Anarcoefemèrides del 14 de setembre
Esdeveniments
-
Commemoració de
Ceccarelli: El 14 de setembre de 1919 se celebra a la Casa
del Poble de Roma
(Itàlia) un acte d'homenatge al propagandista anarquista i
anarcosindicalista
Aristide Ceccarelli, mort dies abans, el 5 d'agost. L'acte va ser
organitzat
pel Grup Comunista Anarquista «I Martiri di
Chicago» de Roma i comptà amb
l'adhesió de la Unió Anarquista Italiana (UAI),
la Federació Comunista
Anarquista del Laci, de grups anarquistes romans («Giovanni
Montesi», «Spartaco»,«Primo Maggio», «Argante
Salucci», «Il Pensiero» i«Pietro Gori») i d'altres
localitats («Germinal» de Fiano Romano,«I Senza Patria» de Fiumicino i «Pietro
Gori» de Civitavecchia), d'anarquistes individuals de Viterbo
i de Velletri,
del periòdic La Valanga,
de la Cambra
del Treball Confederal, de la direcció del Partit Socialista
Italià (PSI), de
la Unió Emancipadora de la Construcció, de la
Lliga de Sabaters Artesans, de la
Lliga d'Infermers dels Hospitals i del Manicomi, i dels insubmisos
Salvetti
Augusto i Saverio Stramaccione, aleshores reclosos en presos militars.
L'acte
va ser presidit per Giovanni Forbicini i compta amb un discurs
commemoratiu de
Virgilio Salvatore Mazzoni, que va ser publicat l'any següent
per la impremta
romana d'E. Negri.
Commemoració de
Ceccarelli (14 de setembre de 1919)
Aristide Ceccarelli
(1872-1919)
***
-
Xerrada sobre la
Revolució espanyola: El 14 de setembre de 1936
se celebra a la Grande Salle du
Grutli de Ginebra (Ginebra, Suïssa) una xerrada sobre el
procés revolucionari llibertari
que s'està realitzant aleshores a la Península
sota el títol «La Commune Libre
en armes». L'acte, organitzat pel grup editor del
periòdic Le Réveil
Anarchiste, fou a càrrec d'un company que acabava
de
venir de Barcelona (Catalunya).
***
- Xerrades de Souchy: El 14 de setembre de 1977 el destacat anarquista i anarcosindicalista Augustin Souchy realitza una conferència a Norrtälje (Roslagen, Uppland, Suècia) organitzada per les Confederacions Locals de Roslagen de la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs). Parlà sobre la seva vida en llibertat, recordà les converses amb Lenin, relatà les seves experiències durant la Guerra Civil espanyola i a Llatinoamèrica i explicà les seves impressions sobre el sindicalisme i el futur del socialisme llibertari. L'endemà, 15 de setembre, repetí la conferència a Hallstavik (Roslagen, Uppland, Suècia).
Naixements
- Gino Del Guasta: El 14 de setembre de 1875 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el metge anarquista i anticlerical, i després catòlic, Gino Ciro Zeffiro Bianco Del Guasta, que va fer servir els pseudònims L. Froment i Fremio Silvani. Sos pares es deien Emilio Del Guasta i Antonia Castellani. De jove formà part del moviment polític seguidor de Giuseppe Mazzini i entre 1892 i 1893 col·laborà en el periòdic pisàLa Giovine Italia. Rivista mazziniana d'arte, letteratura, politica e sociologia. Després de conèixer Pietro Gori i Virgilio Salvatore Mazzoni, s'acostà al moviment anarquista. Durant els diversos governs del president del Consell de Ministres italià Giovanni Giolitti, col·laborà assíduament no només en la premsa local sinó també en els periòdics anarquistes d'àmbit nacional, com ara Il Libertario, de La Spezia, o Il Grido della Folla, de Milà, i, de tant en tant, entre 1905 i 1906, en Il Pensiero, de Roma. El seu anarquismeés del tipus socialista pacifista, amb una forta influència de l'anarcocomunisme de Piotr Kropotkin i de l'anarcopacifisme cristià de Lev Tolstoi. L'octubre de 1906 mantingué una polèmica amb Libero Trancredi sobre el tema de «l'individualisme i el societarisme», on remarcà el seu pensament contrari a tota violència anarquista, i que va ser publicada en la pisana Precursor. Rivista quindicinale anarchica d'arte, scienza e letteratura libertaria. Molt implicat en el camp poètic i artístic, moltes de les manifestacions anarquistes pisanes s'iniciaven amb la lectura de poesies que ell declamava des de la tribuna. Conferenciant reconegut, realitzà gires propagandístiques arreu la Toscana. Membre de l'Associació Racionalista, dirigí la redacció del seu periòdic Il Razionalista, que es publicà entre 1903 i 1904 a Pisa. Posteriorment, entre 1907 i 1911, fou redactor del periòdic anticlerical pisà Satana, en el qual publicà una correspondència amorosa amb una monja anomenada Sor Paola, on exterioritzava el seu «cast» i intens amor per la germana alhora que es lliurava a consideracions filosòfiques i religioses tendents a fusionar l'anarquisme amb el cristianisme. En 1908 col·laborà en La Pietra Infernale. Rivista critica dell'anarchismo, de Gènova, i participà activament en el moviment vaguístic de Parma (Emília-Romanya, Itàlia). El 13 d'octubre de 1910 parlà, amb