Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 12459

The philosophy tool of the Power (Part One).

$
0
0

The philosophy tool of the Power (Part One).



       Preamble:

      You will see that I make use of plain language writing this as I usually treat philosophical themes.
    Intellectualist philosophers deploy a colossal instrumental own terms far removed from everyday language. Is that you make the distinction between orthodoxy Aristotle (vulgar language non-wise) and episteme (the language of scholars, science).

    To put some specific references, see a list of authors who would intellectualist notably Plato, Aristotle, Augustine of Hippo, Albert the Great, Thomas Aquinas, Ramon Llull, Descartes, Spinoza, Leibniz, Kant, Hegel, Husserl, Heidegger.

       The fact is that most of the population has direct access to the work of these authors. If anything, has to be content abstracts disclosure.

    To understand something: The publication of the Critique of Pure Reason, Kant, 1780, initially passed unnoticed; the few reviews that were not referred praise. There was no way to get at that patracol more than eight hundred pages jammed technical terms designed to Kant. Until the publication of the letters of disseminators In Reinhold, of exaltation of the Critic, in 1786, in Kant's work was unknown.

    The thing was this: To be able to capture a reading Critique of Pure Reason involves a complete course to master Kantian terminology. We assume that very few people have read Critics steadily.

     Something similar happens with the attempt to understand the work of philosophers mentioned above.

    So far the preamble.

     




    The philosophy is not meant finding the truth itself would be the fairest title of this writing. Of course, it could also be the owner's philosophy is not to find love, or, more scandalous philosophy instrument of ideological war.

     The definition of this philosophy would be more appropriate: Philosophy is an argument in support of a particular ideology and against one - or some - alternative ideology.
    For example, in the philosophy of Socrates-Plato argues in support of the premise that there is an eternal moral truth, truth that is accessible to human reason, and that once you grasp moral truth, wise practices necessarily good.
   To understand something: In Socrates (Plato) opposes the moral truth of the wise opinion of vulgar broad masses. Socrates-Plato defines democracy as a mistaken and perverse (See my post on the topic thoroughly reactionary Socrates).
      In order to show what the immediate objective of this treaty, see a series of statements.

      The schedule school studying philosophy and history of philosophy is developed by a team of officials from the state administration. Consequently, we make the following statements:

    Thesis: The schedule school studying philosophy responds to the ideological interests of the ruling class.

   Thesis in Spain, this program responds to the interests of the Castilian-Andalusian oligarchy, which for centuries maintained a monopoly of power.

   Point and part.

   Thesis: Of course, publishers and mass media make a philosophical treatment of the subject according to the official program.

    We know: Over the centuries, in Europe, University of bishoprics were dependent (ie, Rome). The university chairs were occupied, almost without exception, members of religious orders.

    We know: A medieval universities, theology was considered the supreme science. The philosophy was to the service of theology (Philosophia ancilla Theologiae). Since N'Agustí Hippo philosophers were theologians.

   We know: Until the arrival of the Lutheran revolution, not a single paper could circulate around Europe without nihil obstat (You can see what happened to their roles with Galileo in astronomy).

   We know: Almost all medieval philosophers were monks, members of various religious orders.

    Currently, programming philosophy, textbooks and encyclopedias continue taking off the medieval philosophers (theologians, more properly). Suggest that those monks were some great sages (the cultivation of various sciences) who had made great contributions to philosophy and the sciences. But against this view, see the statement immediately.

   Thesis: The writings of those medieval monks do not contain a shred of science; are a heap of nonsense; are theological apotheosis (reach the end of angelology create the '' science '' according to which study alleged new orders of angels). Unable slightest opposition, those monks unbridled even created a '' science of Mother God '' to the point of daring to impose as unquestionable truth that Mary, mother of God, came to sky soul but also the body, which resides there, alive and shimmering.
 
   To understand why: Spanish textbooks and encyclopedias N'Isidoro do know that Seville is one of the masters of medieval Europe, but no warning that their claims to Etymologiae N'Isidoro the building of the Tower of Babel humankind spoke one language, Hebrew. N'Isidoro, like the rest of '' wise '' Christians, but did not pick up the collection of prejudices of his time.

  (Note informative. What grace that Isidoro's family: all the brothers were also saints. A Guinness record for holiness. Here are their names: Isidoro Leandro, Fulgencio and Florentina).

   While accepting the validity of the statements exposed a man could be in doubt if it encounters some of the works of those medieval theologians could be saved from the fire.

    In response to these questions, in relation to the writings of medieval theologians, I make the following clarification: Of course, I have not reviewed (I do not want to waste time reviewing) all the writings in question. The basis to ensure the validity of my statements lies exposed in historical facts absolutely recognized. See how was the thing: As soon as the Inquisition (ie the Roman Curia, Pope) considered the scientific theories of philosopher or expert deviated science officer then proceeded to open a process judicial and, in the case of sentencing (general case) the work was judged by the Index registered librorum prohibitorum. The statement would read:

   Thesis: Regarding the written works of the famous medieval philosophers, that their treaties natural science were not condemned by the Inquisition trial so obvious that the treaties in any way contributed to the creation of Modern science, which were mostly written nonsense collect and traditional prejudices. The treaties contain reference in any philosophical or scientific contributions; otherwise they would have been prohibited.

     And the medieval treatises on questions of morality and metaphysics (which was the most common theme) is a repetition of the arguments in support of the Christian dogma.

    That remains clear: Even though some time talking about '' new philosophy '' things to note is that in any case the '' new philosophy '' Christian philosophy disavows precedent. Thus, although the Catholic Church praised in Thomas Aquinas (the sixteenth century Pope Pius V declared a Doctor of the Church) never invalidate agustinisme, own philosophy of the Church until century XIII.


    Arrived here, we should make a clarification to the reader: This is not the case with this booklet I intend to review history. No, what I intend to do is clear the insignificance of the current philosophy (philosophies), or worse, mystifying feature of many ancient and modern philosophies.

     Thesis: In Europe now predominant ideology responds to the interests of economic and social elites (mostly coincides with the excesses of neoliberal capitalism).

