Anarcoefemèrides del 14 de juliol
Esdeveniments
- Conflicte de les Selfactines:
El 14 de juliol de 1854 comença a Barcelona (Catalunya)
l'anomenat «Conflicte
de les Selfactines», nom amb el qual es coneix els fets
ocorreguts a la capital
catalana el juliol del 1854 contra la mecanització de la
filatura amb les
màquines anomenades selfactines --de
l'anglès selfacting--, que
eren mecanismes automàtiques de filar que estalviaven
mà d'obra, i a les quals
se'ls atribuïa l'atur forçós de molts
obrers. A la Península les primeres
reaccions contra la introducció de maquinària en
el procés de la producció i
contra l'atur forçós que resultava de la
mecanització es produïren a Alcoi en
1821, a Camprodon en 1823, a Barcelona en 1835 i a Igualada cap el
1847. Les
selfactines foren introduïdes a Catalunya cap al 1844. En 1849
funcionaven amb
aquestes màquines 91.468 fusos i en 1854 més de
200.000. A l'estiu de 1854
aquestes màquines ocupaven uns 1.200 filadors a Barcelona.
El 14 de juliol del
1854, en mig de l'eufòria pel triomf de
l'alçament progressista contra el govern,
una munió d'obrers filadors iniciaren a Barcelona l'incendi
de diverses
fàbriques (Aranu, Castells i Cia, Jordà i Mas,
Josep Morull i Pi, Rosés i Cia,
La Industrial Cotonera, Esteve, Miquel i Cia, La Cotonera SA, etc.) on
funcionaven selfactines. El 16 de juliol el capità general
Ramon de la Rocha
publicà un ban on es comunicava que serien passat per les
armes tots els que
atemptessin contra una propietat o contra la seguretat de les persones
--aquest
mateix dia 17, a les 19 hores, van ser afusellats tres filadors.
Cessaren els
incendis, però els filadors, amb la solidaritat dels
teixidors, continuaren en
vaga de forma pacífica, reclamant la retirada de les
selfactines. Més de 50
fàbriques restaven aturades el 18 de juliol. El
capità general mantingué converses
amb el capdavanter del moviment obrer Josep Barceló i el 25
de juliol firmava
una ordre prohibint l'ús de les selfactines.
Paral·lelament es publicà un
document signat pels principals dirigents obrers, Ramon Maseras, Miquel
Guilleuma, Antoni Gual, Josep Nogué i Josep
Barceló, on exposaven al capità
general el fonament de les seves demandes. Enmig de la vaga es
produí una
famosa polèmica periodística entre
Laureà Figuerola i els dirigents obrers, que
degenerà en amenaces de violència contra la
persona de Figuerola. El conflicte
s'allargà, ja que els fabricants van recórrer
l'ordre de prohibició davant el
govern de Madrid i els treballadors van continuar la vaga. El 8 d'agost
el nou
capità general Manuel de La Concha mantingué una
reunió amb els dirigents de
les Societats Obreres, d'on va sortir un manifest dels obrers signat
per 19
societats obreres donant per acabada la vaga, l'indult pels obrers
processats i
condemnats i l'obertura d'un període per a la
negociació entre fabricants i
obrers. Aquest era el darrer acte del conflicte de les selfactines,
durant el
qual s'havien reconegut oficialment les Societats Obreres i la seva
capacitat
per a representar col·lectivament els treballadors davant
els empresaris, com
s'aniria verificant els mesos següents firmant diversos
convenis col·lectius.
No obstant això, el 9 d'agost, el govern de Madrid
revocà l'ordre de prohibició
de les selfactines, però el temor de les reaccions obreres
va fer ajornar la
seva publicació fins el maig del 1855.
***
- Condemna Sacco i Vanzetti: El 14 de juliol de 1921, a Dedham (Massachusetts, EUA), el procés contra als anarquistes Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, incoat el 31 de maig, queda vist per a sentència. A les 19.30 hores el jurat porta el veredicte: Sacco i Vanzetti són declarats culpables d'assassinat en primer grau i el jutge Thayer els condemna a mort.
Naixements
- Pierre Quillard:
El 14 de juliol de 1864 neix a París (França) el
poeta, dramaturg, traductor i
periodista anarquista Pierre Quillard. Va fer els estudis secundaris al
Liceu
Fontanes, on tingué de companys futurs homes de lletres
(Éphraïm Mickaël,
Stuart Merrill, René Ghil, André Fontainas,
Rodolphe Darzens, Georges Vanor,
etc.), i publicà els seus primers poemes, sota el
pseudòmim Qui, en Le
Fou, periòdic literari del grup «Le
Cercle de Moineaux Francs» (El Cercle
dels Pardals Lliures), on participaven molts dels citats.
