Anarcoefemèrides
del 30 d'octubre
Esdeveniments
Portada de l'últim número del Boletín de la Escuela Moderna
- Surt el Boletín de la
Escuela Moderna:
El 30 d'octubre de 1901 surt a Barcelona (Catalunya) el
primer número de la publicació mensual anarquistaBoletín de la Escuela
Moderna. Enseñanza científica y racional.
Va ser el portaveu de l'Escola
Moderna del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia.
Fou dirigida per
Anselmo Lorenzo Asperilla i després per Joan Colominas
Maseras. Aquesta revista,
que tingué una àmplia difusió entre
les escoles racionalistes i els cercles
lliurepensadors i llibertaris de la Península i de
l'estranger, es publicà fins
a l'1 de juliol de 1909 amb només una única
interrupció d'un any (entre juny de
1906 i juliol de 1907), suspensió relacionada amb el primer
processament de
Ferrer i Guàrdia. En total, en les dues èpoques,
aquest butlletí publicà 62
números i només deixà de publicar-se
amb l'esclat de la «Setmana Tràgica» i
l'afusellament de Ferrer i Guàrdia. Llevat de ressenyes de
les conferències
dominicals realitzades a l'Escola Moderna o de les activitats i visites
escolars, a les quals s'afegiren breus notícies
postil·lades, aquest butlletí
no tingué caràcter informatiu. Gran part del seu
contingut recollia articles
d'opinió sobre temes educatius i didàctics,
encarregats per la redacció o
recollits de publicacions estrangeres. Els seus autors realitzaren una
mena de
crítica de la pedagogia d'aleshores i una anàlisi
de les experiències
contemporànies --escoles de Decroly a
Brussel·les, orfenat «La Ruche» de
Sébastien Faure, la casa d'orfes de Cempuis dirigida per
Paul Robin, etc.--,
convertint aquesta publicació en una síntesi de
les idees pedagògiques més
radicals del moment. Aquest butlletí testimonia perfectament
com l'Escola
Moderna presentava el coneixement racional enfrontat a la
superstició
religiosa. Hi trobem articles de Charles Albert, Dunstano Cancellieri,
Joan
Colominas Maseras, Rogelio Columbié, Odón de
Buen, Maurice Dubois, J.-F.
Elslander, Ella Ergen, Henri Roorda van Eysinga, Leopoldina Bonnard, Sébastien Faure, Frances
Ferrer i Guàrdia,
Jean Grave, Clémence Jacquinet, Ellen Key, Hubert
Lagardelle, Odette Laguerre,
Charles Letourneau, Anselmo Lorenzo, Martínez Vargas, Yves
Michel, Alejandra
Myrial, Simeone Poltawsky, Élisée Reclus, Paul
Robin, E. Vaillant, Georges
Yvetot, etc. A més d'aquests butlletí, les«Publicaciones de la Escuela
Moderna» editaren nombrosos manuals pedagògics i
fulletons diversos de
propaganda anarquista, antimilitarista i anticlerical.
***
Premsa
anarquista internacional
- Surt L'Entente Anarchiste:
El 30 d'octubre de 1952 surt a Le Mans (País del Loira,
França) el primer
número de L'Entente Anarchiste. Bulletin de
relations, d'informations, de
coordination et d'étude organisationnelle du mouvement
anarchiste. Aquesta
publicació de periodicitat irregular sorgí arran
de l'Assemblea Anarquista de
Le Mans de l'11 d'octubre d'aquell any que decidí
l'edició d'un butlletí. Fou creat
amb la finalitat de posar en contacte federacions, grups i individus
que es
qualificaven anarquistes i que fugien de tot exclusivisme i com a
reacció
contra el «sectarisme» que, segons ells,
manifestaven els responsables de la
Federació Anarquista (FA) d'aleshores (Georges Fontenis,
Maurice Joyeux, etc.).
En foren responsables Raymond Beaulaton (secretari), Jean Perrin
(admistrador)
i André Prudhommeaux (relacions internacionals). Hi trobem
articles d'Émile
Armand, André Arru, Raymond Baulaton, Armando Borghi, Robert
François, René
Guillot, Maurice Joyeux, Aristide Lapeyre, Paul Lapeyre, Alfred Lepape,
Louis
Louvet, Paul Mauguet, J. Parin, Jean Perrin, André
Prudhommeaux, Fernand Robert
i Georges Vincey, entre d'altres. Del primer número es
tiraren 200 exemplars i
de l'últim, el cinquè, del 8 de febrer de 1953,
450.
***
Míting de
Mataró (30 d'octubre de 1976)
- Míting de Mataró: El 30 d'octubre de 1976 té lloc al Pavelló d'Esports de Mataró (Maresme, Catalunya) el primer míting autoritzat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) catalana després de la dictadura del general Franco. Convocat per la Federació Local de Mataró i amb el suport del Comitè Provisional de la CNT de Catalunya i de totes les federacions locals i sindicats de la mateixa. Hi van venir exiliats de Mèxic, de Suïssa i de França, la filla de Joan Peiró presidia l'acte, així com un representant del Secretariat Internacional de la CNT de Tolosa de Llenguadoc. Les intervencions van ser molt diferents i es va parlar des de les col·lectivitats durant la Revolució espanyola fins a la realitat cenetista de la Transició, passant per la Aliança Sindical a Catalunya. Hi van assistir unes 4.000 persones, de totes les edats. Va haver adhesions de grups i partits tan diversos com CDC, PSC, UGT, FAI, AIT o FRAP.
