[15/09] «Le Fanal» - «Antología ácrata española» - Verdaguer - Cherkezishvili - Merlino - Guidi - Rasi - González Gil - O'Neill - Vasco - Chevet - Persici - García Gómez

Anarcoefemèrides del 15 de setembre

Esdeveniments

- Surt Le Fanal: Pel setembre de 1922 surt a Alexandria (Egipte) el primer número de Le Fanal. Revue de l'Orient libertaire. Tirada a la impremta del periòdic de Pierre Ramus Erkenntnis und Befreiung, a Viena (Àustria), i després a Leipzig (Alemanya), s'editava per a ser distribuïda a Egipte a càrrec de l'anarquista Jacques Cohen-Toussieh, autor de la major part dels articles. Es van publicar almenys sis números, l'últim de març de 1923.

***

- Surt Antologíaácrata española: El 15 de setembre de 1974, a les acaballes de la dictadura del general Franco, surt d'impremta a Capellades (Anoia, Catalunya) el llibre Antologíaácrata española, de Vladimiro Muñoz, publicat per Ediciones Grijalbo. Es tracta d'una antologia històrica de l'anarquisme (per se, sense adjectius) des dels punts de vista cultural i ètic. El llibre consta de tres parts: la primera és una recopilació de textos clàssics de pensadors anarquistes ibèrics (Rafael Altamira, Ramón de la Sagra, Fernando Tárrida del Mármol, Anselmo Lorenzo, Eleuterio Quintanilla i Ricardo Mella) i de les cronografies d'Anselmo Lorenzo i de Ricardo Mella realitzades per Vladimiro Muñoz; la segona són unes ressenyes biogràfiques o obituaris de militants anarquistes realitzades per altres militants anarquistes (Anselmo Lorenzo biografia Juan Serrano y Oteiza; Pi i Margall es declara anarquista; Ricardo Mella biografia Pi i Margall, Joaquín Costa i Anselmo Lorenzo; Errico Malatesta ho fa de Ricardo Mella i de Pere Esteve; i Josep Prat, Abad de Santillán i Felipe Aláiz ho fan de Ricardo Mella); i la tercera és un curiós text de Fosco Falaschi, Palabras a la juventud. La Cura del Odio. El llibre, dedicat a H. Hunink, Paul Avrich i Roberto Gómez, és una de les primeres obres netament anarquistes que es van publicar legalment durant la dictadura franquista.

Naixements

- Galdric Verdaguer: El 15 de setembre de 1842 neix a Bulaternera [Bula] (Rosselló, Catalunya Nord), en una modesta família de teixidors, el communard Galdric Verdaguer. En 1859 s'allistà i fou soldat a l'Àfrica. En 1866 es va llicenciar i s'instal·là a Toló (Provença, Occitània), on es casà, tingué fills i treballà com a mosso a l'estació de ferrocarril. En 1870 va ser reclutat per lluitar a la guerra francoprussiana. El 18 de març de 1871, com a sergent del 88 Regiment d'Infanteria de Marxa de Línia sota les ordres del govern de Versalles, va ser enviat a confiscar els canons que la Guàrdia Nacional tenia instal·lats al barri parisenc de Montmartre. Davant l'ordre del general Lecomte, que pretenia obrir foc contra els nombrosos manifestants, majoritàriament dones, va manar a la seva tropa posar les«armes a terra» i confraternitzar amb els revolucionaris. Sembla que va ser convençut a prendre aquesta mesura per dues catalanes, Bonnard, natural de Baó, i Dagos, de Costoja, que es manifestaven davant dels canons i que durant la repressió també van ser jutjades. Després detingué els generals Lecomte i Thomas, que finalment van ser afusellats. Va prendre part activa en la Comuna de París, comandant el 91 Batalló Federat. Quan la Comuna fou esclafada per les tropes de Thiers, va ser detingut el 3 de juny de 1871. Jutjat en el IV Consell de Guerra, el 18 de novembre de 1871 Galdric Verdaguer va ser condemnat a mort per l'execució dels generals i afusellat el 22 de febrer de 1872 al camp militar de Satory (Versalles, Illa de França, França)

Galdric Verdaguer (1842-1872)

