Anarcoefemèrides del 18 d'octubre
Esdeveniments
-
Surt Solidaridad
Proletaria:
El 18 d'octubre de 1924 surt a Barcelona (Catalunya) el primer
número del setmanari anarcosindicalista Solidaridad
Proletaria. Órgano de la
Confederación Regional del Trabajo de Cataluña y
portavoz de la Confederación
Nacional. Es va publicar per substituir Solidaridad
Obrera que, per
enèsima vegada, el Govern havia prohibit. Alguns articles
van ser retallats per
la censura governativa. Destacà el component sindical de
l'organització
anarcosindicalista, que aleshores volia reorganitzar-se, i
combaté els
partidaris de prevaler les essències anarquistes en la
Confederació Nacional
del Treball (CNT). La seva missió principal fou intervenir
en la lluita
ideològica que s'entaulà en la CNT sota la
dictadura de Primo de Rivera entre
partidaris de l'actuació legal del sindicat i els seus
rivals. D'antuvi tenia
la redacció a Mataró, però s'imprimia
a la tipografia Cosmos de Barcelona. Dirigit
per Àngel Abella, comptava en la redacció figures
destacades, com ara Ángel
Pestaña, Joan Peiró, Arnó i
Andrés Miguel, entre d'altres. Hi van col·laborar
Joan Arans, P. Martín, Casimir Pla, Joan Servien, etc.
Aquesta publicació es va
suspendre per decisió del Comitè de la
Confederació Regional del Treball de
Catalunya (CRTC) a causa de diverses «anomalies»,
que se suposa fruit de la
lluita ideològica apuntada. Se'n publicaren 32
números, l'últim el 23 de maig
de 1925.
***
- Míting d'Emma
Goldman:
El 18 d'octubre de 1936 al Teatre Olympia de Barcelona (Catalunya) la
militant anarquista nord-americana Emma Goldman participa en un
míting de
masses d'afirmació revolucionària organitzat per
les
Joventuts Llibertàries, la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i la
Federació
Anarquista Ibèrica (FAI)
davant 16.000 persones. En aquest acte també intervingueren
Sébastien Faure,
Augustin Souchy, Luigi Bertoni, Camillo Berneri, Fidel Miró,
Félix Martí
Ibáñez, Jacinto Toryho i Juan Francisco
Asó, que
el va presidir. El míting va
ser retransmès per «ECN1 –
Ràdio
CNT-FAI». Durant aquest mes, Goldman
visitarà el
front
d'Aragó, on trobarà Buenaventura Durruti, i entre
el 20 i
el 26 d'octubre, a
València, amb els alemanys exiliats Anita i Hanns-Erich
Kaminski, Goldman farà
excursions als pobles i granges col·lectivitzades.
Naixements
- Amilcare Cipriani: El 18 d'octubre de 1843 neix a Anzio (Laci, Itàlia) el revolucionari garibaldí, internacionalista, communard i anarquista Amilcare Cipriani. Quan només tenia 15 dies, amb sos pares (Felice Cipriani i Angela Petriconi) es traslladà a Rimini, d'on provenien. Passà la seva infància en una escola de religiosos, que menyspreava el temperament rebel de l'infant. En 1859 fugí de ca seva, s'allistà voluntari en el VII Regiment d'Infanteria de l'exèrcit piemontès i, quan encara no tenia 15 anys, el 24 de juny de 1859 lluità en la batalla de San Martino. En 1860 desertà de l'exèrcit i entrà a formar part dels«Mil Camises Vermelles» de Giuseppe Garibaldi, amb qui lluità a Sicília. Juntament amb aquest participà en la desastrosa batalla de l'Aspromonte el 29 d'agost de 1862, que acabà amb l'avanç garibaldí i en la qual fou capturat. Aconseguí fugir i aquest mateix any embarcà cap a Grècia, on creà el «Club Democràtic», i amb Emanouil Dadaoglou organitzà un grup d'acció armada que participà en el destronament del rei Otó I de Grècia. Expulsat d'aquest país, marxà a Egipte, entrant a treballar al Banc Dervieux i després en l'exploració de les fonts del Nil. En 1866, quan esclata la III Guerra d'Independència italiana, tornà a combatre amb la«Legió Egípcia» en les files garibaldines i a la campanya de Creta contra els turcs conegué l'anarquista francès Gustave Flourens a Càndia. El 12 de setembre de 1867, després d'haver tornat a Alexandria, en una baralla mata un italià i apunyala dos guàrdies egipcis en llegítima defensa. Refugiat a Londres, treballà de fotògraf --arribà a fotografiar la regna Victòria, a qui renyarà perquè no s'estava aturada durant l'exposició, i la foto es conserva en la col·lecció del Buckingham Palace-- i conegué Giuseppe Mazzini i participà en la fundació de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT); també s'ajuntà amb una francesa, Adolphine