Anarcoefemèrides
del 28 de març
Esdeveniments
Proudhon "destructor" de la
societat. Dibuix d'Honoré Daumier
- Condemna de Proudhon:
El 28 de març de 1849 Pierre-Joseph Proudhon,
malgrat ser membre de l'Assemblea legislativa i en teoria immune,és condemnat
a París (França) a tres anys de presó
i a 3.000 francs de multa per un dels seus
pamflets en contra del president de la República,
Lluís Napoleó Bonaparte,
publicats en el periòdic El Peuple i
qualificat pel tribunal«d'excitació a l'odi al govern, de
provocació a la guerra civil i d'atac a la
Constitució i a la propietat». El novembre de 1848
va ser un dels 30 diputats
que va votar en contra de la Constitució dels 739 que
formaven l'Assemblea legislativa.
Proudhon va qualificar Lluís Napoleó Bonaparte
d'«infame aventurer, bastard
adúlter de la filla de Josefina, fill i nét de
meuques, inepte, incapaç» i
altres renecs. Després de la condemna, en principi va
decidir fugir a Bèlgica,
però finalment va esperar la seva detenció, que
es va produir el 5 de juny quan
sortia de ca seva i va ser portat a la presó parisenca de
Sainte-Pélagie dos dies
després. Gràcies a l'estatut que permetia els
presos polítics unes hores de
llibertat diàries, va contreure matrimoni amb la jove i
pobre obrera Euphrasie
Piégard, que li donarà dos fills. Durant la seva
estada a la presó de
Sainte-Pélagie va escriure quatre llibres: La
confesion d'un révolutionnaire
(1849), Idée générale de la
Révolution au XIXè siècle
(1851), La
Révolution sociale par le demontrée par le coup
d'État du 2 decembre 1851
(1852) i La philosophie du progrès
(1853). Proudhon va sortir lliure el
4 de juny de 1852.
***
Proclamació
solemne de la Comuna de París
- Proclamació de la
Comuna de París: El 28 de març de
1871 a la plaça de
l'Ajuntament de París (França), davant
més de 200.000 persones, es proclama «en
nom del poble» la Comuna. El Comitè Central de la
Guàrdia Nacional accepta el
nou poder dels membres de la Comuna elegits, els noms dels quals
són llegits a
la gentada que els aclama sota els sons de La Marseillaise.
Els membres són una barreja de
liberals, radicals i
líders obrers; 17 dels 92 membres estaven afiliats a
l'Associació Internacional
dels Treballadors (AIT), de caràcter bakuninista. Aquest va
ser un dia de festa
revolucionària i la bandera roja, hissada als edificis
públics, és triada com a
emblema de la Comuna.
***
Congrés
de la FORA
- Congrés d'Unificació de les Organitzacions Obreres: El 28 de març de 1907, al Teatre Verdi de Buenos Aires (Argentina), comença el «Congrés d'Unificació de les Organitzacions Obreres». El Consell Federal de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) havia enviat mesos enrere una circular a tots els sindicats del país, a la qual van respondre, adherint-se al Congrés, 69 societats de la FORA, 30 de la Unió General dels Treballadors (UGT) i 36 societats autònomes. Altres més van enviar la seva adhesió en les setmanes següents. En total, 182 societats obreres van acceptar la idea del Congrés, però aquest en va fer les sessions amb menys de 152. Vint no van concórrer i deu només van estar presents en una sola sessió. L'1 d'abril el Congrés es donava per tancat amb la sortida dels sindicats de la UGT i d'alguns autònoms, després de la votació en pro de la propaganda pel comunisme anàrquic, durant la tretzena sessió. En el moment de la votació havien a la sala 109 societats; 62 votaren a favor, 9 en contra i 38 es van abstenir. Molts«sindicalistes» --nom amb el qual eren coneguts els militants de la UGT-- eren partidaris de la fusió. La proposició del delegat ugetista dels Torners en Fusta de Buenos Aires, i que amb el temps serà diputat socialista, Jacinto Oddone, plantejava la creació d'una nova organització, la Confederació Nacional del Treball (CNT); proposició debatuda per 90 vots en contra, 34 a favor i 8 abstencions. Segons els termes de la proposta, la nova organització es pretendria neutra i fora de tota qüestió política, «podent cadascú acceptar fora de l'organització els mitjans de lluita que estiguin d'acord amb les seves idees filosòfiques o polítiques». Aquest «fora» no podia ser acceptat pels anarquistes --representats especialment pel delegat dels Empleats de Comerç, Francisco Jaquet-- per als quals no existeix la dicotomia política/economia i per als quals els mitjans de lluita són indissociables de l'organització. La votació sobre el comunisme llibertari va representar un mitjà per rebutjar les temptatives fusionistes i per reafirmar l'especificitat de la FORA. El resultat del Congrés va ser un fracàs ja que els«sindicalistes», actuant en funció dels seus propis interessos, no podien sotmetre's a la fusió dins de la FORA, mentre que pels anarcosindicalistes, la fusió era possibleúnicament sobre la base de l'acceptació del projecte anarcocomunista. En 1909 la UGT es va autodissoldre per fusionar-se amb altres sindicats i crear la Confederació Obrera Regional Argentina (CORA), que en 1914 es dissoldria també per integrar-se en la FORa, com a passa prèvia perquè els corrents sindicalista revolucionari i socialista desplacessin de la direcció els anarquistes en el IX Congrés de 1915.
