A les aules del Sureda

(article publicat ahir a l'AraBalears)

A les aules de l’Institut Sureda i Blanes hi ha la mateixa diversitat de fesomies i de pigmentació que als carrers de Son Gotleu. Xinesos, mallorquins, eslaus, gitanos, castellans, africans, magrebins, equatorians: és allò del gresol de cultures, que alguns associen a la conflictivitat i uns altres preferim lligar a una estimulant riquesa. Les coses com són: la llengua de relació dels alumnes és aclaparadorament la castellana. Però el dia a dia ens dóna moments encoratjadors: un  mallorquí de Rússia de dotze anys contant la rondalla de la flor romanial, o una mallorquina del Marroc de disset anys recitant Rosselló-Pòrcel amb desimboltura.

La llengua d’ensenyament del centre és el català. Això no ha fet que sàpiguen més català que castellà: les proves diagnòstiques del Govern certifiquen el contrari. Aquesta dada ens referma en un convenciment: si no ensenyàssim en català, aquell objectiu proclamat de dotar les alumnes de plena competència en les dues llengües seria més que inassolible. El català que els alumnes no parlen a casa ni amb els amics, el català que no usen per veure la televisió, convertit en una simple assignatura, esdevendria poca cosa més que un llatí modern.

Hi ha una altra dada positiva: les famílies accepten plenament el català com a llengua de l’ensenyament. Per això, paraules com les que ahir va proferir l’apotecari de Marratxí són tan irresponsables, forassenyades i incendiàries. Què en sap ell, que es deu nodrir ideològicament de dejeccions de tertulians ultramuntans? El més limitat dels nostres alumnes (mallorquí, búlgar o gambià) li fa cent voltes en valors com els de la convivència i l’acceptació de la pluralitat.