[18/11] «Acción Libertaria» - Federação Anarquista Gaúcha - Mendelson - Schouppe - Odón de Buen - Vincenzi - Scarfò - Perpiñán - Déjacque - Nieuwenhuis - Alcoceba - Saavedra - Hernández Rodríguez - Man Ray - Canalís - Gröndahl - Lewin

Anarcoefemèrides del 18 de novembre

Esdeveniments

Capçalera d'Acción Libertaria

- Surt Acción Libertaria:El 18 de novembre de 1910 surt a Gijón (Astúries, Espanya) el primer número del setmanari Acción Libertaria. El periòdic, que apareixia els divendres, va ser dirigit per Avelino Iglesias (José Machargo), Eleuterio Quintanilla i Pedro SierraÁlvarez. En van sortir 27 números fins al 14 de juliol de 1911. A partir del número 23 (16 de juny de 1911) se subtitularà «Periódico anarquista». Prohibit i sense impremta, va ser continuat per Ricardo Mella a Vigo (Galícia) del setembre al novembre de 1911 (sis números) --Pedro Sierra i Avelino Iglesias van estar tancats en aquest període per delicte d'impremta-- i tornarà a reaparèixer a Gijón del 8 de gener de 1915 al 14 de febrer de 1916 (47 números), amb el subtítol «Periódico semanal», dirigit per Eleuterio Quintanilla, amb el suport deMarcelino Suárez i Pedro Sierra. A més de purament anarquista (kropotkià), va ser també propagador de l'anarcosindicalisme de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Comptarà amb nombrosos col·laboradors (José Chueca, Vicente Blanca, Rafael Rueda López (Azuaga), Higinio Noja Ruiz, Marcelino Suárez, Joanonus, Galo Díez, R. Macías Picavea, Arcadio, etc.), molts d'ells teòrics de l'anarquisme internacional (Marcelino Suárez, Pedro Sierra, José Suárez Duque, Emilio Rendueles, Gabriel Alomar, Ricardo Mella, Anselmo Lorenzo, Errico Malatesta, Fermín Salvochea, Eladio Díez, José Arias, J. Menéndez, Grave, Ingenieros, Maeztu, Fabbri, Rovira, Cornelissen...). La circular anunciant-ne la sortida anava signat per Mella, Quintanilla, Sierra, Tárrida, Prat, Lorenzo i Rogelio Fernández, i el nom que se li volia posar era Acción Social.Fou un dels periòdics més prestigiosos del moviment llibertari d'aleshores i va haver de patir nombroses denúncies i abusos durant el temps que es publicà. Molts dels articles van ser de tall antimilitarista i feien referència a la Gran Guerra que devastava Europa. Va desaparèixer per motius ideològics. Abans de l'etapa de Gijón, va tenir un període madrileny, dirigit per Sierra, entre el 23 de maig de 1913 i el 22 de gener de 1914 (34 números), però sol considerar-se aquesta etapa com a continuació d'El Libertario. Aquest mateix títol serà emprat nombroses vegades posteriorment.

***

Anagrama de la Federació Anarquista Gautxesca

- Fundació de la Federação Anarquista Gaúcha: El 18 de novembre de 1995, en una assemblea de la Federación Anarquista Uruguaya (FAU) a Montevideo (Uruguai), es funda la Federação Anarquista Gaúcha (FAG, Federació Anarquista Gautxesca), agrupació de grups de tendència llibertària del sud del Brasil. El nom de la federació es deu a la tradicional cultura gautxesca que tambéés part del sud del Brasil. Defensa el socialisme llibertari, l'autogestió, l'acció directa, l'autogovern popular i el federalisme. Són partidaris de l'anomenat«anarquisme especifista», l'objectiu del qual és crear una«organització política específicament anarquista». La FAG està estesa a diverses ciutats de Rio Grande do Sul, amb seu principal a Porto Alegre, i treballa amb els moviments populars, com ara els «catadores de lixo» (buscadors de fems), el Movemento Sem Terra (MST) i la ràdio comunitària de Restinga, un dels barris més grans de la ciutat. Manté lligams orgànics amb la FAU i és membre de Solidaritat Internacional Llibertària (SIL) i del Fòrum de l'Anarquisme Organitzat (FAO).

Naixements

Foto policíaca d'Stanislaw Mendelson (ca. 1894)

