Anarcoefemèrides del 27 de novembre
Esdeveniments
- Surt La Comune: El 27 de novembre
de 1882
surt a Màntua (Llombardia, Itàlia) el primer
número del bisetmanal anarquista La
Comune. Urlo della canaglia (La
Comuna. Crit del Canalla). Portava l'epígraf«Nessun diritto senza doveri.
Nessun dovere senza diritti» (Cap dret sense deures. Cap
deure sense drets).
Era, probablement, continuació de L'Affarista
alla berlina (6 de desembre de 1880 – 24 d'agost de
1882), ja que tingué el
mateix director, Luigi Colli. En el primer número
publicà el programa de
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Contra
el poder de l'Estat
central reivindicà la completa autonomia de les comunes
locals, propugnant una
Federació Lliure de Comunes Autònomes.
Criticà durament el govern esquerrà
d'Agostino Depretis qualificant-lo de burgès, alhora que
reivindicà un «nou
radical ordre». Parlà molt sobre
política local i de com organitzar els
consells municipals. També reivindicà el dret al
treball. Trobem textos de
Bellegarrigue, G. Benvenuti, Luigi Colli, Victor Hugo, Moruzzi
Policarpo i O.
Gnocchi Viani, entre d'altres. Publicà per lliuraments
l'assaig de l'anarquista
Gustave Lefrançais Della
proprietà.
En sortiren set números, l'últim el 2 de febrer
de 1883, amb una interrupció
entre el 10 de desembre de 1882 i el 23 de gener de 1883.
Posteriorment, el
2 de setembre de
1888, sortí a Pàdua el primer i únic
número del periòdic L'Urlo della
Canaglia. A beneficio del giornale (El Crit del Canalla. A
benefici del
diari), que realment era un full editat per Attilio Borgatti que volia
recaptar
fons per publicar un nou diari.
***
- Assassinat de Josep Canela: El 27 de novembre de 1920 és assassinat al bar El Ciclista, de la plaça Bonsuccés de Barcelona (Catalunya), per un escamot de pistolers del Sindicat Lliure --format, segons Innocenci Feced, per Ramon Sales, Josep Cinca i els germans Alvarado--, dirigit pel governador civil Severiano Martínez Anido, el militant anarcosindicalista Josep Canela Recasens --també citat Caneda. Era ja tard i s'havien apagat les faroles públiques. El sereno feia la ronda quan uns desconeguts el van arrossegar a un portal ordenant-li, sota l'amenaça de les pistoles, que callés i no s'hi mogués. Després s'acostaren al bar. Canela seia en una taula a prop de la porta, sempre oberta. Els assassins dispararen des del carrer. Els trets van ressonar al local sobresaltant els clients. Canela es va posar dret d'un bot i es va amagar rere el mostrador; però tocat per tres bales, va caure en terra. Arrossegant-se, va intentar refugiar-se a la rebotiga, on vivien els amos i on estaria fora de perill. Però les forces li van fallar i hi va quedar estès, dessagnant-se. Els agressors van fugir a tot córrer, ja que els trets van atreure la guàrdia de la caserna que havia a la mateixa plaça. Caneda havia estat deportat a Tenerife durant el període que va seguir a les tortures de Montjuïc i en 1916 va estar tancat a la presó Model de Barcelona, des d'on col·laborava en Solidaridad Obrera amb articles anticarceraris. Va ser d'antuvi secretari del Sindicat d'Hoteleria de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona i després del Sindicat de Metal·lúrgia, càrrec que ocupava quan va ser assassinat. Va assistir al Congrés del Teatre de la Comèdia (Madrid, 1919) com a delegat, on va signar la declaració de principis que establia el comunisme llibertari com a meta. Va participar en un míting a Manresa el novembre de 1920 en representació del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Era assessor de Salvador Seguí i era membre del sector dels sindicalistes «temperats i realistes» (Salvador Seguí, Eveli Boal, Salvador Quemades, Josep Viadiu, Joan Peiró, Andreu Nin, entre d'altres).