***

- Varlaam Cherkezishvili: El 15 de setembre de 1846 neix a Tiflis (Geòrgia), aleshores Imperi Rus, el periodista, militant anarcocomunista i després polític independentista georgià príncep Varlaam Dzon Aslanovic Cherkezishvili, també conegut per les transcripcions Tcherkesoff i Cherkezov. Fill d'una família aristocràtica, portarà el títol de príncep. En 1856 fou enviat a l'Escola Militar de Cadets de Moscou, però quan tenia 16 anys, renuncià a la seva carrera militar i es matriculà a l'Acadèmia Agrària de Petrovsk, a pocs quilòmetres de Moscou. En aquesta època decideix marxar als Estats Units i lluitar amb els republicans per l'alliberament dels esclaus, però començà a acostar-se a les societats secretes antitsaristes i als grups nihilistes i el projecte no prosperà. En 1866, després de l'atemptat de Karakazov contra el tsar Alexandre II, fou empresonat vuit mesos en una cel·la en règim d'aïllament de la fortalesa de Pere i Pau de Sant Petersburg com a membre del grup clandestí d'Isutin. Després treballà com a enginyer traçant la via fèrria entre Rostov i el Caucas, però continuà la seva activitat revolucionària clandestina enquadrat en el grup de Sergueï Netchaïev. Més tard participarà en el moviment narodnik (populistes) de Piotr Lavrov i després es passà al bakunisme anarquista. El setembre de 1868 publicà el periòdic Narodnoe Delo (La Causa Popular), basat en les idees del federalisme anarquista de Bakunin i marcadament defensor del nacionalisme georgià. En 1869 muntà una llibreria a Sant Petersburg, que esdevingué un important centre de reunió de la dissidència i dels estudiants antitsaristes. El 29 de desembre de 1869 fou detingut, processat en un judici que fou força mediàtic, el 18 d'agost de 1871 fou condemnat a la deportació perpètua. En 1874 fou exiliat a Tomsk (Sibèria occidental) i dos anys més tard aconseguí fugir. Instal·lat a Ginebra (Suïssa), participà en la premsa dels cercles de l'emigració russa i anarquista, i va fer amistat amb Élisée Reclus, Errico Malatesta i Piotr Kropotkin, amb qui prendrà part en 1879 en la creació del periòdic Le Révolté, declarant-se anarcocomunista. Poc després s'establí a París, on va fer feina pintant parets a les obres en construcció. A la capital francesa freqüentà el grup anarquista del Panthéon i col·laborà en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. Aquest últim li publicarà el fullet Doctrine et actes de la social-démocratie. En 1880 fou detingut en sortir d'una reunió, fou expulsat de França i retornà a Ginebra. En 1883 assistí amb Kropotkin al Congrés Revolucionari Socialista Internacional de Londres. Després d'una estada a la capital anglesa, entrà clandestinament a l'Imperi Rus i va fer una gira per Rússia, Geòrgia i Europa central. En aquest viatge se sensibilitzà encara més de l'opressió imperialista russa sobre Geòrgia. En 1892 tornà a Londres i com a «ambaixador dels patriotes georgians» va fer propaganda del moviment d'alliberació nacional del seu país natal des del punt de vista federalista, publicant articles en la premsa burgesa (The Times) sobre el tema. En 1896 publicà Pages d'histoire socialiste i tres anys desprésPrécurseurs de l'Internationale, dues de les seves obres més citades. El 9 de desembre de 1899 participà en un míting a Londres en suport de les víctimes de la repressió a Itàlia amb Louise Michel, Piotr Kropotkin, Tom Mann i Fernando Tarrida del Mármol. En 1900 presentà una ponència (L'Évolution récente chez les socialistes d'État) en el Congrés Antiparlamentari Internacional de París. Cobrí la guerra russojaponesa per al periòdic Chicago Daily News. En 1904 fou un dels fundadors del Partit Revolucionari Socialista-Federalista de Geòrgia. Amb sa companya Frida Rupertus, cunyada de l'anarquista holandes Christiaan Cornelissen, milità en la Federació Anarquista de Jubiliee Street, juntament amb Alexandre Schapiro, Rudolf Rocker i Piotr Kropotkin, entre d'altres, i participà en el grup editor de Freedom. En aquests anys desenvolupà una intensa tasca de crítica del marxisme, especialment als escrits de Gueorgui Plekhànov. En 1905 es va veure implicat en l'«Afer Grafton» --contraban d'armes per a la resistència finesa contra l'Imperi Rus mitjançant el vaixell «S/S John Grafton». Durant la Revolució russa d'aquell any, marxà a Geòrgia i fundà una Universitat Popular, alhora que impulsà el moviment federalista antiimperialista. En aquestaèpoca va fer amb sa companya Frida un viatge periodístic al Caucas amb el reporter britànic Henry Woodd Nevinson. Arran de la repressió tsarista, retornà a Londres, on participà en 1907 en la creació de la«Creu Roja Anarquista», futura «Creu Negra Anarquista», per ajudar els companys empresonats. Aquest any també assistí a la Conferència de Pau de l'Haia. Gran amic i col·laborador de Kropotkin, en 1916 signarà amb ell el «Manifest dels Setze», afí a participar en la Gran Guerra del costat aliat. Durant la Revolució russa de 1917 retornà a Petrograd i a Geòrgia, que esdevingué independent el maig de 1918 arran del Tractat de Brest-Litovsk, obtenint un escó en l'Assemblea Constituent de la República Democràtica de Geòrgia i una plaça acadèmica a la nova universitat de Tiflis. Però a partir de 1921 la nova república fou ocupada militarment per l'Exèrcit Roig i s'integrà forçosament en la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS). En març de 1921 es va veure obligat a exiliar-se i tornà a Londres, on continuarà la seva tasca per la independència del seu país. A més de les citades, altres obres seves són Let us be just: an open letter to Liebknecht (1896), Doktriny marksizma: nauka-li eto? (1903), Concentration of Capital: a marxian fallacy (1911), Predtechi internatsionala. Doktriny marksizma (1919), entre d'altres. Varlaam Cherkezishvili va morir el 18 d'agost de 1925 a Londres (Anglaterra).

