Els comunistes de les Illes (OEC) - Converses amb el company Domingo Morales - La crisi de l´esquerra revolucionària en els anys 80

Palma (Mallorca), Anys 70 – Converses amb el company Domingo Morales quan militàvem a l´Organització d´Esquerra Comunista (OEC) - Algunes explicacions per entendre la crisi de l´esquerra alternativa illenca dels anys 70: confondre partit amb sindicat -

Confondre partit amb sindicat va ser una de les causes principals de la desfeta posterior, quan la reforma del règim es consolidà i no ens trobàrem preparats per a fer front a la nova situació. Un activisme elevat a l´enèsima potència ocupava cada instant de la nostra existència. El problema bàsic era trobar temps per a la lectura dels clàssics del pensament socialista internacional. Qui sentia de veritat aquesta necessitat? Els suggeriments i les recomanacions per a fer entendre als militants que tenien l´obligació de trobar hores per a la formació cultural sempre xocaven amb la manca de temps de la majoria del front obrer. La veritat és que era molt mal d’entendre la manca de disposició envers el coneixement de la història del moviment obrer. Quantes converses inútils per a fer-los copsar que la cultura no era una qüestió “burgesa” i que els estudiants i els empleats, els professors i funcionaris que militaven amb nosaltres no formaven part de les classes explotadores! (Miquel López Crespí)

Confondre partit amb sindicat va ser una de les causes principals de la desfeta posterior, quan la reforma del règim es consolidà i no ens trobàrem preparats per a fer front a la nova situació. Un activisme elevat a l´enèsima potència ocupava cada instant de la nostra existència. El problema bàsic era trobar temps per a la lectura dels clàssics del pensament socialista internacional. Qui sentia de veritat aquesta necessitat? Els suggeriments i les recomanacions per a fer entendre als militants que tenien l´obligació de trobar hores per a la formació cultural sempre xocaven amb la manca de temps de la majoria del front obrer. La veritat és que era molt mal d’entendre la manca de disposició envers el coneixement de la història del moviment obrer. Quantes converses inútils per a fer-los copsar que la cultura no era una qüestió “burgesa” i que els estudiants i els empleats, els professors i funcionaris que militaven amb nosaltres no formaven part de les classes explotadores!

Amb el temps vaig anar entenent els motius exactes d’aquesta manca de disponibilitat cap a la lectura. Ho havia intuït pel meu compte. Des de la meva infantesa tenia, amb els meus familiars, amb l’exemple del pare i dels oncles, un punt de referència per a comparar l’actitud dels treballadors dels anys trenta amb els del present.

Domingo, un company del partit que feia feina a un hotel de s’Arenal, m’ho explicava, confirmant les meves sospites.

-Recorda que una bona part de la militància prové de comarques d´Andalusia, on regna encara el més brutal caciquisme de la postguerra. Han viscut a pobles envoltats per les propietats dels grans terratinents, on els seus habitants només tenen la feina que vulgui donar el senyor: la recollida d’olives, la sega si aquell any s’ha sembrat blat, tenir cura dels cavalls i braus dels marquesos i ”nousrics” que acumularen terres i diners per haver donat suport al Moviment en temps de la guerra civil.

Ho sabia a la perfecció. Però encara em costava copsar per quines estranyes raons volgueren formar part d´una organització política que maldava per anar recuperant la nostra memòria històrica, malmesa per la dictadura, per dècades d’ignorància programada. Confonien un partit polític amb una simple plataforma reivindicativa? La lluita de classes globals, com havien predicat Lenin i Gramsci, amb l’exigència, justa i que tots defensàvem, d´un augment de sou?

En Domingo continuava amb l´explicació. El veia animat, a mesura que anava exposant les seves valoracions.

-Anar a una reunió setmanal d´unes hores, es pot acceptar. Participar en el repartiment una repartida de fulls volants en alguna ocasió és lògic i necessari. Fins i tot, participar en manifestacions il·legals, exposant-se a una detenció, entra dins el que poden ser considerades les obligacions “normals” d’un militant. Però augmentar un poc més les hores de reunions és demanar massa. Molts fan hores extres per a poder pagar el lloguer del pis, la casa que s´han comprat a terminis. Tenen compromesos els dissabtes i diumenges. Han vengut a Mallorca per deixar enrere la misèria, la manca de treball als seus pobles, l’esclavatge dels grans propietaris. Sí, em diràs que aquí tampoc els tracten gaire bé, que algunes companyies d’hostaleria els fan dormir en el soterrani obligant el personal a fer deu hores de feina. És veritat. La realitat és així de dura. Però per primera vegada en la vida tenen un jornal com pertoca, uns diners segurs a final de mes. Poden planificar un futur que sempre havia estat incert. Pots imaginar el que significa per a ells la possibilitat de fer plans per a adquirir una casa? És la seva màxima aspiració! Tenir feina sense dependre del caprici d´un señorito! Aconseguir que els fills puguin anar a escola i, si no perden el temps i la dona pot aportar un jornal, adquirir una moto primer, més endavant un Seat 600! Cotxe propi! Per a ells, aquests luxes eren inimaginables només feia uns mesos!

