Anarcoefemèrides del 14 d'agost
Esdeveniments
- Procés contra la«Banda del Matese»: Entre el 14 i el 25 d'agost de 1878 davant l'Audiència de Benevent (Campània, Itàlia) té lloc el procés contra els internacionalistes, coneguts com «Banda del Matese», que van portar a terme l'abril de 1877 una insurrecció armada a la zona muntanyenca del Matese. Els acusats més coneguts són els anarquistes Errico Malatesta, Carlo Cafiero i Cesare Ceccarelli. Els revolucionaris són inculpats dels delictes de conspiració amb la finalitat de canviar i de destruir la forma de govern, d'incitar els habitants a armar-se contra el poder de l'Estat, de provocar la guerra civil, de destruir arxius municipals, d'atemptar com a banda armada i de ferir dos carrabiners del Rei, un dels quals finalment morí. L'acusació, portada pel fiscal Eugenio Forni, demana penes de cadena perpètua i de mort. La intenció primera del ministre de l'Interior, Giovanni Nicotera, excompany d'armes de l'anarquista Carlo Pisacane en l'expedició del Sapri, era fer un judici sumaríssim per un tribunal militar; però la intervenció de Silvia Pisacane, filla de l'heroi, va detenir el ministre. L'amnistia que el rei Humbert I havia concedit el 19 de gener de 1878 extingia gairebé tots els delictes menys les ferides als carrabiners; per això els internacionalistes Solopaca i Pontelandolfo havien estat alliberats, però encara quedaven 26 revolucionaris imputats, molts d'ells estrangers, per«assassinat resultat d'una acte de rebel·lió». La defensa dels acusats la van portar quatre advocats (Nardoneo, Barra, Barricelli i Merlino) i gràcies a la defensa apassionada d'un d'ells, el jove misser napolità de 21 anys i membre de la Internacional Francesco Saverio Merlino, els militants anarquistes van ser absolts. Durant el procés la població de Benevent fou ocupada militarment, però les mostres de simpatia i de suport dels seus habitants per als imputats van ser impressionants. Més de dos mil persones festejaren pels carrers de Benevent la sentència absolutòria. Molts dels revolucionaris absolts van optar per l'exili.
Procés contra la «Banda del Matese»
***
- Inauguració
l'estàtua de
Proudhon: El 14 d'agost de
1910 s'inaugura a l'Avinguda
d'Helvétie de Besançon
(Franc Comtat, Arpitània) una estàtua en bronze
de Pierre-Joseph Proudhon,
realitzada per l'escultor local Georges Laethier. La decisió
d'erigir una
estàtua del pensador anarquista a la seva ciutat natal havia
estat presa un any
abans en ocasió del centenari del seu naixement i es
decidí fer-la mitjançant
una subscripció popular i un concurs públic
d'escultors. Sorprenentment, la
inauguració, amb tots els honors militars i
polítics, es realitzà pel president
de la República Armand Fallières, en una visita
oficial a Besançon entre els
dies 13 i 15 d'agost; el mateix dia també
s'inaugurà una nova oficina de
Correus. A més, Antoine Magrin presentà el llibreP.-J. Proudhon
et la
franc-maçonnerie. Document publiés à
l'occasion de l'inauguration de sa statue.
14 août 1910.
Malauradament, aquesta estàtua, com tantes altres, fou
arrabassada i fosa, amb la complicitat de les forces
reaccionàries de la
ciutat, per les forces d'ocupació nazis. Posteriorment, fou
reemplaçada per una
nova escultura.
Naixements
-
Pietro Gori:El 14 d'agost
de 1865 neix a Messina (Sicília, Itàlia)
l'advocat i propagandista anarquista
Pietro Gori. De pares toscans, en 1878 la família es va
traslladar a Liorna,
on, de molt jovenet, s'uneix a una associació
monàrquica de la qual és expulsat
per «conducta indigna»; després va
col·laborar en La
Riforma,
periòdic
moderat. En 1886 s'inscriu en la Universitat de Pisa i ben aviat pren
contacte
amb el moviment anarquista pisà, del qual
arribarà a ser una de les figures més
influents. En 1887 va ser detingut per un article escrit en
memòria dels
Màrtirs de Chicago i per haver denunciat la
presència de vaixell nord-americans
al port de Liorna. En 1888, com a secretari de l'associació
d'estudiants, va
organitzar la commemoració del 340 aniversari del naixement
del filòsof
Giordano Bruno. En 1889 es va llicenciar en Dret amb la tesi: La
Miseria e
il Delitto, dirigida pel
prestigiós jurista
Francesco Carrara. El novembre
d'aquell any va publicar, sota el pseudònim Rigo
(anagrama del seu
llinatge) un primer opuscle Pensieri
ribelli, que
conté textos de les
seves primeres conferències; aquesta publicació
va implicar la seva detenció
per «instigació a l'odi de classe»,
acusació de la qual sortirà absolt
gràcies
al nodrit grup d'advocats, companys i professors de la universitat, que
en va assumir
la defensa. El 13 de maig de 1890 va ser novament detingut com a
organitzador
de la manifestació del Primer de Maig a Liorna; jutjat, va
ser condemnat a un
any de presó, pena que es va reduir després de
l'apel·lació, però romandrà
empresonat, primer a Liorna i després a Lucca, fins al 10 de
novembre de 1890.
