Anarcoefemèrides del 24 de novembre
Esdeveniments
-
Surt Foglio di
Propaganda: El 24 de novembre
de 1901 surt a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el pamfletFoglio di
Propaganda socialista-anarchica
(Full de Propaganda socialista-anarquista). Aquest full volant, editat
per
l'anarquista Arnaldo Cavallazzi a la seva «Tipografia
Cavallazzi» de Castel
Bolognese, recollia un article aparegut en la publicació
anarquista romana L'Agitazione
contra la introducció en la
legislació laboral de l'Institut dels«Probi-viri», sort de tribunal del
treball amb funcions conciliadores en els conflictes sindicals. Els probi-viris («homes de
bé») eren una
mena d'àrbitres investits d'«autoritat
moral» per mitjançar en conflictes
interns de diferents institucions. Aquesta figura es va
institucionalitzar a
Itàlia per la Llei 295, del 15 de juny de 1893, que va donar
l'oportunitat a
les empreses per establir col·legis de probi-viris
per resoldre els conflictes laborals interns, especialment entre els
empleats i
els empresaris. El moviment anarquista italià sempre va
estar en contra d'aquesta
institució jurídica.
***
- Estrena d'El Proceso Ferrer: El 24 de novembre
de 1931
s'estrena al Teatre Talia de Barcelona, a càrrec de la«Companyia d'Anito
Tormo», el drama històric en tres actes,
distribuïts en deu quadres, d'Eduard
Borràs El Proceso Ferrer, una de les
primeres obres dramàtiques basades
en la història de Francesc Ferrer i Guàrdia i la
Setmana Tràgica. L'actor
Aurelio Pardo interpretà Ferrer i Guàrdia i
l'actriu Anita Tormo va fer de
Soledad Villafranca, la companya del pedagog. En l'obra apareixien
altres
personatges, com ara Anselmo Lorenzo, Josep Ferrer o
Cristóbal Litrán. L'obra va
ser publicada aquell mateix any per la reputada Casa Editorial Maucci,
fet que
li donà una repercussió important i una
distribució als quioscos barcelonins.
La publicació afegí els «Comentarios de
la prensa europea al fusilamiento de
Francisco Ferrer Guardia», així com part dels
discursos pronunciats durant les
sessions parlamentàries de l'abril de 1911 referents a la
revisió del «Procés
Ferrer» pels diputats a Corts. Es van reproduir textos
d'Alejandro Lerroux,
Salvatella, Pablo Iglesias, Sol y Ortega, i Albornoz, que assenyalaven
el
ministre de Governació Juan de La Cierva y
Peñafiel com a culpable de la
premeditació i de la manca de legalitat de tot el
procés judicial. Tots
insistien en la innocència de Ferrer i Guàrdia
pel que feia els fets de la
Setmana Tràgica barcelonina.
Naixements
- Prosper-Olivier Lissagaray: El 24 de novembre de 1838 neix a Aush (Gascunya, Occitània) el periodista socialista i communard Hippolyte Prosper-Olivier Lissagaray (Lissa). Nascut en una família basca, després dels seus estudis de Filologia Clàssica i d'un viatge a Amèrica, es va instal·lar a París en 1860, on va crear una mena d'Universitat Popular («Conferències Literàries de la rue de la Paix»), amb el suport de diversos intel·lectuals (Jules Vallès, Eugène Pelletan, Charles Floquet, Élisée Reclus, etc.), i on feia xerrades sobre literatura i editava laRevue des cours littéraires. En 1864 va publicar la conferència Alfred de Musset devant la jeunesse. L'agost de 1868 va fundar a Aush el periòdic L'Avenir du Gers, on va criticar l'Imperi. Es va batre en duel amb el seu cosí, el diputat bonapartista Plaul de Cassagnac. En aquesta època va col·laborar en diversos periòdics, com ara La Réforme, de Vermorel, i La Marseillaise, de Rochefort. Mentrestant, multes i penes de presó no van deixar de caure-li, ja fossin per difamació vers l'Estat o per «incitació a l'odi governamental». El 10 de maig de 1870 va fugir a Bèlgica per escapar d'una condemna d'un any de presó. Va tornar a França amb la caiguda de l'Imperi i va ser nomenat per Gambetta comissari de Guerra a Tolosa de Llenguadoc, organitzant els exèrcits de reserva. Traslladat al front el gener de 1971, allà li sorprèn l'armistici. Desmobilitzat, va tornar a París el 18 de març de 1871 amb l'esclat de la revolució, però no va voler ser ni membre, ni militar, ni funcionari, ni empleat de la Comuna, només va voler servir-la com a periodista llançant L'Action i Le Tribun du Peuple, i com a combatent durant la Setmana Sagnant. D'antuvi es va refugiar a Brussel·les (Bèlgica), on va publicar Les huit journées de mai derrière les barricades (1871), primer esborrany de la seva història de la Comuna, i després al Regne Unit, on va fer cursos i conferències. En 1873, a Brussel·les, va publicar La vision de Versailles, evocació literària dels malsons dels jutges de Versalles que assisteixen a la resurrecció de les seves víctimes. Va freqüentar la casa de Karl Marx a partir de 1874 i sembla que va haver projectes de matrimoni entre ell i Eleanor, tercera filla de Marx. Amnistiat en 1880 amb l'últim grup de communards, va tornar a París, on va crear el periòdic La Bataille, que tindrà dues etapes (1882-1885 i 1888-1893). Va lluitar pel socialisme, denunciant el general Boulanger i defensant Dreyfus, però sense adherir-se mai a cap partit i propugnant sempre la unió de tots els sectors de la família socialista; va simpatitzar pels blanquistes anticlericals, pels anarquistes i va ser sempre fidel al seu amic llibertari Amilcare Cipriani. Va ser candidat a les eleccions legislatives en 1885 i 1893. La seva Histoire de la Commune de 1871, publicada a Brussel·les en 1876 i augmentada en la reedició de París de 1896,és la millor història mai no escrita, pel seu rigor i informació, sobre aquest esdeveniment revolucionari, i que va estar molts anys prohibida a França. Prosper-Olivier Lissagaray va morir el 25 de gener de 1901 a París (França). En 1991 René Bidouze li va dedicar una biografia, Lissagaray, la plume et l’épée.
