Anarcoefemèrides
del 31 de gener
Esdeveniments
- Fundació de l'AIT a Itàlia: El 31 de gener de 1869 a Nàpols (Campània, Itàlia), sota l'impuls de Mikhail Bakunin i Carlo Gambuzzi, es funda la primera secció italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). La base de la militància, que ben aviat va aconseguir el milenar d'afiliats, es trobava en exsocis del Cercle «Libertà e Giustizia» i d'antics seguidors de Carlo Pisacane i de Giuseppe Mazzini. L'agost de 1871 l'AIT napolitana va ser dissolta pel Ministeri de l'Interior italià.
***
- Surt Solidaridad Obrera: El 31 de gener de 1920 surt a Sevilla (Andalusia, Espanya) el primer número de Solidaridad Obrera. Periódico sindicalista. Órgano de la Confederación Andaluza y portavoz del proletariado internacional. Aquesta publicació, que sortia els dimecres i els dissabtes, substituïa Acción Solidaria. Entre els col·laboradors, la majoria dels quals signaven amb pseudònims, trobem Víctor Zola, Milton, Juan Ortega, Manuel Albar, etc. La tendència excessivament sindicalista que volia marcar la Federació Obrera Andalusa a aquesta publicació, originà vives discussions fins que els camperols imposaren el seu criteri llibertari a la publicació, davant l'amenaça de negar-li el seu suport en cas contrari. Només coneguem cinc números, l'últim el del 14 de febrer de 1920, però es provable que durés fins al juliol d'aquell any. D'aquesta publicació només es conserva un exemplar del número 5 dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
Naixements
- August Reinsdorf:
El 31 de gener de 1849 neix a Pegau (Saxònia,
Alemanya) el tipògraf i agitador anarquista Friedrich August
Reinsdorf,
qualificat per alguns com «Pare de l'Anarquisme
Alemany». Exiliat a
Suïssa, el 7 de maig de 1876 a Lausana en un
míting obrer pronuncià un virulent discurs de
protesta contra les detencions de
vaguistes i poc després, el 18 de juny, va ser arrestat, amb
Rudolf Khan,
durant una vaga de obrers de la sastreria, fet que donà lloc
a una companya de
mobilització arreu Suïssa. A partir de mitjans de
juliol de 1876 començà a
col·laborar en Arbeiter-Zeitung, primer
periòdic anarquista de Berna,
alhora que realitzava viatges a Alemanya amb la intenció de
crear nuclis
anarquistes a zones industrials (Berlín, Magdeburg,
Leipzing, etc.). Expulsat
de Lausana, s'establí un temps a La Chaux-de-Fonds, on el 21
d'agost de 1876
participà amb Jean-Louis Pindy en una reunió
d'obrers alemanys i francesos.