Instal·lat a Milà, va exercir de misser amb
Filippo Turati. El gener de 1891 va
fer costat les tesis d'Errico Malatesta en la Conferència de
Capolago, on es va
decidir la fundació del Partit Socialista
Anàrquic Revolucionari. En aquest
mateix any, va participar a Milà en el Congrés
del Partit Obrer Italià i va
traduir per a la Biblioteca Popular Socialista El
Manifest
Comunista de
Marx i Engels. A finals de 1891 va començar a publicar L'Amico
del popolo,
un periòdic que s'autodefinia com «socialista
anàrquic» i del qual va treure 27
números, tots segrestats, i que li van portar detencions i
processos. El 4
d'abril de 1892, en una conferència sobre«Socialisme legalista i socialisme
anàrquic» celebrada a Milà, va explicar
les postures anarquistes fortament
criticades pel socialisme reformista que el considera autoritari i
parlamentarista. El 14 d'agost de 1892, en el Congrés
Nacional de les
Organitzacions Obreres i Socialistes celebrat a Gènova, va
despuntar com el
major opositor de la majoria reformista que va decidir crear el Partit
dels
Treballadors Italians, que després passarà a ser
el Partit Socialista Italià.
Ben conegut per la policia, quan arribava el Primer de Maig era
sistemàticament
detingut preventivament. En un d'aquests arrests, va escriure a la
presó de San
Vittore el text d'una de les cançons més famoses:Inno del Primo Maggio.
La seva obra poètica Alla
conquista dell'Avvenire
i Prigioni e
Battaglie, publicades mesos
després, es van
exhaurir ràpidament malgrat que
la tirada va ser de 9.000 còpies. La seva activitat com a
misser en defensa
dels companys anarquistes i com a conferenciant va desenvolupar-se
sense treva.
L'agost de 1893 va participar en el Congrés Socialista de
Zuric, del qual va
ser expulsat, i va fundar la revista La
Lotta Sociale,
que va tenir una
breu vida a causa de les contínues intervencions de les
autoritats. Després de
l'aprovació per part del govern de Francesco Crispi de les
tres lleis
antianarquistes el juliol de 1894, va ser acusat per la premsa burgesa
de ser
l'instigador de l'assassinat del president francès Sadi
Carnot perquè havia
defensat en un procés a Milà i havia mantingut
correspondència amb el seu
assassí, Sante Caserio. Per evitar una condemna de cinc anys
de presó, va fugir
a Lugano (Suïssa). El gener de 1895 va ser detingut, juntament
amb altres 17
polítics italians, i, després de dues setmanes
empresonat, van ser expulsats de
Suïssa. En aquesta ocasió va compondre la lletra de
la que serà la seva cançó
anarquista més famosa: Addio
a Lugano.
Després de passar per Alemanya i
Bèlgica, es va instal·lar a Londres, on va
conèixer els principals exponents de
l'anarquisme mundial. Després del seu breu
període angles, va viatjar a Nova
York on va començar una àmplia gira de
conferències --més de 400 en un any--
pels Estats Units i per Canadà. Durant aquestaèpoca va col·laborar en la
revista La Questione Sociale.
Durant l'estiu de
1896 va tornar a Londres
per participar com a delegat de les associacions obreres
nord-americanes en el
segon Congrés de Internacional Socialista, però
va caure greument malalt i va
ser ingressat al National Hospital de Londres. Gràcies al
suport de diversos
parlamentaris, el govern italià va acceptar el seu retorn al
país, però obligat
a residir en principi a l'Illa d'Elba. A Itàlia va reprendre
els contactes amb
el moviment anarquista i a la seva activitat com a advocat en defensar
els
companys llibertaris i en la col·laboració en
periòdics anarquistes, com ara Agitazione,
d'Ancona. L'augment del preu del pa, en 1898, va provocar un allau de
protestes
arreu d'Itàlia, enfront dels quals el govern va respondre
amb duresa. El 7 de
maig de 1898 a Milà, el general Fiorenzo Bava-Beccaris, va
ordenar l'Exèrcit
disparar contra la massa, assassinant entre 80 i 300 persones --el
nombre de
morts varia segons la font. La repressió contra els partits
d'esquerra i els
sindicats també va ser força dura. Gori va haver
d'exiliar-se de bell nou per
evitar una condemna de 12 anys de presó. Des de Marsella va
embarcar cap a
l'Argentina, on es va fer conèixer per les seves activitats
política i
científica; a més de promoure
sindicats --va participar en 1901 en el
congrés constitutiu de la Federació Obrera
Argentina (FOA), que donarà
naixement en 1904 a la Federació Obrera Regional Argentina
(FORA)--, va
impartir cursos de criminologia a la Universitat de Buenos Aires i va
fundar la
revista Criminología
Moderna. En 1902,
per problemes familiars i de
salut i gràcies a una amnistia, va poder tornar a
Itàlia. En 1903, juntament
amb Luigi Fabbri, va fundar a Roma la revista Il
Pensiero.
Llevat d'un
viatge a Egipte i a Palestina en 1904, la resta de sa vida la va passar
a
Itàlia, ocupat en les seves activitats habituals: activista
llibertari,
escriptor i advocat defensor dels companys detinguts. És
autor d'una gran
producció literària, que va des d'obres de
jurisprudència i de criminologia, a
obres anarquistes, passant pel teatre i la poesia, sense oblidar
l'edició de
les seves famoses conferències i cançons. Pietro
Gori va morir el 8 de gener de
1911 a Portoferraio (Illa d'Elba, Itàlia) i està
enterrat al cementiri de
Rosignano Marittimo (Liorna, Itàlia). La plaça
principal de Portoferraio, on es
troba l'ajuntament de la localitat, porta el seu nom.