***
- Aaron Bandler: El
24 de novembre de 1866 neix a Mourmelon-le-Grand (Xampanya-Ardenes,
França)
l'obrer aprestador anarquista Joseph Aaron Bandler, conegut com Le Juif (El Jueu). El 26 d'abril de 1890
va ser jutjat per haver aferrat cartells de Le
Père Peinard au Populo pels carrers de Reims
(Xampanya-Ardenes, França), on
residia. La policia el qualificà de «violent i
perillós» i figurava en la
llista d'anarquistes de Reims establerta el 29 de març de
1892 pel prefecte de
policia. El 29 de juny de 1894 va ser detingut a Reims per insultar la
memòria
del president de la República francesa Sadi Carnot,
assassinat per l'anarquista
Sante Geronimo Caserio cinc dies abans, per complicitat en homicidi
voluntari i
per participació en «associació de
malfactors».
***
- Albert Joseph:El 24 de novembre de 1875 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) el militant i propagandista anarcoindividualista Albert Joseph, més conegut com Albert Libertad o Libertad. De pares desconeguts, fou confiat a l'assistència pública. A resultes d'una malaltia durant la joventut, perdrà l'ús de les cames i s'haurà de desplaçar mitjançant crosses. Després d'estudiar a l'institut de Bordeux, en 1894 va fer de comptable. A partir de 1896 començà a propagar l'anarquisme en reunions públiques. Com que estava sotmès a l'assistència pública, haurà d'esperar tenir la majoria d'edat (21 anys) per abandonar Bordeus. En 1897 marxà a París, on viurà al carrer o als asils de nit abans d'instal·lar-se a les oficines de Le Libertaire, periòdic en el qual col·laborarà des de l'any següent. El 5 de setembre de 1897 interrompí violentament el servei religiós a l'església del Sacré-Coeur; detingut i apallissat, fou condemnat el 5 de novembre a dos mesos de presó per«rebel·lió, crits sediciosos, ultratge als agents», entre altres càrrecs. No serà, però, la seva única condemna. A partir de 1899 exercí de corrector a la impremta d'Aristide Briand, que editava La Lanterne, i treballarà per a Sébastien Faure editant Le Journal du Peuple. Entre 1900 i 1905 farà feina a la impremta Lamy-Laffon. En 1901 s'afiliarà al Sindicat de Correctors i començarà a escriure en diversos periòdics, com ara Le Droit de Vivre, on el seu talent periodístic serà reconegut. Aquest any també serà novament condemnat a tres mesos de presó per haver cridat«A baix l'Exèrcit!» a Noisy-le-Sec. Partidari de la «propaganda pel fet», aviat serà estimat dins el moviment anarquista com a orador per la seva agudesa, ironia, imaginació i dots per a la polèmica, i per aquest motiu serà constantment vigilat per dos policies durant les seves campanyes de conferències per París i comarques. Formà part del grup llibertari de Montmartre «Les Iconoclastes». Arran de l'«afer Dreyfus», prendrà posició, amb Sébastien Faure, en favor del capità Dreyfus. A partir de 1902 serà un dels fundadors de la revolucionària Lliga Antimilitarista, amb Beylie, Janvion, Paraf-Javal i Yvetot, i aquest mateix any --i de bell nou en 1904-- es presentarà com a«candidat abstencionista» per al XI Districte parisenc, ja que pensava que era un mitjà excel·lent de fer propaganda anarquista i campanya abstencionista. Després d'obrir una biblioteca, fou un dels iniciadors a partir de 1903 del moviment de les«Causeries populaires» (Xerrades populars), amb Paraf-Javal, amic i company amb qui es disgustarà més tard ja que Paraf-Javal era més partidari de crear Universitats Populars (especialització, cientificisme, educacionisme) i Libertad era més afí a l'agitació i a l'activisme anarquista. L'abril de 1905 fundà, amb ses dues companyes Armandine i Anna Mahé, el periòdic L'Anarchie, on van escriure destacats militants anarquistes, com ara André Lorulot, Mauricius, Léon Israël, Ernst Armand, etc. Partidari de l'amor lliure, també viurà amb Jeanne Morand. En 1907 esclatà una baralla amb els policies que el vigilaven constantment i novament apallissat, fou deixat per mort al carrer. En 1908 arran d'una conferència a Suïssa, fou detingut i tancat vuit dies. El 6 de novembre de 1908 fou ingressat a l'hospital Lariboisière de París (França), on morirà sis dies després, el 12 de novembre, d'unàntrax segons uns i d'un cop rebut segons uns altres. És autor de Le culte de la charogne (1909), recopilació d'articles reeditada i ampliada en nombroses ocasions posteriors.
