIT: Entre el 25 de desembre de 1922 i el 2 de gener de 1923 té lloc a Berlín (Alemanya), a iniciativa de l'intel·lectual anarquista Rudolf Rocker, el Congrés Internacional de Sindicals, que va donar lloc a la refundació de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) antiautoritària. Va arreplegar organitzacions anarcosindicalistes de diversos països que representaven milions d'adherits: va comptar amb les adhesions d'Alemanya (Freie Arbeiter Union), Argentina (Federación Obrera Regional Argentina), Xile (Trabajadores Industriales del Mundo), Dinamarca (Unió per a la Propaganda Sindicalista), Espanya --els delegats de la Confederació Nacional del Treball no van poder arribar a temps perquè van ser detinguts per la policia a París i només van participar al final--, Itàlia (Unione Sindicale Italiana), Mèxic (Confederació General de Trabajadores), Noruega (Norsk Syndikalistik Federation), Portugal (Confederaçao General do Travalho) i Suècia (Svriges Arbetares Centralorganisation), a més de consellistes, d'unes minories russa i txecoslovaca, i d'alguns observadors de l'oposició en la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) francesa que formaren el Comité de Défense Syndicaliste Révolutionnaire. Els secretaris en van ser Rudolf Rocker, Augustin Souchy i Alexandro Schapiro. El congrés va confirmar els acords anarcosindicalistes de la Conferència de Berlín --que havia tingut lloc entre el 16 i el 18 de juny de 1922--, tot rebutjant la conclusions de les reunions internacionalistes reformistes d'Amsterdam i de la Internacional Sindical Roja (ISR) de Moscou. Aquesta nova internacional del sindicalisme revolucionari seria de tipus anarquista, independent de qualsevol partit polític, revolucionària i federalista, i s'anomenaria, a suggeriment de Diego Abad de Santillán, Associació Internacional dels Treballadors (AIT) per marcar clarament la seva continuïtat amb la Primera Internacional antiautoritària (1864-1876). Prioritari seria en aquells anys la lluita contra el feixisme i el comunisme totalitaris. Els mètodes de lluita anarcosindicalistes serien l'acció directa, la vaga general, el boicot i la solidaritat entre els treballadors. El congrés rebutjarà totalment l'Estat, l'Església, l'Exèrcit i el parlamentarisme. La presència dels sindicats americans, fins aleshores aliens a aquestes reunions, sembla que va ser gràcies a la tasca desenvolupada per Abad de Santillán. En el congrés van participar nombrosos sindicalistes de la vella escola: Jensen, Lindstan, Severin, Lansik, Lehning, De Jogh, Borghi, Orlando, Abad de Santillán, etc. El congrés, que es reunia clandestinament, va ser interromput en dues ocasions per la policia.
Naixements
- Luis Maynar Duplá: El 25 de desembre de 1887 neix l'anarcosindicalista Luis Maynar Duplá, també citat com Mainar. En 1912 guanyà l'oposició d'administratiu d'Instrucció Pública i en 1919, amb altres joves (Vicente Campo, Ramón Acín, Miguel Frago, José Jarne, Eugenio Lergurburu, Lorenzo Avellanas, Jacinto Biarge, Florencio Olivera, Félix Gil, Felipe Ascaso, Juan Arnalda, Calixto Valero, Juan Jalle, Ramón Rodríguez, Ramón Espluga i Luis Amella), signà una crida al jovent d'Osca amb la finalitat d'organitzar una agrupació llibertària, sota el nom de «Nueva Bohemia», i on podrien participar republicans de totes les tendències. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Aragó, es mostrà contrari a la «gimnàstica revolucionària» promoguda per Joan García Oliver. Durant els anys trenta freqüentà la tertúlia saragossana que es reunia al cafè Salduba, amb Miguel Abós i els germans Alcrudo, i fou íntim amic de la família Acín. Va ser nomenat cap de la Secció Administrativa de Primera Ensenyança de la província de Saragossa. Arran del cop d'estat de juliol de 1939, pogué fugir de la Saragossa ocupada pels feixistes i visqué a La Pobla de Montornès (Tarragonès, Catalunya). Més tard retornà a Saragossa. El març de 1947, arran de les batudes policíaques contra els llibertaris a Aragó, la Rioja i Navarra, va ser detingut amb altres companys (Cebrián, Juan Ignacio, Emilio Andrés, José Pastor, Luis Miranda, Antonio Palacios, Francisco Sanclemente, Azais, Francisco Saro i José Jiménez). Luis Maynar Duplá va morir el 20 de març de 1979 a Saragossa (Aragó, Espanya).
