Anarcoefemèrides del 27 d'octubre
Esdeveniments
- Congrés sobre Reclus: Entre el 27 i el 30 d'octubre de 2006, a l'Octavia Rooms del Danna Center de la Loyola University de New Orleans (Louisiana, EUA), organitzat per la citada universitat i amb el suport de diversos col·lectius llibertaris, es va realitzar el congrés «Humanity and the Earth / L'Home et la Terre: The legacy of Élisée Reclus (1830-1905)». La trobada va coincidir expressament amb la Fira del Llibre de New Orleans. En el congrés, que es volia fer coincidir amb el centenari de la mort del pensador anarquista i que es va haver d'ajornar un any a causa de l'huracà Katrina, van assistir a més de la comunitat acadèmica (geògrafs, filòsofs, etc.), editors anarquistes, anarcoecologistes i anarcosindicalistes de l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), tots per analitzar l'obra científica i política, sense oblidar les seves relacions amb Louisiana, d'Élisée Reclus.
Naixements
- Gabriel Billon: El
27 d'octubre de 1872 neix a Bouligne-sur-Seine (Illa de
França, França) el
tipògraf anarquista Gabriel-André-Adolphe Billon.
Sos pares es deien Edmond
Billon i Fanny Lejeune. Recorria les zones rurals, sembla que com a
venedor
ambulant, per a difondre la premsa llibertària. Detingut per
la policia, va ser
jutjat i condemnat per vagabunderia. El 7 de març de 1894
fou detingut en un cafè
de Flers (Baixa Normandia, França) per cridar«Visca l'anarquia!» i portar«papers compromesos» i tancat a la presó
de Domfront (Baixa Normandia, França). Implicat en el«Procés dels Trenta»,
entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat per
l'Audiència del Sena i, defensat
per l'advocat Henri Lévy-Alvarez, va ser absolt. En 1894 el
seu nom figura en
un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia
ferroviària de
fronteres francesa. Entre 1898 i 1899 pertanyia al grup anarquista
parisenc «Le
Cri de Révolte», de Montmartre, que
edità un periòdic homònim entre
setembre de
1898 i març de 1899. El 3 d'abril de 1900 va ser detingut,
juntament amb Louis
Jourdain i François Mugnier, a Le Havre (Alta
Normandia, França), per intentar passar monedes d'or falses
als comerços de la
ciutat.
***
- Éliacin
Vézian: El
27 d'octubre de 1886 neix a Galargues (Llenguadoc,
Occitània) l'anarquista i
antimilitarista Éliacin Gaston Vézian. Era fill
d'un empleat dels ferrocarrils.
En 1902, quan estudiava a l'Escola Primària Superior
d'Alès (Llenguadoc,
Occitània), renuncià a preparar-se per aconseguir
el certificat d'estudis i
decidí aprendre oficis manuals. Aquest mateix any va ser
nomenat secretari de
la Universitat Popular de Senta Cecília d'Andòrge
(Llenguadoc, Occitània). En
aquesta època ja estava inscrit en el «Control
d'anarquistes» del departament
de Gard. Després fou aprenent de fuster, agrimensor i
delineant en les obres de
la «Companyia de Ferrocarrils de París a
Lió i a la Mediterrània»,
més coneguda
com«París-Lió-Mediterrània»
(PLM), a Lo Colet de Dèsa (Llenguadoc,
Occitània),
i vivia amb son pare, cap de l'estació de Senta
Cecília d'Andòrge. En 1904 fou
un dels fundadors de la secció a Losera (Llenguadoc,
Occitània) de l'Associació
Internacional Antimilitarista (AIA). Entre el 2 i el 8 de juliol de
1905
assistí al congrés de la Libre Pensée
que se celebrà a París. Aquest mateix any
son pare demanà la seva exclusió de la llista del«Control d'anarquistes».
Obtingué una plaça de professor de
francès a Cracòvia (Galítsia, Imperi
Austrohongarès), però va ser acomiadat poc
després per les seves maneres
negligents. Sobrevisqué fent classes particulars i
portà una vida bohèmia i
errant (Itàlia, Marroc, Espanya). Retornà a
França poc abans de l'esclat de la
Gran Guerra. Aquest mateix 1914 fou mobilitzat i enquadrat com a
auxiliar en una
unitat de combat d'un regiment dels Caçadors Alpins.
Prengué part en els
terribles combats als peus de la muntanya de Hartmannswillerkopf, als
Vosges, dels quals se'n va
sortir de miracle. En 1916, durant el primer permís a
Galargues, desertà i es refugià a Barcelona. A la
capital catalana col·laborà
entre octubre de 1917 i abril de 1918 amb articles antimilitaristes en La Vérité,
setmanari en francès que es
publicava a Barcelona des de l'1 de gener de 1917. Les autoritats
gal·les
acusaven aquesta publicació de germanòfila i
d'estar subvencionada per l'Imperi
Austrohongarès i redactada pel Deutscher Nachrichtendienst
(Servei
d'Intel·ligència Alemany) de Barcelona. Per
aquest motiu, el 18 d'agost de 1917
l'ambaixador de França envià una carta de
protesta dirigida a Salvador Bermúdez
de Castro y O'Lawlor, ministre espanyol d'Assumptes Exteriors, en la
qual
acusava La Vérité,
publicació que «que
es difon pels cercles anarquistes de Barcelona sota la
direcció d'alemanys», de«crear un corrent favorable a l'antimilitarisme, a la
deserció i a la Pau
Alemanya». El 23 de maig de 1918 caigué en un
parany ordit per uns infiltrats i,
durant una excursió pels Pirineus, fou detingut a Sureda, a
prop de Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord); la premsa el presentà
com a director de La
Vérité i el va implicar en
l'«Afer deLe Bonnet Rouge». El 26 de
juliol de
1918 va ser jutjat a Montpeller pel Tribunal Militar de la 16
Regió i condemnat
a 10 anys de presó per«deserció» i a mort per«intel·ligència amb
l'enemic».
