Anarcoefemèrides del 3 de setembre
Esdeveniments
- Congrés de Ginebra: Entre el 3 i el 8 de setembre de 1866 se celebra a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el I Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Va ser en aquest congrés que es va adoptar el nom d'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i s'aprovarien els seus estatuts. Hi van assistir uns seixanta delegats, dels quals 33 eren suïssos i 16 francesos; els alemanys només comptaven amb tres. El principal objectiu del congrés va ser donar a l'AIT una constitució definitiva, ratificant o alterant l'establert en la conferència inaugural del 28 de setembre de 1864. L'organització es va formular en termes federalistes i ideològicament oberts per així donar cabuda totes les tendències socialistes. Les diferències entre el text francès i l'anglès del preàmbul no s'havien notat i aquest va ser aprovat sense discussió. Gran part dels delegats francesos desitjaven impedir l'accés a la Internacional a tots aquells que no fossin obrers manuals; aquesta proposta va ser derrotada amb els vots dels delegats anglesos i suïssos. El congrés va acordar que tots els proletaris havien de ser productors, la jornada de vuit hores i la reivindicació de la supressió de l'assalariat. Es va decidir que el domicili del Consell General --comitè encarregat de dirigir la Internacional durant les etapes entre congressos i servir d'enllaç entre les seccions-- continués essent Londres. Els estatuts reconeixien l'autonomia de cada secció i la seva llibertat d'establir relacions directes amb el Consell General. En aquest congrés ja es van veure les dues tendències que lluitarien per l'hegemonia: marxistes o autoritaris i bakuninistes o llibertaris.
***
- Pacte CNT-UGT: El 3 de setembre de 1920 se signa a Madrid (Espanya) un pacte entre l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) i el sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT). La negociació la va portar Salvador Seguí per la CNT i Largo Caballero per la UGT. Aquest pacte fou signat, malgrat la resolució del II Congrés Confederal de la CNT (Congrés de la Comèdia) que declarava «groga» la UGT, per Salvador Quemades i Salvador Seguí, en representació de la Confederació Regional de Treball de Catalunya, i per Evelino Boal, com a secretari del Comitè Nacional de la CNT; per part de la UGT fou signat per Francisco Largo Caballero, Francisco Núñez Tomás, Manuel Cordero, Luis Fernández, Juan de los Toyos i Lucio Martínez Gil. Aquest pacte amb la UGT fou condemnat immediatament per un ple confederal celebrat a Madrid, però, malgrat les crítiques i desqualificacions dels signataris, no es va denunciar públicament.
***
- Afer Castagna: El 3 de setembre de 1923 a París (França), a resultes d'un intent d'agressió per part d'un escamot feixista contra el militant anarquista i antifeixista, refugiat a França, Mario Castagna, mor d'un tret d'aquest el paleta toscà feixista Gino Jeri. Detingut, Castagna fou empresonat. Sa mare decidí aleshores marxà a França per ajudar-lo, però finà el dia abans de la sortida d'un atac de cor. Malgrat la impressionant campanya de suport portada a terme pel moviment llibertari, el 26 de juny de 1924 fou jutjat. Però la defensa de l'advocat Ernest Laffont, les declaracions al seu favor de més cent testimonis (J. Le Pen, Cantorelli, A. Borghi, Caporalli, Gascouin, Paul Faure, etc.) i l'al·legació de legítima defensa sembla que no serviren de molt. L'endemà la Federació Anarquista i la Lliga de Refractaris organitzaren un míting de suporta a la Grande Salle de la Mutualité de París, on parlaren Armando Borghi, secretari de la Unió Sindical Italiana; Erasmo Abate, Amberto Meschi i Auro d'Arioma, de la Unió Anarquista Italiana; Colomer, de la Unió Anarquista; Cané, del Comitè de Defensa Social; i Letrange, de la Lliga de Refractaris. El 28 de juny de 1924 fou condemnat a set anys de presó i a 10 anys de prohibició de sojorn. El 15 de desembre de 1924 aparegué a París un únic número del periòdic en llengua italiana L'Agitazione a favor de Castagna i d'Ernesto Bonomini, que també havia estat condemnat a vuit anys de presó per assassinar el 20 de febrer d'aquell any, en un restaurant parisenc, el jerarca feixista Nicola Bonservizi. Mario Castagna fou alliberat el 30 de juliol de 1927.
