Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 10527

[01/06] «L'union ouvrière» - «Chicagoer Arbeiter-Zeitung» - Vaga de Cananea - «Revolución» - «Ámanhã» - «La Vie Anarchiste» - «Le Bulletin Libertaire» - «Marinarbetaren» - Columbia i Maig 68 - Laisant - Lucien Jean - Del Papa - Bulzamini - Tannenbaum - Parra

0
0
[01/06] «L'union ouvrière» - «Chicagoer Arbeiter-Zeitung» - Vaga de Cananea -«Revolución» -«Ámanhã» - «La Vie Anarchiste» - «Le Bulletin Libertaire» -«Marinarbetaren» - Columbia i Maig 68 - Laisant - Lucien Jean - Del Papa - Bulzamini - Tannenbaum - Parra

Anarcoefemèrides de l'1 de juny

Esdeveniments

Portada de la segona edició de "L'union ouvrière"

- S'edita L’union ouvrière: L'1 de juny de 1843 es publica a París (França), després de moltes dificultats, L'union ouvrière, de l'escriptora hispanofrancesa Flora Tristan y Moscoso, una de les precursores de l'anarcofeminisme. Aquesta important obra és un dels primers al·legats a favor dels drets de la classe obrera i de les dones; un manifest per establir una organització internacional obrera dirigida a les classes obreres on les dones jugarien el paper que li pertoca. Per treure la primera edició va distribuir 3.000 prospectes demanant finançament. Entre l'1 de juny i el 10 de juliol, va rebre 43 cartes i 35 visites de obres de diversos oficis que s'havien presentat per ajudar-la en la seva tasca. Pel que fa els subscriptors, per als 4.000 exemplars de la tirada inicial, va aconseguir 123, entre ells noms com Béranger, Victor Considérant, Eugène Sue, George Sand, Hortense Allard, Blanqui, Louis Blanc, Ponsard, Mme. Desbordes Valmore, Louise Colet, els Didot, Paul de Kock, Marie Dorval, juntament amb els noms de planxadores, criades, porteres, sabaters, paletes, etc. També Flora Tristan va apuntar els noms dels personatges que la van rebutjar, com ara Lamennais, David D'Angers, Eugène Delacroix, Chateaubriand, Odilon Barrot, Laffitte, Garnier-Pagés, Dupin, el baró de Rothschild, etc. Amb la intenció de difondre la idea d'Unió Obrera, va projectar una gira propagandística de presentació del seu llibret arreu de França amb la intenció d'animar el proletariat a la creació de comitès locals d'aquesta Unió Obrera i de crear una publicació destinada a defensar els drets de la classe obrera, i que començarà el 12 d'abril de 1844.

***

Un exemplar del "Chicagoer Arbeiter-Zeitung"

- SurtChicagoer Arbeiter-Zeitung: L'1 de juny de 1876 surt a Chicago (Illinois, EUA) el primer número del Chicagoer Arbeiter-Zeitung (Diari dels treballadors de Chicago), en llengües alemanya i anglesa; era el diari dels obrers alemanys emigrats. D'antuviòrgan socialista, el periòdic tombarà progressivament cap a l'anarquisme amb l'arribada d'August Spies i de Michael Schwab, ambdós víctimes de la repressió (fets de Haymarket, 1886-1887). Serà la publicació anarquista més cèlebre de Chicago, amb un tiratge de 5.800 exemplars en 1886. Va tenir molts subscriptors a Europa, com ara Marx, Lassalle o Bebel. A partir de 1894 serà publicat per Max Baginski fins a 1907 i retornarà seguidament a l'òrbita socialista fins al 13 d'octubre de 1919.

***

"Tienda de raya" custodiada per soldats nord-americans durant la vaga de Cananea. Fotografia d'Agustín Víctor Casasola