***
- Manuel Joaquim de Sousa: El 24 de novembre --altres fonts citen el 26 de novembre-- de 1883 neix a Paranhos (Porto, Portugal) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Joaquim de Sousa, conegut com Barão da Sola. Fill de pares analfabets, tingué set germans. Son pare feia d'obrer sabater i sa mare venia pa pels carrers. Només estudià alguns cursos de primària i quan tenia vuit anys començà a treballar com a aprenent de torner. A partir dels 12 anys començà a treballar de sabater com son pare, ofici en el qual romandrà durant tota sa vida. De ben jovenet, com alguns de sos germans, començà a militar en el moviment socialista portuguès i en el sindicalisme emergent. En 1904 començà la seva militància anarquista com a membre del «Grupo de Propaganda Libertària» de Porto. Participà directament en la conspiració que posà fi a la dinastia dels Braganza i que permeté, el 5 d'octubre de 1910, la instauració de la I República portuguesa. Fou membre del grup editor del setmanari anarquista A Vida, de Porto. En 1911 publicà el fullet O sindicalismo e acção directa. Entre 1912 i 1913 fou secretari general de la União Geral de Trabalhadores da Região Norte (UGTRN, Unió General de Treballadors de la Regió Nord). El març de 1914 assistí al congrés fundacional de la União Operária Nacional (UON, Unió Obrera Nacional) i per a aquesta organització recorregué, gairebé sempre a peu, tot Portugal fent propaganda i d'aquí el nom pel qual fou conegut Barão da Sola (Baró de la Sola). L'abril de 1915 assistí, amb Serafín Cardoso Lucena, com a delegat d'A Vida de Porto, al Congrés Internacional per a la Pau, que se celebrà a Ferrol (la Corunya, Galícia), i per aquest fet va ser expulsat de l'Estat espanyol. En 1916, desertor de l'exèrcit portuguès, creuà clandestinament la frontera i s'instal·là a Barcelona, on participà activament en el moviment llibertari de la capital catalana. Aquest mateix any va ser empresonat per primera vegada arran de la vaga de correus i de telègrafs. En 1918 s'instal·là a Lisboa. El 13 de setembre de 1919 assistí a Coimbra, com a secretari de la II Secció de la UON, al congrés fundacional de la Confederação Geral do Trabalho (CGT, Confederació General del Treball), on va ser elegit secretari general de la nova organització anarcosindicalista, càrrec que ocupà fins al 1922. Participà especialment en la redacció de l'òrgan d'expressió de la CGT, A Batalha, destacant la seva columna «A boa paz» (La bona pau), i entre 1921 i 1922 fou l'editor en cap, en substitució d'Alexandre Vieira. El desembre de 1919 representà la CGT en el II Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT), conegut com «Congrés del Teatre de la Comèdia», celebrat a Madrid (Espanya). Lluità durament contra l'anomenat«societarisme» i la influència comunista en la CGT i perquè en el Congrés de Covilha aquesta organització s'adherís a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que s'havia reconstituït a Berlín. En la Conferència d'Evora d'organitzacions obreres ibèriques de 1923, representà la CGT i defensà per primera vegada la idea d'una unificació del moviment anarquista ibèric. A finals de 1923, arran del cop d'Estat del general Primo de Rivera, es reuní amb el Comitè Nacional de la CNT a Sevilla; detingut al domicili de Pedro Vallina, amb altres membres del Comitè Nacional, el 24 de desembre de 1923 va ser empresonat i restà tancat fins el març de 1924, quan pogué retornar a Lisboa. En 1925, com a membre del Comitè Confederal de la CGT, participà en el Congrés de Santarén, on van ser representats més de 100.000 afiliats i es va ratificar l'adhesió de la CGT a l'AIT. En maig de 1926 participà en la Conferència Internacional de l'AIT celebrada a París i, amb son fill Germinal de Sousa, en el Congrés de Marsella de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola a França on, amb el suport de Manuel Pérez, de la União Anarquista Portuguesa (UAP, Unió Anarquista Portuguesa), reivindicà la creació d'una organització única que aglutinés els anarquistes de tota la Península Ibèrica. El 25 de juny de 1927 assistí a la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En els anys posteriors participà activament en la lluita clandestina del moviment llibertari contra el nou règim dictatorial instaurat per António de Oliveira Salazar. El febrer de 1928 va ser detingut i empresonat uns mesos. Entre l'11 i el 17 de juny de 1931 assistí al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT (Congrés del Conservatori) celebrat a Madrid. En 1931 publicà O sindicalismo em Portugal. Esbôço histórico. En 1932 i en 1934 va ser novament detingut com a membre de l'Aliança Llibertària i empresonat uns mesos. Durant sa vida col·laborà en diferents periòdics llibertaris portuguesos (A Aurora, A Comuna, A Sementeiro, O Anarquistas, etc.) i en llengua castellana (La Protesta, de Buenos Aires, i el seu suplement, etc.). Manuel Joaquim de Sousa va morir el 27 de febrer de 1945 a Lisboa (Portugal). En 1989 sortí el llibre Ultimos tempos de acção sindical livre e do anarquismo militante (1925-1938). Obra póstuma.
