La Bíblia, disbarats. En Caïm i N'Abel.

                                      La Bíblia, disbarats. En Caïm i N'Abel.

(Aquest escrit és una reedició d'un article publicat al 2014 i que sembla de difícil accés).

Es convenient continuar la tasca de la Il·lustració contra la superstició i la mitomania, I contra els vividors dels pobres.
Els teòlegs cristians més progressistes justifiquen la validesa de la Bíblia donant per suposat que Déu acomodà els relats bíblics segons era el nivell cultural de l’època en que es van escriure. Qualcuns, de teòlegs, més desafiadors argumenten que no es pot pretendre que les Sagrades Escriptures siguin un tractat de física moderna.

Però haurem de veure que no es tracta de la diversitat de nivells culturals segons l’època històrica, sinó de la voluntat malèvola de mistificar i tergiversar la història i els sabers científics dels creadors antics del Llibre de la paraula de Déu i dels actuals defensors d’aquest Llibre.

La historieta d’En Caïm i N’Abel que relata el Gènesi, 4, 1-16, en unes poques línies fa una apoteosi del disbarat, però, a més a més, fa caure En Jahvè en contradiccions. Vegem-ho.

S’ha de donar per descomptat que un homenet jueu (el nom del qual no s’esmenta), entre l’any 1000 i el 1500 aC, va redactar el fulletó d’En Caïm i N’Abel.

El primer gran absurd.

El narrador no explica de quina manera meravellosa va aconseguir saber el que els havia succeït als primers pobladors de la Terra, milers d’anys enrere (Segons el còmput dels teòlegs medievals, atenint-se a la Bíblia, des de Adam i Eva, havien transcorregut 4000 anys). Per altra banda, els primers humans sobre la Terra foren els homes de Neandertal.

En tot temps, els teòlegs i els papes han donat per descomptat que les Sagrades Escriptures eren d’inspiració divina. Segons això, s’ha de suposar que En Jahvé de qualque manera “dictava” el text directament als narradors; als diferents narradors, perquè resultava que en aquella època hi havia una muntanya d’escrits amb el marxamo d’En Jahvé (Finalment, la jerarquia jueva va fer l’elecció dels textos definitius que havien de conformar la Torà, i deixaren de banda milers de textos considerats apòcrifs).

Vegem el text. Al 4,2, diu que “N’Abel era pastor d’ovelles i En Caïm cultivava la terra”. Segons informa l’antropologia, la veritat és que els diversos grups humans del Paleolític eren recol·lectors; i que fins el Neolític no van aparèixer l’agricultura i la ramaderia.
Però, a part del disbarat antropològic, a més a més, el text no s’até al sentit comú. En efecte, què n’havien de fer N’Abel i la seva família amb 40 ovelles i un marrà; allò assenyat hagués estat dir que N’Abel tenia cura de 4 ovelles, si de cas. Semblantment, no treu cap enlloc que En Caïm cultivés la terra. El text diu “acabades les collites”. Les collites! Es dóna a entendre que devien ser de blat o d’un altre cereal. És clar: no hi ha collites de cols, de cebes o de pastanagues. Ja me tens En Caïm amb un bou i una arada (60.000 anys abans d’hora); ja només faltava afegir que N’Adam que feia de moliner (N’Eva podria fer de fornera, per completar el quadre).

A la següent línia es diu que els dos germans oferien ofrenes. Diu el text: “3 Acabades les collites, Caïm va presentar al Senyor una ofrena dels fruits de la terra. 4 Abel va oferir també les primeres cries del ramat amb el greix de les victimes”. Vegem les implicacions que es desprenen del text.

Mai s’ha explicat prou bé l’afecció de Jahvè als sacrificis rituals en els quals el xai degollat és consumit pel foc. Sovint, En Jahvè mostra la seva complaença quan ensuma (se suposa que tindria una mena de nas) l’olor de xai torrat.
Certament, En Caïm ho tenia malament per competir amb N’Abel. Segons el relat, “El Senyor va acollir favorablement Abel i la seva ofrena, 5 però no acollí Caïm i la seva”. El text no explica el perquè de la dèria dels dos germans de destruir al foc els productes aconseguits amb la seva feina. S’ha de suposar que Jahvè-Déu els va imposar la pràctica del ritual del sacrificis.