Rouet, amb qui tingué una filla. El 5 de setembre de 1870 arribà París i combaté contra les tropes prussianes en el XIX Regiment de Marxa com a lloctinent-coronel. Quan sabé que son amic Flourens estava tancar a la presó parisenca de Mazas, organitzà un escamot que l'alliberà la nit del 20 al 21 de gener de 1871. El 18 de març de 1871 fou un dels que participà en l'aixecament popular de la Comuna de París, que una vegada instaurada el 28 de març el nomenà cap de l'Estat Major. El 3 d'abril, en una ofensiva contra les forces de Versalles, va ser ferit i detingut. Condemnat a mort el 21 de gener de 1872 en el XIX Consell de Guerra, finalment serà deportat a Nova Caledònia per mor d'una gràcia governamental que no va sol·licitar. En 1879, amb l'amnistia per als communards, fou alliberat, però amb la prohibició de residir a França. Després d'un temps a Suïssa, on conegué Carlo Cafiero, marxà a Itàlia en 1880. El 31 de gener de 1881 fou detingut en aquest país per conspirador en la seva aventura a Egipte i condemnat a 25 anys de treballs forçats a Portolongone, a l'illa d'Elba. Gràcies a la seva reputació, es muntà una campanya pel seu alliberament i en 1886 van presentar la seva«candidatura de protesta» en les eleccions generals a Ravenna i Forlì, on fou elegit diputat. En 1888, gràcies a la pressió popular, en un nou procés sobre els fets a Egipte fou absolt. De bell nou a París, fundà el grup Unione dei Popoli Latini, que volia integrar les posicions socialistes revolucionàries i les anarquistes, i col·laborant en la premsa llibertària, com ara Le Plébéien. En 1891 fou delegat del Partit Socialista Revolucionari Anarquista. En 1893, durant el Congrés de Zuric de la II Internacional, dimití del seu càrrec com a protesta per l'exclusió dels anarquistes (Gustav Landauer, etc.) i dissidents (Rosa Luxemburg, etc.). En 1897, un cop les relacions amb el nacionalista Mazzini s'havien deteriorat completament, marxà a combatre els turcs a Grècia, al costat de Garibaldi, on serà ferit. El 30 de juliol de 1898 fou novament condemnat a Itàlia, amb altres cinc anarquistes, a tres anys de presó. El novembre de 1900 publicà a París el fullet Le régicide. Réponse à mes calomniateurs. A partir de 1911 els seus escrits, considerats subversius, van ser prohibits a Itàlia. En 1914, un cop més, fou elegit, com a candidat-protesta, però no pogué entrar al Parlament davant la seva negativa a prestar jurament de lleialtat al Rei. Finalment, a França, militarà en el moviment socialista revolucionari i escriurà per a la premsa llibertària i per a L'Humanité. Amicare Cipriani va morir el 2 de maig de 1918 a París (França). Els pares del futur dictador Benito Mussolini li van posar de segon nom «Amilcare» en honor de Cipriani. En 1993 es col·locà una placa commemorativa a la seva casa de Vila Albani d'Anzio, on havia nascut 150 anys abans. Cipriani ha esdevingut un dels símbols romàntics de la revolució.
***
- Jules Fabry: El 18 d'octubre de 1864 neix a Anvers (Flandes) l'anarquista Jules Fabry. Sos pares es deien Pierre Fabry i Joséphine Jeansenne. Tipògraf de professió, a començament dels anys noranta fou expulsat de França i es refugià a Bèlgica. En 1894 va ser inscrit en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària francesa de fronteres.
***
- Carlo Wulz: El
18 d'octubre de 1874 neix a Trieste (Friül, aleshores
pertanyent a l'Imperi
Austrohongarès) el fotògraf anarquista Carlo
Wulz. Sos pares es deien Giuseppe
Wulz, fotògraf, i Anna Saie. El 29 de març de
1899 va ser empresonat quatre
dies després d'haver llançat al carrer des de la
finestra del seu taller
fotogràfic situat al Corso (actualment Corso Italia) de
Triestre cartonets amb
la bandera tricolor italiana. El 13 de desembre de 1899 va ser novament
detingut durant cinc dies, amb un grup de joves liberals durant una
reunió de cristians
socials eslovens, per haver insultat un guàrdia de la
seguretat pública després
d'haver estat provocat. A més d'aquestes activitats
irredemptistes, el maig de
1901, en un informe de la Direcció de Policia de Viena
(Imperi Austrohongarès)
a la policia de Trieste, el presentà com a un individu
relacionat amb els
anarquistes nord-americans i en estret contacte amb els anarquistes de
