Anarcoefemèrides de l'11 de desembre
Esdeveniments
***
- Surt L'Anticlérical: L'11 de desembre de 1898 (20 frimari de 107, segons el calendari republicà francès citat a la capçalera) surt a París (França) el primer número del periòdic llibertari L'Anticlérical. Organe de la Ligue Anticléricale. El secretari en fou Constant Martin (Gabriel) i el gerent Jean Degalves. Hi van col·laborar, a més d'aquests dos, Jacques Prolo i Michel Zévaco. D'aquesta publicació il·lustrada --trobem dibuixos de Heidbrinck i d'Adolphe Willette-- se'n tiraven uns 80.000 exemplars. En sortiren set números, l'últim el 22 de gener de 1899 (3 pluviós de 107).
***
- Surt CAP: L'11 de desembre
de 1972 surt a
París (França) el primer número de la
revista mensual CAP. Journal des prisonniers.
Va ser editada pel Comitè d'Acció
dels Presoners (CAP), organització creada el novembre de
1972 per l'anarquista Serge
Livrozet i que aglutinava fonamentalment expresos comuns amb la
finalitat de
millorar la vida dels detinguts durant el seu tancament i
després de la seva
excarceració. El CAP era hereu del Grup
d'Informació sobre les Presons (GIP),
fundat en 1971 per Michel Foucault i Daniel Defert i que
durà 18 mesos. Aquesta
no era una publicació estrictament anarquista,
però hi van col·laborar
nombrosos llibertaris, i era l'únic mitjà que
tenien els presos de dirigir-se a
la població. Portava sovint l'epígraf«Les cadenes dels presos són les mateixes
que les de tots els homes sense poder sobre la seva vida:
només són més
visibles.» Per al CAP tota delinqüència
tenia un origen polític, econòmic i
social i per això tots els presos eren considerats«presos polítics». El CAP,
ben igual que el GIP, denuncià directament, fent servir tots
els mitjans
possibles (manifestacions, pamflets, cartes obertes al Ministeri de
Justícia,
interpel·lacions a les autoritats, etc.), les situacions
intolerables a les
quals es veien sotmesos els presos (repressió a les
garjoles, morts sospitoses
dels detinguts, abusos de tota mena, etc.), alhora que es va fer
ressò de les
reivindicacions carceràries de tota casta
(distribució regular de sabó,
desinfecció dels poals d'escombraries, sanitaris
higiènics, assistència mèdica,
dret a la correspondència, llibertat d'expressió,
dret d'associació a
l'interior de les presons, treball penitenciari regulat i ben pagat,
etc.). L'editor
responsable fou Annie Livrozet. Hi van col·laborar Sin Abu
Kassan, Roland
Agret, Agnès Beothy, Daniel Bonato, Michel Boraley, Albert
Chamillard, Alain
Daudier, Daniel Defert, Jean-Pierre Delastre, Christian Denele,
Jean-Claude
Deudon, Elizabeth Dubois, Michel Foucault, M. Foudrignier,
Joël Frolich,
Christian Goulakis, François Hoffet, Gérard
Horny, Jean Lapeyrie, Guy Laumont,
Jean-Louis Laval, Catherine Legay, Daniel Legrand, Jacques Lesage de La
Haye,
Claude Liscia, Serge Livrozet, Jacques Louvet, Maurice Marais, Francis
Martineau, Claude Mauriac, Alain Monnereau, Jackie Perraud, Jean-Pierre
Poncet,
Jacques Pucheu, Ange Rault, Jean-Claude Reilles i Gilbert Rochu, entre
d'altres. També n'hi havia molts de textos de Piotr
Kropotkin i dibuixos de
Kerleroux. S'editaren entre 10.000 i 50.000 exemplars de cada
número. En
sortiren 67 números, l'últim l'abril de 1980. Es
va publicar una nova sèrie,
amb el subtítol Revue de la
stratégie
judiciaire, editada pels Comitès
d'Acció Presó-Justícia, de la qual
sortiren 9 números fins al febrer de 1982. Cap al 1974
també sortí un número
amb la mateixa capçalera i contingut a Alençon
(Baixa Normandia).