El relat mostra un Jahvè pròxim i quotidià, com si fos una mena de iaio de la família. El relat descriu el diàleg entre Déu i En Caïm, i fa: “9 Llavors el Senyor va preguntar a Caïm:
–On és el teu germà Abel?
Ell va respondre:
–No ho sé. Que potser sóc el guardià del meu germà?
10 El Senyor li replicà:
–Què has fet? La sang del teu germà clama a mi des de la terra! 11 Des d’ara, doncs, seràs maleït de la terra, que ha obert la boca per recollir de les teves mans la sang del teu germà. 12 Quan treballis la terra, ja no et donarà els seus fruits. Aniràs pel món errant i fugitiu.
13 Caïm respongué al Senyor:
–El meu crim és massa gran per a poder-lo suportar. 14 Des d’avui em bandeges de la terra fèrtil, i m’hauré d’amagar de la teva presència. Aniré pel món errant i fugitiu, i el primer que em trobi em matarà.
15 El Senyor li va replicar:
“Això, no! Si algú mata Caïm, Caïm serà venjat set vegades”.

Al final del relat es diu:”Llavors el Senyor el va marcar amb un senyal, perquè no el matessin els qui el trobessin”.

S’ha de veure l’absurd: No és que Déu inspirés la imaginació del narrador; sinó que s’ha de suposar que Déu mateix en directe va dictar les paraules exactes del seu diàleg amb En Caïm. També cap la possibilitat que Déu passés una còpia escrita del diàleg al narrador, ja posats en suposicions.

Es veu que el narrador del text era un escriptor esburbat: dedica més espai al diàleg entre Déu i En Caïm que a la resta del relat.

Així mateix, en tan poques línies fa un cúmul de mancances, d’errors i de desordres de redacció. Vegem-ho.
No diu ni el nom ni el nombre dels altres fills i filles que va infantar N’Eva.
Dir (Com fa dir a Jahvè) “seràs maleït de la terra” no té significació possible; a la terra no hi havia humans que el poguessin maleir.
El relator fa dir a Jahvé: “Quan treballis la terra, ja no et donarà els seus fruits”. La predicció divina no podia succeir, era contradictòria. S’ha de concloure que si la terra es feia erma, En Caïm no la treballaria.
Per altra banda, com podia treballar la terra (En Caïm) si havia d’anar fugitiu i errant pel món.

“I el primer que em trobi em matarà”, fa dir a Caïm l’autor del fulletó. L’expressió és estrambòtica. L’únic home que el podria trobar i matar era el seu pare, N’Adam. Allò més escaient era dir “si el meu pare me troba em matarà”.

Segons el narrador, la resposta d’En Jahvè fou: “Això, no! Si algú mata Caïm, Caïm serà venjat set vegades”. L’autor fa que Déu també participi de l’eixelebrament; també diu “si qualcú mata En Caïm”, com si donés per fet que hi hagués d’altres pobladors al món. Per altra banda, és difícil discernir què vol dir “serà venjat set vegades”. Tampoc té sentit l’amenaça divina; semblava que allò que clamava venjança al cel (a Déu) era el bestial assassinat comès per En Caïm.

Finalment (Oh, sorpresa!), el narrador escrigué: “17 Caïm es va unir a la seva dona, i ella va infantar el seu fill Hanoc. Caïm va fundar una ciutat i li posà el nom d’Hanoc, el seu fill”.

Valga’m Déu, quin garbuix final. No diu qui era la dona, però no podia ser sinó una germana seva. Ací si que hi havia material per un bon fulletó! Es veu que En Jahvè degué passar una nota al narrador “inspirant-li” el nom del fill d’En Caïm.
En Caïm fa fundar una ciutat, restà escrit. Però llavors resulta que la maledicció pronunciada per Jahvé no s’acompleix. En Caïm no és maleït ni va errant i fugitiu, sinó que es va casar, tingué un fill, i, per més burla, fundà una ciutat. Vaja! Eren tres i va fundar una ciutat! Es veu que el narrador devia suposar que En Caïm era un gran emprenedor.
La fi.