***
Cartell
de la pel·lícula realitzat per Maximilien Luce
- Estrena de La Commune!: El 28 de març de 1914 s'estrena al Palais des Fêtes del carrer Saint-Martin de París (França) la pel·lícula, realitzada per la cooperativa llibertària «Le Cinéma du Peuple» i dirigida pel cineasta anarquista José María Estíbalis Calvo (Armand Guerra), que actuà com a guionista i actor, La Commune! Du 18 mars au 28 mars 1871. Com a assessor historicoliterari per al guió Armand Guerra tingué l'escriptor anarquista Lucien Descaves. Inicialment el film havia de tenir dues parts, però a causa de la Gran Guerra només es va rodar la primera part, d'una duració d'aproximada de 20 minuts. La pel·lícula està dividida en diferents episodis: la revolta del 88 Batalló, l'execució dels generals Thomas i Lecomte, la fuita d'Adolphe Thiers cap a Versalles i la proclamació de la Comuna de París. Les llargues seqüències que es desenrotllen al despatx de Thiers, interpretat per Armand Guerra --també va fer del general Lecomte--, s'oposen a les dinàmiques seqüències exteriors, enregistrades en escenaris naturals (Pré de Saint-Gervais) amb una cinquantena de figurants. Diverses seqüències representen restes de les antigues fortificacions parisenques. Els plans interiors (estàtics) s'enfronten voluntàriament als plans exteriors (dinàmics) a fi i efecte de representar les autoritats rígides enfront de les masses populars mobilitzades. Les seqüències finals són les millors realitzades, quan es conclou la cinta amb uns segons de documental on es mostren supervivents de la Comuna (Zéphyrin Camelinat, Jean Allemane, Nathalie Lemel, etc.) reunits al voltant de la seva bandera, després una escena de l'escultura de Paul Moreau-Vauthier Aux victimes des révolutions al cementiri de Père Lachaise i, finalment, la imatge d'una bandera amb la inscripció«Visca la Comuna!». El cartell de la pel·lícula el realitzà el pintor anarquista Maximilien Luce. A l'estrena n'assistiren més de 2.000 persones, amb la presència de vells combatents communards, i va ser calorosament acollida. L'esclat de la Gran Guerra no només va impedir la realització de la segona part, sinó que hordes nacionalistes cremaren els negatius de les pel·lícules i suposà la fi de la cooperativa cinematogràfica. El cineasta Henri Langlois trobà un còpia del film i durant els anys noranta pogué ser restaurada per Claudine Kaufmann de la Cinemateca Francesa amb música de Marc Perrone (2009).
***
Fitxa
policíaca d'Emma Goldman (setembre de 1901)
- Detenció d'Emma Goldman:El 28 de març de 1915 l'anarquista Emma Goldman és arrestada per explicar, davant d'una audiència de 600 persones al Sunrise Club de Nova York (Nova York, EUA), l'ús dels mètodes anticonceptius per primera vegada en la història dels Estats Units. Després d'un judici tempestuós, va ser condemnada a passar 15 dies fent feina als tallers carceraris o pagar una multa de 100 dòlars, Emma Goldman va triar la presó entre els aplaudiments del públic. Una periodista de Little Review va dir: «Emma Goldman va ser enviada a presó per sostenir que les dones no sempre han de mantenir la boca tancada i el seu úter obert.» Més tard va ser considerada pel director de l'FBI, Edgar Hoover, «la dona més perillosa d'Amèrica», tot ordenant la seva expulsió del país.
***
Portada
del primer número del Bulletin del GIJA
[IISH]
- Surt el Bulletin del GIJA: El 29 de març de 1937 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del Bulletin. Edite par le Groupe International des Jeunesses Anarchistes. Fou l'òrgan oficial del Grup Internacional de les Joventuts Anarquistes (GIJA) i estava imprès en linotípia perúnicament una cara i redactat íntegrament en francès. La major part dels articles van ser signat amb inicials i just apareixen dos noms de col·laboradors (Hem Day i Federico Urales) i algunes cites d'escriptors (Benjamin Franklin, Victor Hugo i Piot Kropotkin). Alguns textos són traduccions d'articles d'altres publicacions periòdiques anarquistes peninsulars (Ideas, Nosotros,Solidaridad Obrera, etc.). Només es publicaren dos números més, el 14 d'abril i l'1 de maig de 1937. El GIJA tenia la seu al número 32 del carrer Claris de Barcelona, on radicaven l'Ateneu Llibertari i les Joventuts Llibertàries del Sindicat Fabril, Tèxtil, Vestir i Annexes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona.