Virgilio Salvatore Mazzoni i Francesco Saverio Merlino en l'acte del primer aniversari de l'assassinat de Francesc Ferrer i Guàrdia que se celebrà a Pisa i el 26 de desembre d'aquell any assistí al Congrés dels Anarquistes de la Toscana. Entre 1910 i 1920 col·laborà assíduament en el setmanariL'Avvenire Anarchico. El gener de 1911 formà part del Comitè per a l'Homenatge a Pietro Gori de Pisa i va escriure nombrosos textos en diferents publicacions en honor d'aquest destacat propagandista anarquista que acabava de morir. Entre 1912 i 1913 col·laborà en el periòdic anticlerical pisà Il Prete. Contrari a la Gran Guerra, va fer costat un pacifisme llibertari fortament influenciat pel cristianisme i publicà l'opuscle antimilitarista Gli orrori della guerra alle madri d'Italia, que va ser segrestat per les autoritats. Doctor a la Clínica Mèdica de la Universitat de Pisa, el setembre de 1918 promogué la revista medicocientífica La Terapia Italiana, després Italia Medica, que va ser estampada a la impremta anarquista«Germinal!». En aquests anys, a més de publicacions anarquistes, col·laborà en nombroses revistes mèdiques. El juny de 1920 llegí a la seu de l'Associació Racionalista de Pisa la conferènciaDa Gesù di Nazareth e Francisco Ferrer. En aquesta època continuà col·laborant en la premsa llibertària, especialment en L'Avvenire Anarchico i en Anarchismo. Després del Bienni Roig i de l'ascens del feixisme, entrà en una profunda crisi mística que el portà a convertir-se al catolicisme. El 3 de juliol de 1928 el prefecte de Pisa proposà al Ministeri de l'Interior italià que el seu nom fos esborrat del registre d'anarquistes subversius ja que «portava una vida exemplar» i per la seva «malaltia greu d'asma». És autor de nombrosos fullets, entre ells Discorsi (1903), Inno alla libertà (1905), L'anarchismo non è morto né mai morrà. Risposta a uno sproposito di Filippo Turati (1906), Il nido libero (1907), Commemorazione di Giosuè Carducci. Discorso tenuto in Val di Castello (Pietrasanta) il dì 5 maggio 1907 (1909), I figli del dolore (1911), Visioni d'arte e di bellezza in Pisa (1912), Discorso inaugurale della Scuola Laica il 19 maggio 1912 di Migliarina a Monte (Spezia) (obra publicada al periòdic Il Prete, 1 d'octubre de 1912), Mentre spuntano gli astri. Poesie ad una monaca (1914), Lettere amorose a Suor Paola (1915), Gli orrori della Guerra, alle madri d'Italia (1914), Discorso inaugurale tenuto al primo Congresso toscano per la revisione sugli infortuni del lavoro, pronunciato nel Regio teatro «G. Verdi» la sera del 10 ottobre 1915 (1917), Le malattie dell'apparato respiratorio nei lavoratori d'alabastro (1919), Visioni d'arte e di bellezza in Pisa (1922), Come dobbiamo nutrire gli ammalati (1930), Medicina d'urgenza (Prontuario) (1931), Ricordi mistici (1932), etc. Gino Del Guasta va morir el 6 de juliol de 1940 a Pisa (Toscana, Itàlia).
***
- Mario Stefanini: El 14 de setembre de 1885 neix a San Possidonio (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Mario Stefanini. Sos pares es deien Giuseppe Stefanini i Genoveffa. Es guanyava la vida com a comerciant de queviures i en 1919 va ser fitxat per la policia com a «subversiu». Emigrà als Estats Units, però en 1921 retornà amb les idees anarquistes refermades. Denunciat com a sospitós d'un homicidi frustrat contra un feixista de la localitat, va ser absolt per manca de proves. Va fer discursos en diverses ocasions i va fer propaganda anarquista distribuint periòdics i opuscles. En 1923 demanar el passaport i emigrà a França buscant feina de pintor i envernissador. En 1925 obrí una drogueria a París i, encara que no milità activament en el moviment anarquista, continuà tenint les mateixes idees, escrivint de tant en tant en la premsa llibertària. El maig de 1942 va ser esborrat per les autoritats de la llista d'anarquistes subversius. Desconeixem les seves activitats després de la II Guerra Mundial. Retornat a Itàlia en data imprecisa, Mario Stefanini va morir el 20 d'octubre de 1992 a San Possidonio (Emília-Romanya, Itàlia).
***
-
Enrique Pereda
López: El 14 de setembre de 1898 neix, sembla,
a Puentedey (Burgos, Castella,
Espanya) l'anarquista Enrique Pereda López. Sos pares es
deien Carlos Pereda i
Victoria López. Per les seves activitats es va veure obligat
a refugiar-se a
França, arribant en 5 de novembre de 1918 a
Point-Saint-Esprit (Llenguadoc,
Occitània). El desembre de 1919 retornà a la
Península i l'agost de 1923 de
bell nou a Point-Saint-Esprit, on treballà com a obrer
vidrier a l'empresa
Pinatel d'aquesta localitat. Estava subscrit al periòdic
anarquista parisenc Accion
(1925-1927), que va ser prohibit
per les autoritats franceses el 31 de desembre de 1927. A
començament de la
dècada dels trenta treballà de xofer de taxi.