Naixements
Foto policíaca de Cesare Agostinelli (ca. 1894)
- Cesare Agostinelli: El 30 d'octubre de 1854 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista Cesare Agostinelli, conegut com Cesarì el Capelareto i Tigna. Son pare es deia Pacifico Agostinelli. D'extracció popular, treballà en diferents oficis (jornaler, licorista, barreter, etc.) i, d'antuvi republicà, milità en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), patint les primeres condemnes durant la dècada dels setanta. Cap al 1880 s'adherí al Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials), de caire internacionalista, i en 1881 va ser sancionat per contraban de tabac. A resultes de les protestes contra la condemna a l'anarquista Amilcare Cipriani, en 1882 va ser processat i condemnat l'any següent a residència forçosa a l'illa de Ponça. Un cop lliure, el desembre de 1884 emigrà, amb Errico Malatesta i altres companys (Agenore Natta, Francesco Pezzi, Luisa Minguzzi, Galileo Palla, Fortunato Serantoni, Etore Mattei, etc.), a l'Argentina, arribant a Buenos Aires el maig de l'any següent. Durant l'agost de 1885 aquest grup edità a Buenos Aires el periòdic llibertari La Questione Sociale. La tardor de 1885 retornà a Itàlia, però va ser detingut i novament processat per haver violat la condemna de desterrament. A partir de 1889 col·laborà en diversos periòdics, com ara Il Paria, La Campana o Il Libero Patto, del qual s'encarregà de la gestió financera. Amb Adelmo Smorti, animà l'associació«Studi Sociali» i en 1890 publicà el manifest abstencionista Non votate!,com a suplement al setmanari de Macerata La Campana, del qual era l'administrador. El gener de 1891 participà en el Congrés de Capolago i el juliol va ser condemnat a dos mesos de presó per haver participat en la manifestació del Primer de Maig. Propagandista infatigable, la seva botiga de capells esdevé un centre de reunió i de distribució de premsa anarquista. En 1895 va ser arrestat domiciliàriament a Porto Ercole i a Tremiti. Va ser elegit regidor municipal d'Ancona com a«candidat-protesta», però mai no va exercir. En 1896 retornà a Ancona i, encara que subjecte a vigilància especial, organitzà el retorn a Itàlia de Malatesta, a més de col·laborar en el naixement de L'Agitazione. En 1897 signà un manifest abstencionista i continuà amb la seva intensa tasca propagandística. De bell nou detingut, arran de l'atemptat de Pietro Umberto Acciarito el 22 d'abril de 1897 contra el rei Humbert I d'Itàlia, va ser deportat a Ponça per haver-se negat a signar un compromís de bona conducta. En 1898 retornà a Ancona i col·laborà en els periòdics La Vita Operaia i Lo Sprone; en aquestúltim, publicà un article polèmic amb Giovanni Gavilli sobre l'individualisme. Més tard s'instal·là a Fiume (Imperi austrohongarès; actualment és la ciutat croata de Rijeka), on treballà de barreter. Expulsat de l'Imperi austrohongarès, se li va assignar la residència a l'illa de Pantel·leria, on trobà destacats anarquistes, com ara Luigi Galleani, Giovanni Gavilli, Adelmo Smorti, Galileo Palla, Emidio Recchioni, etc. En 1900 retornà a Ancona i dos anys després va ser elegit membre de la Comissió Executiva de la Cambra del Treball local, càrrec del qual dimití pocs mesos després per motius laborals. En 1913 participà en el Congrés Anarquista de les Marques i d'Úmbria, i hostatjà Malatesta, que havia retornat del seu exili londinenc. El juny de 1914 participà en la «Setmana Roja» i entre 1914 i 1915 jugà un paper important en la redacció del periòdic Volontà, sobretot en la campanya contra la Gran Guerra. En 1916 publicà dos opuscles antimilitaristes, que van ser segrestats immediatament, i en 1919 fou el gerent de l'únic número que es publicà de Guerra e Pace, presentació de la nova època deVolontà. En 1920 es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia), on visqué amb el seu gran amic Malatesta. Aquest mateix any assumí l'administració del periòdic Umanità Nova i en 1921 va ser processat per l'atemptat al teatre milanès Diana del 23 de març d'aquell any. Un cop absolt en el judici, retornà a Ancona, on, de mica en mica, a causa de l'edat, s'allunyà de la militància, encara que sempre fou mantingut sota vigilància per les autoritats feixistes. Cesare Agostinelli va morir el 23 d'abril de 1933 a Ancona (Marques, Itàlia).