Naixements
- Joseph Ishill: L'11 de desembre de 1888 neix a Cristesti (Botosani, Romania) l'impressor anarquista Joseph Ishill. Descendent d'una família pobra d'origen jueu, va aprendre de ben jove l'ofici de tipògraf. Quan tenia 14 anys va començar a treballar com a aprenent de tipògraf a Botosani. En 1907 va ser redactor de l'efímera revista Evreul Ratacitor (El Jueu Errant) i l'any següent es va instal·lar a Bucarest, on va esdevenir anarquista després de la lectura de la Revista Ideei, publicada per Musoiu. En 1909, va emigrar als EUA, establint-se a Nova York i treballant en una impremta. En aquesta època va assistir a les conferències d'Emma Goldman i va freqüentar els cercles anarquistes. D'aleshores ençà va participar en el funcionament de la Ferrer Modern School, escola llibertària segons els esquemes de Ferrer i Guàrdia, oberta el gener de 1911 al Greenwich Village, que es traslladarà després a Harlem abans d'instal·lar-se el 1915 a la Colònia Stelton (Nova Jersey), de la qual serà un dels cofundadors, juntament amb sa companya, la poetessa Rose Florence Freeman. Hi va imprimir el butlletí The Modern School i es va encarregar de la impremta de la colònia llibertària. En 1916 va publicar el seu primer llibre, The Ballad of Reading Gaol, d'Oscar Wilde. En 1919 es va instal·lar a Berkeely Heighst, a prop de Nova York, on va fundar l'editorial « Free Spirit Press», que esdevindrà en 1926 «Oriole Press». Joseph Ishill editarà tot sol més de dos-cents llibres i fulletons, entre els quals un important nombre d'obres de pensadors anarquistes, com ara Kropotkin, Elisée Reclus, Emma Goldman, Benjamin Tucker, Havelock Ellis, Theodore Schroeder, etc., sense oblidar la poesia de sa companya Rose Freeman. Totes les obres van ser compostes a mà i impreses en una impremta manual pels seus alumnes. Entre els artistes que van il·lustrar les seves obres es troba Louis Moreau. A partir de 1934, mantindrà correspondència amb Agnès Inglis, l'atenta conservadora de la Col·lecció Joseph Labadie, dipositada a la Universitat de Michigan, a la qual lliurarà un exemplar de cada obra editada. Joseph Ishill va morir el 14 de març de 1966 a Berkeley Heights (Nova Jersey, EUA). Una gran part de la seva important correspondència (Tcherkessov, Sofia Kropotkine, Max Nettlau, S. Yanovsky, Paul Reclus, E. Malatesta, A. Berkman, E. Goldman, L. Fabbri, R. Rocker, etc.) es conserva en la Col·lecció Joseph Labadie de la Universitat de Michigan (EUA).
***
- Enrique García Sanchiz:L'11 de desembre de 1907 neix a Monòver (Vinalopó Mitjà, País Valencià) l'anarcosindicalista Enrique García Sanchiz. Quan començà a treballar s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Monòver. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936 s'integrà en la «Columna de Ferro» i després va combatre fins al final de la guerra en la 26 Divisió, la «Columna Durruti» ja militaritzada. Greument ferit durant els últims combats de la retirada, aconseguí creuar els Pirineus. A França va ser internat a diversos camps de concentració. Quan intentava emigrar cap a Mèxic, va ser detingut a Saint-Hilaire, de Saint-Jean d'Angély, per la gendarmeria francesa i ficat en un trem amb altres refugiats espanyols per ser deportats a Espanya. Finalment, però, el 18 d'agost va ser internat al camp de Montendre, que s'havia establer per acollir refugiats francesos que venien de les zones de l'est. En aquest camp conegué una basca que esdevindrà sa futura companya. El 28 de gener de 1941 va ser contractat per la«Société Nouvelle» per anar a treballar a la base militar alemanya de Bussac i el 22 de juliol d'aquell any entrà al servei de les «Entreprises Industrielles» a Aytré. El 30 de desembre de 1943 el camp va ser alliberat i dissolt i pogué recobrar la llibertat. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de l'Exili i en 1992 s'instal·là a Carbon-Blanc, a prop de Bordeus. Enrique García Sanchiz va morir el 23 d'agost de 1994 a Carbon-Blanc (Aquitània, Occitània).