Establert a Ginebra, entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 va
assistí com a
delegat al VIII Congrés de la Internacional celebrat a
Berna, on defensà les
mateixes posicions antiestatites que Errico Malatesta, James Guillaume
i
Nikolai Zukovskij. A causa de la seva militància
política, va ser expulsat de
la «Societat Tipogràfica de la Suïssa de
parla francesa» i aquesta exclusió
provocà la constitució, el novembre de 1876,
d'una secció de tipògrafs
internacionalistes adherida a la Federació del Jura de
l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT). L'abril de 1877 passà
a Alemanya i a
Leipzig conegué el propagandista anarquista, amb qui
establí una íntima
amistat. En 1878, sota el pretext dels atemptats de Max Hödel
i Karl Nobiling,
el canceller Otto von Bismarck anul·la qualsevol resposta
socialista i
anarquista fent votar lleis de repressió contra la llibertat
de reunió i
d'associació. Juntament amb son company del grup anarquista
de Berna Emil
Werner, fundà a Berlín el periòdic Der
Kampf, que va ser desmantellat
per la policia del Reich i es va veure obligat a tornar a exiliar-se a
Suïssa,
des d'on enviava clandestinament impresos a Alemanya, fins i tot
exemplars de Freiheit,
periòdic anarquista en el qual
col·laborà i que s'editava a Londres. L'estiu de
1880 es traslladà novament a Berlín,
presumiblement amb la intenció
d'assassinar el cap de Policia i per a realitzar preparatius per
efectuar un
atemptat contra el Reichstag. Els plans preveien excavar un
túnel i col·locar
els explosius sota els pilars centrals de l'edifici, per
així aconseguir
l'ensorrament total d'aquest durant la celebració d'una de
les sessions del
parlament. Però un agent infiltrat en
l'organització a Londres, on militava
exiliat Johann Most, informà les autoritats
policíaques alemanyes i va ser
detingut i empresonat tres mesos. Un cop lliure, va ser expulsat de
Berlín i es
traslladà a Leipzig, encara que poc després les
autoritats d'aquesta ciutat
també l'expulsaren. S'establí a prop de Kassel i
tres setmanes després es va
veure obligat a canviar de domicili pressionat per la policia, marxant
novament
a Suïssa. A Friburg va ser acusat per les autoritats d'abusar
sexualment d'una
jove menor d'edat i va haver de fugir; jutjat in absentia,
va ser
condemnat a tres anys de presó. Instal·lat a
Munic, va ser tancat quatre mesos
per «propagar pamflets anarquistes». El
març de 1882 va ser detingut a la seva
ciutat natal de Pegau acusat de robatori d'explosius, però
quedà lliure per
manca de proves i marxà a Berlín, on fou novament
detingut i empresonat per fer
servir identitat falsa. Malalt de tuberculosi i desesperat,
emprengué una
llarga travessia a peu a través d'Alemanya buscant refugi
temporal a cases de
companys. Finalment, creuà la frontera a França i
la tardor de 1882 arribà a
París. Perseguit per les autoritats gales,
després d'uns mesos retornà a
Alemanya. Després de breus estades a Stuttgart, Frankfurt,
Mannheim i Hanau, a
mitjans de març de 1883 s'instal·là a
Elberfeld. En aquesta ciutat, seu d'una
destacada indústria química, creà un
grup anarquista, que es dedicà a fer
atemptat amb explosius l'estiu d'aquell any. El 28 de setembre
de 1883, a la muntanya de Niederwald (Rüdesheim am Rhein,
Alemanya), durant la
inauguració del Niederwalddenkmal, monument glorificador en
memòria dels
exèrcits germànics victoriosos contra
França en la guerra de 1870 i de la
unificació alemanya, els anarquistes Emil Küchler i
Franz Reinhold Rupsch
atemptaran infructuosament contra les vides de l'emperador Guillem I,
dels
prínceps i del canceller Otto von Bismarck. La bomba,
col·locada al canal de
drenatge d'un pont per on havia de passar el tren imperial, no va
explotar
perquè la metxa s'havia banyat per la pluja; per
estalviar-se uns cèntims de
marc no havien comprat una metxa impermeable. Després
d'aquest intent frustrat,
els anarquistes recolliren la dinamita i es desplaçaren a la
ciutat propera de
Rüdesheim on tenia lloc un concert festiu en
commemoració de l'acte; col·locaren
els explosius a la paret exterior del saló de festes,
aconseguint en aquest cas
la detonació, però causant només
destrosses materials. La policia va descobrir
més tard restes de l'explosiu al pont i es va destapar el
complot. Reinsdorf,
cervell d'aquesta acció de «propaganda pel
fet», no va poder participar en
l'acció perquè, a més de la
tuberculosi, es va ferir el turmell travessant una
via del tren durant els preparatius i va haver de restar al llit d'un
hospital
en l'últim moment. A mitjans d'octubre, dies
després que abandonés l'hospital,
una bomba va fer explosió a la prefectura de policia de
Frankfurt originant
danys a l'edifici. A finals de 1883 ingressà novament per
dos mesos en un
hospital per la seva tuberculosi i dos dies després de
sortir-ne va ser
arrestat per la policia. Detinguts els seus companys, van ser jutjats
tots tres
a finals de 1884 a Leipzig per «traïció a
la pàtria» i condemnats a mort.