***
Notícia
del míting de Frederica Montseny apareguda en el diari
madrileny La
Libertad del 31 de març de 1937
- Míting de
Frederica Montseny: El 28 de març de 1937 se
celebra a Jaén (Andalusia,
Espanya) un míting de Frederica Montseny
Mañé, aleshores ministra de Sanitat
del Govern de la II República espanyola, organitzat per la
Confederació
Nacional del Treball (CNT). L'acte va ser presentat per Carlos
Zimmerman i
també van intervenir Manuel Váez i Galo
Díez Fernández, del Comitè Nacional de
la CNT. Montseny justificà la
col·laboració governamental, va fer lloances al«govern democràtic», advocà
per la unió obrera contra el feixisme, que
implicava la unió dels sindicats anarcosindicalista i
socialista, i va fer una
crida a la «disciplina».
Naixements
Foto policíaca d'Édouard Guttin (ca. 1894)
- Édouard Guttin:
El 28 de març de 1865 neix al II Districte de
París (França) l'anarquista
Henri-Édouard-Léon Guttin, conegut sota diversos
pseudònims (Chauvière,Gustin, Cotin,Cottance, etc.). Sos pares es deien
Antoine Guttin i Honorine Chauvière. Es guanyava la vida
fent d'obrer
cisellador. A començament de la dècada de 1890
les autoritats franceses el
consideraven un «militant perillós». El
juliol de 1893 es refugià Anglaterra i
residí al 53 de Charlotte Street de Londres. En 1894 el seu
nom figurava en una
llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia
ferroviària de
fronteres francesa. Entre 1893 i 1895 alguns militants i publicacions
anarquistes
(Le Père Peinard i The Torch) el consideraren un confident
policíac que actuava sota el pseudònim de Delannoy. Desconeixem la data i lloc de
la seva defunció.
***
Otto Karmin
- Otto Karmin: El 28
de març de 1882
neix a Curlàndia (Imperi rus; actualment Letònia)
l'historiador,
lliurepensador, propagandista de l'ateisme i pensador anarquista Otto
Karmin.
Sos pares van ser Frédéric Karmin, enginyer, iÉlise Kortschoner. En 1898
s'establí a Ginebra (Ginebra, Suïssa).
Estudià ciències socials a Ginebra,
Londres, Halle i Heidelberg. En 1902 traduí l'obra de Paul
Eltzbacher L'Anarchisme,
autèntic bestseller de
l'època. En 1904 entrà com
a professor a la Universitat de Ginebra i en 1905 es doctorà
en filosofia.
Durant la Gran Guerra fou secretari de l'Oficina Internacional de la
Libre
Pensée. El 25 d'octubre de 1918 participà a
Plaimpalais, amb L. Willemin, E.
Neher i Alfred Amiguet, en un gran míting de protesta contra
el tractament
inhumà infligit a l'anarquista Luigi Bertoni.
S'especialitzà en l'estudi del
paper jugat per la religió en la societat i en la
francmaçoneria. Com a
historiador publicà nombrosos articles, especialment sobre
la Revolució
francesa i l'Imperi, així com diferents biografies (Nicolas
de Condorcet,
Turgot, François Villegardelle, Francis d'Ivernois, Sylvain
Maréchal, etc.).
Dirigí la Revue Historique de la
Révolution française et de l'Empire
(1910-1923) i fou redactor del periòdicLe Chênois. Membre de
l'Institut
Nacional Ginebrí (ING), impartí cursos en el
Col·legi Lliure de Ciències
Socials de París. Fou secretari del Comitè
Internacional per a la construcció
del monument dedicat a Miquel Servet. Entre les seves obres destaquen Sur la terminologie des doctrines politiques
et sociales (1904), Vier Thesen zur
Lehre von den Wirtschaftskrisen (1905), Les
doctrines médicales. Leur évolution
(1905, amb Édouard Boinet), La
Legge del Catasto fiorentino del 1427
(1906), Peut-on rester chrétien?
Conférence
faite à l’hôtel de ville de Lausanne, le
27 janvier 1907 (1907), Michel
Servet et Voltaire (1908), Jules
Barni und seine Verdienste um die
Ausbreitung der deutschen Philosophie in Frankreich (1908), Le problème du Bien.
Conférence faite à
Bienne, au Lode et à Saint-Imier les 30 et 31 mars et le 2
avril 1908
(1908), Avant la guerre (1909), Une offrande genevoise à
l'Assemblée
nationale (1909), L'apprentissageà
Genève de 1539 à 1603 (1910), Les prétentions
du catholicisme contemporain (1910), Documents
sur l'histoire religieuse de Genève à
l'époque de la restauration (1910), Tableaux
chronologiques pour servir à
l'étude de l'histoire des systèmeséconomiques et socialistes de 1500 à 1886
(1911), Serveto-Bruno (1911, amb
Nicola Checchia), La question du sel
pendant la Revolution (1912), Unécrit inédit contre Simonde de Sismondi,économiste (1913), Essai
sur les dernières années du régime
corporatifà Genève (1793-1798) (1913), Dieu, le
christianisme et la guerre mondiale (1916). Otto Karmin, que
estava casat
amb Jeanne Friedländer, va morir sobtadament el 7 d'abril de
1920 a
Chêne-Bougeries (Ginebra, Suïssa). Als arxius de la
Hoover Institution de la
Universitat d'Stanford (Califòrnia, EUA) es conserva
correspondència seva amb
destacats intel·lectuals de l'època
(Friedrich Wilhelm Foerster, Piotr Kropotkin, Franz Oppenheimer,
Elisée Reclus,
Hans Vaihinger, etc.) i a l'Institut de França de
París existeix un Fons Karmin
sobre economia política, moviments socials i la Comuna de
París; també a la
Biblioteca Unversitària «Svetozar
Markovic» de Belgrad (Sèrbia) existeix un
important fons seu sobre la Revolució francesa.