Manuel Joaquim de Sousa (1883-1945)
***
- Italo Cristofoli:
El 24 de novembre de 1901 neix a Prato Carnico
(Càrnia, Friül) l'anarquista i resistent
antifeixista Italo Cristofoli, conegut
primer com Scel i després com Comandante
Aso. Paleta de
professió, començà molt jove a militar
en el moviment llibertari i va ser
qualificat per la policia com «fervent subversiu».
Quan acabà la Gran Guerra, s'exilià
a França fugint del servei militar i va fer contactes amb
l'anarquista
il·legalista Sante Pollastri. Després
passà a Bèlgica i
s'instal·là a la zona
de Lieja on milità activament en els moviments llibertari i
sindicalista. En
1930 marxà a Itàlia. Detingut, va ser condemnat a
dos anys de presó per
deserció. Un cop lliure retornà a Prato Carnico.
El 5 de juny de 1933 va ser
detingut per haver organitzat els funerals del militant Giovanni
Casali,
exèquies que es realitzaren l'1 de juny i que acabaren en
manifestació
antifeixista. Jutjat el 24 de juny, va ser condemnat a cinc anys de
deportació
a l'illa de Ponça; el juny de 1938 fou alliberat. Detingut
de bell nou, va ser
confinat de gener a agost de 1941. El 8 de setembre de 1943 fou un dels
primers
a organitzar la lluita armada a Càrnia. Sota el nom d'Aso,
organitzà i
comandà la «Brigada Càrnia»,
enquadrada en el Batalló Garibaldi del Friül. Italo
Cristofoli caigué abatut el 26 de juliol de 1944 durant
l'atac a la caserna-presó
de l'exèrcit nazi a Sappada (Belluno, Friül); fou
l'únic partisà mort en
aquesta acció.
***
- Mario Girotti: El
24 de novembre de 1901 neix a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i lluitador
antifeixista Mario Girotti. Després
de la Gran Guerra començà a militar en el
moviment anarquista de Bolonya. En
1927 va ser detingut i confinat per tres anys a Lipari (Illes
Eòlies). Un cop
lliure, en maig de 1930 passà clandestinament a
França. En 1932 va ser membre
del «Comitè a favor de les víctimes
polítiques» i participà en la
fundació del
periòdic anarquista Umanità Nova
(1932-1933), que s'editava a Puteaux i
els responsables del qual eren Camillo Berneri i Antonio Cieri. Arran
de
l'aixecament feixista de juliol de 1936, formà part del
primer grup
d'anarquistes italians (Camillo Berneri, Michele Centrone, Vincenzo
Perrone,
Bifolchi, Bonomini, Fantozzi, etc.) que arribaren a
Perpinyà, on Pasotti
organitzà el pas a Catalunya. A partir del 30 de juliol de
1936 formà part del
Grup Italià de la «Columna Ascaso» i
marxà a lluitar al front d'Aragó. El 28
d'agost de 1936 va ser greument ferit en una cama durant els combats de
Monte
Pelado i fou declarat no apte per al servei armat. En sortir de
l'hospital
s'establí a Barcelona, on fou secretari del grup anarquista
italià «Circolo
Malatesta», amb sa companya Anna Sartini i sa filla Anna. El
febrer de 1939,
amb la Retirada, passà els Pirineus i
s'instal·là amb sa família a Marsella.
El
setembre de 1939 passà a Itàlia. El feixisme
italià el condemnà a cinc anys de
deportació a Ventotene. L'abril de 1940 la pena va ser
commutada a la de
residència vigilada en una colònia
agrícola de la província de Bolonya. Sempre
militant en el moviment anarquista, Mario Girotti va morir el 29 de
juny de
1982 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).