    Thesis:

    Then - the reader might think - we assume that philosophy is useless or harmful. My answer to this question would be what is a fundamental statement. See it.

    Thesis: In all historical periods, the class struggle (or the struggle between social factions) manifests itself as an ideological struggle. The ruling class seeks to certain universal values ​​ideological subjugated classes (the classes) are often available to strengthen an ideology opposed to the ruling class or Power. Similarly, it also happens in the confrontation between the factions of society.

  That is, the philosophy is always present. A philosophy is a set of arguments that aims to ensure the rational goodness of a particular ideology.

     But you can also see:

   Thesis: Until the modern era, in societies where religion was essential social revolts mostly take the form of a religious movement or religious conflict. And hence forth everywhere theological confrontations. Every social movement intended to be an expression of the divine will.

     And also,

   Thesis: At all times, the great movements of social classes or class factions have adopted the guise of religious conflict.
   Or to put it more precisely: At all times, the religious wars are an expression of social conflict, either class or factions or nations.

     Of course,
   Thesis: The wars of religion are all one with the theological wars, so the philosophy is always essential instrument of ideological war.


    Exposed these statements, returning to question raised has to see that all the time, is the hegemonic power that makes a certain philosophical, either in absolute despotic regimes or partially regimes fingers democratic.

    
    Since the edict of Thessalonica in 380, Christianity was the official religion of the Roman Empire. Since then, the Christian hierarchy unleashed the war for the extermination of existing religions in the empire (You can see my written Catholic Church, an instrument of the Roman Empire).

    Since then, the Christian kingdoms exercised unbridled despotism. Despotism that was general in Europe until the Lutheran revolution (revolution not reform because the triumph of Lutheranism meant the beginning of the modern era. You can see my post Martin Luther liberator).
    

    That remains clear: For over a thousand years in Europe, the theologians were servants of Rome. His intellectual activity was either authorized or Rome (for the most distinguished) was commissioned by the Pope.
   Of course, in Spain, encyclopedias and textbooks are still saying that the great medieval theologians were a great sages who made important contributions to science, but the truth is that knowledge of the wise men were a collective Collection of nonsense (Hey, Beware! Bollstädt of Alberta, known as St. Albert, appears as a patron saint of science and scientists. But they very alert to publish its '' scientific knowledge. '' See my Post Albert the Great).

      Power usually makes cynical use of religion and philosophy. See an unusual event that it became clear: In the fifth century, the defeat of the Roman Empire, the Franks, the Visigoths and Ostrogoths had taken extensive imperial territories. The occupants Germans, instead of imposing their religion and their language to the conquered territories, decided (in assemblies of notables) adopt as their own Christian religion and Latin language. The leaders of those Germanic peoples thought to have a piece of the Roman empire was worth a mass (Moreover, without having a church was organized as a Christian, could not control the dominated towns).
Desfés les edicions

Continueu millorant la qualitat de les traduccions

Gràcies!

La vostra contribució s'utilitzarà per millorar la qualitat de la traducció i pot ser que es mostri a altres usuaris de forma anònima