Cesare Agostinelli (1854-1933)
***
Johannes Holzmann (Senna Hoy)
- Senna Hoy: El 30 d'octubre de 1882 neix a Tuchola (Pomerània, Imperi Alemany, actualment Polònia), en una família jueva benestant, l'escriptor i editor anarquista Johannes Holzmann, més conegut com Senna Hoy. De jove freqüentà el cercle teosòfic de Berlín de Jelena Blavatskij i el Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata Alemany). Professor de religió a l'Institut Jueu de Berlín, a partir de 1902 trencà amb tots aquests moviments i es declarà anarquista. Amb el pseudònim Senna Hoy, creat per Else Lasker-Schüler a partir del seu nom escrit al revés --també va fer servir el pseudònim llatí Catulus--, fundà en 1904 el setmanari anarquista Der Kampf (La Lluita), que amb el suport del financer amic seu Otto Buek arribarà a tirar 10.000 exemplars. En aquesta revista tractava qüestions polítiques i temes d'actualitat i lluità per l'alliberament sexual i homosexual --en febrer de 1903 havia publicat amb Adolf Brand el fulletó Das dritte geschlecht (El tercer sexe)--; hi van col·laborar escriptors destacats, com ara Else Lasker-Schüler, Erich Mühsam, Gustav Landauer, Franz Pfemfert, Herwarth Walden, Peter Hille o Paul Scheerbart. En aquests anys advocà per l'autoorganització dels treballadors i blasmà contra els sindicats controlats per la socialdemocràcia. Fou cofundador de la Bund für Menschenrecht (Lliga pels Drets Humans), la qual presidí fins al 1905. En aquest any, a causa del seu èxit a la zona de la indústria tèxtil de Crimmitschau i a la conca minera del Ruhr, Der Kampf fou prohibida i fugint de la repressió marxà a Zuric (Suïssa), on editarà el periòdic Der Weckruf (L'Aurora). Després de passar un temps a París, atret per l'efervescència revolucionària que aleshores s'escampava per l'Imperi rus, el juny de 1907 participà en una conferència clandestina de grups anarcocomunistes polonesos i lituans de la qual sorgí la Federació de Grups Anarcocomunistes. En una batuda de la policia tsarista, fou detingut a Moscou amb altres 23 militants anarquistes. Després de ser torturat, fou condemnat per un delicte d'«expropiacions» a 15 anys de treballs forçats. En 1911 fou traslladat a la ciutadella de Varsòvia i internat a la divisió reservada als malalts mentals. En 1913, la poetessa Else Lasker-Schüler, que n'estava enamorada, marxà a Moscou on demanà sense èxit la seva llibertat. Tuberculós, Senna Hoy va morir de febre tifoide el 28 d'abril de 1914 a la secció de malalts de la presó de Varsòvia (Imperi rus, actual Polònia) --altres fonts citen Meschtscherskoje, a prop de Moscou (Rússia)-- i fou enterrat el 14 de maig al cementiri jueu de Berlín-Weissensee.
***
Marcelo Salinas y López
- Marcelo Salinas y López: El 30 d'octubre de 1889 neix a Batabanó (l'Havana, Cuba), en una llar molt humil, l'escriptor, periodista i militant anarquista Marcelo Salinas y López, també conegut com Jorge Gallart,Pedro Martín i Palomero. Quan tenia cinc anys s'instal·là amb sa família a Santiago de las Vegas (Boyeros, Ciutat de l'Havana, Cuba), on passà la seva infantesa; gairebé no anà a l'escola. Treballà de peó agrícola i d'obrer manual (paleta, plomer, etc.) i a començaments de segle ja militava en el moviment anarquista. En 1910 emigrà a Tampa (Florida, EUA) on va fer de cigarrer i de lector en una fàbrica de tabacs. També va estar un temps a Cayo Hueso (Florida, EUA). En aquesta època participà en la fundació de sindicats de la Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món). Compartí habitació i lloguer amb Manuel Pardiñas Serrano, que després assassinaria el president del Consell de Ministres espanyol José Canalejas. En 1913 fou deportat a Cuba ja que les autoritats nord-americanes el consideraven procliu a portar a terme atemptats contra caps polítics. Ja iniciada la Gran Guerra, s'instal·là clandestinament, sota el nom de Georgie Gallart, a Nova York (Nova York, EUA), on freqüentà el Centre Ferrer de Harlem, amb Louis Levine, Rose Rogin i Gussie Miller, i intervingué en les protestes de Tarrytown contra els Rockefeller, amb Maurice Rudome, Jack Isaacson, Charles Plunkett i altres. Acusat de participar en la preparació d'un atemptat contra el president nord-americà Woodrow Wilson i de mantenir una posició antimilitarista, fou expulsat sumàriament del país --conegué Mollie Steimer a Ellis Island quan esperava l'expulsió. Cap al 1915 marxà a Barcelona (Catalunya), on fou conegut per les seves campanyes de conferències, mítings i reunions, establint contacte amb Salvador Seguí, Josep Canela i l'argentí Antonio Noriega. Per les seves activitats d'agitació, conegué en diverses ocasions la presó Model barcelonina. Arran d'una gira propagandística per Andalusia, fou detingut amb documentació falsa --a nom de Pedro Martín-- a La Línea de la Concepción i, després de passar dos mesos tancat a la presó de Cadis, expulsat de la Península amb dos companys l'1 d'agost de 1919 a bord del transatlàntic «Montevideo» cap al seu país. De bell nou a Cuba, participà activament en les vagues generals que es realitzaren en 1919. Arran de l'explosió de diverses bombes, fou detingut, jutjat i condemnat a mort juntament amb altres destacats militants anarquistes (Antonio Penichet, Alfredo López, Alejandro Barreiro i Pablo Guerra). A començaments de 1921 fou alliberat amb Antonio Pechinet. En 1928 obtingué el primer premi del