No vull dir que no tenguin raó de ser, ara, les exhortacions, els records nostàlgics i els poemes sincers ─que no els de circumstàncies─, però hom es demana on eren moltes daquestes veus quan era viva? O és que ara, de sobte, té més mèrits perquè és morta? Vaig pensar una cosa pareguda quan va finir el bonhomiós i entranyable Gabriel Sabrafín. En vida ben poca gent es va ocupar de la seva obra, no ja dadular-la sinó simplement de comentar-la, i llavors a la mort hi va haver un allau de lloances i dadhesions incondicionals. També na Xesca vivia en un cert oblid ─fos intencionat o no─ i, malgrat que escrivia a diari en el seu blog i tenia algunes novel·les inèdites, no havia publicat cap obra en aquests darrers dotze anys. Llevat dels amics de veritat ─i jo no mincloc entre ells perquè ni tan sols la coneixia─ ningú la va ajudar i més dun editor li barrà les portes. Tot i això, ara assistirem a lespectacle dels planys hiperbòlics i, fins i tot, pot ser que algun editor dels que la negaren, sofereixi a publicar les seves obres inèdites. Efectes del prestigi pòstum.
El prestigi pòstum
Per Miquel Àngel Vidal, escriptor
Tenim una propensió gairebé malaltissa per lelegia. Una tendència a preferir lobituari a lelogi, el plant a laclamació, la necrològica a lafalac. O al simple interès. I si això esdevé una norma per al comportament humà en general, en el cas de la literatura es converteix en axioma. Lhomenatge pòstum té més crèdit que el reconeixement en vida. Sembla com si els escriptors un cop morts, un cop silenciats perpètuament, fossin més dignes de consideració i la seva obra més excelsa. Com si la mort els proveís dun prestigi del qual no gaudien en vida. Cert és que no ens fan tanta nosa com quan eren vius, però això no hauria de justificar ─en molts de casos─ ni el silenci anterior ni lexcés de ditirambes quan es produeix el traspàs. És lògic que per pur convencionalisme o per una qüestió dordre pràctic, ningú satreveixi a injuriar un difunt, però tampoc és necessari, un cop Caront ja està remant, caure en enceses apologies, sobretot si no són gaire més que un artifici retòric. Nhi hauria dhaver prou en parlar bé de la gent en vida, mentre està realitzant la seva obra i no esperar a lòbit per dedicar-li sentits poemes i enèrgics panegírics, o per omplir els diaris darticles elogiosos.
Tota aquesta reflexió ve, evidentment, amb motiu de la mort de Xesca Ensenyat. No vull dir que no tenguin raó de ser, ara, les exhortacions, els records nostàlgics i els poemes sincers ─que no els de circumstàncies─, però hom es demana on eren moltes daquestes veus quan era viva? O és que ara, de sobte, té més mèrits perquè és morta? Vaig pensar una cosa pareguda quan va finir el bonhomiós i entranyable Gabriel Sabrafín. En vida ben poca gent es va ocupar de la seva obra, no ja dadular-la sinó simplement de comentar-la, i llavors a la mort hi va haver un allau de lloances i dadhesions incondicionals. També na Xesca vivia en un cert oblid ─fos intencionat o no─ i, malgrat que escrivia a diari en el seu blog i tenia algunes novel·les inèdites, no havia publicat cap obra en aquests darrers dotze anys. Llevat dels amics de veritat ─i jo no mincloc entre ells perquè ni tan sols la coneixia─ ningú la va ajudar i més dun editor li barrà les portes. Tot i això, ara assistirem a lespectacle dels planys hiperbòlics i, fins i tot, pot ser que algun editor dels que la negaren, sofereixi a publicar les seves obres inèdites. Efectes del prestigi pòstum. Si na Xesca ho pogués veure, segur en faria un tip de riure i, possiblement, ironitzaria sobre el fet en una de les seves narracions.
Publicat a Ultima Hora, 18-5-09