- Stanislaw Mendelson: El 18 de novembre de 1857 –algunes fonts citen erròniament 1858– neix a Varsòvia (Polònia; aleshores Imperi Rus) el periodista i propagandista anarquista i nihilista, i posteriorment polític socialista, Stanislaw Salomon Naftali Mendelson, citat Stanislas Mendelsohn oMendelsshon, i també conegut com Aleksander Messin. Fill d'una família benestant jueva assimilada, sos pares es deien Voff Mendelsohn, banquer, i Salomé Marguliès, i era net del filòsof Moïse Mendelsohn, traductor de Jean-Jacques Rousseau, i cossí del compositor Félix Mendelsshon Bartholdy. Després d'estudiar el batxillerat, amb 16 començà a estudiar medicina en la Universitat de Varsòvia. Quan feia el tercer curs de medicina, amb altres estudiants (Ludwing Warynski, Kasimir Dluski, Simon Dickstein), encapçalà l'anomenat Moviment Socialista Polonès (MSP), que es relacionà amb els treballadors, creant petits cercles, fundant caixes de resistència que van ser les bases dels primers sindicats il·legals, organitzant les primeres vagues i difonent la formació socialista entre alguns treballadors més motivats. Fou partidari de la independència de Polònia de l'Imperi Rus –va ser considerat un dels teòrics del«socialpatriotisme»– i topà amb els postulats del Partit Socialrevolucionari «Proletariat», que rebutjava la independència polonesa com a una meta immediata de la lluita socialista. El març de 1878, arran de la seva participació en uns disturbis als carres de Varsòvia, va ser perseguit per les autoritats tsaristes i s'exilià a Àustria, d'on fou expulsat, i en 1878 passà a Suïssa, on el novembre de l'any següent fundà i finançà a Ginebra el periòdic revolucionari Równość (Igualtat), que durà fins el 1881, i que fou continuat per Przedświt (1881-1883, L'Aurora) i Walka Klas (1884-1887, Lluita de Classes). En 1879 retornà a Polònia, on a finals de març de 1880 va ser detingut a Cracòvia amb 34 altres nihilistes; jutjat, va ser absolt. Posteriorment passà clandestinament a Àustria, on fou detingut, jutjat i condemnat a un mes de presó per entrada il·legal al país. En 1881, a Poznań, a la Polònia prussiana, defensà la candidatura de Zanisczewski, obrer enquadernador, que es presentava a les eleccions contra Virchow; de bell nou jutjat, va ser condemnat a tres mesos de presó. Un cop lliure, i abans de ser lliurat a les autoritats russes, marxà cap a París (França), on es posà a estudiar dret, llicenciant-se a l'Escola de Ciències Polítiques. En 1885 publicà els llibres L'évolutionéconomique dans la Pologne russe i La Loi allemande de 18 juillet 1885 sur les Sociétés par actions. En 1888 cofundà el periòdic Il Proletariat i l'any següent participà en l'organització del Congrés Internacional de la II Internacional. En 1889 va ser detingut a París, juntament amb altres nihilistes (Boris Reinstein, Nahun Beroustschoswesky, etc.). El 21 de novembre de 1890 va ser novament detingut a Fontenay-aux-Roses (Illa de França, França) i, acusat de complicitat en l'assassinat el 18 de novembre d'aquell any a París del general rus Seliverstov a mans de Stanislas Padlewski; se li va decretar l'expulsió de França, però aquest mesura no se li va notificar. Després es refugià a Londres (Anglaterra), on esdevingué amic íntim de Friedrich Engels i del qual fou secretari. El 17 de novembre de 1892 fou un dels fundadors a París del Zwiazek Zagraniczny Socjalistow Polskich (ZZSP, Unió dels Socialistes Polonesos de l'Exterior) i un dels redactors del programa de la futura República Democràtica Independent de Polònia. El gener de 1893 creà a Varsòvia el Polska Partia Socjalistyczna (PPS, Partit Socialista Polonès) i aquest mateix any assistí, en representació de Polònia, al III Congrés de la Internacional Socialista que se celebrà a Zuric, a més de publicar el llibre Kwestyja polska i polityka koła polskiego. A finals de 1893, per disputes intestines, abandonà el PPS. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa i aquest mateix any col·laborà en la revista Lucifer d'Estocolm. En 1899 col·laborà en la revista Przeglad Europejski, que s'edità a París. En 1904 publicà a Lviv (Galítsia) el llibre Historya ruchu komunalistycznego we Francyi 1871 r (Historia del moviment comunalista a França en 1871), on criticà la concepció marxista de la dictadura del proletariat. En 1909 enviduà de la seva esposa Maria Jankowska-Mendelson, militant socialista. En 1911 fou l'editor del Przeglądu Codziennego, periòdic defensor dels drets civils dels jueus als territoris polonesos sota domini rus. En elsúltims anys de sa vida s'interessà pel sionisme. Poc abans de morir, en 1912, es casà per segona vegada amb Maria Sokolowa, filla del líder sionista Nahum Sokolow, i visqué a Lviv, on fou corresponsal de diversos periòdics polonesos. Stanislaw Mendelson va morir el 25 de juliol de 1913 a Varsòvia (Polònia; aleshores Imperi Rus) i fou enterrat al cementiri jueu d'aquesta localitat.

Stanislaw Mendelson (1857-1913)

***

Notícia de la condemna de Rémy Schouppe apareguda en el periòdic parisenc Le Rappel del 10 d'octubre de 1895

- Rémy Schouppe: El 18 de novembre de 1861 neix a Dikkelvenne (Gavere, Flandes Oriental, Flandes) el fuster ebenista i expropiador anarquista Rémy Schouppe, també citat com Rémi Schouppe i conegut com Revolver. Era germà de Placide Schouppe, anarquista partidari de la «recuperació individual» i membre de la banda expropiadora encapçalada per Vittorio Pini. El 14 de març de 1893 va ser detingut a Schaerbeek (Brussel·les, Bèlgica) arran de l'apressament de son germà i durant l'escorcoll policíac del seu domicili es van trobar objectes provinents de diversos robatoris a Bèlgica i a França, claus falses i barbes postisses; també se li va acusar d'haver albergat Gustave Mathieu, membre de la «Banda Pini». Sa germana, Mathilde Schouppe, també va ser implicada. Jutjat, el 22 de juliol de 1893 Rémy Schouppe va ser condemnat a sis mesos de presó per haver donat asil Mathieu, però en l'apel·lació del 26 d'agost de 1893 la pena li fou incrementada a un any. El 5 de maig de 1895 va ser detingut amb Mathieu a Brussel·les quan ambdós petaven la caixa forta del plomaller Vandeweghe; el fruit d'aquest robatori havia de finançar l'evasió de l'anarquista Charles Achille Simon (Biscuit), condemnat a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa arran del procés de Ravachol. Jutjats, el 8 d'octubre de 1895 van ser condemnats pel Tribunal de Brussel·les a 10 anys de treballs forçats. Posteriorment s'exilià a Londres (Anglaterra). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Odón de Buen (ca. 1886)

