L'hegemonia cultural, política i econòmica damunt les classes populars s'exerceix, com deia Gramsci en els seus Quaderns de la presó, no solament amb la simple coacció legal, econòmica o militar, com s'esdevé encara en moltes societats del Tercer Món, sinó, més que res, mitjançant el paper exercit pels intel·lectuals orgànics de les classes dominants, al servei de les quals estan, evidentment, molts dels treballadors de la cultura (periodistes, escriptors, professors...) que, per a poder subsistir, han de treballar per a les empreses privades (col·legis, diaris, ràdio, televisions...). (Miquel López Crespí)
El periodisme d´opinió a les Illes i la lluita per la llibertat
Escriure articles d'actualitat política, criticar, malgrat sigui d'una forma moderada i ben mesurada les accions (o omissions) de qui té el poder, no és tasca gaire fàcil. Tothom que tengui un mínim d'experiència en el món periodístic sap el que li pot costar, personalment i professionalment, una opinió agosarada, una crítica suau i ponderada a qui té la paella pel mànec (és a dir, per a entendre'ns: qui disposa del poder polític i econòmic).
Si abans era el franquisme el que impedia el normal exercici de la llibertat d'expressió, ara, finits els aspectes més sagnants de la brutal dictadura, són aquests poders "difusos" els que, des de l'ombra, des de la invisibilitat de determinats despatxos, els que vigilen, "democràticament", és clar!, perquè el que es diu i escriu estigui dins l'odre del consens amb els poders autèntics de la societat. Pobre d'aquell desgraciat periodista o publicista que, emportat per la creença que vivim en llibertat, escrigui alguna cosa que desagradi a qui comanda de debò! Una trucada al director d'aquell mitjà informatiu per part de qui paga la publicitat institucional o comercial bastarà per fer desaparèixer per a sempre més aquell illús de les pàgines dels diaris d'aquella ciutat!
L'hegemonia cultural, política i econòmica damunt les classes populars s'exerceix, com deia Gramsci en els seus Quaderns de la presó, no solament amb la simple coacció legal, econòmica o militar, com s'esdevé encara en moltes societats del Tercer Món, sinó, més que res, mitjançant el paper exercit pels intel·lectuals orgànics de les classes dominants, al servei de les quals estan, evidentment, molts dels treballadors de la cultura (periodistes, escriptors, professors...) que, per a poder subsistir, han de treballar per a les empreses privades (col·legis, diaris, ràdio, televisions...).
Aquesta és la pura i dura realitat. Posteriorment, aquells esperits independents que, seguint l'exemple de Gabriel Alomar o Joan Fuster, volem opinar amb llibertat de criteri, ens trobam amb les acostumades campanyes de qui comanda per a fer-nos callar. És el pa nostre de cada dia. Vivim a una terra on les més diverses màfies (polítiques, econòmiques, culturals...) proven en tot moment de barrar el pas al dissident, al creador d'esperit independent, a tot aquell que no combrega amb rodes de molí. I, no us penseu: en un recent passat les coses no eren gaire diferents. Basta pensar en la marginació i nombroses campanyes de desprestigi per part de la dreta reaccionària que patí Gabriel Alomar, el pare del nacionalisme socialista català, fundador d'Unió Socialista de Catalunya... O en l'execució, en temps de la guerra, d'Emili Darder.
El darrer batle republicà de Palma, el metge Emili Darder, militant d'Esquerra Republicana i que tant havia fet per afavorir el benestar de les classes populars mallorquines, il·lustra a la perfecció el destí que determinats sectors reaccionaris desitgen a qui es dedica a la política, no per encalentir cadires o cobrar substanciosos sous, sinó com a acte de servei al seu poble. L'execució d'Emili Darder en el cementiri de Palma aquell fatídic 24 de febrer de 1937, malalt, sense poder aguantar-se dret, és un exemple paradigmàtic del destí que sovint s'ha ordit contra a aquell que, a la nostra terra, és progressista o d'idees avançades.
Qui signa aquest article, ja ho sabeu, militant de l'esquerra antifranquista d'ençà començaments dels anys seixanta, amb més de quaranta detencions per part de la Brigada Social del règim feixista, ja fa molts d'anys que és ben conscient d'aquesta situació. La marginació que patiren grans artistes com Miquel Àngel Colomar, el pintor Antoni Gelabert, el poeta Josep M. Llompart o el mateix Francesc de B. Moll per part de la societat sorgida del triomf del feixisme en la guerra civil, em va fer copsar, de ben jovenet, la realitat de determinada misèria cultural fomentada des del poder.
D'aquesta trista situació per a l'intel·lectual nostrat hem parlat des de fa molt temps els nostres primers escrits en la premsa escrita de les Illes, en aquelles col·laboracions inicials als anys seixanta i setanta en el Diario de Mallorca, Última Hora, la revista Cort... I en la revista del PSM, Mallorca Socialista, quan amb Damià Pons i el poeta Joan Perelló formava part del redacció! O en la posterior represa en els anys vuitanta portant la secció d'entrevistes amb escriptors i intel·lectuals dels Països Catalans a la revista de l'Obra Cultural Balear (El Mirall) o en la secció "Cultura" del diari Última Hora. Tot plegat una experiència periodística de més de quaranta anys que, amb totes les seves contradiccions, m'ensenyà una infinitat de coses que, d'una manera o una altra, han servit igualment per a ampliar la meva visió del món, per copsar a la perfecció el que s'amaga rere el món aparentment brillant del periodisme illenc.