***
- Corrado
Perissino: L'11 de desembre de 1914 neix a
Venècia (Vèneto, Itàlia)
l'anarquista i antimilitarista Corrado Perissino, també
conegut com Laurent Lacourt.
Juntament amb sos
quatre germans i sa germana, començà a militar
molt jove en el moviment
llibertari venecià --ell era el menor dels germans. En 1930
obtingué el
passaport i emigrà a França, on
retrobà son pare i sos germans, que ja estaven
instal·lats a la regió parisenca. A Nanterre
treballà com a pintor en la
construcció i freqüentà els cercles
llibertaris d'exiliats italians. Segons la
policia, en 1935 estava a París amb son germà
Aldo. L'agost de 1936, amb aquest,
marxà com a voluntari a la guerra civil espanyola.
S'allistà en la Secció
Italiana de la Columna Ascaso i va ser enviat al front d'Osca.
Després de la
mort en acció de guerra de son germà Aldo el 7
d'abril de 1937, abandonà la
Columna i marxà a Barcelona (Catalunya). El maig de 1937,
amb altres companys
--Umberto Marzocchi, Emanuele Granata (Manuel
Sans) i l'argentí Verde--, participà en
els combats contra les forces
reaccionàries estalinistes a la seu del Comitè de
Defensa situat a la plaça
d'Espanya de Barcelona. A finals de 1937 abandonà la
Península i retrobà son
pare a Montreuil-sous-Bois. El juny de 1938, després d'haver
refusat signar una
declaració de lleialtat a l'Estat francès
obligant-lo a fer el servei militar,
va ser expulsat i marxà a Brussel·les
(Bèlgica) on fou albergat per un company
italià. El maig de 1940 va ser detingut per la policia amb
un passaport francès
fals a nom de Laurent Lacourt
--nascut el 10 de desembre de 1906 a Tolosa de Llenguadoc--; expulsat
cap a
França, va ser lliurat a les autoritats militars. Acusat de
ser un espia
italià, va ser condemnat a mor, però
aconseguí fugir a Abeville. Després de
passar per Rouen i Caen, l'estiu de 1940 va ser detingut per les tropes
alemanyes i enviat a Brussel·les per ser extradit a
Itàlia. Va ser internat a
l'illa de Ventotene com a «anarquista excombatent de les
milícies roges» i el
25 de juliol de 1940 al camp de concentració de Renicci a
Anghiari, on romangué
fins el 14 de setembre de 1943, quan el camp va ser alliberat.
Després de la II
Guerra Mundial s'instal·là amb sa
família a Brussel·les, on visqué com a
pintor
en la construcció i comerciant, i reprengué les
seves activitats llibertàries
en el Grup Anarquista de Llengua Italiana (GALI). També
milità en
l'antimilitarisme formant part dels grups Internacional de Resistents a
la
Guerra (IRG) i «Pensée et Action». El 25
de setembre de 1958 participà, amb
altres companys (Parmentier, Joseph De Smet, Marzocchi, Pietro
Montaressi, Hem
Day i Pierre López), en una reunió del grup«Pensée et Action» per avaluar les
decisions adoptades en el II Congrés Internacional
Anarquista celebrat entre el
25 de juliol i l'1 d'agost d'aquell any a Londres (Anglaterra). El 15
d'agost
de 1960 representà l'IRG en la reunió de
coordinació de diferents grups
pacifistes (Cercle Le Boétie, SIA, Pensée et
Action, Pax Christi, Pèlerins
d'Emmaüs, MIR, etc.) que es realitzà a
Brussel·les amb la finalitat de
coordinar accions comunes per a les campanyes periòdiques
pacifistes. Corrado
Perissino es va suïcidar el 17 de desembre de 1981 a
Brussel·les (Bèlgica).