- Vaga de Cananea: L'1 de juny de 1906 a Cananea (Sonora, Mèxic) esclata una importantíssima vaga minera contra l'empresa d'extracció de coure Cananea Consolidated Copper Company (CCCC), propietat del coronel nord-americà William Cornell Greene. Aquest esdeveniment s'ha considerat com un precursor directe de la Revolució mexicana de 1910 i a la ciutat de Cananea com al «Bressol de la Revolució». En començar el segle XX, la indústria minera era la més importat a Mèxic i les explotacions més importants radicaven al nord del país, a prop de la frontera amb els EUA. Els propietaris de les zones mineres eren inversors estrangers beneficiats per les polítiques impulsades pel règim de Porfirio Díaz; pel contrari, els obrers mexicans que treballaven les mines vivien en condicions d'explotació i de pobresa, sense gairebé drets laborals. Durant més de dues dècades, qualsevol oposició al porfiriato era reprimida durament, malgrat tot, en començar el nou segle, un grup d'opositors agrupats al voltant del «Club Liberal Ponciano Arriaga», impulsat per Camilo Arriaga a San Luis Potosí, i del periòdic anarquista Regeneración, impulsat pels germans Flores Magón a la Ciutat de Mèxic, no aturarien fins derrocar la dictadura de Porfirio Díaz. Aquest grup opositor, format sobretot per intel·lectuals i periodistes, s'havia exiliat als EUA a finals de 1903 a causa de la persecució política i la supressió de la llibertat de premsa a Mèxic. El novembre de 1904 reaparegué el periòdic Regeneración, primer a San Antonio (Texas, EUA) i que després es traslladà a Saint Louis (Missouri, EUA). Agrupats per la Junta Organitzadora del ja anarquista Partit Liberal Mexicà (PLM), els opositors a Díaz començaren a preparar la insurrecció armada, després de considerar que ja no era possible transformar el sistema polític mexicà per la via legal com pensaven en 1901. En aquest context arribaren a Cananea Enrique Bermúdez, José López i Antonio de Pío Araujo, activistes del PLM, amb la finalitat de reforçar l'agitació i la propaganda en l'organització obrera. Amb els obreres formaren un seminari anomenat «El Centenari», però quan els agitadors magonistes van ser detectats pels guàrdies de la mina i hagueren de fugir, aquest ja havien establert contacte amb Esteban Baca Calderón, Manuel M. Dieguez i Lázaro Gutiérrez de Lara que formaren l'organització secreta «Club Liberal de Cananea», lligada a l'anarquista PLM per preparar la revolució contra Porfirio Díaz. L'1 de juny de 1906 els 5.360 treballadors de la CCCC d'origen mexicà demandaren l'equiparació dels salaris als dels seus 2.200 companys miners nord-americans que també treballaven per a la mateixa companyia --els mexicans cobraven 3.50 pesos diaris, mentre els nord-americans 5 pesos diaris pel mateix treball-- i unes jornades laborals de vuit hores. Com que aquestes demandes no van ser escoltades, els minaires van fer una crida a la vaga, acció que mai no s'havia vist en la història de Mèxic i que marcarà una fita en l'època porfiriana. Els vaguistes portaven com a símbols la bandera mexicana i un estendard amb un bitllet de cinc pesos, quantitat demandada com a salari mínim. El moviment fou encapçalat pels treballadors Juan José Ríos, Manuel M. Diéguez i Esteban Baca Calderón, els quals cridaren a la vaga just en el moment de sortir de les oficines de Greene i davant la negativa d'aquest a venir a la raó. Quan la marxa obrera es manifestava, en passar per una fusteria de la companyia, els treballadors nord-americans prengueren les armes i descarregaren els seus fusells, morint dos vaguistes i resultant nombrosos obrers ferits. En resposta a aquesta agressió els obrers mexicans atacaren amb pedres, resultant morts diversos miners nord-americans --entre ells  William Metcalf, Conrad Kubler, Bert Rusler i els germans George-- i entaulant-se una batalla campal entre els obrers rivals. Els treballadors nord-americans perseguiren els mexicans arreu del poble i els expulsaren cap a les muntanyes, però fugint els mexicans calaren foc una fusteria on els primers treballaven. Greene, mentrestant, acudí al cònsol nord-americà, qui demanà ajuda al govern del veí Estat d'Arizona i un escamot de 275 rangers, comandat pel capità Thomas H. Rynning, fou enviat per controlar la situació. El 2 de juny aquest grup entrà armat en territori mexicà amb l'excusa de custodiar la tienda de raya–establiment comercial en una hisenda o explotació, on es venen mercaderies als treballadors a compte dels seus salaris-- i les instal·lacions mineres, i, amb el suport de la policia rural porfidista, perseguiren i assassinaren qualsevol vaguista que oferís resistència. Els minaires acudiren al governador de Sonora, Rafael Izábal, per exposar les seves demandes, però en el trajecte van ser agredits pels rangers, escampant-se el combat pel poblat. Durant la nit, les tropes nord-americanes hagueren de ser retornades al seu país. El 3 de juny es declarà la Llei marcial a Cananea i el moviment quedà gairebé controlat. Els líders miners, com ara Baca Calderón i altres integrants del PLM, van ser agredits i tancats a la presó política de San Juan de Ulúa. El resultat de les dues jornades de lluita va ser de 23 morts i 22 ferits, més de 50 detinguts i centenars de fugitius aterrats. El 6 de juny les activitats mineres tornarien a la normalitat amb la submissió dels obrers. A la vaga de la Cananea li seguirien les insurreccions que s'engegaren per començar una Revolució Social a Mèxic el 18 de setembre de 1906, que fou descoberta i reprimida per la policia política de Porfirio Díaz i per detectius nord-americans. El pla subversiu llibertari del PLM, que incloïa tornar a Cananea i unir-se als indis yaquis, va haver de ajornar-se. En 1911 Greene va morir a causa d'un accident amb el seu carruatge i en 1917 la CCCC fou adquirida per The Anaconda Copper Minig Company. En 1917 es va escriure un corrido titulat La cárcel de Cananea que rememora l'incident. Actualment la presó municipal de Cananea, construïda en 1903 al centre de la ciutat, és el«Museu de la Lluita Obrera», on es realitzen exposicions sobre la història del moviment obrer de la indústria minera. La mina de Cananea sempre ha estat escenari de disputes obreres, l'última el gener de 2008 amb una vaga que durà cinc mesos.

