Catalunya dins el nou mapa mundial (1).

      Catalunya dins el nou mapa de la geopolítica mundial (1).

    Proemi, justificació d'aquest escrit.

       S'ha de saber: En tot temps, hi ha una guerra ideològica permanent entre les elits dominants despòtiques i les classes populars oprimides. El clixé és aquest:  Les elits sempre s'aferren a l'intel·lectualisme moral, mentre que els líders dels oprimits aposten per l'emotivisme moral.

     Per entendre la cosa: A l'Edat Mitjana, els 40.000 teòlegs  (la Teologia era la ciència suprema:  Philosophia ancilla Theologiae) donaven  ''veritat científica'' la infal·libilitat del Papa de Roma.

    En front de l'intel·lectualisme de la Cúria Romana (els cardenals eren declarats savis suprems), En Martí Luter va contraposar l'emotivisme: No puc ni vull anar contra la meva consciència. Fou la pristina  proclamació de la llibertat de consciència de l'època moderna.

     Ara som al cap curull de la guerra mediàtica entre els mitjans ''occidentals'' (o sigui, els que treballen per les Corporacions capitalistes) i els mitjans ''no occidentals'' (és a dir, els que denuncien les trames criminals de les potències imperialistes).

     Ha de restar clar:  Les Corporacions controlen o són propietàries dels majors mitjans de comunicació.

    Ha de restar clar:  Washington i Brussel·les despleguen una política al servei dels interessos de les grans Corporacions  (o sigui que els mitjans públics fan pinya amb els mitjans de les Corporacions).

   Que resti clar: els 40.000 teòlegs actuals (economistes, filòsofs, sociòlegs, analistes, politòlegs i endevins)  pretenen oferir garanties científiques de la ''infal·libilitat'' del sistema capitalista.

    Que resti clar: En el cas de no treballar al servei de les Corporacions, els ''teòlegs''   perdrien el lloc de feina, quedarien en atur.

     Conclusió d'aquest proemi: La presa de consciència social de les classes treballadores ha de significar la derrota de les Corporacions en tots els ordres (Actualment, la població està desplegant nous sistemes de comunicació de masses,  cosa que desafia el domini ideològic dels mitjans de les Corporacions).

      Fins aquí el proemi.

      En referència al títol d'aquest escrit, vegeu unes precisions.

     Per descomptat, quan dic Catalunya s'ha d'entendre que em refereixo a la Catalunya Sencera, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

    Tesi: En l'actual situació política d'Europa, Catalunya no pot aconseguir la independència (Ho he explicat al post  La independència de Catalunya serà, si i solament si s'esfondra el poder opressor.)

    Tesi: Però no és el cas que el moviment independentista  català estigui condemnat al fracàs o mantenir un conflicte inacabable amb l'opressor, com li va ocórrer a l'independentisme irlandès.

    Tesi: L'actual moviment sobiranista català s'ha d'entendre com un cas específic entre l'onada de moviments populars de diversa índole que sacsegen Europa.

     L'actual moviment independentista  català  s'emmarca al costat de tot de moviments populars que posen en greu crisi la Unió Europea i el sistema de domini capitalista neoliberal.

    Com és palès, al llarg de la història, les confrontacions entre les nacions opressores i les nacions oprimides es fa violenta i provoca les guerres d'alliberament nacional.

    Com a contrast, a moments excepcionals de canvi de cicle històric, s'esdevé la proclamació de nous Estats independents de manera pacífica. Així ha succeït amb l'esfondrament dels imperis. La desfeta dels imperis (rus, austríac i turc) com a conseqüència de la I Guerra Mundial va fer possible que les nacions sotmeses obtinguessin la independència sense lluita armada.

  Es pot fer el següent enunciat:   Tan bon punt esclata un conflicte sobiranista,  la nació revoltada demana cerca el suport dels enemics de la nació opressora. I, per descomptat, les revoltes triomfants sempre o quasi sempre compten amb el suport d'una gran potència.