Defuncions
- Ángel Pestaña Núñez: L'11 de desembre de 1937 mor a Begues (Baix Llobregat, Catalunya) l'influent militant anarcosindicalista Ángel Pestaña Núnez. Havia nascut el 14 de febrer de 1886 a Santo Tomás de las Ollas (Ponferrada, Lleó, Espanya). Fill de miner, va començar a treballar com a peó a les mines de Biscaia. En 1905, per haver defensat la jornada de vuit hores, va haver de marxar a França, i a Marsella va fer de bastaix de moll. Va embarcar de polissó cap a Alger, on va fer d'espardenyer i de rellotger entre 1909 i 1914, alhora que va començar a col·laborar en el periòdic anarquista Tierra y Libertad. L'agost de 1914 va passar a residir a Barcelona on va intervenir com a orador a l'Ateneu Sindicalista i va començar a destacar com a organitzador sindical. Es va alinear amb els anarquistes purs i va ingressar en el grup editor de Tierra y Libertad. En 1915 va participar en el Congrés Internacional de la Pau de Ferrol. Des del 1915 va començar a col·laborar en Solidaridad Obrera, periòdic del qual va ser nomenat administrador en 1916 i director entre 1918 i 1919. En 1916 va haver de romandre exiliat uns mesos a Perpinyà. En nom de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser president de comitè de vaga durant la vaga general revolucionària de 1917. Va participar en el Congrés de Sants de 1918, on va parlar en el míting de clausura. El juny del 1918 va publicar unes cartes del policia Bravo Portillo que demostraven la seva participació en l'espionatge a favor d'Alemanya i que van provocar-ne l'expulsió del cos. Arran de la vaga de La Canadenca va ser empresonat. En 1919 va assistir al congrés del Teatre de la Comèdia de Madrid. Com a delegat de la CNT va assistir al Segon Congrés de la Internacional Comunista a Moscou, el juny de 1920, on es va abstenir en la votació de les 21 condicions per a l'ingrés a la Tercera Internacional i va votar, juntament amb Lenin i Trockij, la creació de la Internacional Sindical Roja (ISR). Amb aquesta experiència adquirida va acusar els bolxevics d'exercir una dictadura i es reafirmar en la defensa de l'anarquisme i de fer desaparèixer l'Estat. No va poder lliurar el seu Informe de mi estancia en la URSS fins el 1921 --completat el 1922 i ampliat el 1929 com a Setanta días en Rusia--, ja que, detingut a Itàlia el novembre de 1920, va ser traslladat a la presó de Barcelona i hi va romandre fins al 1922. El juny de 1922 va assistir a la Conferència de la CNT de Saragossa que volia reconstruir una altra Associació Internacional de Treballadors, i va signar amb Seguí, Peiró i Viadú, la resolució en la qual s'afirmava el paper polític de la CNT. L'agost de 1922 va sofrir un atemptat per part d'elements del Sindicat Lliure a Manresa del qual va sortir greument ferit i la campanya oberta entorn d'aquest fet va determinar en part la destitució d'Arlegui i la dimissió de Martínez Anido l'octubre del mateix any. El seu decantament cap a principis anarcosindicalistes més moderats es va produir entre 1922 i 1923, arran especialment de la crisi interna de la CNT generada per la repressió i el pistolerisme i per la