Anarcoefemèrides del 24 de maig
Esdeveniments
-
Quart dia de la Setmana Sagnant: El 24 de maig de 1871 a
París
(França), a les 8 hores del matí, els 15 membres
del Consell de la Comuna que
encara s'hi troben decideixen l'evacuació de l'Ajuntament.
Dues hores després,
Jean-Louis Pindy dóna l'ordre de calar foc l'edifici;
Théophile Ferré igualment
pren foc el Palau de Justícia i la Prefectura de Policia.
Els incendis del dia
anterior continuen i s'escampen, arribant a immobles habitats dels
carrers
Lille, Saint-Sulpice i del Bac. Charles Delescluze i els despatxos de
la Guerra
es repleguen a l'alcaldia del XI districte; el Comitè de
Salvació Pública s'hi
afegeix. Les tropes de Versalles capturen la flotilla de llanxes
canoneres del
Sena i s'apoderen del barri del Louvre, de la Banca de
França, de la Borsa, del
Palais-Royal, del carrer d'Assas, de Notre-Dame des Champs. A la riba
esquerra
del Sena, la fàbrica de pólvora de Luxemburg
esclata pels aires al migdia,
restant les tropes federades sense municions. Les tropes de Versalles
ataquen
les barricades del carrer Soufflot i del carrer Gay-Lussac. Les
conquereixen
poc a poc i, a la tarda, han ocupat tot el barri. Als voltants del
Panthéon
massacren sumàriament centenars de presoners i de
sospitosos. Ferré signa
l'execució de sis ostatges (l'arquebisbe de París
Georges Darboy, el president
Bonjean, l'abat Deguerry i tres jesuïtes), que seran
afusellats a la presó de
la Roquette a les 19 hores per un escamot de voluntaris. Els communards
ja només controlen alguns districtes (XI, XII, XIX i XX) i
algunes illetes
(dels III, V i XIII).
***
- Enfrontaments a Père-Lachaise: El 24 de maig de 1885, al cementiri de Père-Lachaise de París (França), durant el míting anual en memòria de la Comuna de París, van tenir lloc enfrontaments entre la policia, que carregà amb baioneta al fossar mateix, i els manifestants. A l'exterior la cavalleria va dispersar els obrers a cop de sabre. Balanç de la jornada: 40 ferits i 60 detinguts. El govern de«concentració republicana», dirigit pels radicals, volia impedir el desplegament de la bandera roja, un «emblema de la guerra civil». Els enfrontaments extremadament violents entre els manifestants i les«forces de l'ordre» a la necròpolis, i davant mateix del Mur dels Federats, on ondejava una gran bandera roja de la Unió Socialista Revolucionària. Le Cri du peuple denunciarà les «massacres» i la seva premeditació; de la banda del poder, el prefecte de policia Gragnon processarà els«instigadors» i les «bandes armades», i el ministre de l'Interior Allain-Targé, blasmarà contra la«minoria d'agitadors que ha volgut desbordar la democràcia parisenca». A partir d'aleshores, cada any es desencadenarà una «guerra de banderes» al cementiri de Père-Lachaise durant la commemoració de la Comuna de París.
***
- Míting per la unitat
proletària: El 24 de maig de 1936 se celebra a
la
plaça de toros de Cadis (Andalusia, Espanya) un
míting per la unitat proletària
organitzat per la Federació d'Arts Gràfiques i
presidit pel socialista Mariano
Cancelo Sibello. El primer en intervenir va ser Vicente Ballester
Tinoco, de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), que
atacà el feixisme i assenyalà la
necessitat d'unificar les forces proletàries, com a primer
pas per aconseguir
el triomf de la revolució. Després
intervingué Francisco Largo Caballero,
secretari general de la Unió General de Treballadors (UGT),
el qual afirmà
l'existència de la lluita de classes i agregà que
el feixisme es trobava
incrustat en totes les institucions de la II República
espanyola (Exèrcit,
Magistratura, força pública, etc.) i que calia
una «republicanització» d'aquestes
institucions. Acusà els capitalistes d'obstaculitzar la
producció i de boicotejar
econòmicament el govern republicà.
També reivindicà l'aliança sindical i
la«unificació» proletària
(anarquistes, socialistes i comunistes) i exposà que la
dictadura del proletariat no era opressió contra el
proletariat mateix, sinó
contra la classe capitalista. Acabà la seva
intervenció amb un record a Luis
Carlos Prestes, dirigent comunista empresonat per la dictadura de
Getúlio
Vargas al Brasil. La plaça de braus gaditana estava de gom a
gom.