Trieste,
prenent part activa en les seves reunions i freqüentant cada
nit el Caffè
Sociale on es reunien; segons l'informe, prenia part activa en la
propaganda
anarquista, però d'una manera tan astuta que mai no va poder
ser capturat a
l'acte, i era considerat capaç d'activitats criminals. En
1902 es casà amb la
modisteta Angela Silla, amb qui tingué dues filles, Wanda,
nascuda en 1903, i
Marion, en 1905. El 21 de febrer de 1902, pocs dies abans de la gran
vaga
general que va ser durament reprimida, va ser detingut per haver
participat en
una reunió anarquista clandestina i per haver
col·laborat en l'agressió d'un
espia de la policia al Caffè Union. En aquests anys
freqüentà destacats
anarquistes de Trieste, com ara Bortolo Bertotti, Marcello Cobun,
Giovanni
Colombo, Giuseppe Dubas, Carlo Kosak, Arturo Kovitz, Giuseppe Kraus,
Ugo Lanzi,
Luigi Lovisato, Pietro Macor, Vincenzo Maier, Renato Milchersich,
Giacomo
Obersnù, Giuseppe Rovigo Hiskia, Renato Siglich, Giovanni
Zolia, etc. Participà
en la publicació el quinzenal anarquista L'Internazionale,
amb Giacomo Obersnù com a editor i redactor responsable i
ell com a tresorer; d'aquesta
publicació, que edità quatre números
entre el 5 de juliol i el 16 d'agost de
1902, tots els seus números, llevat del primer, van ser
segrestats per les
autoritats. Segons una nota del 24 de maig de 1902, enviada a la
policia de
Trieste per la Direcció de Policia de Viena, informava,
basant-se en una carta anònima,
que alguns anarquistes de Trieste, entre ells Wulz, havien planejat
atemptar
contra la vida del príncep Arnolfo de Baviera a Eisenerz
(Estíria, Àustria,
Imperi Austrohongarès) durant la temperada de
caça i, no obstant l'escassa
fiabilitat de la informació, van ser sotmesos a una estreta
vigilància. En 1906
formà part del grup anarquista (Antonio Giraldi, Federico
Pagnacco, etc.) que
es reunia al voltant de la redacció del periòdic La Plebe i al Caffè Metropol.
En 1909 la ciutat de Trieste
respongué espontàniament a la vaga general de
protesta arran de l'afusellament
el 13 d'octubre a Barcelona (Catalunya) del pedagog llibertari Francesc
Ferrer
i Guàrdia, entre els quals destacaren els grups anarquistes
i ell com a
destacat membre d'aquests. El 30 de desembre de 1909 es
fundà l'Associació del Lliure
Pensament, que s'estengué arreu de totes les zones italianes
de l'Imperi
Austrohongarès, i que estava adherida a la
Federació Internacional del Lliure
Pensament fundada en 1880 a Brussel·les
(Bèlgica); en aquesta associació
s'adheriren membres de totes les tendències
polítiques (liberals, mazzinians,
socialistes autònoms, anarquistes, etc.) i entre els seusòrgans directius
figuraven alguns anarquistes, ell entre aquests. A partir de 1918, amb
la mort
de son pare Giuseppe, heretà el «Gran Taller
Wulz» de fotografia, establert des
de 1891 al Palazzo Hirschl, el qual esdevingué el
més important de Trieste i assíduament
freqüentat per burgesia intel·lectual de la ciutat.
Conreà diferents gèneres
fotogràfics, des del retrat –molts de sa
família, però sobretot d'artistes
contemporanis (Cesare Barison, Glauco Cambon, Ugo Flumiani, Oscar
Hofer, Bruno
Mailer, Olga Reich, Arturo Rietti, Eugenio Scomparini, Tullio
Silvestri, etc.)–
al nu, passant per la fotografia de grups, especialment obrers
(forners,
hostalers, cervesers, metal·lúrgics, sabaters,
picapedrers, paletes, infermers,
cosidores, bandes de música, obrers de
l'automòbil, etc.), fotografies que
prenia al seu estudi al llocs de treball. També
retratà paisatges i imatges de
la vida quotidiana urbana. En 1918 participà en nombroses
exposicions
fotogràfiques nacionals i internacionals amb
excel·lents resultats. En 1925
aconseguí el reconeixement oficial rebent a Monza
(Llombardia, Itàlia) el Gran
Premi de Fotografia Artística de la II Biennal Internacional
de les Arts
Decoratives, i el de la tercera edició en 1927. Carlo Wulz
va morir el 14 de
març de 1928 a Trieste (Friül, aleshores
incorporada a Itàlia). Les seves
filles Wanda i Marion Wulz es van fer càrrec del
cèlebre taller fotogràfic fins
el 1980. En 1989 l'important arxiu fotogràfic de les tres
generacions de la
família Wulz va ser adquirit per l'empresa Fratelli Alinari
de Florència
(Toscana, Itàlia) i es poden veure al seu museu.