Naixements
- Jean Renaud:El 27 de novembre de 1841 neix a Lons-le-Saunier (Franc Comtat, Arpitània) el militant anarquista i anarcosindicalista Jean Célestin Renaud, també conegut com Cointot. Antic suboficial del 70è Regiment de Línia condecorat, fou conegut per viure en concubinat amb una dona amb qui tingué tres fills i es guanyava la vida fent classes d'esgrima. Esdevingué anarquista i fou membre de la Federació Revolucionària de la Regió Est a Lió. El 7 de novembre de 1867 fou condemnat pel Tribunal Correccional de Lons-le-Saunier a 18 dies de presó per«rebel·lió, cops i ferides». El 22 d'octubre de 1882 va anunciar en una reunió que un atemptat es realitzaria aquell mateix vespre. Unes hores més tard, una bomba va explotar al restaurant-cabaret «L'Assommoir» (La Taverna), al subsòl del Teatre Bellecour, al carrer de la República de Lió, freqüentat per la burgesia local, que va causar la mort d'un empleat de 20 anys, Louis Miodre, nombrosos ferits i importants danys materials. Per evitar les investigacions judicials, es va exiliar una temporada a Ginebra (Suïssa). El 19 de novembre de 1882 el Jutjat d'Instrucció de Lió llançà una ordre de detenció contra ell sota la inculpació d'«afiliació a una Associació Internacional de Treballadors». Va ser condemnat en rebel·lia dues vegades: el 6 de desembre de 1882, a dos anys de presó i 3.000 francs de multa, i el 19 de gener de 1883, durant el«Procés dels 66», a cinc anys de presó, 2.000 francs de multa i cinc anys de privació dels drets civils. Va viure amagat a Lió i en 1884 marxà a Marsella on, sota nom fals, va fer feina de mecànic alhora que reprengué la seva tasca militant. Reconegut per un «inspector especial», fou detingut el 13 de maig de 1885 al seu lloc de feina, sota l'acusació de «robatori de dinamita» i fou traslladat a Lió dos dies després on un tribunal correccional el condemnà el 27 de maig a 18 mesos de presó, 100 francs de multa i 10 anys d'interdicció. Va ser indultat pel decret del 8 de gener de 1886 i després va fer feina com a obrer metal·lúrgic. Instal·lat a París, va conèixer Paul Reclus, nebot d'Élisée Reclus, a la fàbrica de productes químics de Saint-Denis on feia feina. Amb Paul Reclus va marxar a Bessèges, on fou contractat com a mecànic a la Companyia de Foneries i Forges on Reclus era l'enginyer. A Bessèges organitzà la Cambra Sindical dels Treballadors Reunits (minaires, metal·lúrgics, sabaters, comerciants, etc.) i va fer de corresponsal per al periòdic anarcocomunista Le Révolté, de Jean Grave. El 17 de maig de 1886 fou acomiadat d'aquesta companyia i el 28 d'aquell mateix mes marxà a Marsella on s'instal·là, canviant sovint de domicili amb sa companya i sos infants. Jean Renaud va morir el 20 de gener de 1904 a Marsella (Provença, Occitània).
***
- Francisco Pérez:
El 27 de novembre de
1907 neix a La Aljorra (Cartagena, Múrcia, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista
Francisco Pérez, conegut com Paco.
Emigrà a Andalusia, on milità en el moviment
llibertari. Quan l'aixecament
feixista de juliol de 1936 aconseguí arribar a Cartagena i
d'allà passà a
Barcelona (Catalunya). Va ser nomenat membre del Comitè
Peninsular de la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a la
capital catalana. Després lluità
al front de València. Amb el triomf franquista,
creuà els Pirineus amb sa
companya Carmen Pérez Estévez i sa filla Violeta,
de 15 dies, i tots van ser
reclosos al camp de concentració de Sant Cebrià.
Després de la II Guerra
Mundial milità en la Federació Local de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Lió (Arpitània), en estreta amistat amb
Cayetano Zaplana Zapata i molt
lligat a les Joventuts Llibertàries i als grups
específics de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). L'agost de 1946 assistí
al Ple Nacional de Regionals
de la CNT en l'Exili com a delegat de la Regional 4-5. A
començaments dels anys
cinquanta fou secretari dels fons destinats als companys empresonats a
l'Espanya franquista. En 1951, arran de l'assalt el 18 de gener
d'aquell any
per un grup d'acció llibertari d'un furgó postal
davant l'oficina de correus
del carrer Duguesclin de Lió, va ser detingut juntament amb
una trentena de
militants confederals, entre ells Josep Peirats, Pere Mateu i J.
Pascual, que
van ser maltractats per les policia francesa. Malgrat no
tingués res a veure
amb aquest assalt, fou acusat d'haver participat i de ser
còmplice de diversos
atacs realitzats a la zona de Lió i de Grenoble entre 1946 i
1950. Jutjat, el
gener de 1955 va ser condemnat a 10 anys de presó.
Després de vuit anys de
tancament, fou alliberat i se li va assignar la residència
durant molts anys a
Angers (País del Loira, França).
Després pogué retornar a Lió.