***

- Saverio Merlino:El 15 de setembre de 1856 neix a Nàpols (Campània, Itàlia) l'advocat i intel·lectual anarquista Francesco Saverio Merlino. En 1875 va descobrir l'anarquisme, esdevenint una figura destacada i influent en el pensament llibertari internacional. En 1878 va defensar com a advocat el grup internacionalista insurreccional, encapçalat per Errico Malatesta i Carlo Cafiero, conegut com la «Banda del Matese» i va aconseguir l'absolució dels acusats. En 1884 el seu compromís polític el va portar a l'exili, com molts altres companys, i es va instal·lar a Anglaterra, realitzar diversos viatges als Estats Units. El juny de 1885, a París, va intentar coordinar l'acció dels grups italians i francesos. Va ser partidari de l'entrada dels anarquistes en les organitzacions obreres i es va oposar a les expropiacions individuals. A començaments de 1891 va participar en el Congrés de Capolago la finalitat del qual era crear un partit anarquista. En 1892 realitzà una gira de conferències arreu dels Estats Units i va fundar dos periòdics, Il Grido degli Oppressi i Solidarity, abans de tornar clandestinament a Itàlia en 1893. El 30 de gener de 1894 va ser detingut a Nàpols i empresonat fins al maig de 1896 per complir antigues penes. Establert definitivament a Roma, durant les eleccions de 1897 va ser partidari d'anar a les votacions, rebutjant la postura tradicional anarquista abstencionista, fet que va provocar una dura polèmica amb Malatesta, que finalment va fer que s'allunyés del pensament anarquista i abracés el socialisme parlamentari. En el seu llibre Formes et essence du socialisme (1898) proposa una interpretació liberal i gradualista del socialisme i del marxisme, que va ser difosa a França per Georges Sorel. En aquesta època va mantenir una intensa correspondència amb Edward Bernstein. Encara que allunyat de les estratègies purament anarquistes, sempre, emperò, va defensar els companys anarquistes perseguits; com ara durant el judici d'Ancona, entre el 21 i el 28 d'abril de 1898, on juntament amb els advocats Pietro Gori i Enrico Ferri, va assumir la defensa dels anarquistes, inclòs Malatesta, inculpats arran dels motins contra l'augment del pa del gener d'aquell any. En 1898 va participar en les eleccions locals de Nàpols en les llistes dels socialistes del Bloc Popular. En 1899 va dirigir la publicació teòrica heterodoxa Rivista crítica del socialismo, juntament amb Sorel i els napolitans Enrico Leone i Arturo Labriola. En aquest mateix any va mantenir una dura polèmica amb Turati. El 29 d'agost de 1900 salvà de la pena de mort l'executor del rei Humbert I d'Itàlia, Gaetano Bresci. També va defensar els companys perseguits durant les ocupacions de fàbriques a Torí i en el procés de l'atemptat del teatre Diana de Milà, entre d'altres. En 1901 es va adherir oficialment al Partit Socialista Italià (PSI) i va defensar la línia reformista però antiparlamentària. En 1907 desil·lusionat de la vida política es va retirar per exercir exclusivament com a misser. Durant els últims anys de sa vida va criticar durament els totalitarismes feixista i comunista. Francesco Saverio Merlino va morir el 30 de juny de 1930 a Roma (Itàlia). Entre les seves obres podem destacar Socialismo o monopolismo? (1887),L'Italie telle qu'elle est (1890),Necessità e basi di un accordo (1892),L'individualismo nell'anarchismo (1893),Pro e contro il socialismo (1897),L'utopia collettivista e la crisi del «socialismo scientifico» (1898), Fascismo e democrazia (1924),Politica e Magistratura dal 1860 ad oggi in Italia (1925), Il problema economico e politico del socialismo (1948, pòstum), Il socialismo senza Marx. Studi e polemiche per una revisione della dottrina socialista (1897-1930) (1974, pòstum), entre d'altres.