- Odón de Buen y del Cos: El 18 de novembre de 1863 neix a Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya) el científic, naturalista, introductor del darwinisme, fundador de l'oceanografia espanyola i simpatitzant llibertari Odón de Buen y del Cos. Fill de Mariano de Buen Ropín, sastre de professió, i de Petra del Cos Corroza, va estudiar batxillerat becat a l'institut de Saragossa, ciutat a la qual es va traslladar sa família per a facilitar-ne l'educació. Posteriorment, amb una altra beca, es traslladà a Madrid per a fer la carrera de Ciències Naturals. Pensionat per l'Ajuntament de Zuera, va ampliar estudis amb Máximo Laguna i José Macpherson, amb els quals es va iniciar en els estudis de petrografia a la serra madrilenya. En aquesta època, i per a ajudar-se econòmicament, va començar a fer classes particulars, essent un dels seus alumnes Miguel Primo de Rivera. Durant aquest període realitzà estudis d'herbes i de plantes que inclouria més tard en els Anales de Historia Natural (1883). Al costat de Vicente Castelló, va crear l'Anuario Científico Español. Després d'un viatge a la seva terra natal, on el 1885 s'havia declarat una epidèmia de còlera, de la qual va morir el seu pare, cosa que l'obligà a fer-se càrrec de la seva família, tornà a Madrid on va rebre la notícia d'haver estat seleccionat per a realitzar investigacions científiques a bord d'una vella fragata, Blanche, supervivent de la batalla del Callao. Aquest viatge, preparat per la Marina de Guerra, havia estat pensat per a donar la volta al món com a instrucció de guardamarines, però per raons pressupostàries es va reduir a un viatge en dues etapes: la primera pel nord d'Europa, i la segona pel mediterrani i el nord d'Àfrica. En ambdós viatges, en els quals no van faltar les penalitats, es va formar la seva vocació oceanogràfica. Durant aquest viatge va recollir importants materials que van servir per a classificar; i entre ells dues espècies d'isòpodes que van ser classificats, en al·lusió a ell, com Metropontus Bueni i Porcelio Bueni. Afeccionat a escriure, va relatar les peripècies del viatge en l'obra Kristanía a Tuggurt: impresiones de un viaje, obra que ell va trobar més tard ingènua i plena de defectes, però d'interès per al públic que havia començat a afeccionar-se a aquests mena de relats. Després d'aquest viatge va buscar una estabilitat econòmica que li permetés casar-se, i el 1889, després d'altres intents, va obtenir la càtedra de Zoologia a la Universitat de Barcelona, plaça que va ocupar fins 1911 quan es va traslladar a Madrid. Durant la seva estada a Barcelona va reformar completament l'ensenyament de les ciències a aquesta universitat: va introduir material científic avançat, va establir pràctiques de laboratori i sortides al camp i va establir relacions estretes amb l'Estació Biològica de Banyuls de la Marenda. Els seus extensos manuals explicaven els fenòmens naturals amb plantejaments evolucionistes i sense embuts. Va introduir les doctrines darwinistes a Espanya, però això li va valer l'oposició del cardenal Casañas, que va declarar els seus ensenyaments herètics. L'oposició del cardenal va aconseguir la seva separació de la càtedra, però fou acollit pel govern francès qui el va nomenar oficial d'instrucció pública. Participà activament en política, difonent idees republicanes i lliurepensadores --fou senador entre 1907 i 1910 en les files de Nicolás Salmerón i regidor d'Esquerra Republicana a l'Ajuntament de Barcelona. Va ser col·laborador de Los Dominicales del Librepensamiento que dirigiria Fernando Lozano y Montes, amb la filla de les quals, Rafaela Lozano Rey, es va casar el 1889. El matrimoni va tenir sis fills homes. Va publicar una Historia Natural completa (Zoologia, Botànica i Geologia) amb il·lustracions i gravats que va tenir gran acceptació tant a Espanya com a Amèrica, malgrat que els sectors més conservadors de l'ensenyament van promoure la prohibició d'aquests llibres com contraris a les doctrines de l'Església catòlica, que els va incloure a l'Índex. La seva separació de la càtedra va produir nombroses protestes i revoltes entre els estudiants, que van arribar a apedregar la casa del bisbe i la d'altres persones notòries pel seu clericalisme. Traslladà les seves classes al saló del Centre Federal i va continuar amb les seves sortides al camp, però els disturbis no cessaven i al final, durant les vacances de Nadal, el