concurs d'obres teatrals cubanes per la seva obra Charito o Alma guajira, que fou estrena i després portada al cinema. En 1929 s'instal·là a Santiago de las Vegas, on treballà com a bibliotecari de l'Escola Tècnica Industrial «José B. Alemán» (1925-1935 i 1945-1956) i es dedicà a l'escriptura de novel·les, de peces teatrals, de sarsueles (Cimarrón, La rosa de la vega, etc.), de poesia, etc. En 1939, per la seva obra Ráfagas, obtingué el Premi Nacional de Literatura atorgat pel Ministeri d'Educació de Cuba. En 1941 el seu conte Sabotaje obtingué el premi de l'Aliança Cubana per un Món Lliure. A finals dels anys quaranta milità en l'Associació Llibertària de Cuba (ALC). En 1948 assistí al II Congrés Nacional Llibertari, convocat per l'ALC, i fou nomenat secretari de Cultura d'aquesta organització. En 1950 formà part del grup editor de la revista Estudios. Mensuario de Cultura, a l'Havana. Durant molt anys dirigí El Libertario; i també els periòdics Nueva Auroa i Tiempos Nuevos de la capital cubana. Fou un gran amic d'Adrián del Valle. En 1956 publicà, amb Casto Moscú, el fulletó Proyecciones libertarias, on denunciava la política nefasta del dictador Fulgencio Batista alhora que prevenia de l'actitud del dirigent revolucionari comunista Fidel Castro. Entre 1956 i 1959 fou empleat en la Secretaria de la Confederació de Treballadors de Cuba (CTC). Fou membre de l'Associació d'Escriptors i Artistes Americans i del Pen Club de Cuba. Amb la presa del poder pel castrisme es mantingué lleial a les idees llibertàries i sempre rebutjà les prebendes polítiques i literàries que el govern comunista l'oferí. En 1961 es negà a signar el document redactat per Manuel Gaona Sousa a Marianao el 24 de novembre d'aquell any titulat Una aclaración y una declaración de los libertarios cubanos, pel qual difamava els llibertaris que no s'acostaven al règim castrista. En 1967, a causa de la persecució dels llibertaris cubans pel comunisme de Castro, s'exilià a Florida (EUA), participant activament en les activitats del Moviment Llibertari Cubà de l'Exili (MLCE) i col·laborant en Guángara Libertaria. Trobem col·laboracions seves en América,Archipiélago,Aurora, Bohemia, Carteles,Cuadernos de la Universidad del Aire, El Cuarto Poder, Cúspide,Diario de la Marina,Fragua, Inventario, Libertad,Literatura, Mañana,Lunes de Revolución, El Mundo,Orientación Social, El País, Pueblo, Reconstruir,Reivindicación, Revista Popular, Revista Tabaco, Selecta,Solidaridad Obrera, Suplemento de Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra,Tierra y Libertad, Umbral, Zig-Zag, etc. Entre les seves obres destaquen Alma guajira (1928), ¡La tierra!... ¡La tierra! (1928),Un aprendiz de revolucionario (1937), Ráfaga (1939), El mulato (1940), Las almas buenas o La santa caridad (1948) i Proyecciones libertarias (1956, amb Casto Moscú), Diálogos libertarios de actualidad (1959), entre d'altres. Marcelo Salinas y López va morir el 5 d'abril de 1976 a Miami (Florida, EUA).
Marcelo Salinas y López (1889-1976)
***
Domènec
Masachs Torrente
- Domènec Masachs Torrente: El 30 d'octubre de 1891 neix a la Barceloneta (Barcelona, Catalunya) el militant anarcosindicalista Domènec Masachs Torrente. L'abril de 1897 va morir son pare, que treballava de fuster a«La Maquinista Terrestre i Marítima»i era un home d'idees avançades. Amb 10 anys va començar a fe feina d'aprenent a la casa Henrichs i Cia, d'arts gràfiques, per ajudar sa mare, que feia de planxadora, i sa germana, que tenia un any més que ell. En 1902 va secundar amb un company la vaga general de Barcelona i per això ambdós van ser acomiadats. Entre 1902 i 1906 va treballar a diverses impremtes i entre 1907 i 1911 a la fàbrica de sedes Can Batlló. En 1911 va entrar com a greixador mecànic al dipòsit de tramvies del Torrent de les Flors, a la barriada de Gràcia, on vivia. En 1912 va morir sa mare, però va continuar vivint uns anys amb sa germana, catòlica fanàtica. En 1919, amb motiu de la vaga de La Canadenca, va ser acomiadat de la Companyia de Tramvies, per sindicalista i «pertorbador». A començaments de 1920, per«resistència» a la Guàrdia Civil, va ser detingut, processat, jutjat i condemnat a sis anys de presó; condemna que va penar al Dueso i al Puerto de Santa María. Pel maig de 1926, en tornar de presidi, va instal·lar-se a Sallent, on va fer feina a la fàbrica de teixits de Vidal Germans. Un parell de mesos després, va deixar la eina i va marxar a Barcelona, amb la intenció ferma i decidida d'assassinar el dictador Primo de Rivera. Va comprar un punyal nou i el 31 de juliol de 1926 va anar a Capitania General on el dèspota havia d'assistir a una recepció. Quan es va acostar el cotxe oficial al costat de la porta principal de Capitania --el mateix edifici des del qual Primo de Rivera s'havia proclamat dictador el 13 de setembre de 1923--, Masachs estava preparat, però l'oportunitat no va ser la idònia. Aleshores va decidir esperar-lo a la plaça Palau, indret pel qual havia de passar de camí cap a l'estació de França on agafaria l'exprés que el portaria a Madrid. Quan va acostar-s'hi la comitiva, va afuar-se cap al cotxe oficial, va apartat violentament un policia de l'escorta presidencial i quan pujava a l'automòbil amb el punyal a la mà, va relliscar amb el marxapeu del vehicle i un policia li va clavar un fort cop de bastó al cap que el va deixar sense sentit. Un dels cotxes