Francisco Pérez,
un any després de retirar-se, va morir el 26 de gener de
1973 a Lió (Arpitània)
d'un càncer d'estomac fruit de l'apallissament de 1951.
Francisco
Pérez (1907-1973)
Defuncions
- Slave Merdzanov:
El 27 de
novembre de 1901 és executat a Adrianòpolis,
actual Edirne (Turquia), el
guerriller i revolucionari anarquista macedoni Svetoslav Txanev
Merdzanov, més
conegut com Slave Merdzanov --també
citat com Slav Merdjanov. Havia
nascut el 16 de juliol de 1876 a Karnobat (Burgas,
Bulgària), que aleshores
formava part de l'Imperi Otomà. Quan encara estudiava a
l'institut de Ruse,
gràcies a la influència del llibertari Varban
Kilifarski, s'adherí al grup
anarquista d'aquesta ciutat del Danubi i no acabà els
estudis secundaris.
Després de treballar un temps en una notaria,
marxà a Ginebra (Suïssa) per
estudiar Dret, però no es matriculà i
entrà a formar part de l'anarquista«Cenacle de Ginebra», fundat en 1898 per Petar
Mandjoukov i estretament
relacionat amb el Comitè Revolucionari de
Macedònia. Arran de la decisió del
Cenacle de consagrar-se a la lluita per l'alliberament de
Macedònia del poder
turc, marxà a Tessalònica. En 1899, amb
Mandjoukov i Petar Sokolov, formà part
del grup guerriller de Gotsé Deltxev, adscrit a
l'Organització Revolucionària
Interna de Macedònia (ORIM), que actuà a les
zones muntanyenques de Pirin,Òrvilos i Falakró. En 1900 arribà a
Constantinoble on creà el grup
anarcoterrorista «Els Barquers» i, sempre amb
Mandjoukov i Sokolov, participà
en la preparació de la voladura del Banc Imperial
Otomà de Constantinoble, per
la qual cosa foradaren un túnel sota l'oficina
bancària. Aquest grup també
preparà un atemptat contra el soldà Abdul Hamid
II i contra la Companyia de
Tabacs de Constantinoble. El juliol de 1901 formà un nou
grup d'acció amb la
participació de cosacs revolucionaris armenis i
partí a la zona d'Adrianòpolis,
on es dedicà a segrestar membres de l'alta burgesia turca.
Després de segrestar
Nuri Bey --fill de Mustafa Dertli Chiflik, ric propietari
d'Adrianòpolis--, el
grup tingué un enfrontament armat amb l'exèrcit,
Sokolov i altres dos membres
del grup resultaren morts, així com Nuri Bey; Merdzanov
sortí greument ferit i
fou capturat amb altres dos militants. Després de terribles
tortures, els
sobrevivents van ser condemnats a mort. Slave Merdzanov, i els seus
companys,
van ser penjats el 27 de novembre de 1901 a Adrianòpolis,
actual Edirne
(Turquia). Moments abans de morir, pronuncià un curt discurs
en turc que acabà
amb «Visca la llibertat! Visca l'anarquia!». En un
parc del seu poble natal de
Karnobat s'aixecà un monument en la seva memòria.
***
- José Lavín Cobo: El 27 de novembre de 1941 cau abatut a Santander (Cantàbria, Espanya) el guerriller anarquista antifranquista José Lavín Cobo, també conegut com Pepín o Pin el Cariñoso, pseudònim heretat de son avi. Havia nascut a San Roque de Riomiera (Pas-Miera, Cantàbria, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball, durant la Guerra Civil espanyola lluità en el batalló«Libertad», format per cenetistes, com a sergent. Caigut en el front del Nord, retornà al seu poble i va fer feina a la fleca de son oncle Pepe Vian, a San Roque de Riomiera, fins a la seva detenció per la Guàrdia Civil. Traslladat a la seu de Falange de Liérganes, a finals de 1937 aconseguí fugir quan s'assabentà que es preparava el seu assassinat. Setze familiars seus van ser empresonats. Amb son germà Belisario i altres --Orestes García, els germans Nemesio Hazas Arce i Rafael Hazas Arce (Ferroviario), Raimundo Casar Acebo (Tampa), Domingo Samperio (Rada), Ramiro Agudo, Andrés (El de la Valienta), Víctor (El Americano), etc.