Küchler, per la seva joventut va veure commutada la pena per
cadena perpètua.
Friedrich Reinsdorf va ser decapitat el 7 de febrer de 1885, juntament
amb
Rupsch, a la presó de Roter Ochse a Halle
(Saxònia-Anhalt); les sevesúltimes paraules van ser: «Mort a la
barbàrie! Visca l'anarquia!». El mateix
1885, Johann Most publicà a Nova York el fulletó August
Reinsdorf und die
Propaganda der That (August Reinsdorf i la propaganda pel
fet). Aquest fet ha passat a la història amb el nom de«Niederwaldverschwörung» (La conxorxa de
Niederwald). El seus descendents es
van traslladar als Estats Units, on encara se'ls pot seguir el rastre.
En 1975
el director alemany Günter Gräwert va realitzar la
pel·lícula Ein deutsches
attentat sobre el fet.
***
- Jules Clarenson: El 31 de gener de 1867 neix a Saintes (Poitou-Charentes, França) l'anarquista i·legalista Jules Clarenson, conegut sota nombrosos pseudònims (Albert Puis,Fournil, Le Baron, Canet,Audierne). Fou fill d'André Clarenson i de Maria Fragniaud. El 20 de desembre de 1884 l'Audiència de la Gironda el condemnà a tres anys de presó per robatori i temptativa d'homicidi contra l'agent de policia Reffort. Alliberat el 6 d'abril de 1886, freqüentà assíduament els cercles llibertaris de Bordeus. Un any més tard, serà processat novament per robatori al domicili de la família Yquem al barri de La Bastida de Bordeus, quan treballava amb una banda de lladregots que actuaven per les Landes i la zona del Bordonya. El 27 d'octubre de 1887, quan era traslladat al Palau de Justícia de Bordeus, aconseguí fugir a cops de puny. A Marsella ferí greument a trets un agent de policia quan aquest li demanà la documentació. L'Audiència de les Boques del Roine el condemnà a tres anys de presó, pena que purgà fins al 16 de setembre de 1891. Més tard fou transferit a l'asil d'alienats de Montperrin d'Ais de Provença, ja que patia, segons els metges, esquizofrènia, però tal vegada les seves malalties mentals foren simulades. En 1892 fou posat en llibertat i s'instal·là a Bordeus. A començaments d'aquest any es va veure implicat en una afer de possessió de sis cartutxos de dinamita. Malgrat ser exculpat, la justícia de Bordeus el va internar al frenopàtic de Cadillac, però aconseguí fugir el 22 d'agost de 1892. El 27 de febrer de 1893, a Lengon, després d'una reunió anarquista on van participar Goua, Dekaëtler i Clarenson, tingueren una topada a l'estació d'aquesta localitat occitana amb dos individus anomenats Jean Duluc i Marcel Castets; no se sap el que va passar, però a mitjanit esclatà una forta brega que tingué com a conseqüència la mort de Dekaëtler, i Clarenson, danyat a la cara d'un cop de clau anglesa, ferí greument Castets. Buscat, Clarenson aconseguí fugir per Tolosa i per Saumur del cercle policíac i s'instal·là a Marsella, on freqüentà els cercles anarquistes locals, vivint de robatoris i dilapidant els botins a les taules de joc. En aquest anys va fer amistat amb l'anarquista andalús Fermín Salvochea que aleshores vivia a les Boques del Roine. En 1896 fou detingut a Montpeller i enviat a un centre psiquiàtric, del qual fugí, instal·lant-se cap al 1900 al Midi. Després de passar un temps a la presó de Nimes, un cop havia sortit, el 14 de gener de 1901 fou llançada una ordre de crida i cerca amb el número 277 de la llista dels anarquistes buscats. Amb el nom d'Albert Puis s'allotjà a l'Hôtel de la Clé de París el setembre de 1901, on projectarà, amb els anarquistes Alexandre Jacob i Honoré Bonnefoy («Treballadors de la Nit»), el robatori de l'establiment del joier Bourdin. Aquest cèlebre robatori, que s'efectuà el 6 d'octubre de 1901 