***
- Manifestació en
suport de Radio Libertaire: El 3 de setembre de 1983
unes cinc mil persones es manifesten a París
(França) per protestar contra
l'assalt i el tancament de l'emissora de Radio Libertaire el 28 d'agost
d'aquell any a París per ordre del govern del Partit
Socialista Francès. Altres
manifestacions de suport es van realitzar arreu del món:
Atenes, Barcelona,
Brussel·les, Madrid, Mont-real, Sydney, etc.
Naixements
- Jehan-Rictus:El 3 de setembre de 1867 neix a
Boulogne-sur-Mer (Nord-Pas-de-Calais, França) el poeta
llibertari Gabriel
Randon, més conegut com Jehan-Rictus.
Fill natural d'Adine-Gabrielle
Randon de Saint-Amand --nodrissa i filla d'una criada
britànica i del seu amo,
un militar retirat-- i de Mandé Delplanque --de qui no se
sap res llevat que
era professor de gimnàstica--; cap dels dos
reconegué la criatura. Passà la
seva infància entre el Regne Unit i França i va
expressar-se en angles,
principalment, i en francès. A finals de 1873, quan tenia
sis anys, son pare
abandonà definitivament la llar. Mare i fill es van
instal·lar a París, i Adine
Randon, durant un temps, va fer de figurant al
Théâtre des Variétés i a
l'Òpera. En 1881 sa mare, que sempre el tractà
malament, el treu de l'escola un
cop ha aconseguit el certificat d'estudis i el posa a treballar en
feinetes.
Cap al 1885 abandonà definitivament sa mare i
comença una vida de misèria
treballant en constants feines mal pagades (repartidor, manobre, mosso
d'encàrrecs, dependent, etc.). Apassionat per la poesia,
freqüenta els poetes
decadents i simbolistes de la bohèmia de Montmartre i escriu
poemes a la manera
de l'època. En 1886, sense recursos, es veu obligat a viure
a casa d'amics o al
carrer. En 1887 publicà els seus primers poemes en Le
Mirliton, la
revista d'Aristide Bruant, i en altres revistes. El febrer de 1889 es
trobat
mig mort al carrer i hospitalitzat al sanatori parisenc de
Lariboisière. En
sortir, amb l'ajuda del poeta José María de
Heredia, troba una feina a la
Prefectura del Sena. Després trobarà diverses
feines d'oficina, però sempre
acabarà despatxat. En una d'aquestes oficines
coneixerà el poeta Albert Samain,
amb qui farà una gran amistat. En 1891 entra en contacte amb
els cercles
anarquistes, especialment amb els sectors més violents i
compon Élégie de la
dynamite. Amb Saint-Pol Roux participarà en el
moviment literari del magnificisme
i esbossa el poema La dame de proue. En 1892
treballà en L'imposteur,
novel·la de propaganda anarquista que narra el retorn de
Crist a la França de
l'època; la novel·la mai no serà
acabada, però servirà d'idea per al poema
més
conegut de l'autor: Le revenant. Després
començarà a fer de periodista i
publicà articles en Alliance Nationale,
fent servir el pseudònim J.
