Anarcoefemèrides del 19 d'agost
Esdeveniments
- SurtLa Solidaridad: El 19 d'agost de 1888 surt a Sevilla (Andalusia, Espanya) el primer número del setmanari anarcocol·lectivista La Solidaridad. Portava el lema «Anarquia. Federació. Col·lectivisme». Va ser dirigit per Ricardo Mella, encara que hi figurava oficialment Mariano Calleja. Entre els col·laboradors comptava, a part de Ricardo Mella --que publicarà en les seves pàgines en 1889 el cèlebre text «La anarquía no admite adjetivos» contra el dogmatisme anarquista-- i Mariano Calleja, R. Cano, Emilio de Motta, Clemente Cea, Nicolás Alonso Marselau, Roscoe, Anselmo Lorenzo, entre d'altres. Va desaparèixer l'any següent, el 17 de novembre, havent editat 59 números, i va donar pas el 22 de novembre de 1889 al periòdic La Alarma, també de caràcter anarcocol·lectivista. Segons Max Nettlau La Solidaridad pot considerar-se «l'últim baluard del col·lectivisme a Espanya».
Naixements
- Joan Montseny i Carret: El 19 d'agost de 1864 --algunes fonts citen erròniament 1863-- neix a Reus (Baix Camp, Catalunya) el pedagog, propagandista, intel·lectual i teòric de l'anarquisme català i hispà Joan Montseny i Carret, més conegut com Federico Urales. Nascut en una família humil, son pare, d'idees republicanes, era terrissaire i sa mare, de família carlista, obrera tèxtil, encara que ambdós alternaven aquestes feines amb la venda de teles i flassades als pobles propers. Va haver de compaginar des de jovenet l'aprenentatge de l'ofici de boter amb els estudis lliures en classes nocturnes, i les lectures, fins que un professor va decidir ajudar-lo a costejar-se la carrera de Magisteri. En 1885 va començar a militar en les lluites obreres i dos anys després organitzà les manifestacions de protesta contra l'execució dels anarquistes nord-americans de Chicago. Va començar com a secretari de la Secció de Boters de Reus i en 1887 ho era de la Federació Comarcal Catalana adherida a la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional del Treball. En 1888 va arribar a ser secretari general de la Federació de Boters d'Espanya. En 1890, a causa de les manifestacions i de les vagues del Primer de Maig, va patir la primera detenció governativa. El 19 de març de 1891 es va unir civilment amb Teresa Mañé i Miravent, coneguda ja en el món literari anarquista pel pseudònim de Soledad Gustavo; mestre d'escola com ell, feia feina com a professora de primera ensenyança a Vilanova i Geltrú (Garraf, Catalunya), on havia nascut. En 1892 es farà càrrec, amb sa companya, de l'escola laica de Reus. Aquest mateix any, Federico Urales, va ser novament detingut per un full que va publicar protestant per les execucions d'anarquistes a Jerez (Andalusia, Espanya) de febrer del mateix any. Quan el 7 de juny de 1896 va explotar la bomba durant la processó religiosa del Corpus Christi al carrer Canvis Nous de Barcelona, Urales va ser detingut de bell nou, considerat com a un«element anarquista molt perillós», a la seva escola de Reus en mig dels alumnes, per la Guàrdia Civil i va haver de recórrer els 115 quilòmetres que separen aquesta ciutat de Barcelona, a peu i emmanillat. La seva activitat com a escriptor anarquista i com a agitador havia assolit ben aviat força ressò a tot l'àmbit estatal. D'aquesta època són les seves col·laboracions literàries i ideològiques en El Corsario, de la Corunya, i la publicació dels seus primers fullets doctrinaris i llibres. Les seves activitats sindicals i anarquistes i la seva acció educativa anticlerical van engegar els odis locals. Va ser a conseqüència de la pressió de les forces reaccionàries reusenques que va ser acusat i implicat en el procés de Montjuïc de 1897, incoat a resultes de la citat atemptat del Corpus. És des de les immundes cel·les del castell de Montjuïc que començarà a signar sota el pseudònim Federico Urales els articles que sortiran clandestinament, que seran publicats en el periòdic madrileny El País, i que denunciaran la situació que patien