i que inspirà Jules Dassin per a la seva pel·lícula Du Riffifi chez les hommes, tingué com a botí 120.000 francs. Però el gener de 1902 Clarenson cometé la imprudència de voler negociar a Monte-Carlo un títol de renta dels furtats. Detingut, fou amollat i novament detingut per ser traslladat a Abbeville en 1904 a l'espera de comparèixer davant l'Audiència d'Amiens per ser jutjat amb la resta de la banda dels «Treballadors de la Nit». Mentre esperava el judici va escriure La cellule, cançó on arremet fortament contra la institució penitenciària i que fou publicada el 23 d'abril de 1905, durant el procés, en el número 14 del periòdic anarquista d'Amiens Germinal. Malgrat els informes mèdics, el tribunal no cregué en la seva malaltia mental i fou condemnat, el 22 de març de 1905, a cinc anys de treballs forçats. L'Audiència de Laon canvià aquesta pena a cinc anys de presó, però finalment fou embarcat el 17 de juliol de 1908 cap a la colònia penitenciària de la Guaiana. En 1918 aconseguí fugir, però fou detingut a Niça. De bell nou a Saint-Jean-du-Maroni, s'escapà un altre pic el 17 de juliol de 1927; però fou detingut dos dies després. Jules Clarenson va morir aquest mateix dia, el 19 de juliol de 1927, a Saint-Jean-du-Maroni (Guaiana Francesa). El seu expedient penitenciari, el 9.609, no especifica les circumstàncies d'aquesta«atzarosa» mort.
***
- Aristide Lapeyre:El 31 de
gener de 1899 neix a Monguilhem (Gascunya, Occitània) el
militant
anarquista, pacifista i
neomaltusià, barber de professió, Aristide
Lapeyre. Després d''una adolescència
necessitada, marxa a Bordeus i més tard a París,
on comença a apropar-se als
cercles anarquistes i freqüenta «La
Ruche», l'escola llibertària de
Sébastien
Faure. Després del servei militar, en 1926, amb sos germans
Laurent i Paul,
participa en la creació de la Confederació
General del Treball - Sindicalista
Revolucionària (CGT-SR). En 1928 és ja un
reconegut conferenciant llibertari
quan fa costat a la «síntesi anarquista»
formulada per Sébastien Faure i,
després, crearà un periòdic
violentament anticlerical Lucifer. Organe de
pensée libre et de culture individuelle
(1929-1935). En 1931 obrirà una
barberia al vell Bordeus. Actiu militant per la limitació de
la natalitat, va
conèixer el doctor anarquista Norbert Bartosek i es va fer
il·legalment la
vasectomia, fet que li va implicar l'acusació de«complicitat de castració» i
la seva persecució per part de justícia
(«afer de les esterilitzacions» de
Bordeus, en 1935). Un any més tard, a partir de juliol de
1936, prendrà part en
la Revolució espanyola, encarregant-se de la
secció francesa de l'Oficina de
Propaganda de la CNT-AIT, fent mítings de suport a
França i creant el periòdic L'Espagne
Antifasciste, amb el seu germà Paul el setembre de
1937, i que es fusionarà
a començaments de 1938 amb L'Espagne Nouvelle,
del qual
Prudhommeaux era el redactor principal. Un projecte de
creació d'una
escola llibertària a França es veurà
frustrat quan la guerra esclata. Aleshores
ajudarà nombrosos companys a eludir la Gestapo, organitzant«passades» a través
de la línia de demarcació pels jueus i
resistents. Serà detingut com a ostatge
l'octubre de 1941 pels nazis l'octubre de 1941, i és a punt
de ser executat en
diverses ocasions. Infatigable, lluitarà després
per la reconstrucció del
moviment anarquista durant la postguerra, però sense
abandonar els combats sindical
i neomaltusià, i fent gires de conferències per a
la Federació Anarquista, la
CNT i la Lliga de Lliure Pensament. En 1953 i durant 11 anys
serà el
responsable de l'edició del butlletí interior de
la Federació Anarquista (FA).
