Celebració dels 700 anys de la mort de Ramon Llull. Una entrevista imaginària

Aquest any celebram els 700 anys de la seva mort. Va morir entre el gener i el març a Tunis o al vaixell de tornada a Mallorca. Devia tenir uns 84 anys. Molts, per aquella època, si tenim en compte que va ser l'any 1316.

Si voleu aprofundir sobre la seva figura podeu llegir Vita coaetanea" (vida de mestre Ramon), que va dictar a un monjo cartoixà de París devers l'any 1311.

Aqui la teniu, per si vos interessa saber una pinzellada sobre aquesta figura mallorquina universal. El primer escriptor en llengua catalana. Nascut a Mallorca en 1232.

Ramon Llull. Una entrevista imaginària

Sr. Llull, d'on veniu?

Jo? Vaig néixer el 1232 en el sí d'una família distingida catalana que va instal·lar-se a Mallorca. El meu pare formava part del patriciat barceloní, una classe aristocràtica urbana incipient. I varen arribar a Mallorca l'any 1229 amb l'exèrcit d’ocupació de Jaume I, motiu pel qual li foren atorgades terres a l'illa. Per tant, vaig créixer en un medi d'estreta vinculació amb les corts reials, la de Jaume I i la del seu fill, Jaume II.

Què fèieu de jove?
Com tots els nobles de l'època anava a caçar, passejava amb el cavall, m'entrenava en l'ús de les armes, organitzava festes amb espectacles i cants dels joglars. Vaig ser “senescal e majordom” de la taula del rei de Mallorca (cal remarcar que en aquells moments Jaume II no era encara rei, sinó hereu al tron de Mallorca). La meva cultura de joventut va ser la del món dels trobadors, la poesia impregnava aleshores la cultura catalana.

Quina era la vostra formació? 
La meva formació era bastant minsa, només havia après un poc de gramàtica (en realitat, una cosa mínima), a part de la ignorància de la llengua aràbiga, pròpia dels sarraïns. Que per altra banda, pel seu gran nombre rodejaven els cristians per tot arreu. A Palma hi havia un actiu mercat d'esclaus i per aquest motiu, vaig comprar-me un sarraí amb el qual vaig aprendre la llengua aràbiga. L'esclau, em volgué matar per haver-li pegat a la boca, al front i a la cara i per haver blasfemat el nom de Déu. El van tancar a la presó i allà mateix es penjà. 
Però la meva vertadera formació va començar l'any 1265, i va durar uns 9 anys. Vaig estudiar llatí i àrab (amb l'esclau sarraí). A més de filosofia, teologia i lògica. Al final d'aquests nou anys, vaig escriure el Llibre de Contemplació (obra que conté la base de tot el meu pensament posterior i de gratitud a Déu pel do que m'ha atorgat).

Vos casàreu? 
Sí, amb na Blanca Picany la tardor de 1257, amb la qual vaig tenir dos fills; Domènec i Magdalena. Però tot i tenir una família, no vaig modificar massa el meu estil de vida. Era bastant ric, i seguia igual de lasciu i mundà.

Quin era el vostre món?
En aquella Mallorca es vivia en una mena de territori fronterer, en una banda hi havia els musulmans (sarraïns) esclavitzats després de la conquesta i que devien constituir una tercera part de la població, i els jueus, malgrat ser minoritaris, tenien un pes important en la vida econòmica, diplomàtica i cultural de l'illa.

Quin fou el motiu de la vostra conversió?
Una nit, assegut al costat del meu llit, em disposava a compondre amb la meva llengua vulgar, un poema amorós per a una dama. De sobte, em comparegué Jesucrist com a penjat en la creu. Record que vaig tenir molta por, i em vaig ficar dins el llit entre les flassades. L'endemà, com si res hagués passat, vaig seguir amb les meves vanitats de sempre, sense preocupar-me d'aquesta visió. 
No va ser fins a la quarta o cinquena aparició que vaig aterrir-me de bon de veres i començar a pensar què em volien fer veure totes aquestes aparicions. 
El seu significat va ser prou clar: havia de posar-me al servei de Jesucrist.
Aquesta conversió em va succeir l'any 1263 i quan jo ja tenia 31 anys, casat i amb fills.

