Magdalena Tomàs Mas. Sa Madona de sa Torre. II: transcripció de l'entrevista

Torre Grossa, Torre Grossa,

amb tu sempre pensaré

que t’endugueres mon bé,

amunt, de cap a can Cota [cementiri de Sant Jordi].

Tota sola me deixares,

a dins aquell figueral,

podeu pensar cada qual

quina pena vaig tenir,

plorava de nit i dia,

i no tenia consol.

Es vespres com en es infants

havia dat sopar,

les m’emmenava a colgar,

i jo, menjava de tristor

i de llàgrimes bevia.

I com s’havien dormits,

dins es quarto que es meu home va morir,

jo me n’anava,

i allà, plorava

i a Déu del Cel demanava

perdó per sa seva ànima

i a mi, que m’ajudàs.

Llavonses sortia a defora

i m’asseia en aquell pedrís

a davant aquell gran parral,

i quan havia plorat

i m’havia espaiada,

tornava entrar a dins ses cases

i a devora es infants me colgava.

I cada vespre es meu consol

era anar a plorar

a davall aquell gran parral.

I cada diumenge es infants

els enviava a sa doctrina, a Sant Jordi,

i jo quedava,

i més tard les anava a cercar.

I un dia, un raïm vaig voler collir,

un diumenge vaig voler collir

d’aquell gran parral, un raïm,

i vaig posar s’escala

i com vaig esser as cap d’amunt

s’escala davall es meus peus va caure.

I vaig veure passar un jove anomenat Julià,

Truiols, de cas Pareller,

i vaig cridar amb tota sa meva força,

Julià, Julià... Julià...

i en Julià em sentí i va venir.

Li vaig dir: vine a posar-me s’escala

que jo ja no puc aguantar,

i en Julià s’escala me va posar,

i li vaig dir Julià,

tu sa vida m’has salvada

i un raïm li vaig collir

i li vaig donar,

i li vaig dir, tot es temps que jo estaré,

aquí a sa Torre, podràs venir

a collir es raïm que vulguis menjar.

I cada vespre a davall aquell parral,

asseguda en es pedrís me n’anava

i plorava,

i a la Verge es Rosari li resava.

I li deia, Verge Maria,

feis que estigui aquí, 6 o 7 anys,

i que una filla meva se pugui casar,

i a sa Torre tots puguem estar.

Però no va ser així,

perquè d’es cap de molt poc temps,

sa senyora va venir i me va dir:

Magdalena has de sortir,

i d’aquí te n’has d’anar.

I podeu pensar es meu cor

de quina manera se va posar.

I amb la Verge Maria vaig pensar,

com el seu nin en el Temple va presentar,

i el profeta Simeon

amb ses mans el va agafar.

I va girar es ulls al Cel i va dir:

Déu meu ja me puc morir,

perquè vós ja m’heu fet veure el Messies qui és nat,

i es nin a sa mare va entregar

i li va dir aquest nin serà causa

que un dia una espasa es teu cor te traspassarà.

I jo, aqueixes paraules, me varen tocar es meu cor,

i el s’endemà dematí me’n vaig anar a Son Oliver,

a conversar amb l’amo en Miquel Garau Cantallops,

i a sa madona Margalida Mas Oliver,

i els ho vaig contar,

i me varen dir: Déu no vos desempararà,

i el s’endemà me va cercar una casa,

en es carrer Neira, a davant can Roqueta,

i allà vaig estar.

I vaig estar contenta perquè a can Roqueta hi estava una cosina meva anomenada Catalina Mas Dalmau, casada amb un tal Joan “Xigala”. I en es carrer Bauçà jo hi tenia una germana, anomenada Margalida [Margalida Tomàs Mas], casada amb so Pubil [Bartomeu Carrió Canyelles]. I vaig dir: entre totes dues me consolaran. Però no va ser així, perquè d’es cap de molt poc temps a sa meva cosina Dalmau una filla li va morir. I vaig esser jo qui la vaig haver de consolar.