***
- Rirette Maîtrejean: El 14 d'agost de 1887 neix a Corresa (Llemosí, Occitània) la militant anarcoindividualista Anna Henriette Estorges, més coneguda com Rirette Maîtrejean. Quan tenia 16 anys quedà òrfena de pare i abandonà els estudis de magisteri que realitzava per manca de mitjans econòmics. En 1904 s'instal·là a París, fugint d'un matrimoni de conveniències orquestrat per sa mare, i es guanyà la vida de costurera, realitzant cursos a la Sorbona i a les «Universitats Populars». A París descobrí l'anarquisme i freqüentà les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), animades per Albert Libertad, que editava el periòdic anarcoindividualista L'Anarchie i participà en les excursions campestres organitzades per cercles anarcoindividualistes i reivindicadors de l'amor lliure. En 1906 i 1907 tingué dues filles, Henriette (Maud) i Sarah (Chinette), i es casà amb el baster Louis Maîtrejean, secretari del Sindicat d'Adobers i Assaonadors, que va ser condemnat en 1910 a cinc anys de presó per falsificació de moneda. Però l'abandonà i marxà a viure a Champrosay, a prop de Draveil, amb el propagandista anarquista Maurice Vandamme (Mauricius). El 30 de juliol de 1908, durant una manifestació de solidaritat amb els terrissaires en vaga des de l'1 de maig, va ser ferida greument en una cama quan un regiment de dragons carregà contra la manifestació, provocant quatre morts i dos-cents ferits. Retornà a París i, després de la mort d'Albert Libertad, assumí amb Mauricius la direcció del periòdic L'Anarchie. En 1909, gràcies a una herència que havia cobrat Mauricius, marxà de viatge cap a Itàlia i Tunísia, però malalta de meningitis a Roma, es va veure obligada a retornar a París. L'anarquista Victor Serge (Kibaltchiche), que havia arribat de Bèlgica, esdevindrà son nou company. L'agost de 1910 participà, juntament amb 30.000 persones, en el motí nocturn al voltant de la presó de la Santé per intentar salvar la vida del sabater llibertari Jean-Jacques Liabeuf. El juliol de 1911 substituirà, amb Kibaltchiche, Lorulot en la direcció de L'Anarchie, que aquest havia instal·lat a la comunitat llibertària de Romainville, a prop de París. En aquesta comunitat la parella trobarà alguns companys belgues de Kibaltchiche que s'havien decantat per l'il·legalisme i integrant-se en la «Banda Bonnot». Aquests anarcoil·legalistes (Edouard Carouy, Jeanne Belardie, Raymond Callemin, Octave Garnier i René Valet) van haver de fugir de Romainville i la parella, mancada de recursos per pagar el lloguer de les terres, es va instal·lar a París, on continuaren publicant el periòdic. El 31 de gener de 1912 el seu domicili i redacció del periòdic fou escorcollat per la policia i Kibaltchiche detingut. Després de diversos interrogatoris, Maîtrejean fou detinguda el 25 de març de 1912 per amagar dos revòlvers Browning. El febrer de 1913 fou jutjada en el procés encausat contra els supervivents de la «Banda Bonnot». Després de passar un any tancada preventivament a la presó de Saint-Lazare, fou absolta, però Victor Serge va ser condemnat a cinc anys de presó per haver donat refugi a Garnier i a Callemin, membres de la «Banda Bonnot». Després d'aquest fets, publicà per lliuraments, entre el 19 i el 31 d'agost de 1913, en el periòdic Le Matin, els seus Souvenirs d'anarchie, amarga crítica dels cercles individualistes. El 3 d'agost de 1915 es casà amb Victor Serge a la presó de Melun, per facilitar l'obtenció de permisos de visita i l'autorització de correspondència. Aquest últim fou alliberat el 31 gener de 1917 i expulsat de França; el 13 de febrer es traslladà a Barcelona (Catalunya) i, després de barallar-se amb Maîtrejean, marxà a la Rússia bolxevic. Per guanyar-se la vida Maîtrejean va treballar com a tipògrafa i després com a correctora en diferents periòdics, integrant-se en 1923 en el Sindicat de Correctors. En 1927 aconseguí el divorci de Victor Serge. Durant els anys trenta s'instal·là a Le Pré-Saint-Gervais i visqué amb Maurice Merle, actiu sindicalista de les fàbriques Renault. En aquests anys va continuar col·laborant amb la premsa anarquista: La Revue Anarchiste, La Défense de l'Homme,La Liberté, etc. Rirette Maîtrejean va morir el 14 de juny de 1968 a l'asil de Limeil-Brévannes (Illa de França, França).