***

Portada del primer número de "Revolución"

- SurtRevolución: L'1 de juny de 1907 surt clandestinament a Los Ángeles (Califòrnia, EUA) el primer número de Revolución, successor temporal de Renovación, editat per Ricardo Flores Magón, Antonio I. Villarreal, Práxedis Guerrero, Manuel Sarabia, Lazaro Gutiérrez de Lara i altres, membres del Partit Liberal Mexicà. La publicació exhortava a l'ocupació de terres, a l'antiparlamentarisme, a l'aixecament armant revolucionari i a una guerra de pobres contra rics. Per aquesta data el cap de Ricardo Flores Magón tenia preu: 25.000 dòlars, i l'agost d'aquest mateix any, els revolucionaris van ser descoberts i detinguts. En 1908 Enrique Flores Magón, Modesto Díaz i Práxedis Guerrero reemprengueren l'edició del periòdic, però el maig va quedar definitivament clausurat ja que la policia secreta va entrar violentament a la impremta on s'editava Revolución i va empresonar els tres revolucionaris per «libel criminal»; Díaz morirà a la presó  i Práxedis i Enrique aconseguiran la llibertat gràcies a Arizmendez i a Ulibarri.

***

Portada del primer número d'"Ámanhã"

- Surt Ámanhã: L'1 de juny de 1909 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del periòdic quinzenal Ámanhã. Revista popular de orientação racional (Demà. Revista popular d'orientació racional). Dirigida per Grácio Ramos i Pinto Quartim, aquesta publicació anarquista de qualitat tractava temes d'actualitat de l'època, realitzat apologies de l'amor lliure, del divorci, de la pedagogia llibertària, de l'ateisme, de filosofia, d'història, d'economia, de la nova ortografia, etc. Hi van col·laborar António C. Altavila, Augusto Casimiro, Bento Casimiro, Bento Faria, Coriolano Leite, Emílio Costa, José Bacelar, Manuel Ribeiro, Pinto Quartim, Tomás da Fonseca, Dikran Elmassian, Deolinda Lopes Vieira, Joã Branco, Anjelo Jorje, Antonio Cobeira, Lucinda Tavares, Rosalina Ferreira, Araujo Pereira, Lopo Gil, José Carlos de Souza, Jules Simon, Afonso de Bourbon, Antonio Cardoso, Ernesto Herrera, Mendes Assunção, José Simões Coelho, Antonio da Costa Oliveira, Élisée Reclus i Piotr Kropotkin, entre d'altres. El número 4 n'és un especial dedicat a Élisée Reclus. En sortiren 6 números, l'últim el 15 d'agost de 1909.

***

Portada d'un exemplar de "La Vie Anarchiste"

- SurtLa Vie Anarchiste: L'1 de juny de 1911 surt a Reims (Xampanya, França) el primer número del periòdic mensual de caràcter anarcoindividualista La Vie Anarquiste. Libre tribune anarchiste, que proposava la regeneració individual per mitjà de la reforma naturista de les maneres de viure. El gerent n'era H. Richard i, a partir de març de 1912, Georges Butaud, que l'editarà a la comunitat de Bascon (Château-Thierry) i finalment a Saint-Maur-des-Fossés (regió parisenca). El periòdic deixarà de publicar-se, a partir de la declaració de guerra, l'1 d'agost de 1914 (27 números en total) i almenys va editar dos fullets: Mon point de vue de l'anarchisme individualisme (1911), d'Émile Armand, i L'individualisme anarchique et sa pratique (1913), de Georges Butaud. N'eren col·laboradors, entre d'altres, Sophie Zaïkovska (companya de Butaud), Chapoton, R. Paquet, Francisque Faye, Robert Collino (Ixigrec) i Pierre Nada.

***

Portada del primer número de "Le Bulletin Libertaire"

- Surt Le Bulletin Libertaire: L'1 de juny de 1921 surt a Brussel·les (Brussel·les, Bèlgica) el primer número de Le Bulletin Libertaire. Organe du Groupe Libertaire de Bruxelles. Editat per Ernest Tanrez (Ernestan), la redacció i l'administració es trobaven al Café du Cyne de la Gran Place de Brussel·les. La major part dels articles van ser signats per inicials i l'únic nom que apareix és el d'Ernestan. Només en sortí un altre número el juliol d'aquell any.