I es meu home m’havia deixat

tres quarterades dins s’Hostal d’es Pla,

i jo les havia de pagar,

i no vaig tenir més remei,

que tots es infants llogar.

En vaig llogar dos a ca l’amo en Miquel Jeroni,

i una amb mestre Antoni Mesquida

(qui menava es camion)

a ciutat la s’emmenà,

i es dematins una nina li feia guardar,

i es horabaixes, a corte [tall i confecció],

a Antònia Bel Rosselló la feia anar.

I llavò tenia un nin anomenat Macià,

i a escola es dematins el feia anar,

i quan sortia d’escola

a Son Fullana se n’anava,

i sa madona, una alfàbia gran d’aigua li feia entrar,

i un feix de llenya pes vespres cremar,

i llavò li dava dinar,

i s’horabaixa com havia sortit d’escola,

se’n tornava a Son Fullana,

sa madona li dava berenar

i l’amo es porcs li feia guardar,

però cada vespre volia cobrar.

I d’es cap de dos anys

amb mestre Macià Rigo (forner) el vaig llogar,

i es dematins una canastra

amb panets i coques li feia passejar,

i es horabaixes amb un carratonet i un cavallet,

es pa li feia passejar,

i el feia arribar fins a s’Hostal d’es Pla.

I mestre Pep Vic, una casa,

a un solar que es meu home m’havia comprat

en es carrer anomenat es carrer Major [després i ara Cristiandad]

(perquè llavonses era es carrer Major),

en es carrer Major m’havia comprat,

i una casa m’hi va edificar,

i d’aquesta manera, es deutes poguérem pagar.

I ara qui he estat vella,

en aquesta casa he pogut estar,

i cada dia surt a sa galania,

i mir sa Torre Grossa,

i és es meu consol.

Llavò mir s’Arenal, i per Can Pastilla,

i de cap a Ciutat,

i llavò veig es Castell de Bellver,

i es Galatzó, i de cap a Galilea,

i llavò Puigpunyent,

i llavò cap a Esporles,

que és sa meva alegria,

i llavò me’n vaig

més de cap a Valldemossa,

que jo hi tenc una arrel,

i mir de cap a Sóller i es Puig Major,

i puj a damunt es terrat,

i faig una volta per tot lo rodó,

i això és sa bolla de Nostre Senyor.

Me n’anava... però ara ja torn arrera tanmateix... a davall aquell parral... I aquell parral, tanta pena va tenir que d’es cap de poc temps va arribar a morir. Això me deixava.

I vaig dir, Julià, Julià... Julià...

i en Julià va venir,

i s’escala me va posar,

i de sa mort me va alliberar.

I li vaig collir un raïm i li vaig donar,

i vaig dir Julià, tot es temps

que jo estaré a sa Torre,

raïm d’aquí podràs venir a collir.

I aquell gran parral tanta pena va tenir,

que d’es cap de poc temps (i és ver),

va arribar a morir.

Perquè era un parral que, què t’he de dir jo?, com d’aquí... i uns raïms que feia... I d’es cap de poc temps que me’n vaig haver anada es parral va morir. És ben ver això! Tot lo que t’he contat és ben ver...

Jo dins Esporles vaig néixer,

i me varen dur a batiar,

i Sant Pere un sello em posà,

i quan s’hora arribarà

que m’hauré de presentar,

amb ses claus que Déu li da,

ell ses portes m’obrirà.

I si pel cas no les m’obria,

ma mare com se’n va anar

a la Verge del Roser, també m’hi va encomanar,

Vols que llavò digui s’altra?

L’any 1901 va entrar la mort dins una família,

i de set que n’hi havia,

dins dos anys tres s’emmenà,

i l’any 5 hi va tornar,

i una jove s’emmenà,

que vint-i-dos anys tenia,

i ses altres tres que hi havia

dins Esporles les deixà,

i sa petita contarà

sa història que va passar

a dins sa seva família.

Perquè mos va deixar a sa teva padrina [Margalida Tomàs Mas], a jo, i a una altra germana meva, que saps que hi ha uns cosins a Esporles... na Bàrbara... idò érem sa mare de na Bàrbara, sa teva padrina i jo... vàrem quedar dins Esporles.