Rirette Maîtrejean
(1887-1968)
***
- Sante Pollastri:
El 14 d'agost
de 1899 neix a Novi Ligure (Piemont, Itàlia) el bandit
anarquista Sante
Pollastri --o Pollastro, segons els informes policíacs o com
ell mateix
signava. Va començar en el món de la
delinqüència furtant carbó per
escalfar-se
ell i els més pobres i realitzant robatoris als trens en
marxa; després es
passà als bancs. En el moviment anarquista entrà
en 1922 arran d'un fet curiós:
en sortir una nit d'un bar escopí un caramel de ruibarbre
amarg que caigué a
prop de les botes d'un feixista que formava part d'un escamot,
considerat com a
un insult, fou apallissat salvatgement. Aquest fet, unit a altres no
gaire
clars (mort d'un cunyat seu a mans de la policia quan fugia d'un
apartament que
havia desvalisat, mort a la caserna d'un germà greument
malalt cridat a files,
violació per part d'un soldat de la seva germana
Carmelina...) van fer que
odiés a mort els carrabiners. No se sap ben bé el
nombre, però com a mínim
n'assassinà a trets set, encara que se li adjudicaren
desenes. Entre ells, els
atemptats que més ressò causaren foren la mort de
dos carrabiners a prop de
Meda i de dos policies en una posada al carrer Govone de
Milà. Les seves
gestes, més conegudes a l'estranger que a Itàlia
a causa de la fèrria censura
feixista, arribaren a ser mítiques i la seva heroica figura
de defensor
anarquista antifeixista es convertí en protagonista
d'infinitat d'històries,
moltes d'elles exagerades. Els seus cops econòmics, pel qual
fou batejat com
l'«Enemic públic número 1»
d'Itàlia, que ajudaven a finançar el moviment
anarquista i ajudaven econòmicament els fugitius
llibertaris, traspassaren les
fronteres del seu país i molta anomenada tingué
el robatori de la prestigiosa
joieria Rubel de París. En aquestes activitats
il·legalistes fou ajudat per
l'anarquista d'acció i poeta Renzo Novatore. El 10 d'agost
de 1927 fou detingut
en una estació del metro de París pel comissari
de la Sureté Giovanni Rizzo
--personatge en el qual s'inspirà Georges Simenon per al seu
comissari Maigret--
a causa d'una delació. Apassionat de la bicicleta --en
alguns atracaments fugia
amb aquest mitjà de transport--, fou íntim amic
del gran campió del ciclisme
italià Costante Girardengo, que l'havia amagat, amb la
complicitat del
massatgista Biagio Cavanna, quan fugia de la policia i que a
més prestà
testimoni al seu favor durant el judici posterior, en el qual fou
condemnat a
vuit anys de treballs forçats a França i a cadena
perpètua a Itàlia. Durant la
II Guerra Mundial va estar confinat a Ventotene, on
encapçalà una revolta
contra les autoritats penitenciàries feixistes. Per aquest
heroic fet, en 1959,
mentre complia condemna a l'illa de Santo Stefano, fou indultat pel
president
de la República Giovanni Gronchi. Retirat de tota activitat
delictiva, els 19
anys últims de sa vida els passà a la seva vila
natal fent de venedor ambulant
d'articles de merceria amb son germà Luciano. Sante
Pollastri va morir el 30
d'abril de 1979 --algunes fonts citen erròniament 1978-- a
Novi Ligure
(Piemont, Itàlia). La seva mítica figura ha
inspirant nombroses obres, com ara
la cançó escrita per Luigi Grechi Il bandito e il campione,
popularitzada pel seu germà Francesco De Gregori, o la
novel·la de Luigi
Balocchi Il
diavolo custode.
En 2006 Marco Ventura publicà l'estudi
biogràfic Il
campione e il bandito. La vera storia di Costante Girardengo e
Sante Pollastro.
***
- Mercedes Comaposada Guillén: El 14 d'agost de 1901 neix a Barcelona (Catalunya) la pedagoga, feminista, advocada i militant anarquista Mercedes Comaposada Guillén. Filla de José Comaposada, sabater socialista autodidacte, de ben petita viu la militància, tot practicant la solidaritat i conreant-se culturalment, va aprendre mecanografia als 12 anys. Comença a treballar molt prest com a muntadora de pel·lícules en una empresa de producció cinematogràfica, afiliant-se en el Sindicat d'Espectacles Públics de la CNT de Barcelona. Després marxarà a Madrid per prosseguir estudis, tenint com a mestres Antonio Machado i José Castillejo, dels quals conservarà un gran record. Quan estudiava Dret, va conèixer Valeriano Orobón Fernández, que l'animarà a fer classes als obrers, que seran un fracàs ja que els homes no volien ser instruïts per dones. Sensibilitzada per la condició de la dona, es converteix en pedagoga i imparteix cursos a les dones sense instrucció, víctimes de la misèria i el masclisme. De la seva trobada amb Lucía Sánchez Saornil neix la idea de crear un grup específic de dones, dins del moviment llibertari. El grup «Mujeres Libres» es crea l'abril de 1936 i edita el mes següent la revista del mateix nom, il·lustrada pel seu company, l'escultor llibertari Baltasar Lobo a qui havia conegut en 1933. Quan esclata la revolució, el juliol de 1936, torna a Barcelona i s'uneix a altre grup de dones amb el qual treballa en la creació d'una federació nacional. De salut fràgil, prossegueix sense descans la tasca educativa malgrat tot durant el conflicte, la participació en «Mujeres Libres» i la col·laboració amb la premsa llibertària. Després de la derrota, es va refugiar a París amb son company sota la protecció de Picasso. Treballarà més tard com a secretària (de Picasso, entre altres), després efectuarà tasques de traducció d'autors castellans (sobretot Lope de Vega) i farà de representant de l'obra artística de son company. Durant els anys 60 i 70 militarà en«Mujeres Libres» des de París. Va col·laborar en Mujeres Libres (en serà redactora en cap), Ruta,Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad i Umbral.És autora d'Esquemas (1937), Las mujeres en nuestra revolución (1937), La ciencia en la mochila (1938), Conversaciones con los artistas españoles de la Escuela de París (1960, sota el pseudònim de Mercedes Guillén), Picasso (1973, també com Mercedes Guillén) i un llibre sobre «Mujeres Libres» que sembla desaparegut. Mercedes Comaposada va morir l'11 de febrer de 1994 a París (França).
***
- José Cercos Redón: El 14 d'agost de 1902 neix a Rubiols de Mora (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Cercos Redón. Fou fill de Pablo Cercos i de Pascuala Redón. Exiliat a Perpinyà, durant els anys setanta milità en les Agrupacions Confederals, tendència anarcosindicalista que publicà el periòdic Frente Libertario. José Cercos Redón va morir l'11 de març de 1988 a l'Hospital Joffre de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).
***
- Helmut Klose:
El
14 d'agost de 1904 neix a Jankemühle (Brandenburg, Alemanya)
l'escriptor anarcosindicalista
i vagabund anarquista Helmut Klose, conegut com Vagabund.