***

Capçalera de l'últim número de "Marinarbetaren"

- Surt Marinarbetaren: L'1 de juny de 1924 surt a Estocolm (Suècia) el primer número del periòdic mensual anarcosindicalista Marinarbetaren. Arbetare i alla land, förena er! (El Treballador Marítim. Treballadors de tots els països, uniu-vos!). Portava l'epígraf «Una injustícia contra unés una injustícia contra tots». Era l'òrgan oficial de la Secció d'Estocolm de la Marintransportarbetarnas Industriella Union Núm. 510 (MTAIU Núm. 510, Sindicat de Treballadors del Transport Marítim Núm. 510) de l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Ressenyava moltes notícies sobre el sindicalisme de la marina mercant d'arreu del món i gasetilles traduïdes de l'anglès. Trobem articles i notes d'H. Anderson, C. G. Andersson, Oscar Augustson, F. Andrén, T. Flynn, N. N. Frogner, T. Mc Gill, Wm. Green, Peak Halyard, Uno Johansson, Arturo Lazcano, Sam Murray, Ture Nerman, Frank Norman, James Olsson, Otto Rieger, Carl Setterquist, Charle Shultz, Walker C. Smith, George Speed, Mimer Tonning, entre d'altres. El número 6, de l'1 de novembre de 1924, és un especial sobre l'anarcosindicalista Joe Hill. En sortiren 11 números, l'últim (doble) el març-abril de 1925. El sindicat IWW romangué a Suècia entre 1920 i ben entrats els anys trenta.

***

Pamflet de convocatòria de la manifestació de suport dels estudiants de Columbia al Maig francès

- Suport de Columbia al Maig francès: L'1 de juny de 1968 a Nova York (Nova York, EUA) la Coalició per un Moviment Antiimperialista i el Comitè de Coordinació de la Vaga d'Estudiants de la Universitat de Columbia realitzen davant el Consolat de França una manifestació en suport dels estudiants i treballadors francesos aixecats al crit de «De Gaulle! Up against the wall!» (De Gaulle! Contra la paret!». En aquestes dates molts de cartells realitzats per l'Atelier Populaire de l'Escola Nacional Superior de Belles Arts de París es van distribuir i penjar a la Universitat de Columbia, ja que els estudiants francesos consideraven els alumnes d'aquesta universitat com a un antecedent intel·lectual i d'acció de la seva revolta.

Anarcoefemèrides

Naixements

Història il·lustrada de Robin i de Lochard, segons les idees de "L'Éducation Libertaire"

- Albert Laisant: L'1 de juny de 1873 neix a França el militant anarquista i francmaçó Albert Laisant. Era fill de l'intel·lectual anarquista Charles Ange Laisant. La trobada amb Sébastien Faure li va descobrir l'anarquisme, ideal que encomanarà a son pare, i que ell també transmetrà a sos dos fills, Maurice i Charles. Entre 1899 i 1901 va ser l'ànima del periòdic L'Éducation Libertaire, òrgan de la Lliga per l'Educació Llibertària creada el juny de 1897. Va ser un dels signants en 1901 de la crida contra la condemna de Laurent Tailhade per un article publicat en Le Libertaire. En 1925 va publicar la novel·la infantil Magojana: le maître du secret. Albert Laisant va morir el 23 de novembre de 1928 a París (França) i està enterrat en el columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Lucien Jean