els presos anarquistes. Per la seva campanya en defensa de la llibertat dels presos de Montjuïc va patir un any de presó i va ser expulsat del país, juntament amb altes llibertaris, i desembarcat a Liverpool (Regne Unit) en 1897. Després de passar dos mesos al Regne Unit i altres dos a París, va decidir tornar a la península, entrant a Madrid clandestinament el 28 de novembre de 1897, quan encara estava en vigor el decret d'expulsió. En arribar a Madrid, va fer contacte amb Alexandre Lerroux, que aleshores dirigia el periòdic radical El Progreso, per proposar-li una campanya de premsa i d'opinió a favor dels presos tancats a Montjuïc. La campanya de premsa, unida a manifestacions públiques a tots els indrets importants de l'Estat, sincronitzada amb altres grups europeus, va ser un èxit total, ja que Urales va saber unir a la campanya de revisió del procés totes les forces progressistes de l'Estat (republicans, catalanistes, federalistes, etc.) i només va minvar quan Espanya va entrar en guerra amb els Estats Units. El juny de 1898 Federico Urales i Soledad Gustavo funden La Revista Blanca, publicació quinzenal que va reunir les firmes més notables i brillants de l'esquerra intel·lectual de l'època (Giner de los Ríos, Cossio, Ricardo Rubio, Azcárate, González Serrano, Dorado Montero, Miguel de Unamuno, Jacinto Benavente, Clarín, Anselmo Lorenzo, Teresa Claramunt, Fermín Salvochea, Ricardo Mella, Pi i Margall, Jaume Brossa, Pere Coromines, etc.). Un any després, La Revista Blanca va ampliar-se amb un Suplemento setmanal, que dos anys després es va independitzar, rebent el nom de Tierra y Libertad, un dels diaris anarquistes més influents de tota la història. Per aquella època Urales ja havia estat processat 95 vegades i pres, cinc, amb la particularitat que quan estava processat no estava pres i que quan estava pres no estava processat. Per aquests anys és acusat sense cap fonament d'enriquir-se, a causa d'una campanya orquestrada per Camba, Azorín, Polo, Romeo i Nakens, entre d'altres. A partir de 1905 es va retirar parcialment de la propaganda activa i es va consagrar a escriure i a treballar en diversos oficis, alternant Madrid i Catalunya. Per poder subsistir va haver de sol·licitar una plaça de redactor en el periòdic oficialista El Diario Universal. El 31 de maig 1906 va tenir l'atemptat de Mateo Morral contra els reis el dia de les seves noces, i, com molts altres anarquistes, Urales va ser detingut uns quants dies. En ser alliberat va visitar a la presó el seu amic Francesc Ferrer i Guàrdia, i cada dia algun membre de la família li portava el dinar. El comte de Romanones, propietari d'El Diario Universal, va fer triar a Urales entre la feina i Ferrer i Guàrdia, acusat de complicitat d'atemptar contra els reis. Urales no només va renunciar a la feina sinó que va buscar advocat per Ferrer i va ser testimoni durant el judici. Desterrat de Madrid per uns processos de premsa, va instal·lar-se a Barcelona en 1911, i va entrar a fer feina en la redacció d'El Liberal, alhora que escrivia obres de teatre que eren estrenades per Ricardo Puga al teatre barceloní Romea (Flor deshojada, La conquista del pan,El aventurero desventurado, El último Quijote,Fanatismo contra amor, etc.). Durant la Gran Guerra signarà un manifest a favor dels aliats. Va reprendre la publicació de La Revista Blanca l'1 de juny de 1923, que havia estat suspesa des de 1905, ajudat ara per sa filla Frederica Montseny, i que arribarà a tenir un tiratge de 12.000 exemplars. També començarà a publicar unes populars novel·letes socials, resposta anarquista a les populars sèries de l'època (El cuento semanal, La novela corta, La novela de bolsillo, Los contemporáneos,etc.), en dues col·leccions: «La Novela Ideal» (1925), amb un tiratge de 50.000 exemplars, i«La Novela Libre» (1929), entre 25 i 30.000 exemplars. A partir de gener de 1931 començarà a publicar el setmanari El Luchador, que publicarà 182 números. En els últims anys de sa vida