***

- Giuseppe Guidi: El 15 de setembre de 1881 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) l'artista i militant anarquista Giuseppe Guidi, també conegut com Sladacc i Activos. Sos pares foren Mario Guidi, comerciant d'embotits, i Luigia Galeati. Va fer estudis clàssics al Regio Ginnasio (institut) Torricelli de Faenza, però no els acabà per manca de recursos, ja que son pare morí i deixà la família sense recursos. Després d'això, començarà a militar en l'anarquisme, del qual esdevindrà un actiu propagandista. En 1901 es guanyà la vida embalsamant animals. En 1902 la policia emeté un informe on destacava la forta influència que exercia en els seus companys, gràcies a la seva cultura i el seu tarannà exaltat. Exercí càrrecs de responsabilitat en el grup anarquista «Diritto all'Esistenza» (Dret a l'Existència) de Castel Bolognese i publicà articles sobre economia i actualitat en els periòdics L'Agitazione (Roma), L'Avvenire Sociale (Messina) i L'Aurora (Ravenna), fent servir el pseudònim Activos. El juliol de 1902 s'instal·là a Sant Zorç di Noiâr (Friül), contractat en una fàbrica com a electricista. Amb ordre d'expulsió per «sospitós d'anarquista», retornà a Castel Bolognese, però el 7 d'agost de 1904 tornà de bell nou a Trieste, on el 20 de novembre fou detingut per la policia amb un grup de paletes per cantar el revolucionari Inno di Caserio i condemnat amb els seus companys a un mes de presó. Després s'establí a Viena (Àustria), on treballà com a pintor i decorador, alhora que cursà estudis de pintura. Després d'haver venut el seu primer quadre en una exposició a Budapest, participà en el«Saló dels Secessionistes» de Viena. El moviment artístic de la Secessió vienesa exercirà una gran influència en la seva producció artística futura. El novembre de 1905 fou expulsat dels territoris austríacs i retornà a Castel Bolognese amb una ordre d'expulsió per«anarquista». Després d'uns mesos a Milà, on no trobà feina, marxà a París, on, obligat per la fam, realitza cartells publicitaris per a comerços, fires, atraccions infantils i circs eqüestres. Així i tot, aconseguí presentar un quadre al «Saló dels Independents». A finals de 1908 s'instal·là definitivament a Milà, on segons la policia «mantenia una conducta regular i no s'ocupava de política». En aquestaèpoca freqüentà el ceramista de Faenza Pietro Melandri. D'antuvi va fer feina en la fàbrica de brodats i passamaneria de Luigi Mori, i, a partir de 1912, obrí el seu propi estudi de pintor. En 1909 escrigué el llibret de l'opereta de Virgilio Ranzato Velivolo. Entre 1909 i 1915 col·laborà en la revista Per l'Arte. El novembre de 1915, durant la Gran Guerra, s'allistà voluntari en la Creu Roja. Després de la guerra reprendrà el seu ofici de pintor. Abans de l'arribada del feixisme, Benito Mussolini freqüentà sovint ca seva, ja que estava relacionat familiarment: el pare de Giuseppe Guidi era el germà del pare de Rachele Guidi, esposa del futur dictador. En 1925 el prefecte de Milà envià una comunicació al Ministeri de l'Interior on informava de la decisió de suspendre la vigilància que es mantenia a Giuseppe Guidi, ja que des de 1918 feia bondat i només es dedicava a l'art (olis, aiguaforts, gravats, esmalts, etc.) i a fer exaltació pública del moviment feixista. Gabriele d'Annunzio, que l'apreciava, l'encarregà un esmalt sobre coure («Via Crucis») per al seu Il Vittoriale de Gardone Riviera. En 1926 li fou atorgada una plaça com a professor de tècniques de gravat a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Milà. Durant els anys del feixisme realitzà nombroses exposicions, inclosa la seva participació en la XVII Biennal d'Art de Venècia de 1930. Giuseppe Guidi va morir el 7 de novembre de 1931 a Milà (Llombardia, Itàlia).