Rictus. En 1894 organitzà els primers assaigs de
lectura pública de poesia
en els concerts d'Arcourt que resultaren un fracàs total. En
1895 comença a
utilitzar els octosíl·labs en llengua francesa,
que posa en boca d'un miseriós;
en aquest estil compondrà aquell any dos poemes, L'hiver
i Impressions
de promenade. Mancat de diners, a partir del 12 de novembre
de 1885
recitarà els seus poemes al cabaret«Quat'z-arts», del bulevard de Clichy, fent
servir el pseudònim de Jehan Rictus
--més tard, insistirà que el seu nom
s'escrigui Jehan-Rictus, amb un guionet. En 1897
publicarà la primera
edició de Soliloques du pauvre, que
conté el poema Le revenant, i
que ràpidament s'exhaureix i és immediatament
reeditat. En aquest any també
començarà les seves recitacions al cabaret«Chat Noir», que duraran fins al
1901.També farà recitals en dinars i actes
anarquistes, socialistes i
sindicalistes. A partir del 21 de setembre de 1898
començarà a escriure el seu
diari íntim (Journal de bord), que quan
mori tindrà més de 30.000
pàgines. En aquesta època i fins al 1908
tindrà com a amant una modista, Cilou.
En 1900 publicarà Doléances. Nouveaux
Soliloques, que tingué poca
fortuna, i dos anys després Cantilènes
du malheur. De mica en mica, a
causa de la seva incapacitat de renovar el repertori, es
veurà exclòs dels
cabarets. En 1903 sortirà l'edició definitiva de Soliloques
du pauvre,
amb 110 il·lustracions d'Steinlen, i també
publicarà el pamflet Un bluff
littéraire. Le cas Edmond Rostand. En 1905 estrena
i publica l'obra en un
acte Dimanche et lundi férié, ou le
numéro gagant i l'any següent
s'edita la seva novel·la autobiogràfica Fil-de-fer.
En 1907 publicarà
dos nous poemes aïlladament, La frousse i Les
petites baraques.
Fins al 1910 passarà una etapa de minsa
inspiració i tot just publicarà
articles alimentaris en revistes i treballarà en Bel
enfant, que només
es publicarà integrament després de la seva mort.
En 1910 publicarà en Comoedia
i en la revista llibertària L'Assiette au beurre
poemes d'inspiració
popular, com ara La grande Irma, Idylle
o el poema-novel·la Pauvre
Julien. En 1914 sortirà el seu segon gran recull
de poesia, Le coeur
populaire, i la seva examant tindrà una filla,
que, seguint la tradició
familiar, no reconeixerà. En aquests anys
freqüentarà el cabaret «Lapin
Agile»
i farà amistat amb Guillaume Apollinaire i Max Jacob. Durant
la Gran Guerra
mostrarà opinions força nacionalistes, alhora que
la seva poesia esdevé molt
popular entre les tropes franceses combatents. A partir de 1918
escriurà molt
poc, llevat de col·laboracions a diaris i de la
correspondència, i no publicarà
res d'important, vivint dels drets d'autor, de recitals i d'ajudes
d'amics. En
1930 fou condecorat amb la Legió d'Honor i l'any
següent enregistrà cinc textos
seus i participà en programes radiofònics.
Jehan-Rictus va morir el 6 de
novembre de 1933 a París (França) i com que no
havia cap hereu conegut, l'Estat
rebé en propietat els seus arxius, que es troben dipositats
a la Biblioteca
Nacional de França.