Gràcies a la campanya de suport dels cercles anarquistes, la
pena fou commutada
pel tribunal militar de Tolosa de Llenguadoc, sota
l'acusació de «deserció i
delicte de premsa», per la de treballs forçats a
perpetuïtat i reduïda
posteriorment a 20 i a 17 anys de presó. En 1923 va ser
deportat a la Guaiana
Francesa. Sota pseudònim publicà en 1931 un
article («Et la suppression du
bagne?») en Le Libertaire,
fet que li
va implicar mesures repressives a la colònia
penitenciària. El 23 de juliol de
1933 va ser agraciat i fou alliberat amb assignació de
residència a la mateixa
Guaiana. En 1936 es creà a Aimargues (Llenguadoc,
Occitània) un «ComitèÉliacin
Vézian», del qual fou secretari Henri Guiraud, i
en 1937 els periòdics La Patrie
Humaine et Le Merle Blanc
atiaren una campanya per
obtenir del govern del Front Popular francès l'aixecament de
l'obligatorietat
de la residència forçada a les
Colònies per a Vézian, recollint-ne 300.000
signatures. En aquesta època, el periodista anarquista
Pierre
Châtelain-Tailhade, insubmís i exiliat a
Brussel·les (Bèlgica), organitzà una
campanya de suport pel seu compte. Amb el seu nom, el 10 de novembre de
1938, Vézian
signà un article en Le Libertaire
on
feia una crida als lectors a escriure'l a Saint-Laurent-du-Maroni.
Trobant-se en
situació lamentable, en 1946 el periòdic
anarquista Ce qu'il faut dire, del
qual era col·laborador, organitzà una
subscripció
popular al seu favor, que recol·lectà en dos
mesos 53.730 francs. L'octubre de 1949
el periòdic Le Lien
assenyalà que el
seu estat de salut recomanava que no sortís de la
colònia penitenciària. Éliacin
Vézian va morir en 1963 a Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana
Francesa).
***
- Comasco
Comaschi: El 27 d'octubre de 1895 neix a Cascina (Toscana,
Itàlia) el fuster anarquista
Comasco Comaschi. S'inicià en el pensament anarquista de la
lectura de Lev
Tolstoi i de la propaganda llibertària de Pietro Gori.
Professor de l'Escola
d'Art de Cascina, n'era el cap del seu taller de fusteria i
ebenisteria. Milità
en la Lega dei Falegnami Anarchici (LFA, Lliga dels Fusters
Anarquistes) i fou
un dels fundadors de l'Assistència Pública de
Cascina, lloc de reunió de les
forces antifeixistes de la localitat, i membre de la secció
local dels «Arditi
del Popolo». Defensà els alumnes que no van voler
adherir-se al feixisme i
aquesta va ser una de les raons del seu assassinat. Comasco Comaschi va
ser
abatut per quatre trets disparats a la seva esquena --altra
versió apunta a un
tir a la templa-- per un grup de feixistes vinguts de Marcina (Toscana)
el 19
de març de 1922 als voltants del Canale Emissario de Marcina
(Cascina, Toscana,
Itàlia). Persona molt estimada, al seu funeral assistiren
centenars de
persones. Els assassins --entre ells Gabriellini Orfeo-- van ser
identificats i
detinguts, però finalment l'Audiència de Pisa no
els processà per manca de
proves. En 1932 l'Assistència Pública de Cascina
va ser clausurada pel feixisme
imperant. Actualment un carrer de Cascina porta el seu nom, en el qual
hi ha
una estàtua, inaugurada el 25 d'abril de 1945 i restaurada
en 1961, dedicada a
la seva persona. En els anys vuitanta existí un grup
anarquista de Cascina que
portà el seu nom. En 2003 el grup TeatroInBìliko
estrenà l'espectacle teatral La
notte di Comasco sobre el seu
assassinat.