de l'escorta policíaca li va passar pe damunt trencant-li la cama dreta. Traslladat a l'Hospital Clínic, va ser interrogat per un jutge militar que li va notificar que seria jutjat per la jurisdicció civil, malgrat les objeccions de Masachs que volia ser jutjat per la jurisdicció militar. Setmanes després, sense que estigués guarit del tot, va ser traslladat a la presó d'Entença, on va ser rebut fredament pels militants anarcosindicalistes, no partidaris d'«aventures» individualistes. L'11 de novembre de 1926 va començar el judici a la Sala Primera de l'Audiència de Barcelona; el dictador havia donar ordres concretes a la premsa diària perquè no se'n fes cap referència. Com que es va ratificar en el seu desig d'assassinar el dictador, va ser condemnat a 10 anys de presidi major. El 19 de gener de 1927 va ser portat al presidi de Cartagena, d'on va sortir el 17 d'abril de 1931, arran de l'amnistia general decretada pel govern provisional de la Segona República, que acabava de proclamar-se. De bell nou a Barcelona, va començar a treballar a la fàbrica de teixits«La España Industrial», a la barriada de Sants, en qualitat de paraire. Les seves hores lliures les va dedicar a impartir lliçons d'esperanto en una associació esperantista de la plaça del Sol, de la barriada de Gràcia, on vivia. En 1933 va fer una vaga de fam durant tres dies en solidaritat amb la que feia en aquells moments Gandhi al seu país, com a protesta contra l'imperialisme anglès. En 1936, un cop vençuda la rebel·lió feixista, va tornar al seu lloc de feina i va ser elegit per l'assemblea de treballadors de «La España Industrial» membre del Consell de la Col·lectivitat. Un cop ocupada la capital catalana per les tropes franquistes el 26 de gener de 1939, va ser detingut el 15 de febrer de 1939, i després de quatre mesos tancat, va ser alliberat; per tornar a ser detingut el 15 de juliol d'aquell any. Processat i jutjat militarment, va ser condemnat a presó; va sortir-ne el desembre de 1942. Un cop lliure, va tornar a treballar a«La España Industrial» fins que es va jubilar, el 30 de març de 1957. Domènec Masachs Torrente va morir el 23 de gener de 1965 a la Clínica l'Aliança de Barcelona (Catalunya); va viure 75 anys, va treballar-ne 41 i en va passar 18 a presidi.
***
Félix
Guyard (1947)
-
Félix Guyard: El
30 d'octubre de 1901 neix al XIII Districte de París
(França) l'anarquista i
sindicalista Félix Joseph Guyard, conegut com Félo
i Lapin. Sos pares
es deien Léon Guyard i Georgette Baron. El novembre de 1919
es casà amb
Georgette Barois, amb qui tingué dos infants. L'estiu de
1921 la seva
incorporació a l'exèrcit va ser suspesa per«insuficiència muscular»,
però
finalment en maig de 1925 va ser incorporat al 24 Regiment d'Infanteria
i
destinat a l'Estat Major de l'Escola Especial Militar de Saont-Cyr
(Guer,
Bretanya). En 1930 s'afilià al grup del 17 i 18 Districte de
París de la Unió
Anarquista Comunista Revolucionària (UACR).
Després formà part del grup d'amics
anarquistes (Lucien Feuillade, Charles Ridel, Charles Carpentier,
Robert Léger,
etc.) que s'autodenominaven «Les moules à
gaufre» (Els Motlles de Gofres). Entre
el 14 i el 15 de juliol de 1933 fou delegat per París en el
congrés de l'UACR
celebrat a Orleans (Centre, França) i sembla haver estat
membre de la Comissió
Administrativa de l'UACR en aquesta època. El 14 de gener de
1934 va ser
delegat per Pantin-Aubervilliers (Illa de França,
França) en el «Congrés
d'Unitat» de l'UACR celebrat a París, que
reunificà, enfront del feixisme,
l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) i l'UACR,
sota el nom d'Unió
Anarquista (UA). Malgrat tot, fou de la minoria que refusà
aquesta transformació
que, segons ell, portava a l'abandó del programa
revolucionari i comunista. Amb
altres companys (Charles Patat, Louis Le Bot, Charles Ridel, Charles
Carpentier
i Robert Léger), fundà la Federació
Comunista Llibertària (FCL), que criticà la
concepció antifeixista del «frontisme»
de l'UA, que segons aquesta conduïa a la
renúncia de les posicions de classe. La FCL, que
tingué una existència efímera,
romangué dins de l'UA. L'11 d'octubre de 1934 fou delegat a
l'assemblea general
de la Federació de París de l'UA. La FCL havia de
reintegrar-se en l'UA en el
proper congrés del 12 i 13 d'abril de 1936. El 28 de juliol
de 1934, durant el
funeral de Nestor Makhno, va ser detingut per vendre La
Patrie Humaine i alliberat després de controlar la
seva
identitat. El 26 de desembre d'aquell any va ser nomenat secretari del
Comitè
Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), que feia costat els
revolucionaris
amenaçats amb l'extradició. L'abril de 1935 va
ser contractar com a torner
mecànic als establiments«Sautter-Harlé» de París,
industria que fabricava part
del material militar destinat al Ministeri de la Marina. Sa companya
Georgette
Baron treballava aleshores a la fàbrica de mistos
d'Aubervilliers. La parella
vivia aleshores al número 28 del carrer du Vivier
d'Aubervilliers. El setembre
de 1935 va ser inscrit per la policia en la llista dels anarquistes el
domicili
dels quals calia vigilar. Fou candidat«abstencionista» per l'UA per a la III
Circumscripció de Saint-Denis (Illa de França,
França) a les eleccions
legislatives d'abril de 1936 i un dels animadors més
importants, amb el
socialista Luis Mersch, del gran moviment vaguístic de maig
i juny de 1936.
