Sudoku polític i eleccions generals

Es resultats electorals de ses darreres eleccions generals deixen un panorama polític amb molt poques solucions factibles o possibles. Per una banda, tenim uns partits de centre-dreta amb una insuficient força electoral per poder formar govern per si mateixos, i tenim es partits d’esquerra i extrema esquerra que tampoc sumen suficient sense comptar amb es partits independentistes.

Però sa pregunta que mos hem de fer, no és què és lo que convé més an es partits polítics o an ets interessos particulars de uns o altres, lo que mos hem de demanar és qué interessa més a Espanya, qué és lo que beneficiarà més an es conjunt des espanyols.

Des des meu punt de vista, un acord entre PSOE i Podemos, amb ses seves diferents marques territorials, cadascuna d’elles més o manco nacionalistes, sumant a més, partits obertament independentistes com Esquerra Republicana o Convergència, seria un greu problema per Espanya, no només per sa seva pròpia integritat sinó que també suposaria un claríssim fre a sa recuperació econòmica. Aquesta opció és sa més perjudicial de totes.

Tampoc seria una bona solució tornar repetir ses eleccions, tot i que avui és sa opció que té més possibilitats de produir-se. I no ho seria, entre altres coses, perquè mos costaria 180 milions d’euros a tots es espanyols.

Sa opció que consider seria sa millor, i seria sa traducció més exacte de sa voluntat de sa majoria dets espanyols, seria un govern format a tres bandes entre es partits constitucionalistes, entre el PP, PSOE i Ciutadans. Seria una opció on tots haurien de cedir i on tots haurien de tenir altura de mires, renunciant as interessos de partit per prioritzar ets interessos de tots es ciutadans. Aquesta opció seria sa que donaria major estabilitat i garantiria una governabilitat més sòlida.

Es Partit Popular ja ha posat aquesta opció sobre sa taula, com una possibilitat sobre sa que està disposat a parlar-ne. Ciutadans, en canvi, sembla que no vol entrar a governar amb ningú i només està disposat a abstenir-se, tant davant d’un govern en minoria del PP com del PSOE. Ciutadans torna a sa indefinició, segueix amb sa mateixa línia, que crec l’ha perjudicat, de no concretar que és exactament lo que vol. I aquests, crec, no són moments per ser ambigus. Per sa seva banda, el PSOE ja ha dit que ell no vol dialogar amb el PP i que només té sa porta oberta a dialogar amb s’extrema esquerra. Una decisió insòlita, si ho comparam amb lo que passa a sa resta de països europeus.

Mentre que dins el PP no s’ha produït mai un enconament irracional contra el PSOE i sempre s’ha mantingut un debat seré, atacant ses idees si es precís, però mai a ses persones, i per açò, en conseqüència, dins ses files populars no es veuria amb mals ulls un pacte d’aquestes característiques amb el PSOE; en canvi dins el PSOE, especialment des des govern den Rodríguez Zapatero, s’ha esdevingut un procés de descrèdit, odi, menyspreu i total rebuig a qualsevol cosa que vengui del PP. I, en canvi, increïblement, no han tingut cap problema en pactar qualsevol cosa, amb qualsevol altre, per radical que fos, amb s’únic objectiu de que el PP no governés, entrant sense donar-se’n compte en un procés de radicalització i d’adopció de determinats discursos incompatibles amb aquella socialdemocràcia que tants bons resultats els hi havia donat.

Des del PSOE (i en general des de tota s’esquerra) i des de totes ses seves terminals mediàtiques han anatematitzat al PP i a qualsevol cosa relacionada amb ell, convertint-lo en una espècie de bèstia negra. Des de sa pretesa superioritat moral de s’esquerra s’ha estigmatitzat qualsevol cosa relacionada amb el PP i sa dreta social. Tots recordam es menyspreable Pacte del Tinell o es famós cordó sanitari contra el PP.

I, és clar, quan has estès s’odi contra es teu contrincant de sa manera que ho has fet, no és estrany que ara sigui molt complicat, pel PSOE, explicar un pacte amb el PP. En aquests moments, desgraciadament, no tenim un Partit socialista homologable amb sa resta de partits socialistes de sa resta de països europeus. I per açò, serà inviable un gran pacte entre es grans partits constitucionalistes.

Sa solució única a sa que estem abocats, encara que no sigui sa millor opció, és sa d’unes noves eleccions. No hi ha altra sortida. Totes ses altres solucions són inviables, no perquè no siguin possibles, sinó perquè, especialment en es cas del PSOE, no hi ha voluntat de mirar pes bé comú. En Pedro Sánchez està prioritzant es seu propi interès i sa seva supervivència política per damunt de qualsevol altre criteri.

És molt trist comprovar s’escassa talla política del PSOE. Molt trist veure que ets interessos des ciutadans queden en un segon pla. Però açò és lo que tenim. Ara només queda veure es sainet que mos tenen preparat i esperar tornar-nos a veure davant ses urnes. I sinó, temps al temps.