***

- Tintino Rasi: El 15 de setembre de 1893 neix a Arcole (Vèneto, Itàlia) el poeta futurista i propagandista anarquista Tintino Persio Rasi, també conegut sota diversos pseudònims, com ara Aurora d'Arcola, Gold O'Bay,Carlo Carli o Tatiano. Després de realitzar els estudis elementals, entrà a treballar a correus i, encara molt jove, començà a militar en el moviment anarquista i en la fracció esquerrana i llibertària del moviment futurista, amb Leda Rafanelli, Gianna Manzini, Mario Carli, Dante Carnesecchi i Giovanni Governato, entre d'altres. En 1914 fou destinat de carter a Gènova, alhora que la policia el fitxà com a «anarquista convenientment vigilat». Participà activament en les activitats del moviment, prenent la paraula en reunions i col·laborant en la premsa llibertària, especialment en Il Libertario. En 1917 fou traslladat a Iglesias (Sardenya), on continuà la militància. Instal·lat a Cagliari, va col·laborar, sota el pseudònim Aurora d'Arcola, en el periòdic socialista Il Risveglio dell'Isola i esdevingué membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball local. El gener de 1918 un informe policíac cita que, amb Alberto Silicani, intentà constituir un grup anarquista. Cridat a files, fou llicenciat el novembre de 1918. El març de 1919 tornà a Arcole i durant tot el període del «Biennio Rosso» (Bienni Roig) participà en les lluites obreres i en l'organització de nombroses reunions i conferències. El juny de 1919 a Santo Stefano Magra, durant una d'aquestes conferències, un carrabiner caigué mort i un altre fou ferit de gravetat; denunciat com a responsable dels fets, decidí fugir cap a l'estranger. El juny de 1920 retornà i, finalment, fou absolt d'aquesta acusació. Durant les anys següents, s'establí a Grosseto, a Pisa i a Milà, sempre continuant amb la seva militància. En 1921, a La Spezia, juntament amb Renzo Ferrari (Renzo Novatore) i Giovanni Battista Governato, redactà la revista anarcoindividualista d'art i de pensament futuristes Vertice, i l'any següent a Pisa, amb Renato Siglich (Souvarine), la revista Anarchismo. A partir de 1922 residí a Clivio i es dedicà a la distribució del periòdic de l'escola racionalista local. Sempre estretament vigilat, a començaments de 1923 la policia li perd el rastre, i aprofità per emigrar d'antuvi a Niça i després a la regió parisenca. A la capital francesa dirigí nombroses publicacions dels exiliats llibertaris italians, com ara La Rivendicazione (1923-1925), el gerent de la qual fou Émile Louis Soustelle; La Nostra Polemicha (1925), on polemitzà durament amb els companys enquadrats en la Legió garibaldina de Riccioni Garibaldi --que després se sabrà que era un infiltrat de la policia--;La Quale (1926) o Veglia. En aquests anys va fer feina a la impremta «La Fraternelle» de Sébastien Faure. També fou redactor de la secció italiana de la publicació parisenca La Revue Internationale Anarchiste (1924-1925), amb Ugo Fedeli i Virgilio Gozzoli, i, amb els mateixos, de La Tempra (1915-1926). Sota el pseudònim Gold O'Bay, col·laborà en el periòdic londinenc Il Comento, on reclamà«el dret a defensar-se i a matar feixistes». Segons un informe de la policia política italiana, en 1927 va establir contacte amb el grup de l'il·legalista anarquista Sante Pollastro (o Pollastri) i s'hauria encarregat de recaptar els productes dels robatoris. En 1928 participà en una polèmica amb Nino Napolitano, que havia acusat Renato Siglich de ser un confident de la policia francesa, mentre que aquestúltim acusà Napolitano d'haver malversat 200.000 francs remesos a Rasi pel grup de Pollastro per fer propaganda. A començaments dels anys trenta s'establí a Suïssa, on, sota el pseudònim Tatiano, col·laborà en L'Adunata dei Refrattari. En 1935 actuà a Saint-Michel-sur-Orge. Entre el 20 i el 21 de juny de 1936 a París participà en la Conferència Internacional pel Dret d'Asil, on assistiren, entre d'altres, Sébastien Faure, Camillo Berneri, Onofrio Gilioli, Umberto Marzocchi i Leonida Mastrodicasa. Des del començament de la Guerra Civil espanyola, formà part del parisenc Comitè d'Ajuda a Espanya, país al qual marxà uns mesos durant la primavera de 1937 i on lluità contra les tropes franquistes formant part del grup de Carlo Rosselli de la Columna Ascaso. Com que estava constantment vigilat per agents de la policia feixista i sovint era detingut, decidí en 1938 emigrar als Estats Units i s'instal·là a Filadèlfia. Als EUA col·laborà durant els anys bèl·lics, sota el pseudònim Carlo Carli, en la revista antifeixista Chanteclair, editada a Nova York entre 1942 i 1945, on també col·laborava Virgilio Gozzoli, i on defensà el suport dels aliats en la guerra contra el feixisme. Sa companya fou Ave Fossati, amb qui tingué una única filla, Superna Rasi (1923-1980), també militant anarquista. Tintino Rasi va morir el 8 de juliol de 1963 a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA).