Estàveu preparat per tan difícil encomanda? 
No, la veritat. Més bé preocupat i aterrit per una banda, em considerava indigne del servei a Crist i per altra banda, no tenia prou coneixements per a una tasca tan important. Mentre li donava voltes a aquestes coses em va entrar al cor un impetuós i embargador dictamen de la ment: que amb el temps havia de fer un llibre, el millor del món, contra els errors del infidels. Llavors pensava quin servei seria el més agradable a Déu. 
Fins que no ho vaig concebre dins la meva ànima, no vaig tenir clar aquests tres propòsits: acceptar morir per Crist convertint infidels al cristianisme, escriure el millor llibre del món contra els errors dels infidels i, convèncer el Papa i els reis perquè fundassin monestirs per a la preparació de missioners.

Quan vàreu decidir fer la primera passa?
Incitat per la predicació d'un bisbe al convent franciscà, en què va fer esment que el Sant havia deixat i rebutjat tot el que tenia a fi d'apropar-se més fermament a Crist, aquest fet és el que em va dur a vendre les meves possessions, sols vaig deixar una petita part per a la meva dona i als fills. Llavors, em vaig entregar totalment a Crist, me’n vaig anar (amb la intenció de no tornar mai a la meva terra) a fer camí pels diversos llocs sants: Santa Maria de Rocamador, Sant Jaume de Compostel·la... 
Aconsellat per sant Ramon de Penyafort (dominicà i conseller de Jaume I), els meus familiars i amics em van fer desistir d'anar a Paris a estudiar i fer-ho a Mallorca. Vaig deixar de banda la vida fastuosa que havia duit fins aleshores i em vaig posar un hàbit de drap vil del més grosser que vaig trobar.

Quin fet o esdeveniment fou l'inici de la vostra tasca evangelitzadora?
Va ser el dia que vaig pujar a la muntanya de Randa a fi de contemplar Déu d'una manera més tranquil·la. No va passar una setmana i de sobte Déu il·lustrà la meva ment, donant forma i manera de fer el llibre desitjat contra els errors dels infidels, conegut com l'Art. Donant gràcies a l'Altíssim, vaig partir cap a l'abadia de la Real. Redactant la primera formulació de “l'Art abreujada d'atrobar veritat”.
Una vegada redactat el llibre vaig tornar pujar a Randa, i en el lloc mateix on tenia posats els peus, en el moment que el Senyor em va mostrat el sistema de l'Art en aquella muntanya, vaig fer construir un ermitatge (l'Oratori de Cura). 
Un nou fet em va succeir, vingué cap a mi un pastor d'ovelles, jove amb cara agradable i alegre, dient-me en una hora tantes coses i tan bones sobre Déu, el cel, els àngels i altres assumptes. I quan va veure els meus llibres, es va posar de genolls i els va besar, regant-los amb les seves llàgrimes i dient-me que aquells llibres aconseguirien moltes coses bones per a l'Església de Crist i em va beneir amb el senyal de la creu, i després se'n va anar. No havia mai vist aquell pastor ni havia sentit parlat mai d'ell. Em vaig adonar que havia estat una altra il·luminació divina.