L'agost d'aquell any, el Ministeri de la Marina demanà al
Ministeri de
l'Interior que realitzés una investigació sobre
la seva persona, que donà lloc
a la seva inscripció en l'anomenat «Carnet
B», on van ser fitxat els militants
antimilitaristes i pacifistes a empresonar en cas de conflicte
bèl·lic. Entre
el 15 i el 18 d'octubre de 1936 encapçalà el
comitè de vaga d'un nou moviment
vaguístic contra els acomiadaments a«Sautter-Harlé» i signà el
pamflet que va
ser reproduït en el número del 5 de febrer de 1937
de la revista Commune. Els obrers a
la fàbrica
l'anomenaven Napoléon.
En aquestaèpoca era membre de la Comissió Executiva del
Sindicat de Metal·lúrgics de la
Confederació General del Treball (CGT). Redactor ocasional
de Le Libertaire,
publicà el 4 de setembre
de 1936 un article titulat «Ouvrier communiste, nous te
tendons la main». En
1937 impulsà, dins de l'UA, una «Entesa
dels grups anarquistes de fàbriques»
(Sautter-Harlé, Niuport, Renault, Citroën
Javel, Gnôme & Rhône, Compteurs de
Montrouge, etc.), de la qual fou el seu
secretari-tresorer. Però la majoria del secretariat de l'UA,
considerant el caràcter
no orgànic d'aquesta entesa, refusà el seu dret
de votar en el congrés
d'octubre de 1937. Aquesta postura va fer que amb una part del sector
obrerista
de l'UA s'apartés d'aquesta per a crear el Cercle
Sindicalista «Lluita de
Classe» (LDC), constituït el març de 1937
per anarquistes, trotsquistes,
pivertistes i exsindicalistes unitaris antiestalinistes. Amb la seu al
Café de
l'Homme Armé (número 44 del carrer des Archives),
al IV Districte de París,
agrupava un milenar d'afiliats, especialment dels sectors de
l'ensenyament, de la
metal·lúrgica, de la construcció i
dels tècnics. Entre els seus animadors hi
havia Léon Duvernet, Paul Wacfisz, Jean Pons, Colette Aubry,
Michel Collinet,
Raymond Guilloré, Constant Pinçon, Gustave
Galopin, Nicolas Lazarévitch, etc.
També fou, amb Nicolas Lazarévitch i
Léon Duvernet, el fundador del seu òrgan
d'expressió, Le Réveil
Syndicaliste
(gener-octubre de 1938). En 1939, després de la
declaració de guerra, va ser
internat al camp de concentració de Ladinha d'Amont
(Llenguadoc, Occitània),
d'on fou alliberat en 1941. Entre el 31 de juliol i el 18 d'agost de
1941 va
ser internat pel règim de Vichy, primer al fort de
Saint-Barthélémy de Barraux
(Roine-Alps, Arpitània) i després als«camps d'estada vigilada» d'Aurason i de Lo
Chafauc (Provença, Occitània). Un cop lliure, va
ser detingut de bell nou en
1942 i posat en llibertat dies després. Charles Patat, un
company de l'UA, li
va aconsellar que entrés a formar part dels«Restaurants Communautaires» i del
Comitè Obrer de Socors Immediat (COSI), centres«benèfics» petanistes on alguns
anarquistes (Louis Lecoin, Charles Carpentier, etc.) s'integraren per
fugir de
la repressió i poder continuar amb la militància.
Després del desembarcament de
Normandia, va ser detingut per la Gestapo el 12 de juny de 1944 a
Aubervilliers
en qualitat de «personalitat ostatge» i traslladat
el mateix dia, amb la
matrícula 40.630, al camp de trànsit de Royallieu
(Compiègne, Picardia, França).
Mitjançant una carta del 21 de juny de 1944, Pierre Laval
intervingué per
demanar el seu alliberament, però, el 15 de juliol va ser
deportat al camp de
concentració nazi de Neuengamme (Hambourg, Alemanya). En
aquest camp, com a«deportat d'honor», tenia dret a romandre
aïllat en un dels dos blocs especials
de dins del recinte, amb les seves robes i els seus objectes personals,
i
estaven exemptes de treballar, podent reunir-se lliurement. Oficialment
va ser
alliberat el 8 de maig de 1945 del camp de Břeany (Bohemia Central,
actual
República Txeca), però realment va ser posat en
llibertat a mitjans d'agost de
1944, per raons desconegudes. En tornar a França,
treballà en un centre de
repatriament de deportats. Després de la II Guerra Mundial,
deixà de militar,
encara que de tant en tant visitava la seu de la Federació
Anarquista (FA). En
1947 la policia l'esborrà de les seves llistes d'anarquistes
a controlar. Félix
Guyard va morir l'1 de gener de 1980 a Neuilly-sur-Marne (Illa de
França,
França).