Després va fer estudis
universitaris a la Sorbona, a l'Escola Pràctica d'Alts
Estudis i a l'École
Nationale des Chartes, especialitzada en ciències auxiliars
de la història. En
1884, amb Saint-Pol-Roux i Éphraïm
Mikhaël, fundà la revista La
Pléiade,
on publicà dos anys més tard la seva primera
peça teatral, La fille aux
mains coupées. En 1890 s'edità el seu
primer recull poètic, La gloire du
verbe (1885-1890), marcadament simbolista. En 1891
començà a col·laborar enMercure de França, publicació
en la qual continuarà escrivint durant
tota sa vida. L'abril de 1892 publicà, en el
número 52 de la revista Entretiens
politiques et littéraires,
l'article«L'anarchie par la littérature», sobre
les relacions establertes entre ambdues
--considerava que la literatura era la millor «propaganda pel
fet»-- i
col·laborà en els periòdics
anarquistes L'Endehors, de Zo d'Axa, i Le
Temps Nouveaux, de Jean Grave. En 1893
s'instal·là a Constantinoble (Imperi
otomà), on va ser professor del Col·legi Armeni
Catòlic de Sant Gregori
l'Il·luminador i de l'Escola Central de Gàlata.
En aquesta època també es dedicà
a la traducció i publicació d'autors grecs antics
(Teòcrit de Siracusa,
Porfiri, Jàmblic, Claudi Elià,
Sòfocles i Herodes). En 1896 retornà a
França i
l'any següent publicà, amb el suport del poeta
armeni exiliat a França Archag
Tchobanian, a qui traduí al francès, un
voluminós recull de testimonis sobre el
genocidi armeni, convertint-se en un dels primers defensors d'aquest
poble indoeuropeu
perseguit per l'Imperi turc. En 1897 regressà a Orient com a
corresponsal del
periòdic L'Illustration, per seguir les
operacions de la guerra
grecoturca. Va fer nombrosos mítings i actes
públics contra el genocidi armeni
i des de la seva fundació en 1898 s'adherí a la
Lliga Francesa per a la Defensa
dels Drets de l'Home i del Ciutadà, de la qual
ocupà càrrecs de responsabilitat
--membre del Comitè Central (1904), vicepresident (1907) i
secretari general
(1911-1912). Durant l'«Afer Dreyfus» va fer costat
el capità acusat de traïció
i, amic íntim del periodista anarquista Bernard Lazare,
col·laborà en Le
Journal du Peuple, periòdic
anarcodreyfusià fundat en 1899. També
publicà
en un volum la llista dels subscriptors a la campanya orquestrada pel
periòdic
antisemita La Libre Parole, a favor de la
vídua del tinent coronel
Hubert Henry, símbol dels antidreyfusians. L'octubre de 1900
fundà el periòdic
bimensual Pro Armenia, en suport de la causa
armènia i en la qual
col·laboraren prestigiosos escriptors (Jean
Jaurès, Anatole France, Francis de
Pressensé, Georges Clemenceau, Victor Bérard,
etc.). En 1904 retornà de bell
nou a Constantinoble com a corresponsal del periòdic L'Illustration.
Pierre Quillard abandonà la poesia i es dedicà
amb tota la seva ànima a la
defensa dels oprimits fins a la seva mort, esdevinguda el 4 de febrer
de 1912 a
Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França).
Trobem articles seus en Almanach
de la révolution, La Bataille
Syndicaliste, L'Éducation
Libertaire, La Révolte, La
Révolution i La Revue Blanche,
entre d'altres. És autor de L'anarchie par la
littérature (1892 i 1993),La question d'Orient et la politique
personnelle de M. Hanotaux: ses résultats en dix-huit mois,
les atrocités
arméniennes, la vie et les intérêts de
nos nationaux compromis, la ruine de la
Turquie, l'imminence d'un conflit européen, les
réformes (1897, amb Louis
Margery), Le Monument Henry. Listes des souscripteurs
classés méthodiquement
et selon l'ordre alphabétique (1899) i Pour
l'Arménie. Mémoire et
dossier (1902), entre d'altres.