***
- Germain Delatousche: El 27 d'octubre de 1898 neix a Châtillon-en-Dunois (Centre, França) el pintor i xilògraf anarquista Germain Eugène Delatousche. Fill d'un jardiner, quan tenia set anys començà a dibuixar arran d'un accident a la cama que l'immobilitzà al llit durant tres anys i el qual li deixarà una cama rígida. Quan tenia 13 anys i deixà l'escola primària, son pare volia que fes de sabater, però ell volia ser pintor i insistí tant que acabà com a aprenent al taller de C. Lorin, a Chartres, on, durant quatre anys, s'inicià en l'ofici de pintor vidrier. En 1915, per mor de la guerra, el taller va haver de tancar i es va veure obligat a realitzat tasques d'allò més diverses. D'antuvi pintor de la construcció des del setembre de 1915, després venedor a les «Nouvelles Galeries» de Le Mans, encarregat als grans magatzems«À la Ville des Ternes» de París on havia arribat cap al 1917, còmic excèntric, pintor de postals, decorador de vidre al taller Queneville, classificador de correu i empleat de correus ambulant a l'estació de Lió, pintor d'automòbils, descarregador de vagons a l'estació de Vaugirard, descarregador al mercat de Les Halles, peó de paleta, manobre en una fusteria de ferros, venedor de begudes, etc. Malgrat tota aquesta activitat, continuà estudiant dibuix i pintura. Membre de les Joventuts Sindicalistes del XV Districte de París, durant la guerra, amb alguns companys, assistí, al cafè-concert«Excelsior», a prop de la plaça d'Itàlia, a un concert del cantautor Montéhus i acabà a comissaria per reclamar insistentment i vanament que cantés les seves cançons antimilitaristes. El maig de 1919 organitzà al cafè «La Comète» del carrer de Vaugirard la primera exposició col·lectiva feta després de la Gran Guerra titulada «Resurrecció del Barri Llatí». Aquest mateix any exposa per primer cop al «Saló dels Joves» i en 1920 envià les seves primeres obres al«Saló dels Independents». A partir de maig de 1921 començà a participar en les activitats del cabaret de Montmartre«La Vache Enragée», amb Jules Depaquit, Roger Toziny i Maurice Hallé, muntant exposicions i creant el grup «Les Compagnons», animador el periòdic La Vache Enragée (1917-1933). Les exposicions d'aquest grup es van succeir fins al 1927 a «La Vache Enragée», a«L'Olympia», al «Moulin de la Chanson», al«Café du Parnasse», etc. Des de la tardor de 1922 es quedà sense treball i portà una vida de vagabund fins que trobà una feina com a decorador vidrier a diferents tallers. En 1924 entrà en el comitè director del grup«Partisans» (Ferjac, H. Martinet, Louis Moreau, Paulémile Pissarro, Maurice Savin) que publicà una revista del mateix nom i participà en el«Saló de Tardor». En aquesta època, sembla que per influències de l'artista anarquista Jean Lebedeff, començà a practicar el gravat sobre fusta. A partir de 1925 realitzà nombroses exposicions en solitari i organitzà mostres col·lectives d'artistes. En 1927 fou elegit soci del «Saló de Tardor» i obtingué el «Gran Premi d'ajuda als artistes», de fundació americana, pel conjunt de la seva obra. Durant la guerra d'Espanya, amb diversos artistes (Claudot, Vlaminck, M. Luce, Louis Moreau, etc.), organitzà a començaments de l'estiu de 1937 una exposició d'obres d'art a benefici dels orfes de la colònia llibertària organitzada per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) a Llança. El gener de 1941 amagà dos presoners evadits al seu taller del carrer Croulebarbe de París. Després de la guerra continuà col·laborant amb gravats i dibuixos en la premsa llibertària (Le Libertaire, Défense de l'Homme,L'Homme et la Vie, Maintenant,Le Musée du soir, etc.) i per a llibres anarquistes (Bizeau, Poulaille, Faure, etc.). Quan el seu taller fou demolit per construir un gratacel, s'instal·là al bulevard de Clichy. Poc abans d'instal·lar-se a Kervegon (Bretanya), en una gran casa que rehabilità, es casà amb sa companya Camille, que encara feia feina d'assistenta social. Nombrosos quadres seus han estat adquirits per museus francesos (especialment el Carnavalet) i estrangers. Germain Delatousche va morir el 31 d'octubre de 1966 a Kervegon (Bretanya).
***
- Antonio Zapata
Córdoba: El 27 d'octubre de 1908 neix a San
Javier (Múrcia, Espanya) l'anarquista
i anarcosindicalista Antonio Zapata Córdoba. Fill d'una
família jornalera, entre
els cinc i els nou anys estudià a l'Escola Racionalista que
havien fundat els
miners de La Unión (Múrcia, Espanya),
però, quan restà orfe de pare,
s'integrà
a les feines del camp. Quan tenia 12 anys emigrà a Barcelona
(Catalunya), on
treballà en diverses tasques: en una fàbrica de
sivelles, de pagès, a la
construcció, etc., per quedar de paleta com a ofici
definitiu. Afiliat a la
Confederació Nacional del Treball (CNT), el desembre de 1930
va ser detingut
arran de les protestes pels afusellaments dels capitans
Fermín Galán Rodríguez
i Ángel García Hernández. En 1931 va
ser nomenat delegat sindical i l'any
següent entrà a formar part dels Grups de Defensa
Confederal del barri
barceloní de Gràcia. També en 1932 fou
un dels fundadors de l'Ateneu Llibertari
de Gràcia, el qual presidí durant alguns anys.
Com a membre dels Comitès Pro
Presos, en 1934 va ser nomenat membre del seu Comitè
Regional de Catalunya.