Mantingué una gran
correspondència i les autoritats el definiren com a«perillós propagandista»
entre els espanyols de la zona i fou inscrit en el «Carnet
B» dels
antimilitaristes. Cunyat de l'anarquista Urbano Bustamante, fou pare de
dos
infants nascuts en 1925 i 1927. En el registre d'anarquistes de 1935
del
departament de Gard (Llenguadoc, Occitània) figurava com a«propagandista
perillós» a vigilar, però la policia
assenyalà que havia reduït les seves
activitats. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.
***
- Dimitar Balkhov: El 14 de setembre de 1902 neix a Kilifarevo (Veliko Tarnovo, Bulgària) el militant i guerriller anarquista Dimitar Balkhov, també conegut com Georges Gaidarov. Actiu militant de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB), va ser membre del Comitè d'Acció Revolucionària arran de la insurrecció de juny de 1923. Quan va fracassar el moviment revolucionari es va amagar amb son germà Dontcho i sa companya Nadedja Popova, germana del militant llibertari Georges Popov. Durant els anys 1924 i 1925 va atemptar de mort contra membres de l'exèrcit que sembraven el terror a la zona de Kilifarevo. Entre maig i juny de 1925 va actuar al sud de Bulgària amb una partida de guerrillers comandada per Gueorgui Sheitanov mentre que una part del grup dirigida per Mosko Rachev va guanyar la regió de Gorna-Orehovitsa i de Liakovets. A finals de l'estiu de 1925 Balkhov es va refugiar a Iugoslàvia, on es va ajuntar amb un important grup d'una quarantena de militants anarquistes instal·lats a Veliki Beckereck, on tots treballaven en la descàrrega de carbó a l'estació ferroviària. Durant la tardor de 1927 el grup va decidir reemigrar a l'oest, especialment a França. Balkhov va ser dels primers en arribar clandestinament a Àustria i després a França, instal·lant-se a Tolosa de Llenguadoc sota el nom de Georges Gaidarov. Després d'aprendre una mica el francès, va trobar feina de fuster, però la malaltia el minarà aviat. Dimitar Balkhov va morir de tuberculosi el 20 de febrer de 1932 al sanatori de Baiona (Iparralde, País Basc).
***
- Yves Peyraut: El 14 de setembre de 1934 neix a Rochefort (Poitou-Charentes, Occitània) el militant anarquista, anarcosindicalista i esperantista Yves Peyraut, també conegut com Yvo Pero. Realitzà estudis de física. Membre de la Federació Anarquista (FA), fou un dels fundadors de Radio Libertaire en 1981. També va militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i dirigí el seu òrgan d'expressió Le Combat Syndicaliste. Defensor de l'esperanto des del 1953, ha jugat un paper important en la difusió d'aquesta llengua i entre 1984 i 2001 fou president de la Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial Anacional) i de la Laborista Esperanto-Asocio (LEA, Associació Esperantista de Treballadors). Fou membre de l'«Associació J.-P. Proudhon». Entre el 26 i el 29 de setembre de 1984 participà en la Trobada Internacional Anarquista de Venècia. Fou col·laborador habitual de la revista esperantista Sennaciulo.És autor de Gestion rationnelle de la qualité (1988), Gestion rationnelle de la logistique (1990), Propriété,égalité, les deux«mamelles» de la Révolution française (1990) i Radio Libertaire, la voix sans maître (1991), entre altres llibres. Yves Peyraut va morir el 5 de gener de 2002 a París (França).
Defuncions
- Jules-César Rozental:
El 14 de setembre de 1903 mor a Bulgària el
poeta i militant i guerriller anarquista Jules-César
Rozental --també citat com
Rosenthal. Havia nascut el 14 de juny de 1872 a Irkutsk (Irkutsk,
Sibèria,
Imperi Rus). Era fill de Auguste von Rosental, metge revolucionari rus
d'origen
polonès que havia estat deportat per les seves activitats
politiques a Sibèria
i que acabà exiliant-se a Bulgària.
Acompanyà son pare en les seves visites
mèdiques arreu de les poblacions búlgares, alhora
que feia propaganda
llibertària. En 1903 s'adherí al moviment
revolucionari federalista
d'alliberament macedoni i entrà en el grup
partisà llibertari d'Stara Zagora
(Stara Zagora, Bulgària), comandat pel militant llibertari
Nicolas Detxev que a
finals d'agost d'aquell any entrà a Macedònia per
copejar les tropes d'ocupació
de l'Imperi Otomà. Durant la nit de l'11 al 12 de setembre
de 1903, amb altres
partisans (Tomas Pojarliev, Enidjié Vardar, Grigor Monasiev,
etc.), lluirà una
batalla contra els turcs a prop de Dolno Lukovo (Ivaylovgrad, Haskovo,
Bulgària). En aquesta batalla moriren 400 militars turcs i
113 revolucionaris
búlgars dels grups de Detxev, de Christo Txernokolev i de
Nicolas Gekov, i de
la població local aixecada. Greument ferit,
Jules-César Rozental va morir dies
després, el 14 de setembre de 1903. La seva poesia es va
publicar pòstumament
sota el títol de Cants inacabats (1904).