Pierre
Quillard (1864-1912)
***
-
Buenaventura
Durruti Domínguez:El 14 de juliol de 1896 neix a
Lleó (Castella, Espanya) el revolucionari anarquista i
militant
anarcosindicalista Buenaventura
Durruti Domínguez. Fill d'una família de
ferroviaris d'idees socialistes,
sos pares foren Santiago Durruti Malgor i Anastasia Dumange Soler --el
segon
llinatge de Buenaventura Durruti, Domínguez, és
el resultat de la
castellanització del primer llinatge català de sa
mare, Dumange. Va tenir sis
germans (Santiago, Vicente, Plateo, Benedicto, Pedro i Manuel) i una
germana
(Rosa), i ell fou el segon fill nascut --només tres
sobrevisqueren en acabar la
guerra. Entre els cinc i els 14 anys anà l'escola lleonesa
de Ricardo Fanjul,
que abandonà en aquesta edat per entrar a treballar com a
aprenent al taller
mecànic de Melchor Mártinez, un socialista
destacat de Lleó. En 1912 començà a
fer feina com a ajustador mecànic als tallers del
ferrocarril i engegà la seva
activitat sindical en la Unió de
Metal·lúrgics de la Unió General de
Treballadors (UGT). Després d'abandonar el taller, va
treballar com muntador de
rentadors de carbó i aviat es va veure embolicat amb la
lluita d'uns miners de
Matallana, a 30 quilòmetres de Lleó, que pugnaven
per expulsar a un enginyer
antiobrer; entre tots van aconseguí que fons acomiadat. En
1917, fent feina com
a ajustador mecànic en la Companyia de Ferrocarrils del
Nord, participà
activament en la vaga organitzada per ferroviaris ugetistes i secundada
pels
anarcosindicalistes --especialment en actes de sabotatge dirigits a
impedir el
funcionament dels trens (crema de locomotores, aixecament de vies,
etc.)--,
vaga que fou durament reprimida per l'exèrcit: 17
treballadors morts, 500
ferits i 2.000 empresonats sense judici. A resultes d'això,
buscat per la
Guàrdia Civil, acomiadat de la feina i expulsat pel seu
radicalisme de la UGT,
i de declarar-se desertor de l'exèrcit, va haver
d'exiliar-se a França. Entre
el desembre de 1917 i el gener de 1919 va treballar de
mecànic a París, on
entrà en relació amb militants anarquistes
catalans i començà a assimilar els
plantejaments llibertaris. Després d'una breu estada a la
Península, on després
de descobrir-se la seva condició de desertor és
detingut i empresonat, i,
posteriorment, alliberat pels seus companys, s'exilià de
bell nou a França, el
juliol de 1919 i treballà com a mecànic a la
fàbrica Renault de París. A la
primavera de 1920 tornà a creuar els Pirineus,
treballà primer al País Basc i
després recorregué gran part de la
Península. Junt amb altres companys creen el
grup anarquista «Los Justicieros» per plantar cara
a la repressió
institucionalitzada i per obtenir armes i diners per al manteniment de
les
lluites i dels detinguts. El camp de la seva acció es
repartia entre Aragó i
Guipúscoa i una de les missions que es van plantejar va ser
l'execució del rei
Alfons XIII que havia d'assistir a la inauguració del Gran
Kursaal de Sant
Sebastià; l'intent va fracassar per una denúncia.
En 1920 es traslladà a
Barcelona, aconsellat per l'anarcosindicalista Manuel Buenacasa, on
s'afilià a
l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1921 es
trobava a Andalusia treballant en una campanya d'afiliació
anarquista, quan el
9 de març d'aquell any, un dia després de
l'assassinat d'Eduardo Dato, fou detingut
a Madrid; però enganyà la policia i
escapà a Barcelona; s'ignora el seu grau de
participació en aquest atemptat. A la capital catalana va
fer amistat amb
Francisco Ascaso, amb qui constituí en 1922
l'agrupació anarquista «Los
Solidarios» --«grup específic o
d'afinitat», encarregat de realitzar accions de
represàlia contra el pistolerisme patronal i de recaptar
fons mitjançant cops
de mà, a més de desenvolupar les estructures de
la CNT i de crear una federació
anarquista d'àmbit peninsular--, de la qual formaren part
García Oliver,
Liberto Callejas, Aurelio Fernández i Ricardo Sanz. En 1923
a aquest grup se li
imputà la mort del cardenal Juan Soldevila y Romero,
produït com a represàlia
de l'assassinat de Salvador Seguí. Aquest mateix any, amb la
instauració de la
dictadura de Primo de Rivera, es decideix que Ascaso i Durruti es
traslladin a
França per organitzar un comitè revolucionari per
ajudar les activitats
subversives dels catalans i fundar a París una editorial
anarquista («Librairie
Internationale»). En aquesta estada, Durruti
treballà a la Renault i Ascaso en
una fàbrica de tubs de plom. Cal destacar que
ambdós sempre que la situació ho
permetia treballaven per mantenir-se amb els seus salaris. A finals de
1924,
Ascaso i Durruti, per indicació del Comitè de
Barcelona, s'embarcaren cap a
l'Amèrica Llatina (Cuba, Mèxic, Perú,
Uruguai, Xile i Argentina) per a dur a
terme una campanya de propaganda i agitació i recaptar fons
amb l'expropiació
als bancs. Treballaren com a descarregadors portuaris i en altres
oficis i
creen el grup «Los Errantes». L'abril de 1926
tornen a França i després d'un
temps, on conegueren Nèstor Makhno, foren empresonats per un
intent d'atemptat
contra Alfons XIII. Una multitud de governs, començant
naturalment pel de Primo
de Rivera, van exigir les seves extradicions; no obstant
això, una important
campanya de solidaritat ho va impedir, i en 1927 aconsegueixen un
indult. Un
cop alliberats, recorregueren diversos països d'Europa
(Bèlgica, Luxemburg,
Suïssa, Alemanya). En aquesta època té
una companya fixa, Émilienne Morin, que
no li abandonarà mai i amb la qual tindrà una
filla, Colette. En 1931, amb
l'establiment de la II República, tornà a la
Península i s'integrà en la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El juny de
1931, com a representant del
Sindicat Fabril i Tèxtil de Barcelona, assistí,
amb García Oliver, al congrés
de la CNT, on es manifestà contrari a les federacions
d'indústria. Després de
l'excisió trentista i de la
separació de Peiró i de Pestaña, es
convertí
gradualment en una de les figures més representatives i de
major autoritat
moral en la CNT i en la FAI. Oposat per sistema a la
consolidació de la
república parlamentària, en 1932
participà activament en la insurrecció
anarquista de l'Alt Llobregat (Fígols, Sallent,
Súria, Berga i Cardona), per la
qual cosa fou deportat, amb més d'un centenar de companys,
primer a Bata
(Guinea) i després a Puerto Cabras (Fuerteventura, Illes
Canàries), d'on tornà
vuit mesos després. Formà part del
Comitè Revolucionari de la fracassada
insurrecció del gener de 1933 (Casas Viejas, etc.), i fou
novament empresonat
cinc mesos a El Puerto de Santa María (Cadis). En el Ple de
la Confederació
Regional del Treball de Catalunya triomfà la seva postura,
partidària de la
línia insurreccional (la «gimnàstica
revolucionària» del grup«Nosotros»), i
formà part, amb Isaac Puente i Cipriano Mera, del
Comitè Insurreccional del
desembre de 1933, després de dirigir l'abstenció
electoral de la CNT-FAI.
