L'endarrer d'un pare del segle XV: aconseguir la llibertat de la seva filla (Històries d'esclaus i captius, I)

Durant l'edat mitjana el regne de Mallorca va ser una de les societats europees on l'esclavitud va tenir més importància; possiblement va ser, almanco segons quines èpoques, aquella on els esclaus suposaven el percentatge més elevat amb relació a la població total (a la primera meitat del segle XIV podien depassar el 20% de la població, i hi ha historiadors que afirmen que arribaven al 20%).

 

Això fa que a la documentació mallorquina d'aquells segles hi haja moltíssimes de referències a aquests esclaus, a les seves condicions de vida i a les seves peripècies vitals. Vet-ne ací una.

 

 

L'any 1458 en Jacomí, un esclau del ciutadà Nicolau de Pacs, reclamava un deute a un veïnat del terme d'Algaida, n'Arnau Pericàs, "habitant en lo terme del alou del Raffalet". Concretament, vuit lliures que li quedaven a pagar de 16 quarteres de forment (varietat de blat). Un deute com n'hi havia molts a tots els pobles de Mallorca. Però l'esclau -possiblement gràcies a la intercessió del seu propietari- va poder arribar a fer la seva reclamació en persona al governador del regne ("a suplicació de paraula per part del dit Jacomí sobre açò a nós feta"). Un esclau reclamant deutes? Per a qui no ho sàpiga, hi havia molts d'esclaus que malavejaven d'aconseguir la lliberat -i sovint l'aconseguien- mitjançant els contractes de talla, en els quals es fixava un preu per al seu alliberament, habitualment ben alt en relació amb les possibilitats de l'esclau.