- Lucien Jean: L'1 de juny de 1908 mor a París (França) l'escriptor anarquista Lucien Dieudonné, més conegut com Lucien Jean. Havia nascut el 20 de maig de 1870 a París (França). Era fill d'una modesta família treballadora d'origen alsacià. De petit assistí a l'Escola Municipal i després fou alumne de l'Escola Turgot; sa mare l'educà en la religió catòlica. Orfe de pare als 16 anys, tingué una salut molt delicada. En 1886 es va fer empleat municipal i entrà com a auxiliar a la Prefectura del Sena de París. Més tard, treballà com a dissenyador en una oficina municipal de l'Avinguda Victoria. Cap al 1895 començà a freqüentar les reunions literàries, com la de la redacció de La Plume, i els cercles anarquistes, on destacà com a orador. Assistí, sobretot, a les reunions anarquistes de la Montagne-Sainte-Geneviève, on va fer amistat amb Zo d'Axa, Jules Guérin, Victor Barrucand, Louis Lumet, Émile Janvion i Georges Deherme, entre d'altres, i les de «L'Art Social», celebrades a Belleville o a Ménilmontant. Escriptor reconegut, només tingué temps per autopublicar-se 200 exemplars d'un petit llibre Dans le jardin (1901) i dos petits opuscles Un vieil homme (1905) i Souvenirs de l'hôpital (1906). Fou col·laborador de nombroses revistes anarquistes i d'avantguarda (Antée, L'Art Social, L'Enclos,L'Ermitage, L'Humanité Nouvelle, Le Mercure de France,La Nouvelle Revue Française,Le Parti Ouvrier, La Plume, La Société Nouvelle, etc.) i fundà la publicació mensual Aujourd'hui, que només publicà quatre números entre el 15 d'abril i l'agost de 1902. En 1904 fundà, amb Émile Janvion i Charles-Louis Philippe, el Sindicat Parisenc d'Empleats Municipals (SPEM), de caire llibertari, adherit a la Confederació General del Treball (CGT). En 1910 son amic Georges Valois arreplegà alguns dels seus millors escrits i els publicà sota el títol de Parmi les hommes, que tingué una segona edició en 1960. Exercí una gran influència sobre Charles-Louis Philippe, el qual el va fer servir en dues ocasions com a model literari: per al seu Louis Buisson en Bubu de Montparnasse i per al seu Lucien Teyssèdre en Croquignole. Lucien Jean va morir l'1 de juny de 1908 a París (França) d'una pleuresia mal curada. Sa vídua, amb qui tingué dos infants (Jean i Lucienne), fruit d'una mena de mania persecutòria, destruí records i escrits deixats per son marit. El crític literari anarquista Henry Poulaille el reivindicà en la seva nòmina d'«escriptors proletaris» i en 1942 publicà el seu llibre L'homme tombé dans un fossé. Michel Ragon també el distingí. En 1952 Louis Lanoizelée publicà l'assaig biogràfic Lucien Jean. L'écrivain, l'apôtre.

***

Ugo del Papa

- Ugo del Papa: L'1 de juny de 1916 mor a Carrara (Toscana, Itàlia) el propagandista i sindicalista anarquista Ugo del Papa. Havia nascut el 18 de setembre de 1875 a Carrara (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Romualdo del Papa i Lucia Pracchia. Assistí a l'escola molt poc temps i entrà a formar part del moviment anarquista de molt jove, adquirint una important cultura autodidacta gràcies a la lectura d'opuscles i periòdics llibertaris. Marbrista de professió, el 22 d'agost de 1894 va ser condemnat pel Tribunal de Massa a cinc mesos de presó i a una multa de 250 lires per «crits sediciosos» arran del«Motí de la Lunigiana»; fou excarcerat el 21 d'octubre de 1895. En aquests anys milità en el Circolo Rivoluzionario Collettivista (CRC). El 26 de novembre de 1901 fou un dels fundadors de la impremta «Tipografia Cooperativa Sociale» («La Tipogràfica»), la qual publicà el periòdic anarquista Combattiamo (1902-1904). Perseguit per aquestes activitats, va ser jutjat i condemnat el 14 de juliol de 1902 a set mesos per «associació de malfactors», pena que finalment va ser anul·lada, i, el 23 de desembre, a dos mesos per ser l'editor del periòdic anarquista La Sentinella. Fugint d'aquesta condemna de dos mesos de presó, marxà primer a Marsella (Provença, Occitània) i després s'embarcà cap a Amèrica, arribant a Nova York (Nova York, EUA) el maig de 1904. A Nova York freqüentà els cercles anarquistes de l'emigració italiana i treballà com a picapedrer. Mentrestant les condemnes que tenia van ser anul·lades arran de l'amnistia del 16 de setembre de 1905, però decidí restar als Estats Units. El novembre de 1911 retornà a Carrara, on esdevingué l'ànima de l'anarquisme local. Detingut, va ser condemnat a vuit mesos de presó com a director de «La Tipogràfica» arran de la seva fallida en 1906, però en l'apel·lació es va poder demostrar que en aquell any era als EUA i el 16 de març de 1912 va ser alliberat. Formà part del grup anarquista de Carrara «Luce i Verità» i amb Alberto Meschi fundà el «Fascio Anarchico» de Carrara, que arreplegava tots els grups anarquistes de la zona. En aquestaèpoca fou detingut de bell nou per fer propaganda contra la guerra colonial a Líbia. Fins al 1915 encapçala la Cambra del Treball local, de la qual va ser nomenat vicesecretari i Alberto Meschi el secretari, realitzant una important tasca d'organització contra la patronal. L'estiu de 1911, després d'una vaga de dues setmanes, els treballadors del marbre havien aconseguit les primeres reivindicacions, especialment la jubilació. La primavera de 1913 els treballadors del pla de Carrara, Massa i Versilia guanyaren la conquesta històrica de les vuit hores, i, a mitjans d'aquest any i principis de 1914, la Cambra del Treball es va veure obligada a defensar-se del locaut patronal. L'11 de gener de 1914 es produí una misteriosa i innòcua explosió al pati d'una comissaria de policia de Carrara, de la qual van ser acusats i detinguts Meschi, Riccardo Sacconi i ell mateix. Un cop lliures el 31 de gener, van patir un boicot patronal sense precedents. En aquesta època fou redactor de l'òrgan d'expressió de la Cambra del Treball Il Cavatore i del periòdic anarquista local Il'94, ambdós fundats en 1911. Malgrat el seu estat de salut crònicament fràgil, que havia empitjorar després del llarg empresonament a Massa de 1912 acusat d'«incitació a l'odi de classe», assistí a la Congrés Anarquista contra la Guerra celebrat a Pisa el 27 de gener de 1915. Malalt de tuberculosi, Ugo del Papa va morir l'1 de juny de 1916 a Carrara (Toscana, Itàlia). Sos fills Romualdo i Lina continuaren la seva lluita anarquista.