Fracassada la insurrecció, fou empresonat a Burgos.
Alliberat pel maig de 1934,
fou detingut la vigília de l'aixecament del 6 d'octubre de
1934 i confinat a
València; sortí de la presó a la fi de
1935. Després de comprovar el fracàs de
la revolució d'octubre de 1934 i la repressió
patida per la classe obrera,
contribuí a que la CNT no boicotegés les
eleccions de febrer de 1936, fet que
afavorí el triomf del Front Popular. El 17 de juliol de 1936
organitzà la
defensa confederal als barris barcelonins de Sant Martí de
Provençals, Sant
Andreu de Palomar, Poble Nou i a la plaça de Catalunya. Mort
Ascaso, assaltà
les Drassanes barcelonines. El 20 de juliol, ja derrotat l'aixecament a
Barcelona i controlant la CNT la situació, sobretot
després d'apoderar-se del
parc d'artilleria de Sant Andreu, els seus principals dirigents van
tenir una
entrevista amb el president de la Generalitat catalana,
Lluís Companys. En una
segona entrevista a l'endemà, després del Ple de
Federacions Locals de la CNT,
Durruti juntament amb altres principals dirigents de la CNT, van
proposar nomenar
un Comitè Central de Milícies Antifeixistes de
Catalunya, cosa que fou
acceptada per la resta d'organitzacions. Aquest comitè
--format per
llibertaris, republicans, nacionalistes i marxistes-- es va convertir
en el
veritable poder a Catalunya, ratificant la Generalitat posteriorment el
que es
decidia. Cansat de les disputes internes i el desgast a causa del fet
de
trobar-se en una guerra civil, del Comitè de
Milícies Antifeixistes --del qual
era cap del Departament de Transports-- va decidir passar al front
bèl·lic,
començant per alliberar dels feixistes Saragossa, que, com
Barcelona, era un
altre gran nucli urbà anarquista de la península.
El 23 de juliol creà, a
instàncies del Comitè Central de
Milícies Antifeixistes, la «Columna
Durruti»,
que va prendre rumb cap a Saragossa. A la columna se li va negar per
part de
les institucions el subministrament d'armes, d'artilleria i
d'infraestructura.
A mida que anaven prenen pobles aragonesos, des de Casp a Pina, a les
tropes
feixistes, els camperols es veien lliures per a fer la
revolució: els
terratinents eren expropiats de les seves terres, les quals eren
col·lectivitzades, s'abolia la propietat privada i
s'instaurava el comunisme
llibertari. En aquesta conjuntura afavorí la
creació del Consell de Defensa
d'Aragó. Saragossa no va poder ser presa per manca
d'armament. Cridat per
García Oliver i Abad de Santillán
tornà a Barcelona, on es mostrà contrari a
l'organització militar clàssica i a la
participació de la CNT-FAI en els
governs republicans català i espanyol, tot mantenint una
militarització de les
forces. El 13 de novembre de 1936 va marxar al front de Madrid amb la
seva
columna de 3.500 milicians per ajudar a contenir l'ofensiva de les
tropes
franquistes (batalla de Madrid). El 19 de novembre de 1936, quan es
trobava als
voltants de l'Hospital Clínic de la Ciutat
Universitària de Madrid, ocupat pels
revoltats, va ser ferit mortalment per un tir al pulmó la
procedència del qual
no està molt clara, existint diverses hipòtesis
sobre l'origen de la bala que
li va ferir. Mentre algunes versions afirmen que va ser disparada
accidentalment pel seu propi naranjero
--versió hispana del subfusell
Schmeisser MP28 II--, unes altres apunten que va poder ser assassinat
per
agents estalinistes. La versió de l'accident és
bastant versemblant, puix que
el citat model de subfusell mancava de segur i podia disparar-se per un
simple
cop de la culata contra el terra. El fet, però, es que
Durruti mai no va fer
servir naranjero. Buenaventura Durruti va morir a
les 4 hores del 20 de
novembre de 1936 a l'habitació número 15 de
l'Hotel Ritz (Hospital de
la «Columna Durruti») de Madrid (Espanya).