Força perseguit per les autoritats per la seva
militància, el maig de 1933 va
ser detingut, amb Joan Rivera, acusat d'haver posat una bomba en una
casa en
construcció a Barcelona; en 1934 va ser empresonat i,
després de la vaga de
tramvies, marxà cap a Puigcerdà (Baixa Cerdanya,
Catalunya). En 1936 fou vocal
de la Junta Central de la Federació Local de Sindicats de la
CNT de Barcelona. Participà
en la lluita als carrers, per sufocar l'aixecament feixista de juliol
de 1936 i
immediatament s'incorporà en la «Columna
Durruti». Posteriorment, en la
reraguarda, en representació de la CNT, formà
part de la Comissió Confederal de
Control de la Propietat Immobiliària, la qual
abandonà quan el conseller de
Serveis Públics, Economia i Cultura de la Generalitat, Josep
Tarradellas Joan,
es negà a acceptar la municipalització de
l'habitatge. A començaments de 1937
entrà a formar part del «Grup
Viñas» de Barcelona, adscrit a la
Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). Posteriorment s'uní al
XX Batalló de fortificacions
al front de l'Ebre i més tard fou comissari de
l'Exèrcit Popular de l'Est de la
II República espanyola. Quan el triomf franquista era un
fet, el febrer de 1939
passà a França i fou internat a diversos camps de
concentració (Sant Cebrià,
Barcarès i Argelers). Després passà a
treballar a Muret, a Poitiers i, des de
setembre de 1940 i fins a juny de 1960, a Font Romeu. En 1945 va ser
nomenat
tresorer de les Joventuts Llibertàries i aquest mateix any,
quan l'escissió,
s'arrenglerà amb els partidaris de la CNT de l'Interior, de
la qual va ser
nomenat delegat de Fronteres. En 1960, amb la unificació
confederal, passà a
viure a Tolosa de Llenguadoc. En els seus últims anys
viatjà assíduament a
Barcelona. En 1996 participà en la celebració del
centenari del naixement de Buenaventura
Durruti. Afiliat a la Confederació General del Treball
(CGT), en 1997 assistí
al Congrés de la CGT de Catalunya celebrat a Tarragona
(Tarragonès, Catalunya).
En 1999 va escriure unes Notas
autobiográficas, que resten inèdites.
Trobem articles seus en diferents
publicacions llibertàries, com ara Boletín
Amicale 26 División Durruti, CNT,El Frente, etc. Antonio Zapata
Córdoba va morir durant la nit del 12 al 13 de gener de 2000
a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània) i fou incinerat el 17 de gener al
cementiri de
Còrnabarriu (Llenguadoc, Occitània). Sa companya
fou l'anarcosindicalista María
Cruzado Sánchez (1907-1982).
Antonio Zapata
Córdoba (1908-2000)
***
- Juan Escoriza
Martínez: El 27 d'octubre de 1917 neix a Olula
de Castro (Almeria, Andalusia,
Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Juan
Escoriza Martínez. Amb sa
família emigrà a Puigcerdà (Cerdanya,
Catalunya), on treballà de paleta i s'afilià
a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la
Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Arran del cop feixista, participà
en la defensa revolucionària
del 19 de juliol de 1936 i després s'enrolà com a
milicià en la «Columna
Durruti». En 1939 creuà els Pirineus i des del 9
de febrer de 1939 figurava en
la llista dels militants anarquistes buscats de la Direcció
de Seguretat
Nacional francesa. Fou internat als camps de concentració de
Sant Cebrià i
d'Argelers i després passà a fer feina en una
Companyia de Treballadors Estrangers
(CTE) al pantà de Sent Cirgues la Loira (Llemosí,
Occitània). En 1943 va ser
detingut pels alemanys, traslladat a Briva la Galharda i deportat cap a
Alemanya. Aconseguí saltar del tren en marxa i
s'integrà en el maquis que
actuava a l'embasament de l'Aigle (Alvèrnia,
Occitània). Amb José Berruezo
Silvente, José Germán González i
Manuel Morey Blanch creà un dels nuclis més
importants de la CNT en l'exili. Participà, sota el
comandament de Juan
Montoliu del Campo, en una unitat de guerrillers enterament formada per
llibertaris espanyols que actuava a la zona. Integrat en el«Batalló Didier» del
pantà de l'Aigle de les Forces Franceses de l'Interior
(FFI), depenent de l'Organisation
de Résistance de l'Armée (ORA,
Organització de Resistència de
l'Exèrcit),
participà en nombroses operacions, especialment en el
camuflatge de vehicles i
d'armes a la zona de Clarmont d'Alvèrnia, en la
recuperació de nombrosos
paracaigudistes i en diverses missions clandestines.
Participà en els combats
de l'Alliberament i el 10 de desembre de 1944 fou desmobilitzat. Durant
la
postguerra treballà en la construcció de pantans
i en la penetració de túnels a
Marinhana (Provença, Occitània) i en 1969 es
retirà minat per la silicosi. Juan
Escoriza Martínez va morir el 14 de desembre de 1980 a Ais
de Provença (Provença,
Occitània).
Juan Escoriza
Martínez (1917-1969)
Defuncions
- Federico Comps:
El 27 d'octubre de 1936 és afusellat a Saragossa
(Aragó, Espanya) el dibuixant i
arquitecte anarquista Federico Luis Comps Sellés. Havia
nascut el 25 d'agost de
1915 a Saragossa (Aragó, Espanya). Sos pares es deien
Federico Comps Ferruela,
constructor, i Pilar Sellés Marteles, i era el quart fill
del matrimoni. Va fer
classes de dibuix a l'Acadèmia Bovi amb la finalitat de
preparar-se per a
l'examen d'ingrés a la Facultat d'Arquitectura de Barcelona
(Catalunya). Es
matriculà lliure durant el curs 1931-1932 en la citada
facultat i després
continuà estudis a l'Escola Superior de Madrid (Espanya). A
partir de 1935
publicà il·lustracions en la prestigiosa revista
saragossana Noroeste.
