Anarcoefemèrides del 31 de maig
Esdeveniments
- Atemptat contra Alfons XIII i Loubet: Durant la nit del 31 de maig a l'1 de juny de 1905, al carrer Rivoli de París (França), una bomba és llançada contra el seguici oficial del president de la República francesa Émile Loubet i del seu hoste, el rei d'Espanya Alfons XIII, quan sortien del Teatre de l'Òpera de veure Sanson et Dalila. Ells sortiran indemnes, però l'explosió fereix 15 persones i mata un dels cavalls de l'escorta. El responsable, un anarquista espanyol que responia al nom fals d'Alexandre Farrés o Farras (o Eduardo Aviñó), mai no va ser detingut; però el 27 de novembre de 1905, quatre anarquistes, entre ells Charles Malato i Pedro Vallina, seran jutjats per complicitat en l'atemptat, encara que seran finalment absolts.
***
- Atemptat de Mateo Morral: El 31 de maig de 1906, a les dues i deu minuts de la tarda, a l'alçada del número 88 del carrer Major de Madrid (Espanya), l'anarquista català Mateu Morral Roca llança des d'una finestra del quart pis d'una pensió una bomba, dissimulada en un pom de roses roges, sobre la carrossa reial d'Alfons XIII i de la princesa Victòria-Eugènia de Battenberg que acabaven de celebrar les noces reials a l'església de San Jerónimo el Real. El pom-bomba anava directe a la carrossa reial, però va topar amb la línia elèctrica del tramvia i es va desviar cap a la multitud que observava la comitiva. L'explosió de dinamita va provocar almenys 28 morts i gairebé un centenar de ferits, però la parella reial va resultar indemne. Mateo Morral va aconseguir fugir de la pensió, on s'havia registrat amb les seves dades, però va ser detingut el 2 de juny per tres agents a Torrejón de Ardoz i es va suïcidar. En el posterior judici José Nakens, Francesc Ferrer i Guàrdia i altres anarquistes van ser condemnats per conspiració, però un any després van ser indultats. Durant la Guerra Civil espanyola, es va canviar el nom del carrer Major de Madrid, escenari de l'atemptat, pel de «Mateo Morral», en honor de l'anarquista, i també altre carrer del districte Centre madrileny, l'actual San Cristóbal, va portar-ne el nom.
***
- SurtL'en dehors: El 31 de maig de 1922 surt a Orleans (Centre, França) el primer número de L'en dehors. Organe de pratique, de réalisation, de camaraderie individualiste anarchiste, editat i administrat per Émile Armand. Fundat per Zo d'Axa el 5 de maig de 1891, el periòdic bimensual que reapareixerà serà el portaveu de l'individualisme anarquista. Va comptar amb nombrosos col·laboradors (Eugène Bizeau, Hem Day, Manuel Devaldes, Eugène Humbert, Paul Paillette, Madeleine Pelletier, Han Ryner, Henry Zisly, etc.); es publicarà fins a l'octubre de 1939 i se n'editaran 335 números. Va sortir amb 475 subscriptors i un tiratge de 5.000 exemplars en 1927 i de 6.000 en 1930. Aquesta publicació va editar nombrosos suplements i fullets solts de diferents autors (F.A. Barnard, C. Berneri, Hope Clare, John R. Coryell, Luigi Damiani, Clarence S. Darrow, Marguerite Despres, D. Elmassian, E. Fournier, Emma Goldman, Ixigrec, G. de Lacaze-Duthiers, Abel Léger, Albert Libertad, E. Relgis, Alba Satterthwaite, Camille Spiess, Benjamin R. Tucker, etc.) tirats a la impremta La Laborieuse d'Orleans. En 1945 el periòdic L'Unique li succeirà, editat per Armand.
***
- París (31-05-68): El 31 de maig de 1968 a París (França) es produeix un canvi en el govern arran dels esdeveniments d'aquest mes. Cinc ministres o secretaris d'Estat sortiran: Fouchet (Interior), Joxe (Justícia), Jeanneney (Assumptes Socials), Missoffe (Joventut) i Gorse (Informació); a més de Peyrefitte (Educació Nacional) que ja havia dimitit. També marxen Roger Frey (relacions amb el Parlament) i Pierre Dumas. Debré (Economia i Finances) i Couve de Murville (Assumptes Exteriors) canvien de cartera. Capitant esdevé ministre de Justícia i Marcellin acabarà de ministre de l'Interior. Ortoli s'instal·larà en Educació Nacional i Guéna en Informació. Entre els nou vinguts tenim Dechartre, Morandat, Galley, Le Theulre, De La Malène, Rey i Dienesch. El control dels canvis es restableix. Les eleccions legislatives es fixen per al 23 i 30 de juny. Comunistes i federats decideixen renovar l'acord electoral de desembre de 1966. Nombroses manifestacions gaullistes, com la d'ahir a París, es desenvolupen a diverses localitats d'arreu l'Estat francès: Lió (60.000), Nantes (20.000), Niça (15.000), Rennes, Tolosa, Marsella, Besançon, Clarmont d'Alvèrnia, Grenoble, L'Havre, Llemotges, etc. L'esquerra sindical i política organitza manifestacions antigaullistes a Nantes, Carmont d'Alvèrnia, Caen, Llemotges... La distribució de benzina torna a la normalitat a París. Centenars de milers de parisencs abandonen la capital durant el cap de setmana de la pentecosta; el balanç: 70 morts i 600 ferits a les carreteres. L'ordre regna novament.