El seu enterrament el 22 de
novembre de 1936 a Barcelona, al qual assistiren unes 200.000 persones,
tingué
un enorme ressò popular. En morir, sorgí a
Catalunya el grup «Los Amigos de
Durruti», creat per defensar les seves idees, eren partidaris
de
l'insurreccionalisme revolucionari i contraris a la
col·laboració amb la
burgesia i amb els sectors reformistes, que García Oliver i
d'altres dirigents
anarquistes acceptaren, alhora que criticaven la
burocratització de la CNT i
les maniobres contrarevolucionàries del comunisme marxista.
Durruti és una de
les grans referències del moviment llibertari
hispà i prototip del
revolucionari anarquista. Existeix abundant literatura sobre la seva
figura,
sent l'estudi més significatiu l'obra del militant i
estudiós de l'anarquisme
Abel Paz Durruti en la Revolución espanyola,
publicat en nombroses
edicions, i sobre el qual, en 1998, el realitzador Paco Ríos
realitzà un
documental amb el mateix títol. En 1999, la companyia
teatral Els Joglars va
participar i coproduí el film francès anomenat Buenaventura
Durruti,
anarquista, dirigit per Jean-Louis Comolli i Ginette Lavigne.
Buenaventura Durruti Domínguez (1896-1936)
***
- Carlo Zaccarini:
El 14 de juliol de 1901 neix a Borgonovo Val Tidone
(Emília-Romanya) el
propagandista anarquista i resistent antifeixista Carlo Zaccarini,
conegut com Carlino. Sos pares es
deien Ernesto
Zaccarini i Savina Mussi. Es guanyava la vida fent de peó.
En 1923 passà
clandestinament a França i s'instal·là
a Lió (Arpitània), on treballà
empedrant
carrers i desenvolupant una intensa activitat de propaganda anarquista
fent
servir el pseudònim de Carlino.
En
1931 va ser expulsat de França per les seves«activitats subversives». Retornà
i visqué clandestinament a Bron (Cantó de Bron,
Arpitània), on, segons la
policia italiana, continuà amb la seva propaganda anarquista
i antifeixista. El
gener de 1937 passà a Espanya i s'enrolà en el«Batalló Garibaldi», però en
1938 el trobem novament a França on vivia amb una ciutadana
francesa. Visqué de
manera estable a França.
***
- Antonio Tisner Bescós: El 14 de juliol de 1904 neix a Angüés (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Tisner Bescós. Metal·lúrgic de professió, va ser un dels fundadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Angüés i també milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant els primers anys republicans va ser detingut diferents vegades per formar part de grups d'acció de la FAI, com ara el febrer de 1932 a Osca i el maig de 1933 a Saragossa, en aquesta ocasió per haver-se trobat 55 bombes que havia fabricat al seu domicili. A començaments de 1936 tornà al seu poble per promoure-hi el moviment llibertari. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí al IV Congrés de la CNT a Saragossa. Amb l'aixecament feixista, s'enrolà en la Columna Durruti. Antonio Tisner Bescós va morir el 28 de juliol de 1936 a Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya) durant el primer bombardeig aeri feixista que patí la columna confederal de camí a Saragossa. Aquest atac, realitzat per tres avionetes petites de reconeixement, durà pocs minuts, però causà uns deu morts i una vintena de ferits. Molt pitjor que les pèrdues humanes va ser l'efecte psicològic en els milicians de la columna, molts dels quals van perdre de cop tot el seu entusiasme per la lluita. Els efectes van ser el suficientment greus com per aconsellar Durruti retirar totes les seves forces a Bujaraloz i portar a cap una reorganització. Sa companya de Tisner, María Doz Buisán, nascuda en 1910 a Alcalá de Gurrea (Osca, Aragó, Espanya) --altres fonts citen Berbegal--, també activista dels grups d'acció de la FAI i amb qui tingué dues filles, a començaments del segle XXI vivia al Brasil.
***
- Kurt Zube: El 14
de juliol de 1905 neix a Danzig
(Pomerània, Imperi Alemany) --actualment Gdansk
(Polònia)-- l'editor, llibreter i
escriptor anarcoindividualista Kurt Helmut Zube, que va fer servir el
pseudònimN. H. Z. Solneman --les seves
inicials més namenlos
(«anònim» en
alemany) a l'inrevés. Fou l'únic fill del
matrimoni de classe mitjana format
per Nathanael i Alice Zube. A partir dels set anys
començà a patir una pèrdua
auditiva crònica i no fou fins la invenció dels
audiòfons moderns que començà a
tenir converses de manera normal. Després de graduar-se al
Kronprinz Wilhelm
Realgymnasium de Danzig, es matriculà en filosofia i
ciències polítiques en
aquesta ciutat. Després de quatre anys d'estudis, es
llicencià en 1929 a
Berlín. Aquest mateix any conegué l'escriptor
anarcoindividualista John Henry
Mackay, redescobridor del pensament llibertari de Max Stirner. En 1929
també
fundà la revista literària Radikaler
Geist (Esperit Radical) i treballà com a
escriptor, editor i llibreter per
correu. En 1930 es casà amb Hildegard. Després
d'una intensa correspondència
entre Zube i Mackay i algunes visites, en 1931 el primer
fundà la Societat
Mackay, que tenia com a missió difondre el pensament
anarcoindividualista i
ajudar financerament els intel·lectuals necessitats en mig
de la gran crisi
econòmica mundial. En 1933, a causa del suïcidi de
Mackay i de la situació
política alemanya, la Societat Mackay s'extingí.