***
- Octave Garnier: El
25 de desembre de 1889 –algunes fonts citen
erròniament el 2 de desembre– neix
a Fontainebleau (Illa de França, França)
l'anarquista il·legalista, un dels
fundadors de la «Banda Bonnot», Octave Albert
Garnier, conegut com Le Terrassier.
Sos pares es deien Élie
Germain Garnier, peó de camins que morí quan era
petit, i François Anastasie
Desmurs. De ben jovenet començà a treballar de
carnisser i de forner. A partir
dels 13 començà a realitzar petits robatoris i a
partir dels 17 anys va ser
condemnat en tres ocasions i passà alguns mesos empresonat,
fet que encara el
radicalitzà més. Un cop lliure,
s'interessà pel sindicalisme –va ser empresonat
durant tres mesos per participar en una vaga– i
començà a freqüentar els
cercles anarcoindividualistes. L'agost de 1910, després de
dos empresonaments
successius, un d'ells per agressió, decidí fugir
a Bèlgica per evitar fer el
servei militar. A l'estranger, gràcies als ensenyaments dels
companys
anarquistes, aprengué les arts del robatori en domicilis i
de la falsificació,
a més de conèixer Marie Vuillemin (La
Belge), que esdevingué sa companya. Buscat per
robatori, l'abril de 1911 fugí
amb sa parella cap a França i a finals de novembre d'aquell
any, a la seu del
periòdic L'Anarchie,
dirigit per
Victor Serge, Garnier conegué Jules Bonnot. Més
tard passà a viure amb sa
companya a la comunitat anarquista de Romainville (Illa de
França, França) amb
els membres de la futura «Banda Bonnot» (Raymond
Callemin, Jean De Boë, Édouard
Carouy i Victor Serge). Dins d'aquest ambient, el seu pensament
polític
anarcoindividualista es decantà cap a
l'il·legalisme. A la comuna de
Romainville adoptà la «dieta
científica», segons la qual es prohibien la sal,
el alcohol i la carn a favor d'una alimentació vegetariana
acompanyada d'arròs
integral i aigua. A resultes d'una escissió
ideològica en el si de L'Anarchie,
la parella passà a viure a
París i ell començà a treballar
d'obrer terrelloner, participant en les vagues
de Chars i Cergy (Illa de França, França). Per
arribar a fi de mes compaginava
la feina amb petits assalts a domicilis, però necessitava
cops de major
envergadura i amb Callemin començà a projectar
activitats anarcoil·legalistes
en grup; el grup que es formà fou conegut primerament com
els «Bandits de
l'Auto» i més tard com la «Banda
Bonnot». Amb Callemin i Bonnot robaren un
automòbil que el 21 de desembre de 1911 utilitzaren en
l'assalt d'una oficina
bancària de la «Société
Générale», on un caixer
resultà ferit. El 27 de febrer
de 1912 matà un agent, que casualment tenia el seu mateix
llinatge, que va
intentar aturar-lo per excés de velocitat; i dos mesos
després van ser dos
empleats de banca. Mentrestant, la premsa burgesa blasmà de
valent amb els,
també anomenats, «Bandits
Tràgics». Després de les detencions
d'André Soudy,
Carouy, Callemin i Élie Monnier, i, posteriorment, la mort
de Bonnot i Joseph Dubois
el 28 d'abril de 1912 a Choisy-le-Roi (Illa de França,
França), només quedaven
lliures ell i René Valet. El 14 de maig de 1912
ambdós van ser encerclats al
seu amagatall de Nogent-sur-Marne (Illa de França,
França) per un gran
dispositiu policíac (50 detectius, 250 agents de la policia
de París, guàrdies
republicans i 400 zuaus del Fort de Nogent) i, alertada per la premsa,
una gran
gentada que volia assistir a la fi de la banda. Armatsúnicament amb set
pistoles semiautomàtiques de 9 mm i dos fusells Mauser de
canyó llarg, i
després de cremar més de 10.000 francs en
bitllets, fruits de les seves
accions, es prepararen per a la resistència. Decidits a
acabar terminantment
amb els perseguits, les autoritats col·locaren un quilo i
mig de melinita a la
casa, la qual explotà a les dues de la matinada del 15 de
maig de 1912. Els
resistents no moriren per l'explosió, però
quedaren inconscients. Valet va ser
assassinat al furgó policíac que el transportava
a l'hospital i Octave Garnier
va ser rematat al mateix lloc de l'explosió amb un tret de
pistola a la templa
dreta. L'endemà els cossos de Valet i de Garnier van ser
llançats en una fossa
comuna del cementiri de Bagneux (Illa de França,
França).