***

Attilio Bulzamini

- Attilio Bulzamini: L'1 de juny de 1938 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Attilio Bulzamini. Havia nascut l'11 de novembre de 1890 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Ercole Bulzamini i Agnese Zuffa. Després de fer els estudis primaris, durant l'adolescència s'acostà al moviment anarquista. Després de la Gran Guerra marxà a Milà on treballà com a maquinista dels ferrocarrils i milità en els grups llibertaris de la capital llombarda. En 1920 participà activament en el moviment d'ocupació de fàbriques i la policia el qualificà de«destacat propagandista revolucionari». En aquests anys esdevingué amic íntim d'Errico Malatesta, amb qui mantindrà correspondència durant tota sa vida. Després de l'atemptat al teatre Diana del 23 de març de 1921, formà part dels grups de suport als companys detinguts. Constantment vigilat i perseguit, va ser acusat per les autoritats d'ajudar els militants cercats a exiliar-se clandestinament. En 1923, després de ser violentament agredit per un escamot feixista, va ser acomiadat dels ferrocarrils i es va veure obligat a viure en la semiclandestinitat, treballant a l'empresa«Breda» a Sexto San Giovanni (Llombardia, Itàlia), però continuant amb la militància. L'octubre de 1927, després de ser novament acomiadat, emigrà clandestinament a Suïssa, on treballà com a mecànic en la indústria metal·lúrgica. D'antuvi s'instal·là a Ginebra i al cantó de Valais i després a Zuric. A Suïssa s'assabentà que son germà Pasquale, també militant anarquista, havia resultat mor el 31 d'octubre de 1928 a Viareggio (Toscana, Itàlia) arran de l'agressió que patí a mans d'un escamot feixista uns dies abans. Malgrat les condicions penoses que patí a Suïssa (llargs períodes de desocupació, problemes de salut causats per la seva úlcera duodenal, amenaça permanent d'expulsió, etc.), continuà militant en el moviment llibertari, sempre amb el suport de sa companya Carolina Bafarra. Mantingué estrets contactes amb el grup de Luigi Bertoni, que editava el periòdic Il Risveglio / Le Réveil, i continuà amb la correspondència amb Malatesta i sa companya Elena Melli. Entre l'11 i el 12 de novembre de 1933 representà, amb Giuseppe Spotti i Guido Rusconi, els anarquistes italians refugiats a Suïssa en el Congrés Anarquista dels Refugiats Italians que tingué lloc a Puteaux (Illa de França, França) i que donà lloc a la Federació Anarquista dels Pròfugs Italians (FAPI). Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 fou el delegat de Zuric en el Congrés Anarquista Italià celebrat a Sartrouville (Illa de França, França), promogut per Camillo Berneri i on es va fundar el Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària (CAAR). El juliol de 1936, en assabentar-se de l'aixecament feixista a Espanya, abandonà Suïssa i, amb Berneri i altres, marxà immediatament a Barcelona (Catalunya), on s'enrolà en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Responsable d'una bateria al front d'Aragó, l'agost de 1936 participà en els combats de Monte Pelado. El setembre d'aquell any, a instàncies de Berneri, s'integrà en el grup italià«Errico Malatesta», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). També va ser membre del grup «Michele Angiolillo». El novembre de 1936 marxà a Suïssa per veure sa companya i renovar el seu permís de residència, però va ser immediatament detingut i expulsat amb sa parella per «violació de la neutralitat suïssa». Ambdós es refugiaren a França i ell després passà a Catalunya. Amb l'anarquista Pio Turroni, també milicià en la Columna Ascaso, i altres companys, presentà a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) un projecte d'atemptat contra Benito Mussolini, però no va ser acceptat per la dificultat organitzativa. Retornà al front enquadrat en la 28 Divisió, però el gener de 1937 va ser hospitalitzat a Barcelona per a ser operat de la sevaúlcera duodenal. El març d'aquell any, acabada la convalescència, retornà als fronts. El setembre de 1937 obtingué una llicència i va fer una estada a Marsella per reunir-se amb sa companya i després de bell al camp de batalla. Molt dèbil físicament, al front va contreure la febre tifoide. Ingressat, Attilio Bulzamini va morir l'1 de juny de 1938 en un hospital de Barcelona (Catalunya).