***
Georges Navel
- Georges Navel: El 30 d'octubre de 1904 neix a Maidières-les-Pont-à-Mousson (Lorena, França) l'escriptor llibertari autodidacte Georges Navel. Era el tretzè infant d'una família obrera. A començaments de la Gran Guerra, va ser evacuat a Algèria i va retrobar sos pares sis mesos més tard a Lió. Son germà Lucien, 10 anys més gran, li va fer descobrir la militància llibertària i anarcosindicalista. Aleshores va freqüentar les«Causeries Populaires» (Xerrades Populars) i les festes del «Nid Rouge» (Niu Roig). Va canviar freqüentment de feina, des d'ajustador en la indústria automobilística fins a jornaler temporer, i va romandre temporades a la colònia anarconaturista de Bascon. En 1927 es va declarar insubmís al servei militar i va treballar sota nom fals, situació que acabarà regularitzant en 1932 i que li costarà la presó i una incorporació. En 1935 el filòsof Bernard Groethuysen el va encoratjar a escriure. El 29 de juliol de 1936 va creuar la frontera per participar en la Revolució espanyola i a Barcelona va afiliar-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i va marxar amb la Columna Francisco Ascaso a Aragó, però dos mesos més tard va haver de ser evacuat per una insolació doble i per una gastritis greu. De tornada a París, va freqüentar «Le Musée du Soir», creat per Henry Poulaille. En 1940 va ser mobilitzat alguns mesos a l'Est i l'exòde el va portar al Midi, a prop de Forcalquier, on va fer de masover. Després d'Alliberament es va consagrar a l'apicultura i a l'escriptura. A partir de 1954 es va instal·lar a la regió parisenca i va treballar com a corrector d'impremta. En 1962 va ser un dels signants del«Manifest dels 121» pel dret a la insubmissió a la guerra d'Algèria. El seu llibre Travaux, publicat en 1945,és un text autobiogràfic i un testimoni sobre la condició obrera; altres obres destacables: Parcours (1950), Sable et limon (1952), Chacun son royaume (1960), Navel ou la seconde vue (1982), Passages (1982), etc. Georges Navel va morir l'1 de novembre de 1993 a Laval-d'Aix (Roine-Alps, Arpitània) on residia. El 5 de novembre de 1998 es va proclamar oficialment el premi «Georges Navel (Meurthe-et-Moselle)» de literatura a Pont-à-Mousson.
***
Voluntaris al front (1936). D'esquerra a dreta: Josep Ester, Emili Vilardaga, ? i Ramon Sant Mas
-
Ramon Sant Mas: El
30 d'octubre de 1910 neix a Berga (Berguedà, Catalunya)
l'anarcosindicalista
Ramon Sant Mas, conegut com El Ros.
Treballador
de la construcció, en 1926, durant la dictadura de Primo de
Rivera, amb gairebé
16 anys, s'afilià, sota la influència del company
Juan Bonilla, a la
clandestina Confederació Nacional del Treball (CNT) de
Berga. Intervingué
activament en les vagues que es desencadenaren a finals dels anys vint
al
Llobregat, juntament amb sos amics i companys de lluita Ramon Casals
Orriols (Ramonet Xic) i Maria
Tarrés Tarrés (La
Cayetana). En 1931, arran de la
proclamació de la II República espanyola,
participà en la reorganització de la
CNT local. L'abril de 1931 signà un comunicat en
què s'anunciava a l'Ajuntament
que es faria una manifestació al passeig de la
Indústria amb motiu del Primer
de Maig. El novembre 1932 formà part de la
comissió reorganitzadora del
sindicat, després que aquest hagués estat
clausurat arran dels fets
revolucionaris de gener. Formà part de les
Milícies Antifeixistes de Berga i
fou un dels fundadors de les Joventuts Llibertàries, amb
Josep Ester Borràs (Minga),
Josep Bach Fornells i Josep
Casafont Camps, entre d'altres. Encara que de tendència
tolstoiana i oposat a
la violència, després del cop militar feixista de
juliol de 1936 s'enrolà com a
milicià en la de Columna «Terra i
Llibertat» des del novembre d'aquell any i
durant tota la guerra va estar adscrit als serveis de sanitat. En 1939,
amb el
triomf franquista, passà a França i va ser
internat en diversos camps de
concentració. Posteriorment, amb Ramonet Xic,
s'enrolà en les companyies de
treballadors estrangers, de les quals ambdós fugiren en dues
ocasions. Després
de la II Guerra Mundial s'instal·là amb Ramonet
Xic en una masia de Gouzy, a Lo
Mas d'Asilh (Llenguadoc, Occitània), on treballà
de llenyataire i milità en la
Federació Local de la CNT fins a la seva defunció
en 1973. El novembre de 2015
el Centre d'Estudis Josep Ester Borràs demanà a
l'Ajuntament de Berga la
substitució del nom del carrer de Sant Antoni de la
localitat pel seu.