Octave
Garnier
(1889-1912)
***
- Wilhelm Jelinek:El 25 de desembre de 1889 neix a Alemanya el militant anarcosindicalista alemany Wilhelm Jelinek (Willi Jelinek). Va viure a Zwickau, ciutat industrial de Saxònia. Membre de la Unió General de Treballadors i col·laborador del setmanari Proletarischer Zeitgeist (L'Esperit dels Treballadors), editat a Zwickau entre 1922 i 1933. En maig de 1945 és un dels sis membres de la Unió General de Treballadors de Zwickau que va poder sobreviure de la Gestapo; altres 27 van morir. En aquesta part d'Alemanya, que aleshores quedaria sota control militar soviètic després de la victòria de l'Exèrcit Roig sobre els nazis, Jalinek intentaria fer renéixer l'organització contactant amb els subscriptors de Proletarischer Zeitgeist que tenia d'una llista que havia pogut amargar. Però les autoritats russes unificarien sota el nom d'SED (Partit Socialista Unificat) totes les forces d'esquerra per fer un gran partit sota el seu jou. Elegit pels obrers com a president del comitè d'empresa de la fàbrica on treballava, Jalinek també va ser membre del sindicat FDGB, però des del moment que va començar a denunciar les maniobres dels comunistes i de la dictadura del proletariat, esdevé un enemic a abatre. El 10 de novembre de 1948 és detingut amb sa dona i son gendre, i seran interrogats sobre els seus lligams amb el company Willy Huppertz de Mulheim, a qui Jalinek havia lliurat la llista d'abonats al setmanari. Transferit a l'antic camp nazi de Sachsenhausen, on ara són internats els opositors al règim comunista, s'ajuntarà als nombrosos anarquistes detinguts al novembre de 1948 i a la primavera de 1949. Però per mor de la seva activitat clandestina a l'interior del camp, que havia aconseguit reagrupar els companys, serà transferit al camp de Bautzen, on les condicions encara són més dures i que donaran lloc el març de 1950 a una revolta desesperada. Jelinek intentarà fer passar informació a l'Alemanya de l'Oest sobre les condicions miserables de milers de detinguts. El 20 de març de 1952, la seva filla constata que es troba bé de salut en una visita, però quatre dies després, el 24 de març de 1952, Wilhelm Jelinek morirà en circumstàncies desconegudes al camp de Bautzen (Lusàcia).
***
- José
Martín Arjona: El 25 de desembre
de 1892 neix a Herrera (Sevilla, Andalusia, Espanya) –algunes
fonts citen
erròniament Puente Genil (Còrdova, Andalusia,
Espanya)– el periodista, escriptor
i dramaturg anarquista José Martín Arjona. Fill
d'una família modesta, passà la
seva infantesa a les mines de Mora (Huelva, Andalusia, Espanya) i de
jove
retornà a Herrera i es dedicà a l'agricultura i a
escriure. Atret pel moviment
anarquista, a la seva localitat natal fundà l'Ateneu Obrer i
la Societat
d'Agricultors «El Progreso», a més
d'editar un periòdic anarcosindicalista. Amb
Aquilino Medina, fundà a Puente Genil una editorial
especialitzada en la
publicació de fullets esquerrans. Per la seva activitat
llibertària durant la
dictadura de Primo de Rivera s'exilià a París
(França). A la capital francesa
dirigí el periòdic Sherion,
amb el
qual fustigà la dictadura i la monarquia espanyoles, i
estrenà la seva obra
dramàtica de costums andaluses Cruces
de
sangre. Cap al 1923 retornà a la
Península i a Madrid començà a
col·laborar,
sobretot amb articles sobre política internacional, en el
periòdic La Libertad, a
més de participar en
xerrades, conferències i tertúlies, com ara la
del Cafè La Rotonda, amb Rodrigo
Soriano, Ortega y Gasset i Unamuno. A més de les seves
col·laboracions
periodístiques, es guanyava la vida com a envernissador,
ofici que mai no
abandonà. Va ser tancat, per la Llei d'Ordre
Públic, a la presó Model de Madrid
durant quatre mesos, amb Gregorio Marañón,
Eduardo Barriobero i altres. Posteriorment
va ser empresonat en diverses ocasions, patint incomunicacions de fins
a 40
dies. Va ser vicepresident de l'Ateneu de Divulgació Social
de Madrid. Durant
aquesta anys col·laborà en nombroses publicacions
anarquistes, com ara ¡Despertad!,Estudios, Generación
Consciente, La Revista Blanca,Tierra y Libertad, etc., a
més de
diversos periòdics esquerrans llatinoamericans. El setembre
de 1929 col·laborà
en el número especial de la revista alacantina La Raza Ibera en suport a l'artista
anarquista d'Alfons Vila
Franquesa (Juan Bautista Acher o Shum), aleshores tancat al penal del
Dueso. José Martín Arjona va ser trobat mor el 9
d'abril de 1930 a la pensió del
carrer Doctor Castelo de Madrid (Espanya) on vivia; el certificat
oficial feia
constar com a defunció «mort natural»,
però el seus companys i familiars
declararen que fou emmetzinat pel règim primoriverista. Fou
enterrat al
Cementiri Civil de Madrid. Durant la II República
s'estrenà en diverses
ocasions la seva obra Cruces de sangre;
perduda, se'n recuperà el text i va ser novament estrenada
en 2004. A la seva
població natal d'Herrera amb el seu nom existeix un festival
de teatre, un
carrer i una biblioteca en homenatge seu.