Otto
Karmin (1882-1920)
***
Notícia de la detenció de Lluís Riera Planas apareguda en el periòdic madrileny La Correspondencia de España del 10 de setembre de 1920
- Lluís Riera Planas: El 28 de març de 1898 --algunes fonts citen erròniament 1900-- neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Lluís Riera Planas, també conegut com Pere Carner. Era fill d'una família obrera de sis fills de Sant Andreu de Barcelona. Adober de professió, estava afiliat a la Unió Popular d'Adobers adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. Participà activament en la vaga general revolucionària d'agost de 1917, formant part del grup que va evitar la sortida d'un ferrocarril de l'Estació de França, i en els conflictes socials que es generaren posteriorment entre 1918 i 1920. Després marxà a Saragossa (Aragó, Espanya), on el setembre de 1920 va ser detingut amb altres companys (Pedro Fusté Pérez, Vicente Segura i Mercedes Carreta); processat, va ser condemnat per tinença d'armes i explosius a cinc anys de presó. També se li va processar per «excitar a la rebel·lió i per auxiliar a la deserció de quatre soldats» i se li va voler implicar en l'assassinat del carrabiner Vicente Cano. El 8 de novembre de 1923 aconseguí evadir-se, amb altres vuit companys (Francisco Ascaso Abadía, Luis Lasierra Esquerra, Gregorio Suberviola Baigorri, Luis Muñoz Cano, Antonio Mur Dar, Pascual Yáguez, Melchor Pérez i son germà Joaquim Riera Planas), de la presó de Saragossa obrint un forat al sostre, però va ser detingut l'endemà --Yáguez i Pérez van ser capturats el mateix dia de l'evasió. Després de diverses detencions més, durant la dictadura de Primo de Rivera, s'exilià a França, on es casà amb Maria Ascaso Abadía, amb qui tingué un fill (Sol). A París va intervenir en la campanya internacional a favor de Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso i Gregorio Jover. Pressionat per l'Estat francès, es va veure obligat a exiliar-se a Bèlgica. Poc abans de la instauració de la II República espanyola, retornà a Catalunya, on treballà traient sorra i grava del Besòs i milità en el Sindicat Fabril i Tèxtil, jugant un paper important en les negociacions amb la patronal. Durant la Revolució, va ser un dels organitzadors de la unió entre els sindicats Fabril i del Vestir. En aquesta època fou un dels responsables, amb Paula Feldstein i Maria Ascaso, de la«Colònia Ascaso-Durruti», fundada a Llançà per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i que acollí 300 infants, la majoria orfes. El febrer de 1939, durant la Retirada, creuà els Pirineus. Tancat en un camp de concentració, Lluís Riera Planas va morir poc després a prop de Bordeus (Aquitània, Occitània), després d'haver-li estat vetat l'embarcament cap a Mèxic, d'un tifus que havia contret en aquest darrer internament. Son fill Sol també morí en un camp de concentració francès.
***
Ines
Lida Scarselli
- Ines Lida
Scarselli: El 28 de març de 1906 neix a
Certaldo (Toscana, Itàlia) l'anarquista
Ines Lida Scarselli. Sos
pares es deien Eusebio Scarselli i Maria Mancini. Era filla
d'una família anarquista adherida a la Unió
Anarquista Italiana (UAI), coneguda
com els Zoppo. Tots sos germans i germanes
(Ferrucio, Egisto, Oscar,
Tito i Ida) formaven part del moviment llibertari i eren anomenats per
la
policia com la «Banda dels Zoppo». Durant la nit
del 27 al 28 de febrer de 1921
un escamot armat feixista decidí atacar la
població del barri de San Frediano
de Certaldo, produint-se un enfrontament armant en el qual resultaren
morts
nombrosos anarquistes, entre ell son germà Ferruccio,
víctima de l'explosió
d'una bomba; arran de la repressió sorgida per aquest fet i
la vaga general que
es desencadenà posteriorment, va ser detinguda, juntament
amb alguns de sos
germans, amb només 15 anys. El 26 de juny de 1921 va ser
condemnada per aquests
fets pel Tribunal de San Miniato (Toscana, Itàlia) a dos
anys de reclusió per«suport al motí» –se l'acusava
d'haver proveït de munició una de les barricades
durant el conflicte revolucionari armat amb els carrabiners–
i reclosa en una
casa de correcció. No obstant això, el Tribunal
d'Apel·lació de Florència
(Toscana, Itàlia) l'absolgué el 21 de
març de 1922 per manca de proves. Sense
llar, ja que casa seva havia estat destruïda i incendiada per