***
-
Pere Esteve: El
14 de setembre de 1925 mor a Weehawken (New Jersey, Estats Units)
l'intel·lectual
i propagandista anarquista Pere Esteve. Havia nascut el 29 de febrer de
1866 a
Sant Martí de Provençals (Barcelona, Catalunya).
Tenia pensat estudiar
medicina, però quan tenia 14 anys son pare morí i
hagué de posar-se a fer
feina. Aprengué l'ofici de tipògraf a«L'Acadèmia», al costat d'Anselmo
Lorenzo
i d'Antoni Pellicer Paraire, i formà part de «La
Societat Tipogràfica», fundada
a Barcelona l'agost de 1879 i que era l'equivalent de la madrilenya«El Arte de
Imprimir». En aquesta època estava lligat al grup
d'impressors anarquistes de
Gaietà Oller Minguella i de Jaume Torrens Ros, de clara
tendència
antisocialista. Cap a mitjan de 1882 abandonà «La
Societat Tipogràfica»,
junt amb Pellicer,
Josep Llunas i
d'altres, per ingressar en «La
Solidària», societat de caire anarquista
adherida a la Federació de Treballadors de la
Regió Espanyola (FTRE). En 1883
assistí a Sabadell al Congrés Comarcal
Català; aquest mateix any fou membre de
la comissió d'iniciativa del periòdic La
Asociación. Órgano de los obreros
tipógrafos de Barcelona. Durant aquest temps
participà en la reorganització
de l'FTRE, lluità en les principals campanyes del moviment
anarquista
barceloní, especialment, per la consecució de les
vuit hores de treball. En
1887 fou redactor, administrador i director d'El Productor
de Madrid, i
secretari de la Comissió Federal de l'FTRE. Aquest mateix
any fou nomenat
secretari de la Federació Local de Barcelona i, poc
després, va començar a
manifestar públicament la seva opinió
crítica enfront de l'autoritarisme de
l'FTRE, i va consagrar-se com a un dels principals representants del
corrent
intel·lectualista de l'anarquisme; la síntesi de
les seves idees es troba en una
sèrie de quatre articles («Una
evolución socialista»), apareguts en El
Productor entre juny i juliol de 1888, en què
manifestà que l'organització
de l'FTRE, controlada per un nombre limitat d'individus, feia el joc al
socialisme autoritari i ocasionava la ruïna del socialisme
llibertari; aquests
articles van donar lloc a una important polèmica amb el seu
amic Ricardo Mella,
que defensava l'organització com a mitjà per a
enfortir la federació i començar
un nou període d'agitació mitjançant
la resistència. A la tardor d'aquell 1888
participà en el Congrés Regional extraordinari de
València, on va triomfar el
seu criteri d'establir les bases per a l'Organització
Anarquista de la Regió
Espanyola (OARE) que reemplacessin els estatuts i reglaments de l'FTRE;
aquesta
decisió ocasionà la dissolució gradual
de l'FTRE. El 10 de novembre de 1889 fou
membre del jurat del II Certament Socialista de Barcelona. En aquestaèpoca
participà activament en les activitats del centre obrer
barceloní«Regeneració». En 1890 va fer un
míting a l'Ateneu Barcelonès i jugà un
important paper en la celebració del Primer de Maig a
Barcelona. Entre el 22 i
el 25 de març 1891 representà els
tipògrafs en el Congrés del Pacte
d'Unió i
Solidaritat a Madrid, en el qual es va fer costat la lluita
antipolítica i
s'acordà donar suport una vaga general per al Primer de Maig
d'aquell any.
També aquest any signà el Manifiesto
del Círculo de Trabajadores de Madrid,
dirigit a tots els proletaris d'Espanya i resposta d'un nucli del
moviment
obrer a les primeres eleccions amb sufragi universal, que refusava
l'organització política i prestava suport a
l'organització de la classe obrera,
la celebració del Primer de Maig i l'obtenció de
la jornada de vuit hores.