Govern, aconsellat pel general Valerià Weyler, capità general de Catalunya, va disposar que reprengués les seves classes. El 1906 va inaugurar un laboratori oceanogràfic a Porto Pi (Mallorca) i més tard altres a Màlaga, Vigo i Santa Cruz de Tenerife, en els quals es van formar generacions de oceanògrafs. Fundà més tard l'Institut Espanyol d'Oceanografia, iniciant així el camp de la investigació oceanogràfica a Espanya. A partir de 1908 va realitzar una sèrie de campanyes marítimes a bord de l'Averroes, vaixell ben equipat que pertanyia a la Marina de Guerra, i amb el qual va poder traçar cartes de navegació, estudiar els fons de l'Estret de Gibraltar i analitzar els corrents, la fauna i la flora mediterrànies. Durant aquest període va sumar-se al projecte llibertari de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer Guàrdia, de qui era amic personal, amb altres científics, entre els quals estaven Ramón y Cajal i Martínez de Vargas. Va col·laborar en el seu Boletín i es va integrar al seu patronat, va impartir nombroses conferències i va escriure cinc llibres de Ciències Naturals, que van servir de llibres de text en aquest centre. En la premsa anarquista, republicana i lliurepensadora (Boletín de la Escuela Moderna, Dominicales del Librepensamiento,Humanidad Nueva, El Radical, La Voz del Obrero, etc.), sobretot, va fer servir el pseudònim Polemófilo. El 1907 va formar part de la Junta per a l'Ampliació d'Estudis. En aquesta època rebé nombrosos premis i condecoracions tant nacionals com estrangeres. En 1910 assistí a Barcelona al I Congrés Lliurepensador, on redactà una ponència en la qual reivindicava una escola neutra, cosa que l'allunyà del moviment pedagògic ferrerià. En 1911 es va traslladar a Madrid on va continuar la seva obra pedagògica defensant sempre l'ensenyament científic, completa i experimental. En aquesta ciutat es va reprendre la seva amistat amb Ramón y Cajal i amb el seu antic alumne Miguel Primo de Rivera. Durant tot aquest temps es va preocupar també per millorar Zuera, aconseguint la creació d'una biblioteca pública. L'escultor Marià Benlliure va modelar un bust per a aquest centre, del que en el seu moment va ser lliurada una reproducció a la Universitat de Saragossa que l'exhibeix en el seu paranimf com a homenatge. Una altra còpia és al mausoleu erigit a Zuera. Durant la dictadura de Primo de Rivera es va crear la Direcció general de Pesca, a la qual es va agregar l'Institut d'Oceanografia, i en fou nomenat director general, conservant aquest càrrec durant la II República Espanyola. El 1934 li arribà l'edat de la jubilació després de quaranta-cinc cursos d'ensenyament ininterromput, havent passat per les seves aules 25.000 estudiants. No obstant això, no abandona la investigació. La Guerra Civil espanyola el sorprèn a Palma (Mallorca) treballant en el seu laboratori, i és capturat pels revoltats; després de restar un any tancat a la presó dels Caputxins de Palma,és canviat per la germana i la filla del general finat Miguel Primo de Rivera --el setembre de 2004, en desgreuge, serà nomenat fill il·lustre de Palma. En acabar el conflicte es troba a Banyuls de la Marenda, però marxà de seguida a Mèxic. Odón de Buen y del Cos va morir el 3 de maig de 1945 al Sanatori Espanyol de la Ciutat de Mèxic (Mèxic). En aquest país viuen encara la major part dels seus nombrosos descendents. El 4 d'abril de 2003 les seves restes mortals van ser trasllades a Zuera, el seu poble natal, per a ser inhumades en un mausoleu del cementiri. En l'actualitat un vaixell de l'Institut Oceanogràfic Espanyol duu per nom «Odón de Buen». L'obra de Odón de Buen és molt extensa i es troba totalment dispersa a causa de l'exili. A més de la seva magna obra científica, va traduir les memòries de Giuseppe Garibaldi i una biografia de Ignacio Jordán de Asso, a més d'ajudar en la traducció espanyola d'El hombre y la tierra d'Élisée Reclus. La Institución Fernando el Católico i l'Ajuntament de Zuera han iniciat la tasca de recopilar la seva obra, de reeditar alguns dels seus llibres, com ara Síntesis de una vida política y científica (1998) i Mis memorias (2003). Odón de Buen va redactar les seves memòries a Banyuls amb 76 anys, i foren guardades les 1.177 quartilles per la seva família fins a l'actualitat. La Biblioteca de Zuera ha emprès la tasca de recopilar la seva obra, comptant ja amb un important fons a la disposició d'estudiosos i d'investigadors.

