Postguerra a sa Pobla (Mallorca) -
Érem joves aleshores i les nits eren molt llargues. Vivíem en plena postguerra. Jo tenia deu anys. Parl de començaments dels anys cinquanta. Qui sen recorda, ara, de tot allò? Ens férem adolescents escoltant històries tristes de la guerra, de veïnats que mai més no tornaren. Els escamots dafusellament trucaven a la porta. Mai no es tornava a saber res del marit, el pare, el germà. Poca gent serva avui la memòria daquells dies atziacs. Per què romandre amb el cervell en blanc davant tot el que sesdevingué? A qui interessa, qui ha fet o fa fortuna amb el silenci i loblit? Tot arranjat. Tot oblidat. A la transició el pacte va ser no parlar dels camions a les matinades, dels paredons, de loceà de llàgrimes vessades a causa de legoisme dels rics. (Miquel López Crespí)
Érem joves aleshores i les nits eren molt llargues. Llum doli i portes tancades. Riquesa per als uns, fam per als altres. Vivíem en plena postguerra. Jo tenia deu anys. Parl de començaments dels anys cinquanta. Qui sen recorda, ara, de tot allò? Ens férem adolescents escoltant històries tristes de la guerra, de veïnats que mai més no tornaren. Els escamots dafusellament trucaven a la porta. Mai no es tornava a saber res del marit, el pare, el germà. Poca gent serva avui la memòria daquells dies atziacs. Per què romandre amb el cervell en blanc davant tot el que sesdevingué? A qui interessa, qui ha fet o fa fortuna amb el silenci i loblit? Tot arranjat. Tot oblidat. A la transició el pacte va ser no parlar dels camions a les matinades, dels paredons, de loceà de llàgrimes vessades a causa de legoisme dels rics. El cine, les revetlles del poble, els diumenges fent voltes a la plaça, els foguerons de Sant Antoni, els jocs enmig del carrer, ens feien oblidar una mica, ocasionalment, els anys obscurs. Molts senriquien amb la fam de la majoria. Els pactes de lany setanta-set es feren sota aquesta condició: Tu oblides els teus morts, jo oblidaré els meus. Cortina de silenci i ens repartim plegats el pastís. Men record com si fos ara mateix: grups de militants esquerrans volien retre homenatge a les víctimes de la repressió. Els partits dordre, els partits que havien signat la conxorxa (els majoritaris amb representació parlamentària, tots!), no en volien saber res. Que no era el moment oportú, que els militars no ho consentirien Excuses de mal pagador! Els familiars dels morts tornaven a casa seva decebuts, desencisats per loblit en què havien caigut els seus desapareguts. Evident; no era hora de servar la memòria dels herois, els militants obscurs morts en tantes dècades de forçada boca closa: era lhora de lestreta de mans amb els vencedors i els seus hereus. Però parlàvem del cinema. De les pellícules de la postguerra. Aquella calor a lhivern. Les castanyes calentes a la paradeta de lentrada. Els cacauets. Hi podia haver una sessió de cine sense castanyes o cacauets a la tardor? Era completament impossible! Mestre Tomeu feia, a casa seva, uns caramels de sucre que ara no trobaríeu ni a la millor pastisseria de Ciutat. Món de productes ben fets malgrat la misèria i la mancança de matèries primeres. Quan anava al cine amb el pare i la mare ens donaven uns programes de mà que han esdevengut joies de col·leccionista. Abans, en aquell temps, no eren gaire apreciats i sovint ens servien per a fer avions de paper. Si anàvem sols al galliner -els diumenges a lhorabaixa-, els llençàvem al pati de butaques. Ens delia el rebombori que sarmava. Més duna vegada lacomodador, desesperat, compareixia amb la llanterna intentant trobar el culpable o culpables. Feina inútil. Qualsevol que ens veiés hauria dit que érem santets sortits del cel. Els actors italians, espanyols o nord-americans, per unes hores ens feien oblidar les targes de racionament, els obligats cursets de cristiandat, les xerrades a lesglésia amb el missioner de torn. Quasi no ens bastava per al pa, però sempre havíem de tenir una pesseta disponible per a les missions. Sabíem molt bé -ho havíem sentit contar tantes vegades als pares!