***
- Andreu Capdevila Puig:El 25 de desembre de 1894 neix a Cardedeu (Vallès Oriental, Catalunya) el militant anarcosindicalista Andreu Capdevila i Puig. Va començar amb 13 anys a compaginar la seva feina de tintorer a la Companyia de Filatures Fabra i Coats amb la militància en el sindicat tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri barceloní de Sant Andreu de Palomar, on va assumir des dels anys 20, la dècada del pistolerisme patronal i de Peiró, responsabilitats sindicals en l'àmbit de la Federació Regional Catalana, on era considerat un «dur» pels patrons, especialment per la seva fermesa en les reivindicacions del ram de tintorers. Va participar en la Conferència de Sant Adrià de Besòs (1936). En esclatar la guerra civil, va participar contra la insurrecció militar i va prendre part en l'assalt de la caserna d'Artilleria, que va permetre l'armament dels militants cenetistes. Com a president delegat en el Consell d'Economia de Catalunya, va tenir la feixuga responsabilitat d'elaborar el decret de col·lectivització de les empreses i de control obrer. El 16 d'abril de 1937 és nomenat conseller d'Economia de la Generalitat de Catalunya, per la CNT, una experiència reformista que durarà algunes setmanes, però de la qual sortirà desil·lusionat com explicarà en les seves memòries publicades en Le Combat Syndicaliste (1968) titulades Mi intervención en el Consejo de Economia de la Generalidad de Cataluña en represantación de la CNT. En acabar la guerra, s'exilia com tants altres a França, on continuarà la seva militància juntament amb sa companya Antonia Sánchez Garrido, primer a Canet i després a Perpinyà. Després de l'Alliberament, prendrà part com a orador i conferenciant en nombrosos mítings sobretot al sud-oest de França (Tolosa de Llenguadoc, Narbona, Tarbes, Montauban). Partidari de la línia ortodoxa, serà durant els anys 60 secretari de la Comissió de Relacions de la regió d'Aude-Pirineus de la CNT en l'exili, i contrari a l'Aliança Obrera i a Defensa Interior. Andreu Capdevila Puig va passar els seus darrers anys a Rennes (Bretanya), ciutat on morí el 10 de març de 1987. Sa companya, des de 1937, Antonia Sánchez Garrido, que havia nascut el 9 d'octubre de 1902 a Badajoz, va morir el 3 d'agost de 1996 a Rennes. Andreu Capdevila va col·laborar en la major part de les publicacions de l'exili, com ara Terra Lliure, Le Combat Syndicaliste o Umbral. És autor del llibreUn episodio de nuestra evacuación a Francia (1978).
Andreu Capdevila Puig (1894-1987)
***
- Celedonio García
Casino: El 25 de desembre de 1922 neix a Barcelona
(Catalunya) l'anarquista i guerriller
antifranquista Celedonio García Casino, conegut com Celes o El Llarg.
Amb el
triomf franquista en la Guerra Civil espanyola decidí
continuar la lluita
contra el feixisme. El 14 de juny de 1939, com a militant de la
Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) del
barri de Gràcia de Barcelona i
membre del Comitè Regional de Catalunya d'aquesta
organització, va ser detingut
amb altres 16 companys. Jutjat el 19 de setembre de 1940 per«associació i
propaganda il·legal i tinença
il·lícita d'armes», va ser tancat a la
presó
Model barcelonina, on formà part d'un dels tres grups creats
per Manuel Aguilar
Martínez, secretari del Comitè Peninsular de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). El seu grup, el responsable del qual fou Enrique Laborda
Gómez, estava
format per Manuel Graupera Rodilla, Ángel Bernal Lozano i
Blas Fuster Carreter.