No em descobria res nou. Però tot plegat em feia copsar la diferència abissal amb la generació que va fer la guerra contra el feixisme. Aleshores la lluita era qüestió de vida o mort. Bastir un casal popular, enfrontar-se als pistolers de la patronal, viure en la clandestinitat, aixecar barricades enmig del carrer, agafar la dinamita de les mines, bastir l´embrió de l´Exèrcit Roig i proclamar l’Estat obrer a Astúries. Tot era el mateix. La vida del treballador, del pagès conscient era la Causa. No existia cap altra alternativa, cap altra forma d’estar en el món. I la cultura era sagrada! El llibre, el teatre, la música esdevenien els únics déus d´unes persones que sabien els patiments i la misèria que comportava la ignorància.

Què en restava, d´aquestes antigues concepcions?

Tot s´havia esvanit?

No hi trobava una resposta adient.

Potser perquè en la guerra moriren els millors, els més necessaris i imprescindibles.

El cert era que ara, a començaments dels setanta, imperaven altres idees. La majoria de companys que venien de la península, de les zones més subdesenvolupades, cercaven el que mai no tengueren a casa seva: un nivell de benestar que només es podia aconseguir si dedicaves les vint-i-quatre hores del dia a la feina.

Quin era l´origen de les nostres diferències? Qui sap si el problema venia d´haver sentit sempre les històries del pare i l´oncle, salvats miraculosament de la mort en els fronts de batalla. Potser pel plaer que sentíem en estudiar els clàssics del pensament revolucionari mundial, la filosofia propagada pel Maig del 68 i els situacionistes, els hippies de Califòrnia, els ensenyaments del Che Guevara, les cançons de Raimon i Jacques Brel, George Brassens i Paco Ibáñez, Peter Seeger i Bob Dylan. Lenin ho deixà ben escrit en el Què fer: allà on hi hagi un obrer amb consciència socialista, el partit ha de procurar alliberar-lo del treball embrutidor. S´ha d´aconseguir que tengui temps per a formar-se culturalment a fi de convertir-lo en un bon propagandista i organitzador. Paul Lafarge, el gendre de Karl Marx, anava encara més lluny que Lenin i, en el Dret a la peresa, proclamava l’exigència de defugir per sempre el treball alineant, la feina esclava decretada per la burgesia.

Amb els companys i companyes que acabaven d’arribar de Múrcia i Extremadura, de Castella i d´Andalusia, era difícil debatre aquestes qüestions. Per a nosaltres, la dedicació quasi professional a la Revolució era l´únic que tenia importància. Molts deixaren els estudis per a dedicar-se en cos i ànima a l’organització. Vivíem de feines ocasionals: ocupacions que ens servien per a pagar el lloguer i el menjar, per a les cotitzacions del partit, per fer, si era possible, algun viatge a l’exterior i sortir uns dies de l’asfíxia que ens oprimia. Record un treball de delineant, a seixanta pessetes per hora, la venda d’enciclopèdies casa per casa, amb una exigua comissió de l’editorial. I la feina a diverses llibreries de Palma. Uns indrets ideals per a organitzar activitats culturals que et permetien entrar en contacte i captar els joves d’esquerres que compareixien a adquirir llibres prohibits. Tot servia per a sobreviure: dibuixar plànols, vendre llibres, pintar cotxes, escriure als diaris...

Quina santa innocència, la joventut! Creure´s capaç de canviar el món, mudar els costums, bastir un nou tipus d´existència!

Com fer entendre als nou vinguts que no ens interessava el tipus de vida que ens oferia la societat capitalista? Feina de sol a sol per a pagar la hipoteca del pis i el cotxe quan podíem llogar un piset a un barri extraradial i sobreviure amb manco diners? I les obligades despeses per tenir els mobles de moda? Fermats per a tota l´eternitat per a poder pagar la cuina, el sofà i les butaques, el televisor? Com era possible que els companys no veiessin que, en el segle XX, les cadenes ja no eren de ferro? Ara ens feien esclaus a força de signar les lletres dels terminis! Per què hipotecar-nos si podíem bastir els prestatges de la llibreria pintant les caixes que trobaven al carrer, prop dels contenidors? Prestatges inabastables, sempre a la nostra disposició, per no res!

Empràvem les cadires velles que no volien a casa nostra. Tauletes trobades prop dels contenidors, velles màquines d´escriure llançades als fems! Aquell armari arnat, però bellíssim! I què en diríem del canterano de la repadrina, preciós, encara amb el marbre on, en un passat llunyà hi tenia ramells de flors coral·lines, esgrogueïdes fotografies amb familiars ja irreconeixibles, un Sant Antoni de fusta al qual, abans de dormir sempre resava les oracions acostumades.

Cap necessitat de comprar quadres al Corte Inglés per decorar les parets! Joves amics ens regalaven les seves primeres experimentacions pictòriques. Anàvem a cercar cartells a les sales d’art modern, empràvem els pòsters de les velles pel·lícules dels anys trenta i quaranta com a meravellós sistema de decoració. Casablanca, El falcó maltés, El tresor de Sierra Madre, Allò que el vent s’endugué cobrien les parets de cambres i els passadissos dels nostres pisos ocasionals...