va desenvolupar una incessant activitat, amb el suport de sa filla Frederica, representant de la nova generació. Durant la guerra civil no va ocupar cap càrrec. Unes febres tifoïdals aparegudes en 1935 havien minvat la seva salut, però va seguir escrivint novel·les i material de propaganda. Després de la caiguda de Barcelona va traslladar-se a Montpeller (Occitània) i el 5 de febrer de 1939 moria en un hospital de Perpinyà sa companya Soldedad Gustavo. Després va anar a París per reunir-se amb la resta de sa família, però va haver de fugir de la capital francesa quan els nazis l'ocuparen. El govern de Vichy li va assignar com a lloc de residència Salon (Aquitània, Occitània) on va morir, sense forces físiques ni morals, el 12 de març de 1942. Entre les seves obres podem destacar Sociología anarquista (1890), Las preocupaciones de los despreocupados (1891), Consideraciones sobre el hecho y muerte de Pallás (1893), La ley de la vida (1893), El proceso de un gran crimen (1895), Sociología anarquista (1896), La religión y la cuestión social (1896), La religión y la cuestión social (1902), La anarquía en el Ateneo de Madrid (1903), Sembrando flores (1906), Una pelotera (1909), Los hijos del amor (1922), Los grandes delincuentes (1923), El sindicalismo español y su orientación (1923), En la sociedad anarquista, la abolición del dinero (1924), Consideraciones morales sobre el funcionamiento de una sociedad sin gobierno (1926), La anarquía al alcance de todos (1928), Los municipios libres. Ante las puertas de la anarquía (1932), El ideal y la revolución (1932), Mi vida (1932, autobiografia en tres volums), La barbarie gubernamental en España (1933), La evolución de la Filosofía en España (1934), entre d'altres. A més de Federico Urales, va fer servir altres pseudònims, com ara Mario del Pilar, Siemens,Doctor Boudín, Remigio Olivares,Un profesor de la normal,Rudolf Sharfenstein, Ángel Cunillera, Antonio Galcerán, Ricardo Andrés, Un Trimardier, Charles Money, Ricos de Andes, etc.
***
- Pierre-Jules
Ruff: El 19 d'agost de 1877 neix a Alger
(Algèria) el militant anarquista i
antimilitarista Pierre-Jules Ruff, conegut com Epsilon.
Nascut en una família burgesa jueva, va llicenciar-se en
Matemàtiques, però va trencar amb el seu cercle i
sa família per a militar en
el moviment anarquista, guanyant-se la vida com a corrector d'impremta
i fent
classes particulars. En 1904 col·laborà en la
revista anarquista Libre Examen,
editada a París per Ernest
Girault. Antimilitarista convençut, va patir nombroses
condemnes per propaganda
anarquista i antimilitarista. El 14 de setembre de 1907 va ser jutjat
per
l'Audiència del Sena i va ser condemnat a tres anys de
presó per «provocació a
la desobediència i a la mort dirigida a militars»
arran de la publicació d'un
manifest contra la matança d'obrers sabaters de
Raon-l'Étape (Lorena, França)
el 28 de juliol d'aquell any. En 1911 va ser assenyalat com a membre de
la
Federació Comunista Anarquista i com a gerent del Moviment
Anarquista. Detingut
amb Louis Lecoin, va ser condemnat el novembre de 1912 a cinc anys de
reclusió
per «provocació a la mort, a l'incendi i al
pillatge». L'agost de 1915 signà,
amb Louis Lecoin, la crida Aux
anarchistes, aux syndicalistes, aux hommes (Als anarquistes,
als
sindicalistes, als homes). Va ser alliberat el novembre de 1916,
però va ser
detingut un mes més tard amb Lecoin per la
distribució del pamflet pacifista Imposons
la paix! («Imposem la pau!»).
L'octubre de 1917 va ser de bell nou condemnat, amb altres companys, a
15 mesos
de presó per haver editat, el 15 de juny de 1917, un
número clandestí de Le Libertaire.
Després de la guerra, continuà
col·laborant en Le Libertaire
i treballarà com a corrector d'impremta, adherint-se
al seu sindicat l'1 d'agost de 1920. El 4 d'octubre de 1930 va ser
detingut i
tancat a la presó parisenca de la Santé, on
romangué sis mesos sota l'acusació
d'haver signat un article contra Clemenceau sota el
pseudònim d'Epsilon.