***

- Ildefonso González Gil: El 15 de setembre de 1909 neix a Las Cabañas de Castilla (Osorno la Mayor, Palència, Castella, Espanya) el periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Ildefonso González Gil, conegut simplement com Ildefonso. En 1912 emigrà amb sa família a Buenos Aires (Argentina). Després de cinc anys d'assistir a l'escola, amb 11 anys venia periòdics i després treballà en diversos oficis (venedor de dolços, enllustrador de sabates, etc.). En 1924 entrà com a aprenent de jardiner i l'any següent s'afilià a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), en la qual destacà fent mítings, organitzant vagues i protestes, etc.; per aquesta activitat va ser detingut en diverses ocasions, la primera en 1925. Després participà activament en la campanya de suport als anarquistes Sacco i Vanzetti, especialment des de les pàgines d'El Obrero Albañil. En aquesta època va ser secretari de l'Ateneu Obrer Cultural del barri de La Boca-Barracas de Buenos Aires, fundà una biblioteca i el grup dramàtic «Arte y Naturaleza» --en els assaigs d'aquest grup conegué Benigno Mancebo Martín--, va ser corresponsal de La Revista Blanca i formà part dels grups d'acció enfrontats als escamots feixistes de la Lliga Patriòtica que actuaven en els conflictes portuaris. El setembre de 1930, arran del cop militar del general José Félix Uriburu i de la prohibició de les activitats anarquistes i de la FORA, va ser empresonat uns mesos a Villa Devoto i posteriorment deportat. En 1931, amb Diego Abad de Santillán i Francisco Carreño, fundà a Montevideo el periòdic La Tierra. També a la capital uruguaiana fou secretari de la Comissió de Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA), membre de l'Ateneu Lliure i del Centre Ariel, i secretari de la Universitat Popular. En 1933 va ser deportat pel govern de l'Uruguai al país d'origen. El novembre d'aquell any desembarcà a La Corunya (Galícia), on començà a militar immediatament i per la qual cosa hagué de refugiar-se a Barcelona. A la capital catalana participà en les activitats del «Grupo Nervio» (Diego Abad de Santillán, Pedro Herrera, Fidel Miró, Germinal de Sousa, etc.) de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i l'estiu de 1934 fou nomenat secretari de la Federació Local de Grups Anarquistes (FLGA) en substitució de Josep Peirats Valls. A la capital catalana dirigí el periòdic FAI i col·laborà en Tierra y Libertad. Arran dels fets d'octubre de 1934 fugí a La Corunya, on va se nomenat secretari de Defensa de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Galícia i dirigí, sota el pseudònim de Gregorio Quintana, Brazo y Cerebro, alhora que va fer feina de paleta per subsistir. El 2 de març de 1935 va ser detingut, amb altres companys (Valeriano Luis Simón, Consuelo Roca Castillo, Josep Maria Guàrdia Augustí i Sebastià Caparrós Clarés), en un taller d'enquadernació de Barcelona quan enllestien el fullet clandestí Documentos para la historia. La represión de Asturias y León, confiscant la policia els 15.000 exemplars de l'edició i processant els implicats per un delicte d'«excitació a la rebel·lió». El febrer de 1936 retornà a Barcelona, encarregant-se de la vicesecretaria de la FAI catalana, a més de ser delegat sindical de la CNT a la fàbrica de cerveses on treballava. El juliol de 1936 participà activament en la resposta popular contra l'aixecament feixista, prenent part en el setge de la caserna de Sant Andreu i desenvolupant diverses tasques al barri de l'Horta. No fou partidari de la creació dels Grups de Control confederals i s'enrolà en la Bateria Sacco-Vanzetti, lluitant als fronts fins a la militarització de les milícies, mesura que no acceptà. En 1937 entrà a treballar en una fàbrica barcelonina. El febrer de 1939, amb el triomf feixista, passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Setfonts, del qual sortí enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) on romangué fins que pogué fugí i s'uní a la resistència antinazi. Amb l'Alliberament s'establí a Bordeus i continuà amb la seva tasca llibertària, participant en tasques orgàniques de la FAI, de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT), de la naixent Unió Sindical Italiana (USI), etc. Amb els altres membres del «Grupo Nervio» (Juan Giménez Arenas, Muñeza, etc.), fundà l'editorial«Tierra y Libertad». En 1945, amb Felipe Alaiz de Pablo, fundà la revista Impulso, creada per defensar l'ortodòxia anarquista contra el reformisme. L'agost de 1946, com a secretari de Relacions Exteriors, assistí al Ple Nacional de Regionals de la CNT. Arran de la Conferència de París de 1947 s'integrà en el Secretariat Provisional de Relacions Internacionals (SPRI) i també en la CRIA, creada en la Conferència anarquista d'aquell any. En 1947 també, com a membre de l'SPRI, assistí al Congrés de Tolosa del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). En 1949 intervingué en l'organització del Congrés de la FAI en l'Exili i assumí la responsabilitat de la secció bibliogràfica de la CRIA i dels seus arxius i edicions. En 1967 fou representant de la Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU) al Congrés de l'AIT de Bordeus. No obstant tota aquesta tasca, entrà en conflicte amb els responsables del MLE en l'Exili i va ser expulsat de la FAI, adherint-se posteriorment a la tendència del grup editor de Frente Libertario. En 1974 assistí a la Conferència Anual de Narbona del citat grup. Durant elsúltims anys, una paràlisi l'obligà a minvar la militància. A més dels periòdics citats, col·laborà, fent servir en ocasions diversos pseudònims (Sacha Yegulef, Enrique Castanyeda, Ion, Alceste, Osnofdelig,Gregorio Quintana, Ildeion, etc.), en Cenit, Le Combat Syndicaliste, Esfuerzo, Frente Libertario, L'Internazionale,Nueva Senda, Polémica, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, Volontà, etc. És autor de Material de discusión pera los militantes de la CNT de España (1945-1946), Il movimento libertario spagnuolo (1953), Notes brèves sur le mouvement ouvrier anarchiste en Argentine (1955), El hombre y su obra. La pasión de Ugo Fedeli (1964) i A las federaciones, grupos y publicaciones de todos los paises y de todas las tendencias del anarquismo militante (1974). Ildefonso González Gil va morir el 27 d'octubre de 1989 a París (França). Important documentació seva es troba dipositada a la Biblioteca Pública Arús de Barcelona.

Ildefonso González Gil (1909-1989)