***
- Jean Meckert: El 24 de novembre de 1910 neix a París (França) l'escriptor llibertari i antimilitarista Jean Meckert, també conegut com a Jean Amila. Va quedar traumatitzat quan en 1917 son pare, un oficinista anarquista de la Companyia General dels Òmnibus, després de fugir de la llar familiar en companyia d'una infermera, va ser declarat, per emmudir els rumors, fictíciament «afusellat com a exemple» per amotinar-se a l'Exèrcit, per una mare d'ideologia bolxevic, que, destrossada, va ser ingressada durant dos anys a l'Hospital de Vésinet. Després d'estar internat quatre anys a l'orfenat de Courbevoie, va començar més tard a treballar, amb un certificat d'estudis primaris, en taller de reparacions de motors elèctrics quan tenia 13 anys. En 1929 va fer feina en la banca, però la gran crisi econòmica li va robar la feina. El novembre de 1930 va presentar-se voluntari en enginyers per a realitzar el servei militar. Llicenciat el maig de 1932, va exercir nombrosos oficis (magatzemista, mecànic, empleat de garatge, venedor d'un mètode per guanyar la ruleta, etc.) abans de consagrar-se a la literatura. En 1939 va ser mobilitzat, encara que el seu regimentés immobilitzat i internat a Suïssa. Escriu aleshores la seva primera novel·la Les coups (1941), que serà elogiada per Martin du Gard, André Gide i Raymond Queneau. En 1942 va deixar la seva feina de funcionari a l'Ajuntament de París i va dedicar-se totalment a la literatura. Entre les novel·les d'aquesta època tenim L’homme au marteau (1943), La lucarne (1945), Nous avons les mains rouges (1947), La ville de plomb (1949) i Je suis un monstre (1952). En tota la seva obra els protagonistes seran gent ordinària que es rebel·la contra la societat, criticant totes les institucions polítiques i socials. En aquest període va escriure novel·letes populars sota diversos pseudònims (Marcel Pivert, Albert Duvivier, Edouard Duret, Mariodile…). En 1950, aconsellat per Marcel Duhamel, que apreciava la seva feina especialment pel tractament que feia de la llengua parlada, va començar a escriure novel·la policíaca sota el nom de John Amilanar (és un nom més«americà», però s'ha de llegir «ami l'anar»); 21 novel·les van veure la llum en la col·lecció«Sèrie Negra», entre elles La lune d'Omaha, Noces de soufre, Pitié pour les rats, Le boucher des Hurlus, etc.; algunes d'aquestes seran adaptades a la televisió. Va escriure també ciència ficció, novel·la juvenil, teatre, i va treballar en el cinema. En 1971, La vierge et le taureau, novel·la escrita després d'un viatge a Tahití, denúncia les malifetes militars (experiències atòmiques i bacteriològiques), fet que li valdrà una agressió tan forta en un pàrquing, se sospita realitzada pels serveis secrets, que, deixat per mort, quedà amnèsic i epilèptic. Retirat al camp, va continuar amb les seves novel·les policíaques i en 1986 va rebre el premi «Mystère» de la crítica per la seva obra Au balcon d'Hiroshima, la sevaúltima obra publicada en vida. Jean Meckert va morir el 7 de març de 1995 a Nemours (Illa de França, França). El 7 de maig de 2005 es va instituir el premi literari «Jean Amila-Meckert» a iniciativa del Consell General del Pas-de-Calais i de l'associació «Colères du Présent» per recompensar un llibre d'expressió popular i de crítica social. En tots els seus llibres s'hi reflecteix clarament el seu esperit llibertari i antimilitarista.
***
- Concha Liaño: El 24 de novembre de 1916 neix a Épinay-sur-Seine (Illa de França, França) la militant anarcofeminista Concepción Liaño Gil. Descendent de terratinents --son avi matern va ser alcalde de Madrid-- i de nobles vinguts a menys, son pare, aventurer, va abandonar sa família quan ella tenia 10 anys. Anarquista visceral i contestatària des de nina, va estudiar un any a l'Escola Francesa de Barcelona i dels 13 als 15 amb les monges salesianes. Als 15 anys es va inscriure en les Joventuts Llibertàries i va formar part del grup de Fidel Miró, Alfredo Martínez, Aso i Arguis Gallardo. En 1935 s'integrà en el grup confederal Agrupació Cultural Femenina de Barcelona. En 1936 es reuneix a Barcelona amb Mercedes Comaposada i s'encarrega en solitari de l'organització de «Mujeres Libres» a moltes localitats catalanes, ajudada per Soledad Estorach. El juliol de 1936 va formar part del Comitè Revolucionari del barri barceloní de Sant Martí i de les Joventuts Llibertàries de l'Hospital de Sant Pere. En 1937 va col·laborar en el periòdic Mujeres Libres. Aleshores estava unida sentimentalment amb Alfredo Martínez, que va ser assassinat durant els Fets de Maig de 1937. Exiliada després de la guerra, va passar una greu crisi emocional que la portarà a un intent de suïcidi en 1941. Instal·lada a Bordeus en 1943, va marxar a Veneçuela en 1948, sola amb la seva única filla que tenia cinc anys. Va treballar en diversos llocs i durant el seu temps lliure es dedicava a ensenyar a llegir dones analfabetes. A Veneçuela es va casar amb el polonès Víctor Wierzoski. En 1995 va col·laborar en la revista El Noi. En 1996 fou una de les protagonistes del documental de J. Gamero, Paco Rios i Mariona Roca Vivir la utopía i aquest mateix any Vicente Aranda s'hi va inspirar pel paper d'una de les protagonistes de la seva pel·lícula Libertarias. Va col·laborar en el llibre col·lectiu Mujeres Libres. Luchadoras libertarias (1999) i en el documental d'Ana Martínez i Llum Quiñonero Mujeres del 36 (1999). Durant un temps residí a Río Chico i actualment viu a Caracas (Veneçuela).