Contribueix

Tanca

Ajudeu-nos a millorar el Traductor de Google

La filosofia, instrument del Poder (Primera part). Preàmbul: Veureu que faig un ús d'un llenguatge planer en aquest escrit, com faig habitualment en el tractament de temàtica filosòfica. Els filòsofs intel·lectualistes despleguen un colossal instrumental de termes propis molt allunyats del llenguatge corrent. És allò de la distinció que feu N'Aristòtil entre doxa (el llenguatge vulgar dels no-savis) i episteme (el llenguatge dels savis, de la ciència). Per posar uns referents concrets, vegeu un llistat d'autors que serien destacadament intel·lectualistes: Plató, Aristòtil, Agustí d'Hipona, Albert el Gran, Tomàs d'Aquino, Ramon Llull, Descartes, Spinoza, Leibniz, Kant, Hegel, Husserl, Heidegger. El fet és que la major part de la població no té accés directe a l'obra d'aquests autors. Si de cas, s'ha d'acontentar en resums de divulgació. Per entendre la cosa: La publicació de la Crítica de la raó pura, de Kant, al 1780, inicialment passà desapercebuda; les poques ressenyes que en feien referència no eren elogioses. No hi havia manera d'entrar en aquell patracol de més de vuit-centes pàgines plenes a vessar de termes tècnics ideats per Kant. Fins a la publicació de les cartes divulgadores d'En Reinhold, d'enaltiment de la Crítica, al 1786, l'obra d'En Kant era desconeguda. La cosa va així: Fer una lectura que copsi la Crítica de la raó pura implica fer un curs complet per dominar la terminologia kantiana. S'ha de suposar que molt poca gent ha llegit la Crítica de manera sostinguda. Cosa semblant s'esdevé amb l'intent de comprendre l'obra dels filòsofs més amunt esmentats. Fins aquí el preàmbul. La filosofia no pretén la recerca de la veritat, pròpiament, seria el títol més ajustat d'aquest escrit. Per descomptat, també es podria titular La filosofia no és amor al saber, o, de manera més escandalosa, La filosofia, instrument de la guerra ideològica. La definició de filosofia més pròpia seria aquesta: La filosofia és un argumentari en suport d'una determinada ideologia i en contra d'una - o d'unes - ideologia alternativa. Així, per exemple, la filosofia d'En Sòcrates-Plató argumenta en suport del postulat de que existeix una veritat moral eterna, veritat que és a l'abast de la raó humana, i de que, una vegada es copsa la veritat moral, el savi practica necessàriament el bé. Per entendre la cosa: En Sòcrates (Plató) contraposa la veritat moral del savi a l'opinió vulgar de les amples masses. Sòcrates-Plató defineix la democràcia com a errònia i perversa (Vegeu el tema a fons al meu post Sòcrates el reaccionari). Amb la intenció de mostrar d'immediat quina és l'objectiu d'aquest tractat, vegeu un seguit d'enunciats. La programació escolar de l'estudi de la filosofia i de la història de la filosofia és elaborada per un equip de funcionaris de l'administració de l'Estat. En conseqüència, fem els següent enunciats: Tesi: La programació escolar de l'estudi de la filosofia respon als interessos ideològics de la classe social dominant. Tesi: a l'Estat espanyol, aquesta programació respon als interessos de l'oligarquia castellano-andalusa, la qual des de fa segles manté el monopoli del Poder. Punt i a part. Tesi: Per descomptat, les empreses editorials i els grans mitjans de comunicació fan un tractament de la temàtica filosòfica d'acord amb la programació oficial. S'ha de saber: Al llarg dels segles, a Europa, les Universitats eren una dependència dels bisbats (o sigui, de Roma). Les càtedres universitàries eren ocupades, quasi sense excepció, per membres de les ordres religioses. S'ha de saber: A les Universitats medievals, la teologia era considerada la ciència suprema. La filosofia estava al servei de la teologia (Philosophia ancilla Theologiae). Des de N'Agustí d'Hipona, els filòsofs eren teòlegs. S'ha de saber: Fins a l'arribada de la revolució luterana, ni un sol paper podia circular per Europa sense el nihil obstat (Es pot veure el que li va passar a En Galileu amb els seus papers d'astronomia). S'ha de saber: La quasi totalitat dels filòsofs medievals eren frares, membres de les diverses ordres religioses. Actualment, la programació de filosofia, els llibres de text i les enciclopèdies continuen enlairant els filòsofs medievals (teòlegs, més pròpiament). Donen a entendre que aquells frares eren uns grans savis (en el cultiu de les diverses ciències) que feren grans aportacions a la filosofia i a les ciències. Però, en contra d'aquesta panoràmica, vegeu l'enunciat immediat. Tesi: L'obra escrita d'aquells frares medievals no contenen ni un bri de ciència; són un cúmul de disbarats; són una apoteosi teològica (arriben l'extrem de crear l'angelologia, ''ciència'' segons la qual s'estudien unes suposades nou ordres d'àngels). Impossibilitada la més mínima oposició, aquells frares sense fre fins i tot crearen una ''ciència de la mare Déu'', arribant al punt d'atrevir-se a imposar com a veritat inqüestionable que Maria, la mare de Déu, va pujar al cel amb l'ànima però també amb el cos, i que allà resideix, viva i esplendent. Per entendre la cosa: Els llibres de text espanyols i les enciclopèdies fan saber que N'Isidoro de Sevilla és un dels principals mestres de l'Europa medieval, però van alerta a no dir que a les seves Etymologiae N'Isidoro afirma que fins a l'edificació de la Torre de Babel la humanitat parlava una sola llengua, la hebrea. N'Isidoro, al igual que la resta de ''savis'' cristians, no feia sinó recollir la col·lecció de prejudicis de la seva època. (Nota informativa. Quina gràcia, la família d'aquest Isidoro: tots els germans també foren sants. Tot un rècord Guinness de santedat. Ací teniu els seus noms: Isidoro, Leandro, Fulgencio i Florentina). Tot i acceptant la validesa dels enunciats exposats, un hom podria estar en dubtes si qualcunes de les obres d'aquells teòlegs medievals es podia salvar de la foguera. En resposta a aquests dubtes, en relació a l'obra escrita dels teòlegs