***
- Marius Baudy: El 18 d'octubre de 1875 neix a Grospierres (Ardecha, Occitània) l'obrer escultor i anarquista il·legalista Marius Antoine Joseph Baudy, també conegut com Oulié. Orfe de pare, es va criar amb una tia que el maltractava. Més tard esdevingué anarquista per convicció i lladre per necessitat. Instal·lat a Marsella a partir de 1895, aconseguí una bona educació de manera autodidacta i es dedicava a la venda ambulant de premsa anarquista i les autoritats el van assenyalar com a anarquista de «primera categoria» i«perillós per a la pau pública» per la seva activa propaganda llibertària. Fou conegut pels seus encesos i violents discursos contra la societat i els cossos de l'Estat en les reunions anarquistes. El 22 de setembre de 1902 fou detingut per un robatori comès a Tolosa de Llenguadoc. Més tard participarà en grup de lladres llibertaris «Els Treballadors de la Nit», organitzat per Alexandre Jacob a Marsella. Detingut, fou processat amb la resta de la banda (Jacob, Bour, Pélissard, Ferré, Sautarel, Clarenson i Vaillant) entre el 8 i el 22 de març de 1905 a l'Audiència d'Amiens. El 14 de març fou expulsat de la sala amb els seus companys a resultes d'un incident violent entre els advocats parisencs de la defensa i el president del tribunal Wehekind. Finalment fou condemnat a 10 anys de reclusió. La seva declaració «Per què sóc anarquista», publicat en el número 12 (26 de març – 9 d'abril de 1905) del periòdic llibertari Germinal, constitueix una justificació del seu il·legalisme, practicat en nom del dret a l'existència. A la presó redactà unes memòries on també justifica i intenta disculpar les seves accions amb l'esperança de poder evitar la deportació. El judici d'apel·lació de l'1 d'octubre de 1905 a Laon reduí la seva pena a 7 anys de reclusió a les colònies penitenciàries de la Guaiana Francesa. El 3 de març de 1906 sa mare intentà infructuosament obtenir la gràcia presidencial per a son fill. El 23 de desembre de 1909 fou embarcat per a la Guaiana, amb el número de matrícula 10.190, després d'haver estat declarat «apte per a tots els treballs en totes les condicions d'habitat» (explotacions forestals, mines, pedreres, etc.) de la colònia penitenciària. Marius Baudy va morir d'esgotament físic el 2 de gener de 1912 a Saint-Jean-du-Maroni (Guaiana Francesa).
***
- Laureano
Cerrada: El 18 d'octubre de 1902 neix a Miedes de Atienza
(Guadalajara,
Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Laureano Cerrada
Santos. De
molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya). Fou alumne de
l'escola racionalista del
pedagog anarquista José Alberola Navarro. Peó de
vies de professió, s'afilià al
Sindicat de Ferroviaris de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i a
diverses organitzacions anarquistes i formà part dels grups
de defensa
confederals contra el pistolerisme de la patronal. Durant els anys
republicans
la seva militància s'accentuà molt. El juliol de
1936 intervingué en la
resposta popular contra l'aixecament feixista a Barcelona (pressa de la
caserna
de les Drassanes i de l'edifici de Capitania General i en
l'ocupació de
l'Estació de França) i fou membre destacat del
Comitè de Control dels
Ferrocarrils de la capital catalana. En 1937 fundà la
Direcció General Tècnica
dels Ferrocarrils i, com a responsable de la caixa central de
l'Administració
de Ferrocarrils, ajudà força el front
d'Aragó. Durant els fets de «Maig de
1937», desplegà el «Tren
Blindat», a les Vies Noves, enfocant les seves
llançadores
d'obusos de gran calibre cap al Palau de la Generalitat. El 29 de
juliol de
1938, en representació de la Federació Nacional
d'Indústries Ferroviàries
(FNIF) de la CNT, va ser nomenat vicesecretari del Comitè
Regional d'Enllaç de
Catalunya de la CNT i del Sindicat Nacional Ferroviari (SNF) de la
Unió General
de Treballadors (UGT). Amb el triomf franquista passà a
França i s'instal·là a
París. Durant l'ocupació nazi
organitzà diverses xarxes (propaganda, impremtes,
arsenals, pisos francs, hotels, transports, garatges, etc.) i
s'introdueix en
el tràfec d'armes, establint contactes amb diversos grups de
la guerrilla
clandestina. Detingut pels alemanys, va ser obligat a treballar en la
fortificació de la línia de defensa de Normandia
i aconseguí sortint-ne
falsificant l'ordre de llibertat. Després de la II Guerra
Mundial ocupà càrrecs
de responsabilitat orgànica. En 1944 fou secretari de la XI
Regional (París i
Normandia) de la CNT i l'any següent secretari de
Coordinació del Moviment
Llibertari Espanyol (MLE). Fou un dels organitzadors del I
Congrés de la CNT en
l'Exili celebrat a París el maig de 1945. Rebutjà
el càrrec de secretari
general de la CNT, afavorint el triomf de Germinal Esgleas. En 1946 va
ser
nomenat secretari de Foment i en 1948 membre del Comitè de
Relacions de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la
guerra havia aprés a falsificar
paper moneda i documents oficials (papers de la Komandatur
alemanya,
passaports, permisos de conduir, fons del tresor francès,
bitllets de loteria
nacional, cartilles i vals de racionament, etc.) i en la postguerra
inundà la
península amb bitllets falsos --havia aconseguit planxes
d'impressió de
bitllets espanyols autèntics de 50 i de 100 pessetes que per
qüestions
estratègiques el règim franquista imprimia a
Itàlia-- i proveí de papers
nombrosos perseguits. Muntà a l'Espanya franquista una xarxa
d'empreses
d'importació-exportació (Empresa de Transports
Galícia) que servien de
tapadores per activitats clandestines confederals
(introducció d'armament,
permetre l'estabilitat econòmica dels companys, etc.).