Attilio Bulzamini (1890-1938)

***

Frank Tannenbaum

- Frank Tannenbaum: L'1 de juny de 1969 mor a Nova York (Nova York, EUA) l'historiador, sociòleg, economista, criminalista, sindicalista i activista llibertari Frank Tannenbaum. Havia nascut el 4 de març de 1893 a Brody (Galítsia, Imperi austrohongarès; actualment pertany a Lviv, Ucraïna), en una família jueva pagesa. En 1904 emigrà amb sos pares i sos germans petits (Louis i Estelle) als Estats Units d'Amèrica. En una granja de Berkshire Hills (Great Barrington, Massachusetts, EUA) passà la infància i assistí a l'escola elemental, alhora que estudià les bases teològiques del judaisme. Quan tenia 13 anys marxà a la ciutat de Nova York, treballant durament en diferent feinetes (mosso, ascensorista, cobrador d'autobusos, etc.). Durant les nits estudià a l'Escola Moderna Ferrer de Manhattan i entrà en contacte amb el moviment anarquista, coneixent a diferents activistes i intel·lectuals llibertaris (Emma Goldman, Alexander Berkman, Lincoln Steffens, Sasha Berkman, etc.). A mitjans de 1910 s'afilià al sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), del qual esdevingué ràpidament un destacat militant. L'1 de març de 1914 encapçalà una marxa de l'Exèrcit dels Desocupats, grup format per uns tres-cents treballadors sense feina, que ocupà pacíficament l'església de St. Alphonsus, al West Broadway del sud de Manhatttan, demanant pa i sostre; dies després a aquesta iniciativa es van anar sumant altres concentracions a altres esglésies, demanant una jornada laboral màxima de vuit hores diàries i un salari mínim de tres dòlars al dia. Detingut per aquest fet, va ser portat a la penitenciaria de Blackwell's Island de Nova York; en el seu judici es defensà ell tot sol i va ser condemnat a un any de presó i a 500 dòlars de multa. Entre 1915 i 1916 participa activament en les vagues de les refineries petrolíferes de Bayonne (Nova Jersey, EUA) i el juny de 1915 va ser detingut com a«agitador» –Emma Goldman va escriure sobre la seva detenció i empresonament en les seves memòries Living my life (1931). Max Eastman li va oferir una feina temporal en el periòdic Masses,òrgan wobblie, on col·laborà durant tres mesos i on va escriure tres articles sobre les condicions i les precarietats de la vida carcerària. Amb aquest punt de partida, s'interessà per l'anàlisi sociològic del crim i per l'organització de les presons nord-americanes, recorrent setanta penitenciaries. Gràcies al seu amic Thomas Mott Osborne, director de presons, obtingué, amb identitat falsa, un confinament voluntari d'una setmana a la presó de Sing Sing i amb aquesta experiència va escriure tres llibres: Wall Shadows. A Study in American Prisons (1922), Osborne of Sing Sing (1933) i Crime and the community (1938). L'estiu de 1915 ingressà al Columbia College, on conegué l'editor jueu Joseph Freeman, que més tard publicarà les revistes The Liberador i The New Masses. En 1917 ingressà en el sindicat reformista American Federation of Labor (AFL, Federació Americana del Treball). Entre agost de 1918 i febrer de 1919 realitzà el servei militar en un destacament de Carolina del Sud i en aquest temps pogué observar de prop les plantacions de cotó, el racisme i la violència del Ku Klux Klan, experiència que li va servir per al seu llibre Darker phases of the South (1924). En 1921 es graduà amb menció honorífica en Economia i Història al Columbia College i aconseguí entrar en la prestigiosa societat acadèmica Phi Beta Kappa. En 1921 publicà la seva primera obra, The Labor movement. Its Conservative Functions and Social Consequences, que dedicà al professor anarquista John Dewey. Entre 1922 i 1923 col·laborà en la revista Century i viatjà a Mèxic per conèixer de base la seva problemàtica política i social. En 1924 aquesta revista canvià el nom per Survey i passà a ser dirigida per Thomas Mott Osborne, col·laborant intel·lectuals esquerrans de primera línia (John Dewey, Samuel Gompers, Ernest Gruening, Samuel Guy Inmman, etc.). Com a corresponsal a Mèxic d'aquesta revista, realitzà nombroses entrevistes a personatges en ple procés revolucionari (Plutarco Elías Calles, Felipe Carrillo Puerto, Manuel Gamio, Carleton Beals, Pedro Enríquez Ureña, José Vasconcelos, Ramón Negri, Dr. Atl, Diego Rivera, etc.), a més de escriure articles sobre diversos temes mexicans (la revolució, la reforma educativa, l'estabilitat política, la reforma agrària, les associacions agràries i laborals, les relacions Església i Estat, l'art, l'indi, etc.), recorrent els Estats Units de Mèxic de punta a punta. En aquesta època formà part de la Confederació Regional Obrera Mexicana (CROM). En el seu segon viatge a finals de 1923 i 1924 fou testimoni dels conflictes entre Álvaro Obregón i Adolfo de la Huerta (Rebel·lió delahuertista), fent costat el primer. A finals de 1924 amb Samuel Gompers com a delegats de l'AFL viatjaren des de Texas a la ciutat de Mèxic per assistir a la presa de possessió de Plutarco Elías Calles el 30 de novembre. Realitzà diverses investigacions sobre l'educació rural mexicana i fou assessor del president Lázaro Cárdenas, que esdevingué un dels seus millors amics. En aquests anys va estar constantment vigilat per agents de l'FBI. A Washington ingressà en el primer programa de doctorat de l'acabada de crear Facultat d'Economia de Brookings Institution i escrigué la tesi The mexican agrarian Revolution, que fou publicada en 1929. En 1932 ensenyà criminologia a la Universitat de Cornell. En 1935 entrà com a professor d'Història d'Amèrica Llatina a la Universitat de Columbia (Nova York) i en 1944 fundà la càtedra «Latin American Seminar» en aquest centre universitari. En 1965 es retirà de la tasca docent. Entre les seves obres destaquen Wall Shadows (1922), The Mexican agrarian revolution (1930), Peace by revolution (1933), Whither Latin America? (1934), Slave and citizen. The Negro in the Americas (1947), Mexico: the struggle for peace and bread (1950), Crime and the Community (1951), A philosophy of labor (1951), The United States and Latin America (1959) i Ten Keys to Latin America (1962), entre d'altres. El seu arxiu es conserva a la Biblioteca Butler de la Universitat de Columbia.