L'agost de 1891 formà part de la delegació
anarquista, amb Fernando Tarrida del
Mármol, al II Congrés de la II Internacional
celebrat de Brussel·les i on
practicà l'obstruccionisme. A finals d'aquest mateix any,
conegué Errico
Malatesta en un congrés a Milà i la que
serà la seva companya, l'anarquista stirneriana
italiana Maria Roda Balzarini, amb qui tindrà vuit fills,
tots nord-americans i
dels quals només un serà anarquista, l'escriptor
Sirio Esteve. Entre desembre
de 1891 i febrer de 1892 acompanyà Malatesta en una gira
propagandística per la
Península, que pretenia llimar les diferències
entre anarcocomunistes i
anarcocol·lectivistes, fins a l'aixecament anarquista de
Jerez. Perseguit per
les autoritats, amb Adrián del Valle, fugí cap
Europa (París, Brussel·les,
Oostende, Londres), sortida gràcies a la qual
conegué destacats militants
anarquistes (Jean Grave, Charles Malato, Émile Pouget, Piotr
Kropotkin,
Malatesta). Després entrà clandestinament a
Barcelona i immediatament, durant
el mateix 1892, per mor de les persecucions governamentals,
emigrà als Estats
Units. A Paterson dirigí el periòdic anarquista El
Despertar. Instal·lat
a Nova York, mantingué fructíferes relacions amb
els moviments anarquistes de
Cuba, Florida i l'àrea metropolitana novaiorquesa,
especialment en qüestions
relatives a la premsa. El setembre de 1893 fou delegat, amb Vicente
García i
representant el moviment anarquista espanyol, a la
Conferència Anarquista
Internacional de Chicago, on presentà l'informe Apuntes
sobre la situación
española, on va fer un repàs de la
situació de l'anarquisme peninsular des
de la dissolució de l'FTRE fins al moment de la seva
delegació. En 1894 passà
tres mesos a l'Havana on publicà el setmanari Archivo
Social, va fer
amistat amb Enrique Creci i es mostrà contrari a
l'independentisme cubà, ja
que, en la seva opinió, no solucionava cap problema. Durant
els anys posteriors
el seu prestigi com a periodista, orador, congressista, conferenciant i
polemista va créixer notablement. Després
passà a residí a Filadèlfia, on va
estar a punt de ser linxat pel seu activisme llibertari. Entre 1901 i
1911
s'establí a Tampa (Florida), on va treballar de lector en
una fàbrica de tabac,
participant en el moviment sindical (vaga de tabaquers), publicant un
petit
periòdic anarquista a Ybor City i formant part del«Grup Ferrer Guàrdia» --en
aquesta ciutat conegué Manuel Pardiñas Serrato,
que en 1912 assassinaria el
president del Govern espanyol Canalejas--, però
hagué de fugir a causa de la
pressió patronal i de la persecució
policíaca que l'empaitaven per penjar-lo.
En 1910 fundà la revista Cultura
Proletaria. En 1911 mantingué
correspondència amb Ricardo Flores Magón sobre la
revolució llibertària
mexicana. En 1912 de bell nou s'instal·là a
l'àrea metropolitana novaiorquesa,
on serà l'ànima del prestigiós
periòdic Cultura Obrera (1911-1917 i
1921-1925), continuador de l'anterior Cultura
Proletaria, i durant un
breu temps serà secretari dels Industrial Workers of the
World (IWW,
Treballadors Industrials del Món) de Nova York per ajudar,
juntament amb Jaume
Vidal, els mariners i estibadors hispans, però
l'autoritarisme dels wobblies
l'obligà a dimitir per evitar debats púbics. En
1917, durant la Gran Guerra,
fou detingut, amb Frank González, per mostrar-se contrari a
la contesa; Cultura
Obrera fou prohibit, però no fou expulsat. El 29
de juliol de 1923 dissertà
en castellà, amb Urberto Martignago, Arturo Galvani, Ghetti
i altres, en un picnic
a Detroit per commemorar el regicidi de Gaetano Bresci.
Col·laborà, dirigí i
redactà nombroses publicacions llibertàries i
gremials, moltes vegades fent
servir pseudònims (Lirio Rojo, Gráfico,Avizor, etc.) com
ara Boletín de la Sociedad de Impresores,El Despertar, Doctrina
Anarquista Socialista, El Esclavo, Mother
Earth, El
Productor, La Questione Sociale, etc., i
en les quals mostrà la seva
tendència antimaltusiana i contrària al
reformisme socialista. A la seva casa
de Weehawken organitzà reunions dominicals de militants
hispans i italians, ja
que parlava molt bé la llengua de sa companya. Entre les
seves obres destaquen A
los anarquistas de España y Cuba. Memoria de la Conferencia Anarquista Internacional, celebrada en
Chicago en
septiembre de 1893 (1893, 1899 i 1900), A proposito
de un regicidio
(1900), I Congressi socialisti internazionali
(1900, amb altres), Socialismo
anarquista: la ley, la violencia, el anarquismo, la
revolución social (1902
i 1927), La legge (1911), Reflexiones
sobre el movimiento obrero en
México (1911), Emancipaçao
social (1915), Reformisme, dictadura,
federalismo (1922) i La Revolución en la
práctica. Réplica (1935,
pòstum, amb Errico Malatesta i Gaston Leval). Pere Esteve va
morir d'una
congestió cerebral el 14 de setembre de 1925 a Weehawken
(New Jersey, Estats
Units), una setmana abans havia pronunciat la seva primera
conferència en
anglès.