Entre el 12 i el 13 d'abril de
1936 va prendre part en el congrés de la Unió
Anarquista (UA), on presentà un
informe sobre el feixisme i va ser elegit membre de la
Comissió Administrativa.
Durant l'ocupació alemanya participà en diverses
assemblees generals del
Sindicat de Correctors. El 24 d'agost de 1942 va ser detingut pel fet
d'haver
expressar obertament les seves opinions i pel seu passat militant i
internat
l'octubre, per després ser deportat a Alemanya, al camp de
concentració de
Neuengamme (Hamburg, Alemanya), sota la matrícula 30.574
(Block 6), d'on no va
tornar. Es pensa que va ser portat al forn crematori l'1 de maig de
1945, el
dia abans de l'alliberament del camp per les forces
britàniques. Son germà Paul
Ruff (Charles Lussy) fou un destacat
militant comunista i socialista.
Pierre-Jules Ruff
(1877-1945?)
***
- Cesare Zaccaria: El 19 d'agost de 1897 neix al barri de Borzoli de Gènova (Lugúria, Itàlia) el propagandista anarquista Cesare Zaccaria, també conegut sota el pseudònim D. Levi. Amic de la infància de l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri. En 1916 participà activament en la propaganda antimilitarista contra la Gran Guerra a Gènova. En 1926 s'instal·là a Nàpols, on trobà feina com a enginyer naval en una companyia naviliera. Íntim amic de la família Berneri, a partir de febrer de 1943 es convertí en el company de Giovanna Caleffi, vídua de l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri, assassinat per agents comunistes el maig de 1937 a Barcelona. A Nàpols, amb Pio Turroni, Giovanna Caleffi i Armido Abbate, creà a finals de 1943 el grup Alleanza dei Gruppi Libertari (Aliança dels Grups Llibertaris) per promoure una plataforma per reestructurar el moviment anarquista al sud de la península italiana. En 1948 participà en el Congrés Nacional Anarquista de Canosa. Fou redactor del periòdic clandestí La Rivoluzione Libertaria i de Volontà. Amb Caleffi publicàLa società senza stato (1947), i la traducció del francès de l'obra de Volin La rivoluzione sconosciuta (1950). El maig de 1950 la parella fou processada per un delicte de propaganda contra la procreació per l'edició del fullet neomaltusià Il controllo delle nascite l'any anterior, però ambdós van ser absolts. En 1951 ajudà Caleffi a crear la«Colonia Maria Luisa Berneri» en uns terrenys de la seva família a Piano di Sorrento. A finals de l'estiu de 1957 se separà de Caleffi i del moviment anarquista i retornà a la política liberal de la qual provenia, fet que li reportà nombroses crítiques en els cercles llibertaris. Cesare Zaccaria va morir l'octubre de 1961 a Nàpols (Campània, Itàlia). Part de la seva correspondència es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
Cesare
Zaccaria (1897-1961)
***
- Esteban Navarrete Berbel:
El 19 d'agost de 1916 neix a Albox
(Almeria, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Esteban
Navarrete
Berbel. En morir sa mare, fou educat per son avi, que era mestre.
Militant de
la Confederació Nacional del Treball (CNT), el febrer de
1939 s'exilià a
França. Després d'Alliberament, formà
part de la Federació Local de Carmaux
(Occitània) de la CNT en l'Exili, formada per uns 70
membres. El desembre de
1945 fou delegat d'aquesta federació a l'Assemblea
Plenària de la Regional de
Tolosa de Llenguadoc, on refusà votar la moció de
condemna de la tendència«col·laboracionista». Esteban Navarrete
Berbel va morir el 29 de desembre de 2002
a Dieulouard (Lorena, França).