***

- Fernando O'Neill Cuesta: El 15 de setembre de 1924 neix a Mercedes (Soriano, Uruguai) el militant anarquista i, després, tupamaro i historiador del moviment llibertari Fernando O'Neill Cuesta–a vegades citat erròniament Cuestas–, conegut com Zapicán i Finito. Fou fill d'una família benestant i culta de classe mitjana oriünda d'Irlanda. Son pare, Fernando O'Neill Parada, feia de subhastador d'hisendes i d'administrador de terres; sa mare es deia Aurora Cuesta Acosta. Estudià primària al Col·legi Salesià de San Miguel de Mercedes, on rebé una educació estrictament catòlica. De caràcter rebel, no va completar els estudis secundaris perquè fou expulsat de l'institut i es posà a fer feina en uns tallers metal·lúrgics. Quan tenia entre 18 i 22 anys protagonitzà diversos enfrontaments a ganivet en«defensa de l'honor familiar» en els quals ferí greument dues persones i en matà una tercera. Empresonat per aquests fets, després de passar un any a la presó de Mercedes, en 1946 va ser trasllat a la de Miguelete. En aquesta presó conegué l'anarquista català Pere Boadas Rivas –reclòs per haver participat en 1928 en l'assalt al Canvi Messina i per haver-se escapat en 1931 juntament amb altres anarquistes de la penitenciaria de Punta Carretas–, el qual el va introduir en les idees llibertàries. En 1947 va ser traslladat a la presó de Punta Carretas, on conegué nombrosos militants anarquistes i especialment va fer amistat amb Domingo Aquino i José González Mentrosse, amb els qui compartí cel·la. En 1952 fou alliberat i, amb el suport de la Joventut Llibertària de Montevideo, publicà el fullet Un ex penado habla, on relatà els seus set anys de presidi i on acusa de corrupció i de maltractaments moltes autoritats penitenciàries d'aleshores. Per aquesta publicació fou processat per«delicte d'impremta» i «per difamació i calúmnies». A començament dels anys cinquanta visqué amb sa família en unes terres arrendades a uns 15 quilòmetres de la ciutat de Paysandú (Paysandú, Uruguai). A més de conrear remolatxa sucrera, es relacionà amb un grup d'intel·lectuals de l'esquerra independent (Carlos Quijano, etc.). De bell nou a Montevideo, en 1956 participà en el Ple Nacional Anarquista, del qual sorgí la Federació Anarquista de l'Uruguai (FAU) i en la qual tingué un paper important un grup d'anarquistes catalans refugiats de la revolució espanyola i alguns llibertaris argentins. En aquella època formava part d'un grup anarquista, on militaven Luis Aldao, Tato Lorenzo i Gerardo Gatti, entre d'altres. Per aquestes dates se sotmeté a una teràpia psicoanalítica amb el professional Juan Carlos Plá, de la qual no sortí massa content. Entre 1965 i 1967 treballà com a empleat en el Sindicat de la Fábrica Uruguaya de Neumáticos Sociedad Anónima (FUNSA), de tendència anarcosindicalista, i després s'encarregà de la catalogació de la Biblioteca Arxiu Internacional Anarquista, fundada per Eugen Relgis, que tenia la seu al Palau Díaz de Montevideo. Quan esclatà el debat sobre si el moviment llibertari havia de fer costat la revolució cubana, ell, amb Mauricio i Gerardo Gatti, Carlos Fuques, Carlos Mechoso, Rubén Barcos i altres, s'identificà amb el procés castrista; mentre el sector anomenat«ortodoxe» (Comunidad del Sur, Belles Arts, etc.), no acceptà cap integració en cap organització que impliqués relacions de jerarquia i rebutjà la idea de «presa del poder». En 1968 abandonà la FAU i ingressà en el Movimento de Liberación Nacional – Tupamaros (MLN-T), grup d'esquerra radical i de guerrilla urbana. Amb els tupamaros participà en robatoris a bancs i en servei d'informació de l'organització. En aquesta època treballava en la indústria gràfica. En 1969 va ser detingut per la policia i tancat en una caserna militar, però com que les seves connexions amb el moviment tupamaro no es pogueren provar, fou alliberat mesos després. En 1972 hagué d'exiliar-se, primer al Xile de Salvador Allende; a partir del gener de 1974 a Buenos Aires (Argentina), on participà en els moviments guerrillers argentins; des del desembre de 1974 a Estocolm (Suècia), i, finalment, en 1982 s'instal·là a Madrid (Espanya), on visqué venen joguines al rastro, i després a Màlaga (Andalusia, Espanya) on despatxava refrescos per les platges. En aquesta època col·laborà en el periòdic Rojo y Negro. En 1984 viatjà a Portugal on conegué diversos protagonistes de la«Revolució dels Clavells», com ara Otelo Saraiva de Carvalho. A mitjans de 1986 retornà a l'Uruguai i s'instal·là al barri del Cerro de Montevideo, on restablí les seves relacions amb la FAU i els tupamaros. Al Cerro organitzà un moviment de defensa civil entre els veïns per combatre la delinqüència de la barriada que fou seriosament qüestionat pels seus companys anarquistes. En 1997 s'establí a Paysandú, on va fer costat la coalició política esquerrana Frente Amplio (FA), la qual guanyà les eleccions en 2004. Entre els seus llibres d'història del moviment anarquista destaquen Anarquistas de acción en Montevideo (1927-1937) (1993), El caso Pardeiro. Un ajusticiamiento anarquista (2001) i Búsqueda y captura del comandante Doblas (2004). Fernando O'Neill Cuesta va morir el 4 d'octubre de 2005 a l'Uruguai.

Fernando O'Neill Cuesta (1924-2005)