un escamot
feixista, amb sos germans Oscar i Tito fugats i sos pares empresonats,
va ser
hostatjada, durant una breu temporada, a Castelfiorentino (Toscana,
Itàlia) a la
casa familiar de Socrate Sanesi, pare d'una jove molt amiga de son
germà
Ferrucio. En 1922 es traslladà a Roma (Itàlia)
amb sa mare i es retrobà amb sa
germana Ida. Entrà a fer feina fent maons en una empresa de
teules i durant els
primers dies de maig de 1929, durant unes investigacions portades a
terme per
l'Oficina de Policia del barri romà de l'Esquilino a la
fàbrica on treballava,
va ser detinguda per propaganda subversiva, juntament amb el propietari
Pasquale Rainone i altres cinc treballadors. Amb ordre del 29 de juny
de 1929,
el jutge instructor del Tribunal Especial li va concedir la llibertat
provisional i ordenà la seva excarceració. De
bell nou a la feina, el febrer de
1931, un obrer de la fàbrica, de manera anònima,
va escriure una carta dirigida
a Benito Mussolini mateix acusant-la de distribuir propaganda
subversiva, de
mantenir correspondència amb anarquistes de l'estranger
(Amèrica, Alemanya,
França
i URSS), de cantar cançons subversives i de tenir un munt
de membres de sa família en fuita o deportats. Morta la
mare,
son pare,
contínuament deportat, va caure greument malalt i va ser
internat a l'Hospital
Psiquiàtric de Santa Maria della Pietà de Roma,
encarregant-se ella de la seva
assistència, però sense deixar de banda el
treball
organitzatiu i de suport
econòmic i psicològic a sos germans Oscar i Tito,
refugiats a l'URSS, i a son
germà Egisto, reclòs en diverses presons, i a sa
germana
Ida, confinada a
l'illa de Ponça, amb sa filla Scintilla i son marit,
l'anarquista Giacomo
Bottino. En 1929 la Prefectura de Policia de Roma segrestà
la
suma de 1.000
lires enviada a Ines Leda per un obrer francès a compte
d'Osca i
de Tito
Scarselli, que s'havien trobar durant un viatge d'una
delegació
obrera francesa
a l'URSS. A aquest primer segrest li va seguir un altre,
també
de 1.000 lires,
sota l'acusació que aquestes sumes de diners no eren el
fruit
aconseguit pel
treball de sos germans, sinó que eren sumes aportades pel«Socors Roig». Entre
1929 i 1931 sol·licità formalment al Ministeri de
l'Interior en diverses
ocasions la restitució d'aquestes sumes retingudes per la
policia, i son germà
Oscar, amb data del 2 de maig de 1930, demanà
també
aquesta restitució al
cònsol italià d'Odessa (Ucraïna, URSS),
però
sense cap èxit. A causa del dur i
estressant treball portat a terme per Ines Leda, la seva salut es
deteriorà
força. L'11 d'agost de 1931, mentre es trobava a
Ponça
visitant sa germana Ida,
son cunyat Giacomo Bottino i sa neboda Scintilla, tots confinats a
l'illa, el
metge cirurgià Giuseppe Bruzzese li va certificà
una«depauperació orgànica
acompanyada d'un fort estat anèmic», patologia
confirmada
el 26 de gener de
1932 pel doctor Alessandro Bernardini, metge cirurgià de la
Governació de Roma,
que parlà d'«anèmia i
depauperació
orgànica en grau notabilíssim»;
situació
molt preocupant per a una jove de 25 anys. Però la seva vida
dóna un gir quan
s'uní sentimentalment amb el jove empresari Virginio
Federici.
La parella s'instal·là
a Roma i la seva llar serví de refugi durant la II Guerra
Mundial a nombrosos
fugitius dels bombardeigs de Cassino (Laci, Itàlia) i a
molts
veïns amb
dificultats. D'aquesta unió nasqueren sis infants, quatre
nines
(Lidia, Franca,
Ivana i Mara) i dos nins (Francesco i Ivano), tots nascuts a Roma.
Virginio
Federici, a finals dels anys trenta, fundà a Roma una
pedrera de
grava i Ines
Leda s'encarregà de l'administració i de la
comptabilitat. En 1933 s'assabentà,
amb gran dolor, de la mort de son germà Tito en un accident.
Constantment
vigilada per l'Opera di Vigilanza e Repressione dell'Antifascismo
(OVRA, Organització
per la Vigilància i la Repressió de
l'Antifeixisme), va
canviar en diferents
ocasions de domicili i, en 1942, amb els diners de la seva feina,
adquirí una
casa a la Via Nomentana de Roma. En constant relació
epistolar
amb son germà
Oscar des de l'URSS, qui li va informar dels seus avanços
amb
les autoritats
soviètiques per aconseguir un passaport i poder retornar a
Itàlia, també
s'ocupà dels assumptes legals amb les autoritats italianes
de
son germà Egisto
per aconseguir una reducció de les seves penes.