En 1968 va ser un dels delegats de la FA al Congrés
Internacional de Carrara
(Itàlia). Antireligiós i anticlerical,
denunciarà la pretesa«desconfessionalització» de la
Confederació Francesa Democràtica del Treball
(CFDT) com a una evolució de l'acció del
clericalisme sobre la societat.
Lluitarà pel dret a l'avortament, practicant-lo ell mateix,
fet que l'implicarà
una condemna de cinc anys de presó, el 19 de juny de 1973,
arran de la mort
accidental d'una pacient, i només dos anys abans de la
promulgació de la llei
que autoritzarà la interrupció
voluntària de l'embaràs. Víctima d'una
hemiplegia, Aristide Lapeyre serà alliberat per raons de
salut, però morirà al
poc temps, el 23 de març de 1974 a Bordeus
(Aquitània, Occitània). Va escriure nombrosos
llibres, com ara Qu'est-ce qu'être anarchiste?,Désarmons (1933), L'Eglise
veut-elle la paix ou la guerre? (1934),Le problème espagnol (1946), Libres
opinions sur Pierre-Joseph
Proudhon (1960), La contestation: sa motivation,
ses manifestations, son
efficacité (1978, pòstum), entre
d'altres.
***
- Roger Monclin: El 31 de gener de 1903 neix a Reims (Xampanya, França) el militant llibertari, pacifista integral i escriptor Roger Monclin. Després d'uns curts estudis va esdevenir representant de perfumeria, professió que el va portar a recórrer tot França. La seva trobada amb el periodista i escriptor llibertari Victor Méric va canviar sa vida i es va adherir a la «Lliga dels Combatents de la Pau», creada per Méric en 1929. Dos anys després, va prendre part en la creació de la revista pacifista i antimilitaristaLa Patrie Humaine, esdevenint-ne l'administrador i compartint-ne la direcció amb Robert Tourly entre 1933, any de la mort de Méric, i 1939, tot defensant una total independència del periòdic. Orador i propagandista, va atacar irònicament, en les seves conferències i articles, el militarisme triomfant, el negoci de la venda d'armes i els crims de la«justícia» militar. El setembre de 1936 va visitar la Barcelona revolucionària, però no com a combatent, sinó per fer locucions per a Ràdio CNT. L'agost de 1939, alguns dies abans de la declaració de guerra, va desertar i va passar amb altres dos companys a Bèlgica, d'on partiran cap a Noruega i després a Suècia. Amenaçats d'expulsió, van ser ajudats per militants pacifistes que els van amagar en una cabana al bosc durant l'hivern de 1939 i 1940. Detingut el maig de 1940, va ser internat en un camp a Suècia fins a l'octubre de 1942. Però de tornada a París, va ser detingut i requerit nombroses vegades per la policia i per la Gestapo, per acabar pres el setembre de 1943 i fins al febrer de 1944. Després va exercir diversos oficis, des de comptable a periodista, sense oblidar el de venedor ambulant. En 1943 va entrar en el Sindicat de Correctors gràcies a Louis Louvet. Després de la guerra, va participar en la revista Défense de l'Homme, i va militar en la Unió Pacifista de França.És autor de nombroses obres, com ara Les damnés de la guerre. Les crimes de la justice militaire (1914-1918) (1934) --aquesta obra serà la base del guió de la pel·lícula antimilitarista d'Stanley Kubrick Paths of glory (1957)--, Victor Méric. Sa vie, son oeuvre, par ses amis (1934, amb altres), Les crimes des conseils de guerre (1934), Gaston Couté, poète maudit (1880-1911) (1962) i Quelque part... ailleurs: roman autobiographique (1990, pòstum), entre d'altres. Roger Monclin va morir el 26 de juliol de 1985 a Sant Laurenç de Var (Provença, Occitània).