[I vós quants d’anys teniu ara? -1979-]

Jo tenc... vaig néixer l’any 1894, 84...

[Idò don Gabriel era més vell que vós?]

Dos anys... va néixer l’any 1892.

Mirau me sap greu no haver posat allò d’aquell gran parral de pena va arribar a morir... [però l’hi posaré jo], idò quan vaig anomenar Julià, Julià... que li vaig collir un raïm, li vaig donar i li vaig dir... tot es temps que jo a sa Torre estaré, es raïms de sa Torre pots venir a cercar... i aquest gran parral tanta pena va tenir que va arribar a morir.

[I sa meva padrina quin temps fa que se va morir, fa molt de temps?]

Sa padrina ja deu fer 34 o 5 anys.

[I el tio Pep –Josep Carrió Tomàs, - què tenia poc temps?]

Sí, tenia poc temps, el tio Pep, el tio Josep, devia tenir 7 o 8 anys. I a jo ella me guanyava de 7 anys. I enmig de noltros dos n’hi havia un de mort. A ca nostra érem... ma mare en va tenir set. Però quan jo vaig néixer n’hi havia dos de morts. I ja no en va tenir pus i va criar aquell de Valldemossa. Llavò em va tenir a jo, però... ja no en va tenir pus después d’aquell nin mort... después ja no en va tenir pus. I érem set amb mon pare i ma mare. I de set que n’hi havia dins dos anys tres s’emmenà. I l’any 5 hi va tornar.

[Què és, que vàreu venir a viure aquí llavò?]

Aquí... aquí davant [actual carrer Cristiandad, 12]... es carter vell no l’has conegut? es més vell de tots... era germà de ma mare, érem família, germà de ma mare. I sa teva padrina va venir a estar llogada aquí i se va llogar a Son Fullana i jo, anava i venia, saps? Temporades estava amb so meu padrí de ses fonts, temporades estava allà, i temporades estava aquí. Anava i venia. I és per això que veníem a Sant Jordi. Perquè son pare d’es carter vell, d’es carter que ara va morir no, de son pare... Sí, sí, sí, sí, era germà de ma mare.

...Llavonses es meu home estava a Sant Jordi i me vaig casar amb ell.

[I d’on era?]

De Vilafranca... estava aquí, sí. Estava a sa Torre Grossa... Sí, sí... ningú era de Sant Jordi... Li podràs posar llavò... d’aquell gran parral de pena va arribar a morir? Perquè d’es cap de devers dos anys que jo me’n vaig haver anada, o un any... aquell parral llarg era, i va morir... i hi varen posar, veus aquell fasser? No hi era llavò aquell fasser... No, no té molt de temps perquè el va posar es sogre de l’amo en Toni d’es Rafal...

[Quin temps fa que vàreu venir a Sant Jordi vós?]

Jo, quin temps fa? escolta... na Maria té 64 anys, i jo n’hi devia haver dos més que hi estava abans de casar-me... 67. 67 perquè d’es cap de molt poc temps... en es 9 mesos i 15 dies va néixer na Maria que vaig esser casada. I em vaig casar dia 4 d’octubre [devia ser 1912], es dia de Sant Francesc... aquí a Sant Jordi, i estava amb sa teva padrina i es teu padrí. Jo estava amb ells. I estaven a Son Gual, a s’hort de sa Punta de Son Gual. I llavò fugiren de Son Gual i varen anar a estar aquí on està na Maria aquella, sí... I només tenia [la meva padrina], quan jo em vaig casar, na Maria i n’Andreu, es dos majors. I en Francisco (el tio Francisco), es d’es temps de na Maria nostra.

[Però, què hi havia l’església nova o sa vella?]

Sa vella... no d’això no tenc fotos... Pentura n’hi havia, però jo no en tenc. A sa vella me vaig casar, i tots es infants m’hi varen batiar. A sa vella, a sa vella, perquè jo només vaig estar casada 14 anys amb so meu home, 14. I es meu home va morir, ara dia 2 d’agost farà 53 anys [1926 aproximadament] que és mort... Amb 14 anys, amb 14 anys, en vaig tenir cinc. I un de mal menat, m’entens? Hi ha una bona història amb jo.