Aquests grups es mostraren força actius en la lluita
clandestina a mesura que
van ser alliberats. El 23 de novembre de 1945 sortí en
llibertat provisional i
immediatament entrà en les Joventuts Llibertàries
de Gràcia --posteriorment passà
a les del Carmel-- i s'integrà en la lluita antifranquista,
enquadrat en el
grup de Josep Lluis Facerías (Face),
creuant freqüentment la frontera entre 1947 i 1949 en missions
d'expropiacions
i en atacs a les forces franquistes. El març de 1946
assistí al Congrés de la
FIJL en l'Exili celebrat a Tolosa de Llenguadoc i amb el material
bèl·lic que
acaparà retornà el 15 de març a la
Península. El setembre de 1946 en un ple
clandestí va ser nomenat secretari de Defensa del
Comitè Regional de Catalunya
de la FIJL. Membre del Moviment Llibertari de Resistència
(MLR), el maig de
1947 organitzà un atemptat amb bomba contra la caserna de la
Guàrdia Civil de
la Travessera de Gràcia --els comunistes
s'atribuïren aquesta acció als seus
grups guerrillers--; dies després, en juny,
participà en la col·locació d'un
explosiu en una de les torres del Tibidabo, però va ser
descoberta abans
d'esclatar. El 6 de juliol d'aquell any va ser nomenat, amb Manuel
Ramos
Fernández i Manuel Llatser Tomàs, delegat de les
Joventuts Llibertàries de
Catalunya per al Ple Nacional de Regionals de la FIJL que se
celebrà el 15 de
juliol i per al Ple de la FAI celebrat a Madrid tres dies
després, però no
aconseguí que els citats plens assumissin les tesis
guerrilleres de l'MLR. En
aquesta època durant dos mesos treballà de
mecànic a Nimes. A començaments de
novembre de 1947 creuà els Pirineus amb Josep
Lluís Facerías, Ramón
González
Sanmartí, Francisco Ballester Orovigt, Domingo Ibars Juanias
i Juan Cazorla
Pedrero (Tom Mix). El 18 de desembre
de
1947, amb Facerías, Francesc Ballester i Pere Adrover Font
atracaren la
sucursal del Banc de Bilbao del carrer Mallorca de Barcelona i el 30
d'abril de
1948, amb Facerías i Martínez Marín,
la sucursal del Banc de Biscaia del carrer
Rocafort de la mateixa ciutat. En 1949, amb Facerías,
participa en la
temptativa de segrest del cap de la policia Eduardo Quitela
Bóveda. Celedonio
García Casino fou abatut el 26 d'agost de 1949 en una
emboscada parada per la
Guàrdia Civil a prop de la frontera pirinenca juntament amb
Enrique Martínez
Marín (Quique). Antoni
Franquesa
Funoll va ser greument ferit amb dos trets, un a la boca i altre al
braç, però Josep
Lluís Facerías i altres dos membres del grup van
sortir sans i estalvis, i
aconseguiren trencar el cercle policíac amb granades i
passar a França amb el
ferit. Els cossos de Celedonio García Casino i d'Enrique
Martínez Marín van ser
enterrats al cementiri d'Espolla (Alt Empordà, Catalunya) a
la secció no consagrada.
Deixà companya, Remedios Falceto, i una filla, Olga.
Celedonio García
Casino (1922-1949)
***
- Néstor Perlongher:
El 25 de desembre de 1949 neix a Avellaneda (Buenos
Aires, Argentina) el sociòleg, antropòleg, poeta,
escriptor, defensor dels
drets homosexuals i anarquista Néstor Osvaldo Perlongher.
D'antuvi milità en el
trotskista Partit Obrer (PO) i després, a més de
delegat en l'Assemblea
Estudiantil encarregat de l'autodefensa en les mobilitzacions a la
Facultat de
Filosofia i Lletres, participà activament en el moviment
anarquista i en
diversos grups autònoms, força influenciat pel«Maig del 68» francès. En 1971
fou un dels fundadors del Frentre de Liberación Homosexual
Argentino (FLHA,
Front d'Alliberament Homosexual Argentí), primera
associació política gai de
Llatinoamèrica. Després, amb altres companys,
creà el grup Eros d'influència
llibertària, que es relacionà amb els grups
feministes i realitzà xerrades de
discussió sobre diversos autors (Freud, Lacan, Reich,
Masters i Johnson, etc.).