Míting per la unitat
proletària (24-05-1936)
***
- París (24-05-68): El 24 de maig de 1968 a París (França) la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i el Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup) convoquen per a les 19 hores davant l'estació de Lió, a la riba dreta del Sena, una gran manifestació; el «Moviment del 22 de març» i els «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts) són presents. El motiu és protestar contra la denegació del permís de residència a Daniel Cohn-Bendit, però els coordinadors de la revolta estudiantil tenen altres ambicions. A l'Estat francès hi ha 10 milions de vaguistes; els manifestants parisencs són cada vegada més nombrosos, més decidits i entrenats per al combat de carrer. Els partits d'esquerra, o bé romanen muts com els diversos partits socialistes, o bé s'ha quedat retardats pel que fa el moviment, com ara el Partit Comunista. El poder està indecís. Ni De Gaulle ni Pompidou aconsegueixen presentar un programa acceptable a la massa insubmisa partidària de la vaga salvatge. Els revolucionaris del Barri Llatí es troben en una posició força bona per prendre iniciatives i avui és un dia idoni per avançar una passa més. Es parla d'ocupar l'Ajuntament, com van fer els communars justament per aquestes dates fa gairebé un segle; altres parlen del Ministeri d'Economia, altres de la Borsa. La Confederació General del Treball (CGT) també havia convocat una manifestació a París, però comparada amb l'estudiantil queda enormement deslluïda. La gendarmeria no pot controlar la situació i l'Estat es planteja la necessitat de recórrer a l'Exèrcit per salvar la«crisi»: són posats en alerta els paracaigudistes de Castres i de Carcassona, els soldats d'Infanteria de Marina de Toló i les brigades motoritzades de Monthéry i de Maisons-Lafitte; per arrodonir l'estratègia es decideix atacar psicològicament: la segona brigada blindada de Rambouillet farà una tournée per les portes de París, concretament per Issy-les-Moulineaux. Per altra banda, des del 18 de maig tres organitzacions trotskistes, la Joventut Comunista Revolucionària (JCR), la Veu Obrera (VO) i el Partit Comunista Internacionalista (PCI) s'han constituït en«Comitè Permanent» conscients que el moment necessita d'una avantguarda obrera que «dirigeixi» la revolució. La reacció gaullista decideix posar en marxa els Comitès de Defensa de la República. Cohn-Bendit intenta entrar a Franca per la duana a prop de Forbach i es rebutjat. A l'estació de Lió són milers de persones, vingudes de tot el gran París; algunes molt preparades i «armades». Mentrestant, per primer cop des del començament de la crisi, el president de la República, el general De Gaulle es dirigeix per ràdio i per televisió a la població i anuncia un plebiscit per al 16 de juny sobre el que anomena «la participació», a fàbriques, a universitats, etc. i la «renovació del país». Com que l'Ajuntament està fortament protegit l'objectiu serà la Borsa. Els organitzadors només havien aconseguit un permís de concentració no de manifestació i quan aquesta comença i la policia ho impedeix, comencen ha construir-se barricades. La lluita està servida: còctels molotov, llambordes, arbres tallats–en seran 130 avui--; i la policia contesta: autobombes amb mànegues, bulldozers antibarricades, gasos lacrimògens. Les pallisses policíaques avui són especialment contundents. Una «petita» manifestació d'unes 5.000 persones trenca el cercle i arriba fins a la Borsa que es troba totalment desprotegida i poc després les flames s'escampen pel símbol del poder econòmic. Les comissaries del carrer Beaubourg, de la plaça del Panthéon i del barri dels Archives són assaltades. Fins a les sis de la matinada la guerra urbana serà l'ama del centre de París; una nit de 800 detinguts i de 450 ferits. A Bordeus (69 policies i 40 estudiants ferits), a Nantes, a Tolosa, a Estrasburg, a Grenoble, la nit també serà de sang i foc. A Lió el comissari de policia M. Lacroix mor trepitjat per un camió conduït per uns delinqüents barrejats entre els manifestants.
***
- Surt L'Enragé: El 24 de maig de 1968 surt a París (França) el primer número del setmanari satíric de tendència llibertària --no anarquista stricto sensu-- L'Enragé. Comité d'Action. Enquadrat en els fets de«Maig del 68» i com a resposta a Action, fou editat per Jean-Jacques Pauvert i dirigit per Jean-Pierre Castelnau. Fou imprès en diverses impremtes llibertàries semiclandestines, fugint de les pressions policíaques i de les del Partit Comunista Francès (PCF), i s'editaren uns 100.000 exemplars. La revista es compon essencialment de dibuixos (Blachon, Bosc, Cabu, Carbon, Flip, Gébé, Godot, Jad, Lacroix, Lagneau, Malsen, Pestre, Philippe, Reiser, Sabadel, Sesamo, Siné, Soulas, Roland Topor, B. Ward, Willem, Wolinski, etc.) i d'alguns textos de Siné. En sortiren 12 números, l'últim el 25 de novembre de 1968.