***
- Hugo Ball: El 14 de setembre de 1927 mor d'un càncer d'estómac a Sant'Abbondio, a prop de Lugano (Ticino, Suïssa), l'escriptor, poeta, músic i filòsof anarquista Hugo Ball, un dels fundadors del Dadaisme. Havia nascut en una rígida família catòlica el 22 de febrer de 1886 a Pirmasens (Renània-Palatinat, Alemanya). Arran d'una depressió nerviosa, va ser autoritzat a abandonar el seu lloc d'aprenent en una fàbrica de cuir i inscriure's en la universitat. Entre 1906 i 1907 estudiarà sociologia i filosofia a les universitats de Munic i de Heidelberg, on es va interessar per l'anarquisme rus, la psicoanàlisi naixent i la mística hindú. El setembre 1910 es va traslladar a Berlín per estudiar art dramàtic i va ingressar en l'Escola d'Art Dramàtic de Max Reinhardt i es relacionarà amb el moviment expressionista (Hans Leybold, Vassili Kandinsky, Richard Huelsenbeck, etc.). En 1913 va treballar com a director d'escena del Teatre de Cambra de Munic i va col·laborar en els periòdics anarquistes Der Revoluzzer (El Revolucionista), d'Erich Mühsam, i Revolution, de Bachmair. Al Cafè Westens de Berlín, s'ajuntava amb altres poetes, artistes i militants llibertaris per discutir sobre art i anarquia (Johannes Becher, Georg Heym, Klabund, Richard Huelsenbeck, Hans Leybold, etc.). Va estar molt influït pel pensament anarquista germànic de Martin Buber, de Gustav Landauer i d'Erich Mühsam, i des pensaments bakuninista i kropotkià, però també de l'individualisme d'Stirner i de Nietzsche. A partir de març de 1915 participa en el periòdic anarcopacifista Der Mistral, coordinat per Emil Szittya i Hugo Kersten, i on també participa Walter Serner. El maig de 1915, fugint de la Gran Guerra, va emigrar amb sa companya l'actriu anarcofeminista i antimilitarista Emmy Hennings a Zuric (Suïssa), on viurà la resta de sa vida, al principi treballant com a pianista i sa dona com a recitadora --en el seu repertori tenien poemes de l'anarquista Erich Müsham. El 5 de febrer de 1916 fundaria el mític Cabaret Voltaire, un dels centres d'irradiació més fèrtils del dadaisme europeu i on hi col·laborarien el poeta Tristan Tzara, el pintor Marcel Janco, ambdós refugiats romanesos, i el pintor i poeta alsacià Hans Arp. Pocs mesos després de la seva inauguració, els espectacles del Cabaret Voltaire van ser famosos a tota la ciutat. L'espectacle dadaista havia nascut, carregat de provocació, tendència agressiva, propostes il·lògiques i absurdes. Ball es va interessar per la llengua com a mitjà d'expressió i va mostrar sempre els desigs d'endinsar-se dins la paraula, fet que el portarà al desenvolupament del «poema fonètic» activitat continuada per --Hausmann i Schwitters a partir de 1918--, arribant a la reducció del llenguatge a síl·labes i fins i tot a lletres. El març de 1917, amb la col·laboració de Tristan Tzara i de Huelsenbeck, va obrir la Galeria Dada, lloc de conferències, espectables i exposicions. Després d'abandonar el moviment dada el maig de 1917 es va traslladar a Berna i va col·laborar per al periòdic anarquista Die Freie Zeitung; també va reprendre una obra que havia començat en 1915 contra el fervor nacionalista i militarista prussià i que publicarà en 1919 sota el títol Zur Kritik der deutschen Intelligenz. En 1920 es casarà amb Emmy Hennings i es retiraran al cantó de Ticino, on va viure una vida franciscana i anarcomística, estudiant el cristianisme primitiu. En 1927 publicarà un diari íntim del període 1910-1921 sota el títol Die Flucht aus der Zeit. Entre les seves obres podem destacar Die Nase des Michelangelo (1911), Karawane (1916), Dada-Gedichte (1916), Ein Krippenspiel (1916), Das Carousselpferd Johann (1916), Flametti oder Vom Dandysmus der Armen (1918), Byzantinisches Christentum (1923), Die Folgen der Reformation (1924), Die Kulisse. Das Wort und das Bild (1946, edició pòstuma). Tambéés conegut com a biògraf del seu amic Hermann Hesse i crític de la seva obra --Hermann Hesse. Sein Leben und sein Werk (1927)-- i per haver traduït algunes obres de Mikhail Bakunin i una biografia seva que no podrà acabar. Ball va mantenir una bona amistat amb Walter Benjamin.
***
-
Aquileo Fernández
Seco: El 14 de setembre de 1940 és afusellat al
cementiri de Ciriego
(Santander, Cantàbria, Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista Aquileo
Fernández Seco. Havia nascut el 25 d'abril de 1899 a Celada
Marlantes (Campoo
de Enmedia, Cantàbria, Espanya). Obrer emmotllador a la
fàbrica d'armament per
a vaixells de guerra «La Naval» de Reinosa
(Cantàbria, Espanya), milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). Estava casat amb Pilar Campo i tingué un fill,
Aquileo Fernández Campo.
Detingut arran de la caiguda del front Nord a mans franquista, va ser
internat
a partir del 10 de maig de 1938 a quatre presons i a les penitenciaries
de
Santona (Cantàbria, Espanya) i de Valdenoceda (Burgos,
Castella, Espanya).
Portat davant un consell de guerra celebrat a Torrelavega
(Cantàbria, Espanya),
va ser condemnat a mort. Aquileo Fernández Seco va ser
afusellat el 14 de
setembre de 1940 al cementiri de Ciriego (Santander,
Cantàbria, Espanya) i
enterrat en una fossa comuna. El fou un dels 830 afusellats, entre un
total de
1.300, les restes dels quals van ser identificades.