***
- Ramón
Martínez
Sarrión: El 31 de gener de 1908 neix a Bolbait
(Canal de Navarrés, País
Valencià) l'anarcosindicalista Ramón
Martínez Sarrión. De ben jovenet
s'afilià
a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la
guerra civil fou
milicià i amb el triomf feixista creuà els
Pirineus. Fou internat a diversos
camps de concentració francesos i després enrolat
en una Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar a les fortificacions de
la «Línia
Maginot». Fet presoner quan l'entrada dels alemanys, va ser
internat en un camp
d'internament nazi abans de ser deportat al camp de
concentració de Mauthausen (AltaÀustria, Àustria). En 1945 aconseguí
la llibertat amb l'alliberament del camp.
Repatriat a França, s'instal·là a
Morhange (Lorena, França) amb sa companya
Dolores. Fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i
Internats Polítics
(FEDIP). Ramón Martínez Sarrión va
morir el 4 de novembre de 1966.
Defuncions
- Georgi Popov: El 31 de gener de 1924 se suïcida el mestre, poeta i propagandista i organitzador de diversos grups anarquistes búlgars Georgi Simeonov Popov. Havia nascut el 22 de maig de 1900 a Kilifarevo (Veliko Tarnovo, Bulgària). Va ser membre de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) i un dels membres del Comitè d'Acció Revolucionària, organitzador del moviment insurreccional contra el cop d'Estat de juny de 1923. La insurrecció va ser sufocada després d'una setmana de combats contra l'exèrcit. Popov es va refugiar a les muntanyes, formant amb altres companys grups de guerrilles anarquistes, que van hostilitzar mitjançant sabotatges els destacaments militars; però el seu amagatall va ser descobert i encerclat per l'exèrcit. Georgi Popov va decidir suïcidar-se abans de caure a mans enemigues. Sa germana, Nadedja Popova, també va ser una destacada guerrillera llibertària juntament amb son company Dimitar Balkhov.
***
- Marcel Voisin:
El 31 de gener de 1981 mor a París (França) el
pacifista i anarquista Marcel
Voisin, citat també erròniament com André
Voisin, i conegut sota els pseudònims de Mazurka i Bardet.
Havia
nascut el 26 de setembre de 1892 a Tours (Centre, França).