Defuncions
- Luigi Crisai: El
24 de novembre de 1936 mor a Almudébar (Osca,
Aragó,
Espanya) l'anarquista Luigi Crisai. Havia nascut a Pula
(Ístria, actualment
Croàcia). Quan esclatà la guerra d'Espanya
vingué com a voluntari a la
Península. Com a milicià, entrà a
formar part de la primera columna italiana
formada per militants anarquistes i membres del grup«Giustizia e Libertà», la
qual s'enquadrà en la Columna Ascaso i fou destinada al
front d'Aragó. Luigi
Crisai fou abatut, com molts altres companys (André
Cauderay, Vittorio
Golinelli, Natale Cozzucoli, Giuseppe Livolsi, Filippo Pagani i Corrado
Silvestrini), el 24 de novembre de 1938 a Almudébar (Osca,
Aragó, Espanya).
***
- Max Baginski: El
24 de novembre
de 1943 mor a l'Hospital Bellevue de Nova York (Nova York, EUA) el
propagandista
anarquista Max Baginski. Havia nascut en 1864 a Barstenstein, a prop de
Königsberg
(Prússia Oriental) --actualment Bartosyzce
(Polònia), a prop de Kaliningrad
(Rússia). Son pare era un sabater socialdemòcrata
i lliurepensador que havia
lluitat en la Revolució de 1848. Després de
l'escola va fer d'aprenent de
sabater i es relacionà amb els cercles
socialdemòcrates, influenciats sobre tot
per la lectura de la Berliner Freie Presse (La
Premsa Lliure de Berlín,
1876-1878), un dels periòdics més populars del
partit del qual Johann Most era
redactor. En 1882 s'instal·là a Berlín
i començà a militar amb son germà gran
Richard en el grup dels «Joves» del
Sozialdemokratische Partei Deutschlands
(SPD, Partit Socialdemòcrata Alemany), de
tendència llibertària i que feia
front la burocratització i la centralització del
partit. En 1890 esdevingué l'editor
de Der Proletarier aus dem Eulengebirge (El
Proletariat de les Muntanyes
de les Òlibes), l'òrgan d'expressió de
l'SPD de Silèsia. Bon amic del dramaturg
Gerhart Hauptmann, li ajudà en les seves investigacions quan
va escriure Els
teixidors, ja que coneixia bé els ambients obrers.
En 1891 fou condemnat a
dos anys i mig de presó per un «delicte de
premsa». Un cop complida la pena,
abandonà Alemanya via Zuric --on coneixerà Gustav
Landauer, Franz Blei, Hans
Müller, Alfred Sanftleben, Fritz Köster i altres--, i
arribà a Nova York en
1893 després de passar per París i Londres, on
trobarà son germà Richard. A
Nova York freqüentarà el cercle de Johann Most.
L'agost de 1893 es trobà amb
Emma Goldman a Filadèlfia i
s'instal·là a Chicago. Des de 1894 fou redactor
delChicagoer Arbeiter-Zeitung (Gaseta dels Treballadors
de Chicago) i a
partir de 1896 edità el seu propi periòdic, Die
Strumglocken (Tocs
d'alarma), del qual només s'editaran quatre
números. A Chicago fou membre actiu
del «Die Feuchte Ecke» (El Racó Humit),
un club de bevedors de cervesa, encara
que ell no bevia. També col·laborà en
el periòdic Freiheit (Llibertat)
que Johann Most publicava a Nova York –després de
la mort d'aquest, en 1906,
Bagiski el coeditarà amb Henry Bauer fins al 1910. En 1900
viurà a París amb sa
companya Emilie Schumm (Millie Puck) --filla de dos
anarcoindividualistes amics de Benjamin Tucker i germana de George
Schumm,
col·laborador de Tucker en Liberty--,
però retornarà a Chicago l'any
següent. En 1905 s'estableix a Nova York, on serà
amant una temporada d'Emma
Goldman amb qui fundarà en 1906 la revista mensual Mother
Earth. L'agost de
1907, juntament amb Goldman, serà delegat en el
Congrés Anarquista
Internacional d'Amsterdam. Aleshores feia feina com a publicista en
diversos
periòdics obreres de llengua alemanya, però
també escrivia per a la premsa
anglesa. En 1913 va escriure una introducció per als tres
volums de les obres
de Robert Reitzel. En 1914 publicà un nou
periòdic l'Internationale Arbeiter
Chronik (Crònica Internacional dels Obrers), que
només editarà set números.