***
-
Madeleine Vernet:El 3 de setembre de 1878 neix
a Le Houlme (Alta
Normandia, França) l'escriptora, militant pacifista i
pedagoga llibertària
Madeleine Eugénie Cavelier, més coneguda com Madeleine
Vernet. Passà la
seva infantesa a Barentin on sos pares, republicans i fervents
seguidors del
lliure pensament, tenien en propietat un petit comerç. Quan
sa mare enviduà,
Madeleine es va instal·lar a Pissy-Pôville i, per
sobreviure, acollí quatre
nines d'assistència pública. Aquesta
situació va decidir la seva vocació
educativa. De seguida començà a escriure articles
en Pages Libres, el
periòdic de Charles Guieysse, on expressa la seva
indignació contra els abusos
als quals són víctimes els infants de
l'assistència. Com a represàlia, les
nines seran retornades a sa mare. En 1904, després de
diversos intents de crear
un orfenat a Normandia, marxà a París, on
exercí de comptable. A la capital
farà contactes amb periodistes i sindicalistes, i
participarà en els cercles
llibertaris. En aquesta època farà amistat amb
Georges Yvetot, Marcel Sembat i
Albert Thomas. L'1 de maig de 1906 inaugurà a
Neully-Plaisance, traslladat dos
anys després a Épône, l'orfenat«L'Avenir Social», amb sa germana i amb Louis
Tribier, amb qui es casarà tres anys després. La
finalitat de «L'Avenir Social»
era educar els infants orfes al marge de l'assistència
pública i de les
institucions religioses, i basat en els pensaments de Paul Robin i
Francesc
Ferrer i Guàrdia. A causa de l'hostilitat per part del
clergat i per les
dificultats administratives, va haver de fer una crida a la solidaritat
obrera,
especialment a La Guerre Sociale, de Gustave
Hervé, i a L'Humanité,
de Jaurés. El seu patronat va acabar incloent diputats i
regidors municipals
socialistes, dirigents de la «Lliga dels Drets
Humans», per la qual cosa poc a
poc va anar perdent el seu caràcter anarquista i es
transformava en una obra de
beneficència de partits i d'organitzacions socialistes en
sentit ampli. Durant
aquests anys col·laborarà en diverses
publicacions llibertàries, com ara Le
Libertaire, L'Anarchie, Les
Temps Nouveaux, La Paix, La
Paix Organisée, La Voix Libertaire,
on s'hi oposarà al
neomaltusianisme. També publicarà fullets,
poesies, novel·les, i es dedicarà a
fer conferències, amb el suport, malgrat els seus desacords,
per feministes com
Nelly Roussel, Louise Bodin, Hélène Brion i Marie
Bonnevial. Durant la Gran
Guerra desenvoluparà una gran tasca pacifista:
acollirà els fills de Marie i de
François Mayoux, mestres anarcosindicalistes de Charente
empresonats pel seu
antimilitarisme; defensarà Hélène
Brion, mestra a Pantin, militant feminista,
pacifista, perseguida per «propaganda derrotista»,
condemnada a tres anys de
presó amb pròrroga;
col·laborarà en Ce qu'il faut dire,
periòdic de
Sébastien Faure, i crearà l'octubre de 1917 La
Mère Éducatrice; i
participarà en la fundació de la «Lliga
de dones contra la guerra». En 1917
fundà el periòdic Les Voix qu'onétrangle. També
col·laborà en l'Encyclopedie
Anarchiste de Sébastien Faure. En 1922, quan els
comunistes foren majoria
en el consell d'administració de l'orfenat,
abandonà immediatament el seu
càrrec directiu. Amb els nous administradors comunistes
l'orfenat esdevindrà«L'Orphelinat Ouvrier» i
s'instal·larà a La Vilette-aux-aulnes fins al
decret
llei del Govern de Vichy del 26 de setembre de 1939 que
dissolgué l'orfenat. En
1927 fundà el periòdic La
Volonté de Paix, que apareixerà fins al
1936,
quan fou prohibit arran del procés a Louis Tribier per
activitats
antimilitaristes. En 1935 fou elegida membre del comitè
directiu de la «Lliga
internacional dels combatents de la pau». Durant els anys de
la II Guerra
Mundial participarà activament en la resistència
sempre des d'una perspectiva
tolstoiana. És autora de La paternité
(1906), Le problème de
l'alcoolisme (1906), L'Avenir social.
Société philanthropique
d'éducation mixte et laïque (1906), L'Avenir
social. Cinq années
d'expérience éducative (1906-1911)
(1911), Les sans-famille du
prolétariat organisé (1911),Une belle conscience
et une
sombre affaire(1917),L'amour
libre (1920), Anthologie populaire. Choix de
poésies sociales et
philosophiques des auteurs classiques, modernes et contemporains
présentées par
Madeleine Vernet. Volume 1. Pages contre la guerre (1921), La
fille du
diable et autres légendes (1921), Chanson
de l'année (1921), Tous
les métiers (1921), Le rameau d'olivier.