Sempre criticà durament la persecució dels
homosexuals als països comunistes
(URSS, Cuba, etc.). Amb el seu grup Eros edità el document Sexo
y Revolución,
on reivindicà la figura del marica com a
homosexual rebel, i la revista Somos,
que fou l'òrgan d'expressió de l'FLHA. En aquests
anys visqué de realitzar
enquestes sociològiques. El gener de 1976 fou detingut per
les seves activitats
i processat penalment, fet que implicarà la
supressió de l'FLHA per la
dictadura argentina. En 1982 es llicencià en sociologia i,
com que l'empresa d'enquestes
on feia feina va fer fallida, es traslladà a São
Paulo, on es doctorà en
antropologia urbana a la Universitat de Campinas, de la qual
també fou
professor d'antropologia a partir de 1985. En 1984 abandonà
la lluita
homosexual organitzada i es dedicà a l'estudi dels corrents
de pensament més
avançats (Bataille, Deleuze, Guattari, Foucault, etc.). En
aquest anys estudià
la mística del Santo Daime i experimentà amb
l'al·lucinògena ayahuasca. La seva
obra poètica comprèn sis llibres, Austria-Hungría
(1980), Alambres
(1987, Premi «Boris Vian» de Literatura Argentina),Hule (1989), Parque
Lezama (1990), Aguas aéreas
(1990) i Chorreo de las iluminaciones
(1992). Creà un estil propi poeticoliterari, el neobarroso,
barreja
d'estil barroc i del barro del Río de la
Plata. En 1992, poc abans de
morir, rebé una beca de la Fundació Guggenheim
per la seva obra poètica.
Col·laborà assíduament en diverses
publicacions, com ara El Porteño, Alfonsina,Último Reino, Cerdos &
Peces, Fin de Siglo, Folha
de San Paulo, Parque, Utopía,Arquivos Brasileiros de
Psicologia, Chimères, Xul,Sociétes o Diario de
Poesía. Preparà l'antologia Caribe
trasplantino. Poesía neobarroca
cubana y rioplatense (1991) i publicà assaigs, com
ara O negócio do
michê: a prostituição viril em
São Paulo (1987, traduït al
castellà en 1993
sota el títol El negocio del deseo. La
prostitución masculina en San Pablo),O que é AIDS (1987), El
fantasma del SIDA (1988) o Territórios
marginais (1989). Néstor Perlongher va morir de
sida el 26 de novembre de
1992 a São Paulo (São Paulo, Brasil). En 1997 es
publicaren pòstumament els
seus Poemas completos(1980-1992) i el seu
recull Prosa plebeya:ensayos (1980-1992); en 2004 s'edità Papeles insumisos i
dos anys després Un barroco de trinchera. Cartas
a Baigorria (1978-1986).
En finar, la seva biblioteca personal fou incorporada a la Biblioteca
Central
de la Facultat de Filosofia i Lletres i Ciències Humanes de
la Universitat de São
Paulo (FFLCH-USP) i la Biblioteca de l'Institut de Filosofia i
Ciències Humanes
de la Universitat Estatal de Campinas (IFCH-UNICAMP).
L'«Arxiu Néstor
Perlongher», que reuneix manuscrits i força
documentació, es troba al Centro de
Documentació Cultural Alexandre Eulálio de la
Universitat Estatal de Campinas (CEDA-UNICAMP).
Defuncions
- Maurice Mac-Nab: El 25 de desembre de 1889 mor a l'hospital Lariboisière de París (França) el poeta, cantautor, intèrpret i dibuixant d'origen escocès Jean Valérien Maurice Mac-Nab. Havia nascut el 4 de gener de 1856 al Château de Fay (Vierzon, Centre, França). Es va guanyar la vida un temps com a funcionari de Correus. Instal·lat a París, va començar a interpretar els seus famosos monòlegs al club literari de Les Hydropathes i a cantar les seves obres al «Café de l'Avenir», al Barri Llatí. Després va actuar al cabaret «Le Chat Noir» de Montmartre, on va declamar les seves «cançons-reclam». Amb l'obra paròdica Le Grand Métingue du Métropolitain (1880), amb música de Camille Baron, on fa parlar un obrer revolucionari ebri portat a comissaria després d'una manifestació, va conèixer la celebritat i és una cançó clàssica de la contestació que encara es cantada pels militants revolucionaris en algunes concentracions. Després d'haver escrit una tesi doctoral burlesca sobre la ressaca i amb la salut destrossada, va morir de sobte. Entre les obres que va publicar, podem destacar Poèmes mobiles (1886) i Poèmes incongrus (1887), i les pòstumes Chansons du Chat Noir (1890) i Nouvelles Chansons du Chat Noir (1891). En col·laboració amb el compositor Hirleman el 13 de juny de 1900 va estrenar pòstumament al Théâtre des Folies-Dramatiques de París una opereta en tres actes, Malvina 1ère. El teatre de Vierzon porta actualment el nom de«Théatre Mac-Nab».
