Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 10707

[27/11] «La Comune» - Assassinat de Canela - Renaud - «Paco» - Merdzanov - «Pin el Cariñoso» - Ribeiro - Cazorla

Previous Ammonit
0
0
[27/11] «La Comune» - Assassinat de Canela - Renaud - «Paco» - Merdzanov -«Pin el Cariñoso» - Ribeiro - Cazorla

Anarcoefemèrides del 27 de novembre

Esdeveniments

Portada del primer número de "La Comune"

- Surt La Comune: El 27 de novembre de 1882 surt a Màntua (Llombardia, Itàlia) el primer número del bisetmanal anarquista La Comune. Urlo della canaglia (La Comuna. Crit del Canalla). Portava l'epígraf«Nessun diritto senza doveri. Nessun dovere senza diritti» (Cap dret sense deures. Cap deure sense drets). Era, probablement, continuació de L'Affarista alla berlina (6 de desembre de 1880 – 24 d'agost de 1882), ja que tingué el mateix director, Luigi Colli. En el primer número publicà el programa de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Contra el poder de l'Estat central reivindicà la completa autonomia de les comunes locals, propugnant una Federació Lliure de Comunes Autònomes. Criticà durament el govern esquerrà d'Agostino Depretis qualificant-lo de burgès, alhora que reivindicà un «nou radical ordre». Parlà molt sobre política local i de com organitzar els consells municipals. També reivindicà el dret al treball. Trobem textos de Bellegarrigue, G. Benvenuti, Luigi Colli, Victor Hugo, Moruzzi Policarpo i O. Gnocchi Viani, entre d'altres. Publicà per lliuraments l'assaig de l'anarquista Gustave Lefrançais Della proprietà. En sortiren set números, l'últim el 2 de febrer de 1883, amb una interrupció entre el 10 de desembre de 1882 i el 23 de gener de 1883. Posteriorment, el 2 de setembre de 1888, sortí a Pàdua el primer i únic número del periòdic L'Urlo della Canaglia. A beneficio del giornale (El Crit del Canalla. A benefici del diari), que realment era un full editat per Attilio Borgatti que volia recaptar fons per publicar un nou diari.

***

Josep Canela

- Assassinat de Josep Canela: El 27 de novembre de 1920 és assassinat al bar El Ciclista, de la plaça Bonsuccés de Barcelona (Catalunya), per un escamot de pistolers del Sindicat Lliure --format, segons Innocenci Feced, per Ramon Sales, Josep Cinca i els germans Alvarado--, dirigit pel governador civil Severiano Martínez Anido, el militant anarcosindicalista Josep Canela Recasens --també citat Caneda. Era ja tard i s'havien apagat les faroles públiques. El sereno feia la ronda quan uns desconeguts el van arrossegar a un portal ordenant-li, sota l'amenaça de les pistoles, que callés i no s'hi mogués. Després s'acostaren al bar. Canela seia en una taula a prop de la porta, sempre oberta. Els assassins dispararen des del carrer. Els trets van ressonar al local sobresaltant els clients. Canela es va posar dret d'un bot i es va amagar rere el mostrador; però tocat per tres bales, va caure en terra. Arrossegant-se, va intentar refugiar-se a la rebotiga, on vivien els amos i on estaria fora de perill. Però les forces li van fallar i hi va quedar estès, dessagnant-se. Els agressors van fugir a tot córrer, ja que els trets van atreure la guàrdia de la caserna que havia a la mateixa plaça. Caneda havia estat deportat a Tenerife durant el període que va seguir a les tortures de Montjuïc i en 1916 va estar tancat a la presó Model de Barcelona, des d'on col·laborava en Solidaridad Obrera amb articles anticarceraris. Va ser d'antuvi secretari del Sindicat d'Hoteleria de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona i després del Sindicat de Metal·lúrgia, càrrec que ocupava quan va ser assassinat. Va assistir al Congrés del Teatre de la Comèdia (Madrid, 1919) com a delegat, on va signar la declaració de principis que establia el comunisme llibertari com a meta. Va participar en un míting a Manresa el novembre de 1920 en representació del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Era assessor de Salvador Seguí i era membre del sector dels sindicalistes «temperats i realistes» (Salvador Seguí, Eveli Boal, Salvador Quemades, Josep Viadiu, Joan Peiró, Andreu Nin, entre d'altres).