***

Zelindo Vicenzi

- Zelindo Vincenzi: El 18 de novembre de 1882 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i sindicalista Zelindo Vincenzi. Sos pares es deien Cesare Vincenzi i Clementina Bizzocoli. Paleta de professió, després d'una breu militància en el Partit Socialista Italià (PSI) s'adherí al Grup Anarquista de Mòdena, del qual fou un dels seus fundadors, i a la Lega Muratori (LM, Lliga de Paletes) de Mòdena, d'orientació sindicalista revolucionària. Fou un dels promotors de l'intent d'acostament entre les tres Cambres del Treball de la província de Mòdena (Carpi, Mirandola i Mòdena), que portà al Congrés de la «Unitat Sindical» de gener de 1913, que marcà la divisió del moviment sindical de Mòdena entre dues Cambres del Treball, una d'orientació socialista i altra de sindicalista revolucionària. Després d'aquest fet, fou un dels màxims exponents de la Cambra del Treball Sindicalista i entrà a formar part de la seva comissió executiva, col·laborant en el seu òrgan d'expressió, La Bandiera Proletaria–posteriorment dirigí la seva continuació Bandiera Operaia–, i encapçalant algunes lluites laborals, com ara entre abril i juliol de 1913 la vaga dels paletes, que, però, acabà amb el triomf de la patronal. En aquest mateix període participà en congressos i reunions a diversos indrets d'Itàlia i es relacionà amb els principals exponents de l'anarquisme i del sindicalisme revolucionari italià. En 1916 va ser nomenat gerent dels periòdics La Voce Proletaria i Guerra di Classe,òrgan de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), que s'imprimia a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia). El 31 de desembre de 1916 participà en el Congrés Anarquista d'Emília-Romanya que se celebrà a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), en el curs del qual es va fundar la Unió Anarquista d'Emília-Romanya. El maig de 1917 va ser detingut durant una manifestació antimilitarista que havia promogut. El prefecte demanà al Ministeri de l'Interior el seu confinament i«internament coactiu» a Campobasso (Molise, Itàlia), o en mig d'una illa, però la mesura no va ser acceptada. El juny de 1917 participà en el congrés anarquista que se celebrà a Florència (Toscana, Itàlia). En 1918 es va allistar i va ser enviat a Llombardia, primer a Crema i després a Brescia. En acabar la Gran Guerra retornà a Mòdena i reprengué les seves activitats sindicalistes a la Cambra del Treball i llibertàries en la Federació Comunista Anarquista (FCA) de la ciutat. Va ser detingut, amb altres companys, arran del robatori de metralletes organitzat el maig de 1920 per un grup d'anarquista de Mòdena amb la finalitat de defensar les manifestacions obreres, sobretot arran dels fets esdevinguts el 7 d'abril d'aquell any a Mòdena quan la força pública obrí foc sobre una manifestació i assassinant cinc obrers. Aquesta important agafada tenia com a finalitat deixar fora de lloc els membres més destacats de la Cambra del Treball Sindicalista i de la FCA, però en el seu cas, durant el procés que tingué lloc en 1921 a Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia), va ser absolt de tots els càrrecs. Un cop lliure, continuà amb la seva feina de paleta sense destacar-se massa en qüestions polítiques, encara que militant en el moviment anarquista. Advertit formalment per les autoritats en 1926 i en 1931, entrà a formar paret de la llista de persones considerades«perilloses en cas de pertorbació de l'ordre públic» i restà constantment vigilat fins el 1942. Zelindo Vincenzi va morir el 4 d'abril de 1946 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia).

Zelindo Vincenzi (1882-1946)

***

Foto policíaca d'América Scarfó (1 de febrer de 1931)

- América Scarfó: El 18 de novembre de 1912 neix a Buenos Aires (Argentina) la mestra anarquista América Josefina Scarfò, més coneguda com América Scarfó o simplement Fina, i que va fer servir el pseudònim de Josefina Rinaldi de Dionisi. Era filla d'una família catòlica de classe mitjana d'origen calabrès que havia emigrat a l'Argentina després del matrimoni i del naixement de son primer infant. Sos pares es deien Paolo Alessandro Scarfò i Caterina Romano i la parella tingué vuit infants (Antonio, José, Alessandro, Domingo, Paulino Orlando, América Josefina, Santa i Asunto). Estudià, amb brillants notes, a l'Institut de Maestria del carrer Estanislao Zeballos de Buenos Aires. Mentrestant, dos germans seus, Paulino i Alessandro, militaven en el moviment anarquista argentí i formaven part del grup il·legalista expropiador encapçalat per Severino Di Giovanni, amb qui América acabà lligant-se sentimentalment en 1927. Per alliberar-se dels obstacles familiars que s'oposaven a la seva relació amb Di Giovanni, que estava casat amb una cosina seva (Teresina Masciulli) i tenia infants, va contreure matrimoni de conveniència amb Silvio Astolfi, anarquista italià lligat a Di Giovanni. Ella ajudà son company en els seus projectes editorials Culmine i Anarchia. El 29 de gener de 1931, a la vil·la «Ana María» de Burzaco (Almirante Brown, Buenos Aires, Argentina), on vivia la família Scarfò i on es refugiava Di Giovanni, va ser detinguda amb son germà Paulino Scarfò i Severino Di Giovanni. Tingué unaúltima entrevista amb Di Giovanni, abans del seu afusellament l'1 de febrer de 1931, i en les setmanes posteriors mantingué una actitud digna i ferma amb les autoritats argentines. Jutjada per complicitat en diversos delictes, va ser absolta de tots els càrrecs per insuficiència de proves i perquè encara era menor d'edat. El 6 de març de 1931 va ser inscrita per les autoritats feixistes italianes, en el registre de la policia de fronteres amb l'ordre de detenció. Va ser novament arrestada arran d'un robatori espectacular comès la primavera de 1931 a Buenos Aires per Silvio Astolfi i Tamayo Gavilán. Seguint el consell que son germà li havia recomanat en l'última entrevista abans de la seva execució l'endemà de l'afusellament de Di Giovanni, on a més li havia relatat les tortures a les quals havia estat sotmès, continuà estudiant i esdevingué professora d'italià a la Universitat de Buenos Aires. No obstant això, la seva militància anarquista no aturà i col·laborà en diversos periòdics llibertaries europeus (L'Endehors, etc.), sobretot amb articles on defensava els drets de la dona. Anys després, amb son nou company anarquista, fundà l'editorial i biblioteca«Américalee». Durant molts d'anys, aquesta biblioteca va ser la més completa pel que feia l'anarquisme a Buenos Aires i l'editorial publicà nombrosos pensadors llibertaris. En 1951 viatjà a Itàlia i a Chieti (Abruços, Itàlia), lloc de naixement de Di Giovanni, buscà els seus familiars, però va trobar el rebuig. Durant aquests anys no deixà de col·laborar en la premsa anarquista i a finals dels anys noranta ajudà l'historiador anarquista Osvaldo Bayer en les seves investigacions, qui va trobar el juliol de 1999 als arxius de la Policia Federal les cartes d'amor que havia enviat a Severino Di Giovanni, cartes que va rebutjar acceptar com a una«amable concessió» per part de la policia, tot reivindicant la seva propietat. El seu testimoni va ser recollit en el documental de Leonardo Fernández Anarquistas (2003 i 2005). América Scarfó va morir el 19 d'agost –moltes fonts citen erròniament el 26 d'agost– de 2006 a Buenos Aires (Argentina) i les seves cendres van ser escampades al jardí del local de la Federació Llibertària Argentina (FLA). En 2014 Daiana Rosenfeld i Aníbal Garisto estrenaren el documental Los ojos de América, on es narra la passió amorosa entre América i Severino.