Aquest mateix any les
autoritats nazis li van bloquejar els comptes i les seves publicacions
van ser
confiscades i prohibides. La seva revista Radikaler
Geist, on havien publicats autors reconeguts (Andre Gide,
Gerhart
Hauptmann, Kurt Tucholsky, Ernst Jünger, etc.), va ser
prohibida --el seu
article publicat en el primer número de la revista«Heil Hitler», en el sentit
de «Guarir-se de Hitler» no va agradar gens els
nazis. Els seus manuscrits i la
seva valuosa biblioteca privada va ser cremada per la Gestapo. Els
continus
escorcolls, l'amenaça de ser deportat al camp de
concentració d'Oranienburg, un
interrogatori de dos dies en 1934 i una situació financera
insostenible li van obligar
a plantejar-se la fuita i el 6 de gener de 1935 marxà amb sa
dona a Viena. L'11
de juliol de 1935, però, les autoritats del Reich li
confisquen el passaport
alemany i el declaren apàtrida. Aquest mateix any es va
divorciar de Hildegard
amb qui havia tingut dos fills Jörn (John
Zube), que serà un dels seguidors de la«panarquisme» de Paul Émile de
Puydt, i Karla. Instal·lat a Suïssa,
pogué malviure de l'escriptura i participà
activament en la WIR Genossenschaft --Cooperativa Nosotros, de
Wirtschaftsring
(Anell Econòmic); actualment encara existeix sota el nom de
WIR-Bank--, on
invertí tota la seva malmenada fortuna. Aquesta cooperativa
de suport mutu
s'havia creat el 16 d'octubre de 1934 a Suïssa i
després fundarà altres
cooperatives de suport, com la Selbsthilfe auf Gegenseitigkeit (SAG,
Auto Ajuda
Mútua) i la Existenz-Sicherung auf Gegenseitigkeit (ESAG,
Assegurança de Vida i
Ajuda Mútua). El març de 1938, amb
l'annexió d'Àustria al Reich alemany, es va
traslladà durant un temps a Berlín amb sos pares,
on va treballar en unes
oficines. En 1942 es casà amb la seva segona esposa, la qual
havia conegut a
Viena. Després de la II Guerra Mundial les autoritats
d'ocupació
nord-americanes no li van autoritzar la feina d'editor
perquè era apàtrida. Més
tard pogué publicar a Gmunden durant sis mesos la revista Europäischer Beobachter
(L'Observador Europeu), fins que la
potestat decisòria sobre edicions passà a les
autoritats austríaques. En 1946
publicà en l'Editorial Weltweiten el seu fullet Der Weltverband der Staatenlosen
(Associació Mundial d'Apàtrides).
Amenaçat d'expulsió per les autoritats
austríaques, abandonà la seva
residència
a Sankt Konrad i retornà a Alemanya. Com que no tenia
passaport, no se li
permetia l'emigració a l'estranger i passà per
diverses ciutats alemanyes (Friburg,
Munic, Hildesheim, etc.) visquem com podia. Finalment
aconseguí solucionar els
problemes burocràtics i pogué continuar les seves
tasques d'editor i de
llibreter per catàleg i en 1951 li va ser retornada la
nacionalitat alemanya. A
Munic fundà Drei Eichen Verlag (Editorial Tres Roures) i
entre 1956 i 1968
edità la revista llibertària Erlesenes
(Selectes). En aquests anys col·laborà en la
revista anarquista Zeitgeist
(L'Esperit del Temps) d'Hamburg.
En 1974 refundà la Societat Mackay, dedicant-se a la
publicació de les obres de
l'escriptor anarcoindividualista, com ara Lernziel
Anarchie i Zur Sache.És autor de
nombroses obres, com ara Manifest des
Friedens und der Freiheit. Der Gegenpol zum Kommunistischen Manifest
(1977)
i Der Bahnbrecher. John Henry Mackay.
Sein Leben und sein Werk (1979). Kurt Zube va morir el 7 de
maig de 1991 a Friburg
de Brisgòvia (Baden-Wurtemberg, Alemanya). L'estiu de 2005
el seu arxiu i
biblioteca van ser traslladat a la Bibliothek der Freien (Biblioteca de
la
Llibertat) de Berlín. L'anarcoindividualisme de Zube segueix
la tradició de Josiah
Warren, Max Stirner, Benjamin Tucker i John Henry Mackay, encara que
ells
s'estimava més parlar d'«anarquisme
cientificocrític».