 Enllaçant amb l'anterior, es pot fer aquest altre enunciat:  Les grans potències, en tot temps, intervenen de manera decisiva en els conflictes independentistes.

  I més encara:  Les grans potències intervenen en els conflictes independentistes en funció dels seus propis interessos nacionals, d'acord amb la seva estratègia geopolítica mundial.

Des de 1990, els Estats Units pretén exercir com a única superpotència mundial. Fa com si res es pogués moure al món sense el seu vist i plau. I, per descomptat, Washington intervé decisivament en tots els conflictes sobiranistes del planeta. Sobre aquesta qüestió, vegeu el següent.

   Tesi: Els Estats Units promou o ofega els moviments independentistes segons beneficien o no la seva estratègia geopolítica mundial.

Vegem qualques casos més escandalosos de l'intevencionisme de l'Imperi.

 Al 1948, el suport de Washington feu possible la creació de l'Estat d'Israel (i mentrestant ha quedat sense resoldre la ''qüestió palestina''; o sigui, que fins ara els palestins es queden sense Estat). Al 1949, l'esquadra ianqui va assegurar l'existència de Taiwan com a Estat independent; des de llavors, gràcies al gendarme mundial, es manté l'artifici de les ''dues Xines''. Al 1999,  el bombardeig aeri de Belgrad assegurà l'existència del proclamat nou Estat de Kosovo (Els bombarders eren de l'OTAN, però ja se sap, Washington encarrega la feina més lletja als seus vassalls). Tot i que hi ha una resolució  de l'ONU que declara el dret d'autodeterminació del poble saharauí, ha passat més de trenta anys sense que es resolgui el tema (s'ha d'entendre:  la monarquia marroquí  tot i ésser feudal és un aliat-vassall dels EUA). Al 2011, Washington va donar suport entusiasta a la secessió de Sudan del Sud respecte del Sudan (A considerar:  el règim del Sudan es resistia a ser un vassall de Washington).  En canvi, Washington no ha reconegut el procés d'autodeterminació de la població de Crimea fet al 2014 en resposta al cop d'Estat d'Ucraïna (Els crimeans, majoritàriament d'ètnia russa, aprovaren en referèndum, la integració de Crimea a la Federació Russa, com era el cas abans de 1954).  

Centrant-nos en l'actual procés sobiranista  català (el del Principat de Catalunya), ha quedat palès que Washington no l'aprova. El president dels Estats Units, En Barack Obama, ha fet públiques declaracions desaprovant el secessionisme català. Per altra banda, els líders europeus també han fet públiques declaracions de desaprovació (Els governs dels països de la Unió Europea són vassalls de Washington, però, a més a més, són governs del Partit Popular europeu amb el qual està integrat el Partit Popular espanyol). 

La gran contradicció: des dels seus inicis, l'estratègia sobiranista de N'Artur Mas es basa en un fals pressupòsit, segons el qual Washington, Brussel·les, Berlín, Londres i París reconeixeran el dret a l'autodeterminació de Catalunya (de Catalunya-Principat) induïts per la pedagogia desplegada pel govern de la Generalitat.

  Arribats aquí, ha de quedar clar que el procés sobiranista català és un fet real i s'ha de suposar que cercarà les vies útils per a la seva consecució.

Com es sabut,  les vies més útils per a la independència de les nacions sotmeses són les que deriven de la desfeta dels imperis.

Com ja he dit en altres escrits, la independència de Catalunya (de Catalunya Sencera) només serà possible amb la desfeta de l'imperi espanyol.

''Largo me lo fiais'', podríeu pensar, però no és  el cas. No són poques les veus altament qualificades que anuncien la imminent desfeta de la Unió Europea i la fi de l'Imperi ianqui, amb un nou mapa mundial multipolar, mapa on l'Àsia torna a ser el centre del món.

Al moment present, Rússia ha esdevingut la punta de llança de les nacions partidàries del nou ordre multilateral. Rússia ha posat en crisi el domini imperial de Washington (Podeu veure el post Rússia comença a dibuixar el nou mapa de la geopolítica mundial).