Naixements
- Jean-Baptiste Clément: El 31 de maig de 1836 neix Boulogne (Illa de França, França) el communard i autor de la cèlebre cançó Le Temps des Cerises, Jean-Baptiste Clément. Abans de l'esclat de la Comuna de París, havia estat condemnat a presó en diverses ocasions pels seus escrits i pamflets (Les carmagnoles, 89, etc.). Durant la Comuna es va integrar tot d'una i el 28 de maig de 1871, amb Varlin i Ferré, va resistir a l'última barricada. Amagat durant un temps, va poder trobar refugi al Regne Unit via Bèlgica. Condemnat a mort en rebel·lia el 1874, no va poder tornar a França fins a l'amnistia de 1879. Esdevé socialista i participa en el sindicalisme de les Ardenes, fent nombroses conferències, organitzant sindicats, etc. Le Temps des Cerises va ser escrita en 1866, però no serà fins a 1885 que dedicarà aquesta cançó a Louise Michel, infermera a l'última barricada del 28 de maig de 1871. Aquesta cançó esdevindrà el símbol de la Comuna de París. Jean-Baptiste Clément va morir el 23 de febrer de 1903 a París (França) i està enterrat al cementiri parisenc de Père Lachaise.
***
- Mário Castelhano: El 31 de maig de 1896 neix a Lisboa (Portugal) l'anarcosindicalista Mário dos Santos Duarte Castelhano. Va ser el tercer fill d'una modesta família dedicada als negocis. Quan tenia 14 anys entrà a fer feina com a telegrafista en una estafeta de correus i poc després com a oficinista en la Companyia Portuguesa de Ferrocarrils, on establí contactes amb el moviment llibertari. En 1911 participà en la vaga de ferroviaris, resposta a les expectatives frustrades sorgides arran de la proclamació de la I República portuguesa el 5 d'octubre de 1910; però va ser en la vaga de 1914 on destacà especialment. També jugà un paper preponderant en la vaga ferroviària de 1918 desencadenada a causa de les repercussions de la Gran Guerra i que va ser durament reprimida per les autoritats republicanes. En 1920, amb Miguel Correia, coordinà la gran vaga ferroviària, que resultà un èxit parcial, però que implicà el seu acomiadament. No obstant això, continuà amb la seva militància i s'encarregà de la direcció del periòdic anarcosindicalista O Ferroviário. Afiliat a la Confederació General del Treball (CGT), durant el debat sobre la necessitat de seguir l'exemple de la Revolució russa, que va fer que militants sindicalistes acabessin a les files bolxevics, va saber decantar-se per l'anarcosindicalisme, dedicant-se a la creació de sindicats ferroviaris. En 1921 a Porto fou un dels organitzadors de la Conferència Intersindical de Treballadors Ferroviaris. El juny de 1922 va ser membre de la comissió organitzadora del I Congrés de la Unió de Treballadors Ferroviaris, que donà lloc a la creació de la Federació Ferroviària (FF), de la qual va ser elegit secretari de Relacions Internacionals. Més tard va ser nomenat editor en cap d'A Federação Ferroviária, òrgan d'expressió de l'FF. També dirigí O Rápido. Va participar activament en la resposta popular contra el cop d'Estat militar del 28 de maig de 1926. Poc després d'aquest cop, fou elegit representant de l'FF en el Consell Confederal de la CGT i substituí Santos Arranha en la direcció del periòdic A Batalha, òrgan de la CGT. Quan la revolta del 7 de febrer de 1927 contra els militars va ser esclafada, la CGT passà a la clandestinitat i el seu diari A Batalha fou suspès, i poc després la impremta d'aquesta publicació va ser destruïda per la policia. Així i tot, continuà militant com a enllaç entre el Consell Confederal de la CGT i la resta d'organitzacions que funcionaven en la clandestinitat, sempre vigilat per la policia política, antecedent de Policia de Vigilància i Defensa de l'Estat (PVDE), creada en 1933 per l'Estat Nou feixista. El juny de 1927 va ser detingut amb altres companys (Manuel Rijo, Álvaro Ramos, Quintal Ferreira da Silva, etc.) i el 15 de novembre d'aquell any deportats a bord del sinistre vaixell-presó «Pedro Gomes». Amb Rijo, fou desembarcat a Novo Redondo (Angola), on troba feina a l'oficina d'una plantació. El setembre de 1930 va ser traslladat a l'Illa de Pico (Açores). L'abril de 1931, quan esclatà aixecament popular a Madeira contra el Govern, amb el suport de deportats polítics, arribà a Funchal (Madeira) juntament amb altres militants llibertaris (Rijo, Gonçalves Bibi, Fernando Barros, etc.) i, un cop aixafada la insurrecció, aconseguí, gràcies a un fogoner, ser embarcat cap a Lisboa a bord del vaixell«Niassa» amagat entre el carbó. A la Península reprengué les seves activitats llibertàries en plena dictadura d'António de Oliveira Salazar i en 1933 fou nomenat secretari de la CGT. Formà part del comitè organitzador de la vaga general preparada per al 18 de gener de 1934, però va ser detingut quatre dies abans. Jutjat per un Tribunal Militar Especial, va ser condemnat a 16 any de confinament a colònies penitenciàries. D'antuvi, amb altres companys, el 8 de setembre de 1934 va ser deportat a la fortalesa de São João Baptista, a Angra do Heroísmo (Illa Terceira, Açores), i el 23 d'octubre de 1936 al camp de concentració de Tarrafal, on jugà un paper molt important durant el«Greu Perill», epidèmia que assolà l'illa, organitzant l'assistència mèdica amb uns recursos limitadíssims. Mário Castelhano va morir el 12 d'octubre de 1940 a la Colònia Penal de Tarrafal (Chão Bom, Illa de Santiago, Sotavento, Cap Verd) a resultes d'una infecció intestinal que, sense medicar, el portà a la tomba en pocs dies. Pòstumament, en 1975, va ser publicada a Lisboa la seva autobiografia Quatro anos de deportação i va ser condecorat amb l'Ordre de la Llibertat. En 1999 Ana Maria Gameiro Duarte Castelhano donà el seu arxiu a la Biblioteca Nacional de Portugal, passant a formar part de l'Arxiu de la Cultura Portuguesa Contemporània.