Ajudà econòmicament a la
CNT en la propaganda, finançant Solidaridad Obrera,
i a grups de lluita
antifranquista. Entre febrer i setembre de 1948, amb Pere Mateu,
Antonio Ortiz
Ramírez, José Pérez
Ibáñez (El Valencià)
i el pilot Primitivo Pérez
Gómez, organitzà un atemptat aeri a la badia de
la Concha de Sant Sebastià
contra Francisco Franco, que no reeixí. També va
estar darrera d'altres intents
d'atemptat contra el dictador (Pla 1001, Pla Pànic, etc.).
En 1950 fou detingut
a Gaillon (Alta Normandia, França) per una
delació i acusat de tràfec de moneda
falsa i de falsificació de documents oficials. El febrer de
1951 la seva xarxa
de negocis tapadora fou descoberta per la policia i una part de la seva
infraestructura desmuntada. Tancat a la presó normanda
d'Évreux, va caure en
desgràcia; molts companys li giren l'esquena i va ser
expulsat de la CNT per«unanimitat i de manera irrevocable» a causa dels
seus «mètodes inadmissibles»
i les seves «connexions criminals». A partir
d'aquest moment la seva vida
transcorrerà entre grups de mafiosos i delinqüents
i el finançament no oficial
a les activitats del moviment llibertari, col·laborant
secretament amb Defensa
Interior (DI). En 1957 va ser detingut en possessió de marcs
alemanys falsos. El
27 de maig de 1970 va ser novament detingut per tràfec de
documentació falsa
(documents d'identitat francesos i permisos de conduir) i empresonat
fins
l'agost de 1974. Laureano Cerrada va ser cosit a trets el 18 d'octubre
de 1976,
el mateix dia que feia 74 anys, al bulevard Bellville de
París (França). Alguns
apuntaren que el seu assassí fou Ramón
Benichó Canuda (Leriles o El
Caid del Pigalle), exconfederal que s'havia integrat de ple
en la màfia
francesa i el proxenetisme, i altres acusen els serveis secrets que
actuaren de
manera que semblés un «ajust de comptes»
entre delinqüents. En 2009 César
Galiano Royo publicà la biografia novel·lada Laureano
Cerrada, el empresario
anarquista.
Laureano
Cerrada
(1902-1976)
***
- JuliánÁngel Aransáez Caicedo: El 18 d'octubre de 1916 neix a Sestao (Biscaia, País Basc) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Julián Ángel Aransáez Caicedo. Fou fill del destacant militant anarquista i anarcosindicalista Saturnino Aransáez Aransáez i es crià dins del moviment llibertari. Sense deixar l'escola, durant la dictadura de Primo de Rivera destacà per la seva tasca propagandística, distribuint la premsa i pamflets, cobrant clandestinament les cotitzacions, etc. Un cop proclamada la II República espanyola, milità sindicalment en la«Sociedad Baluarte» de Sestao i en la «Sociedad Crisol» de Santurtzi; també formà part del Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries a les quals va representar en el Comitè del Nord (Astúries, País Basc i Santander). Amb Vicence Cuesta, destacà en l'aixecament revolucionari de l'octubre de 1934. Quan esclatà la guerra civil, va ser nomenat secretari de la Delegació d'Ordre Públic de la Junta de Defensa de Santurtzi. Aficionat al teatre, en 1937 fou actor en un grup artístic de Santutzi. Quan el front nord s'enfonsà, passà a Catalunya i després a València, on representà el País Basc en el Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). En 1938, amb Sara Berenguer, formà part de la Secció del Combatent del Consell Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El 10 de juliol de 1938 presidí un míting al Teatre Romea de Barcelona de SIA. Fou delegat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) basca i del Comitè Nacional de la CNT als fronts de l'Est. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i passà un temps als camps de concentració francesos. Després va lluità amb la resistència antinazi a la zona d'Aigle i de Cantal (Alvèrnia). Més tard encapçalà les forces confederals a l'Avairon occità. En 1943, a Decazeville on residia i treballava com a miner, guerrillers estalinistes el detingueren i volgueren assassinar-lo per la seva oposició a la Unió Nacional Espanyola (UNE) i a sotmetre's a les ordres del maquis comunista, però una vaga dels companys miners aconseguí la seva llibertat. Amb l'Alliberament, després de reorganitzada la CNT i del Congrés de París de 1945, en el qual participà en les comissions sobre Recuperació del Patrimoni i Coordinació Nacional, formà part de la tendència possibilista basca i fou elegit secretari regional, defensant la primacia de la CNT clandestina de l'Interior. En 1945 va ser nomenat secretari departamental de la Junta Española de Liberación (JEL, Junta Espanyola d'Alliberament). Entre 1945 i 1946 va ser secretari del Subcomitè Regional Basc i com a tal l'octubre de 1946 entrà clandestinament a la Península per a tractar diverses qüestions amb la resistència basca i assistir al Ple Regional de Sestao (coordinació antifranquista, incorporació de la CNT en el Govern basc, etc.). També representà la CNT en el Consell Consultiu Basc (CCB) en l'exili. Entre gener i febrer de 1948 assistí al Ple Regional de Baiona. Més tard, quan era secretari de la federació de Montpeller on residia, després de la dimissió de Manuel Rigal i la il·legalització de la regional pel Govern francès entre 1952 i 1956 tornà a exercir de secretari del Subcomitè Regional basc, càrrec que renovà en 1958. Per aquestaèpoca participà en una temptativa d'atemptat contra el dictador Franco. En aquests anys va ser suplent en el CCB. Durant aquests anys assistí a innombrables plens, assemblees, reunions confederals, etc., com ara el Ple de Tolosa (1954), el Congrés Mundial Basc de París (1956), la reunió de regionals d'origen (octubre de 1957), etc. En la dècada dels setanta ajudà en les tasques de reconstrucció de la CNT de l'Interior, assistint als plens de Vitòria i de Bilbao entre 1977 i1978. Arran de l'escissió de 1979 s'acostà als escindits, però decebut pels enfrontaments i el caire reformista d'alguns, reduir la militància. Troben articles seus en Cultura Libertaria i en Tierra Vasca. Sa companya, Julia Hermosilla, també fou militant de les Joventuts Llibertàries i de la CNT de Sestao des del 1931. En 1999, molt afeblit, establí a Anglet. JuliánÁngel Aransáez Caicedo va morir el 10 de novembre de 2001 a Anglet (Lapurdi, País Basc).
***
- Jesús del Olmo
Sáez: El 18 d'octubre de 1924 neix a Saragossa
(Aragó, Espanya) l'activista anarquista
i resistent antifranquista Jesús del Olmo Sáez,
conegut com Malatesta, pel seu
tarannà fort i rebel.
Arran de l'aixecament revolucionari de 1933, per sortejà la
repressió que es desencadenà,
sa família fugí, ell vestit d'escolà,
de la capital aragonesa. En 1938, en
plena guerra civil, romangué en una colònia
infantil de vacances a Sitges
(Garraf, Catalunya), on va perdre tres dits de la mà dreta
quan jugava amb un
detonador que trobà a la platja. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a
França. Després de la II Guerra Mundial
s'integrà en les Joventuts
Llibertàries, en els grups d'acció
antifranquistes de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) i en el grup guerriller de Josep Lluís
Facerías, amb el qual
realitzà diverses actuacions a Catalunya. En 1951 la
Comissió de Defensa de
l'Exili del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) l'envià, amb
César Saborit
Carralero, Pedro González Fernández i altres dos
companys, en una missió
orgànica especial a Barcelona. El juny de 1952
acompanyà Facerías a Itàlia, on
participà en diverses activitats editorials a Carrara,
Gènova i Liorna, en
l'organització de càmpings internacionals
anarquistes, en activitats orgàniques
i en diverses expropiacions organitzades per Faceríes
efectuades en aquest
país. El març de 1953 assistí, sense
credencials, al V Congrés Nacional de la
Federació Anarquista Italiana (FAI). A Itàlia va
fer una bona amistat amb
l'anarquista Arrigo Repetto (Alberto).
A finals de 1954, allunyat de Facerías, retornà a
França. Jesús del Olmo Sáez
va morir el 14 de juliol de 1958 en un accident
automobilístic de carretera a
prop d'Antíbol (Provença, Occitània)
quan es dirigia amb la colla a l'obra on
feia feina; deixà companya (Pilar Burgos) i un infant petit
(Floreal). Sos
germans Pilar i Fernando també van ser militants anarquistes.