Després
de la II Guerra Mundial
tota la família es pogué reunir a Roma. Sa
germana Ida,
amb Giacomo i sos tres
infants (Scintilla, Germinal i Spartaco) el 5 de gener de 1947 partiren
cap a
Roma on restaren durant 14 dies; el 19 de gener s'embarcaren a
Nàpols
(Campània) cap a Niterói (Rio de Janeiro,
Brasil), on
arribaren el 17 de
febrer. Egisto, que representà a Cosenza
(Calàbria,
Itàlia) els anarquistes del
Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè
d'Alliberament
Nacional), es
reuní amb la resta de sa família a Roma i
finalment
decidí viure amb sa germana
Ines Leda fins el 3 de març de 1993 quan, amb 93 anys,
morí de vell. El maig de
1948, son marit Virginio Federici, quan tornava d'una cacera amb
automòbil, a
causa de la boira, va ser envestit per un camió;
després
d'una setmana
d'agonia, Virginio morí deixant-la amb cinc infants petits–Ivano havia mort de
diftèria en 1942. Ràpidament es va treure el
permís de conduir i amb son fill
Francesco, de 16 anys, agafà les regnes del negoci familiar.
Ja anciana, en
1970 decidí vendre la seva casa de Via Nomentana i un bloc
de pisos que havia
adquirit amb grans sacrificis i els dividí en parts iguals
entre sos fills i es
va anar a viure de lloguer amb son germà Egisto a un
apartament. La convivència
entre els dos germans (Ines Leda realista, pràctica i
organitzada, mentre
Egisto, un filòsof idealista somiador i mancat de tot sentit
pràctic) provocà
més d'un problema. Ines Lida Scarselli va morir el 20
d'octubre de 1985 a Roma
(Itàlia) d'un càncer de còlon.
***
Ferdinand Götze
- Ferdinand Götze: El 28 de març de 1907 neix a Leipzig (Saxònia, Alemanya) l'anarcosindicalista Ferdinand Götze, també conegut com Nante. Era fill de la militant anarcosindicalista Anna Götze. Treballà la fusta, especialitzant-se en la fabricació de motlles. En 1921 s'afilià a la Syndikalistisch-Anarchistische Jugend Deutschlands (SAJD, Joventut Anarcosindicalista Alemanya) i a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors d'Alemanya), de la qual esdevindrà un dels màxims organitzadors a Saxònia. En aquests anys, amb Gerhard Wartenberg --que després es transformà en un expert sobre anarquisme al servei dels nazis-- i Helmut Rüdiger, va fundar a la Universitat de Leipzig un grup de discussió social, compost per joves treballadors i professors universitaris. Sa companya, Elly Büchner, i sa filla, Annemarie, nascuda en 1924, també participaran en les activitats de la FAUD. El maig de 1933, arran de la presa del poder dels nazis, fou internat en un camp de concentració. Un cop lliure, amb sa família i altres companys, s'esforçà per reorganitzar nuclis clandestins de la FAUD als centres industrials. A la tardor de 1933 fou nomenat president de la Comissió de Comerç del Secretariat de la FAU, en substitució d'Emil Zehner. En aquestaèpoca s'encarregà de la publicació clandestina de Die Soziale Revolution i en la distribució de publicacions llibertàries il·legals. En 1934, fugint de la repressió, marxà a Txecoslovàquia i després passà a Itàlia i a França. El febrer de 1935 s'instal·là a Espanya, sota una identitat falsa, on aconseguí reunir-se amb sa família. Durant la Revolució espanyola, amb Rudolf Michaelis i Helmut Rüdiger, entre d'altres, participà com a membre dels Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys) en l'organització a Barcelona (Catalunya) dels milicians alemanys que s'agrupaven en les columnes anarquistes, especialment en el Grup Internacional de la Columna Durruti. Però el gener de 1937 abandonà els DAS i va fundar amb altres alemanys emigrats una organització alternativa, la Sozialrevolutionäre Deutsche Freiheitsbewegung (SRDF, Moviment Lliure Socialrevolucionari Alemany), que volia concentrar tots els voluntaris no comunistes alemanys en una unitat militar separada i que tingué el suport de destacats militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Malgrat les protestes dels DAS, que acusà l'SRDF d'«aventurisme polític», un dels seus membres, Eugen Scheyer, assessorà militarment una unitat anarquista al front d'Aragó i a joves llibertaris a Barcelona. També existia el problema que Elly Büchner era la presidenta dels DAS i, tot i que no simpatitzava amb l'SRDF de son company, produí una gran tensió en les dues organitzacions i per això l'abril de 1937 fou substituïda per Rudolf Michaelis. Arran dels «Fets de Maig» de 1937 i la detenció de nombrosos companys estrangers a mans d'agents estalinistes, s'amagà un temps abans de fugir cap a França, on aconseguí un permís de residència per viure a París. Durant l'estiu de 1938 marxà amb sa família a Noruega, on obtingué l'estatus de refugiat polític, establint-se a Oslo. Quan Noruega fou ocupada per les tropes nacionalsocialistes alemanyes, aconseguí passar amb sa companya a Suècia, però sa filla, durant el vol, es va separar i sa família no tornà a ajuntar-se fins mig anys després. Van ser confinats a Loka Brunn fins l'agost de 1940, quan aconseguiren un permís d'estada. Immediatament s'integrà en la central anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs), on sempre milità a partir d'aleshores, i va fer feina de llenyataire i de fuster. Ferdinand Götze va morir el 22 de febrer de 1985 a Suècia. Sa filla Annemaria es casà amb l'escriptor anarcosindicalista Stig Dagerman, el qual va conèixer quan ambdós treballaven en Arbetaren, l'òrgan d'expressió de la SAC.