***
- Crescencio Carretero Bordallo:
El 31
de març de 1955 neix a Granátula de Calatrava
(Ciudad Real, Castella, Espanya)
l'anarcosindicalista Crescencio Carretero Bordallo. Després
de fer el servei
militar, en 1975 s'instal·là a Madrid i
participà en el moviment veïnal del
barri d'Usera on vivia. En aquesta època ja es
declarà llibertari, arran de la
lectura del llibre de Juan Gómez Casas Historia
del anarcosindicalismo español.
Sense contactes amb la militància
confederal, d'antuvi milità en el«peculiar» Frente
Sindicalista Revolucionario
(FSR), que a començaments de 1977 s'integrarà en
la
reconstrucció del Partido
Sindicalista (PS) d'Ángel Pestaña.
Participà en la
fundació de l'Ateneu
Llibertari d'Usera i el setembre de 1977 s'afilià al
Sindicat de
Comerç de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1978
participà activament en la
vaga de comerç d'aquell any, on l'actuació
confederal va
ser cabdal. En aquestaèpoca ocupà la vicesecretaria de la CNT de
Madrid. En
1979 passà a treballar en
el Metro. El juny de 1979 va ser detingut en una
manifestació de
protesta per
l'assassinat del cenetista Valentín González
Ramírez. El desembre de 1979,
després de l'escissió sorgida arran del V
Congrés
de la CNT i dels pertinents dubtes, es decantà pels
escindits. En 1983 gairebé deixà la
militància,
encara que fins al 1988 cotitzà
en els dos sindicats separats. Fracassà en la
creació
d'una secció sindical en
el Metro madrileny i es posà a estudiar la carrera de
Físiques. Quan es creà
l'escissió Solidaritat Obrera de la Confederació
General
del Treball (CGT),
s'afilià i milità en la secció
sindical del Metro,
encara que mai no acceptà
formar part del comitè d'empresa. A començaments
de segle
realitzà tasques
informàtiques per a la Fundació Anselmo Lorenzo
(FAL) de
Madrid. Trobem
articles seus en Bicel, Contramarcha i El
Solidario. Actualment treballa com a tècnic de
Línia de Metro a
Madrid, està afiliat a Solidaritat Obrera i sol presentar
els llibres que
aquest sindicat edita.
Defuncions
- Aldo Aguzzi: El 31 de maig de 1939 se suïcida a Buenos Aires (Argentina) el propagandista anarquista Aldo Aguzzi, també conegut sota els pseudònims Lucio d'Ermes i Agal. Havia nascut el 20 d'agost de 1902 a Voghera (Llombardia, Itàlia). Fou un dels militants més destacats del grup anarcocomunista de Volghera i exercí una gran influència en la Cambra del Treball d'aquesta localitat; es guanyava la vida com a pintor. A començaments de 1920 presentà Errico Malatesta en una xerrada portada a terme en una escola elemental de Volghera. El 13 d'abril de 1920 fou detingut per haver pronunciat un violent discurs durant una manifestació de suport a un antifeixista. L'agost de 1923, fugint dels escamots feixistes, emigrà clandestinament amb sa companya, Maria Agnese Caiani, a l'Argentina. En 1923, a Buenos Aires, edità i dirigí La Voce Antifascista, òrgan de l'Alleanza Proletaria Antifascista (APA, Aliança Proletària Antifeixista). Amb altres companys (Camillo Daleffe, Luigi Tibiletti, Carlo Fontana, Pasquale Caporaletti, Giacomo Sabbatini i Carlo Marchesi), fundà a Buenos Aires el grup anarquista «Avvenire» i entre desembre de 1923 i novembre de 1925 publicà Avvenire. Publicazione anarchica di cultura e di lotta, l'òrgan d'expressió d'aquest grup, i per al qual va escriure articles signats sota el nom de Lucio d'Ermes i Agal. Des d'aquesta publicació engegà una campanya de solidaritat amb els companys empresonats, tant a Itàlia com a la Unió Soviètica. Partidari del diàleg amb el corrent individualista i expropiador, defensà les posicions anarcocomunistes i s'oposà a la col·laboració amb els grups de la democràcia burgesa que es deien antifeixistes, tot reivindicant com a única via per a alliberar els treballadors de la dictadura de Mussolini la Revolució social. En 1925 engegà una campanya a favor dels antifeixistes Mario Castagna i Ernesto Bonomini, i contra el processament dels militants anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti publicant a Buenos Aires els periòdics Agire (7 de febrer de 1925) i Libertà (6 de juny de 1925), com a suplements deL'Avvenire. Fou un dels organitzadors de l'acte del Primer de Maig de 1925 al Saló «XX Settembre», organitzat per Alleanza Antifascista Italiana (AAI), i on a més d'ell parlaren Luigi Zanetti, Severino di Giovanni, Giuseppe Pellegrini, Romeo Gentile i Clemente Daglia. El 6 de juny de 1925, amb els seus companys del grup anarquista «Avvenire» i Severino di Giovanni, en nom del Cercle «Renzo Novatore», boicotejaren l'acte del XXV aniversari de l'assumpció al tro de Víctor Manuel III realitzat al Teatre Colón de Buenos Aires, organitzat per la colònia italiana feixista, en presència del president de la República argentina Marcelo Torcuato de Alvear i l'ambaixador italià Luigi Aldrovani Marescotti. Entre 1925 i 1928 col·laborà en la revista Culmine, que Severino di Giovanni editava a la capital argentina. Entre febrer i setembre de 1927 publicà Il Pensiero. Periodico anarchico i en aquest mateix any col·laborà en L'Adunata dei Refrattari de Nova York. El desembre de 1927 fou detingut arran d'un atemptat contra el National City Bank després de les execucions de Sacco i de Vanzetti als EUA. A partir del gener de 1928 publicà a Buenos Aires un nou periòdic, L'Allarme, que durà fins al maig de l'any següent, i on va fer campanya per l'alliberament de l'anarquista Simón Radowitzki, tancat a la colònia penitenciària d'Ushuaia. El 14 de novembre de 1928, durant la vaga general a favor de Radowitzki, pronuncià un violent discurs contra el feixisme. El març de 1929 publicà en L'Allarme un article contra Diego Abad de Santillán i la seva denúncia apareguda en La Protesta contra els anarquistes expropiadors, especialment referida a Severino di Giovanni. En 1930 publicà a Buenos Aires, amb Hope Clare, La verginità stagnante. Entre abril i octubre de 1930 edità a Buenos Aires i a Montevideo el periòdic Anarchia, finançat per Severino di Giovanni. El setembre de 1930, arran del cop militar del general José Félix Uriburu i la prohibició de les activitats anarquistes, s'exilià a Montevideo. A finals de 1932, després de la caiguda d'Uriburu, retornà a Buenos Aires i publicà entre desembre de 1932 i maig de 1934 el periòdic Sorgiamo! Publicazione de critica e di ropaganda degli anarchici italiani nell'Argentina, on denuncià el corporativisme i el feixisme mussolinià; aquesta publicació aconseguí ajuntar les tres tendències predominants de l'anarquisme italoargentí d'aleshores: el sector d'Umanità Nova (Luigi Fabbri i Hugo Treni), el seu d'Avvenire i el dels anarcoindividualistes. En 1935 publicà en castellà el fulletó Economía fascista. Durant la primavera de 1937 marxà a Catalunya, per assistir al procés revolucionari i realitzar tasques de propaganda, sobretot radiofòniques. Després de l'assassinat de Camillo Berneri pels comunistes el maig d'aquell any, s'integrà en la redacció de Guerra di Classe, que s'editava a Barcelona, on denuncià la política criminal de l'estalinisme. El novembre d'aquell any, abandonà la redacció del periòdic per«raons personals» i s'integrà en la redacció del diari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Solidaridad Obrera. Durant aquesta època col·laborà també en L'Adunata dei Refrattari. El 28 de novembre de 1937 signà, amb altres anarquistes argentins (Jacobo Prince, José Grunfeld, Jacobo Maguid, etc.), un manifest de suport a la CNT i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1937 prologà La comuna húngara, traducció castellana del llibre de Pierre Ganivet. El maig de 1938 s'establí a Marsella, on continuà amb la seva denúncia de les maniobres estalinistes a la Península, on encara romanien nombrosos companys tancats a les txeques comunistes. El 13 d'agost de 1938 publicà en L'Adunata dei Refrattari el reeixit article «Gli anarchici italiani in Spagna nei fatti di maggio 1937» --en 1995 fou traduït a l'anglès i publicat per la Karte Sharpley Library de Londres. Després retornà a Buenos Aires, instal·lant-se a la casa de Cirrado Maccarella, i portà a terme un seguit de conferències arreu l'Argentina. Aldo Aguzzi, empès per problemes familiars, se suïcidà el 31 de maig de 1939 a Buenos Aires (Argentina) ingerint una dosi de cianur. El suïcidi d'Aguzzi ha estat vist per alguns com la fi definitiva de l'anarquisme italià militant a l'Argentina, ja que després aquesta militància fou substituïda per la immigració llibertària vençuda pel feixisme franquista procedent de la Península Ibèrica.