polèmica oberta amb el fracàs de la vaga del transport de Barcelona de l'estiu de 1923, època en la qual va tornar a la direcció de Solidaridad Obrera. Durant la dictadura de Primo de Rivera, i fins al 1927, es va alinear clarament amb Joan Peiró en defensa de la legalització dels sindicats confederats, contra la intromissió dels grups anarquistes i favorable a una certa entesa amb els grups polítics esquerrans. En aquests anys va ser empresonat pels seus escrits en Solidaridad Proletaria (1924-25) i en Vida Sindical (1926). Després, a partir del maig del 1927, va defensar l'acceptació dels comitès paritaris creats per la Dictadura i el seu sindicalisme es va allunyar de l'anarcosindicalisme de Peiró. El desembre de 1928 va impulsar la creació del grup Solidaritat i va proposar la Unió de Militants per a reconstruir la CNT. Va ser secretari del Comitè Nacional de la CNT, en substitució de Peiró, entre juny i desembre de 1929, fins que va ser obligat a dimitir; la reorganització de la CNT a partir de l'abril del 1930 li va permetre tornar a exercir una gran influència i va ocupar de bell nou la secretaria del Comitè Nacional. Amb la proclamació de la Segona República, se'l va confirmar en aquest lloc, entre juny del 1931 i febrer del 1932. El juny de 1932 va ser redactor i signant del «Manifest dels Trenta», fet que li implicarà l'expulsió de la CNT pel sector faista el desembre de 1932. Va participar en la formació de la Federació Sindicalista Llibertària el 1933 i va signar el manifest per la constitució de l'Aliança Obrera, en nom dels Sindicats d'Oposició. Paral·lelament va desenvolupar una intensa activitat com a publicista: col·laboracions en Sindicalismo de Barcelona i en La Libertad de Madrid, publicació d'El sindicalismo. Qué quiere y a dónde va,Sindicalismo y unidad sindical, a més de l'autobiografia Lo que aprendí en la vida. En 1934 es va apartar de l'ortodòxia anarquista, decantant-se pel revisionisme anarcosindicalista, i va fundar el Partit Sindicalista del qual fou president. El febrer de 1936 va començar a dirigir el diari Mañana, òrgan de la Federació Catalana del Partit Sindicalista, i va ser elegit diputat per Cadis, dins del pacte del Front Popular. Durant la guerra civil va residir a Madrid i a Barcelona i va col·laborar molt en El Sindicalista defensant la disciplina militar, la limitació dels objectius revolucionaris per a guanyar la guerra i l'aproximació a la petita burgesia, alhora que tornava a les files cenetistes. Tot i estar molt malalt encara va participar en la reunió de les Corts a València, el dia 2 d'octubre de 1937. Va ser nomenat vicecomissari general de l'Exèrcit. És autor de llibres com El Terrorismo en Barcelona (1920), Sindicalismo y Terrorismo (1923), ¿Sindicalismoúnico? Orientación sobre organización sindical (1921). Lo que vi en Rusia. Lo que pienso de Rusia (1933), La Ciudad (1933), Sindicalismo y Unidad Sindical (1933), El Sindicalismo que quiere y a donde va (1933),Lo que aprendí en la vida. Porqué se constituyó el Partido Sindicalista (1935), ¿Debe disolverse el Partido Sindicalista? (1936), entre d'altres.