Contes pour la paix (1929),De l'objection de conscience au désarmement. Les
thèses de la volonté de
paix (1930), La nouvelle équipe. Roman
de la guerre et de la paix
(1931), L'arc-en-ciel. Contes pour la
réconciliation (1933), Maître
Calvet. Roman du terroir normand (1937), Agar et
Ismaël (1939), Poèmes
de l'éternelle amante (1946), Célestin
Planchout (1947), entre
altres obres. Madeleine Vernet va morir el 5 d'octubre de
1949 a Levallois-Perret (Illa de França, França).Un
carrer a Montlouis-sur-Loire porta el seu nom.
***
- Simó Piera i Pagès: El 3 de setembre de 1892 neix al carrer Perill, número 4, del barri de Sants de Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Simó Piera i Pagès. Només amb sis anys treballava venent escombres i ventalls a Sabadell, i més tard, en una impremta i de ferrer. El 1901 tornà a Barcelona, on treballarà en diversos oficis (vidre, pesca), i el 1902, amb només 10 anys, es va trobar en mig d'una càrrega de la Guàrdia Civil feia contra uns obrers vaguistes, la qual cosa el colpí profundament. Centrat en la feina de paleta definitivament, treballarà a Badalona, on militarà a l'ateneu llibertari de la ciutat, i a Barcelona. El 1908, amb només 16 anys, fou empresonat per primer cop quan formava part d'un comitè de propaganda per la vaga del Primer de Maig. En 1909 va participar en la Setmana Tràgica i va haver de fugir a França després del seu fracàs. El 1910 assistí al congrés, que convocat per Solidaritat Obrera, va decidir constituir la CNT, i a causa de la forta repressió que es desencadenà després de la vaga de setembre de 1911, es va veure obligat a exiliar-se a Tolosa de Llenguadoc. En aquest any de 1911 coneixerà Salvador Seguí, de qui serà un gran amic. En 1916, amb un gran prestigi entre els obrers, serà membre dels comitès de vaga de la construcció i en 1917, amb Salvador Seguí aÁngel Pestaña, en el de La Canadenca. En 1917 va defensar la necessitat d'un congrés sindical i la conveniència dels sindicats únics, per això va ser present el 1918 en el Congrés de Sants i fou president del SindicatÚnic de la Construcció entre 1918 i 1920. En 1919 va participar en el Congrés Sindicalista d'Amsterdam i en les reunions del Pro Comissió Mixta de Treball a Barcelona. Va exercir de moderador en l'assemblea general de la vaga de La Canadenca de la plaça de toros de Les Arenes de Barcelona el 19 de març de 1919. El desembre de 1919 fou representant del Sindicat de la Construcció de Barcelona en el Segon Congrés de la CNT a Madrid, on fou un dels 24 signants del dictamen sobre la definició ideològica de la CNT, que declarava que la finalitat que persegueix la Confederació Nacional del Treball és el Comunisme Llibertari. Es va declarar contrari a l'ingrés de la CNT en la III Internacional. Perseguit per ordre de Severiano Martínez Anido, se'n va anar de Barcelona i es va posar a treballar a Coma-ruga (El Vendrell). El 23 d'octubre de 1922 patí un atemptat a Sants per part de pistolers del Sindicat Lliure i després fou empresonat. Quan s'imposà la dictadura de Miguel Primo de Rivera, va haver d'exiliar-se a Besiers i a París entre 1924 i 1926. Tornà a Catalunya el 1926 i es va instal·lar a Sabadell, començant el seu camí vers el politicisme. El 1931 s'adherí a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i sense signar el «Manifest del Trenta» s'uní amb els homes de la CNT que propugnaven una activitat sindical independent de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i va rebutjar el Partit Sindicalista d'Ángel Pestaña. Durant la II República i la guerra civil no va exercir papers rellevants en la CNT i continuava afiliat a ERC. S'exilia a França a partir del 25 de gener de 1939, després a Santo Domingo i acabà resident a Veneçuela, on fou president del Centre Català de Caracas entre 1949 i 1950. El 1965 tornà a Catalunya. És autor del llibre Records i experiències d'un dirigent de la CNT (1975). Simó Piera i Pagès va morir el 14 d'agost de 1979 a Barcelona (Catalunya).