Segon de sis germans, sos pares es deien Bernhard Klose,
moliner del molí de Lauschützer
d'Schenkendöbern (Brandenburg), i Ferdinandine.
Sastre de professió, en 1922 començà
un viatge de rodamón fent d'obrer ambulant
(minaire, construcció de carreteres, etc.) i
s'adherí a l'anarcosindicalista Freie
Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels
Treballadors Alemanys). A
partir de 1925 va escriure petits relats que van ser publicats en
diversos
periòdics socialdemòcrates. Visqué com
a vagabund i emprengué llargs viatges a
Noruega i a Iugoslàvia. Membre de l'anarquista«Bruderschaft der Vagabunden»
(Germandat de Vagabunds), entre el 21 i el 23 de maig de 1929
participà en el
Congrés Internacional de Vagabunds d'Stuttgart. En 1929
interpretà un paper en Vagabund,
de Fritz Weiss, amb guió de
Siegfried Bernfeld i S. W. Fischer i l'assessorament de Georg Gog,
pel·lícula
que s'estrenà 11 de desembre d'aquell any a Viena. En 1930
deixà la vida de
rodamón i s'instal·là a
Berlín fent feina com a escriptor independent. En 1933,
després de l'arribada al poder del nacionalsocialisme,
emigrà, primer, aÀustria i, més tard, a Iugoslàvia, on
visqué com a guia turístic a Sarajevo. El
febrer de 1937 va ser expulsat d'Iugoslàvia per
possessió de literatura
anarquista procedent d'Espanya revolucionària. Entre
març i juny de 1937, en
ple conflicte bèl·lic, romangué a
Catalunya allistat, amb altres companys (Helmut
i Herbert Aul, Albert Kille, Fritz Koehn, Heinz Petry, Philipp Urban i
Richard
Winkler), en el Cos de Vigilància de Fronteres de la
Centúria Sébastian Faure
--no confondre amb la centúria del mateix nom formada
sobretot per voluntaris
francesos enquadrada en la Columna Durruti--, conegut com«Batalló de la
Costa», un destacament de la milícia fronterera
depenent de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) establert
a Portbou i a Figueres (Alt Empordà, Catalunya). A Catalunya
formà part dels
Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys),
organització que reagrupava llibertaris exiliats alemanys.
També treballà a la
col·lectivitat agrícola de Sant Andreu de
Barcelona. El 2 de juliol de 1937,
quan organitzava una col·lectivitat de sastres, va ser
detingut pels
estalinistes sota la falsa acusació d'haver desarmat
oficials republicans
durant la seva tasca a la frontera i fou tancat governativament fins al
desembre de 1938 en diverses presons (Model de Barcelona,
vaixell-presó Argentina,
presó de València i al penal
de Segorbe); a la garjola va escriure diverses cartes denunciant les
condicions
de l'empresonament que patien els presos antifeixistes estrangers
(reglaments
penitenciaris insuportables, manca d'atenció
sanitària i d'aliment, etc.). Emma
Goldman denuncià el seu cas i el d'altres companys en
l'article «Political persecution
in Republican Spain», publicat en el periòdic Freedom
del 10 de desembre de 1937. Després, i fins al final de la
guerra, va ser enviat a un batalló de càstig. Amb
la Retirada creuà els
Pirineus i va ser internat al camp de concentració de Gurs,
on formà part del
comitè de la «9 Companyia», pel nom de
la zona d'allotjament, grup d'un
centenar d'anarcosindicalistes alemanys excombatents de la guerra
d'Espanya que
no volgueren sotmetre's a la direcció comunista del camp i
s'organitzaren pel
seu compte. El setembre de 1939, gràcies a la
mediació d'una coneguda (Hedda
Carrington), s'establí a Cambridge (Cambridgeshire,
Anglaterra). Quan esclatà
la II Guerra Mundial, pel seu estatus de ciutadà alemany, va
ser internat a
l'illa de Man i després, i fins a finals de 1941, a
Canadà. Al camp
d'internament va fer amistat amb el zoòleg alemany Hans
Werner Lissmann. En
acabar la guerra va fer d'assistent al laboratori de Lissmann a
l'Institut
Universitari de Cambridge, especialitzat en conducta animal. Helmut
Klose va
morir en 1987 a Haslingfield (Cambridgeshire, Anglaterra) i
deixà quatre fills.
Els seus arxius es troben dipositats a l'International Institute of
Social
History (IISH) d'Amsterdam.
***
- Vicente
Sánchez Migallón:
El 14
d'agost de 1915 neix a Manzanares (Ciudad Real, Castella, Espanya) el
militant
anarquista Vicente Sánchez Migallón. Havia
nascut. Fill de petits propietaris
agrícoles, de ben jovenet es va veure atret per les idees
llibertàries i aconseguí
una notable cultura autodidacta. Afiliat a les Joventuts
Llibertàries, en fou
secretari a Manzanares. Durant la guerra civil va lluitar en la 43
Divisió i
quan acabà va exiliar-se a França, on fou
internat en diversos camps de
concentració. Després va formar part de les
Companyies de Treballadors
Estrangers (CTE) i fou enviat amb una família de pagesos els
homes de la qual
havien caigut presos dels alemanys. Detingut pels alemanys, va
aconseguir fugir
i feu contactes amb la resistència. Després de la
guerra, va participar
activament, amb sa companya Miguela Martín, en la
consolidació de la Colònia de
Malalts i Mutilats d'Aymare (Guiana, Occitània), on va
restar sis anys amb sa
família. Amb altre membre de la Colònia,
José Vergara Vicente, sa companya
Louisette Gefree i sos tres infants, Vicente, Miguela i sos dos infants
formaren una nova petita col·lectivitat avícola a
Rochefort ((Poitou-Charentes,
França). Va ser un dels animadors de la Federació
Local del Sindicat d'Oficis
Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de
Rochefort. Vicente
Sánchez Migallón va morir el 21 de
març de 1993 a La Rochelle (Poitou-Charentes,
França). Pòstumament, en 2007, es va editar la
seva obra La colonia de
Aymare (1948-1954). Colectividad libertaria del exilio
español en Francia,
on relata les seves memòries d'aquesta
experiència d'autogestió agrícola.