Després de la Gran Guerra retornà durant un any a
Alemanya --mai no s'adaptà a
la manera de viure nord-americana--, però en 1920
tornà als EUA. Continuà la
seva col·laboració en diversos
periòdics anarquistes (New Yorker
Volkszeitung) fins als anys trenta i fou corresponsal del
periòdic berlinèsDer Syndikalist. Retirat en una granja de Towanda
(Pensilvània),
propietat de la germana de Milly Rocker, Fanny Pokrass, fou
víctima d'una
malaltia degenerativa que poc a poc li malmenà la lucidesa.
El juliol de 1943
sa filla el portà a la seva casa de Nova York on
morí poc després.
***
- Enrico Crespi: El 24 de novembre de 1973 mor a Gènova (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Enrico Crespi, conegut com Rico. Havia nascut el 18 de desembre de 1897 a Gènova (Ligúria, Itàlia). Sos pares es deien Giovanni Crespi i Antonia Borero. Només pogué assistir a l'escola elemental, però adquirí una bona cultura autodidacta. De ben jovenet ja freqüentà el cercles revolucionaris. Durant la Gran Guerra va ser cridat a files i el maig de 1916 va ser jutjat per la justícia militar acusat de«greu insubordinació» i condemnat a 17 anys de presó. Aconseguí la llibertat a resultes de l'amnistia promulgada en acabar la guerra i començà a freqüentar les organitzacions socialistes. En 1921 s'afilià al Partit Comunista Italià (PCI), que s'havia creat el gener d'aquell any. L'octubre de 1926 patí un escorcoll i la policia li va trobar periòdics i opuscles revolucionaris. Participà activament en els motins de 1927 i el juny de l'any següent passà clandestinament a França. A Clarmont d'Alvèrnia treballà com a mecànic i milità en grups antifeixistes. En 1929 va ser exclòs del PCI per seguir el corrent encapçalat per Amadeo Bordiga. Entrà en contacte amb un grup d'anarquistes italians de Marsella gràcies al qual establí una forta amistat amb el militant genovès Carlo Bacigalupo i finalment esdevingué anarquista. L'abril de 1932 va ser condemnat en rebel·lia --possiblement en aquesta època es trobava a Espanya-- a sis mesos de presó i a dos anys de llibertat vigilada. Segons el consolat feixista italià a Lió, participà activament en les vagues i manifestacions de juny de 1936 a Clarmont d'Alvèrnia. Des del començament de la guerra civil espanyola es dedicà a enrolar voluntaris per lluitar a la Península i marxà a Barcelona (Catalunya). Com a milicià de la Secció Italiana de la Columna Ascaso, participà, com a tinent d'artilleria, en combats a Osca i a Almudébar on va ser ferit. El maig de 1937 lluità a Barcelona contra la reacció estalinista. Detingut pels comunistes, va ser tancat a la presó Model de Barcelona i l'hivern de 1939 va ser posat a la frontera francesa pocs dies abans de la caiguda de la localitat en poder de les tropes franquistes. Internat al camp de concentració d'Argelers, formà part del grup anarquista «Libertà o Morte». Durant l'ocupació aconseguí evadir-se del camp on estava reclòs i en 1942 s'integrà en el maquis i la Resistència. Després de l'Alliberament retornà a Clarmont d'Alvèrnia i en 1948 s'instal·là a Gènova on continuà militant en el moviment anarquista i fent costat la premsa llibertària.
***
- Antonia Ugeda Fuentes: El 24 de novembre de 2006 mor a Badalona (Barcelonès, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonia Ugeda Fuentes. Havia nascut el 21 d'agost de 1917 a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià). Filla d'una família obrera nombrosa de cinc infants, amb vuit anys començà a treballar fent de mainadera, primer a Villena durant dos anys i, després, amb els mateixos amos, dos anys més a Albacete (Castella, Espanya) fent de serventa. Després decidí deixà la vida de criada i entrà a fer feina com a aprenenta d'envernissadora en una fàbrica de mobles de Villena. Quan tenia 14 anys, amb la proclamació de la II República espanyola, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a començaments de 1936 engegà una vaga de les envernissadores en solidaritat amb una acomiadada. En aquesta època també entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries. Durant la guerra civil, després de fer un curset d'infermeria, treballà d'infermera a l'Hospital de Sang que es creà a Villena. En aquests anys s'uní sentimentalment amb Joaquín García. Amb el triomf franquista, s'amagà fins el 4 de maig de 1939 a Villena, data en la qual, després d'una delació, va ser detinguda, restant empresonada fins el maig de 1943, un any a Redovà i tres a Alacant. Aquest mateix any trencà amb Joaquín García i es traslladà a Barcelona (Catalunya) amb el suport dels companys Ginés Camarasa García i Antonio Olaya Bellod. A la capital catalana treballà d'envernissadora i quan Ginés Camarasa quedà vidu de Francisca Camús hi formà parella. Durant els anys de lluita clandestina ajudà activament son companys, destacat militant confederal, i fou l'encarregada de tenir cura de les «Tres Tombes» (Ferrer Guàrdia, Durruti i Ascaso) al cementiri de Montjuïc. Entre 1990 i 2004 col·laborà en la revista anarquista Orto.