Anarcoefemèrides

Naixements

L'atemptat de L'Assommoir segons un dibuix de la premsa de l'època

- Jean Renaud:El 27 de novembre de 1841 neix a Lons-le-Saunier (Franc Comtat, Arpitània) el militant anarquista i anarcosindicalista Jean Célestin Renaud, també conegut com Cointot. Antic suboficial del 70è Regiment de Línia condecorat, fou conegut per viure en concubinat amb una dona amb qui tingué tres fills i es guanyava la vida fent classes d'esgrima. Esdevingué anarquista i fou membre de la Federació Revolucionària de la Regió Est a Lió. El 7 de novembre de 1867 fou condemnat pel Tribunal Correccional de Lons-le-Saunier a 18 dies de presó per«rebel·lió, cops i ferides». El 22 d'octubre de 1882 va anunciar en una reunió que un atemptat es realitzaria aquell mateix vespre. Unes hores més tard, una bomba va explotar al restaurant-cabaret «L'Assommoir» (La Taverna), al subsòl del Teatre Bellecour, al carrer de la República de Lió, freqüentat per la burgesia local, que va causar la mort d'un empleat de 20 anys, Louis Miodre, nombrosos ferits i importants danys materials. Per evitar les investigacions judicials, es va exiliar una temporada a Ginebra (Suïssa). El 19 de novembre de 1882 el Jutjat d'Instrucció de Lió llançà una ordre de detenció contra ell sota la inculpació d'«afiliació a una Associació Internacional de Treballadors». Va ser condemnat en rebel·lia dues vegades: el 6 de desembre de 1882, a dos anys de presó i 3.000 francs de multa, i el 19 de gener de 1883, durant el«Procés dels 66», a cinc anys de presó, 2.000 francs de multa i cinc anys de privació dels drets civils. Va viure amagat a Lió i en 1884 marxà a Marsella on, sota nom fals, va fer feina de mecànic alhora que reprengué la seva tasca militant. Reconegut per un «inspector especial», fou detingut el 13 de maig de 1885 al seu lloc de feina, sota l'acusació de «robatori de dinamita» i fou traslladat a Lió dos dies després on un tribunal correccional el condemnà el 27 de maig a 18 mesos de presó, 100 francs de multa i 10 anys d'interdicció. Va ser indultat pel decret del 8 de gener de 1886 i després va fer feina com a obrer metal·lúrgic. Instal·lat a París, va conèixer Paul Reclus, nebot d'Élisée Reclus, a la fàbrica de productes químics de Saint-Denis on feia feina. Amb Paul Reclus va marxar a Bessèges, on fou contractat com a mecànic a la Companyia de Foneries i Forges on Reclus era l'enginyer. A Bessèges organitzà la Cambra Sindical dels Treballadors Reunits (minaires, metal·lúrgics, sabaters, comerciants, etc.) i va fer de corresponsal per al periòdic anarcocomunista Le Révolté, de Jean Grave. El 17 de maig de 1886 fou acomiadat d'aquesta companyia i el 28 d'aquell mateix mes marxà a Marsella on s'instal·là, canviant sovint de domicili amb sa companya i sos infants. Jean Renaud va morir el 20 de gener de 1904 a Marsella (Provença, Occitània).

***

Francisco Pérez

- Francisco Pérez: El 27 de novembre de 1907 neix a La Aljorra (Cartagena, Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Pérez, conegut com Paco. Emigrà a Andalusia, on milità en el moviment llibertari. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 aconseguí arribar a Cartagena i d'allà passà a Barcelona (Catalunya). Va ser nomenat membre del Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a la capital catalana. Després lluità al front de València. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus amb sa companya Carmen Pérez Estévez i sa filla Violeta, de 15 dies, i tots van ser reclosos al camp de concentració de Sant Cebrià. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Lió (Arpitània), en estreta amistat amb Cayetano Zaplana Zapata i molt lligat a les Joventuts Llibertàries i als grups específics de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'agost de 1946 assistí al Ple Nacional de Regionals de la CNT en l'Exili com a delegat de la Regional 4-5. A començaments dels anys cinquanta fou secretari dels fons destinats als companys empresonats a l'Espanya franquista. En 1951, arran de l'assalt el 18 de gener d'aquell any per un grup d'acció llibertari d'un furgó postal davant l'oficina de correus del carrer Duguesclin de Lió, va ser detingut juntament amb una trentena de militants confederals, entre ells Josep Peirats, Pere Mateu i J. Pascual, que van ser maltractats per les policia francesa. Malgrat no tingués res a veure amb aquest assalt, fou acusat d'haver participat i de ser còmplice de diversos atacs realitzats a la zona de Lió i de Grenoble entre 1946 i 1950. Jutjat, el gener de 1955 va ser condemnat a 10 anys de presó. Després de vuit anys de tancament, fou alliberat i se li va assignar la residència durant molts anys a Angers (País del Loira, França). Després pogué retornar a Lió. Francisco Pérez, un any després de retirar-se, va morir el 26 de gener de 1973 a Lió (Arpitània) d'un càncer d'estomac fruit de l'apallissament de 1951.

