Pàgines del meu dietari (XXVIII) I després diuen que els llibres són cars! Problemes dels escriptors mallorquins

Pàgines del meu dietari (XXVIII) I després diuen que els llibres són cars! Problemes dels escriptors mallorquins -

Na Conxa -de la qual quasi ja m'havia oblidat- em truca per a recordar-me que he d'enviar alguns exemplars dedicats a les primeres autoritats autonòmiques i municipals. Una mica cansat pel que he hagut de patir en aquests tres mesos de gestions, mentesc descaradament, dient que ja fa dies que han sortit els llibres. Diu que si en vull enviar més, que li digui, i posarà a la meva disposició un llistat de personalitats provincials. Satisfeta en creure que he complert les instruccions, confessa que hi ha alguns escriptors de categoria (curiosa la distinció entre autors de "primera", segona" i "tercera"!) que fan malbé la part de l'edició que els hi lliuren obsequiant consellers, caps de departament i sotssecretaris. Molts esperen aconseguir així algun ajut a la creació. Altres s'han donat a conèixer amb aquests obsequis i ara poden viure de donar conferències als locals de la tercera edat i a instituts. Els intellectuals ben vistos pel govern poden arribar a cobrar un mínim de dues-centes mil cuques per conferència. Tres quarts d'hora parlant elogiosament de Llorenç Villalonga, de la probable existència d'un Colom -el descobridor- mallorquí, o de la necessitat de bastir una indústria autòctona basada en la sobrassada del porc negre, basten per a omplir la cartera. Són coses que ja sabia de fa temps, però les asseveracions de na Conxa em deixen novament bocabadat. No deixaré de sorprende'm mai. El món de la ploma és vertaderament inversemblant, apte per a les més increïbles fabulacions si hom tengués el temps i l'humor per a deixar-ne constància escrita. (Miquel López Crespí)

Finalment ha arribat l'esperat, el temut vint-i-quatre d'octubre. Tres mesos ja d'ençà aquell llunyà dia que vaig parlar amb el director general! He portat a la tintoreria el vestit que m'ha deixat en Biel Caimari. No es qüestió d'anar malament per una vegada en la vida que compareixes per un indret oficial.

Hi arrib puntual. En Biel ha demanat un vídeo a un amic i em promet enregistrar els "esdeveniments". Després, amb calma, davant un tassó de vi, podrem anar analitzant la "funció": comprovant defectes, mancances, qualsevol tipus d'error.

Just ara arriba Guillem Pradial, amb una carpeta veneciana on porta els fulls que llegirà davant el públic. Ignor si li ha agradat la novella. En veure'm somriu. Bon senyal! Això vol dir que li ha interessat. No sol mentir mai. Potser és l'únic crític de debò que tenim. A la gent no li importa gaire el que pugui dir el presentador. És un acte social i hi van per a deixar-se veure, per a quedar bé amb l'autor (si són amics) o per a veure la Casa de Cultura (alguns encara no hi havien anat mai). En Guillem està especialitzat a encoratjar causes "perdudes": els representants del Front Polisario, delegacions d'indis sud-americans perseguits pels exèrcits dels estats respectius; promoció d'autors marginats per l'amiguisme actual que només enlaira i dóna certificat de "qualitat" a qui fa el negoci editorial més rendible, o a qui és soci o amant del responsable de les publicacions. L'hauré de convidar a sopar: un restaurant popular, barat, però que facin bon menjar. Res d'especial: frit mallorquí, sopes, porcella, vi de Binissalem... Un intellectual ben diferent d'oportunistes del tipus Joan Terrades o Bartomeu Bennàssar: ambdós, per tal de sortir en el diari, tant se'ls en dóna presentar un escriptor de dretes com d'esquerres. Cínics, són ben capaços de mentir (ho han fet en nombroses ocasions) dient que havien militat en tal o tal altre partit antifranquista. Empren sempre els mateixos qualificatius i adjectius, canviant únicament el títol del llibre i el nom de l'autor. Si aquella setmana han tengut una mica de feina (cosa estranya, evidentment), muden unes cites, posen les d'algun poeta desconegut o les inventen (tan segurs estan de la ignorància del públic assistent a les presentacions). Creuen que així "quedaran bé". Entre la gent d'elit i els defensors de l'"exquisitat" en el camp de la ploma, les menges o el llit, són els presentadors de moda. S'alletaren en l'escola de Llorenç Villalonga en els anys en què aquell, fracassats els intents d'esdevenir un escriptor espanyol famós, s'anà replegant envers la nostra llengua. )Qui ignora, en aquestes alçades de la mistificació cultural, els treballs acuradíssims d'un Tomeu Vidal Alcàsser o d'un professor Gripau sobre els textos de Villalonga, perfeccionant-ne el vocabulari i la sintaxi, corregint-ne les greus faltes d'ortografia? Terrades i Bennàssar no creuen en la literatura malgrat que maldin per esdevenir sacerdots del temple sublim de l'art. Menteixen fent veure que són fidels seguidors de Joyce, Kafka, Flaubert o Proust. No els han llegit mai! Els desconeixen. Enganyen descaradament. Amaguen, rere quatre frases malgirbades, llur profunda ignorància, la manca de qualsevol fonament cultural. Afeccionats a la beguda -uisqui escocès en Terrades, gin en Bennàssar-, una vegada que havien begut massa confessaren que la millor novella que existeix són les cames d'una dona nua, allargassada en el llit. Riuen, els mandarins, davant deixebles tan perfectes. Indubtablement també diuen mentides volent fer creure que els agraden les allotes. Cortina de fum per a despistar incauts. En Terrades va perdut rere un travesti que actua en una sala de festes del Passeig Martím. És la rialla dels gais que hi van. L'altre dia intentà passar-se amb aquest actor i quasi el maten. Li romperen un braç! Encara va enguixat, en Terrades! Qui sap si un dia el troben tirat, borratxo, ple de baves a un racó del "barri xinès", amb una ampolla buida a les mans. Ben cert que ho amagarien els exquisits, els quatre comissaris que controlen la promoció de nous "valors" literaris illencs. Qui sap què bastirien. Basta que tenguis quatre diners, siguis fill d'exdivisionari azul, d'un company del comte Rossi, que hagis escrit qualque article elogiant Joan Estelrich o els germans Villalonga, per a tenir les portes de la fama obertes. I, si a més t'has pogut pagar algun llibret, el "valor" que representes ja està consolidat per sempre; sobretot si et mors jove i no emprenyes amb la teva presència. És quan els diaris -durant un dia o dos- s'omplen d'articles elogiant el difunt (si ets viu, si encara alenes, no esperis res de res). "Ha mort un nou Baudelaire, el Ramon Llull del segle vint". "La cultura catalana a les Illes està de dol". "Lluny de tota mena de dogmatismes literaris, en Terrades -o en Bennàssar, tant se val- representava la síntesi de la modernitat a Mallorca, el perfecte matrimoni entre Josep Carner i Joan Salvat Papasseit"...