Tingué una gran amistat amb
els arquitectes Alfonso Joaquín Buñuel
Portolés i Juan Páramo, amb la poetessa
Maruja Felena, amb la pianista Pilar Bayona i amb els germans Ciria
Escartivol.
Dibuixà retrats de Tomàs Seral y Casas en Cadera
de insomnio, de Maruja Falena en Rumbo
i de María Dolores Arana en Canciones
en
azul, tots de 1935. Fou amic i col·laborador del
pintor Juan José Luis
González Bernal. Militant de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), era
soci de l'Ateneu Popular del carrer Delicias de Saragossa. Fortament
influenciat pel surrealisme artístic gràfic, en
1936 il·lustrà l'obra de Gil
Comín Gargallo Rémora y
evasión.
Realitzà una sèrie de 14 dibuixos sobre les
lacres i vicis de l'ésser humà,
així com altres de diferents temàtiques i de
diversos paisatges. Fou
l'introductor de l'Ànec Donald, de Walt Disney, en l'escena
artística
espanyola. Federico Comps Sellés va ser detingut pels rebels
feixistes i afusellat
per un escamot falangista l'endemà, el 27 d'octubre de 1936
a Saragossa (Aragó,
Espanya). Pòstumament, el març de 1949, es va
publicar un llibre d'homenatge
amb els seus dibuixos sota el títol Muerte
española, amb textos de Tomás Seral y
Casas, i del qual es va fer una
edició facsímil en 1999.
***
- José Carro Pena:
El 27 d'octubre de 1936 és assassinat a Mabegondo (Abegondo,
la Corunya,
Galícia) l'anarcosindicalista José Carro Pena,
conegut com O Cagamaterias, malnom
que heretà de son pare. Havia nascut cap el
1906 a Betanzos (la Corunya, Galícia). Sos pares es deien
Serafín Carro i
Ramona Pena. Treballava de jornaler i en l'extracció d'arena
i estava afiliat a
la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Betanzos (la
Corunya, Galícia),
de la qual fou nomenat vocal en 1933. Tenia dues llanxes que es
dedicaven a
l'extracció d'arena de la ria i secundà un boicot
del Sindicat de Professions
Diverses, adscrit a la CNT, contra els germans Babío,
magatzemistes i comerciants,
a més de cacics del poble, negant-les la
distribució de sorra. El 24 de
novembre de 1933, quan exigí el pagament d'una comanda
d'arena, rebé dos trets
en una cama disparats per Emiliano Babío, tot emparat per la
Guàrdia Civil.
Aquest fet va ser denunciat pel ferroviari anarcosindicalista Miguel
Navarro en
les pàgines del CNT de
Madrid. Després
del cop feixista de juliol de 1936, d'antuvi aconseguí
salvar la vida, però el
27 d'octubre de 1936 un escamot de la Guàrdia Civil i de
paisans van anar a
buscar-lo a casa seva. Aconseguí fugir, però
perseguit a trets caigué ferit al
ventre a prop de l'Hospital de San Antón de Betanzos. Amb
l'excusa de portar-lo
a l'hospital de Santiago, el ficaren en un cotxe i el dugueren fins a
la cruïlla
entre Mabegondo i Meangos, on fou rematat i el seu cadàver
llançat a la cuneta.
El cos va ser reconegut per un veí de Betanzos que es
dirigia a una fèria i
avisà sa família. Fou enterrat a Mabegondo per
uns familiars. Deixà esposa, Manuela
Gómez Amor, embarassada, i quatre infants. Tots els
testimonis apunten que José
Carro Pena fou «passejat» per les seves disputes
amb els cacics Babío.
***
- Enzo Fantozzi: El
27 d'octubre de 1960 mor a Liorna (Toscana, Itàlia)
l'antimilitarista, maçó, anarquista i
anarcosindicalista Enzo Luigi Ferruccio
Fantozzi, conegut com Ricciotto. Havia nascut el 8
d'octubre de 1886 a
Liorna (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Vittorio
Fantozzi i Sofia Degli
Innocenti. Després d'estudiar en una escola
tècnica, entrà a fer feina en els
ferrocarrils i s'afilià al Sindicat Ferroviari, del qual
arribà a ser membre
del Comitè Nacional, participant en diverses vagues. En 1906
es traslladà a
Florència, on va ser qualificat per la policia com a«socialista
antimilitarista» i «actiu propagandista».
El 10 de desembre de 1909 participà
en el Congrés de Ferroviaris d'Ancona i entre l'1 i el 3
d'octubre de 1911 en
el Congrés Nacional de Ferroviaris de Florència.
El 12 de juliol de 1914 va ser
un dels oradors en l'enterrament de Placido Calderai, obrer mort durant
els fets
de la «Setmana Roja». Fitxat per la policia,
aquesta ressaltà la seva oratòria
violenta, d'incitació a la vaga i a la revolució.
El 4 de desembre de 1914, amb
Mario Garuglieri, Gregorio Benvenutti i altres 200 anarquistes i
socialistes,
participà en la fundació del Comitè
Internacional contra la Guerra. El febrer
de 1915 proposà, en cas de mobilització, un pla
d'aillament de la ciutat, que
implicava el sabotatge de les línies
telefòniques, el bloqueig de les vies
fèrries i dels ponts, confiscació d'armament i
altres mesures revolucionàries.