***
- Colin Ward: El 14 d'agost de 1924 neix a Wanstead (Londres, Anglaterra) el periodista i escriptor anarquista Colin Ward. Fill del professor Arnold Ward i de Ruby West, va descobrir l'anarquisme fent el servei militar durant la II Guerra Mundial. Amb el temps, va esdevenir un important escriptor i propagandista llibertari, col·laborador, a partir de 1947, del periòdic Freedom i editor entre 1961 i 1970 del mensual Anarchy. Entre 1952 i 1961 va fer feina d'arquitecte i des de 1971 va ser professor de la Town and Country Planning Association. En 2001 va ser nomenat doctor honorari de Filosofia de la Anglia Ruskin University de Cambridge i Chelmsford. És autor de nombrosos llibres sobre anarquisme, com ara Anarchy in action (1973),Housing: An anarchist approach (1976), The crisis of socialism (1986), Talking anarchy (2003, amb David Goodway) i Anarchism: A very short introduction (2004); a més d'estudis sobre Kropotkin, Thoreau, Keynes, Landauer, Morris, Twain, Berkman, Camus i altres autors. També té publicades obres sobre ecologia social, arquitectura, educació i urbanisme, com ara Violence (juvenile) (1970), Work (juvenile) (1972), Tenants take over (1974), Utopia (juvenile) (1974), Vandalism (1974), The child in the city (1978), Goodnight campers! The history of the British Holiday Camp (1986), The child in the country (1988), The allotment: Its landscape and culture (1988), Reflected in water: A crisis of social responsibility (1997),Cotters and squatters: The hidden history of housing (2004), entre altres. Colin Ward va morir l'11 de febrer de 2010 a Ipswich (Suffolk, Anglaterra).
Defuncions
- Rafael Farga i Pellicer: El 14 d'agost de 1890 mor a Barcelona (Catalunya) el membre de la Internacional i una de les figures més importants de l'anarquisme català Rafael Farga i Pellicer. Havia nascut cap el 1840 a Barcelona (Catalunya). Va estudiar per a mestre d'obres i va aprendre tipografia, en la qual seria un geni i professional de gran influència, dirigint la impremta L'Acadèmia; tenia dots musicals i un temps va fer de bibliotecari. Amb 20 anys va començar a militar en el republicanisme federal, des del Centre Federal de Societats Obreres de Barcelona, en la Direcció General de les Societats Obreres de Barcelona (octubre de 1868) i en l'Ateneu Català Obrer, fets que després de la seva evolució cap l'anarquisme van afavorir enormement la integració de l'obrerisme català en la naixent Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En desembre de 1868 va participar i presidir un congrés obrer barcelonès de caire republicà on va defensar el cooperativisme i la República federal. Va conèixer Giuseppe Fanelli a Barcelona i va participar en la reunió de la qual sorgirà la secció barcelonesa el gener de 1869 de l'AIT. El gener de 1869 fa costat els federals, però l'agost del mateix any és un decidit partidari dels principis bakuninistes de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista. Amb Gaspar Sentillón, representarà el Centre Federal de Societats Obreres en el Congrés de Basilea del mateix any, on coneixerà Bakunin, de qui esdevindrà amic íntim, participant activament en les comissions sobre l'herència i sobre les societats de resistència. El febrer de 1870 en un míting a Reus exposa ja els principis apolítics i col·lectivistes, i des de les pàgines de La Federación, que dirigeix des de la seva fundació l'agost de 1869, influeix perquè se celebri el Congrés Obrer de la Llengua Espanyola a Barcelona. L'abril de 1870 forma part del grup inicial de l'Aliança barcelonesa i assisteix al citat Congrés de 1870, on va lluitar, representant Cartagena i Cadis, amb èxit, per decantar-lo vers l'anarquisme i l'internacionalisme; va ser ell qui va redactar l'adhesió a l'AIT, signà amb altres el Manifest als treballadors portuguesos i va tancar el míting de clausura. El seu prestigi entre els internacionalistes va ser enorme i va ser triat diverses vegades per sufragi universal per representar la secció espanyola en congressos. Va ser delegat per Barcelona a València en la Conferència de 1871 i en el Congrés de l'Haia de començaments de setembre de 1872 va rebutjar, com a delegat de la Federació de la Regió Espanyola (FRE), els atacs del consell general marxista de Londres dirigits contra Bakunin i Guillaume. També va ser present en la reunió de Saint Imier del 15 de setembre de 1872, on es va rubricar la línia bakuninista de l'obrerisme peninsular, i on va conèixer Errico Malatesta i va ser elegit corresponsal a Espanya del Butlletí que es va acordar