Defuncions
- Olivier Georget:
El 18 d'octubre de 1927 mor a Angers (País del Loira,
França) l'anarquista i
sindicalista Olivier-Jean Georget. Havia nascut el 6 de febrer de 1848
a
Trélazé (País del Loira,
França). Son pare, obrer pedraire, es deia Pierre
Georget i sa mare Marie Chupin. Quan tenia 10 anys entrà a
treballar com a
aprenent a la pedrera de l'Hermitage a Trélazé i
dos anys després passà a
treballar esberlant pissarra. El 27 d'octubre de 1865 creà,
amb Ludovic Menar i
Louis Monternault, la Société des Compteurs
d'Ardoises (SCA, Societat dels
Comptadors de Pissarres), mútua que permetia cobrir les
malalties i la
jubilació dels socis. En 1877 intentà crear un
sindicat de pissarrers i 1880
fou un dels fundadors, amb Ludovic Ménard, André
Bahonneau i Louis Monternault,
de la primera Cambra Sindical dels Obrers Pissarrers
d'Angers-Trélazé. Vigilat
per la policia per les seves idees llibertàries i per la
seva activitat
sindical, el gener de 1894 el seu domicili va ser escorcollat sense
resultats,
llevat de trobar llibres anarquistes (Piotr Kropotkin, Jean Grave,
Charles Malato,
etc.) i premsa llibertària (La
Révolte,
etc.). En 1895 un informe policíac anotà que«no reconeix cap govern i detesta els
burgesos». Aleshores treballava a la pedrera de Monthibert a
Trélazé. Fou un
dels principals promotors de les vagues d'aquella època
(1891, 1893, 1897, 1903
i 1904) a la zona. En 1897 va ser acomiadat per «anarquista
perillós» de la
Comissió dels Pissarrers on treballava i entrà en
una organització semblant a
Renazé (País del Loira, França), la
Societat Pissarrera d'Anjou. Amb l'ajuda de
Ludovic Ménard i Pierre Gémin, a
començaments de 1904 creà un sindicat
pissarrer, que acabà adherint-se a la Federació
Nacional dels Pissarrers des de
la seva creació l'agost d'aquell any. Solter i sense
família, en 1907 passà a
treballar a la conca pissarrera del País Segréen,
a Renazé, on amb Pierre Gémin
escampà el moviment sindical en aquesta regió. El
març de 1910, en el Congrés
d'Albi (Llenguadoc, Occitània), va ser nomenat tresorer de
la Federació
Nacional de la Indústria de Mines, Mines a cel obert i
Pedreres de França, més
coneguda com Federació Nacional dels Treballadors del
Subsòl (FNTS), de Confederació
General del Treball (CGT) que s'acabava de constituir-se amb la
unió de les
federacions de pissarrers i de miners i la seu de la qual era a Lens
(Nord-Pas-de-Calais,
França), on ell s'hi trobava en 1914. Quan
esclatà la Gran Guerra abandonà
Pas-de-Calais i l'agost de 1914 instal·là l'FTS
al número 33 del carrer de la
Grange-aux-Belles de París (França), a l'immoble
de la Casa dels Sindicats de
la CGT. Mantingué el contacte amb els militants mobilitzats
al front i en 1917 aconseguí
que aquests obrers pissarrers fossin destinats a treballar a les mines
de ferro
i de carbó, fet que afavorí en 1920 la seva
assimilació com a obrers miners.
Aleshores ell també passà a treballar a les mines
de carbó. En 1919 abandonà
tota activitat sindical i es retirà a casa d'una neboda a
Rablay-sur-Layon
(País del Loira, França). Olivier Georget va
morir el 18 d'octubre de 1927 a
l'Hospital d'Angers (País del Loira, França) on
havia estat enviat d'urgències.
***
- Gregorio Oliván
García: El 18 d'octubre de 1961 mor a Saint
Germain-en-Laye (Illa de França,
França) el jutge, poeta i militant anarcosindicalista
Gregorio Oliván García.
Havia nascut el 1907 a Aragó (Espanya). Es
llicencià en dret i en filosofia i
lletres i exercí de jutge professionalment. A
començaments de la II República
espanyola va fer per primer cop de jutge, d'antuvi, durant dos mesos, a
Herrera
del Duque (Badajoz, Extremadura, Espanya), on combaté
durament els usurers, i, a
partir del juliol de 1933, a Carinyena (Saragossa, Aragó,
Espanya). Durant els
anys republicans es lligà força a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i
al moviment llibertari en general. Quan el cop feixista de juliol de
1936 es
trobava de vacances als Pirineus i passà a
França, però retornà a la
Península
per Catalunya, on s'establí i exercí diversos
càrrecs. L'agost de 1936 va ser
nomenat jutge especial d'instrucció dels sumaris per
delictes de rebel·lió a la
província de València i com a tal
hagué d'instruir el cèlebre sumari de la«Quinta Columna», que encartà 58
individus dretans. En 1937 va ser nomenat
jutge al servei del Tribunal Central d'Espionatge a Barcelona
(Catalunya). També
exercí aquest càrrec a Maó (Menorca,
Illes Balears) durant poques setmanes. El
17 de novembre de 1936, la Secretaria General de la CNT de Barcelona
envià una
carta al ministre de Justícia en aquests termes:«És Gregorio Oliván home
d'absoluta confiança i pot ser destinat a una zona de
Catalunya o on sigui que
s'hagi de fer justícia. No es tracta de recomanar
ningú, sinó de garantir una
persona l'adhesió de la qual a la nostra causa és
poc comú entre els qui
exerceixen o han exercit fins ahir la justícia legal a
Espanya.». Amant de la
poesia, durant la guerra civil publicà quatre llibres de
poemes, fortament
influenciats per Federico García Lorca: Romances
de fuego (1937), Romances de hierro
(1938), Noviembre. Homenaje a la defensa
de Madrid (1938) i Romances de la
derrota (1939). El 24 de setembre de 1938 va fer la
conferència «Los
grandes inútiles (reivindicación de la
poesia)» al teatre Faros, organitzada
per la Federació Local de Joventuts Llibertàries
de Barcelona. Pocs dies abans
de la caiguda de Barcelona a mans feixistes el gener de 1939,
passà amb sa
família a França. En 1944
s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), on
exercí de conseller jurídic de la CNT. En 1945
fou un dels fundadors de la CNT
de Morlaix (Bretanya). Durant la postguerra va fer mítings i
conferències
(Tolosa de Llenguadoc, Còrdas d'Albigés, etc.), i
s'oposà a les maniobres
comunistes de la Unió Nacional Espanyola (UNE). En el Ple
Confederal, celebrat
entre el 15 i el 18 de juny de 1945 a Tolosa de Llenguadoc, va ser
nomenat
secretari, amb Josep Pujol Grua i Antoni Carbonell, del
Comitè Nacional de
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), establert a Tolosa de
Llenguadoc.