Defuncions
- Georges Darien: El 19 d'agost de 1921 mor a París (França) l'escriptor anarcoindividualista Georges Hippolyte Adrien, més conegut com Georges Darien. Havia nascut el 6 d'abril de 1862 a París (França) en una família protestant. Son pare (Honoré Charles Émile Adrien) era propietari d'un magatzem de novetats. Durant la Comuna de París es va refugiar amb sa família a Versalles. En 1869 perdé sa mare (Françoise Sidonie Chatel) i es va trobar amb una madrastra (Élise Antoinette Schlumberger) odiosa que el volia convertir al catolicisme. Després d'un batxillerat mediocre a l'Institut Charlemagne de París, per fugir d'aquest ambient, el 16 de març de 1881 es va allistar en el II Esquadró de Transports. Però com la seva personalitat no estava feta per suportar les baixeses i les mesquineses de la vida militar va acabar, el 23 de juny de 1883, davant un tribunal militar que el condemnà al trasllat a la I Companyia Disciplinària de Sapadors a Tunísia. El 16 de març de 1886 fou alliberat després de cinc anys de servei militar i 33 mesos de treballs forçats als batallons africans (Biribi), experiència que el marcarà per a tota la vida. Quan tornà a París, va trencar definitivament amb sa família. Sol i sense amics, va començar a freqüentar els cercles llibertaris. En unes golfes llogades al carrer de l'Odéon, va començar a escriure els records de les seves experiències tunisianes. En 1888, l'editor Savine va acceptar publicar el manuscrit sota el títol Biribi, que havia estat rebutjat per altres editorials per considerar-lo escandalós. Poc després, en 26 dies, va escriure un llibre sobre la guerra de 1870 i la repressió de la Comuna, Bas les coeurs!, que fou publicat pel mateix editor el 28 de desembre de 1889. En 1890 publicarà la novel·la Florentine i una nova edició de la seva primera obra sota el títol Biribi, discipline militaire. L'èxit d'aquesta nova edició és tan gran que el govern de la República decideix suprimir oficialment les companyies disciplinàries de sapadors, encara que les restablirà més tard sota el nom de«batallons disciplinaris», però el Ministeri de la Guerra prohibeix els cartells anunciadors de l'edició popular de l'obra. Aquest mateix any, amb Lucien Descaves, estrena Les Chapons, adaptació teatral de la seva obra Bas les coeurs!, que resultarà tot un escàndol per a la burgesia. Després d'una disputa amb Savine, que no li pagava els drets d'autor, recobra la seva llibertat i signa, el 25 de juny de 1890, un contracte amb l'editor Stock. Però aquesta editorial li rebutjarà el manuscrit de L'Ogre davant el perill de processos judicials sorgits arran d'una possible publicació. El llibre, una dura crítica a l'escriptor antisemita Edourard Drumont, serà publicat el març de 1891 per Genonceaus sota el títol Les Pharisiens. Gràcies a la publicació d'aquest llibre farà amistat amb l'escriptor llibertari Bernard Lazare. Poc després, començarà a col·laborar en el periòdic anarquista L'En Dehors, de Zo d'Axa --destaca la publicació de l'assaig «Le roman anarchiste», el 28 de setembre de 1891. A partir de novembre de 1893 redactarà en solitari el setmanari L'Escarmouche, que es publicarà amb il·lustracions de Toulouse Lautrec, Valloton, Ibels, Willette i Vuillard. Arran de l'assassinat del president de la República, Sadi Carnot, el 24 de juny de 1894, a mans de Sante Caserio, que desencadenarà una forta repressió en els cercles anarquistes, i el fet de no tenir-ne ni cinc, l'obligà, com Zo d'Axa o Michel Zévaco, a fugir de França i es refugià a Anglaterra, després de viure un temps a Brussel·les (Bèlgica) i a Wiesbaden (Alemanya). A Londres freqüenta els cercles d'anarquistes francesos en l'exili i, gràcies a que parla amb fluïdesa l'anglès, també participa en els grups llibertaris britànics. En aquesta època descobreix el món de delinqüència (lladres, prostitutes, matons, usurers, falsificadors, polítics