América Scarfó (1912-2006)

***

Félix Perpiñán

- Félix Perpiñán: El 18 de novembre de 1926 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i resistent antifranquista Félix Perpiñán, citat a vegades com Feliciano Perpiñá Pla. En 1946 desertà de l'exèrcit franquista i marxà a França –segons altra versió hauria pogut fugir de les agafades de militants de 1945 i s'hauria enrolat en la Legió Estrangera. Milità en les Joventuts Llibertàries de París i fou nomenat secretari de la Federació Local de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Realitzà missions d'enllaç entre el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'interior i de l'exili. A començaments de 1947 s'incorporà en els grups d'acció llibertaris que actuaven a Barcelona. Detingut, fou tancat i torturat a Lleida i a Montjuïc, però aconseguí fugir quan era trasllat a la Direcció Superior de Policia i retornà a França. Més tard s'internà a la Península amb el grup guerriller de Josep Lluís Facerías. Després d'intervenir en un assalt el juliol de 1948, va ser detingut el desembre d'aquell any per la policia franquista al barri de Sarrià i tancat a la presó Model de Barcelona. Identificat com a desertor, va ser transferit a les autoritats militars i traslladat a Montjuïc. Félix Perpiñán va morir el 9 de novembre de 1948 al castell de Montjuïc (Barcelona) a causa de les tortures patides.

Defuncions

Joseph Déjacque (ca. 1860)

- Joseph Déjacque:El 18 de novembre de 1864 mor a l'Hospital de Bicêtre (Le Kremlin-Bicêtre, Illa de França, França) el socialista antiautoritari i inventor del terme «llibertari» Joseph Déjacque. Havia nascut el 27 de desembre de 1821 a París (França). Orfe de pare, va ser criat per sa mare, que feia de cosidora. Va freqüentar l'escola Salive al raval de Saint-Antoine. En 1834 va entrar com a aprenent i en 1839 va esdevenir dependent en una botiga de papers pintats. En 1841 a enrolar-se en la Marina de Guerra, descobrint l'Orient alhora que l'autoritarisme militar. De tornada a la vida civil, en 1843 va fer de dependent de magatzem, però la seva independència d'esperit encaixa malament dins l'autoritat patronal. En 1847 va començar a interessar-se per les idees socialistes, va compondre poemes on reivindicava la destrucció de tota autoritat mitjançant la violència i va col·laborar en el periòdic obrer L'Atelier, alhora que feia feina de pintor en la construcció i d'empaperador. La insurrecció parisenca de febrer de 1848 va acabar amb la monarquia de Lluís-Felip, però ben aviat l'aliança dels burgesos republicans i del proletariat obrer fa figa. El març d'aquell any, Déjacque va publicar la seva peça Aux ci-devant dyanstiques, aux tartuffes de peuple et de la liberté, on farà de portaveu de les aspiracions obreres. Va freqüentar el «Club de l'Atelier» i el va abandonar per militar en el «Club de l'Emancipació de les Dones», animat per Pauline Roland, una seguidora de Pierre Leroux, i pel falansterià Jeanne Deroin, i molt influenciat pel pensament de Charles Fourier. L'abril van tenir lloc els primers enfrontaments entre les forces de la burgesia, que havien proclamat «La República raonable», i els obrers revolucionaris. En l'atur, es va inscriure el 10 de maig de 1848 en els«Ateliers Nationaux» («Tallers Nacionals»), organització d'origen blanquista creada arran de la Revolució de 1848 destina a proveir de feina els obrers parisencs aturats. El 15 de maig, l'Assemblea Constituent va ser envaïda pels obrers, però els principals responsables socialistes van ser detinguts. El 22 de juny, els «Atelliers Nationaux» van ser suprimits, posant fi a la temptativa socialista d'organització del treball. La insurrecció obrera va esclatar tot seguit. Els obrers va ocupar, fins al 25 de juny, la meitat de la ciutat als crits de «Visca la Revolució social!». La repressió va ser terrible, l'Exèrcit Republicà va usar l'artilleria, massacrant tres mil insurgents. Van ser detinguts 15.000 revolucionaris i deportats als pontons presons dels ports de Cherbourg i de Brest. Déjacque en serà un, i encara que no va participar directament en la insurrecció, va ser condemnat a dos anys de presó als pontons de Brest. Alliberat en 1849, va retornar a París i l'agost de 1851 va publicar Les Lazaréennes. Fables et poésies sociales, que li implicarà una condemna de dos anys de presó per «incitació al menyspreu del Govern» i la confiscació de l'edició de 1.000 exemplars. Però va ser alliberat l'endemà del cop d'Estat de Louis Bonaparte, exiliant-se primer a Brussel·les i després a Londres, on va fer amistat amb Gustave Lefrançais amb qui va fundar una societat de suport mutu obrer, «La Sociale». En acabar 1851 es troba a l'illa de Jersey, en una petita comunitat de proscrits francesos, on no va deixar cap ocasió d'atacar els republicans, obligats a exiliar-se per Bonaparte. El 26 de juliol de 1853 va pronunciar un discurs durant l'enterrament de Louise Julien, una poetessa proscrita del Belleville popular, morta en la misèria d'una tisi que va agafar a la presó, prenent la paraula després de Victor Hugo, l'orador designat per l'assemblea general dels proscrits. En 1854 va establir-se en la colònia francesa de Nova York (EUA), on va publicar el fullet La question révolutionnaire, resum de les seves idees revolucionàries i del seu pensament llibertari. En 1855 va signar el manifest inaugural de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i va establir-se a Nova Orleans, on va escriure L'Humanisphère. Utopie anarchique (1857) i Béranger au pilori (1857). Va fer costat la defensa de les dones en una carta dirigida a Pierre Joseph Proudhon, després que aquest hagués criticat el feminisme; és en aquesta carta (De l'Être-Humain mâle et femelle. Lettre à P. J. Proudhon), escrita i publicada en 1857 a Nova Orleans, on va usar per primer pic el neologisme «llibertari». En 1858 va retornar a Nova York, on va començar el 9 de juny la publicació del periòdic Le Libertaire. Journal du Mouvement social, que va publicar 27 números fins al 4 de febrer de 1861. Aquell mateix any, descoratjat davant la possibilitat de trobar feina arran de la desfeta econòmica sorgida arran de la Guerra Civil nord-americana, va tornar a Europa, primer a Londres i després a França, gràcies a l'amnistia de 1860. Visqué en la misèria al raval parisenc de Saint-Honoré i va caure en la demència pensant que era una nova reencarnació de Crist. El 22 d'abril de 1864 Joseph Déjacque fou ingressat a l'Hospital de Bicêtre (Le Kremlin-Bicêtre, Illa de França, França), on va morir el 18 de novembre de 1864 a causa d'una paràlisi general.