Naixements
- Zo d'Axa: El 24 de maig 1864 neix a París (França) l'anarquista individualista, antimilitarista, propagador del pensament llibertari i periodista satíric Alphonse Gallaud de la Pérouse, més conegut com Zo d'Axa. Havia nascut en una família burgesa, descendent del navegador Gallaud de la Pérouse, net de l'abastador de llet del Princep imperial, i fill d'un alt funcionari dels ferrocarrils d'Orleans esdevingut més tard enginyer de París. Sa germana, Marie, passarà alguns anys al Tibet on viatjarà vestida com un home acompanyada d'un sherpa, i publicarà en 1929 una història del budisme. Després dels estudis al col·legi Chaptal, Zo d'Axa s'allista en 1882 en el Cos de Caçadors d'Àfrica, però desertarà ràpidament, després d'haver seduït l'esposa del seu oficial superior. Refugiat a Brussel·les, va col·laborar en Les Nouvelles du Jour i després esdevindrà un temps secretari del teatre de l'Alcázar i més tard del teatre de l'Éden. Després de publicar un assaig poètic titulat Au galop, Zo d'Axa s'instal·la a Roma i freqüenta la Villa Mèdici on trobarà pintors com ara Scipione Vannutelli, Constant Montald i Cesare Biseo, pels quals posarà. Va col·laborar aleshores en el periòdic L'Italie, on va exercir la crítica artística. L'amnistia de 1889 li va permetre tornar a França i és en aquests moments que Zo d'Axa s'introdueix en els cercles llibertaris, encara que el seu individualisme l'empeny a rebutjar l'etiqueta d'anarquista. En maig de 1891 funda L'En dehors (Des de fora), un setmanari el títol del qual resumeix la seva forma de pensar i que publicarà 91 números fins a 1893 -el títol serà reprès en 1922 per Émile Armand. Els col·laboradors, anarquistes o no, hi van ser molt nombrosos: Tristan Bernard, Georges Darien, Lucien Descaves, Sébastien Faure, Félix Fénéon, Bernard Lazare, Errico Malatesta, Charles Malato, Louise Michel i Octave Mirbeau, per anomenar només alguns. En una atmosfera de propaganda pel fet i d'atemptats, L'En dehorsés ràpidament el blanc de les autoritats, i patirà escorcolls judicials, persecucions i segrests. D'Axa, Louis Matha i Lecoq acabaran per ser condemnats. Després de la detenció de Ravachol i dels seus companys, Zo d'Axa llançà una subscripció pels infants dels detinguts i distribueix els diners a les famílies, fet que el portarà a la seva detenció per «participació en una associació de malfactors». Empresonat a Mazas, va rebutjar respondre els interrogatoris i signar cap paper, i va ser posat en incomunicació, sense visites i sense advocat. Posat en llibertat provisional després d'un mes, Zo d'Axa va declarar irònicament en sortir de presó:«La nostra pobra llibertat, provisional sempre.» Després del seu alliberament, Zo d'Axa va intensificar la seva acció pamfletària i un article de Jules Méry, jutjat ofensiu per l'Exèrcit, li va portar noves persecucions. Fastiguejat, marxa a Londres on trobarà Charles Malato, Louise Michel --qui havia conegut son avi--, Georges Darien, Émile Pouget, així com els pintors Maximilien Luce, Camille Pissarro i James Whistler. Partirà, després, amb una companyia de músics ambulants pels Països Baixos i després per Alemanya, on farà una estada amb els llenyataires de la Selva Negra. Més tard marxarà a Milà, on s'estava portant un procés contra anarquistes. Detingut en plena nit, és expulsat d'Itàlia amb alguns anarquistes italians. Després d'haver organitzat una revolta a bord del vaixell que el portava a Grècia, visitarà Atenes i dormirà a les runes del Partenó. Partirà ràpidament a Constantinoble, on serà detingut i després alliberat, marxant a Jaffa el gener de 1893, on també serà detingut algunes setmanes, fins que aconsegueix evadir-se i refugiar-se al consolat del Regne Unit, però és posat en mans de les autoritats franceses i embarcat a bord del vaixell La Gironde cap a Marsella. En arribar, Zo d'Axa passarà alguns dies a la presó de Marsella, com a presoner de dret comú. Transferit a París, va estar-se 18 mesos a la presó de Sainte-Pélagie com a pres polític i rebutjant signar una demanda de gràcia. Zo d'Axa va ser alliberat