medievals, faig el següent aclariment: Per descomptat, jo no he revisat (ni vull perdre el temps revisant) tots els escrits a que ens referim. El fonament per assegurar la validesa dels meus enunciats exposats resideix en els fets històrics absolutament reconeguts. Vegeu com anava la cosa: Tan bon punt la Inquisició (o sigui, la Cúria romana, el Papa) considerava que les teories científiques d'un filòsof o d'un expert s'apartaven de la ciència oficial, llavors procedia a obrir un procés judicial i, en el cas de condemna (cas més general) l'obra enjudiciada era inscrita a l'Index librorum prohibitorum. L'enunciat quedaria així: Tesi: En relació a l'obra escrita dels filòsofs medievals més il·lustres, el fet que els seus tractats de ciència de la naturalesa no fossin condemnats per la Inquisició prova de manera palesa que els tractats en cap cas contribuïen a la creació de la ciència moderna, que majorment eren escrits que recollien els disbarats i els prejudicis tradicionals. Els tractats de referència en cap cas contenen aportacions científiques o filosòfiques; d'altra manera, haguessin estat prohibits. I els tractats medievals sobre qüestions de metafísica i de moral (temàtica que era la més comuna) són una repetició dels arguments en suport de la dogmàtica cristiana. Que resti clar: Tot i que a qualque període es parla de ''nova filosofia'', allò a destacar és que en cap cas la ''nova filosofia'' desautoritza la filosofia cristiana precedent. Així, si bé l'Església Catòlica va enaltir En Tomàs d'Aquino (Al segle XVI el Papa Pius V el va declarar a Doctor de l'Església), mai va invalidar l'agustinisme, filosofia pròpia de l'Església fins al segle XIII. Arribats ací, convé fer un aclariment al lector: No és el cas que amb aquest opuscle jo pretengui fer una revisió històrica. No, jo el que pretenc és fer palesa la insignificança de la filosofia actual (de les filosofies) o, pitjor encara, la funció mistificadora de moltes filosofies antigues i modernes. Tesi: A l'Europa d'ara, la ideologia predominant respon als interessos de les elits econòmiques i socials (Coincidiria majorment amb les derives del capitalisme neoliberal). Tesi: Llavors - podria pensar el lector -, haurem de suposar que la filosofia és inútil o perjudicial. La meva resposta a aquesta qüestió seria el que és un enunciat fonamental. Vegeu-lo. Tesi: A totes les èpoques històriques, la lluita de classes (o la lluita entre faccions socials) es manifesta com a lluita ideològica. La classe dominant pretén fer universals uns determinats valors ideològics, les classes sotmeses (les classes populars) sovint són disponibles per afermar una ideologia contraposada a la de la classe dominant o a la del Poder. De manera semblant, també s'esdevé en la confrontació entre les faccions socials. O sigui, la filosofia sempre és present. Una filosofia és un conjunt d'arguments que pretén garantir la bonesa racional d'una determinada ideologia. Però, també podeu veure: Tesi: Fins a l'època moderna, a unes societats on la religió era essencial, les revoltes socials majorment adopten la forma de moviment religiós o de conflicte religiós. I d'aquí brollaven per tot arreu les confrontacions teològiques. Cada moviment social pretenia ésser expressió de la divina voluntat. I també, Tesi: A tot temps, els grans moviments de classes socials o de faccions de classe han adoptat l'aparença de conflicte religiós. O dit d'una manera més precisa: A tot temps, les guerres de religió són expressió d'un conflicte social, bé sigui de classes, bé de faccions o bé de nacions. Per descomptat, Tesi: Les guerres de religió fan tot u amb les guerres de teològiques, de manera que la filosofia sempre és instrument essencial de guerra ideològica . Exposats aquests enunciats, i tornant a qüestió plantejada, s'ha de veure que, a tot temps, és el Poder el que fa hegemònic un determinat corrent filosòfic, bé sigui de manera absoluta als règims despòtics, o bé de manera parcial als règims dits democràtics. Des de l'edicte de Tessalònica, any 380, el cristianisme fou la religió oficial de l'imperi romà. A partir de llavors, la Jerarquia cristiana desfermà la guerra per a l'extermini de les religions existents a l'imperi (Podeu veure el meu escrit L'Església catòlica, un instrument de l'Imperi romà). Des de llavors, els regnes cristians exerciren un despotisme sense fre. Despotisme que fou general a tot Europa fins a la revolució luterana (Revolució i no reforma, perquè el triomf del luteranisme significà l'inici de l'època moderna. Podeu veure el meu post Martí Luter, l'alliberador). Que resti clar: Durant més mil anys, a Europa, els teòlegs eren servidors de Roma. La seva activitat intel·lectual o bé era autoritzada per Roma o bé (la dels més distingits) era un encàrrec del Papa. Per descomptat, a l'Estat espanyol, les enciclopèdies i els llibres de text continuen afirmant que els grans teòlegs medievals eren un grans savis que feren importants aportacions a la ciència, però la veritat és que els sabers d'aquells savis eren una col·lecció de disbarats (Ei, Compte! N'Albert de Bollstädt, conegut com a Sant Albert, figura com a sant patró de les ciències i els científics. Però van ben alerta a publicar els seus ''sabers científics''. Vegeu el meu post Albert el Gran). El Poder, generalment, fa un ús cínic de la religió i de la filosofia. Vegeu un cas extraordinari que ho va fer palès: Al segle V, a la desfeta de l'imperi romà, els francs, els ostrogots i els visigots s'havien apoderat d'extensos territoris imperials. Els ocupants germànics, lloc d'imposar la seva religió i la seva llengua als territoris conquerits, decidiren (en assemblees de notables) adoptar com a pròpia la religió cristiana i la llengua llatina. Els líders d'aquells pobles germànics van pensar que disposar d'un tros de l'imperi romà bé valia una missa (Per altra banda, sense disposar d'una Església organitzada com ho era la cristiana, no es podien controlar els pobles dominats).