corruptes, etc.), que li servirà d'inspiració per al seu proper llibre, Le voleur, que envia en 1897 al seu editor Stock, que acabava de reeditar Biribi, i que es compromet a publicar-lo a finals d'any. Aquest llibre defensa una mena d'anarcoindividualisme messiànic, on l'única solució per a la humanitat passa per la destrucció de l'ordre establert, de l'Estat; encara que criticarà el cercles llibertaris francesos i determinats militants destacats sota pseudònims transparents, com ara Charles Malato. L'11 de novembre de 1898, després d'haver estat boicotejada per la censura, s'estrenà al Grand Guignol l'obra L'ami de l'ordre, que descriu la repressió de la Comuna de París. En 1900 publicà una obra força dura, La belle France, on critica durament i violentament la societat burgesa del seu temps. En 1901, la primera versió de L'Épaulette va ser refusada perLa Revue Blanche sota el pretext que es tractava simplement d'un pamflet. Encara que amnistiat, decidirà restar a Anglaterra i no tornarà a França com van fer gairebé la resta de companys. En 1903, Émile Janvion li va proposar escriure una publicació anarquista per preparar el Congrés Antimilitarista i Pacifista que s'havia convocat per a l'any següent i, encara que ell no es declarava en absolut pacifista, va publicar el periòdic anarcoindividualista L'Ennemi du Peuple, on criticarà tothom (burgesos, revolucionaris, maçons, jesuïtes, radicals, socialistes, etc.). El juny de 1904 formarà part de la delegació francesa al congres antimilitarista d'Amsterdam, on destacarà per les seves invectives gens ni mica pacífiques. En aquesta època esclatà una dura polèmica amb Malato, qui l'insultà de valent, controvèrsia que fou tan important que Janvion, director de L'Ennemi du Peuple, s'estimà més suprimir la publicació que haver d'intervenir en la disputa. En 1904, fart dels editors francesos, publicà en l'editorial londinenca Everett el llibre Gottlieb Krumm. Made in England, escrit directament en anglès i on també criticarà la societat burgesa britànica. En 1905 sortirà finalment a França L'Épaulette, novel·la marcadament antibel·licista i on repassarà els escàndols del militarisme francès des de l'afer Boulanger a la matança de Fourmies. Aquest any també retornarà finalment a França i ho farà acompanyat de Suzanne, una anglesa d'origen alemany amb qui s'havia casat en 1899. En 1906 escriurà l'obra teatral Le parvenu, sobre Napoleó durant la nit abans de Waterloo. També estrenarà al Teatre Antoine el melodrama Biribi, sobre els batallons africans. Altres obres dramàtiques, com l'adaptació de Le voleur, Le pain du Bon Dieu o La viande à feu, seran refusades per tots els directors teatrals. En 1909 crearà el periòdic anarquista Terre Libre i el desembre d'aquell any fundarà la Unió Sindical dels Artistes Dramàtics. Una de les activitats d'aquest sindicats consistí, l'1 de juny de 1910, bombardeja amb bombes fètides l'escena del Teatre de l'Òpera i cantar La Internacional durant una representació de Tosca. En aquesta època creà la branca francesa de la Lliga per a l'Impost Únic, basada en les idees de l'economista nord-americà Henry Georges i finançada per l'empresari Joseph Fels, i l'1 de juliol de 1911 sortí el primer número del seuòrgan d'expressió, Revue de l'Impôt Unique. Després del fracàs en les eleccions municipals de 1912 d'aquesta lliga georgista, Fels tancat l'aixeta i la seva branca francesa desaparegué. El 30 d'abril de 1919, sa companya Suzanne va morir i ell encara aguantarà dos anys més, malalt i abandonat de tothom. Georges Darien va morir el 19 d'agost de 1921 a la seva casa del carrer Saint-Placide de París (França). Darien sortí de l'oblit en 1955 amb la reedició de Le voleur i dos anys després amb la de Bas les coeurs! En 2002 Valia Gréau publicà l'estudi criticobiogràfic Georges Darien et l'anarchisme littéraire.