Antonia Ugeda Fuentes (1917-2006)
Ginés Camarasa García (1898-1972)
***
- Joan Colomar Torres:
El 24 de novembre de 2011 mor a Formentera (Illes Balears) l'anarquista
i anarcosindicalista
Joan Colomar Torres, conegut com Paret.
Havia nascut el 28 de febrer de 1913 a Porto-Saler (Formentera, Illes
Balears).
Quan tenia 13 anys començà a treballar com a
aprenent de motorista al motoveler«Cala Savina», que cobria el trajecte entre les
Illes Pitiüses. Després va fer
de mariner en la marina mercant i conegué diversos ports. A
Barcelona
(Catalunya) entrà en contacte amb el moviment anarquista
gràcies a mariners de
cabotatge confederals i a la influència d'Ángel
Palerm Vich i Joan Peiró Belis.
D'antuvi milità en les Joventuts Llibertàries i
després s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT), de força
implantació a les salines
formenterenques. A Formentera es dedicà a treballar el camp.
En 1930 fou un
dels introductors de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) a les Pitiüses.
Entre 1931 i 1933 intervingué activament en les vagues
contra la «Salinera
Española» que reclamaven la desaparició
del treball a escarada i reivindicaven
la jornada de vuit hores. El juliol de 1936 les forces insurrectes el
detingueren i el tancaren al Castell d'Eivissa, on fou alliberat per
les tropes
republicanes comandades pel capità Alberto Bayo Giroud i
retornà a Formentera. Quan
les forces republicanes abandonaren les Illes Pitiüses,
fugí des de Punta
Pedrera, amb 30 persones més, entre les quals es trobaven
els principals
dirigents polítics i sindicals locals, a Xàbia
(Marina Alta, País Valencià) a
bord del llaüt «Miguel
Pequeño», per temor a les represàlies
feixistes. Un cop
a la Península, fou cridat a files i va ser comissari, sense
empunyar cap arma,
d'un militar republicà als fronts de l'Ebre i de Barcelona.
Poc abans d'acabar
la guerra va ser apressat per les tropes franquistes a Ponts (Noguera,
Catalunya). Jutjat en consell de guerra a Palma sota
l'acusació d'haver furtat
el «Miguel Pequeño» per fugir i de ser
anarcosindicalista, fou condemnat a mort
pel delicte d'«adhesió a la
rebel·lió militar», però la
pena fou commutada per 30
anys de presó major i després per 20.
Passà per diverses presons (Palma,
Alacant, Hellín, Albacete, Palència i Sant Miquel
dels Reis) i durant una temporada
a partir de començaments de 1943 romangué a
Formentera desmuntant amb una
dotzena de companys els barracots del camp de presoners republicans de
la
Savina, on havien estat empresonats fins a 1.500 homes entre el 1940 i
el 1942.
En 1946 fou alliberat i dos anys després la seva causa fou
sobreseguda
definitivament. Un cop lliure, després d'un temps en un
vaixell de desballestament
a les Illes Canàries, retornà a Formentera, on
muntà un negoci d'efectes navals
a la Savina. Després de la mort del dictador Francisco
Franco, acceptar formar
part de la llista del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) que es
presentà a
les primeres eleccions locals de 1979. A començaments del
segle XXI s'implicà
activament en la recuperació de la memòria
històrica i participà en diversos
documentals, com ara Aigua Clara
(2007),
de Carmelo Convalia, on intervingué com a personatge
principal i fil conductor d'aquesta
història sobre la Colònia
Penitenciària de la Savina; i Un
lloc en lloc (2011), de Javier G. Lerín. En 2006
participà en
l'homenatge que es realitzà als reclosos morts al camp de
presoners de la
Savina. El 25 de juliol de 2010 el Consell de Formentera el
distingí amb el
premi «Sant Jaume», en reconeixement a la seva
contribució a la memòria
històrica. En una entrevista el desembre d'aquest any, amb
motiu del centenari
de la CNT, reivindicà el seu pensament anarquista. Elsúltims mesos de sa vida
visqué tot sol a casa seva atès per una familiar,
però finalment hagué de
traslladar-se al domicili d'aquest per raons de salut. L'abril de 2011
el«Fòrum per sa Memòria d'Eivissa i
Formentera» li atorgà el I Premi «14
d'abril»
per la seva tasca a favor de la recuperació de la
memòria històrica. Joan
Colomar Torres va morir el 24 de novembre de 2011 a Formentera (Illes
Balears)
i fou enterrat l'endemà al cementiri de Sant Francesc.
Joan
Colomar Torres
(1913-2011)
Actualització: 24-11-13