[I aquesta casa... –al carrer Major, ara Cristiandad-].

Aquesta... ell m’havia comprat es solar. I sa mare li havia deixat tres quarterades de terra, però n’hi havia donat una i n’havia de pagar dues. I ell se va morir primer que sa mare i jo els a vaig haver de pagar. Perquè vaig haver de pagar, i llavonses jo... ell m’havia costat... vaig pagar ses parts a ses cunyades; 1.600 duros. I 1.500 duros que devíem. Mira en aquell temps lo que era; jo tota sola, vaig haver de vendre es maneig i tot, pes deutes poder pagar. Mos vàrem haver de llogar. Perquè sinó m’ho haguessen prest tot... M’ho haguessen pres tot. No perdonen res. I l’amo de Son Oliver, jo el s’endemà, que ses senyores me varen haver dit això, hi vaig anar i plorant allà els ho vaig contar. I sa madona em va dir: no tengueu ànsia, Déu no vos desempararà.

Jo feia feina a Son Oliver, dues al·lotes meves a can Miquel Jeroni, i a una que està a ciutat, na Magdalena, l’hi vaig llogar a mestre Antoni Mesquida, me deia: m’heu de llogar aquesta nina, perquè sa seva dona era cosidora. I es dematí jo li vaig dir: no perquè jo la vull posar per anar a Ciutat a aprendre es corte. I ell va dir... hi podrà anar es horabaixes, i es dematins me guardarà sa nina, que sa meva dona té més feines es dematins que s’horabaixa. I s’hi va casar allà mateix; na Magdalena se va casar allà. 

[I el tio Macià –fill seu i oncle segon de qui fa l’entrevista- què feia feina a un forn d’aquí de Sant Jordi?]

A un forn d’aquí de Sant Jordi, mestre Macià Rigo, aquí on està ara don Joan [Garau, “d’es Banc”, al mateix antic carrer Major], era es forn. I es dematins li feia passejar una canastra, amb coques i panets, i es horabaixes tenia un cavallet i un carratonet, i li feia fer voltes per tot es poble i el feia arribar fins a s’Hostal d’es Pla.

[I què era s’únic forn que hi havia o n’hi havia més?]

No, hi havia Son Eixut... i aquest. I era aquest Tomeu que va morir dins sa boada [a Sant Jordi pronunciat “buada”, significa una “Cambreta alta situada a la part damunt del forn de pa i coberta de volta, dins la qual hi ha una gran calentor, i que serveix per posar-hi el pa pastat o les coques perquè tovin aviat”, DCVB], ho has sentit dir? I, llavò tenia un fill i havien anat a ses títeres, i havien arribat i se va posar dins sa boada. I hi havia posat, mestre Macià, carbó perquè tovassen ses coques, perquè era sa setmana de Nadal, i hi va morir. Es d’aquí era.

Llavonses quan s’al·lot va haver anat dos anys a escola, llavonses el vaig llogar a mestre Macià. I no en gastava cap ni un! I es horabaixes se n’anava a Valldemossa i traginava oli per a una botiga o s’altra. Amb sa màquina [bicicleta], saps, i tampoc no l’agafaren mai. I l’amo li deia, mira, que si t’agafaven has de dir: jo vénc de cercar aquest oli de Valldemossa (però no anomenis qui) i, jo si el veia, pentura el coneixeria, però si no el veig no el coneixeré. Perquè el me duia a sa carretera a s’oli i jo ne donava a ses cases. I molts de dies guanyava 50 duros de traginar aquest oli. Però els a me va tornar en 14 mesos... i em va deshipotecar sa casa.

Idò, saps que n’hi ha d’història...

[Aquesta entrevista ha estat gravada dia 7 de febrer, dimecres, de les 10 a les 11 del dematí]. [1979]

Bartomeu Carrió Trujillano