-- formà un escamot guerriller que actuà per Miera, Pas i Asón. José Lavín Cobo, el 27 de novembre de 1941 a l'entrada del número 44 del carrer de Santa Lucía de Santander (Cantàbria, Espanya), quan preparava la seva marxa a Veneçuela, caigué mort en una emboscada policíaca. A aquest grup se li van atribuir gran nombre d'accions contra els facciosos: execució de delators i feixistes (Berto Casar, Manuel García), raptes, assalts econòmics, etc. L'escamot fou anihilat entre octubre i novembre de 1941 per la delació d'Escalante, un enllaç de la guerrilla; però anteriorment ja havia patit baixes significatives: Orestes Gutiérrez, Ramiro Agudo i Belisario Lavín. La traïció d'Escalante portà la mort de diversos militants: Constantino (El Madrileño) i Nemesio Hazas Arce, a La Cavada, el 24 d'octubre de 1941; i sos germans Dolores Lavín (Lola) i Marcos Lavín (Cenizo) i son cosí Pedro Lavín (Melenas), al barri de Peñacastillo, l'endemà de caure José Lavín Cobo. Dies després, a Orejo, a prop de la capital càntabra, fou eliminat altre membre del grup, Santiago Martín Fernández. Sa companya més coneguda fou María Solano (Cuca), que patí tortura i cops al seu ventre embarassat; però tingué diverses relacions amoroses, com ara Laura Mantecón. Les accions contra aquest grup guerriller foren dirigides pel governador civil, el falangista Carlos Ruíz García, i executades pel capità Herrara de la Guàrdia Civil. Militants d'aquest grup que sobrevisqueren constituïren posteriorment la«Brigada Malumbres». En 1978 Isidro Cicero Gómez publicà una biografia, Los torvos y fieros motivos de El Cariñoso, reeditada posteriorment sota el nom d'El Cariñoso. Los emboscados del Miera. Una referència literària a aquesta partida la troben a la novel·la de Julio Llamazares Luna de lobos (1985), que fou adaptada al cinema en 1997.
***
- Manuel Ribeiro: El
27 de novembre de 1941 mor a Lisboa (Portugal) el poeta, escriptor,
periodista,
traductor i propagandista anarquista i anarcosindicalista, i
més tard comunista
i, finalment, catòlic conservador, Manuel António
Ribeiro. Havia nascut el 13
de desembre de 1878 a Albernoa (Beja, Alentejo, Portugal).
Després d'educar-se
a l'Escola Secundaria de Diogo de Gouveia i a l'Institut de Beja, es
traslladà
a Lisboa per estudiar medicina, carrera que no acabà. En
1908 començà a militar
en el moviment anarquista i la primera
col·laboració en la premsa llibertàriaés de l'any següent. Entre 1912 i 1914
col·laborà en el periòdic
anarcosindicalista O Sindicalista
i,
més tard, fou un dels fundadors del periòdic del
mateix corrent llibertari A Batalha,
amb qui col·laborà fins el
març de 1921. Entusiasta de la Revolució
d'Octubre, el maig de 1919 fundà la
Federació Maximalista Portuguesa (FMP),
organització bolxevic de la qual formà
part de la seva Comissió Executiva, ocupant el
càrrec de secretari general, a
més de dirigir el seu òrgan
d'expressió, Bandeira
Vermelha, fundat el 5 d'octubre d'aquell any i un dels
principals embrions
del comunisme portuguès. Empleat dels Caminhos de Ferro
Portugueses (CFP,
Ferrocarrils de Portugal) i partidari del sindicalisme revolucionari,
l'octubre
de 1920 va ser detingut, tancat durant un mes a la presó de
Limoeiro i
acomiadat de la feina per solidaritzar-se amb una vaga de ferroviaris.
Fou un
dels fundadors i principals impulsors del Partit Comunista
Portuguès (PCP),
s'integrà en la seva primer direcció i fou
director i principal redactor d'O Comunista,
el primer òrgan del PCP.
Durant el seu empresonament es va veure influenciat pel misticisme i es
va
interessar per l'estudi de l'art sacre, acabant convertint-se en 1926,
en
privat, al catolicisme. En aquesta època dirigí
la revista catòlica Renascença
i fundà, amb el pare Joaquin
Alves Correia, Era Nova. En els any
trenta cooperà amb el PCP en iniciatives
unitàries antifeixistes. Intentà
establir una síntesi intel·lectual entre el
comunisme i el catolicisme, el«catocomunisme». Traduí obres al
portuguès de Gorki, Tolstoi, Kropotkin i Paul
Eltzbacher. Fou un els autors més llegits dels anys vint del
segle passat a
Portugal i entre les seves obres, considerades neorealistes, podem
destacar la
seva «Trilogia social» [A
catedral
(1920), O deserto (1922) i Ressurreição
(1923)], Na linha de fogo.