***
-
Georges Durupt:El
25 de desembre de 1941 mor el militant anarquista i
antimilitarista Georges Alfred Durupt. Havia nascut el 24 de juny de
1880 aÉpinal (Lorena, França). D'antuvi va ser membre
del Cercle Catòlic d'Épinal,
però quan en 1900 va deixar el domicili familiar va
començar a freqüentar els
cercles anarquistes. Com que era coix de la cama esquerra i havia
d'ajudar-se
d'un gaiato, va ser declarat exempt del servei militar. En 1902 es va
instal·lar a Deyvillers, a prop d'Épinal, i va
fer amistat amb el perruquer
anarquista Victor Loquier. El 30 de març de 1902, quan
sortia d'un dinar de la
casa de Loquier, va ser detingut per la policia d'Épinal
acusat d'haver mutilat
les estàtues dels sants que ornaven l'església de
la localitat. El 18 d'abril,
va ser condemnat pel tribunal correccional a tres mesos de
presó i a 100 francs
de multa per «degradació d'objectes d'utilitat
pública»; va ser alliberat el 30
de juny. En aquesta època va col·laborar en Les
Temps Nouveaux, de Jean
Grave. Partidari de l'acció violenta, per les seves dots
d'orador va prendre la
paraula sovint durant les reunions anarquistes. També va
col·laborar en Le
Libertaire, del qual va ser administrador, i en Le
Combat Social,
editat per Jean Peyroux. L'abril de 1907 va participar en la
fundació de
l'anarcosindicalista Federació Revolucionària, de
la qual serà membre de la
direcció amb R. De Marmande, M. Almereyda, Goldsky i Tony
Gall. El març de 1908
va ser nomenat secretari de la secció francesa
l'Associació Internacional
Antimilitarista (AIA), creada en 1904, i que s'havia
reconstituït després de
patir una dura repressió. El 2 de juny de 1908 es van
produir uns greus
incidents a Draveil entre vaguistes i gendarmes que van acabar amb dos
morts i
desenes de ferits; la vaga, però, va continuar i el 30 de
juliol es va organitzar
una manifestació a Villeneuve-Saint-Georges on set obrers
van ser assassinats.
Durupt, que havia participat activament en la manifestació,
va ser detingut i
condemnat, el 7 d'agost, per l'Audiència de Versalles a tres
anys de presó i a
100 francs de multa per «excitació de militars a
la desobediència». El juny de
1909 va aconseguir la llibertat i el setembre va crear a
París el grup «Les
Révoltes», que publicà un
periòdic amb el mateix nom, del qual només van
sortir
dos números, i el gerent del qual va ser René
Dolié. Després va intentar crear
una organització anarquista d'àmbit estatal, la
Federació Revolucionària, d'on
va ser membre del comitè directiu. Aquest projecte va ser un
fracàs i, en nom
de l'eficàcia, va participar a començaments de
1910 en la creació del Partit
Llibertari, que reagrupava anarquistes i seguidors de
l'anòmal Gustave Hervé,
del qual va acabar totalment decebut. Després, en
ocasió de les eleccions
legislatives de la primavera de 1910, va prendre part d'un«Comitè Antiparlamentari»,
que un cop acabada la campanya, va donar lloc a la Aliança
Comunista-Anarquista
(ACA). El maig de 1910 va ser admès al Sindicat de
Correctors. En aquesta època
va ser administrador de la impremta comunista«L'Espérance», situada al carrer
parisenc d'Steinkerque, i que empleava una desena de companys; el
desembre de
1910 va imprimir un fullet de suport a la campanya en favor de Jules
Durand,
titulat Pour l'innocent Durand. També va
col·laborar en L'Insurgé,
el gerent del qual va ser Petitcoulaud, que havia conegut a Le
Combat Social.
En 1912 es va establir a Épinal, on va treballar com a
tipògraf a la«Imprimerie Nouvelle» del carrer dels Minimes. En
aquesta època va col·laborar
en el periòdic de Loquier La Vrille, del
qual serà un dels principals
redactors. També va ser gerent, després de Pierre
Ruff, de la revista mensual Le
Mouvement Anarchiste, òrgan del Club
Anarquista-Comunista de París. El
desembre de 1912 va ser demandat per haver publicat en aquesta revista
una
article titulat «Les anarchistes et la guerre» i va
haver de fugir a Suïssa. Va
ser condemnat en rebel·lia el 17 de febrer de 1913 per la IX
Cambra
Correccional del Sena a cinc anys de presó i a 3.000 francs
de multa per«provocació a l'assassinat i a
l'incendi». Entre 1915 i 1919 va col·laborar en La
Libre Fédération, que sortia a Lausana
sota la direcció de Jean Wintsch i
que feia costat la causa aliada, i entre 1919 i 1921 en La
Vie Ouvrière.