***
- Otello Gaggi: El
31 de maig de 1945 mor al gulag de la Unió
Soviètica l'anarquista,
anarcosindicalista i antimilitarista Otello Gaggi. Havia nascut el 6 de
maig de
1896 a San Giovanni Valdarno (Toscana, Itàlia) i sos pares
es deien Silvio
Gaggi, obrer metal·lúrgic, i Adele Rossi. Tercer
fill d'una família de quatre,
de ben jove restà orfe de mare i no pogué fer
més que els estudis elementals,
posant-se a fer feina com a obrer soldador. En 1911
participà en el moviment
antimilitarista contrari a l'expedició imperialista de
Líbia. Quan esclatà la
Gran Guerra, participà en diverses accions antimilitaristes
promogudes pel «Comitè
de Suport a Augusto Masetti», anarquista antimilitarista
aleshores empresonat,
promogut per la Lliga Metal·lúrgica i els miners
de Castelnuovo dei Sabioni. El
desembre de 1915 va ser mobilitzat com a soldat del 35 d'Infanteria i
enviat al
front, però desertà; detingut, va ser condemnat a
dos anys de presó i reenviat
el març de 1916 als camps de batalla. Desertà en
diferents ocasions, sempre
refusant obeir les ordres, i va ser condemnat a un total de 12 anys de
presó.
L'agost de 1917 va ser expulsat de l'Exèrcit i el febrer de
1919 amnistiat. Un
cop lliure retornà a San Giovanni Valdarno, on
milità en el Sindicat de
Minaires de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana
(USI) i s'integrà en
els grups antifeixistes i en els escamots de defensa anarquistes que
actuaren
durant el «Bienni Roig» (1919-1920). El 23 de
març de 1921 a l'avinguda
Vittorio Emanuele de San Giovanni Valdarno s'enfrontà amb
altres companys
contra un escamot feixista del qual feriren nou camises negres
i en
mataren un. Aquesta acció provocà la
insurrecció dels miners de la conca del
Val d'Arno, en la qual hi participà, i que
implicà la mort de l'enginyer Agostino
Longhi. Detingut per aquests fets, va ser inculpat de l'homicidi i
d'incendi
voluntari. Jutjat amb altres 75 companys, el 14 de juliol de 1923 va
ser
condemnat per l'Audiència d'Arezzo per«conspiració armada premeditada» a 30
anys de presó, a una forta multa (165,60 lires) i a tres
anys de vigilància. Però
mentre esperava aquest judici, el 6 de juny de 1921
aconseguí fugir en una
evasió en massa de la presó i, després
d'un temps de clandestinitat a San
Marino, pogué embarcar en un vaixell soviètic i
arribar a Odessa (Ucraïna, aleshores
una república de l'URSS). El novembre de 1922 va ser
detingut a Bakú per motius
polítics; jutjat, va ser condemnat a tres anys de
presó que purgà a Cheljabinsk.
Un cop lliure s'instal·là a Novorossisk amb sa
companya Marsaide, ciutadana
soviètica i funcionària del Comissariat del Poble
per a Afers Exteriors, i sa
filla Lilina. Cap al 1928 s'establí a Moscou, on hi residien
entre cent i
dos-cents refugiats italians, la major part comunistes, i on
aconseguí una
feina de porter a l'ambaixada de l'Argentina i de l'Uruguai.
Constantment
vigilat per la policia secreta soviètica,
freqüentà el Club Internacional del
carrer Petrovka. Sense feina i en situació
econòmica desesperada, establí
contactes amb l'ambaixada italiana per intentar la
repatriació alhora que
estudiava fugir cap a la Xina. En 1932 trobà una petita
feina a l'Hotel Lux de
Moscou. El 16 de gener de 1933 participà en una
reunió al marge del Komintern
de militants italians refugiats a diverses ciutats (Moscou, Kiev i
Odessa) al
Club Internacional on va manifestar el seu desig de ser repatriat i el
rebuig
de prendre la nacionalitat soviètica com havien suggerit
alguns companys, com
ara Giuseppe Sensi; per aquestes declaracions va ser denunciat per un
militant
italià al responsable comunista Luigi Longo. En aquesta
situació sa companya
morí deixant-li sa filla, però aviat es va fer
amb una nova companya, N. M. Lakhtina
(Tamara), que sembla ser era una
agent de la policia política soviètica. La nit
del 28 de desembre de 1934 va
ser detingut a Moscou amb nou companys italians i un d'altra
nacionalitat. El
Club Internacional fou clausurat per ser considerat un «cau
d'espies». Després
de ser interrogat i torturat per agents estalinistes a la comissaria de
Lubianka, «confessà» ser membre d'un
grup «contrarevolucionari trotskista» i de
mantenir correspondència amb anarquistes europeus. Jutjat el
4 de març de 1935
amb altres companys (Bellusich, Bernetich, Biondini, Calligaris i
Martelli) per
un tribunal militar soviètic, el 3 de gener de 1936 va ser
condemnat a tres
anys de deportació a Sibèria per«activitats contrarevolucionàries» i
traslladat a Iarensk (Arkhànguelsk, Rússia) per
treballar en una mina. L'estiu
de 1935 el «Comitè Internacional contra la
Repressió Antiproletària a
Rússia»,
amb seu a Brussel·les (Bèlgica),
engegà una campanya per al seu alliberament i