Edità, amb altes companys del Comitè
Internacional contra la Guerra, el
periòdic antipatriota Civiltà
(Civilització), el primer número del qual
sortí el 25 de març de 1915 a
Florència. El 22 de maig de 1915 va ser detingut
a Liorna acusat d'haver organitzar la resistència al
reclutament i d'haver
proposat el sabotatge de les línies fèrries.
Alliberat el 5 de juny, el
novembre va ser enviat a files i incorporat en un regiment d'Infanteria
a
Gènova. En 1916 en va ser eximit, però va ser
comminat a treballar en una
fàbrica de munició a Liorna i l'any
següent la seva exempció va ser
anul·lada i
reenviat a l'exèrcit. El 5 de març de 1918,
durant un congrés de ferroviaris
celebrat a Roma, dirigí un violent discurs de suport a la
Revolució russa. De
tornada a Florència, entre l'1 i el 3 de juliol de 1920
participà en el II
Congrés de la Unió Anarquista Italiana (USI). El
febrer de 1923 va ser detingut
a La Spezia i el juliol va ser acomiadat dels ferrocarrils arran de la
seva participació
en la vaga general antifeixista d'agost de 1922. Enviat a la
força a Liorna, la
seva casa va ser atacada per un escamot feixista i ell obligat a veure
oli de
ricí. En 1924 emigrà clandestinament a
França i s'instal·là a la
regió
parisenca. Membre de la Secció de Ferroviaris Italians en
l'Exili, en 1925 participà
a París, amb altres companys (Armando Borghi, Alberto
Meschi, Erasmo Abate,
etc.), en la fundació del «Grup Anarquic Pietro
Gori». L'11 de setembre de 1925
va ser objecte d'un decret d'expulsió, però
aconseguí una pròrroga renovable
que li va permetre viure a França, establint-se a
Sartrouville. A començaments
de 1926 participà en una gira propagandística a
Lió i a Marsella on reivindicà
un front únic proletari de lluita contra la dictadura
feixista, tot criticant
els «anarquistes intransigents» que rebutjaven tota
col·laboració amb altres
forces antifeixistes. Com a membre del Comitè Internacional
de Propaganda
Anarquista va ser acusat en 1928 per les autoritats feixistes d'haver
projectat
d'assassinar a Itàlia el Rei i Benito Mussolini, juntament
amb altres companys
(Quisnello Nozzoli i Angelo Diotallevi) que vivien amb ell a
Garges-lès-Gonesse.
Després s'establí a Alençon, on fou
membre del grup llibertari italià«Caserio». En aquests anys
col·laborà en Il Martello. En
1932 retornà a
París i novament va ser acusat per les autoritats feixistes
de preparar un
atemptat contra Mussolini. L'abril de 1934 prengué la
paraula, juntament amb
Alberto Tarchiani, Ernesto Bonomini i Maria Luisa Berneri, en
l'enterrament
d'Emilio Recchioni al cementiri parisenc de Père-Lachaise.
Durant el Congrés de
la Federació de la Liga Italiana dei Diritti dell' Uomo
(LIDU, Lliga Italiana
dels Drets de l'Home) de l'Illa de França, va ser nomenant,
amb Carlo Roselli i
Angelo Monti, membre del seu Comitè Executiu. L'octubre,
durant el Congrés
Nacional de la LIDU celebrat a Grenoble, invità els
congressistes a protestar
contra la detenció de l'anarquista Petrini a la
Unió Soviètica. Membre de la
francmaçoneria, fou Orador de la lògia«Italia Nuova» de París. Entre el 12 i el 13
d'octubre participà en el
Congrés Antifeixista de Brussel·les, on va treure
de nou el cas de Petrini, fet
que engegà les protestes dels comunistes. Entre l'1 i el 2
de novembre de 1935
assistí, amb Umberto Tommasini, Rodolfo Gunscher, Angelo
Bruschi, Antonio Cieri
i Giulio Bacconi, al congrés dels refugiats italians
celebrat a Sartrouville
que arreplegà una cinquantena de militants de
França, Suïssa i Bèlgica i on es
va fundar el Comitè Anarquista d'Acció
Revolucionària (CAAR). El juliol de 1936
formà part del primer grup de militants italians (Berneri,
Bifolchi, Centrone,
Girotti, Perrone, Bonomini, etc.) que passaren a Catalunya per
Perpinyà per
combatre en la guerra d'Espanya. Enquadrat en la Secció
Italiana de la «Columna
Ascaso», va ser nomenat membre del seu Estat Major. El 28
d'agost de 1936
lluità als combats de Monte Pelado al front
d'Aragó. Després va ser nomenat
membre del Comitè d'Investigació de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI), encarregat
de rebre a la frontera de Portbou els voluntaris italians i estrangers
i de
controlar els passaports; en aquesta tasca va ser ajudat per Ernesto
Bonomini,
Francesco Barbieri, Ludovico Rossi, Renato Castagnoli i Domenico
Ludovici.