***
- Alberto Meschi: L'11 de desembre de 1958 mor a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Alberto Meschi. Havia nascut el 27 de maig de 1879 a Bogo San Donnino (Emília-Romanya, Itàlia). Paleta d'ofici, aconseguirà una bona educació autodidacte i ben aviat participarà en les organitzacions proletàries de La Spezia. A finals de segle col·laborà en diversos periòdics, com ara Pro Coatti, la revista sindicalista L'Edilizia i en l'antimilitarista La Pace. En 1904 participà a Gènova en les vagues per a la reducció de la jornada laboral. En 1905 va emigrar a l'Argentina, on durant quatre anys continuarà amb les tasques sindicals d'organització formant part del Comitè Executiu de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i de la redacció del periòdic Organización Obrera. Després de participar en l'organització d'un congrés sindical sud-americà, a finals de 1909, arran d'uns violents enfrontaments socials i la repressió desencadenada,és detingut i expulsat de l'Argentina. De bell nou a Itàlia, partir de 1911 dirigirà la Cambra del Treball de Carrara. En aquesta època col·laborarà en Il Libertario. Encapçalarà les lluites dels obrers de les pedreres del marbre de la zona dels Alps Apuans i de Versilia. Després de l'experiència del Comitè d'Acció Directa serà un dels fundadors de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). En 1913 arran d'una vaga en les pedreres de marbre organitzada per l'USI el conflicte s'escamparà i s'organitzarà una vaga general de tots els sectors, que portarà l'any següent l'assalt i la destrucció de la Cambra del Treball de Carrara i la detenció dels seus responsables: Alberto Meschi, Riccardo Sacconi i Ugo del Papa; finalment, a causa de la pressió dels treballadors, seran alliberats. Juntament amb Armando Borghi mantingué una posició antiintervencionista en el si de l'USI durant la Gran Guerra. En acabar el conflicte mundial, entrà a formar part del Consell General de l'USI. Amb l'arribada del feixisme, la Cambra del Treball de Carrara és assaltada i Meschi és agredit en diferents ocasions, fets que l'obligaran en maig de 1922 a exiliar-se a França, on fundarà la Concentració Antifeixista i la Lliga Italiana dels Drets de l'Home. Quan esclatà la Guerra Civil espanyola, marxà a Catalunya. En 1937, a Barcelona, formà part de la redacció del periòdic de l'USI Guerra di Classe, dirigit per Camillo Berneri primer i després del seu assassinat per Gozzoli, on publicà, entre 1938 i 1939, articles on denunciava la contrarevolució estalinista; després s'integrà en la «Columna Rosselli», on lluità fins a la caiguda de la República. Retornà a França i fou detingut pel govern col·laboracionista de Petain i internat a començaments de 1942 al camp de concentració de Noé. A finals de 1943, després d'una rocambolesca fuga, retorna a Itàlia. Després de l'Alliberament, el 25 d'abril de 1945, el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) li encarrega la direcció de la Cambra del Treball de Carrara, càrrec que ocuparà fins l'abril de 1947. Des d'aquesta data i fins a la seva mort continuarà assessorant els treballadors del marbre i participarà en gairebé totes les negociacions del sector. També es dedicà a la propaganda, publicant el periòdic anarcosindicalista Il Cavatore, activitat que implicarà un judici i una condemna en 1951 per un delicte d'impremta. Una part del seu arxiu personal es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En 1972 Hugo Rolland publicarà Il sindacalismo anarchico di Alberto Meschi i en 1998 Massimiliano Giorgi treurà la monografia Alberto Meschi e la Camera del Lavoro di Carrara (1911-1915).
***
- Ferran Alemany: L'11 de desembre de 1985 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el militant anarcosindicalista Ferran Alemany. Havia nascut en 1907 a Catalunya. Durant la guerra civil treballà a la «Casa CNT-FAI» de Barcelona com a agregat al Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) per la Federació de Sindicats Únics de Barcelona, i com a secretari d'aquesta federació fou delegat al Ple Econòmic Nacional Ampliat que se celebrà a València el gener de 1938. Fou un dels signants del«Dictamen sobre planificació industrial» en aquest reunió. En acabar la guerra fou enviat en missió a Alacant, d'on passà al nord d'Àfrica. El 9 de febrer de 1939 passà a França i fou tancat al camp de concentració d'Argelers. El juliol de 1942 va ser deportat al camp algerià de Djelfa. Anys després, s'assentà a França i residí a Lió, on treballà el metall. Instal·lat a Tolosa, en 1967 fou nomenat secretari del Secretariat Intercontinental (SI) de la CNT d'Espanya a l'exili.
Actualització:
11-12-13