***
- Emili Vivas Blanco:
El 19 d'agost de 1961 mor a Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord) el periodista anarquista i anarcosindicalista Emili
Vivas
Blanco --també citat Vives. En 1919 va
ser processat amb cinc companys
per fets esdevinguts el març d'aquell any durant la vaga de«La Candadenca». Durant
els anys vint emigrà als Estats Units. Amb sa companya
Aurora, s'instal·là a Lorain
(Ohio, EUA), on amb Jordi Vidal dirigí entre 1926 i 1928 la
publicació
anarcoindividualista Algo --un full fet amb
multicopista editat a
Cleveland i del qual sortiren vuit números. En aquestaèpoca va fer amistat amb
Joseph Litwak i Lena Smith. Durant la campanya en defensa de Sacco i
Vanzetti
va ser empresonat juntament amb sa companya. De bell nou a la
Península, milità
en el sector trentista
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de
Catalunya. El juny de 1932 va ser nomenat secretari de l'Ateneu
Sindicalista
Llibertari de Barcelona i, a partir del gener de 1933,
milità en la Federació
Sindicalista Llibertària (FSL), organització
creada dins de la CNT i que
s'oposava a la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). El maig de 1933 va ser
nomenat membre del Comitè de Relacions dels Sindicats
d'Oposició de la CNT,
amb Ángel Pestaña, Josep Robusté,
Camil Piñón, Baptista Marco, Ricard Fornells,
Josep Olivo, Francisco Arín i Juan López. El 13
de desembre de 1933 signà a
Barcelona, amb Agustí Gibanel, en
representació d'FSL, el manifest de creació de
l'Aliança Obrera. En aquestaèpoca col·laborà en el
periòdic Cultura Llibertària
(1931-1933), òrgan
de la tendència trentista. Durant els
anys bèl·lics exercí de secretari
del Sindicat de Periodistes de València i fou secretari de
redacció de Fragua
Social, passant després a fer de corresponsal a
Barcelona d'aquest periòdic
anarcosindicalista valencià. L'agost de 1937 va ser detingut
sota l'acusació
d'haver publicat en Fragua Social notes
anònimes injurioses contra el
director general de Seguretat, imputació de la qual es
desmarcà. En acabar la
guerra creuà els Pirineus i amb l'ocupació nazi
va ser un dels primers en
afegir-se a la resistència a la zona del Rosselló
i del Llenguadoc. Detingut
per les autoritats de Vichy, va ser empresonat uns mesos a Tolosa.
L'estiu de
1943 va ser detingut a Perpinyà per la Gestapo. En 1944 es
trobava tancat a la
presó parisenca de Fresnes (Illa de França).
Després de l'Alliberament,
col·laborà en la publicació Exilio
(1944-1947). El maig de 1945 assistí
al Congrés de París de reorganització
de la CNT en l'Exili com a delegat de
Perpinyà. Amb l'excisió de la CNT,
defensà
les tesis reformistes, col·laboracionistes o possibilistes.
En 1946 va ser
nomenat secretari de la Regional dels Pirineus Orientals. En 1954 a
Tolosa
participà en el Ple del Subcomitè Nacional de la
CNT. Entre 1956 i 1957 exercí
a Tolosa de vicesecretari del Subcomitè Nacional confederal,
encapçalat per Ramón
Liarte Viu. Entre 1956 i 1958 també dirigí el
periòdic España Libre. Els
seus últims anys els passà a Perpinyà.
***
- Luce Fabbri: El 19 d'agost de 2000 mor a Montevideo (Uruguai) la militant, propagandista, teòrica, poetessa i intel·lectual anarquista Luce Fabbri de Cressatti. Havia nascut el 25 de juliol de 1908 a Roma (Itàlia). Filla del militant Luigi Fabbri i de Bianca Sbriccoli, de nina va conèixer un bon nombre de revolucionaris, com ara Malatesta, i gaudí, contràriament a altres militants, d'una educació llibertària. Testimoni durant els anys vint del segle XX de la pujada del feixisme a Itàlia i de les persecucions polítiques que obligaren son pare a exiliar-se a França el setembre de 1926. L'octubre de 1928 va obtenir el doctorat de Lletres a la Universitat de Bolonya i entra clandestinament a França amb sa mare en 1929 per trobar-se amb Luigi a París. Després de la seva expulsió de França dos mesos més tard, la família es refugia a Bèlgica i, de bell nou amenaçada, acabaran instal·lant-se a Montevideo (Uruguai). Quan Luigi mor el 24 de juny de 1935, Luce continuarà l'obra de son pare i seguirà publicant la revista Studi Social fins al 1945. Durant la Guerra Civil espanyola va publicar El Risurgimiento i durant la Segona Guerra Mundial va ser editora de la revista Socialismo y Libertad. Va exercir l'ensenyament com a catedràtica d'Història de la Literatura italiana en la Universitat de la