L'abril de 1937 retornà a Barcelona, on visqué en
un pis de la plaça de l'Àngel
amb altres companys italians (Berneri, Barbieri, Mastrodicasa, Fosca
Corsinovi
i Tosca Tantini). Detingut per agents estalinistes arran dels fets de«Maig de
1937», aconseguí eludí en dues ocasions
l'execució i va ser amollat després de
15 dies de detenció gràcies a la
intervenció de Luis Gertsch, promotor de
l'organització maçònica de socors
Comitè Central de Coordinació (COCECOO,
també
anomenat «Solidaritat Pro-Espanya Antifeixista»), i
de Cesare Collaveri,
representant de la Gran Lògia de França. El
juliol de 1937 retornà a França on
dimití de la LIDU per protestar contra la
influència comunista. En aquestaèpoca treballà en una cooperativa de
construcció. En 1937 va ser inscrit en la
llista «Menées terroristes» (Ardits
terroristes), emesa per la Direcció de la
Seguretat General francesa, i el 18 de juliol de 1938 va ser detingut a
París
arran de la visita dels sobirans britànics i, novament,
amenaçat amb
l'expulsió. Durant la primavera de 1939 auxilià
els companys perseguits, entre
ells Bonomini, al qual ajudà a arribar als EUA
després de la seva evasió del
camp de concentració de Riucròs. En 1940 vivia a
Fontenay-sous-Bois i figurava
en una llista de militants a detenir lliurada per les autoritats
feixistes
italianes a l'exèrcit alemany. Durant l'ocupació
nazi participà en la
resistència i en un grup del maquis abans de retornar a
Itàlia. Després de
l'Alliberament s'instal·là a Liorna, on
continuà la seva militància. En 1947,
amb Augusto Castrucci, David Martini, Nino Malara i Camillo Signorini,
fundà la
Federació Apartidista Italiana Sindical
Ferroviària (FAISF), que després
esdevingué Federació Apartidista Sindical dels
Ferroviaris Italians (FASFI), i
que finalment serà dissolta el 25 de febrer de 1949 a Roma.
***
- Miquelina
Sardinha: El 27 d'octubre de 1966 mor a Lisboa (Portugal)
la pedagoga i
militant anarcosindicalista Miquelina Maria Possante Sardinha. Havia
nascut
l'11 de novembre de 1902 a Avis (Portalegre, Alentejo, Portugal). Era
filla de
Manuel dos Santos Sardinha, fuster de carros anarquista fundador del
Sindicat
de la Construcció Civil de Ponte de Sor (Portalegre,
Alentejo, Portugal). De
ben joveneta participà en les reunions
llibertàries que es realitzaven a casa
seva i es formà en el moviment anarquista llegint la seva
premsa (A Batalha, A
Comuna, etc.). Fortament influenciada per la pedagogia de
Vitória
Pais de Andrade i per les teories de l'Escola Moderna de Francesc
Ferrer i
Guàrdia, esdevingué professora d'ensenyament
lliure per a infants i adults.
Sempre destacà pel seu anticlericalisme i per lluitar contra
tota intromissió
de l'Església en qualsevol àmbit de la vida.
Companya del destacat militant
anarquista Francisco Quintal, animador de la Unió Anarquista
Portuguesa (UAP),
patí amb ell tota mena de persecucions i de repressions per
la seva militància.
Fou mestra de l'escola del Sindicat de la Construcció Civil
de Lisboa.
***
- Roser Dulcet Martí: El 27 d'octubre de 1968 mor a Carcassona (Llenguadoc, Occitània) atropellada per un cotxe la militant i propagandista anarcosindicalista Roser Dulcet Martí --a vegades el seu llinatge apareix com Dolcet. Havia nascut el 2 de febrer de 1881 a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya). Va ser alumna de Teresa Mañé (Soledad Gustavo), la futura mare de Frederica Montseny, a la seva escola racionalista, on son pare, Jaume Dulcet, republicà federal, l'havia inscrita. En aquesta escola i en les seves lectures, començarà a conèixer l'anarquisme. Va començar a treballar als 14 anys en una fàbrica tèxtil i es va adherir a la societat obrera «Les Tres Classes del Vapor», fundada en 1869 i que en 1913 s'afegiria a la Confederació Nacional del Treball (CNT); en aquestaèpoca va escriure també el seu primer article. Dins de la lluita sindical, se n'adona de la inutilitat de les millores parcials i restringides al salari i reivindicarà una lluita que porti l'alliberament total de l'opressió capitalista. Amb 20 anys s'uneix lliurement amb un home, primer cas de la ciutat, fet que li portarà l'estigma de la societat benpensant i l'acomiadament i la impossibilitat de trobar feina a Vilanova (Pacte de la Fam). En 1913 es va establir a Sabadell, on va participar l'agost d'aquell mateix any en una vaga de teixidors i va prendre per primer cop la paraula en una assemblea; després del fracàs d'aquesta vaga es veurà obligada amb son company a emigrar a França. A Seta, enmig de l'esclat de la Gran Guerra, va participar en l'agitació antimilitarista al costat del soldats que partien al front. Per fugir de la repressió va instal·lar-se a Montpeller, on romandrà uns anys. En 1917 va tornar a Barcelona i va participar activament en la campanya de la CNT per l'abaratiment dels aliments i contra l'especulació fruit de les necessitats bèl·liques europees; va participar en manifestacions de dones que assaltaven els comerços i va intervenir en un míting republicà on va incitar les obreres a abandonar els partits polítics per adherir-se al sindicat. En 1918 va participar en nombrosos mítings de la CNT per Tarragona, tot militant activament en el Sindicat del Tèxtil del Clot de Barcelona. Durant la dictadura de Primo de Rivera i els anys dels assassinats organitzats pel governador de Barcelona Martínez Anido, va acollir nombrosos militants a ca seva, entre ells qui seria son futur company Marcelino Silva, malalt de febres malignes aplegades en la deportació. Amb Libertad Rodenas realitzarà una xerrada a l'Ateneu Científic de Madrid on denunciaran el crims del terrorisme d'Estat comesos a Catalunya. Durant la Dictadura va restar empresonada en diverses ocasions per haver repartir pamflets i per incitació a la rebel·lió. Amb la proclamació de la República s'establirà a Manresa, on participarà en innombrables mítings a tota la zona. El març de 1933 va ser delegada al Ple Regional de la CNT catalana. En 1936 va participar en una gira de propaganda per Aragó a favor de les col·lectivitats. Durant els Fets de Maig de 1937, son company Marcelino Silva serà assassinat pels estalinistes. Amb la derrota republicana, exiliarà a França, on continuarà militant. L'octubre de 1948 va participar com a delegada de la Federació Local de La Marseillette en el II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) a Tolosa de Llenguadoc. Més tard s'instal·larà a Carcassona, on militarà en la Federació Local de la CNT fins a la seva mort. Es va negar a aprendre el francès en protesta pel tractament patit pels exiliats espanyols per part de l'Estat gal. Va publicar articles en Alejandra. Publicación anarquista desde las mujeres. Publicación estacional subversiva de debate, expresión y aprendizaje anarquista.