el d'altres deportats (Calligaris, Sandomirski, Askarov, Andreiev, etc)
i
l'anarcopacifista Hem Day promogué una recaptació
de fons per al seu favor i
per a les víctimes del comunisme --les autoritats
soviètiques li van fer
arribar només 10 dòlars. El 15 d'agost de 1936,
des del seu aïllament siberià,
dirigí una carta a la Secció Italiana de la III
Internacional on demanava poder
marxar a lluitar a la guerra d'Espanya, sol·licitud que va
ser apadrinada des
de la Península per Joaquín Ascaso, delegat de
milícies a Casp; Emilienne
Morin, delegada de la Columna Durruti; i Alfonso de Miguel, delegat de
premsa
de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Aquesta
sol·licitud mai no va
tenir resposta. Després va ser traslladat a Semipalatinsk
--actual Semei
(Kazahkstan). El 29 de juliol de 1937 va ser novament processat per
repartir
propaganda antisoviètica als presos i des d'aquest moment
se'n deixà de rebre
notícies seves. En 1944 Victor Serge dirigí una
carta al dirigent comunista
Palmiro Togliatti, aleshores ministre de Justícia sense
cartera d'Itàlia,
demanant per la seva situació, però no
aconseguí cap resposta. Molts anys
després, amb l'obertura dels arxius soviètics, es
va saber que Otello Gaggi va
morir el 31 de maig de 1945 al gulag. El 20 de novembre de 1954 la Sala
d'Apel·lació de Florència
revocà l'ordre de crida i cerca seva ja que els
delictes havien prescrit i l'estiu de 1956 va ser«rehabilitat» per les
autoritats soviètiques. En 1992 Giorgio Sacchetti
publicà Otello Gaggi.
Vittima del fascismo dello stalinismo.
***
- Jean Marestan: El 31 de maig de 1951 mor a Marsella (Provença, Occitània) el militant anarquista, pacifista, maçó i neomaltusià Gaston Havard, més conegut com Jean Marestan. Havia nascut el 5 de maig de 1874 a Lieja (Valònia, Bèlgica). Va haver d'interrompre els seus estudis de medicina per raons financeres. Es va instal·lar a París, va freqüentar els cercles artístics i llibertaris i va col·laborar en la premsa anarquista, especialment en Le Libertaire, de Sébastien Faure, i després en L'Anarchie, de Libertad. En 1903 es trasllada a Marsella i militarà en el grup llibertari «Els precursors». A més d'interessar-se per l'espiritisme, va contribuir enormement en la difusió del neomaltusianisme, escrivint en el periòdic Génération consciente, d'Eugène Humbert. És autor del popular fullet Le mariage, l'amour libre et la maternité, argument de les conferències que farà per tota França, i del llibre L'education sexuelle (1910), que serà censurat arran de la Llei de 1920. Mobilitzat en 1914 com a infermer, reprendrà després de la guerra les col·laboracions en la premsa llibertària i participarà també en L'Encyclopédie anarchiste. En 1936, a partir d'un viatge a Rússia, publicarà una obra crítica L'emancipation sexuelle en URSS. En 1943 va estar empresonat un temps com a«intel·lectual sospitós» d'ajudar la resistència i els insubmisos. Després de l'Alliberament, va col·laborar en La grande réforme, de Jeanne Humbert, i va fer nombroses conferències amb els anarquistes sobre el tema de la llibertat sexual. A més de les obres citades és autor de L'impudicité religieuse (s.d.),Biribi d'hier et d'aujourd'hui (1913), Anarchie (1921), Peut-on vivre sans autorité?, si oui: comment, si non: pourquoi? (1923), Le mariage, le divorce et l'union libre (1927), Nora ou La cité interdite (1950), entre d'altres.
***
- Cristóbal VegaÁlvarez: El 31 de maig de 2008 mor a
Villafranca de Córdoba (Còrdova,
Andalusia, Espanya) el periodista, escriptor i poeta anarquista i
anarcosindicalista Cristóbal Vega Álvarez,
conegut com Veguita i que va fer
servir el pseudònim literari C.
Wheg Zheravla. Havia nascut el 4
d'abril de 1914 a l'estació de ferrocarril d'El Cuervo, a
Jerez de la Frontera
(Cadis, Andalusia, Espanya), on son pare ferroviari treballava. Fill
d'una
família nombrosa, quan tenia nou anys
començà a treballar ajudant el
telegrafista de l'estació i omplint els fulls d'entrades i
de sortides dels
paquets postals. Ja en aquests anys infantils,
començà a escriure poesia. Des de
molt jove formà part dels grups anarquistes de Jerez de la
Frontera adherits a
la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en els
anys trenta fou membre del
Comitè Provincial Anarquista de Cadis, responsabilitat que
abandonà arran de
desacords. Fou redactor del setmanari satíric Ráfagas
i en els anys trenta col·laborà en diverses
publicacions
llibertàries (CNT, La Protesta, Solidaridad
Obrera, La Voz
del Campesino, etc.). El gener de 1933, arran de la seva
participació en
una manifestació de protesta contra la repressió
a Casas Viejas, va ser
detingut i tancat al penal del Puerto de Santa María.