***
- Juan Bautista Vairoleto:
El 14 de setembre de 1941 mor a la Colònia de San Pedro de
Atuel (Carmensa,
Mendoza, Argentina) el bandejat anarquista Juan Bautista Vairoleto
--citat també
com Bairoletto--, que va ser
nomenat
amb un gran nombre de pseudònims (Gaucho
Bairoletto, Juancito Bairoletto,José Ortega Bairoletto, Marcelino Sánchez, Martín Mirando, El
Pampeano,El Atila de La Pampa, San
Bautista Bairoleto, etc.). Havia
nascut l'11 de novembre de 1894 a Cañada de Gómez
(Santa Fe, Argentina). Fill
d'immigrants italians, sos pares es deien Victorio Vairoleto i Teresa
Bondino,
i fou el segon de sis germans. Sa família
s'establí a la província de La Pampa,
a la zona bladera situada entre Castex i Monte Nueva, on arrendaren
unes terres.
Sa mare morí quan era un adolescent i es posà a
treballar en diverses feinetes
(mosso, filferrador, venedor ambulant, etc.) per ajudar sa
família. Des de jove
tingué problemes amb la policia. Treballà fent de
gautxo i com a militant
llibertari representà els treballadors en diversos
comitès. El 4 de novembre de
1919, després de matar Elías Farach (El
Turco), caporal de policia de la ciutat Eduardo Castex (La
Pampa,
Argentina), d'un tret a la gola en una disputa amorosa per Dora, una
jove prostituta
d'aquesta localitat, fugí de la justícia i
engegà la seva carrera de
bandolerisme. El 12 de desembre de 1919 morí son pare en un
accident i durant la
vetlla del difunt la policia esperà amagada l'arribada de
fill fugitiu; només
després els agents van saber que el proscrit havia dit
l'adéu a son pare
disfressat de dona. Arran d'una delació, el 14 d'abril de
1920 va ser detingut
i tancat a la presó de Santa Rosa fins l'1 de juliol de 1921
que aconseguí la
llibertat després de ser exculpat de l'assassinat de Farach
ja que es considerà
que hi havia hagut provocació. Després va fer
diverses feinetes, el 24 de març
de 1925, arran de furtar en una botiga de teles i de vestits per
cobrar-se un
deute, passà novament a la clandestinitat. Durant anys es
dedicà a robar, a
vegades ajudat per Eusebio Espíndola, Vicente
Gazcón (El Ñato)
i pel també anarquista i maçó Segundo
David Peralta (Mate Cosido), la gent
acabalada de diverses
províncies argentines (Córdoba, San Luis, Mendoza
i San Juan) per repartir els
guanys entre la gent humil i a fer «justícia
popular» contra els terratinents
explotadors; per aquest motiu va ser anomenat Robin
Hood Argentí o Robin
Hood Criollo. Especialment lluità contra l'empori
britànic «La Forestal»,
indústria d'extracció de taní
caracteritzada per la dura explotació del seus
obrers i pobladors. Va rebre el suport de la població, que
li ajudava a fugir,
li proporcionava queviures i l'informava del moviment de les tropes que
el
buscaven. A més de les activitats expropiadora i
repartidora, es va consagrar a
la propaganda anarquista. Durant un any, entre febrer de 1926 i juny de
1927,
marxà a Buenos Aires fugint de la persecució
policíaca. En la dècada dels
trenta si li va fer responsable de tots els delictes que es realitzaven
a la
zona i a començaments de la següent
dècada les autoritats decidiren acabar amb
la seva figura i organitzaren una persecució
sistemàtica contra ell. Entaulà
una relació sentimental amb Telma Cevallos i el 29 de febrer
de 1939 nasqué sa
primera filla, Juana. Arran d'aquest fet decidí abandonar la
vida errant,
prengué el nom de Francisco Bravo
i
començà a construir un ranxo a la localitat de
Carmensa, a la riba de l'Atuel,
en una finca regalada pels líders del Partit Radical de la
zona en gratitud a
determinats favors rebuts. El 28 de juliol de 1940 nasqué sa
segona filla, Elsa.
La detenció de Vicente Gazcón (ElÑato)
l'agost de 1941 posà sobre la pista de la seva vertadera
identitat a les
autoritats. Encerclat per la policia, després d'un tiroteig
i sense
possibilitats de fugida, Juan Bautista Vairoleto es va
suïcidar d'un tret a la
cara el 14 de setembre de 1941 a la seva finca de la Colònia
de San Pedro de Atuel
(Carmensa, Mendoza, Argentina). La vetlla es realitzà a la
Biblioteca Popular
Sarmiento de la ciutat de General Alvear, on havia estat traslladat el
seu cos,
i assistiren més de 6.000 persones vingudes d'arreu de La
Pampa i de Mendoza.
Un seguici de 3.000 persones acompanyà el finat fins al
cementiri de General
Alvear (Mendoza, Argentina) on fou sepultat. Mesos després
el cadàver de Gazcón,
el seu delator, aparegué cruelment assassinat a General
Pico. La vida de Vairoleto
creà una gran admiració popular i la seva figura
es mitificà durant la seva
vida i després de mort. Convertit en un personatge de culte,
els dies del seu
naixement i de la seva mort de cada any els«devots» encenen espelmes al seu
mausoleu pagat per una col·lecta popular i li demanen de tot
(treball, salut,
amor, etc.) com si d'un sant es tractés, atribuint-li
nombrosos miracles. La
seva vida ha estat inspiració per a novel·les,
obres de teatre, pel·lícules i
sobretot cançons populars.