***
El mariner Aurelio Chessa (ca. 1935)
- Aurelio Chessa: El 30 d'octubre de 1913 neix a Putifigari (Tataresu, Sardenya) l'editor i propagandista anarquista Aurelio Chessa, també conegut comParatacca. Sos pares foren Antonio Chessa i Maria Angela Piras. L'1 de desembre de 1931 s'enrolà en la marina i, després de ser novament cridat nombroses vegades, fou llicenciat definitivament el 31 de juliol de 1945 --en aquell període la seva nau es trobava a Egipte, on ensenyà a fer el pa als egipcians. El 9 de novembre de 1939 fou condemnat a un any de reclusió per insubordinació i enviat a la presó de San Francesco de Gènova, hi restà entre el 24 d'octubre de 1939 al 27 de febrer de 1940. En 1945 va començar a recollir diversos materials documentals sobre el moviment anarquista que sumà als que havia rebut d'un oncle seu, l'anarquista refugiat a França Francesco Piras, que va ser qui l'introduí en el moviment llibertari. Després de la II Guerra Mundial esdevindrà funcionari dels ferrocarrils italians. Fou administrador i col·laborador durant molts anys de la revista Volontà, fundada en 1946 per Giovanna Berneri, vídua de Camillo Berneri. En 1947 creà, amb Giuseppe Strinna, Franco Leggio, Bigallo, Borghesani i altres, el grup«Gènova Centre» de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Partidari de la tendència«antiorganitzativa», participà en el Congrés de Canosa de 1948. Entre l'1 i el 2 de maig de 1954 presidí a Liorna la Conferència Nacional de la FAI, però hi anà a «títol personal» i sense representar cap grup. El 26 de maig de 1958 fou jutjat a Gènova per apologia de la desobediència civil i per campanya abstencionista i condemnat a sis mesos de presó. El 23 de desembre de 1958, però, el Tribunal d'Apel·lació de Gènova el multà només per«instigació». Aquell any va escriure, sota el pseudònim Paratacca, articles sobre el vot i la democràcia en el periòdic La Sveglia Repubblicana de Carrara. El 8 de juliol de 1960 participà activament en les vagues a Gènova i per aquest fet fou «amonestat» per l'administració ferroviària. Després de la mort de Giovanna Berneri, el 14 de març de 1962, fundà, amb els arxius familiars cedit per sa filla Giliana Berneri, el centre de documentació«Archivio Famiglia Berneri», que tindrà com a missió divulgar el pensament d'aquest intel·lectual anarquista i del seu llegat. L'arxiu es va anar enriquint (intercanvis, donacions, compres, etc.) i canvià diverses vegades de lloc (Pistoia, Iglesias, Gènova, Pistoia, Canosa, Cècina i, després de la seva mort, Reggio Emilia per sa filla Fiamma). En aquests anys mantingué una estreta relació amb els anarquistes italians residents a Amèrica, especialment amb el grup editor de L'Adunata dei Refrattari de Nova York, i a Austràlia. Entre 1964 i 1967 va escriure diversos articles sobre el procés a Ugo Mazzucchelli. El 19 de desembre de 1965 fou un dels creadors a Pisa, amb Michele Damiani, Ivan Guerrini i altres, dels Gruppi d'Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa Anarquista), escissió de la FAI oposada al «Pacte associatiu» d'aquesta, i del seu periòdic L'Internazionale (1966). Col·laborà estretament en aquests anys amb les editorials RL i Collana Vallera. El 4 d'abril de 1966 es jubilà, després de 22 anys de feina, dels ferrocarrils, deixant Gènova i instal·lant-se a Pistoia. El 18 de maig de 1976 a Iglesias, on s'havia traslladat provisionalment, l'Arxiu fou escorcollat per la policia. Edità en dos volums l'Epistolario inedito di Camillo Berneri. En 1982 organitzà l'«Exposició de cartells sobre la Revolució espanyola (1936-1939)» i en aquest mateix any publicà el catàleg del centre «Archivio Famiglia Berneri», establert per Sara Pollastri i Alessandra Giovannini, sota el títol Documenti e periodici dell'Archivio Famiglia Berneri. L'hemeroteca d'aquest arxiu conserva unes 2.000 capçaleres de publicacions periòdiques i la seva biblioteca uns 12.000 volums en diverses llengües, especialment sobre història del moviment obrer, la Revolució espanyola i els exiliats antifeixistes italians. A més de les obres de Camillo Berneri (Guerra di classe in Spagna,Il peccato originale, Mussolini grande attore,Mussolini normalizzatore e ildelirio razzista, Gli eroi guerreschi come grandi criminali, etc.), l'arxiu ha editat la biografia Camillo Berneri: un anarchico italiano (1897-1937), de Francisco Madrid Santos, l'obra d'Alberto Ciampi Anarchici e futuristi: quali rapporti? i estudis sobre Sante Pollastro, Leda Rafanelli, Clemente Duval i altres. Aurelio Chessa va morir el 26 d'octubre de 1996 a Rapallo (Ligúria, Itàlia). En 1998 l'arxiu prengué el nom d'«Archivio Famiglia Berneri - Aurelio Chessa». En 2007 es publicà, a càrrec de sa filla Fiamma, Aurelio Chessa. Il viandante dell'utopia --a més d'altres obres, com ara Storie di anarchici eanarchia, Un attimo di verità,Camillo Berneri singolare/plurale i Leda Rafanelli tra letteratura e anarchia.
Defuncions
Manuel Bugallo Lois i senyora
- Manuel Bugallo Lois: El 30 d'octubre de 1937 és assassinat al Porto do Acevo d'A Fonsagrada (Lugo, Galícia) l'anarcosindicalista Manuel Bugallo Lois. Havia nascut el 15 de gener de 1913 a Forcarei (Pontevedra, Galícia). Treballava de pedrapiquer i era membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sergent de milícies en el 219 Batalló de l'Exèrcit republicà durant la guerra civil, fou enllaç de la II Companyia del Batalló«Galícia». Apressat pels feixistes, Manuel Bugallo Lois va ser afusellat, juntament amb altres 15 companys, el 30 d'octubre de 1937 al Porto do Acevo d'A Fonsagrada (Lugo, Galícia) i enterrat el 4 de novembre al cementiri d'aquesta localitat.
---
![[13/04] «L'Alarme» - «L'Anarchie» - Atemptat contra Alfons XIII - «La Plèbe»...](http://www.estelnegre.org/fotos/congresido1930.jpg)
![[12/04] Atemptat contra Maura - Manifestació de llogaters - Congrés...](http://www.estelnegre.org/fotos/unioneanarchicavaldarnese.jpg)