Definicions de: La filosofia, instrument del Poder (Primera part). Preàmbul: Veureu que faig un ús d'un llenguatge planer en aquest escrit, com faig habitualment en el tractament de temàtica filosòfica. Els filòsofs intel·lectualistes despleguen un colossal instrumental de termes propis molt allunyats del llenguatge corrent. És allò de la distinció que feu N'Aristòtil entre doxa (el llenguatge vulgar dels no-savis) i episteme (el llenguatge dels savis, de la ciència). Per posar uns referents concrets, vegeu un llistat d'autors que serien destacadament intel·lectualistes: Plató, Aristòtil, Agustí d'Hipona, Albert el Gran, Tomàs d'Aquino, Ramon Llull, Descartes, Spinoza, Leibniz, Kant, Hegel, Husserl, Heidegger. El fet és que la major part de la població no té accés directe a l'obra d'aquests autors. Si de cas, s'ha d'acontentar en resums de divulgació. Per entendre la cosa: La publicació de la Crítica de la raó pura, de Kant, al 1780, inicialment passà desapercebuda; les poques ressenyes que en feien referència no eren elogioses. No hi havia manera d'entrar en aquell patracol de més de vuit-centes pàgines plenes a vessar de termes tècnics ideats per Kant. Fins a la publicació de les cartes divulgadores d'En Reinhold, d'enaltiment de la Crítica, al 1786, l'obra d'En Kant era desconeguda. La cosa va així: Fer una lectura que copsi la Crítica de la raó pura implica fer un curs complet per dominar la terminologia kantiana. S'ha de suposar que molt poca gent ha llegit la Crítica de manera sostinguda. Cosa semblant s'esdevé amb l'intent de comprendre l'obra dels filòsofs més amunt esmentats. Fins aquí el preàmbul. La filosofia no pretén la recerca de la veritat, pròpiament, seria el títol més ajustat d'aquest escrit. Per descomptat, també es podria titular La filosofia no és amor al saber, o, de manera més escandalosa, La filosofia, instrument de la guerra ideològica. La definició de filosofia més pròpia seria aquesta: La filosofia és un argumentari en suport d'una determinada ideologia i en contra d'una - o d'unes - ideologia alternativa. Així, per exemple, la filosofia d'En Sòcrates-Plató argumenta en suport del postulat de que existeix una veritat moral eterna, veritat que és a l'abast de la raó humana, i de que, una vegada es copsa la veritat moral, el savi practica necessàriament el bé. Per entendre la cosa: En Sòcrates (Plató) contraposa la veritat moral del savi a l'opinió vulgar de les amples masses. Sòcrates-Plató defineix la democràcia com a errònia i perversa (Vegeu el tema a fons al meu post Sòcrates el reaccionari). Amb la intenció de mostrar d'immediat quina és l'objectiu d'aquest tractat, vegeu un seguit d'enunciats. La programació escolar de l'estudi de la filosofia i de la història de la filosofia és elaborada per un equip de funcionaris de l'administració de l'Estat. En conseqüència, fem els següent enunciats: Tesi: La programació escolar de l'estudi de la filosofia respon als interessos ideològics de la classe social dominant. Tesi: a l'Estat espanyol, aquesta programació respon als interessos de l'oligarquia castellano-andalusa, la qual des de fa segles manté el monopoli del Poder. Punt i a part. Tesi: Per descomptat, les empreses editorials i els grans mitjans de comunicació fan un tractament de la temàtica filosòfica d'acord amb la programació oficial. S'ha de saber: Al llarg dels segles, a Europa, les Universitats eren una dependència dels bisbats (o sigui, de Roma). Les càtedres universitàries eren ocupades, quasi sense excepció, per membres de les ordres religioses. S'ha de saber: A les Universitats medievals, la teologia era considerada la ciència suprema. La filosofia estava al servei de la teologia (Philosophia ancilla Theologiae). Des de N'Agustí d'Hipona, els filòsofs eren teòlegs. S'ha de saber: Fins a l'arribada de la revolució luterana, ni un sol paper podia circular per Europa sense el nihil obstat (Es pot veure el que li va passar a En Galileu amb els seus papers d'astronomia). S'ha de saber: La quasi totalitat dels filòsofs medievals eren frares, membres de les diverses ordres religioses. Actualment, la programació de filosofia, els llibres de text i les enciclopèdies continuen enlairant els filòsofs medievals (teòlegs, més pròpiament). Donen a entendre que aquells frares eren uns grans savis (en el cultiu de les diverses ciències) que feren grans aportacions a la filosofia i a les ciències. Però, en contra d'aquesta panoràmica, vegeu l'enunciat immediat. Tesi: L'obra escrita d'aquells frares medievals no contenen ni un bri de ciència; són un cúmul de disbarats; són una apoteosi teològica (arriben l'extrem de crear l'angelologia, ''ciència'' segons la qual s'estudien unes suposades nou ordres d'àngels). Impossibilitada la més mínima oposició, aquells frares sense fre fins i tot crearen una ''ciència de la mare Déu'', arribant al punt d'atrevir-se a imposar com a veritat inqüestionable que Maria, la mare de Déu, va pujar al cel amb l'ànima però també amb el cos, i que allà resideix, viva i esplendent. Per entendre la cosa: Els llibres de text espanyols i les enciclopèdies fan saber que N'Isidoro de Sevilla és un dels principals mestres de l'Europa medieval, però van alerta a no dir que a les seves Etymologiae N'Isidoro afirma que fins a l'edificació de la Torre de Babel la humanitat parlava una sola llengua, la hebrea. N'Isidoro, al igual que la resta de ''savis'' cristians, no feia sinó recollir la col·lecció de prejudicis de la seva època. (Nota informativa. Quina gràcia, la família d'aquest Isidoro: tots els germans també foren sants. Tot un rècord Guinness de santedat. Ací teniu els seus noms: Isidoro, Leandro, Fulgencio i Florentina). Tot i acceptant la validesa dels enunciats exposats, un hom podria estar en dubtes si qualcunes de les obres d'aquells teòlegs medievals es podia salvar de la foguera. En resposta a aquests dubtes, en relació a l'obra escrita dels teòlegs medievals, faig el següent aclariment: Per descomptat, jo no he revisat (ni vull perdre el temps revisant) tots els escrits a que ens referim. El fonament per assegurar la validesa dels meus enunciats exposats resideix en els fets històrics absolutament reconeguts. Vegeu com anava la cosa: Tan bon punt la Inquisició (o sigui, la Cúria romana, el Papa) considerava que les teories científiques d'un filòsof o d'un expert s'apartaven de la ciència oficial, llavors procedia a obrir un procés judicial i, en el cas de condemna (cas més general) l'obra enjudiciada era inscrita a l'Index librorum prohibitorum. L'enunciat quedaria així: Tesi: En relació a l'obra escrita dels filòsofs medievals més il·lustres, el fet que els seus tractats de ciència de la naturalesa no fossin condemnats per la Inquisició prova de manera palesa que els tractats en cap cas contribuïen a la creació de la ciència moderna, que majorment eren escrits que recollien els disbarats i els prejudicis tradicionals. Els tractats de referència en cap cas contenen aportacions científiques o filosòfiques; d'altra manera, haguessin estat prohibits. I els tractats medievals sobre qüestions de metafísica i de moral (temàtica que era la més comuna) són una repetició dels arguments en suport de la dogmàtica cristiana. Que resti clar: Tot i que a qualque període es parla de ''nova filosofia'', allò a destacar és que en cap cas la ''nova filosofia'' desautoritza la filosofia cristiana precedent. Així, si bé l'Església Catòlica va enaltir En Tomàs d'Aquino (Al segle XVI el Papa Pius V el va declarar a Doctor de l'Església), mai va invalidar l'agustinisme, filosofia pròpia de l'Església fins al segle XIII. Arribats ací, convé fer un aclariment al lector: No és el cas que amb aquest opuscle jo pretengui fer una revisió històrica. No, jo el que pretenc és fer palesa la insignificança de la filosofia actual (de les filosofies) o, pitjor encara, la funció mistificadora de moltes filosofies antigues i modernes. Tesi: A l'Europa d'ara, la ideologia predominant respon als interessos de les elits econòmiques i socials (Coincidiria majorment amb les derives del capitalisme neoliberal). Tesi: Llavors - podria pensar el lector -, haurem de suposar que la filosofia és inútil o perjudicial. La meva resposta a aquesta qüestió seria el que és un enunciat fonamental. Vegeu-lo. Tesi: A totes les èpoques històriques, la lluita de classes (o la lluita entre faccions socials) es manifesta com a lluita ideològica. La classe dominant pretén fer universals uns determinats valors ideològics, les classes sotmeses (les classes populars) sovint són disponibles per afermar una ideologia contraposada a la de la classe dominant o a la del Poder. De manera semblant, també s'esdevé en la confrontació entre les faccions socials. O sigui, la filosofia sempre és present. Una filosofia és un conjunt d'arguments que pretén garantir la bonesa racional d'una determinada ideologia. Però, també podeu veure: Tesi: Fins a l'època moderna, a unes societats on la religió era essencial, les revoltes socials majorment adopten la forma de moviment religiós o de conflicte religiós. I d'aquí brollaven per tot arreu les confrontacions teològiques. Cada moviment social pretenia ésser expressió de la divina voluntat. I també, Tesi: A tot temps, els grans moviments de classes socials o de faccions de classe han adoptat l'aparença de conflicte religiós. O dit d'una manera més precisa: A tot temps, les guerres de religió són expressió d'un conflicte social, bé sigui de classes, bé de faccions o bé de nacions. Per descomptat, Tesi: Les guerres de religió fan tot u amb les guerres de teològiques, de manera que la filosofia sempre és instrument essencial de guerra ideològica . Exposats aquests enunciats, i tornant a qüestió plantejada, s'ha de veure que, a tot temps, és el Poder el que fa hegemònic un determinat corrent filosòfic, bé sigui de manera absoluta als règims despòtics, o bé de manera parcial als règims dits democràtics. Des de l'edicte de Tessalònica, any 380, el cristianisme fou la religió oficial de l'imperi romà. A partir de llavors, la Jerarquia cristiana desfermà la guerra per a l'extermini de les religions existents a l'imperi (Podeu veure el meu escrit L'Església catòlica, un instrument de l'Imperi romà). Des de llavors, els regnes cristians exerciren un despotisme sense fre. Despotisme que fou general a tot Europa fins a la revolució luterana (Revolució i no reforma, perquè el triomf del luteranisme significà l'inici de l'època moderna. Podeu veure el meu post Martí Luter, l'alliberador). Que resti clar: Durant més mil anys, a Europa, els teòlegs eren servidors de Roma. La seva activitat intel·lectual o bé era autoritzada per Roma o bé (la dels més distingits) era un encàrrec del Papa. Per descomptat, a l'Estat espanyol, les enciclopèdies i els llibres de text continuen afirmant que els grans teòlegs medievals eren un grans savis que feren importants aportacions a la ciència, però la veritat és que els sabers d'aquells savis eren una col·lecció de disbarats (Ei, Compte! N'Albert de Bollstädt, conegut com a Sant Albert, figura com a sant patró de les ciències i els científics. Però van ben alerta a publicar els seus ''sabers científics''. Vegeu el meu post Albert el Gran). El Poder, generalment, fa un ús cínic de la religió i de la filosofia. Vegeu un cas extraordinari que ho va fer palès: Al segle V, a la desfeta de l'imperi romà, els francs, els ostrogots i els visigots s'havien apoderat d'extensos territoris imperials. Els ocupants germànics, lloc d'imposar la seva religió i la seva llengua als territoris conquerits, decidiren (en assemblees de notables) adoptar com a pròpia la religió cristiana i la llengua llatina. Els líders d'aquells pobles germànics van pensar que disposar d'un tros de l'imperi romà bé valia una missa (Per altra banda, sense disposar d'una Església organitzada com ho era la cristiana, no es podien controlar els pobles dominats).