- el que havia significat feia pocs anys no haver anat a missa, no haver resat el rosari o no llevar-se el capell quan passava la processó. Els hiverns eren encara molt més tristos. Sovint tallaven el corrent. Quedàvem a les fosques. Diluviava. Ningú per les voreres. El vent agitava les esquifides bombetes que -en no haver-hi electricitat- feien com que il·luminaven el carrer. El pare tancava la porta. Una clau de ferro, grossa, heretada dels rebesavis. Ens il·luminava un esmorteït llum doli. Aleshores jo tenia deu anys. Potser lèpoca més feliç de la meva vida, malgrat el fred dels hiverns, els càstigs del capellà, aquells rosaris que no finien mai? Reialme dombres. Màgiques visions en la paret. Fantasmes. Por dinfant. La padrina em tenia damunt i macaronava els cabells. Quan es pensaven que ja dormia, tornaven les històries de sempre. Pensaven que jo no ho entenia. Anaven ben errats. Entre les ombres, nous fantasmes, bruixots diabòlics vestits amb camisa blava, damunt graneres, armats de màusers i amb les dents corcades anaven pel carrer cercant els infants que no shavien dormit prest. Qui em defensaria si em perseguien fins a ca meva i no trobava els pares? Lesclafit dels llamps, el ruixat que colpejava intermitent les teulades, em desenvolupava encara més la imaginació obrint averanys, camins i fondals misteriosos al meu davant. El coret em bategava a cent per hora. Feia el possible perquè la padrina no se nadonàs. Tic-tac-tic-tac, confonent-se amb els llamps, amb el regular i matemàtic soroll del cucut de paret donant les hores. Record històries del pare, que havia estat uns anys a linfern (en aquell temps jo confonia els camps de treball forçat amb linfern predicat pel capellà dalt de la trona). Almenys els sofriments que sentia explicar al meu progenitor em semblaven ben idèntics als que el capellà atribuïa al món subterrani, en flames, curull de calderes bullents on sofrien, per a tota leternitat, els al·lots que robaven ametles, pomes o canyes de sucre a horts daltri. Amb una vella cafetera rovellada, els majors havien fet, després de sopar, un aigualit cafè que no donaven als petits. El cafè amb llet era cosa dels matins, per a prendre amb sopes i una mica de sucre abans danar a escola. Anava fins a ca la lletera. Bramular de les vaques a les set del matí. Espès líquid blanc, fumejant, dins del ribell. Shavia de bullir però jo no podia resistir la temptació i en bevia un munt de glops abans darribar a ca meva. A les nits, el racó del foc, la foganya, el cafè aigualit, eren el reialme dels grans. Ens permetien la compareixença, a la germana petita -tenia quatre anys i a mi mateix, si a lendemà no hi havia escola o havíem fet bonda. Malgrat que sovint bastava que magafàs als braços del pare per a aconseguir el que mhavia proposat: estar damunt la falda de la mare o la padrina fins que marribàs la son. Sé que entre les ombres del llum doli, enmig del soroll dels llamps, en plena tempestat, al cap duna estona dhaver-se encetat la conversa damunt la guerra, compareixia, foradat de bales, rajant sang per la boca i les orelles, amb el cap destrossat, entre renou de portes i lladrucs de cans cada vegada més amenaçadors, el padrí Miquel, corrent nu, ferit, demanant pel seu pare i la seva mare, dient: No vull morir tan jove, no vull morir tan jove. Tengueu pietat!. Era ell al costat dun munt damics i companys del poble que queien al seu costat enmig duna feresta cridòria, els esclafits de les bales penetrant dins dels cossos, rebotint damunt la pedra viva de la paret del Fortí dIlletes.