En 1947 publicà el llibre antològic de poemes Romancero de la libertad i
també aquest any obtingué el II Premi
del «Concurs d'Art Teatral i Líric» de
la Secció de Propaganda del Moviment
Llibertari Espanyol (MLE) i de la CNT amb la farsa poètica
en un acte Claro de luna. En
aquesta època era el
director artístic de la Companyia Teatral de Teodoro Monge
Villar. També en
1947 col·laborà en
l'«Exposició d'Art Espanyol Exiliat»,
que se celebrà a la
Cambra de Comerç de Tolosa de Llenguadoc organitzada per la
Secció de Cultura
del MLE-CNT. En 1948 participà en la creació de
la Federació Espanyola de
Juristes Demòcrates (FEJD). El 5 de febrer de 1949
impartí la conferència«Renacer del pacifismo», a la Federació
Local de la CNT de París. Trobem
articles seus en diferents publicacions llibertàries, com
ara Así, Cenit,CNT, Espoir,Ilustración Ibérica,Inquietudes, Solidaridad
Obrera, Umbral,UNO, etc. Deixà
inèdit Partida en dos.
En 1998 Marie Fleur
Lepage Sirven publicà el llibreLe Romacero
de la libertad de Gregorio Oliván,
ou
l'itinéraire d'un poète au coeur de la guerre
d'Espagne.
Gregorio Oliván García (1907-1961)
***
- Cesare Zaccaria:
El 18 d'octubre de 1961 mor a Nàpols
(Campània, Itàlia) el propagandista anarquista
Cesare Zaccaria, també conegut
sota el pseudònim D. Levi. Havia nascut el 19
d'agost de 1897 al barri de Borzoli de Gènova
(Lugúria, Itàlia). Amic de la
infància de l'intel·lectual anarquista Camillo
Berneri. En 1916 participà
activament en la propaganda antimilitarista contra la Gran Guerra a
Gènova. En
1926 s'instal·là a Nàpols, on
trobà feina com a enginyer naval en una companyia
naviliera. Íntim amic de la família Berneri, a
partir de febrer de 1943 es
convertí en el company de Giovanna Caleffi, vídua
de l'intel·lectual anarquista
Camillo Berneri, assassinat per agents comunistes el maig de 1937 a
Barcelona.
A Nàpols, amb Pio Turroni, Giovanna Caleffi i Armido Abbate,
creà a finals de
1943 el grup Alleanza dei Gruppi Libertari (Aliança dels
Grups Llibertaris) per
promoure una plataforma per reestructurar el moviment anarquista al sud
de la
península italiana. En 1948 participà en el
Congrés Nacional Anarquista de
Canosa. Fou redactor del periòdic clandestí La Rivoluzione
Libertaria i de Volontà.
Amb Caleffi publicà La
società senza stato
(1947), i la traducció del francès de l'obra de
Volin La
rivoluzione sconosciuta (1950).
El maig de 1950 la parella
fou processada per un delicte de propaganda contra la
procreació per l'edició
del fullet neomaltusià Il
controllo delle nascite l'any
anterior, però ambdós van ser absolts. En 1951
ajudà Caleffi a
crear la «Colonia Maria Luisa Berneri» en uns
terrenys de la seva família a
Piano di Sorrento. A finals de l'estiu de 1957 se separà de
Caleffi i del
moviment anarquista i retornà a la política
liberal de la qual provenia, fet
que li reportà nombroses crítiques en els cercles
llibertaris. Cesare Zaccaria
va morir per problemes cardíacs el 18 d'octubre de 1961 a
Nàpols (Campània,
Itàlia). Part de la seva correspondència es troba
dipositada a l'International
Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
Cesare Zaccaria (1897-1961)
---