Francisco Pérez (1907-1973)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Slave Merdzanov (dreta) amb Petar Sokolov

- Slave Merdzanov: El 27 de novembre de 1901 és executat a Adrianòpolis, actual Edirne (Turquia), el guerriller i revolucionari anarquista macedoni Svetoslav Txanev Merdzanov, més conegut com Slave Merdzanov --també citat com Slav Merdjanov. Havia nascut el 16 de juliol de 1876 a Karnobat (Burgas, Bulgària), que aleshores formava part de l'Imperi Otomà. Quan encara estudiava a l'institut de Ruse, gràcies a la influència del llibertari Varban Kilifarski, s'adherí al grup anarquista d'aquesta ciutat del Danubi i no acabà els estudis secundaris. Després de treballar un temps en una notaria, marxà a Ginebra (Suïssa) per estudiar Dret, però no es matriculà i entrà a formar part de l'anarquista«Cenacle de Ginebra», fundat en 1898 per Petar Mandjoukov i estretament relacionat amb el Comitè Revolucionari de Macedònia. Arran de la decisió del Cenacle de consagrar-se a la lluita per l'alliberament de Macedònia del poder turc, marxà a Tessalònica. En 1899, amb Mandjoukov i Petar Sokolov, formà part del grup guerriller de Gotsé Deltxev, adscrit a l'Organització Revolucionària Interna de Macedònia (ORIM), que actuà a les zones muntanyenques de Pirin,Òrvilos i Falakró. En 1900 arribà a Constantinoble on creà el grup anarcoterrorista «Els Barquers» i, sempre amb Mandjoukov i Sokolov, participà en la preparació de la voladura del Banc Imperial Otomà de Constantinoble, per la qual cosa foradaren un túnel sota l'oficina bancària. Aquest grup també preparà un atemptat contra el soldà Abdul Hamid II i contra la Companyia de Tabacs de Constantinoble. El juliol de 1901 formà un nou grup d'acció amb la participació de cosacs revolucionaris armenis i partí a la zona d'Adrianòpolis, on es dedicà a segrestar membres de l'alta burgesia turca. Després de segrestar Nuri Bey --fill de Mustafa Dertli Chiflik, ric propietari d'Adrianòpolis--, el grup tingué un enfrontament armat amb l'exèrcit, Sokolov i altres dos membres del grup resultaren morts, així com Nuri Bey; Merdzanov sortí greument ferit i fou capturat amb altres dos militants. Després de terribles tortures, els sobrevivents van ser condemnats a mort. Slave Merdzanov, i els seus companys, van ser penjats el 27 de novembre de 1901 a Adrianòpolis, actual Edirne (Turquia). Moments abans de morir, pronuncià un curt discurs en turc que acabà amb «Visca la llibertat! Visca l'anarquia!». En un parc del seu poble natal de Karnobat s'aixecà un monument en la seva memòria. 