Què va passar després d'aquest, diríem, vistiplau celestial? 
Doncs que vaig ser cridat pel rei de Mallorca, en Jaume II, a Montpeller (una de les tres unitats que formava part del regne de Mallorca), i sotmeses les meves obres a l'anàlisi d'un expert franciscà, que les va aprovar. 
El 17 d'octubre de 1276 una butlla papal confirmà la creació del monestir de Miramar (Valldemossa) que va ser sufragada per Jaume II, on tretze frares menors franciscans fossin instal·lats per aprendre l'àrab i estudiar el llibre de l'Art. 
De l'any 1287 al 1299 vaig visitar i fer estades a Roma, París, Montpeller, Gènova, Tunis, Nàpols, Mallorca, Barcelona. El 1287, vaig fer la primera visita a la cort papal, però Honori IV acabava de morir i, per tant, no vaig poder exposar la necessitat d'establir més monestirs per a l'ensenyança de diverses llengües. D'allà vaig partir a París, però també fracassen els meu intents perquè la universitat de la Sorbona dugués a terme l'ensenyament i l'estudi de l'Art.
El 1293 a Gènova pateixo una crisi psicològica (em passa com a sant Pere, que va tenir por i va renegar de Jesucrist), és l'any del primer viatge a Tunis. 
El 1300-01 faig una llarga estada a Mallorca i escric el Cant de Ramon. Entre els anys 1301 i 1305 viatjo a Xipre, Armènia Menor, alternances entre Gènova i Montpeller. 
L'any 1306 faig el segon viatge al Nord d'Àfrica, a Bugia. Allà vaig incitar els sarraïns a la plaça, cridant amb àrab: “la llei dels cristians és vera, santa i acceptable a Déu, mentre que la llei dels sarraïns és falsa i errònia, i estic disposat a provar-ho”. Aquesta provocació va ser el motiu que m'apedragassin, i m'empresonassin durant mig any i jo, ja tenia uns setanta-cinc anys. 
Vaig ser expulsat de la ciutat i de tornada a Pisa la nau va naufragar a causa d'una gran tempesta. Vaig perdre tots els meus llibres. 
Entre 1307 i 1309 viatjo a Pisa i Montpeller, escric una nova obra sobre la croada, el Liber adquisitione Terrae Sanctae, envio una carta a Jaume II d'Aragó i una sèrie d'obres per preparar el següent viatge a París. Entre 1309 i 1311, faig la darrera estada a la capital francesa, escric una trentena d'obres, la majoria d'elles antiaverroïstes. Quaranta mestres i batxillers en Arts i Medicina firmen un document on aproven l'Art breu i rep una carta de recomanació de Felip IV. 
El 1311 dicto la meva Vida coetània (la meva vida) a un monjo cartoixà de París. El 1312-13, camí de Mallorca, pas per Montpeller i faig testament abans de partir a Sicília. El 1314-15 parteixo per tercer cop al Nord d'Àfrica, novament a Tunis. Tinc correspondència amb Jaume II d'Aragó, a qui li demano un frare franciscà per traduir els meus escrits al llatí. 
El 1316, entre gener i març vaig morir a Tunis, o al vaixell de tornada a Mallorca, sobre els 84 anys. 
Ara descans en pau a l'església de Sant Francesc.

Voldria, per acabar aclarir alguns tòpics de la meva figura.
Sempre m'han catalogat de frare, vegeu escultures i quadres. Això és fals: jo vaig ser un laic. 
Mai vaig poder dur a terme estudis eclesiàstics, com feien els clergues i els sacerdots de l'Edat Mitjana. Això sí, a causa de l'experiència de conversió em vaig posar l'hàbit de penitent. 
Jo vaig ser un laic al servei de Jesucrist i de l'Església evangelitzadora. 
La meva formació fou autodidacta, no vaig estudiar a cap universitat de l'entorn cultural de la Mediterrània. Tot i així, vaig escriure 260 obres. 
Un altre tòpic que m'han atribuït és que estava “boig”. Sempre vaig ser una persona realista i prudent i amb la capacitat suficient de dur endavant el meu projecte. Certament em vaig crear una imatge de boig genial (en Salvador Dalí també se la va crear) amb el clar objectiu de donar solidesa a la meva màxima vital: servir Déu. 
Fins i tot, amb la meva pròpia vida.

Sant Jordi, 6 d'abril de 2014
Josep Ma. Lendínez

Llibres i anotacions consultades per a la confecció del text Celebració dels 700 anys de la mort de Ramon Llull. Una entrevista imaginària.

Tant de gust... Senyor Llull. M. Carmen Bernal i Carme Rubio. Publicacions de l'Abadia de Montserrat (2008). 
Ramon Llull. Vida de mestre Ramon (Vita coaetanea). Anthony Bonner. Editorial Barcino i la col·laboració de la UIB (Barcelona 2013).
Anotacions jornades Ramon Llull. Albert Soler. Universitat de Barcelona. Llull, Phantasticus, 1311.
Ramon Llull: la força impetuosa d'un ideal. Montserrat Nadal Fullana. Extres d'alguns fragments.