Defuncions
- Hermann Jung: El 3 de setembre de 1901 és assassinat a Londres (Anglaterra) l'internacionalista Hermann Francis Jung. Havia nascut el 13 d'octubre de 1836 --alguns autors citen erròniament 1830-- a Saint-Imier (Berna, Suïssa). Fou fill del lampista David Ludwig i d'Euphrosine Susanna Mesey. Després de fer els estudis primaris estudià rellotgeria a Saint-Imier. Participà en la Revolució alemanya de 1848. Cap al 1855 s'establí com a rellotger independent a Londres (Anglaterra). D'antuvi partidari de Karl Marx, formà part del sector dirigent de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) des de la seva fundació en 1864. Entre aquesta data i 1872 fou membre del Consell General de l'AIT i secretari de correspondència de la secció suïssa. Entre 1871 i 1872 exercí de caixer. A causa del seu poliglotisme va ser elegit president de diversos congressos de l'AIT --Ginebra (1866), Brussel·les (1868) i Basilea (1869)-- i de la Conferència de Londres (1871). Fou col·laborador del periòdic internacionalistaL'Égalité. En 1872, després del Congrés de l'Haia, trencà amb el marxisme i amb el centralisme del Consell General de l'AIT i, fins al 1874, formà part del sector bakuninista del Consell Federal Britànic de la Internacional. Després milità en els sindicats anglesos i en el nou moviment obrer socialista. Hermann Jung va ser apunyalat de mort el 3 de setembre de 1901 a la seva joieria del barri de Clerkenwell de Londres (Anglaterra) per l'anarquista francès Marcel Fougeron, que volia robar-li per recaptar fons per al moviment llibertari. Fougeron, de 23 anys, va ser jutjat entre el 28 i el 29 d'octubre de 1901 a Londres; declarat culpable d'assassinat, va ser penjat el 19 de novembre de 1901 a la presó londinenca de Newgate. Els arxius de Jung es conserven a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
- Bartholomeus de Ligt:El 3 de setembre de 1938 mor a Nantes (Bretanya) l'antimilitarista i pacifista llibertari Bartholemeus de Ligt, Bart. Havia nascut el 17 de juliol de 1883 a Schalkwijk (Utrecht, Països Baixos). D'antuvi pastor protestant en una població del Brabant holandès, va manifestar la seva fe i les seves conviccions pacifistes en els seus sermons, però, en 1914, les seves incitacions a la desobediència en plena mobilització militarista són desautoritzades per la jerarquia i és bandejat de la seva parròquia i, per extensió, del seu domicili, per acabar finalment empresonat. D'aleshores, evolucionarà d'un pacifisme cristià a un antimilitarisme llibertari. Va participar en l'Associació Internacional Antimilitarista i en la Internacional dels Resistents a la Guerra. El 27 de juliol de 1924, a la Casa del Poble de l'Haia va ser un dels oradors --juntament amb Domela Nieuwenhuis, Rudolf Rocker, Emma Goldman, Pierre Ramus i altres--, en un míting d'aniversari dels vint anys de la creació de l'Associació Internacional Antimilitarista. Va ser també un dels fundadors de l'Associació dels Intel·lectuals Revolucionaris i de l'Oficina Internacional Antimilitarista, que va proposar en 1934 un«Pla de mobilització contra totes les guerres». En 1935 va publicar el seu manual de resistència passiva, The conquest of violence (La violència vençuda), que tindrà una gran influència sobre els pacifistes de parla anglesa.
***
- Eustaquio
Yáñez
Yáñez: El 3 de setembre de 1957 mor
a Bordeus (Aquitània, Occitània)
l'anarcosindicalista
Eustaquio Yáñez Yáñez.