República Oriental de Montevideo entre 1949 i 1991, interromput entre 1974 i 1986 per la dictadura militar. Activa militant i infatigable conferenciant, publicarà revistes com Rivoluzione Libertaria i escriurà nombrosos articles, fullets i llibres, per difondre les idees llibertàries i combatre el feixisme i les dictadures. Va participar en la fundació d'Opción Libertaria de Montevideo. Entre les seves obres podem citar Camisas negras (1935), 19 de julio. Antología de la Revolución española (1937), Gli anarchici e la Rivoluzione spagnola (1938), La libertà nelle crisi rivoluzionarie (1947), El totalitarismo entre las dos guerras (1948), L'anticomunismo, l'antimperialismo e la pace (1949), La strada (1952), Sotto la minaccia totalitaria (1955), Problemi d'oggi (1958), La libertad entre la historia y la utopia (1962 i 1998), El anarquismo: más allá de la democracia (1983), Una strada concreta verso l'utopia (1998), etc., així com una biografia de son pare (Luigi Fabbri. Storia d'un uomo libero, 1996), i diversos estudis sobreÉlisée Reclus, Maquiavel, Leopardi, Dante, etc. La seva sensibilitat també es va desenvolupar en l'àmbit poètic i va publicar reculls de poesia, com ara I canti dell'attesa (1932) o Propinqua Libertas (2005). En 1995 va donar el seu arxiu documental a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
- Nardo Imbernón:
El
19 d'agost de 2008 mor a París (França)
l'anarquista i anarcosindicalista
Maximino Nardo Imbernón Cano. Havia nascut el 29 de maig de
1937 a Barcelona
(Catalunya). Era fill de Jesús Imbernon, obrer
metal·lúrgic i militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), que
participà duran la Revolució
espanyola en la col·lectivització de l'empresa
Casa Rivière i després lluità com
a milicià en el front d'Aragó i que finalment
s'exilià en acabar la guerra
civil espanyola. Nardo restà a Barcelona amb sa mareÁngeles Cano, la qual va
ser obligada per les autoritats franquistes vencedores a anteposar el
nom
catòlic de Maximino a son fill. En 1948, amb la obertura de
la frontera
francoespanyola, mare i fill pogueren reunir-se amb Jesús a
París. Nardo
començà ben aviat a freqüentar els
cercles llibertaris i a començaments dels
anys cinquanta s'adherí a la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL),
organització de la qual va ser nomenat secretari de la
Federació Local i de la
Federació Regional de París. En 1960, arran de la
reunificació de la CNT en
l'Exili, i la creació dos any després de Defensa
Interior (DI), encarregada de
portar la lluita antifranquista, el seu domicili parisenc va ser
utilitzat
sovint com a centre d'activitats clandestines d'aquesta
organització. El 21 de
setembre de 1963, després de l'execució a Madrid
dels companys Francisco
Granado i Joaquín Delgada i per mor de la
col·laboració entre les policies
francesa i espanyola, va ser detingut juntament amb una quinzena de
militants
de l'FIJL en l'Exili. Un mes després, el 19 d'octubre, va
ser alliberat, amb
Cipriano Mera, i continuà amb les campanyes de solidaritat
amb els companys
detinguts pel règim franquista a la Península i
per les autoritats gales a
França. A finals dels anys seixanta, formà part
del grup de militants que,
després de ser exclosos arran de l'excisió
confederal de 1965 sorgida durant el
Congrés de Montpeller, publicaren el periòdic Frente
Libertario i
formaren, després d'un congrés a Narbona, les
Agrupacions Confederals i
Llibertàries de l'Exili. En morir el dictador Francisco
Franco, ajudà en la
reconstrucció de la CNT a la Península.
Després de l'escissió confederal,
s'afilià a la Confederació General del Treball
(CGT). En 1999 va ser nomenat
secretari de les Agrupacions Confederals de la CGT d'Espanya a
França i a
començaments del nou mil·lenni fou nomenat
coordinador del Sector Emigració de la
CGT i membre del Comitè Confederal d'aquesta
organització. En jubilar-se
s'establí a Massarró (Múrcia,
Espanya), poble on havia nascut son pare. Durant
els seus últims anys impartí
conferències i participà en diverses activitats
organitzades per la Fundació Salvador Seguí.
Intervingué en el documental Vivir
de pie. Las guerras de Cipriano Mera, dirigit per
Valetí Figueres, que
s'estrena en 2009. Nardo Imbernón va morir el 19 d'agost de
2008 a París
(França) i fou enterrat el 22 d'agost al cementiri parisenc
de Père-Lachaise.
Actualització: 19-08-13