editar. En desembre de 1872 va prendre part en el Congrés de Còrdova en representació de Barcelona, que va aprovar per unanimitat les resolucions preses a Saint Imier. Posteriorment, en el Congrés antiautoritari de Ginebra de 1873, va presentar un pla d'organització obrera per oficis, que s'havia aprovat en el Congrés de Còrdova. En 1873 la República va ser proclamada a Espanya, però el moviment federalista republicà va ser ràpidament superat; el proudhonià Pi i Margall va ser obligat a dimitir de la presidència mentre que el moviment revolucionari a Andalusia, a València i a Cartagena, era esclafat per la reacció en 1874 i les organitzacions obreres llançades a la clandestinitat. En setembre de 1874, en el Congrés de Brussel·les, al qual va acudir amb el pseudònim de J. Gómez, va recalcar la línia anarquista i va signar la Crida als treballadors del món. Quan començà la repressió antiinternacionalista a Espanya, va mantenir les seves posicions en les reunions en 1874 amb Anselmo Lorenzo i García Viñas amb la finalitat de reforçar l'Aliança. Entre 1875 i 1877, i després en 1879, va ser membre del Consell Federal de l'AIT. Sembla segur que va ser un dels que va preparar la reaparició de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) en 1881 i va formar part de la comissions federals entre 1881 i 1883. Se li atribueix, juntament amb Pellicer Paraire, Josep Llunas i altres, el triomf de la tendència legalista i anarcocol·lectivista enfront de la insurreccionalista que representaria Anselmo Lorenzo, que acabà portant l'eliminació d'aquest últim de la Comissió Federal el febrer de 1881 i la reconstrucció de l'FTRE. Entre 1872 i 1877 va escriure en La Revista Social i entre 1886 i 1888 va publicar la influent revista Acracia, inventant aquest sinònim d'anarquia. Va col·laborar en Natura i a instàncies seves va fundar-se El Productor. Va mantenir correspondència amb Bakunin, De Paepa, Fanelli, Malon, Brousse i Guillaume, i a ca seva s'hi allotjà Kropotkin. Amb Serrano Oteiza va ser partidari d'una federació no clandestina.És autor de Garibaldi. Historia liberal del siglo XIX (Barcelona, 1882) i de Prolegómenos a la composición tipográfica. Signà amb altres el fullet Cuestión de la Alianza (Barcelona, 1872) i per a alguns escrits utilitzà el pseudònim Justo Pastor de Pellico. Rafael Farga i Pellicer va pertànyer també a la maçoneria i va ser parent dels també anarquistes Josep Lluís Pellicer i Antoni Pellicer i Peraire.
***
- Manuel Grau Mas: El 14 d'agost de 1925 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Grau Mas, conegut com Gran Bohemio i també comBarlovento. Havia nascut cap al 1872. Mariner de professió, navegà per Argentina, Holanda i Nova York. En 1907 va ser redactor de La Tramontana i en 1910 administrador i director de Tierra y Libertad. En 1915 freqüentà assíduament el Centre Obrer del carrer Serrallonga de Barcelona. Amb Jaume Aragó García i Andrés Miguel Tomás, organitzà la desfederació de la Societat Obrera «La Naval» de la Unió General de Treballadors (UGT) per adherir-la a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918 va ser delegat de «La Naval» al I Congrés de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) celebrat a Barcelona (Congrés de Sants). Durant l'època del pistolerisme la policia el tenia fitxat com a anarquista dels grups d'acció. L'abril de 1920 va ser detingut, amb Rogelio García, per l'agressió el 4 d'abril a Barcelona a l'obrer d'«El Vulcano» Juan Lario i a l'escorcoll de casa seva trobaren una pistola, bales i documents i propaganda anarquistes. El 10 de febrer va ser detingut, amb altres companys (José Seras Carrillo, José Barrios Clavaca, Pere Català Fernández, José Juan González, Vicente Ferrer Molina, Jaime Pérez Perera, Ricardo Carrillo Fernández i Bartomeu Mestres Cortells), en una reunió clandestina a la Barceloneta. En 1923 va fer un míting a Madrid, amb Eduardo Barriobero y Herrán i altres, en defensa d'Alfons Vila Franquesa (Juan Bautista Acher). Fou redactor deSolidaridad Obrera i de La Revista Blanca. Estava considerat com l'ànima del «Grup Cultura» de la Barceloneta. Manuel Grau Mas va morir el 14 d'agost de 1925 a l'Hospital Municipal d'Infecciosos del Parc de Barcelona (Catalunya), víctima d'una llarga malaltia. Cal no confondre amb Manuel Grau Aliaga, anarcosindicalista detingut per la policia i que després de nombroses pallisses«cantà» massa, passant a ser confident de la banda del baró de Köenning i el qual, descobert, fou assassinat el 2 de maig de 1920 per un grup d'acció confederal.