Havia nascut el 17 de març de 1897 –alguns citen
1903– a
Ortigueira (la Corunya, Galícia). Quan era adolescent
emigrà al País Basc i
s'afilià a la Confederació Nacional del Treball
(CNT). En 1937 va ser nomenat
secretari del Sindicat del Transport Marítim de Bilbao
(Biscaia, País Basc).
Aquest any s'uní sentimentalment amb Remedios
Arnáiz Payneta, afiliada a la CNT
des del 1931. Quan les tropes franquistes ocuparen el nord de la
Península,
passà a Barcelona (Catalunya). En 1938, des de la capital
catalana, envià
articles per al periòdic Galicia
Libre.
El febrer de 1939, poc abans del final de la guerra civil,
passà a França i fou
reclòs al camp de concentració de Marinhac
(Llenguadoc, Occitània). A
començaments de la dècada dels quaranta
visqué entre Bilbao i Bordeus
(Aquitània, Occitània) i en 1944 militava en la
CNT clandestina a Bilbao. En
1945 va ser nomenat secretari de Federació Nacional
d'Indústria (FNI) de Navegació
Marítima i Fluvial establerta a Bordeus. Intentà
publicar la revista Rumbos Nuevos
i, arran de la divisió de
la CNT, s'acostà al sector escindit. En el Ple de la FNI de
Navegació celebrat
entre el 26 i el 28 de gener de 1946 a Bordeus va ser expulsat de la
citada
Federació. En 1947 representà la
Federació de Bilbao en la reunió general que
se celebrà en aquella ciutat. Poc després va ser
detingut i fou empresonat
durant un any. En 1949 vivia a Bordeus i estava afiliat a la Regional
del Nord
de la CNT, encara que mantenia posicions contràries a les
tesis politicistes i
reformistes d'Horacio Martínez Prieto. El juny de 1954 va
ser nomenat
vicesecretari de la Federació Local de Bordeus de la CNT.
Trobem articles seus,
moltes vegades signats sota el pseudònim Joaquín
Yáñez, en CNT
del Norte, Galicia Libre
i Hoy. Eustaquio
Yáñez Yáñez va morir el 3
de setembre de 1957 a
Bordeus (Aquitània, Occitània) víctima
d'una congestió cerebral.
***
- Baltasar Lobo:
El 3 de setembre de 1993 mor a París (França) el
dibuixant i escultor
anarquista Baltasar Lobo Casquero –el seu segon llinatge
sovint citat
erròniament com Casuero–,
conegut comBalta. Havia nascut el 22 de febrer
de 1910 a Cerecinos de Campos (Zamora, Castella, Espanya). Fill d'una
família
pagesa, des de molt jove es va veure atret per l'art i es
negà a continuar amb
la vida agrícola. En 1921 son pare, Isaac Lobo, fuster de
professió, l'envià a
estudiar a l'Escola Cervantes de Benavente (Zamora), on
treballà el dibuix amb
el professor Sergio Pérez, i l'any següent
ingressà com a aprenent al Taller
d'Art de Ramón Núñez, a Valladolid. En
1923 marxà amb una beca de la Diputació
Provincial de Zamora a l'Escola d'Arts i Oficis de Valladolid, alhora
que es
posà a fer feina en un taller d'escultura religiosa. En
1927, durant tres
mesos, estudià becat a la Reial Acadèmia de
Belles Arts de San Fernando de
Madrid, la qual, disconforme amb els seus plans d'estudi,
abandonà per a
instal·lar-se pel seu compte i treballar de tallista al
taller d'Ángel Garzón,
militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i
fent làpides i tombes
a tallers de marbristes. Al taller de Garzón, juntament amb
ses germanes
Visitación i Carmen, entrà en contacte amb el
moviment anarquista. També
assistí a les classes de modelat del Cercle de Belles Arts
de Madrid, on
s'especialitzà en la talla directa en fusta i en marbre. En
1932 hagué de fer
el servei militar i l'any següent conegué la
militant anarcofeminista Mercedes
Comaposada Guillén, una de les fundadores anys
després de «Mujeres Libres» i