el juliol de 1894 i publicarà De Mazasà Jérusalem, que havia escrit a la presó i que va rebre crítiques ditiràmbiques i unànimes. Malgrat l'èxit del llibre, Zo d'Axa és ple de deutes, el seu periòdic mor i els seus col·laboradors es dispersen, cessant tota activitat pública fins a l'afer Dreyfus. Va esdevenir dreyfusard pel principi de justícia i per oposició a l'Exèrcit, encara que Dreyfus li era antipàtic. Va fundar un nou periòdic, La Feuille, on va editar textos seus essencials, il·lustrats per Steinlen, Luce, Anquetin, Willette i Hermann-Paul, entre d'altres. Fins a 1899 Zo d'Axa va publicar en La Feuille diversos articles antimilitaristes i anticapitalistes, i va engegar una campanya per l'abolició de les penitenciaries d'infants. Arran de les eleccions, La Feuille va triar un ase com a candidat oficial i va passejar-se escandalosament per tot París. El dia de l'escrutini, Zo d'Axa recorregué la ciutat damunt un carro tirat per un ase blanc, seguit d'una gentada riallera. La policia va posar fi a la manifestació detenint l'ase, després d'una colossal batalla campal, i va portar-lo al dipòsit d'animals. Però tota aquesta activitat va cansar Zo d'Axa i va partir de bell nou en 1900 als Estats Units, a Canadà, a Mèxic, a Brasil, a Xina, a Japó, a l'Índia... I va enviar sobre tots aquests països articles on palesava la seva set inexhaurible de justícia. Als Estats Units, per exemple, va visitar la vídua de Gaetano Bresci, l'anarquista que va assassinar el rei Umberto I d'Itàlia. De tornada a França va viure un temps en una barcassa per acabar a Marsella. Elsúltims anys de sa vida els va viure enfastidit i pessimista sobre la natura profunda de l'ésser humà, i finalment va decidir suïcidar-se el 30 d'agost de 1930 a Marsella (Provença, Occitània), després d'haver cremat la nit abans tots els seus papers.
***
- Josep Albalat Ripollès: El 24 de maig de 1909 neix a Albocàsser (Alt Maestrat, País Valencià) el resistent antifranquista llibertari Josep Albalat Ripollès. Fuster ebenista de professió i exiliat a França després de la Guerra Civil, va fer de guia i d'emissari de la xarxa d'evasió llibertària de Francisco Ponzán Vidal. El maig de 1940 va ajudar a passar la frontera Ponzán i tres companys més fins a Boltaña camí d'Osca per establir els seus contactes. Detingut per la policia del Govern de Vichy el 14 d'octubre de 1942 en un pis franc a Tolosa amb altres membres del grup --Francisco i Pilar Ponzán Vidal, Pascual López Laguarta, Vicente Moriones Belzunegui (José Luis Márquez Boya), Eusebio López Laguarta (Luis García), Amadeo Casares Colomer i Miguel Chueca Cuartero--, va ser tancat al camp de Vernet. Tot el grup va ser posat en llibertat el 22 de desembre gràcies a una falsa ordre d'alliberament emesa per la resistència, llevat Albalat perquè havia una errada en el nom. El febrer de 1943 els alemanys el van enviar a treballar a Donibane Lohizune, però va escapar a Perpinyà. El 2 de novembre de 1943 va ser detingut per la Gestapo a Banyuls de la Marenda i portat a París, on va ser torturat salvatgement i portat a la presó de Fresnes. Transferit al camp de trànsit de Royallieu a Compiègne, va ser deportat a Alemanya i tancat a diversos camps de concentració (Neu Bremm, Mauthausen, Melk i Ebensee) fins al seu alliberament per les tropes aliades. En 1982 vivia per la zona oest d'Occitània.
***
- Amadeo Ramón
Valledor: El 24 de maig de 1920 neix a Guimara
(Lleó, Castella, Espanya) el
militant anarcosindicalista i resistent antifranquista llibertari
Amadeo Ramón
Valledor, conegut com El Asturiano
o Ramón. Miner de
professió, estava
afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), idees
que heretà, ben
igual que sos germans, de son pare, Amadeo Ramón
Chachón, un dels líders
anarcosindicalistes de la regió. Arran del cop d'estat
feixista de juliol de
1936, el qual triomfà a la seva zona, aconseguí
fugir i arribà a Astúries. Quan
la caiguda del front de Gijón, va ser fet presoner quan
intentava fugir, amb
altres companys, amb barca. Jutjat, va ser condemnat a una dura pena de
presó.