***
Corda de presos a la
plaça de Sant Corneli durant els "Fets de Fígols"
(1932)
- Paulí Malsand Blanco: El 28 de març de 1911 neix a Sallent (Bages, Catalunya) --encara que algunes fonts apunten a Manresa o Súria el 1901-- l'anarquista i anarcosindicalista Paulí Malsand Blanco. Orfe de pare --emigrant francès que treballà a les mines de potassa de Sallent-- i de mare des de l'adolescència i amb tres germanes menors, va residir un temps a Monistrol de Montserrat i d'una manera més permanent a Manresa després de trobar feina a les mines de Sallent. També treballà en una fàbrica tèxtil i com a paleta. El seu prestigi comença en la dècada dels trenta, quan comença a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) minera de Sallent i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Va passar vuit mesos tancat a la presó Model després dels fets revolucionaris de Fígols de gener de 1932 i va ser acomiadat, amb altres quatre-cents, essent president del Sindicat Miner de la CNT, després d'una dura vaga minera en 1934. Acusat de fets violents durant aquesta vaga, va ser processat i empresonat durant sis mesos. Després va fer feina on va poder instal·lat a Manresa, sobretot en la construcció de carreteres, i un cop trencada l'organització per l'escissió trentista, va ser un dels que va lluitar en pro de la reunificació. En 1934 fou un dels fundadors de les Joventuts Llibertàries de Manresa, i un any més tard n'és membre del comitè comarcal. El febrer de 1936 va tornar a la mina juntament amb centenars d'obrers que havien patit represàlies, readmissió que ell va negociar entre d'altres. Quan va esclatar l'aixecament feixista el juliol de 1936 va participar en el Comitè de Milícies Antifeixistes en nom de la CNT creat a Manresa, i aquest mateix mes va sortir al front de Tardienta, a la unitat de metralladores, dins del que seria la columna«Paso a la Idea», però, per mor de la seva precària visió, va tornar i es va integrar en fàbrica metal·lúrgica col·lectivitzada. L'11 de gener de 1937 va entrar en el Consell municipal de Manresa i en va ser vocal del Departament de Salubritat fins a l'octubre. També va treballar a les mines col·lectivitzades de Sallent. Després de la guerra va marxar a França, on va participar en la reorganització confederal al país gal i va ocupar diferents càrrecs de responsabilitat confederal: en 1943 va assistir al Ple de Marsella en representació de Bordeus; el març de 1944 va ser elegit en el Congrés de Muret secretari del subcomitè de la CNT per a la zona ocupada i quan l'octubre el Congrés de Tolosa va dissoldre el subcomitè va ser elegit per a la Secció Política del Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE); en el Congrés de París de 1945 va ser triat per ser coordinador del Secretariat del Comitè Nacional de l'MLE en l'exili. Entre 1944 i 1945 va fer nombrosos mítings: Tolosa de Llenguadoc, Seta, París, Auch, etc. En 1947 dimití del Comitè Nacional i s'instal·là Bordeus on treballà com a paleta i ocasionalment com a descarregador al moll. A més de militar en el moviment llibertari espanyol, també s'integrà en el francès, participant en la fundació de la CNT francesa i formant part del grup «Sébastien Faure» al voltant dels germans Lapeyre. En l'exili es va integrar en la fracció ortodoxa i després de la reunificació de 1960 es va allunyar del corrent Montseny-Esgleas. En 1969, en el discutit Ple de Bordeus, va ser expulsat de CNT. Des d'aleshores, instal·lat a París per raons familiars, es va estimar més militar, per mor de les friccions internes, en la Federació Anarquista Francesa (FAF) --més de vint anys en el «Grup Louise Michel» del qual arribarà a ser secretari. Participà activament en les tasques de la llibreria del carrer Ternaux, contribuint al seu desenvolupament. Molt preocupat per les relacions internacionals, ajudà la Federació Anarquista (FA) a establir contactes amb Amèrica Llatina i amb l'MLE tant de l'Interior com de l'Exili. Fou un dels promotors de la integració de l'FA en la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA) quan l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) abandonà aquestaúltima. En 1974, encara que es mantenia al marge de les lluites internes de l'MLE, participà en la Conferència de Narbona, promoguda pel grup editor del periòdic Frente Libertario. Contribuí a l'edició i reedició de nombrosos clàssics de l'anarquisme. Paulí Malsand va morir d'un càncer generalitzat el 19 de desembre de 1980 a París (França) i fou enterrat el 23 de desembre a Thiais.
***
Manuel
Ramos Escariz
- Manuel Ramos
Escariz: El 28 de març de 1912 neix a Santiago
de Compostel·la (la Corunya,
Galícia) l'anarcosindicalista Manuel Ramos Escariz. Sos
pares es deien José Ramos
i Carmen Escariz. Milità en el Sindicat de la
Indústria Pesquera de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Cariño
(la Corunya, Galícia). Arran dels
fets d'octubre de 1934 va ser detingut. Quan el cop militar feixista de
juliol
de 1936, resistí fins al 23 de juliol, quan pogué
fugir, amb altres 37 companys
del seu sindicat, amb el vapor pesquer Arkale
des de Cariño cap al port bretó de Saint-Nazaire.