***
- Galileo Palla: El 14 de setembre de 1944 mor a l'hospital de Carrara (Toscana, Itàlia) l'activista anarquista Galileo Palla, també conegut com Venerio Landi. Havia nascut el 23 de juny de 1865 a Aulla (Toscana, Itàlia). Ja de jovenet es traslladà a Massa i s'adherí a les idees internacionalistes antiautoritàries que actuaven a la capital de Massa Carrara. En 1883 marxà, amb altres companys llibertaris, a Nàpols per ajudar la població que patia una epidèmia de còlera. De bell nou a Toscana, s'instal·là a Florència i participà en el moviment anarquista d'aquesta ciutat. Fugint de la detenció, abandonà Florència, on el 30 de juny de 1885 l'Audiència d'aquella ciutat el va condemnar en rebel·lia a 23 mesos de presó i a 100 lires de multa per un delicte de premsa. La tardor d'aquell any s'embarcà cap a Amèrica, amb altres destacats militants anarquistes que volien exiliar-se: Errico Malatesta, Cesare Agostinelli, Agenore Natta, Francesco Pezzi i Luisa Minguzzi. En 1889, després de recórrer l'Uruguai i l'Argentina --a Buenos Aires va ser tancat per falsificació de moneda, però després alliberat per manca de proves; més tard acompanyà Malatesta a la Patagònia i a la Terra del Foc--, decidí retornar a Europa. Durant un temps s'establí a Niça, on amb Malatesta, entre 1889 i 1890, formà part del grup editor del periòdic L'Associazione, el gerent del qual era Giacomo Fataut. Obligat a abandonar França, acompanyà Malatesta a Anglaterra. Arran de la Llei d'amnistia votada en 1887, en 1890 pogué retornar a Itàlia, després de passar per París. El gener de 1891 participà en el Congrés de Capolago (Ticino, Suïssa), on es va decidir la fundació del Partit Socialista Anarquista Revolucionari (PSAR), que agrupava llibertaris seguidors d'Amilcare Cipriani i anarquistes purs (Errico Malatesta, Pietro Gori, Luigi Galleani, Andrea Costa, Filippo Turati, etc.). L'1 de maig de 1891, sota el nom de Venerio Landi, participà en la manifestació organitzada pel Cercle Socialista Anarquista a la plaça Santa Croce di Gerusalemme a Roma, on arrengà, amb Amilcare Cipriani, la gentada i va fer una crida a la revolució. Detingut set dies després, fou encausat en el«Procés dels 61» i el 24 de març de 1892 va ser condemnat pel Tribunal de Roma a dos anys i vuit mesos de presó per«associació de malfactors i incitació a la revolta i al delicte». En una apel·lació el juliol d'aquell any, obtingué la revocació de la pena, però va ser condemnat en un nou procés a 18 mesos de presó per «violència i resistència a l'autoritat». Un cop lliure, retornà a Massa Carrara, on desencadenà una campanya contra el parlamentarisme. El 5 de desembre de 1892 va ser condemnat pel Tribunal Militar de Massa a un any de presó per«resistència al reclutament» i enviat al I Regiment de Granaders establert a Chieti i, poc després, a causa del seu tarannà insubmís, a una companyia disciplinaria de Portoferraio, on va intentar, sense èxit, evadir-se. L'1 de febrer de 1895, un cop alliberat, se li va assignar la residència per cinc anys a Porto Ercole. El 24 de març d'aquell any aconseguí fugir, però fou detingut a Cecina i condemnat a quatre mesos i 25 dies de reclusió. Espiada la pena, va ser desterrat a l'illa de Favignana, on el 28 de maig de 1896 aconseguí evadir-se amb cinc companys i arribar a Tunísia, on demanà asil polític. El 5 de juny de 1896 la policia francesa el detingué, amb altres militants (Fibbi, Melinelli, Pezzi, Selvi, etc.), i el lliurà a les autoritats italianes. Se li assignà residència fins al 30 de setembre de 1900 i el 4 d'octubre retornà a Massa, on s'integrà en el moviment anarquista de la ciutat. Treballà, d'antuvi, en una fleca de son germà i després com a picapedrer de marbre a la Colonnata di Carrara i a Forno di Massa. El 27 de març de 1902, arran d'un accident laboral a la pedrera on va morir un obrer, va difondre un pamflet denunciant les condicions de treball dels marbristes. El 28 de setembre d'aquell any participà a Carrara en una manifestació, en la inauguració de la Cambra del Treball i en el descobriment d'una placa en memòria dels màrtirs del treball. També fou nomenant membre d'un organisme paritari encarregat de negociar els conflictes laborals a les pedreres de marbre. Amb l'arribada al poder del feixisme, completament aïllat, va ser objecte d'innombrables persecucions. Davant la impossibilitat de trobar feina, aconseguí obrir un forn de pa a Marina di Massa, però les vexacions per part dels escamots feixistes no minvaren fins a la seva mort.
Actualització: 14-09-16