Sinònims de: La filosofia, instrument del Poder (Primera part). Preàmbul: Veureu que faig un ús d'un llenguatge planer en aquest escrit, com faig habitualment en el tractament de temàtica filosòfica. Els filòsofs intel·lectualistes despleguen un colossal instrumental de termes propis molt allunyats del llenguatge corrent. És allò de la distinció que feu N'Aristòtil entre doxa (el llenguatge vulgar dels no-savis) i episteme (el llenguatge dels savis, de la ciència). Per posar uns referents concrets, vegeu un llistat d'autors que serien destacadament intel·lectualistes: Plató, Aristòtil, Agustí d'Hipona, Albert el Gran, Tomàs d'Aquino, Ramon Llull, Descartes, Spinoza, Leibniz, Kant, Hegel, Husserl, Heidegger. El fet és que la major part de la població no té accés directe a l'obra d'aquests autors. Si de cas, s'ha d'acontentar en resums de divulgació. Per entendre la cosa: La publicació de la Crítica de la raó pura, de Kant, al 1780, inicialment passà desapercebuda; les poques ressenyes que en feien referència no eren elogioses. No hi havia manera d'entrar en aquell patracol de més de vuit-centes pàgines plenes a vessar de termes tècnics ideats per Kant. Fins a la publicació de les cartes divulgadores d'En Reinhold, d'enaltiment de la Crítica, al 1786, l'obra d'En Kant era desconeguda. La cosa va així: Fer una lectura que copsi la Crítica de la raó pura implica fer un curs complet per dominar la terminologia kantiana. S'ha de suposar que molt poca gent ha llegit la Crítica de manera sostinguda. Cosa semblant s'esdevé amb l'intent de comprendre l'obra dels filòsofs més amunt esmentats. Fins aquí el preàmbul. La filosofia no pretén la recerca de la veritat, pròpiament, seria el títol més ajustat d'aquest escrit. Per descomptat, també es podria titular La filosofia no és amor al saber, o, de manera més escandalosa, La filosofia, instrument de la guerra ideològica. La definició de filosofia més pròpia seria aquesta: La filosofia és un argumentari en suport d'una determinada ideologia i en contra d'una - o d'unes - ideologia alternativa. Així, per exemple, la filosofia d'En Sòcrates-Plató argumenta en suport del postulat de que existeix una veritat moral eterna, veritat que és a l'abast de la raó humana, i de que, una vegada es copsa la veritat moral, el savi practica necessàriament el bé. Per entendre la cosa: En Sòcrates (Plató) contraposa la veritat moral del savi a l'opinió vulgar de les amples masses. Sòcrates-Plató defineix la democràcia com a errònia i perversa (Vegeu el tema a fons al meu post Sòcrates el reaccionari). Amb la intenció de mostrar d'immediat quina és l'objectiu d'aquest tractat, vegeu un seguit d'enunciats. La programació escolar de l'estudi de la filosofia i de la història de la filosofia és elaborada per un equip de funcionaris de l'administració de l'Estat. En conseqüència, fem els següent enunciats: Tesi: La programació escolar de l'estudi de la filosofia respon als interessos ideològics de la classe social dominant. Tesi: a l'Estat espanyol, aquesta programació respon als interessos de l'oligarquia castellano-andalusa, la qual des de fa segles manté el monopoli del Poder. Punt i a part. Tesi: Per descomptat, les empreses editorials i els grans mitjans de comunicació fan un tractament de la temàtica filosòfica d'acord amb la programació oficial. S'ha de saber: Al llarg dels segles, a Europa, les Universitats eren una dependència dels bisbats (o sigui, de Roma). Les càtedres universitàries eren ocupades, quasi sense excepció, per membres de les ordres religioses. S'ha de saber: A les Universitats medievals, la teologia era considerada la ciència suprema. La filosofia estava al servei de la teologia (Philosophia ancilla Theologiae). Des de N'Agustí d'Hipona, els filòsofs eren teòlegs. S'ha de saber: Fins a l'arribada de la revolució luterana, ni un sol paper podia circular per Europa sense el nihil obstat (Es pot veure el que li va passar a En Galileu amb els seus papers d'astronomia). S'ha de saber: La quasi totalitat dels filòsofs medievals eren frares, membres de les diverses ordres religioses. Actualment, la programació de filosofia, els llibres de text i les enciclopèdies continuen enlairant els filòsofs medievals (teòlegs, més pròpiament). Donen a entendre que aquells frares eren uns grans savis (en el cultiu de les diverses ciències) que feren grans aportacions a la filosofia i a les ciències. Però, en contra d'aquesta panoràmica, vegeu l'enunciat immediat. Tesi: L'obra escrita d'aquells frares medievals no contenen ni un bri de ciència; són un cúmul de disbarats; són una apoteosi teològica (arriben l'extrem de crear l'angelologia, ''ciència'' segons la qual s'estudien unes suposades nou ordres d'àngels). Impossibilitada la més mínima oposició, aquells frares sense fre fins i tot crearen una ''ciència de la mare Déu'', arribant al punt d'atrevir-se a imposar com a veritat inqüestionable que Maria, la mare de Déu, va pujar al cel amb l'ànima però també amb el cos, i que allà resideix, viva i esplendent. Per entendre la cosa: Els llibres de text espanyols i les enciclopèdies fan saber que N'Isidoro de Sevilla és un dels principals mestres de l'Europa medieval, però van alerta a no dir que a les seves Etymologiae N'Isidoro afirma que fins a l'edificació de la Torre de Babel la humanitat parlava una sola llengua, la hebrea. N'Isidoro, al igual que la resta de ''savis'' cristians, no feia sinó recollir la col·lecció de prejudicis de la seva època. (Nota informativa. Quina gràcia, la família d'aquest Isidoro: tots els germans també foren sants. Tot un rècord Guinness de santedat. Ací teniu els seus noms: Isidoro, Leandro, Fulgencio i Florentina). Tot i acceptant la validesa dels enunciats exposats, un hom podria estar en dubtes si qualcunes de les obres d'aquells teòlegs medievals es podia salvar de la foguera. En resposta a aquests dubtes, en relació a l'obra escrita dels teòlegs medievals, faig el següent