Fill d'un sabater i
d'una costurera, abandonà l'escola amb 12 anys i
realitzà diverses feines
(aprenent de carnisser, noi dels encàrrecs d'un secretari de
jutjats, etc.) i a
partir de 1906 treballà com a pintor de carruatges i de
cotxes. En 1909, sota
els auspicis de la «Société de l'Union
des Travailleurs du Tour-de-France», de
tendència llibertària, esdevingué un
obrer vagabund que recorregué diverses
poblacions (Nantes, Bordeus, Biarritz, Baiona, etc.) per a formar-se
professionalment, oferint-se per a realitzar diverses tasques, alhora
que feia
propaganda. A Baiona (Lapurdi, País Basc) escoltà
una conferència del
propagandista anarquista Sébastien Faure que el
marcà profundament. En 1911
s'instal·là a París, on
entrà en contacte amb els cercles anarquistes i
sindicalistes. En aquesta època
freqüentà la Universitat Popular del barri
parisenc de Saint-Antoine i esdevingué secretari del grup
neomaltusià del XVI
Districte de París, alhora que es relacionà amb
destacades figures del moviment
llibertari, com ara Sébastien Faure, Louis Lecoin, May
Picqueray, Gaston Couté,
etc. El març de 1912 s'instal·là a«La Ruche», escola llibertària fundada
per
Faure a Rambouillet (Illa de França, França), on
restà fins a finals de 1915
realitzant tasques de manteniment. A l'escola
col·laborà en el Bulletin
de «La Ruche» (1914) i,
anomenat pels infants Mazurka, pels
seus talents com a ballarí, va fer classes de dibuix i
d'escriptura i s'ocupà
dels assaigs de la coral en absència de Faure. A partir de
1916 col·laborà,
sota el pseudònim de Bardet,
en el
periòdic Ce qu'il faut dire,
on
afirmà les seves posicions anarcopacifistes i on va fer
costat l'acció antimilitarista
del pensador llibertari Louis Lecoin; també
col·laborà en la llibreria de la
publicació. Quan Ce qu'il faut dire
va ser prohibit, participà en la creació de La
Plèbe. El 31 d'agost de 1919 organitzà
un trobada d'antics membres de «La
Ruche» en un petit restaurant portat per Jean Marquet,
tipògraf i enquadernador
de l'escola, i al qual assistiren una vintena de persones. En aquests
anys,
després de realitzar diverses feines a París,
s'instal·là pel seu compte com a
pintor decorador. Després de la II Guerra Mundial, i fins al
1971, fou gerent
d'un magatzem d'alimentació naturista. Entre 1958 i 1971
col·laborà en el
periòdic anarquista Liberté.
Quan els
fets de «Maig del 1968», publicà en
multicopista un pamflet de suport a la
revolta estudiantil i dialogà amb els avalotats a la
Sorbona. Durant els últims
anys de sa vida es dedicà a escriure poemes i a viatjar.
Encara que gairebé
completament cec, va escriure les seves memòries, que
publicà en 1978 sota el
títol de C'était le
temps de la «Belle Époque».
Une enfance pénible; une vie de lutte, i
mantingué correspondència regular
amb els últims supervivents de «La
Ruche». Marcel Voisin va morir el 31 de
gener de 1981 a París (França) i aquest mateix
any, en homenatge seu,
l'editorial de la Universitat de Brussel·les
(Bèlgica) publicà el seu llibre Vivre
la laïcité.
***
- Antonio Vargas Rivas: El 31 de gener de 2009 mor a Adra (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Vargas Rivas. Havia nascut el 25 d'octubre de 1917 a Adra (Almeria, Andalusia, Espanya), en una família humils pescadors. Quan tenia vuit anys abandonà l'escola i començà a ajudar son pare a la mar. Cap al 1928 entrà d'aprenent de forner i quan tenia 16 anys n'arribà a oficial. En 1932, gràcies a la lectura de publicacions llibertàries, especialment les obretes de «La Novela Ideal» i «La Novela Libre», i les influències del llibertari Juan Reyes Rodríguez, entrà en el moviment anarquista. En 1933 s'adherí a les acabades de crear Joventuts Llibertàries i l'any següent va ser detingut, juntament amb gairebé la totalitat dels joves afiliats, romanent empresonat un temps. A finals de 1934 participà en la fundació de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Adra. El juliol de 1936 intervingué en la derrota de l'aixecament feixista a Adra, a Almeria i a altres localitats de l'Alpujarra granadina (Válor, Cádiar, etc.) i formà part del Comitè de Guerra de les milícies