La plebs espanyola
La plebs castellana de l'Estat espanyol, s'ha d'entendre.
Aquests dies, quan el debat sobre la investidura presidencial arriba al paroxisme, resta palès que els partits espanyols fan un discurs per a satisfer els baixos instints xovinistes de la plebs castellano-andalusa. Si de cas, Podemos, en seria una excepció (i una novetat dins el miserable panorama intel·lectual espanyol). Per descomptat, no tot és negre dins aquest panorama: cinc milions de votants elegiren la papereta de Podemos.
En relació al paper de les plebs corrompudes, vegeu el cop genial d'En Hegel contra la beateria de la tradició enaltidora de l'Imperi Romà; fa així: La contradicció...es desenvolupa, del costat de l'aristocràcia, en superstició i en l'afirmació d'una violència freda i àvida, i del costat democràtic com a corrupció plebea. Tal dissolució provoca la desgràcia general i la mortde la vida ètica.
En comptes de no repetir-me, he pensat que seria bo reproduir un escrit que vaig publicar a S'Arenal de Mallorca, a 1992,exposava la relació entre l'oligarquia i la plebs espanyoles. Fa així:
Heisenberg va establir un dels principis que defineixen
la Física contemporània, el de la incertesa. La
pretensió de Marx de fer una mena de ciència física dels
processos socials històrics restava més forassenyada
encara. Els "doctors" marxistes han hagut de patir la
humiliació de veure com esdevenien, davant dels ulls del
món, aprenents de bruixots, d'una bruixeria que els duia
a no sabien quin infern (Ei! perquè no sigui amagat:
jo mateix, durant molts d'anys, vaig ésser marxista; crític,
però marxista; de cada vegada més crític, fins que només
m'ha quedat, de Marx, bàsicament, la crítica social i
alguns punts del materialisme històric). En un dels seus
cops de geni, Hegel va assenyalar que la Filosofia era com
l'òliba, que només emprenia el vol quan s'havia fet fosc,
quan ja havia transcorregut tot el dia.
Aplicats els conceptes a la nostra realitat nacional,
ens trobem que, per una banda, el nostre procés històric
també és incert, i, per l'altra, si volem fer filosofia, el dia
ja és passat. En aquest cas, el dia són aquests dos-cents
darrers anys; durant aquest temps, la nació catalana ha
anat desplegant les seves possibilitats en tots els ordres
de la realitat social-històrica i en oposició dialèctica a
la nació castellana. Seguint la idea d'En Hegel: les òlibes no
canvien la realitat dels processos històrics, si de cas en
són un producte.
Tot aquest preàmbul és per a tractar d'alguns punts
sobre l'estratègia independentista. Es a dir, consideracions
sobre les possibilitats d'aconseguir l'establiment
d'un Estat Català a curt termini. L'esquema dialèctic
essencial és la confrontació entre la nació castellana, que
disposa del poder del seu Estat, i la nació catalana. La raó
dialèctica és plurinacional. La nació espanyola té sotmeses
Galícia, Catalunya i Euskadi. La classe dominant
actual, seguint la política tradicional, no reconeix la
realitat nacional de Galícia, Euskadi i Catalunya, i
s'esforça per ocultar la seva identitat nacional. L'esglaó
final del projecte nacional espanyol és la integració de
Catalunya, és a dir, la fi de la història de Catalunya, com
a nació. Aquesta dialèctica no és absoluta sinó que es fa
dins el context d'Europa i del món.
Com s'ha vist a l'imperi rus, tot d'una que la nació
opressora perd el monopoli del poder, les nacions
oprimides aprofiten per establir el seu propi Estat, si
poden. Un buit de poder tan fora-mides com ha
representat la dissolució del poder del PCUS ha permès
la reaparició d'un munt de nacions que estaven amagades
dins la presó de pobles que era l'URSS. Llavors, si' prenem
nota d'aquesta
lliçó històrica, l'estratègia que
ens convé a nosaltres és aquella que aconsegueix afeblir el poder de
l'Estat espanyol, i tot allò que sigui centralisme i
estatalisme. Observem com, en aquest punt, els marxisme
clàssic espanyol -Psoe i Pce- coincideix amb la
classe dominant. La classe dominant tradicional espanyola,
tot i que ha hagut de cedir parcel·les de poder,
encara controla els mecanismes essencials de l'Estat. La
pèrdua d'aquests mecanismes significaria un trencament
- un salt dialèctic- del procés històric hispànic de
conseqüències una mica semblants - esperem - a les dels
països bàltics.
Es podria parlar d'estafa del Psoe perquè es diu
socialista o obrer; però, de fet, va segellar un pacte de
cavallers amb la classe dominant espanyola. Més encara:
una part important de l'élit del Psoe pertany socialment
a aquesta classe tradicional que disposa de les terres, de
la banca, de la premsa, i, sobretot, dels càrrecs de les
administracions civils i militars. El govern del Psoe
representa d'amagat, els interessos de la classe dominant
espanyola. Precisament, en aquesta política d'amagar la
realitat a les masses espanyoles - de mantenir-les dins
el parany - rau el rar virtuosisme de la cúpula d'aquest
partit.
Fins ara , la classe dominant espanyola sempre ha
aconseguit el suport de les classes populars espanyoles
amb la seva estratègia política imperialista, espanyolista,
reaccionària i anticatalana. Recordem el suport entusiasta
de les masses espanyoles a la política anticubana de
finals del segle passat. Tots, com a esperitats, juraven i
perjuraven, que Cuba - i sabeu que l'estimaven de molt
a aquella illa!- formava part indivisible de la pàtria
espanyola.
Quan va esclatar la guerra amb els Estats
Units, haguéssiu vist quines manifestacions d'eufòria per
places i carrers de Madrid: estaven segurs que en aquella
guerra tot seria bufar i fer ampolles, i que el món
quedaria astorat de l'ardor bèl·lic espanyol. Es clar,
aquelles classes populars espanyoles eren de mentalitat
pre-industrial, un xic troglodites, i es creien tot allò que
els deien els seus amos.
A l'any 1992, cent anys després, l'estratègia de
la classe dominant no ha variat substancialment. A través
dels mitjans de comunicació, que, majorment, són propietat
seva, i per mitjà dels partits que fan la política que
convé, continua desplegant una política xovinista,
espanyolista, anticatalana, andalusista. Fins ara li va bé:
aconsegueix fer una pinya de "tots" els espanyols contra
els catalans i bascos. Però nosaltres hem de defugir
aquest parany. La nostra estratègia - la dels diversos
partits d'obediència catalana - ha de ser la defensa de
l'esperit republicà: el rebuig de l'irracionalisme i de la
xenofòbia, la denúncia dels intents de confrontació
ètnica. L'esperit republicà és il·lustrat i s'empara amb la
raó i amb la veritat. No, no es tracta d'una mena de partit
de futbol a gran escala. Hem de proclamar que el nostre
escut és la veritat, i que ells menteixen.
Fins aquí l'escrit. Si voleu, podeu veure de què anava la revista en aquell temps: L'esperit republicà (X).