***
- Rudolf Berner: El 14 de juliol de 1907 neix a Skövde (Comtat de Västra Götaland, Suècia) l'anarquista i anarcosindicalista Rudolf Berner, també conegut com Rube Berner i Frank Tireur. Fill d'una família nombrosa que vivia d'una granja, de petit, a més d'anar a escola, aprengué pintura i artesania. En 1931 s'instal·là a Uddevalla, on treballà com a pintor de bucs. En aquestaèpoca entrà en contacte amb la premsa anarquista i anarcosindicalista (Brand, Arbetaren, etc.) i començà a col·laborar-ne. L'octubre de 1931 es traslladà a Estocolm i començà a treballar a la redacció de Brand. A finals de 1931, com a delegat de la Socialistiska Ungdomsfoerbundet (SUF, Lliga de Joves Socialistes), assistí a un congrés de la Föderation Kommunistischer Anarchisten Deutschlands (FKAD, Federació Anarcocomunista d'Alemanya) a Berlín, on travà amistat amb Helmut Rüdiger, Berthold Cahn, Rudolf Oestreich i altres, i pogué escoltar una conferència d'Erich Mühsam i conèixer Franz Pfemfert. A Berlín formà part del grup llibertari del barri d'Adlershof, al voltant del militant Willi Boretti. En 1932 retornà a Suècia i en 1936 realitzarà un viatge errabund per Dinamarca, Alemanya, Txecoslovàquia i Àustria. A Klosterneuburg, a prop de Viena, es reuní amb l'intel·lectual anarquista Pierre Ramus i, quan s'assabentà de l'aixecament feixista a Espanya, decidí marxar-hi per ajudar el moviment anarquista peninsular. El seu primer intent de passar a la Península a través de Suïssa es va veure frustrat i fou retornat a Alemanya i després a Suècia. L'octubre de 1936, com a delegat de l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) aconseguí entrar a Catalunya, on treballà en el Departament Internacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) editant un butlletí d'informació setmanal en suec. A Barcelona mantingué un estret contacte amb el grup de militants de la Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys), que aleshores es trobava desconnectat del moviment anarquista clandestí a Alemanya. L'anarquista alemany Helmut Krischey el recomanà a la DAS perquè portés a terme una missió a Alemanya ja que coneixia bé la llengua germana i havia tingut contactes amb l'FKAD. Els diners necessaris per al viatge els recollí Mollie Steimer a Suècia i visità Alemanya com a delegat oficial de l'Organització Internacional del Treball (OIT). Contràriament al que es pensava, aconseguí entrar fàcilment a l'Alemanya nazi, ja que la policia de fronteres no s'adonà del segell d'entrada a l'Espanya republicana imprès al seu passaport. A Wuppertal es reuní amb Änne Niesse, germana gran de Helmut Kirschey, i després es traslladà a Düsseldorf, ciutat a la qual arribà el 20 de febrer de 1937, coincidint amb l'enterrament d'Anton Rosinke, destacat militant de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió de Treballadors Lliures d'Alemanya), que havia estat assassinat per la Gestapo. Abans de la presa del poder dels nazis, existien a Düsseldorf tres grups anarquistes a diferents barris, els membres dels quals ja havien estat detinguts per la policia política. De Düsseldorf passà a Leipzig, on es reuní amb diversos anarquistes i a Berlín va fer contacte amb Boretti i Rudolf Oestreich, de l'FKAD, i amb altres activistes de la FAUD. Després passà a Suècia i d'allà a Polònia. A Varsòvia va fer contacte amb l'ala anarcosindicalista de la Zwiazek Zwiazków Zawodowych (ZZZ, Central de Sindicats Polonesos), on militava Alfons Pilarski de la FAUD, que havia recaptat fons per als infants espanyols en perill i per al moviment llibertari català. Després d'acabar la seva missió a Polònia, tornà a Berlín per entrevistar-se amb Boretti. L'endemà marxà a Renània on s'havia desencadenat una ona repressiva i d'on va poder fugí cap als Països Baixos. Un cop lliurà el seu informe, retornà a Barcelona. El novembre de 1937, a causa de les seves diferències amb Agustin Souchy, cap del Departament Internacional de la Secció Alemanya de la CNT-FAI a Barcelona, decidí retornà a Estocolm, cosa que no agradà als responsables de la SAC que l'acusaren de portar una vida massa«bohèmia» i el marginaren, fet que el va deprimir força i el va fer caure en idees de suïcidi i en la beguda. Completament desfet i incapaç de materialitzar diferents projectes (llibre sobre Erich Mühsam, etc.), portà una vida errant sense ni tan sols domicili ni feina fixos. Però a la primavera següent es recuperà una mica i decidí retornar a la Península. A Barcelona i a Madrid treballà com a periodista per a la CNT-FAI i realitzà un fulletó en suec sobre la situació revolucionària espanyola, Spansk rapsodi i sex satser [Rapsòdia espanyola en sis oracions] (1938). El desembre de 1938 retornà a Estocolm, on es preparava una visita d'una delegació cenetista. La seva intenció de retornar a Catalunya es va veure frustrada amb l'ocupació d'aquest país per les tropes franquistes. Després viatjà a