d'Adra creat a Juviles. L'agost de 1936 s'encarregà de la col·lectivització de la pesca al seu poble i fou nomenat secretari del Comitè de la Indústria Pesquera. A finals de 1936 assistí al Congrés Anarquista andalús. En 1937 substituí Diego Padilla Suárez en la secretaria de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) d'Adra. Quan Màlaga caigué en poder dels feixista, tingué problemes amb els comunistes comandats per l'italià Luigi Longo (Comandante Gallo) que el tancaren un temps. Després fou nomenat regidor del Consell Municipal d'Adra fins a començaments de 1938 que va ser mobilitzat com a soldat regular d'Infanteria de Marina a Cartagena. No entrà en combat ja que, malalt, va ser hospitalitzat (Segorbe, València, Elx, Alacant) i després enviat al serveis auxiliars primer i després a Adra, on s'encarregà de la indústria pesquera i de la secretaria de la FAI, fins al 19 de març de 1939 que agafà un vaixell pesquer i aconseguí arribà a Orà salvant-se de la repressió franquista. El setembre de 1939 va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Davant la caiguda de França en poder nazi i el temor a ser deportat, s'allistà a la Legió Estrangera Francesa de la qual fugí. Instal·lat clandestinament a Orà, hi visqué deu mesos treballant de tot (paleta, pescador, conductor, etc.) fins que fou detingut. Empresonat dos mesos, va ser enviat al camp de concentració de Djelfa, on treballà de forner. El novembre de 1942, arran del desembarcament aliat, fou alliberat per aquestes tropes i s'enrolà, amb Agustí Roa Ventura, en l'Exèrcit britànic, lluitant als fronts fins al final de la II Guerra Mundial. En acabar la conflagració s'establí a Londres (Anglaterra), on treballà en diversos oficis (en un forn, en un restaurant, en una empresa làctia, etc.). En 1946 participà en la fundació de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i del seu portaveu Inquietudes Juveniles. L'octubre de 1947 pogué reunir-se amb sa companya Carmen Valarino Sánchez i amb sa filla Angelita --l'altra filla menor, Orquídea, va morir a Adra en 1943, abans de fer els set anys-- que vingueren d'Espanya. A partir de 1950 va fer de cambrer al prestigiós«Restaurant Martínez» on romangué fins a la seva jubilació en 1981. Afiliat en la CNT ortodoxa establerta a Anglaterra, ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica, ocupant diverses secretaries (Propaganda, Organització, Coordinació, etc.). Fou delegat pel Regne Unit, amb Acracio Ruiz, Delso de Miguel i Agustín Roa, al Congrés de la CNT de 1960 a Llemotges i en aquest any també fou nomenat secretari d'Organització l'Associació d'Excombatents Espanyols Republicans de l'Exèrcit Britànic de Londres i col·laborà en el seu òrgan d'expressió Boletín de la Spanish Ex-Servicemen's Association. Entre 1962 i 1964 edità a Londres, amb Agustín Roa Ventura, el butlletí España fuera de España. Boletín anarquista de orientación e información, destinat als treballadors immigrants espanyols i que es distribuïa a diferents països europeus (Regne Unit, Alemanya, Suïssa, França, Holanda, etc.). Entre 1967 i 1969 fou secretari la CNT de Gran Bretanya, dedicant molts esforços a mantenir la lluita clandestina a Adra i a Andalusia. A començaments dels anys setanta comença a passar les vacances a Màlaga i a Benidorm i en 1981, un cop jubilat, s'instal·là a Adra. El 17 de juliol de 1977 va fer un míting, amb altres companys, a Dos Hermanas i aquest mateix any Frank Mintz recollí el seu testimoni en el seu llibre L'autogestión en la España revolucionaria. Durant sa vida col·laborà en diversos periòdics, com ara CNT, La Crónica, Espoir, Inquietudes Juveniles, Nervio, El Rebelde,Reconstrucción, La Región, Siembra, Sierras de Ronda, Solidaridad Obrera, etc. En 1988 publicà Testimonio de un rebelde: datos para la historia de Adra, amb un pròleg d'Antonina Rodrigo, memòries que van ser ampliades i editades de bell nou l'octubre de 2007, amb un pròleg de Francisco Carpintero, sota el títol Guerra, revolución y exilio de un anarcosindicalista. Datos para la historia de Adra.
Antonio Vargas Rivas (1917-2009)
Actualització:
31-01-16