Durant la nit del 25 al 26 de desembre de 1942 s'evadí amb
altres companys, amb
el suport de la guerrilla, de la colònia minera
penitenciària de la Societat «Minas
de Moro», a Fabero (Lleó), i s'integrà
en el grup guerriller organitzat pel seu
cosí Serafín Fernández
Ramón (O Santeiro),
format sobretot per miners confederals –Manuel
Bermúdez Fernández (Asturiano),
Arturo Martínez (Xoqui),
Antonio Vega Guerrero (Rizoso),
Vicente Seoane (Pasoslargos),
Gerardo Cañedo González,
Domingo Villar Torres, El Chato de
Teijera, etc.– i expresoners del camp de Fabero.
Després, va ser nomenat un
dels responsables de la Federació de Guerrilles de
Lleó-Galícia. El juliol de
1947, amb un grup de set guerrillers, entre ells Manuel
Guriérrez Abella, César
Ríos, Adoración Campo Cañedo i
Serafín Fernández Ramón,
participà en un intent
de passar a França, però que es va veure frustrat
per mor d'una topada a
Pobladura de Pelayo García (Lleó) amb la
Guàrdia Civil i en la qual tres
guerrillers resultaren ferits. El 5 de desembre de 1947
aconseguí fugir d'una
emboscada on Serafín Fernández Ramón
resultà mort. El 7 de desembre de 1948,
amb Abel Ares Pérez i sa companya Matilde Franco Canedo, amb
un taxi de Toral
de los Vados (Lleó) arribà a Oviedo
(Astúries) i, aquest grup, després de
escapar als controls de la Guàrdia Civil,
aconseguí passar a França el 13 de
desembre. A França s'integrà en el grup
guerriller de Francesc Sabaté Llopart (Quico)
amb el qual el novembre de 1951
participà en un atracament a un banc barceloní.
Posteriorment acompanyà Sabaté
en nombroses expedicions expropiadores i de guerrilla a Catalunya,
encara que
ambdós no congeniaren mai i tingueren serioses topades.
Malalt de càncer,
Amadeo Ramón Valledor se suïcidà d'un
tret al cor el 18 d'agost de 1963 a
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).
Amadeo Ramón
Valledor (1920-1963)
Defuncions
- Rafael Galindo
Royo: El 24 de maig de 1951 cau abatut a La
Marañada, a Reillo (Conca,
Castella, Espanya), l'anarcosindicalista i resistent antifranquista
llibertari
Rafael Galindo Royo, conegut com Mauro
i Carmelo. Havia nascut el 17 de
març
de 1915 a Pitarque (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es
deien Rafael Galindo i
Benita Royo. Tinent d'Infanteria de l'Exèrcit Popular de la
II República
espanyola procedent de milícies, va ser enviat amb aquesta
graduació per
lluitar contra el feixisme enquadrat en el II Batalló de la
117 Brigada Mixta
de la 25 Divisió. Al final de la Guerra Civil ja tenia el
grau de capità
d'Infanteria. Fet presoner pels feixistes, el 28 de març de
1939 fou tancat a
Alacant. Jutjat, va ser condemnat a 14 anys i vuit mesos de
presó per un
delicte d'«adhesió a la
rebel·lió» i passà per
diverses presons: Portaceli
(València), Terol, Presó Habilitada de San Juan
de Mozarrifar (Saragossa) i
Torrero (Saragossa). El 25 d'abril de 1944 va ser excarcerat en
llibertat
condicional i després d'un temps a Pitarque,
s'instal·là a Aliaga (Terol). El
21 de setembre de 1944 va ser detingut novament a Aliaga,
però fou alliberat
poc després. A Aliaga treballà de comptable i
d'escrivent a la Companyia de
Mines i Indústries d'Aliaga SA fins que aquesta
desaparegué. El 27 de desembre
de 1945 fou alliberat definitivament un cop la resta de la pena li
havia estat
indultada. En aquests anys milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT)
clandestina. El 20 de març de 1947, arran d'una ona
repressiva dirigida contra
la CNT de la regió, s'integrà en el 17 Sector de
l'Agrupació Guerrillera de
Llevant (AGL). Més tard actuà per la serra de
Javalambre (Terol) i després de
la mort d'Atanasio Serrano Rodríguez (Capitán),
el 2 de novembre de 1949 a La Rodea (Cañizares, Conca,
Castella, Espanya),
agafà el comandament del 5 Sector de l'AGL. En 1950
executà el guerriller
Máximo Plaza Soria (Roberto),
acusat
pels companys d'haver abusat d'Amadora (Rosita),
d'Angelita (Blanca) i d'Esperanza
Martínez García (Sole),
tres germanes
que s'havien integrat en la guerrilla amb son pare Nicolás
Martínez Rubio (Enrique).