Amnistiat, va ser
novament detingut durant la repressió desencadenada
després dels fets
revolucionaris d'octubre de 1934 i empresonat a Jerez. Arran d'una
temptativa
d'evasió, va ser traslladat al Puerto de Santa
María, d'on sortí amnistiat el
febrer de 1936. A Jerez, va ser nomenat director de la novaèpoca de La Voz del Campesino.
El cop feixista de
juliol de 1936 l'agafà a la població sevillana
d'Utrera de la qual aconseguí
fugir. A causa del seu pacifisme, es negà a lluitar en els
fronts bèl·lics i
fou declarat pròfug. L'11 de març de 1939 va ser
detingut per les tropes
franquistes a Àvila i empresonat. En 1942 fou
reclòs al penal de Zegama
(Guipúscoa, País Basc). El 10 de maig de 1943 va
ser posat en llibertat
condicional i creuà els Pirineus. A les ciutats occitanes de
Pau i de Tolosa de
Llenguadoc participà en la Resistència en un grup
enquadrat en la Unió Nacional
Espanyola (UNE). La tardor de 1944, com a membre de
l'«Agrupació Cenetista de
l'UNE», participà en l'operació«Reconquesta d'Espanya» i fou membre d'un grup
que s'infiltrà per Navarra. Capturat en 1945 a Navarra, va
ser jutjat l'any
següent i fou condemnat a 30 i a 20 anys de presó i
empresonat a diverses
presons (Àvila, Astorga, Sant Sebastià i Puerto
de Santa María). En 1959 a la
seva pena si li va afegir vuit anys més per haver editat
clandestinament al
penal del Puerto de Santa María, amb Antonio Ponce
Gómez (PXI), Gregorio
Gallego García, José María Bermejo
Gómez i Domingo
Castellano, 15 números del butlletí
cal·ligrafiat de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) Combate. El
desembre de 1963, després d'una intensa campanya de suport
portada a terme per
la premsa llibertària de l'exili, i en la qual
s'implicà força Albert Camus,
Henry Torres i l'acabada de crear Amnistia Internacional, fou
alliberat. El 29
d'abril de 1964 es casà amb la també poetessa i
fotògrafa Antonia Burgos Béjar
(Antoñita), amb qui
tingué una filla
(Ana). Sota el pseudònim de C.
Wheg
Zheravla–Whegés el so
onomatopeic equivalent a Vega, i Zherevla
no és més que Álvarez llegit a
l'inrevés i amb una hac intercalada per a
despistar–, va escriure per sobreviure nombroses
novel·letes policíaques, de
l'oest i d'aventures publicades en diverses col·leccions
(FBI, Extra-Oeste,
Rurales de Texas, Colt-45, etc.) de la madrilenya Editorial
Rollán, mentre
residia a diferents poblacions andaluses (Sevilla, Villafranca de
Córdoba,
Niebla, Còrdova) i catalanes (Calella). A Niebla
treballà a les fàbriques de «Cementos
del Sur». Convençut que la revolució
s'havia de fer mitjançant la cultura,
desenvolupà una intensa tasca literària, tant en
prosa com en poesia, i fou un
assidu col·laborador de la premsa llibertària de
l'exili. Després de la mort
del dictador Francisco Franco, participà en la
reconstrucció de la CNT a
Còrdova. La mort de sa companya i la ceguesa el
sumí en una important depressió
en els últims anys de sa vida. Trobem articles i
col·laboracions seves en
nombrosos periòdics, com ara ABC,Arquero, Boletín
Amicale 26 Divisón, Boreal,Cenit, Clarín,CNT, Combate,Le Combat Syndicaliste, El
Correo de Andalucía, Cumbres,En Marcha, La
Escuela Moderna, Espoir,Faro, Ideas-Orto,El Libertario,El Luchador, Manantial,La Opinión, El Poema, La
Protesta, Ráfagas,Rumbos, Siembra,Solidaridad Obrera,Tierra y Libertad, Umbral,La Verdad del Campesinado, Vía
Marciana, La Voz del Campesino,La Voz Confederal de Rubí,Yunque Libertario, etc. Entre les
seves
obres podem citar Los dos locuras de
España (1949), Surcos de
luz y sombra
(1949), Ruta de estrellas (1950), Sendas de Quijotes. Año lírico
(1951), Rueca de fantasías
(1952), García Lorca. Glosas del
Romancero gitano
(1954), Cuentos literarios (1954), Psiquis y el camino (1955), Mensaje poético (1956), Reportaje lírico (1958), Sed. Cien poemas de otoño
(1959), El barco varado (1960), Canción de arena y sal (1964),Paso a paso (1969), Por
las riberas del tinto (1969), Poemas
del pájaro cautivo (1969), Cantos
de paz y esperanza [trilogia formada per Pueblo
en cruz (1977), Caminos locos
(1978) i Armas de fuego (1979)], Crónicas de andar y ver
(1977), Trío de Gun-Men
(1978), El hombre de mató a UVT
(1979), Secuestro en Chicago
(1980), Terror en Texas (1981), Con Andalucía en el alma
(1981), El diablo de las doce cuerdas
(1983), La derrota de Dick (1984), Andalucía paso a paso (1984), La libertad encadenada (1986), El áspid y la mariposa (1988),Tras la orilla infinita (1991), Coloquio estival (1992), Grazalema.