El 19 d'octubre de 1920 va començar a treballar com a
corrector de proves a
l'Oficina Internacional del Treball i es va jubilar per invalidesa l'1
de maig
de 1934. En aquesta època va col·laborar en la
revista Plus Loin, del
doctor Pierrot. En 1936 va participar en el congrés de la
Unión Anarquista
(UA).
***
- Aurèle Patorni: El 25 de desembre de 1955 mor a París (França), arran d'una intervenció quirúrgica, l'escriptor, periodista, pacifista, neomaltusià, militant i conferenciant llibertari Aurèle Patorni. Havia nascut el 26 de juny de 1880 a París (França) i era fill d'un capità. Després d'una formació encaminada a l'advocacia, en acabar la Gran Guerra va fer de llibreter. Sensibilitzat pels problemes socials, va començar a participar en el moviment pacifista i llibertari, i va col·laborar en nombrosos periòdics i revistes, com ara Le Réfractaire, Le Clameur, La Patrie Humaine, L'Insurgé,L'Almanach de la Paix, La Revue Anarchiste,La Voix Libertaire,Le Libertaire, L'En Dehors, entre d'altres. Militant de la «Lliga dels refractaris a totes les guerres», també va prendre part en el moviment neomaltusià i en el seu òrgan d'expressió, La Grande Réforme, editat per Eugène Humbert. Bon orador, va realitzar nombroses gires de conferències, com«La moral sexual racional contra les morals religiosa i burgesa». Com a escriptor va tenir certa anomenada literària amb obres com Le nouveau chemin,Le rire dans le cemetière (1932), Les fécondations criminelles (1934), etc. Va escriure també peces teatrals: La grande retape (1928); operetes: Le roi du pourboire; i poemes i cançons, que sa companya Régina Casadesus, pianista professional molt coneguda va musicar. També va escriure, en els anys 30, relats de caire llicenciós en la revista Séduction. En 1936, amb Louis Lecoin, va col·laborar en SIA,òrgan de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), per la qual cosa va ser requerit per la justícia per un article sobre la limitació de la natalitat. Després de la II Guerra Mundial va participar en el periòdic de Louis Louvet Ce qu'il faut dire i en la revista de Lecoin Défense de l'Homme. Va deixar escrites una mena de memòries: La débâcle de l’élite: souvenirs et commentaires (1885-1940) (1948).
***
- Jean Souvenance: El 25 de desembre de 1962 mor a Saint-Brieuc (Bretanya) l'escriptor, dramaturg, pacifista, lliurepensador i llibertari Serge Grégoire, més conegut com Jean Souvenance. Havia nascut el 6 d'octubre de 1903 a Antrain (Bretanya). De família modesta, va estudiar secundària a Saint-Brieuc. Va guanyar-se la vida com a cap d'oficina de la prefectura de Morbihan. Va col·laborar en nombroses publicacions anarquistes i anticlericals (Le Semeur, La Voix Libertaire, L'Idée Libre, L'Unique,Ce qu'il faut dire, Défense de l'homme). Com a militant pacifista va fundar, amb Léo Lambert, la Unió Internacional de les Joventuts Pacifistes; va ser membre del Comitè Director de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau; i, després de la II Guerra Mundial, va fundar el Partit Pacifista Internacionalista (PPI). Va obtenir un càrrec a Saint-Brieuc i s'hi va instal·lar, fent una gran amistat amb l'escriptor socialista Louis Guilloux. Va presidir la Libre Pensée de Côtes-du-Nord (Bretanya) fins a la seva mort. És autor de nombrosos llibres, fullets i peces teatrals, com ara Amour d'enfance (1926), Comment elles se donnent: quelques-unes parmi d'innombrables (1930), Alger (1931), Louis Grégoire, artiste-peintre (1872-1928) (1931), Réformé 100 pour 100: tragique histoire d'un ancien poli (1931), Le livre de l'adieu (1932), Anthologie des écrivains pacifistes (1933 i 1937, dos toms), Un Matricule? Non! Un homme (1934), Rammler, héros méconnu (1935), Jours sombres: tristes souvenirs de la vie militaire (1935), A travers l'Europe centrale: souvenirs et impressions de voyage (1936) (1938), Retour d'Italie fasciste (1938), Vengeance féminine: théâtre (1940), Frères inférieurs (1943), Lettres sur l'Islam (1944), Pour un Parti Pacifiste Internationaliste, PPI (1945), Médaillons: notes sur Espé de Metz (1870-1937) et L. Barbedette (1890-1942) (1945), Pour elle (1945), Ce qui fut (1946), Fraternité (1947), La muflerie en guerre (1948), Les hommes déculottés (1952), Rêves et combats (1961), entre altres. Un grup de la Federació Anarquista francesa va prendre, en 2003, per nom «Jean Souvenance».
---