A partir de l'estiu de 1950,
quan l'Agrupació Guerrillera de Llevant-Aragó
(AGLA) esdevingué Comitè Regional
de la Resistència (CRR) i implicà la
desaparició dels sectors, va ser nomenat
responsable del Comitè de la Resistència de
Conca, que comptava 15 guerrillers.
En 1951 només tenia al seu comandament set guerrillers a la
zona nord de Conca
i Basilio Serrano Valero (Manco de la
Pesquera) comandava nou al sud. El 7 de maig de 1951, amb
Tomás Labatud
Briones (Samuel), fou acusat
d'executar Bernardo Montoya Almodóvar, pagès de
Torrecilla. El 24 de maig de
1951 Rafael Galindo Royo va ser abatut, juntament amb Francisco Mariano
Campillo (Chatillo de Sisante) i
Hilario
César García Lerín (Loreto),
a La
Marañada, al Chatarral de Reillo (Conca, Castella, Espanya),
en un enfrontament
amb la Guàrdia Civil, i les seves restes enterrades al
cementiri civil de
Reillo. En 1956 el cineastra Pedro Lazaga Sabater estrenà la
pel·lícula Torre partida
fonamentada en la vida de
Rafael Galindo Royo. El maig de 2012 les restes dels tres guerrillers
van ser
exhumades i, un cop identificades a través de l'ADN, el 9 de
febrer de 2013 van
ser inhumades dignament pels seus familiars al mateix cementiri de
Reillo sota
una làpida de record dels guerrillers morts.
***
- Félix Martí Ibáñez: El 24 de maig de 1972 mor a Nova York (Nova York, EUA) el metge anarquista Félix Martí Ibáñez. Havia nascut el 26 de desembre de 1911 a Cartagena (Múrcia, Espanya). Fill del prolífic pedagog valencià Félix Martí Alpera i de Josefina Ibáñez Sánchez; son oncle fou el famosíssim escriptor Vicente Blasco Ibáñez. Visqué des dels nou anys una curta temporada a València. Estudià el batxillerat a l'Institut General i Tècnic de Barcelona i, a partir de 1928, medicina a la facultat del carrer Casanova d'aquesta ciutat. Durant la carrera va romandre com a intern a les clíniques de neurologia, medicina interna i cirurgia de l'Hospital Clínic, fins a la seva llicenciatura en 1933. L'any següent es doctorà a Madrid, amb la tesi Ensayo sobre la historia de la psicología y fisiología místicas de la Índia, dirigida per García del Real; en aquests anys parà atenció en Gregorio Marañón y Posadillo, en Pedro Laín Entralgo i en José Ortega y Gasset. Especialitzat en psiquiatria, exercí, a partir de finals de 1934, al seu consultori del barri de Gràcia de Barcelona i els seus estudis es decantaren per l'eugenèsia, l'higienisme, la sexualitat, la psicologia, la psiquiatria i la història de la medicina, tot sempre des d'una perspectiva llibertària. Com a anarquista milità en les Joventuts Llibertàries de València i, segons alguns, en el«Grup 2» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i sempre relacionat amb publicacions anarquistes i anarcosindicalistes. En 1929 creà a Barcelona l'Associació Social Obrera, institució de serveis mèdics per a persones mancades de recursos. A partir de 1934 col·laborà en la revista anarquista Estudios amb la seva secció«Consultorio», on divulgà temes de sexologia i de neurologia. Aquell any també assistí al Congrés Teosòfic Internacional de Barcelona. Destacat orador, impartí conferències i xerrades en nombrosos centres socials i en 1935 promogué la creació del «11 Club» i, a partir de 1936, del seu continuador el «Conversa Club». Durant els anys republicans fou el màxim representant a Catalunya de la War Resister Internacional (WRI, Internacional dels Resistents a la Guerra). En 1935 va fer mítings a Barcelona per recaptar fons per a la creació d'un Hospital Obrer; regentà una clínica a la capital catalana; participà en la creació d'Organització Sanitària Obrera (OSO), lligada a la Confederació Nacional del Treball (CNT), que pretenia presentar una alternativa global al sistema d'assistència benèfica liberal; i assistí al X Congrés Internacional d'Història de la Medicina a Madrid, on presentà les ponències «Los milagros en la historia», «El arte médio de La Celestina» i «Evolución histórica de la teoría de los chakras». En 1936 participà en l'«Asociación de Idealistas Prácticos», integrada per companys seus de diverses ideologies i posicionaments polítics que organitzaven conferències. Durant l'aixecament feixista de juliol d'aquell any, prestà els