amb qui s'unirà lliurement en 1936. En 1935
viatjà per primera vegada a París
(França) i l'any següent entrà a formar
part del Comitè Peninsular de la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL), encapçalat per Eustaquio
Rodríguez Lázaro. Aquest mateix 1936 va fer
dibuixos pel periòdic Campo Libre,
milità en la Secció de
Tallistes del Sindicat de la Fusta de la CNT i s'allistà com
a milicià quan
esclatà la guerra, participant en el grup «Arts i
Lletres» ensenyant a llegir i
a escriure els milicians analfabets. Des del punt de vista llibertari
realitzà
dibuixos, pintures, cartells, postals i segells per a la CNT i la
Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), i trobem nombrosos dibuixos seus
en la premsa
llibertària (Castilla Libre,Documentos Históricos de
España, Frente Libertario,Mujeres Libres, Tiempos
Nuevos, Tierra y Libertad,Umbral,
etc.). Amb el triomf franquista
passà a França i s'establí a
París, ocupant
el taller abandonat de Naum Gabo. En
1945 formà part de l'exposició, amb Matisse,
Picasso,
Leger, Utrillo, Bonnard i
Laurens, «Els mestres de l'art contemporani» a la
galeria
Vendóme de París i l'any
següent participà a Praga en l'exposició«L'art de l'Espanya republicana»,
dedicat als artistes espanyols de l'anomenada «Escola de
París». Tingué el
suport de Picasso –sa companya Mercedes fou durant molts anys
la
seva
secretaria– i de Matisse i col·laborà
amb
l'escultor Henri Laurens, que el va
influir cap a l'abstracció. També es va veure
influenciat
per artistes clàssics
(Berruguete i Miquel Àngel) i per escultors contemporanis
(Victorio Macho,
Constantin Brancusi, Jean Arp, Gargallo, etc.). Aconseguí
gran
fama a París per
les seves escultures en marbre, bronze, terracotes i granit, destacant
les
sèries de «Maternitats» (1945-1954),«Torsos», «Banyistes»,«Centaures»–arran d'un
viatge a Grècia el 1977–,«Ninfes» i obres de
gran volum, com A los españoles
muertos en la resistencia
gala de Annecy (1953), Monolito
(1968), La huida del fascismo, Mujer ante el espejo, Mujer
peinándose, ¡Asesinos!,¡Te vengaremos,
España! En els anys cinquanta s'acostà
tímidament al comunisme, però un
viatge a la Unió Soviètica el
desencantà i l'allunyà definitivament del
socialisme d'Estat. En 1954 contribuí amb una maternitat en
bronze al projecte
de la Ciutat Universitària de Caracas (Vençuela).
A partir dels anys vuitanta,
va ser reivindicat a la Península, realitzant-se diverses
exposicions (Madrid,
Barcelona, Zamora, etc.) i atorgant-li diversos premis, com ara el
Premi Nacional
d'Arts Plàstiques (1984) i el Premi de Castella i
Lleó de les Arts (1985). A
l'estranger el seu art ha estat guardonat amb nombrosos premis, com ara
el
Premi André Susse d'Escultura (1958), el Premi Jacques
Lenchener (1974), el
Premi Oficial de l'Arts i les Lletres de Francia (1981), l'Ordre
Andrés Bello
del Govern de Veneçuela (1989) i la Medalla d'Or Susse
Frères Foundeur (1990). En
1983 col·locà a Zamora l'escultura urbana en
bronze Homenaje al poeta León
Felipe. Baltasar Lobo Casquero va morir el 3
de setembre de 1993 a París (França) i fou
enterrat al cementiri parisenc de
Montparnasse. Zamora compta amb el «Museu Baltasar
Lobo», situat al castell de
la localitat, dedicat al seu art i on s'exhibeixen més de
cinquanta obres seves
i documents diversos. El febrer de 2004 es creà a Zamora la«Fundació Baltasar
Lobo», dedicada a la conservació,
exhibició, divulgació i promoció del
seu llegat.
Baltasar
Lobo Casquero
(1910-1993)
Actualització: 03-09-13