***
-
Fabián Moro
Esteban: El 27 d'octubre de 1987 mor a
Saint-Mandé (Illa de França, França)
el
propagandista anarquista i anarcosindicalista Fabián Moro
Esteban. Havia nascut
el 22 de juliol de 1912 a Bilbao (Biscaia, País Basc)–erròniament en algunes
fonts citen Burgos (Castella, Espanya). Era fill d'una
família d'artesans
ebenistes. Des de molt jove començà a militar en
els moviment socials de
Burgos. En 1931 s'afilià a les Joventuts Socialistes i poc
després passà a les
Joventuts Llibertàries. En aquesta època
patí diverses detencions per les seves
activitats revolucionàries. L'1 de maig de 1932
resultà ferit, juntament amb
Pedro Rodríguez, pels guàrdies d'assalt que
reprimiren la manifestació
anarcosindicalista. En 1934, a resultes de les seves activitats
antimilitaristes portades a terme a les casernes de Burgos, va ser
perseguit i
fugí cap a Catalunya, on s'encarregà del
Comitè Pro-Presos de Santa Coloma de
Gramenet (Barcelonès, Catalunya). Posteriorment es
refugià a Palma (Mallorca,
Illes Balears), amb Francisco Santamaría i Julián
Floristán Urrecho. Quan
esclatà la guerra civil estava a Balaguer (Noguera,
Catalunya) i a Barcelona va
ser nomenat secretari de Premsa i Propaganda i responsable d'un
periòdic
llibertari. El setembre de 1936 assistí com a delegat de
l'Hospitalet de
Llobregat (Barcelonès, Catalunya) a una reunió
extraordinària de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. En
aquesta època militava
en les Joventuts Llibertàries del barri de Santa
Eulàlia de l'Hospitalet de
Llobregat i en l'Ateneu Llibertari «Luz y Amor».
Després lluità al front
d'Aragó enquadrat en la 26 Divisió (antiga«Columna Durruti») de l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola i fou redactor del
periòdic Acracia. El
febrer de 1939, quan el
triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i va ser
internat durant un
any als camps de concentració d'Argelers,
Barcarès i Bram; després va ser
enviat a treballar de llenyataire a Blanot (Borgonya,
França) en una Companyia
de Treballadors Estrangers (CTE), on va establir contactes amb la
Resistència.
Més tard va ser enviat a Brest (Bretanya) per a fer el
Servei de Treball
Obligatori (STO) alemany. Després de la II Guerra Mundial
s'instal·là a Mâcon
(Borgonya, França). En 1948 obtingué l'estatut de
refugiat polític i s'establí
a París (França), on treballà en
diversos oficis. Gran admirador del metge
anarquista Isaac Puente Amestoy, prologà la biografia
inèdita d'Abel Ramírez
Romeo Doctor Isaac Puente.
Biografía,
ideario y polémica. Donà moltes
conferències, especialment sobre el tema«Federalisme i centralisme a Espanya», i
col·laborà en molts de títols de la
premsa llibertària de l'exili, com ara Anarkia,Cenit, CNT, Combat Syndicaliste,Espoir, Ruta,Solidaridad Obrera,Suplemento Literario de Solidaridad
Obrera, Tierra y Libertad,Umbral, etc. És autor de Pablo o el discurso del hombre libre
(1965), Temas esenciales del anarquismo.
Espíritu y materia (Esquema) (1968) i Las
Juventudes Libertarias en España. Análisis
espectral (1970). A partir de
1978 passà temporades de dos o tres mesos anuals a
Barcelona, on va fer costat
la reconstrucció de la CNT, especialment la
Federació Local de Barcelona,
col·laborant en l'equip de redacció de la revistaIdeas-Orto. En 1986
caigué greument malalt i començà a
redactar les
seves memòries que restaren inacabades. Fabián
Moro Esteban va morir el 27
d'octubre de 1987 a Saint-Mandé (Illa de França,
França) i fou enterrat al
cementiri Nord d'aquesta localitat.
Fabián Moro Esteban (1912-1987)
---