***

Edició de 2001 del llibre d'Isidro Cicero Gómez

- José Lavín Cobo: El 27 de novembre de 1941 cau abatut a Santander (Cantàbria, Espanya) el guerriller anarquista antifranquista José Lavín Cobo, també conegut com Pepín o Pin el Cariñoso, pseudònim heretat de son avi. Havia nascut a San Roque de Riomiera (Pas-Miera, Cantàbria, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball, durant la Guerra Civil espanyola lluità en el batalló«Libertad», format per cenetistes, com a sergent. Caigut en el front del Nord, retornà al seu poble i va fer feina a la fleca de son oncle Pepe Vian, a San Roque de Riomiera, fins a la seva detenció per la Guàrdia Civil. Traslladat a la seu de Falange de Liérganes, a finals de 1937 aconseguí fugir quan s'assabentà que es preparava el seu assassinat. Setze familiars seus van ser empresonats. Amb son germà Belisario i altres --Orestes García, els germans Nemesio Hazas Arce i Rafael Hazas Arce (Ferroviario), Raimundo Casar Acebo (Tampa), Domingo Samperio (Rada), Ramiro Agudo, Andrés (El de la Valienta), Víctor (El Americano), etc.-- formà un escamot guerriller que actuà per Miera, Pas i Asón. José Lavín Cobo, el 27 de novembre de 1941 a l'entrada del número 44 del carrer de Santa Lucía de Santander (Cantàbria, Espanya), quan preparava la seva marxa a Veneçuela, caigué mort en una emboscada policíaca. A aquest grup se li van atribuir gran nombre d'accions contra els facciosos: execució de delators i feixistes (Berto Casar, Manuel García), raptes, assalts econòmics, etc. L'escamot fou anihilat entre octubre i novembre de 1941 per la delació d'Escalante, un enllaç de la guerrilla; però anteriorment ja havia patit baixes significatives: Orestes Gutiérrez, Ramiro Agudo i Belisario Lavín. La traïció d'Escalante portà la mort de diversos militants: Constantino (El Madrileño) i Nemesio Hazas Arce, a La Cavada, el 24 d'octubre de 1941; i sos germans Dolores Lavín (Lola) i Marcos Lavín (Cenizo) i son cosí Pedro Lavín (Melenas), al barri de Peñacastillo, l'endemà de caure José Lavín Cobo. Dies després, a Orejo, a prop de la capital càntabra, fou eliminat altre membre del grup, Santiago Martín Fernández. Sa companya més coneguda fou María Solano (Cuca), que patí tortura i cops al seu ventre embarassat; però tingué diverses relacions amoroses, com ara Laura Mantecón. Les accions contra aquest grup guerriller foren dirigides pel governador civil, el falangista Carlos Ruíz García, i executades pel capità Herrara de la Guàrdia Civil. Militants d'aquest grup que sobrevisqueren constituïren posteriorment la«Brigada Malumbres». En 1978 Isidro Cicero Gómez publicà una biografia, Los torvos y fieros motivos de El Cariñoso, reeditada posteriorment sota el nom d'El Cariñoso. Los emboscados del Miera. Una referència literària a aquesta partida la troben a la novel·la de Julio Llamazares Luna de lobos (1985), que fou adaptada al cinema en 1997.

***

Manuel Ribeiro

- Manuel Ribeiro: El 27 de novembre de 1941 mor a Lisboa (Portugal) el poeta, escriptor, periodista, traductor i propagandista anarquista i anarcosindicalista, i més tard comunista i, finalment, catòlic conservador, Manuel António Ribeiro. Havia nascut el 13 de desembre de 1878 a Albernoa (Beja, Alentejo, Portugal). Després d'educar-se a l'Escola Secundaria de Diogo de Gouveia i a l'Institut de Beja, es traslladà a Lisboa per estudiar medicina, carrera que no acabà. En 1908 començà a militar en el moviment anarquista i la primera col·laboració en la premsa llibertàriaés de l'any següent. Entre 1912 i 1914 col·laborà en el periòdic anarcosindicalista O Sindicalista i, més tard, fou un dels fundadors del periòdic del mateix corrent llibertari A Batalha, amb qui col·laborà fins el març de 1921. Entusiasta de la Revolució d'Octubre, el maig de 1919 fundà la Federació Maximalista Portuguesa (FMP), organització bolxevic de la qual formà part de la seva Comissió Executiva, ocupant el càrrec de secretari general, a més de dirigir el seu òrgan d'expressió, Bandeira Vermelha, fundat el 5 d'octubre d'aquell any i un dels principals embrions del comunisme portuguès. Empleat dels Caminhos de Ferro Portugueses (CFP, Ferrocarrils de Portugal) i partidari del sindicalisme revolucionari, l'octubre de 1920 va ser detingut, tancat durant un mes a la presó de Limoeiro i acomiadat de la feina per solidaritzar-se amb una vaga de ferroviaris. Fou un dels fundadors i principals impulsors del Partit Comunista Portuguès (PCP), s'integrà en la seva primer direcció i fou director i principal redactor d'O Comunista, el primer òrgan del PCP. Durant el seu empresonament es va veure influenciat pel misticisme i es va interessar per l'estudi de l'art sacre, acabant convertint-se en 1926, en privat, al catolicisme. En aquesta època dirigí la revista catòlica Renascença i fundà, amb el pare Joaquin Alves Correia, Era Nova. En els any trenta cooperà amb el PCP en iniciatives unitàries antifeixistes. Intentà establir una síntesi intel·lectual entre el comunisme i el catolicisme, el«catocomunisme». Traduí obres al portuguès de Gorki, Tolstoi, Kropotkin i Paul Eltzbacher. Fou un els autors més llegits dels anys vint del segle passat a Portugal i entre les seves obres, considerades neorealistes, podem destacar la seva «Trilogia social» [A catedral (1920), O deserto (1922) i Ressurreição (1923)], Na linha de fogo. Crónicas subversivas (1920), «Trilogia nacional» [A colina sagrada (1925), Planície heróica (1927) i Os vínculos eternos (1929)],A verdadee dos anjos (1926), Batalha nas sombras (1928), Novos horizontes. Democracia cristã (1930), Sarça ardente (1942), Rosa mística e outros poemas (2013, pòstum), etc. A partir de 1932 treballà a la Biblioteca Nacional de Portugal i de conservador a l'Arxiu Nacional de Torre do Tombo. El seu arxiu i biblioteca es trobem dipositats a la Biblioteca Municipal de Beja. Entre el 13 de setembre i el 18 d'octubre de 2013 es pogué veure a la Biblioteca General de la Universitat d'Évora l'exposició «Manuel Ribeiro, o trabalho e a cruz» (Manuel Ribeiro, el treball i la creu).