seus serveis mèdics a les barricades barcelonines i durant el conflicte bèl·lic es posà al servei de la CNT: participà en l'expedició a les Illes Balears, organitzà la sanitat de la Columna Durruti i fou subsecretari de Sanitat del govern de la II República i director general de Sanitat i Assistència Social de la Generalitat de Catalunya, en nom de la CNT, entre el setembre de 1936 i l'abril de 1937. En aquestúltim càrrec, com a «socialitzador de la medicina», promogué mesures per lluitar contra determinades malalties (lepra, varices, tuberculosi, tracoma, càncer, ràbia, tracoma, reuma, paludisme, venèries, etc.); la creació de centres d'educació sexual per al jovent i de nous centres hospitalaris (Màksim Gorki, Santa Coloma, Tres Torres, Sarrià, Sergent, Horta, Dispensari Central, Preventiu Antituberculós, etc.); un servei d'incineració de cadàvers; la legalització de l'avortament voluntari, el desembre de 1936; la reestructuració comarcal dels serveis sanitaris; l'aplicació de la«socialteràpia», denominació de la nova assistència social; la reorganització del cos d'infermers psiquiàtrics; i la creació, amb el suport de «Mujeres Libres», dels «Liberatorios de Prostitución». També va promoure, com a integrant del Comitè Pro Cultura Popular i de la Federació Estudiantil de Consciències Lliures, una fugaç Universitat Popular. El 18 d'octubre de 1936 intervingué en el gran míting internacional de Barcelona i, en nom de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) va fer mítings a la ciutat comtal. En 1937, arran de la creació de l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA), va parlar a Castelló i a València. Aquell any va fer una gira propagandística a Catalunya amb Fidel Miró, un míting a Igualada amb Jacint Borràs Bousquet, promogué la Universitat Popular, assistí al Congrés Internacional de la Joventut de Ginebra i, el juliol, impartí conferències sobre sexualitat a les escoles. El maig de 1937 el seu nom figura com a secretari honorari de «Los Amigos de Durruti», encara que aquest fet pot deure's a una errada de transcripció. En 1938, com a capità provisional mèdic i comissari de Guerra, prestà els seus serveis al front de l'Ebre i el maig d'aquell any fou ferit al cap i en un braç. L'agost de 1938 assistí, com a delegat llibertari, al Congrés Mundial de les Joventuts per la Pau de Nova York. La seva estada als Estats Units i a Mèxic, comissionat per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), es perllongà fins al desembre, mesos durant els quals participà en nombroses conferències, reunions i mítings (Califòrnia, Ohio, Nova York, Mèxic, etc.). De bell nou a la Península, es reincorporà l'exèrcit com a comandant del Cos de Sanitat d'Aviació Militar. Quan acabà la guerra s'exilià a França (Arcachon i París) i, el juliol de 1939, marxà als Estats Units. Ajudat pel metge i historiador suís radicat als EUA Henry E. Sigerist, engegà una reeixida nova faceta de sa vida professional enfocada en diversos plans del món mèdic (història de la medicina, apotecaria, edició, divulgació, etc.), realitzant centenars de conferències arreu del món. En aquests anys promogué més l'aspecte professional al militant, encara que sempre col·laborà amb la premsa llibertària de l'exili. Com a prestigiós metge, assistí a congressos d'història de la medicina internacionals (Amsterdam, París, Estocolm, Tokio, Niça, Munic, Roma, Zuric, etc.) i impartí conferències científiques per tot el món, destacant la gira llatinoamericana de 1946. En 1950 fundà a Nova York l'editorial mèdica«MD Publications» i en 1957 la reconeguda revista MD, que s'escampà arreu --MD en español (1962), MD of Canada (1966), MD Pacific (1967). En 1956 es posà al front del Departament d'Història de la Medicina del Col·legi Mèdic de Nova York. Fou membre honorari de nombroses entitats històriques, literàries i mèdiques europees i americanes. Trobem articles seus en Agitación,Archivos Iberoamericanos de Historia de la Medicina, Ariel,Art and Architecture, Boletín del Comité Proheridos, ¡¡Campo!!,CNT,CNT Marítima, Cosmopolitan,Encyclopedia Americana, Esquise,Estudios, Gentry, Gimnos,Heraldo de España, Higia,Horizontes, Horizonts Médicos,Historia Universal de