Però no divaguem. En Pradial, amb un gest amistós, em dóna entendre que no m'he de preocupar. La novella és excellent i això és l'únic que importa. Duu la feina enllestida dins la carpeta i sé que complirà amb la part del treball que li correspon.

Manquen quinze minuts per a les dinou trenta. Fa una estona els guàrdies de seguretat han obert les portes. Diplomàticament en Josep Palau Ribas i Thomàs m'ha vengut a saludar. "Si necessites res ho pots dir a na Conxa. Està a les vostres ordres". Parla efusivament amb l'amic Pradial. Pensa que potser el necessitarà si ha de contactar amb el rectorat. Ribas i Thomàs no perd calada. Sempre té present -en el partit, fa segles, feia el mateix- el que el pot ajudar. Veig mumare de bracet amb les germanes. No hi ha fallat. Els vaig dir que deixassin totes les feines. Germanes i mare són tres seients. Els cunyats no vénen mai a les meves presentacions. Després veig que arriben en Biel i n'Antoni Cladera; la cosina Joana i el seu home; quatre militants de l'antiga organització en la qual vaig militar en temps del franquisme. Compt: un, dos, tres, quatre escriptors contraris. Mitjos somriures de circumstàncies, com dient: "Ja veurem com te'n surts de la feta". Els salud efusivament. No s'adonen que, malgrat la seva vivor, han picat l'ham. Sé que volen constatar el fracàs de la presentació, però... omplen seients! Tants d'anys en l'ofici i sense saber una cosa tan elemental! Pobres! Els agraesc de cor tan inestimable presència. Ocupen cadires i això és extremament important. També puc veure alguns vells que no sabien on ficar-se en aquestes hores del capvespre i han decidit entrar a la Casa de Cultura. Dos estrangers -se'ls coneix de seguida per la indumentària- aprofiten per a descansar una estona; després continuaran anant de compres. Arriben igualment uns veïnats de casa els quals he convidat especialment en previsió que fallàs algú de la família. Una parella d'estudiants obligats per algun professor a fer un treball damunt la cultura mallorquina. Per sort s'han decidit a venir... i han comprat dos llibres! L'allota que s'encarrega de la venda, a l'entrada de la sala -tres mil pessetes de propina de la meva butxaca pel "favor"- em diu que ja se n'ha despatxat set. No m'ho puc creure! Mumare, abans d'entrar a la sala, s'apropa i em posa bé la corbata. "A veure quan et compres un bon trajo". Les germanes em diuen que aviat hi compareixeran algunes amigues de la feina. Tres o quatre seients més! Comprov que tot marxa a la perfecció. L'editor estarà content. En Ribas i Thomàs respira satisfet. Si hi ha fotografies en els diaris no veuran la sala d'actes mig buida, com passa sovint. Dos minuts abans de començar la intervenció de Guillem Pradial, ja he comptat trenta assistents. Un gran èxit! Sembla la presentació d'un premi Nobel! En Manel Serra, l'editor, potser fins i tot em donarà l'avançada pels drets d'autor que m'ha promès (me'ls hauria d'haver lliurat quan signàrem el contracte, però sempre diu que no té res, que l'Estat se'l menja d'impostos). Al final, els sacrificis, les despeses amb les targes, les trucades telefòniques, el munt d'anades i vingudes per a concretar tipus de lletra, anagrames, la grandària exacta de la reproducció de l'escut de la Casa de Cultura... haurà servit per a alguna cosa. No m'ho acab de creure! La filla podrà comprar els llibres del curs que comença, anar a Anglaterra per a perfeccionar l'anglès (un somni reprimit durant anys). Només per això ja s'ho valen els patiments, el treball per a deixar content l'editor. I després diuen que els llibres són cars!