***

Foto policíaca de Juan Cazorla Pedrero

- Juan Cazorla Pedrero: El 27 de novembre de 2005 mor a Barquisimeto (Lara, Veneçuela) l'activista anarquista i anarcosindicalista Juan Cazorla Pedrero, conegut en la guerrilla llibertària com Tom Mix. Havia nascut el 24 de gener de 1920 a Cartagena (Múrcia, Espanya). Establert a Catalunya, fou militant de les Joventuts Llibertàries de La Torrasa (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, Catalunya). Arran de l'aixecament feixista, combaté en la Columna Roja i Negra. Després dels Fets de Maig de 1937 fou empresonat a la Model de Barcelona i als Omells de na Gaia. En acabar la guerra s'exilià a França. Detingut pels alemanys, fou tancat al camp de concentració de Mauthausen. Amb l'Alliberament entrà a formar part de la guerrilla antifranquista llibertària. En 1945 tornà a la Península i s'encarregà de la secretaria de Defensa del Comitè Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de l'Interior i de les Joventuts Llibertàries. Al seu domicili del Collblanc de l'Hospitalet de Llobregat va mantenir en funcionament la impremta clandestina de Tierra y Libertad. L'agost de 1945 desplegà tres banderes de la FAI per terrasses de La Torrassa. El 31 de maig de 1947 participà en un assalt a Granollers amb Ramón González Sanmartí (El nano de Granollers). El juliol d'aquell any s'integrarà en el Moviment Llibertari de Resistència (MLR). El novembre de 1947 entrà a la Península amb el grup d'acció de Face (José Lluís Facerías, Ramón González Sanmartí, Francisco Ballester Orovitg, Celedonio García Casino i Domingo Ibars Juanias) i intervingué en un atracament a Barcelona el mes següent. El 13 de maig de 1948 fou ferit al ventre en un tiroteig al cantó dels carrers Tallers i Valldonzella de Barcelona en un parany policíac, en el qual Raul Carballeira Lacunza també pogué fugir, però no Ramón González Sanmartí, que resultà mort. Guarit pel doctor Josep Pujol Grua, el 10 de juny de 1948 participà en un altre atracament. El 15 d'agost d'aquell any aconseguí passà la frontera cap a França amb un grup guiat per Francisco Denis Díez (Català). El setembre de 1948 formà part del Comitè de Defensa de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tolosa de Llenguadoc. En 1951 fou membre de la Comissió de Relacions de la FAI, encapçalada per José Borrás Cascarosa. En 1961 fou expulsat de França i marxà a Caracas (Veneçuela), on formà un grup de la FAI amb Pablo Benaiges i Francisco Portela. En aquesta època col·laborà en la premsa llibertària, moltes vegades fent servir el pseudònim Isidro Maltrana (personatge de La Horda de Blasco Ibáñez) i ocupà la secretaria de Propaganda de la CNT. Amb la mort del dictador Franco, viatjà a la Península en diverses ocasions. Malgrat les dificultats econòmiques que passà durant els seus darrers anys, es negà a rebre l'ajuda governamental espanyola que li corresponia. Trobem col·laboracions seves en Cenit, CNT, Ekintza Zuzena, Espoir,Ideas, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Documents seus entre els anys 1952 i 1954 es troben dipositats al«Fons Josep Ester Borràs» de l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

 Escriu-nos

Actualització: 27-11-13


Viewing all articles
Browse latest Browse all 10707

Latest Images

Trending Articles