aclariment: Per descomptat, jo no he revisat (ni vull perdre el temps revisant) tots els escrits a que ens referim. El fonament per assegurar la validesa dels meus enunciats exposats resideix en els fets històrics absolutament reconeguts. Vegeu com anava la cosa: Tan bon punt la Inquisició (o sigui, la Cúria romana, el Papa) considerava que les teories científiques d'un filòsof o d'un expert s'apartaven de la ciència oficial, llavors procedia a obrir un procés judicial i, en el cas de condemna (cas més general) l'obra enjudiciada era inscrita a l'Index librorum prohibitorum. L'enunciat quedaria així: Tesi: En relació a l'obra escrita dels filòsofs medievals més il·lustres, el fet que els seus tractats de ciència de la naturalesa no fossin condemnats per la Inquisició prova de manera palesa que els tractats en cap cas contribuïen a la creació de la ciència moderna, que majorment eren escrits que recollien els disbarats i els prejudicis tradicionals. Els tractats de referència en cap cas contenen aportacions científiques o filosòfiques; d'altra manera, haguessin estat prohibits. I els tractats medievals sobre qüestions de metafísica i de moral (temàtica que era la més comuna) són una repetició dels arguments en suport de la dogmàtica cristiana. Que resti clar: Tot i que a qualque període es parla de ''nova filosofia'', allò a destacar és que en cap cas la ''nova filosofia'' desautoritza la filosofia cristiana precedent. Així, si bé l'Església Catòlica va enaltir En Tomàs d'Aquino (Al segle XVI el Papa Pius V el va declarar a Doctor de l'Església), mai va invalidar l'agustinisme, filosofia pròpia de l'Església fins al segle XIII. Arribats ací, convé fer un aclariment al lector: No és el cas que amb aquest opuscle jo pretengui fer una revisió històrica. No, jo el que pretenc és fer palesa la insignificança de la filosofia actual (de les filosofies) o, pitjor encara, la funció mistificadora de moltes filosofies antigues i modernes. Tesi: A l'Europa d'ara, la ideologia predominant respon als interessos de les elits econòmiques i socials (Coincidiria majorment amb les derives del capitalisme neoliberal). Tesi: Llavors - podria pensar el lector -, haurem de suposar que la filosofia és inútil o perjudicial. La meva resposta a aquesta qüestió seria el que és un enunciat fonamental. Vegeu-lo. Tesi: A totes les èpoques històriques, la lluita de classes (o la lluita entre faccions socials) es manifesta com a lluita ideològica. La classe dominant pretén fer universals uns determinats valors ideològics, les classes sotmeses (les classes populars) sovint són disponibles per afermar una ideologia contraposada a la de la classe dominant o a la del Poder. De manera semblant, també s'esdevé en la confrontació entre les faccions socials. O sigui, la filosofia sempre és present. Una filosofia és un conjunt d'arguments que pretén garantir la bonesa racional d'una determinada ideologia. Però, també podeu veure: Tesi: Fins a l'època moderna, a unes societats on la religió era essencial, les revoltes socials majorment adopten la forma de moviment religiós o de conflicte religiós. I d'aquí brollaven per tot arreu les confrontacions teològiques. Cada moviment social pretenia ésser expressió de la divina voluntat. I també, Tesi: A tot temps, els grans moviments de classes socials o de faccions de classe han adoptat l'aparença de conflicte religiós. O dit d'una manera més precisa: A tot temps, les guerres de religió són expressió d'un conflicte social, bé sigui de classes, bé de faccions o bé de nacions. Per descomptat, Tesi: Les guerres de religió fan tot u amb les guerres de teològiques, de manera que la filosofia sempre és instrument essencial de guerra ideològica . Exposats aquests enunciats, i tornant a qüestió plantejada, s'ha de veure que, a tot temps, és el Poder el que fa hegemònic un determinat corrent filosòfic, bé sigui de manera absoluta als règims despòtics, o bé de manera parcial als règims dits democràtics. Des de l'edicte de Tessalònica, any 380, el cristianisme fou la religió oficial de l'imperi romà. A partir de llavors, la Jerarquia cristiana desfermà la guerra per a l'extermini de les religions existents a l'imperi (Podeu veure el meu escrit L'Església catòlica, un instrument de l'Imperi romà). Des de llavors, els regnes cristians exerciren un despotisme sense fre. Despotisme que fou general a tot Europa fins a la revolució luterana (Revolució i no reforma, perquè el triomf del luteranisme significà l'inici de l'època moderna. Podeu veure el meu post Martí Luter, l'alliberador). Que resti clar: Durant més mil anys, a Europa, els teòlegs eren servidors de Roma. La seva activitat intel·lectual o bé era autoritzada per Roma o bé (la dels més distingits) era un encàrrec del Papa. Per descomptat, a l'Estat espanyol, les enciclopèdies i els llibres de text continuen afirmant que els grans teòlegs medievals eren un grans savis que feren importants aportacions a la ciència, però la veritat és que els sabers d'aquells savis eren una col·lecció de disbarats (Ei, Compte! N'Albert de Bollstädt, conegut com a Sant Albert, figura com a sant patró de les ciències i els científics. Però van ben alerta a publicar els seus ''sabers científics''. Vegeu el meu post Albert el Gran). El Poder, generalment, fa un ús cínic de la religió i de la filosofia. Vegeu un cas extraordinari que ho va fer palès: Al segle V, a la desfeta de l'imperi romà, els francs, els ostrogots i els visigots s'havien apoderat d'extensos territoris imperials. Els ocupants germànics, lloc d'imposar la seva religió i la seva llengua als territoris conquerits, decidiren (en assemblees de notables) adoptar com a pròpia la religió cristiana i la llengua llatina. Els líders d'aquells pobles germànics van pensar que disposar d'un tros de l'imperi romà bé valia una missa (Per altra banda, sense disposar d'una Església organitzada com ho era la cristiana, no es podien controlar els pobles dominats).