***

Ferdinand Domela Nieuwenhuis

- Ferdinand Domela Nieuwenhuis: El 18 de novembre de 1919 mor a Hilversum (Holanda Septentrional, Països Baixos) l'intel·lectual anarquista i antimilitarista Ferdinand Domela Nieuwenhuis. Havia nascut el 31 de desembre de 1846 a Amsterdam (Països Baixos) en una família burgesa benestant --sos pares foren Ferdinand Jacobus Nieuwenhuis i Henrietta Frances Berry. En 1859 sa família prengué Domela com a llinatge (Reial Decret del 10 de juliol de 1859). Després de fer estudis teològics a Amsterdam i a Utrecht es convertí en pastor evangèlic luterà, com son pare. Més tard va predicar a diverses ciutats holandeses --Harlingen (1870-1871), Gisborne (1871-1875) i Den Haag (1875-1879)-- i en contacte amb els temes socials de l'època va veure les contradiccions de l'Església i perdé la fe. Començà a tenir problemes amb el poder eclesiàstic cap al 1870, però mai no es declarà ateu i sempre fou un home religiós. En 1878 creà el periòdic socialista Rech voor Allen (Justícia per tothom) que esdevindrà l'òrgan de la Sociaal-Democratische Bond (SDB, Lliga Socialdemòcrata), primera organització socialista de la qual serà un dels fundadors. Aquest mateix any es declara vegetarià, abstemi i no fumador. L'1 de setembre de 1879 renuncià al seu càrrec religiós i aquest mateix any publicà Mijn afscheid van de kerk (El meu acomiadament de l'Església). En aquesta època formà part de l'associació de lliurepensadors «De Dageraad» (L'Aurora) i participà en els congressos internacionals del lliure pensament de Brussel·les (1880) i Amsterdam (1883). Detingut per «traïció» --en realitat per un simple «delicte de premsa» després d'escriure un article contra la reialesa («De Koning komt!»), publicat en Recht voor Allen el 24 d'abril de 1886--, fou finalment alliberat el 31 d'agost de 1887 gràcies a la pressió de l'opinió pública, però fou víctima d'un atemptat a Rotterdam del qual sortí sa i estalvi per molt poc. Després viatjà per Europa, conegué Friedrich Engels i mantingué correspondència regular amb Eduard Douwes Dekker, E. Anseele, E. Bernstein, César de Paepe, Bebel, Wilhelm Liebknecht, William Morris, K. Kautsky, Piotr Kropotkin,Élisée Reclus i Louise Michel, entre altre personalitats. En 1888 fou elegit diputat socialista del districte de Schoterland per la Tweede Kamer, la Cambra Baixa de les dues que formen el parlament holandès, i exercí el seu mandat fins al 1891. Aquesta experiència li obrí els ulls davant el nefast paper jugat pel parlamentarisme i d'aleshores ençà abandona la política d'Estat i l'electoralisme i s'uneix a l'anarquisme bakuninista i al lliure pensament. En 1894 va publicar a Brussel·les el fullet Le socialisme en danger, amb un prefaci d'Élisée Reclus, que esdevindrà tres anys més tard un llibre de referència. En 1896 abandonà el Congrés Socialista de Londres, on es votà l'exclusió definitiva dels anarquistes. En 1898 va editar el periòdic anarquista Le Libre Socialiste, on participaren diversos grups llibertaris. En 1900 publicà el llibre La débâcle du marxisme. El juny de 1904 organitzà el Congrés Antimilitarista d'Amsterdam, que donà lloc a l'Associació Internacional Antimilitarista. Aquest mateix any participà en el Congrés de Federacions del Lliure Pensament a Roma. L'agost de 1907 reivindicà apassionadament la vaga general com a eina de lluita. Oposat a una organització anarquista estructurada i molt crític respecte al sindicalisme, no participà en el Congrés Internacional Anarquista d'Amsterdam de 1907. En 1914, fidel al seu pensament anarcopacifista, s'oposà al «Manifest del Setze», favorable a l'intervencionisme bèl·lic, i signà amb Emma Goldman, Malatesta i altres, el manifest «La Internacional i la guerra». En 1917 aplaudí la Revolució russa, però rebutjà més tard la presa del poder per part dels bolxevics. En 1918 donà refugi i ajudà Rudolf Rocker després de ser expulsat d'Anglaterra. Es casà quatre vegades i tingué set fills. Ferdinand Domela Nieuwenhuis va morir el 18 de novembre de 1919 a Hilversum (Països Baixos) i els seus funerals foren una impressionant manifestació de fervor de la classe obrera. Entre les seves obres podem destacar Een vraagstuk van internationaal belang (1870), En avant pour la journée de huit heures! (1891), Autoritair en Libertair socialisme (1897), L'éducation libertaire (1900) i Le militarisme et l'attitude des anarchistes et socialistes révolutionnaires devant la guerre (1901), Van Christen tot Anarchist (1910), entre d'altres. En les seves col·laboracions en la premsa va fer servir diversos pseudònims, com ara Criticus,Ex-Theoloog, Germanus, Philalethes,Dr. Sagittarius, etc. El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam i en 1925 es fundà en aquesta ciutat un «Domela Nieuwenhuis Museum» que en 1999 es traslladà a Heerenveen.