Retornà immediatament a la
Península i fou un dels fundadors a Astúries de
l'Agrupació Confederal Galaica.
Combaté als fronts en el «Batalló
Galícia» i a començaments de 1937 va
ser
nomenat caporal i comissari polític de la IV Companyia
d'aquest batalló. Quan
el front d'Astúries caigué, arran d'una
delació, va ser capturat, amb altres
companys, pels feixistes al port d'O Acebo. Manuel Ramos Escariz va ser
assassinat aquell mateix dia, el 29 d'octubre de 1937, a O Acebo
(Grandas de
Salime, Astúries, Espanya), juntament amb sos companys
(José Moreno Torres,
Emilio Novás Naya, Serafín Varela Platero i
Maximino Martínez Fernández, entre
d'altres), i enterrat en una fossa comuna. L'agost de 2007
l'Associació per a
la Recuperació de la Memòria Històrica
exhumà els cossos d'11 militants que es
trobaven enterrats en aquesta fossa.
Manuel Ramos
Escariz (1912-1937)
***
Ramon Cambra (1936)
- Ramon Cambra Turias:
El
28 de març de 1917 neix a Barcelona (Catalunya)
l'anarcosindicalista Ramon
Cambra Turias, conegut com Mone. De
ben
jovenet s'interessà per la literatura i
començà a escriure poemes i participar
en associacions culturals. Quan tenia 14 anys es va fer
vegetarià, formà de
vida que mantingué la resta de sa vida. Aprengué
l'ofici d'impressor i s'afilià
a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona.
El 19 de juliol de
1936 participà activament en la resposta popular contra el
cop d'Estat
feixista, especialment en la barricada de la plaça del Pes
de la Palla de
Barcelona. Després, encara que profundament antimilitarista,
lluità al front
d'Aragó formant part de la «Columna
Ortiz». El novembre de 1936 volgué partir
cap a Madrid per a defensar la ciutat, però un tanc el
trepitjà en una trinxera
al front i el ferí. Un cop guarit, s'incorporà en
una unitat de la «Columna
Roja i Negra» a Osca (Aragó, Espanya), ocupant el
càrrec de sergent. Quan el
triomf franquista era un fet, el febrer de 1939 creuà els
Pirineus amb els
tres-cents membres de la seva tropa. Detingut a Arles (Vallespir,
Catalunya
Nord), va ser obligat a treballar en una mina de carbó i es
venjà sabotejant
amb xifres falses les estadístiques de
l'explotació minera. Després s'integrà
en la Resistència francesa, participant en diverses accions
de sabotatge.
Traïts pel radio operador del grup, moriren tots els
integrants de l'escamot
llevat d'ell, que fou capturat. Després de patir diverses
tortures en dos camps
de concentració al Midi francès, un oficial de
les SS, que en realitat era un
agent de la Resistència, l'ajudà a fugir. A
partir de 1942 visqué
clandestinament a la Península sota el nom d'un familiar de
sa companya, amb la
família de la qual s'està. D'antuvi es
guanyà la vida com a estibador i després
treballant en qualsevol cosa. A partir de 1950 es dedicà a
la fotografia i,
sota el nom de José Manen Eglesias,
actuà d'enllaç amb el grau de tinent de
l'Agrupació de Forces Armades
Espanyoles (AFAE), l'Exèrcit republicà
clandestí. El 10 de maig de 1945, dos
dies després del final de la II Guerra Mundial, es
casà amb sa companya Maria Serra Guillén i dos
anys després tingueren una filla,
Montserrat. En 1956 aconseguí
netejar el seu nom i poder usar-lo «convencent» un
bisbe que mantenia relacions
amb feligreses. Amb sa família s'establí a
Castres (Guiana, Occitània). En 1964
emigrà a Hamburg (Hamburg, Alemanya) i entrà a
fer feina en el servei de
correus federal, conduint un camió postal per les nits
durant molts d'anys. Durant
una càrrega i descàrrega del camió,
patí un greu accident laboral. En 1970
s'afilià al Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD,
Partit
Socialdemòcrata Alemany) i creà un grup
esquerrà, però decebut, ràpidament
abandonà el partit. A començaments de la
dècada dels vuitanta restablí el
contacte amb la CNT i s'afilià al Sindicat d'Arts
Gràfiques de Barcelona. En
aquests anys realitzà diverses traduccions de l'alemany per
a la premsa
confederal (Tinta Negra) i per a
l'edició de llibres. Fins a començaments de la
dècada dels noranta col·laborà
en el periòdic Solidaridad Obrera.
En
1984 participà en la refundació de la Freie
Arbeiter Union Deutschland (FAUD,
Unió Lliure dels Treballadors Alemanys) d'Hamburg i 11
d'octubre de 1986 va fer
un breu discurs durant l'acte d'inauguració del
Libertären Zentrum (Centre
Llibertari) del carrer Lagerstrasse d'aquella ciutat. Ramon Cambra
Turias va
morir el
26 de desembre de 2010 a Hamburg (Hamburg, Alemanya).
Ramon Cambra Turias (1917-2010)
---