Exemples de: La filosofia, instrument del Poder (Primera part). Preàmbul: Veureu que faig un ús d'un llenguatge planer en aquest escrit, com faig habitualment en el tractament de temàtica filosòfica. Els filòsofs intel·lectualistes despleguen un colossal instrumental de termes propis molt allunyats del llenguatge corrent. És allò de la distinció que feu N'Aristòtil entre doxa (el llenguatge vulgar dels no-savis) i episteme (el llenguatge dels savis, de la ciència). Per posar uns referents concrets, vegeu un llistat d'autors que serien destacadament intel·lectualistes: Plató, Aristòtil, Agustí d'Hipona, Albert el Gran, Tomàs d'Aquino, Ramon Llull, Descartes, Spinoza, Leibniz, Kant, Hegel, Husserl, Heidegger. El fet és que la major part de la població no té accés directe a l'obra d'aquests autors. Si de cas, s'ha d'acontentar en resums de divulgació. Per entendre la cosa: La publicació de la Crítica de la raó pura, de Kant, al 1780, inicialment passà desapercebuda; les poques ressenyes que en feien referència no eren elogioses. No hi havia manera d'entrar en aquell patracol de més de vuit-centes pàgines plenes a vessar de termes tècnics ideats per Kant. Fins a la publicació de les cartes divulgadores d'En Reinhold, d'enaltiment de la Crítica, al 1786, l'obra d'En Kant era desconeguda. La cosa va així: Fer una lectura que copsi la Crítica de la raó pura implica fer un curs complet per dominar la terminologia kantiana. S'ha de suposar que molt poca gent ha llegit la Crítica de manera sostinguda. Cosa semblant s'esdevé amb l'intent de comprendre l'obra dels filòsofs més amunt esmentats. Fins aquí el preàmbul. La filosofia no pretén la recerca de la veritat, pròpiament, seria el títol més ajustat d'aquest escrit. Per descomptat, també es podria titular La filosofia no és amor al saber, o, de manera més escandalosa, La filosofia, instrument de la guerra ideològica. La definició de filosofia més pròpia seria aquesta: La filosofia és un argumentari en suport d'una determinada ideologia i en contra d'una - o d'unes - ideologia alternativa. Així, per exemple, la filosofia d'En Sòcrates-Plató argumenta en suport del postulat de que existeix una veritat moral eterna, veritat que és a l'abast de la raó humana, i de que, una vegada es copsa la veritat moral, el savi practica necessàriament el bé. Per entendre la cosa: En Sòcrates (Plató) contraposa la v


Viewing all articles
Browse latest Browse all 12459

Latest Images

Trending Articles