***

Notícia professional de Constantina Alcoceba Chicharro publicada en el diari de Sòria El Avisador Numantino del 23 d'agost de 1930

- Constantina Alcoceba Chicharro: El 18 de novembre de 1936 mor, oficialment, a Sòria (Castella, Espanya) la comare i militant anarcosindicalista Constantina Alcoceba Chicharro. Havia nascut l'11 de març de 1899 a Vildé (Sòria, Castella, Espanya). Filla d'una família de llauradors humils, quan era molt jove es traslladà a la ciutat de Sòria per a fer de minyona i així poder estudiar. Seguí cursos en la Facultat de Medicina de Madrid (Espanya) i en les clíniques dels doctors Recasens i Varela. En 1930, un anys abans d'obtenir la plaça, el Col·legi de Practicants la va reconèixer com a Sòcia d'Honor. Fou la llevadora municipal de Sòria, adscrita a la Beneficència Municipal, des del 6 de juny de 1931, on destacà per la seva feina humanitària i el seu caràcter bondadós. El 4 de novembre de 1931 es va casar amb Matías Fernández Orte, ebenista de professió i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), amb qui no va tenir fills. Durant l'etapa republicana col·laborà en l'Ateneu de Divulgació Social (ADS), centre cultural d'orientació llibertària, on participà en les sessions literàries amb el metge anarquista Arminio Guajardo Morandeira, afusellat l'estiu de 1936; també col·laborà, sota el pseudònim Luna, en el periòdic Trabajo de Sòria. Relacionada amb el metge anarquista Isaac Puente Amestoy, fou la militant més destacada de la CNT de Sòria, desenvolupant tasques de responsabilitat orgànica en la Federació Comarcal. Bona oradora, durant la primavera i estiu de 1936 participà en actes de propaganda anarcosindicalista en diverses poblacions de Sòria (Casarejos, Cabrejas del Pinar, etc.). El 20 d'agost de 1936 va ser detinguda a Sòria i portada a la presó. Encara que el seu certificat de defunció consta que Constantina Alcoceba Chicharro va morir el 18 de novembre de 1936 a causa d'una malaltia a l'Hospital Provincial de Sòria (Castella, Espanya), diverses fons afirmen que va ser assassinada a la presó, probablement aquell mateix agost de 1936. Son marit, empresonat a El Burgo de Osma (Sòria, Castella, Espanya), no pogué assistir a l'enterrament i les seves restes mortals passaren a la tomba familiar. En la sessió extraordinària del 29 d'agost de 1936 de l'Ajuntament de Sòria se li va obrir expedient de destitució juntament amb altres empleats municipals; poc després, en la sessió del 21 de setembre de 1936, s'acordà per unanimitat la seva destitució i absoluta separació del servei com a comare de la Beneficència Municipal declarant vacant el seu lloc de feina. Actualment existeix un Ateneu Llibertari a Sòria que porta el seu nom.

Continua...

---