la Medicina, Libre Studio, Meridià,Mi Revista, ¡¡Nuestro!!,Nuevo Rumbo, El Productor, Revista Argentina de Historia de la Medicina, Ruta, Solidaridad Obrera, Suplemento Literario de Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Umbral, etc. Fou autor de nombrosos llibres i fullets tant de caràcter científic com literari escrits en castellà i anglès, com ara El arte médico de la Celestina (1935), Ensayo sobre sobrela historia de la psicología y fisiología místicas de la Índia (1935 i 1936), Higiene sexual (1936), Mi yo rebelde (1936), L'assistència social en la revolució (1937), Ensayos sobre el amor (1937), Gesta. Grandezas y miserias de la revolución social española (1937), Meditación del mar (1937), Mensaje a México (1937), Mensaje eugénico a la mujer (1937), Mensaje eugénico a los trabajadores (ca. 1937, també en català), Los milagros curativos en la historia de la medicina (1937), El niño y los juguetes (1937), Psicoanálisis de la revolución social española (1937), Obra. Diez meses de labor en Sanidad y Asistencia Social (1937), La reforma eugénica del aborto (1937, també en català), El sentido de la vida (1937), Tres mensajes a la mujer (1937), Aventura (1938), Mensaje a la juventud revolucionaria (1938), Niños en España (1938), Una espada de Toledo, España (1939), La canción sin palabras (1947), El pensamiento médico en la historia (1947), Psicopatología de los mitos y leyendas y de los cuentos infantiles (1949), Men, molds and history (1958), Los primeros trenta años (1959),The antibiotic saga (1960), Antibiotics annual (1959-1960) (1960, director), Centaur (1960), The pageant of medicina (1960), Surco. Ensayo sobre literatura, historia de la medicina, arte y psicologia (1960), Los grandes retos históricos a la medicina y los hombres que han respondido a esos retos (1961), A prelude to medical history (1961), The epic of medicin (1962), The patient's progress (1962), All the wonders we seek (1963), Los buscadores de sueños (1964), The crystal arrow (1964), Tierras de sol, tierras de muerte (1964), Waltz and other stories (1965), De noche brilla el sol (1966), Journey arround myself (1966), The ship in the bottle (1967, traduït al castellà en 1972), Viajes alrededor de mí mismo (1967), Las pagodas (1968), Tales of philosophy (1969), La flecha de cristal (1970), Consultorio psico-sexual (1975, pòstum), etc. Félix Martí Ibáñez va morir sobtadament d'un infart de miocardi el 24 de maig de 1972 a Nova York (Nova York, EUA), sense haver volgut tornar a la seva Catalunya a mans franquistes. En 2003 diverses entitats científiques catalanes li van retre un homenatge («Memorial Félix Marít Ibáñez (1911-1972)») a Barcelona i l'any següent es publicà una Antología de textos de Félix Martí Ibáñez, preparada per José Vicente Martí i Antonio Rey, alhora que la Generalitat Valenciana li dedicà una exposició i un simposi internacional («Viatge al voltant del doctor Martí Ibáñez»).
***
- Pura López
Mingorance: El 24 de maig
de 2007 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista
Purificación López Mingorance.
Havia nascut el gener de 1920 a Lanjarón (Granada,
Andalusia, Espanya). Arran
de l'aixecament feixista de juliol de 1936, son pare, Manuel
López López, i son
germà, Miguel López Mingorance, van ser
afusellats pels franquistes, i ella va
estar tancada uns mesos. Altre germà seu, Germinal
López Mingorance, va ser
afusellat en 1945 a Granada. El desembre de 1946 va ser detinguda a
Barcelona
en una agafada contra la impremta clandestina de Ruta,
de la qual s'encarregava amb son company Francisco López
Ibáñez. Anys després es va unir
sentimentalment amb el destacat militant
clandestí Manuel Fernández Rodríguez.
En 1988 vivia a Granada i després es
traslladà a Barcelona. En 2004
sol·licità a diverses institucions, que mai no
li van contestar, la recerca i exhumació de son pare i son
germà Miguel
afusellats i enterrats en una fossa comuna del barranc d'El Carrizal, a
la
localitat granadina d'Órgiva. En 2010 el seu testimoni va
ser recollit en el
llibre Pioneras y revolucionarias.
Mujeres libertarias durante la República, la Guerra Civil y
el Franquismo
d'Eulàlia Vega.
Pura López Mingorance (1920-2007)
Actualització: 24-05-13