Homenaje a José Sánchez Rosa
(1993), El poema nº 10
(1994), El poema nº 17
(1995), El poema nº 25
(1996), Sendas inéditas
(1996), Madre, el nombre bendito
(1996), Loor al niño en el
Día Internacional de la
Infancia (1997), Mujeres
ejemplares.
Antonia Burgos (1997), Caperucita y
el lobito bueno (1998), Comentarios
sobre
Historia de un pueblo andaluz. Lebrija (1998), Poemas
del pájaro cantor (1998), Trilogía
de cuentos (1998), Cartas
a Anaïs (1999), Grazalema
en el
recuerdo (2000), La lira olvidada (2002),Los niños de la guerra. El pasto de
las
fieras (2004), Cómo se
va la vida
(2006), Carta a Eugen Relgis
(2007).
Deixà nombrosos inèdits, entre ells Rueca
de fantasía, relat sobre el seu empresonament. Va
ser guardonat amb
diferents premis poètics i literaris.
Cristóbal VegaÁlvarez (1914-2008)
***
- Steef Davidson: El
31 de maig de 2010 mor a Amsterdam (Països Baixos)
l'activista i propagandista anarquista i documentalista i historiador
dels
moviments socials Steef Davidson. Havia nascut el 16 de setembre de
1943 a
Amsterdam (Països Baixos). Va créixer en una
família on el compromís polític i
la passió artística era la seva forma de vida.
Son oncle, Meijer Bleekrode, fou
un reconegut artista que realitzà nombrosos cartells per a
les organitzacions
esquerranes entre els anys vint i trenta del segle XX. Durant la
dècada dels
seixanta Steef Davidson participà en la cultura alternativa,
en el moviment
Provo i en diferents grups antiautoritaris. En aquests anys
publicà nombrosos
fullets i revistes de tota casta (Zwart op Witboek, Bajeskrant,De
Kabouterkolonel, etc.). Cap al 1970 la seva activitat se
centrà en la
lluita per la conservació del barri Nieuwmarkt --zona
situada al centre
d'Amsterdam en perill de demolició a causa de la
construcció del metro--,
participant en l'anarquista «Aktiegroep Nieuwmarkt»
(Grup d'Acció de Nieuwmarkt),
que fou el naixement del moviment okupa i que assolí una
gran importància a
Holanda. A Nieuwmarkt fundà, amb altres companys, l'anomenat«De Vrije
Zeefdrukker» (Serigrafia Lliure), un taller
col·lectiu de disseny i d'impressió
serigràfica alternatiu. Va escriure i publicar sobre
diferents temes, com ara
l'anarquisme, l'antiparlamentarisme i els indis americans, i
destacà com a
recitador de poesia. A més d'editar-se els seus escrits,
publicà nombroses
publicacions alternatives i undergrounds,
especialment cartells i
còmics. En 1978 publicà a Amsterdam, basant-se en
la seva gran col·lecció de
còmic underground, Beeldenstorm.
De ontwikkeling van de politieke
strip (1965-1975) [Fúria iconoclasta.
L'evolució del còmic polític
(1965-1975)], que va ser traduït a l'anglès en 1982
i publicat sota el títol The
Penguin Book of political comics. La seva
exposició de cartells va ser
exhibida en 1981 a l'Stedelijk Museum d'Amsterdam i l'any
següent al Musée de
l'Affiche et de la Publicité de París; i els
catàlegs d'aquestes exposicions
van ser publicats sota els títols De kunst van het
protest / The art of
protest. Posters (1965-1975) (1981) i Images de la
révolte (1982),
respectivament. La major part d'aquesta
col·lecció de cartells, i d'altres
documents, està dipositat a l'International Institute of
Social History (IISH)
d'Amsterdam, institució amb la qual
col·laborà durant tota sa vida. A finals
dels anys setanta realitzà diversos viatges arreu d'Europa
recollint cartells
per a l'IISH. També s'interessà força
pel disseny avantguardista i durant els
anys noranta es dedicà a la investigació del
cartell soviètic i del seu
entramat politicoartístic, aconseguint una de les
col·leccions més importants
del món d'aquestes característiques. En 1995
l'IISH exhibí una selecció aquesta
col·lecció de cartells avantguardistes
soviètics (constructivisme, futurisme,
etc.). En 2006 realitzà al Central Museum d'Utrecht
l'exposició «Situationisten
op drift» (Situacionistes a la deriva), sobre les
característiques polítiques i
artístiques de la Internacional Situacionista. Altres obres
seves són Het
recht van de zwakste (1970), Beter rood dan dood
(1972), Vrijheid
van drukpers? Wat let je? (1975), Anarchisme als
levenshouding
(1979, amb altres), Indiaan en strijd (1979), 4de
Russell tribunaal.
De rechten van de Indianen in de Amerika's (1980), Untitled
group show
(1980, amb altres), Alarmschijf van de week (1982),De mooie stad
(1982, amb altres), Drugs. Kruiden van hemel en hel
(1982), How can
one sell the air? The manifesto of an Indian chief (1988),
etc. Durant elsúltims anys de sa vida patí greus problemes de
salut.
Steef
Davidson (1943-2010)
Actualització: 31-05-13