Crónicas subversivas
(1920), «Trilogia nacional» [A
colina
sagrada (1925), Planície
heróica
(1927) i Os vínculos eternos
(1929)],A verdadee dos anjos (1926), Batalha nas sombras (1928),
Novos horizontes. Democracia cristã
(1930), Sarça ardente
(1942), Rosa mística e outros
poemas (2013,
pòstum), etc. A partir de 1932 treballà a la
Biblioteca Nacional de Portugal i
de conservador a l'Arxiu Nacional de Torre do Tombo. El seu arxiu i
biblioteca
es trobem dipositats a la Biblioteca Municipal de Beja. Entre el 13 de
setembre
i el 18 d'octubre de 2013 es pogué veure a la Biblioteca
General de la
Universitat d'Évora l'exposició «Manuel
Ribeiro, o trabalho e a cruz» (Manuel
Ribeiro, el treball i la creu).
***
- Juan Cazorla Pedrero:
El 27 de
novembre de 2005 mor a Barquisimeto (Lara, Veneçuela)
l'activista anarquista i
anarcosindicalista Juan Cazorla Pedrero, conegut en la guerrilla
llibertària
com Tom Mix. Havia nascut el 24 de gener de
1920 a Cartagena (Múrcia,
Espanya). Establert a Catalunya, fou militant de les Joventuts
Llibertàries de
La Torrasa (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès,
Catalunya). Arran de
l'aixecament feixista, combaté en la Columna Roja i Negra.
Després dels Fets de
Maig de 1937 fou empresonat a la Model de Barcelona i als Omells de na
Gaia. En
acabar la guerra s'exilià a França. Detingut pels
alemanys, fou tancat al camp
de concentració de Mauthausen. Amb l'Alliberament
entrà a formar part de la
guerrilla antifranquista llibertària. En 1945
tornà a la Península i
s'encarregà de la secretaria de Defensa del
Comitè Peninsular de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) de l'Interior i de les Joventuts
Llibertàries. Al seu
domicili del Collblanc de l'Hospitalet de Llobregat va mantenir en
funcionament
la impremta clandestina de Tierra y Libertad. L'agost de 1945
desplegà
tres banderes de la FAI per terrasses de La Torrassa. El 31 de maig de
1947
participà en un assalt a Granollers amb Ramón
González Sanmartí (El nano de
Granollers).
El juliol d'aquell any s'integrarà en el Moviment Llibertari
de Resistència (MLR). El novembre de 1947 entrà a
la Península amb el grup
d'acció de Face (José
Lluís Facerías, Ramón
González Sanmartí, Francisco
Ballester Orovitg, Celedonio García Casino i Domingo Ibars
Juanias) i
intervingué en un atracament a Barcelona el mes
següent. El 13 de maig de 1948
fou ferit al ventre en un tiroteig al cantó dels carrers
Tallers i Valldonzella
de Barcelona en un parany policíac, en el qual Raul
Carballeira Lacunza també
pogué fugir, però no Ramón
González Sanmartí, que resultà mort.
Guarit pel
doctor Josep Pujol Grua, el 10 de juny de 1948 participà en
un altre
atracament. El 15 d'agost d'aquell any aconseguí
passà la frontera cap a França
amb un grup guiat per Francisco Denis Díez (Català). El setembre de 1948
formà part del Comitè de Defensa de la
Confederació Nacional del Treball (CNT)
de Tolosa de Llenguadoc. En 1951 fou membre de la Comissió
de Relacions de la
FAI, encapçalada per José Borrás
Cascarosa. En 1961 fou expulsat de França i
marxà a Caracas (Veneçuela), on formà
un grup de la FAI amb Pablo Benaiges i
Francisco Portela. En aquesta època
col·laborà en la premsa llibertària,
moltes
vegades fent servir el pseudònim Isidro Maltrana (personatge de La
Horda de
Blasco Ibáñez) i ocupà la secretaria
de Propaganda de la CNT. Amb
la mort del dictador Franco, viatjà a la
Península en diverses ocasions.
Malgrat les dificultats econòmiques que passà
durant els seus darrers anys, es
negà a rebre l'ajuda governamental espanyola que li
corresponia. Trobem
col·laboracions seves en Cenit, CNT, Ekintza Zuzena, Espoir,Ideas, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc.
Documents seus entre els anys 1952 i 1954 es troben dipositats al«Fons Josep
Ester Borràs» de l'International Institute of
Social History (IISH)
d'Amsterdam.
Actualització: 27-11-13