Defuncions

- Neno Vasco: El 15 de setembre de 1920 mor a São Romão do Coronado (Trofa, Porto, Nord, Gran Nord, Portugal) l'escriptor, poeta, periodista, advocat i militant anarcosindicalista Gregório Nazianzeno Moreira de Queirós e Vasconcelos, més conegut com Neno Vasco. Havia nascut el 9 de maig de 1878 a Penafiel (Porto, Nord, Tâmega, Portugal). Quan tenia uns vuit anys emigrà amb son pare i sa madrastra a São Paulo (São Paulo, Brasil). Alguns anys més tard retornar a Portugal per concloure els estudis instal·lat a casa de sos avis paterns a Amarante. Matriculat a la Facultat de Dret de Coimbra, compartí aula amb futurs il·lustres intel·lectuals portuguesos, com ara el poeta Teixeira de Pacoaes, Faria de Vasconcelos o António Resende. En 1901 acabà la carrera i començà les seves activitats llibertàries. El 2 de maig de 1901 publicà el pamflet L'Academia de Coimbra ao Povo Portuguez, on criticava fèrriament les arbitrarietats de la policia. Aquest mateix any començà a escriure articles per al periòdic republicà O Mundo, publicat a Lisboa i dirigit per Mayer Garção. A finals de 1901 retornà al Brasil on tot d'una prengué contacte amb els anarquistes italians a través dels quals conegué l'obra d'Errico Malatesta que a partir d'aquell moment exercirà una profunda influència en el seu pensament. Poc mesos després entaulà correspondència amb Malatesta i les seves idees i concepcions es modificaren. Des del Brasil envià textos revolucionaris i sobre literatura que van ser publicats per la revista portuguesa A Sementeira, on també va escriure un article memorable sobre la vida i obres de l'escriptor llibertari francès Octave Mirbeau. A São Paulo, a partir de 1902, començarà a editar el periòdic Amigo do Povo, amb Benjamin Mota, Oreste Ristori, Giulio Sorelli, Tobia Boni, Ângelo Bandoni, Gigi Damiani i Ricardo Gonçalves. La influència d'aquesta publicació fou immediata no només com a un dels principals espais de diàleg del moviment anarquista brasiler sinó també com a eina de reflexió de qüestions relacionades amb el feminisme, per la qual cosa el nombre de dones que hi col·laboraven fou considerable. En aquest periòdic va escriure nombrosos articles sobre literatura i llengua portuguesa i defensà una tesi de reforma de la prosòdia portuguesa i sobre la renovació de la literatura lusitana al Brasil que creà una tremenda polèmica amb dos acadèmics brasilers. Més tard llançà la revista mensual de crítica social i de literatura Aurora. Dins les pàgines del periòdic Voz do Trabalhador respongué a les crítiques d'alguns anarquistes, com ara Luigi Galleani, que acusaven les organitzacions anarcosindicalistes de ser únicament una nova forma de govern. També participà activament en la posterior polèmica sobre les relacions entre anarquisme i sindicalisme en les diferents corrents del moviment llibertari. En 1904 publicàEvolução, revolução e ideal anarquista, traducció al portuguès de l'obra francesa homònima d'Élisée Reclus. En 1905 es casà amb l'anarcofeminista Mercedes Moscovo, filla d'una família espanyola de tradició anarquista. En aquesta època desenvolupà una intenta tasca propagandística del pensament llibertari, esdevenint un pensador de referència en el moviment anarquista brasiler. També en 1905 començà a editar el periòdic A Terra Livre, amb sa companya, Edgard Leuenroth i altres, i engegà una campanya de suport i de recollida de diners per a la Revolució russa. En aquests anys mantingué una estreta relació amb altres anarquistes d'origen portuguès que militaven al Brasil, com ara Adelino Tavares de Pinho --comerciant de Porto que farà de professor a l'Escola Moderna--, Marques da Costa --editor del periòdic O Trabalho--, Manuel Cunha, Diamantino Augusto, Amílcar dos Santos, Raul Pereira dos Santos, José Romero, etc. En 1909 traduí al portuguès l'himne revolucionari A Internacional del francès Eugène Pottier i ràpidament la seva versió s'escampà en els cercles anarcosindicalistes brasilers i portuguesos. Proclamada la República en 1910, retornà a Portugal, on continuà desenvolupant la seva militància anarquista i col·laborant alhora en la premsa llibertària brasilera com a corresponsal, especialment en la revista A Lanterna amb la seva secció «Da porta de Europa». En aquesta època destaquen el seus articles sobre la situació social al Brasil per a la revista llibertària A Sementeira i la seva participació en les tertúlies organitzades per António Pinto Quartin al cafè Chiado i al domicili d'aquest al carrer Heliodoro Salgado amb nombrosos anarquistes, com ara Sobral de Campos, Aurelio i Susana Quintanilha, Mario Costa, Alfonso i António Manacas, Lucinda Tavares, etc. Entre l'11 i el 13 de novembre de 1911 participà en el I Congrés Anarquista Portuguès i l'any següent engegà la col·lecció «A Brochura Social», amb Lima da Costa, editat dues obres. En 1913 publicà el fulletó Geórgias: ao trabalhador rural (1913), en el periòdic setmanal de Pinto Quartin Terra Livre, i Da porta da Europa. Factos e ideias: a questão religiosa, a questão política, a questão económica (1911-1912). En aquesta època prengué part en diverses trobades anarquistes, com ara la Conferència Anarquista de Lisboa (1914), oferí diversos cursos de formació als joves de les Joventuts Sindicalistes en O Germinal i un curs de llengua italiana al domicili d'Aurelio Quintanilha on assistiren nombrosos militants (Adriano Bothelo, Maria Amelia Caldas, Suzana Quintanilha, António Manacas, Sibral de Campos, etc) i on sa cunyada Aurora Moscoso coneixerà l'amfitrió amb qui acabarà casant-se. També publicà obres teatrals de caire social, com Anedota em 1 acto (1911), Pecado de simonia (1907) i Greve de inquilinos: farça em 1 acto (1923, pòstum). Neno Vasco va morir de tuberculosi i gairebé en la indigència el 15 de setembre de 1920 a São Romão do Coronado (Trofa, Porto, Nord, Gran Nord, Portugal). Pòstumament el col·lectiu editorial del periòdic anarcosindicalista A Batalha publicà la seva obra principal A concepção anarquista do sindicalismo (1923) i que fou reeditada en 1984. Al barri Cidade Tiradentes de São Paulo existeix un carrer que porta el seu nom i al municipi de Nova Iguaçú de l'Estat de Rio de Janeiro un edifici construït en 1976 també. En 2009 l'historiador Alexandre Samis publicà la biografia Minha pátria é o mundo inteiro. Neno Vasco, o anarquismo e o sindicalismo revolucionário em dois mundos.

Continua...

---