Frank Tannenbaum (1893-1969)

***

Anagrama de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL)

- Cristóbal Parra: L'1 de juny de 1984 mor a Charlaval (Provença, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Cristóbal Parra. Havia nascut en 1912 a Elda (Vinalopó Mitjà, País Valencià). Començà a militar molt jove en el moviment llibertari d'Elda, destacant en les Joventuts Llibertàries i en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la junta rectora del qual fou membre. Entre 1935 i 1936 col·laborà en la revista Proa, fundada per Vicente Galindo (Fontaura). En acabar la guerra passà a França i, després de d'un temps tancat en un camp disciplinari per haver escapat d'una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), visqué a Montalban i, a partir de 1940, a Tolosa de Llenguadoc, on treballà en una fàbrica d'espardenyes i participà activament en la reorganització de les Joventuts Llibertàries en l'Exili. En 1945 col·laborà en la revista Impulso de Tolosa, creada per Felipe Alaiz i Ildefonso Rodríguez per oposar-se a la moció col·laboracionista adoptada arran d'una assemblea plenària portada a terme a Tolosa en 1944. En 1946 va ser nomenat responsable de Propaganda de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i s'encarregà de portar les estadístiques del Comitè de Relacions de la Regional de Llevant de la CNT en l'Exili. El març de 1946, arran del Congrés de l'FIJL de Tolosa, fou nomenat secretari general d'aquesta organització i desaprovà el Comitè Regional escissionista de les Joventuts Llibertàries lligades a la tendència col·laboracionista. En 1947 col·laborà en Inquietudes. Revista de las Juventudes Libertarias. En el Congrés de 1947 fou nomenat director del setmanari de l'FIJL Ruta, en substitució de Rodríguez Zurbarán. En aquests anys participà en nombrosos mítings (Montalban, Montpeller, Lió, Clarmont d'Alvèrnia, Marsella, etc.), moltes vegades amb Joan Sans Sicart, Alejandro Lamela i els germans Lapeyre. En 1948, amb sa companya Azucena Adell, filla del militant llibertari Rafael Adell, s'instal·là a Charlaval, on va fer feina de pagès. Rebutjà la direcció de Ruta i en 1952 la secretaria de les Joventuts Llibertàries, lliurant-se únicament a la militància en el sindicat anarcosindicalista. Fou nomenat secretari de la Federació Local de la CNT d'Alleins i en 1962 fou el responsable de Propaganda de la Zona A (Provença i Costa Blava), càrrec que ocupà també en 1968 i a començament dels anys vuitanta. Trobem articles seus enCNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir,Inquietudes, Nueva Senda, Proa, Ruta, Solidaridad Obrera, Umbral, etc.

 Escriu-nos

Actualització: 01-06-13


Viewing all articles
Browse latest Browse all 10527

Latest Images

Trending Articles