***
- Hem Day: El 14 d'agost de 1969 mor a Evere, prop de Brussel·les (Bèlgica), Marcel Camille Dieu, més conegut com Hem Day, una de les figures més importants dels anarquismes belga i internacional. Havia nascut el 30 de maig de 1902 neix a Houdeng Coegnies (Hainaut, Bèlgica). Inconformista i rebel des de la seva adolescència, es va declarar vegetarià quan son pare es va fer carnisser. Va repudiar la religió i rebutjà Déu, i emprenyat perquè en el seu nom figurés«Dieu», va fer servir el pseudònim«M. D.», que ell escrivia «Hem Day». Després de la guerra va prendre part activa en la reconstrucció del moviment anarquista i va participar el 7 de gener de 1923 en el primer congrés de la Unió Anarquista de Bèlgica, que reunia les federacions valona i flamenca. Va col·laborar des de 1922 en el periòdic L'Emancipateur i després en Combat, del qual serà gerent. A finals de 1925 el congrés anarquista el designa com a secretari tresorer i gràcies a ell s'adopta la resolució antimilitarista que preconitza la vaga general per respondre a qualsevol mobilització. Va prendre part activa en la campanya per salvar Sacco i Vanzetti. En 1927, quan es va crear el Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), Hem Day va ser nomenat secretari, tasca que assumirà fins a 1939. La seva botiga de llibreter de vell (Aux Joies de l'Esprit) a Brussel·les i ca seva esdevenen aleshores un refugi per a nombrosos proscrits de totes les nacionalitats, com ara Ascaso, Durruti i Jover, que van romandre a ca seva abans de retornar a Espanya el 1931; antifeixistes italians durant els anys 30, desertors francesos i alemanys fugint de les presons militars en 1939, jueus i alemanys antinazis durant la repressió, insubmisos de les guerres colonials franceses (Indo-xina, Algèria)... En 1933, amb Léo Campion, secretari de la secció belga de Resistents a la Guerra, seran els primers objectors de consciència anarquistes que reenviaran les seves cartilles militars. S'ha de dir que tant Hem Day com Léo Campion pertanyien a la maçoneria. Hem Day serà detingut poc després enmig del carrer i jutjat, amb Léo Campion, el 19 de juliol de 1933, davant d'un Consell de Guerra, i nombroses personalitats li faran costat, com ara Han Ryner. El veredicte va ser feixuc: dos anys de presó per ell i 18 mesos per Léo. Aleshores van engegar una vaga de fam i es desencadenà una campanya internacional de suport, fet que obligà el Govern a l'alliberament dels presos el 3 d'agost i a expulsar-los de l'Exèrcit per«indignitat». En 1937 Hem Day marxarà a Barcelona on participarà en les emissions de ràdio de la CNT-FAI i també visitarà el front. Aquest mateix any serà expulsat de França per haver fet una conferència contra el nazisme. Seguint la petjada del pensament pacifista de Han Ryner, amic d'Émile Armand i de Sébastien Faure, va continuar durant la guerra la seva tasca solidària. En 1945 va reeditar la revista Pensée et Action, que esdevindrà en 1953 Les Cahiers de Pensée et Action. La seva obra és considerable: fullets, biografies de militants, nombrosos articles en la premsa anarquista internacional, conferències, participació en nombrosos mítings (per la pau, pel dret d'asil, etc.). En morir, el 14 d'agost de 1969 a Evere, prop de Brussel·les, va ser incinerat quatre dies després, rebent funerals maçònics. La seva biblioteca i els seus arxius, un dels més importants del moviment anarquista de postguerra, van ser lliurats a la gran Biblioteca Reial de Brussel·les.
***
- Simó Piera i Pagès: El 14 d'agost de 1979 mor a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Simó Piera i Pagès. Havia nascut el 3 de setembre de 1892 al carrer Perill, número 4, del barri de Sants de Barcelona (Catalunya). Només amb sis anys treballava venent escombres i ventalls a Sabadell, i més tard, en una impremta i de ferrer. El 1901 tornà a Barcelona, on treballarà en diversos oficis (vidre, pesca), i el 1902, amb només 10 anys, es va trobar en mig d'una càrrega de la Guàrdia Civil feia contra uns obrers vaguistes, la qual cosa el colpí profundament. Centrat en la feina de paleta definitivament, treballarà a Badalona, on militarà a l'ateneu llibertari de la ciutat, i a Barcelona. El 1908, amb només 16 anys, fou empresonat per primer cop quan formava part d'un comitè de propaganda per la vaga del Primer de Maig. En 1909 va participar en la Setmana Tràgica i va haver de fugir a França després del seu fracàs. El 1910 assistí al congrés, que convocat per Solidaritat Obrera, va decidir constituir la CNT, i a causa de la forta repressió que es desencadenà després de la vaga de setembre de 1911, es va veure obligat a exiliar-se a Tolosa de Llenguadoc. En aquest any de 1911 coneixerà Salvador Seguí, de qui serà un gran amic. En 1916, amb un gran prestigi entre els obrers, serà membre dels comitès de vaga de la construcció i en 1917, amb Salvador Seguí a Ángel Pestaña, en el de La Canadenca. En 1917 va defensar la necessitat d'un congrés sindical i la conveniència dels sindicatsúnics, per això va ser present el 1918 en el Congrés de Sants i fou president del Sindicat Únic de la Construcció entre 1918 i 1920. En 1919 va participar en el Congrés Sindicalista d'Amsterdam i en les reunions del Pro Comissió Mixta de Treball a Barcelona. Va exercir de moderador en l'assemblea general de la vaga de La Canadenca de la plaça de toros de Les Arenes de Barcelona el 19 de març de 1919. El desembre de 1919 fou representant del Sindicat de la Construcció de Barcelona en el Segon Congrés de la CNT a Madrid, on fou un dels 24 signants del dictamen sobre la definició ideològica de la CNT, que declarava que la finalitat que persegueix la Confederació Nacional del Treball és el Comunisme Llibertari. Es va declarar contrari a l'ingrés de la CNT en la III Internacional. Perseguit per ordre de Severiano Martínez Anido, se'n va anar de Barcelona i es va posar a treballar a Coma-ruga (El Vendrell). El 23 d'octubre de 1922 patí un atemptat a Sants per part de pistolers del Sindicat Lliure i després fou empresonat. Quan s'imposà la dictadura de Miguel Primo de Rivera, va haver d'exiliar-se a Besiers i a París entre 1924 i 1926. Tornà a Catalunya el 1926 i es va instal·lar a Sabadell, començant el seu camí vers el politicisme. El 1931 s'adherí a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i sense signar el «Manifest del Trenta» s'uní amb els homes de la CNT que propugnaven una activitat sindical independent de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i va rebutjar el Partit Sindicalista d'Ángel Pestaña. Durant la II República i la guerra civil no va exercir papers rellevants en la CNT i continuava afiliat a ERC. S'exilia a França a partir del 25 de gener de 1939, després a Santo Domingo i acabà resident a Veneçuela, on fou president del Centre Català de Caracas entre 1949 i 1950. El 1965 tornà a Catalunya.És autor del llibre Records i experiències d'un dirigent de la CNT (1975).
Actualització: 14-08-13