París, on no tingué cap oferta de treball i passà grans necessitats. El juliol de 1939 fou expulsat de França i retornà a Suècia. Aquest mateix any publicà a Estocolm la traducció al suec de l'obra d'Eduardo de Guzmán Madrid rojo y negro. A començaments dels anys quaranta es casà amb una alemanya que havia emigrat a Suècia. Sobre el període de la II Guerra Mundial desconeixem les seves activitats, però entre 1940 i 1944 col·laborà en el periòdic de la SAC Syndikalismen, sobretot amb articles biogràfics (Anselmo Lorenzo, Oscar Wilde, Erich Mühsam, etc.). Després del conflicte treballà pel periòdic anarcosindicalista Arbetaren i l'abril de 1946 fou corresponsal a França per a la premsa anarcosindicalista, publicant articles en els periòdics de la CNT de l'Exili. També treballà com a periodista a Suïssa i a Espanya, país on entrà clandestinament i del qual va fer un informe --Den spanska diktaturen (1949)-- que va ser publicat durant dues setmanes en Arbetaren, i després com a fulletó, i on va prendre partit a favor de la CNT de l'Interior enfrontada amb la CNT de l'Exili. El gener de 1954 entrà a treballar a l'Institut Internacional de Treballadors de la Cinematografia de Brussel·les i aquell mateix any organitzà un Festival Internacional de Cinema Proletari a Hamburg. El juliol de 1955 retornà a Suècia i va fer de periodista a Lund. En 1958 viatjà a Barcelona com a «turista» i redactà un informe sobre la situació política de la Catalunya franquista. A començaments de 1962 començà a escriure per a una revista cultural de Lund i com a periodista freelance. Traduí textos d'Erich Mühsam al suec i les seves memòries d'Alemanya, publicades en suec --Den osynliga fronten: Från det illegala arbetets Tyskland (1940)-- sota el pseudònim Frank Tireur, van ser traduïdes a l'alemany per Helmut Kirschey i editades sota el títol Die unsichtbare Front. Berichtüber die illegale Arbeit in Deutschland (1937). Rudolf Berner va morir l'11 de març de 1977 a Lund (Escània, Suècia).
Rudolf Berner (1907-1977)
Defuncions
- Joan Pijoan
Casasnovas: El 14 de juliol de 1939 es afusellat a
Tarragona (Tarragonès,
Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Pijoan Casasnovas –en
algunes fonts citen
com a nom Josep. Havia nascut cap
el
1909. Com son germà Andreu, treballà de llaurador
i milità en la Federació
Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de
l'Espluga de Francolí
(Conca de Barberà, Catalunya). Apressat per les tropes
franquistes, Joan Pijoan
Casasnovas va ser afusellat el 14 de juliol de 1939 a Tarragona
(Tarragonès,
Catalunya). Son germà Andreu Pijoan Casasnovas va ser
afusellat el 16 de
novembre de 1939 a la mateixa ciutat.
***
- Sébastien Faure: El 14 de juliol de 1942 mor a Royan (Poitou-Charentes, França) l'intel·lectual, lliurepensador, maçó, pedagog, propagandista i militant anarquista Auguste Louis Faure, més conegut com Sébastien Faure o, familiarment, Sébast. Havia nascut el 6 de gener de 1858 a Sant-Etiève (Arpitània). Fou fill d'una família tradicionalista i conservador; son pare, Auguste Faure, negociant de sedes, burgès acabalat, catòlic practicant, partidari de l'Imperi, fou condecorat amb la Legió d'Honor, i el seu desig era destinar son fill a la Companyia de Jesús. La mort de son pare en 1875 el tragué del seminari de Clermont-Ferrand per consagrar-se a sa família. La observació de la vida reial i la lectura lliure, el portaren a la pèrdua de la fe i a trencar amb el medi burgès on s'havia criat. El novembre de 1878 s'allistà a la Infanteria per canviar d'aires, però la classe militar el va decebre tot d'una i sortí de la vida castrense com a simple soldat. Després d'un any al Regne Unit, esdevingué inspector d'una companyia d'assegurances i es casà, malgrat l'oposició de sa mare, amb la jove de família protestant Blanche Faure --homònima, però no família, i a partir de 1885 la parella s'instal·là a Bordeus. En aquestaèpoca, ja sense la rèmora religiosa, començà a interessar-se per les qüestions socials, pel lliure pensament i per la militància. D'antuvi formà part de les files socialistes de Jules Guesde i fou candidat pel Partit Obrer Francès (POF) a les eleccions legislatives d'octubre de 1885, recollint 600 vots. En aquesta campanya descobrí les enormes dots d'oratòria que posseïa. Les seves activitats militants van provocar la separació dels esposos. Després de divorciat, en 1888 s'instal·là a París, on es col·locà en la «Societat de Viatges i Vacances a Crèdit» i on poc a poc s'allunyarà del guesdisme, gràcies a les lectures de Piotr Kropotkin i d'Élisée Reclus i a la seva participació en el grup «Les Insurgés du XVIIIe», que agrupava militants de totes les escoles socialistes. Entre octubre i novembre de 1888 fou delegat al III Congrés de la Federació Nacional de Sindicats (FNS) que tingué lloc a Bordeus-Le Bouscat. Es diu que la seva«conversió» definitiva a les idees anarquistes sorgí arran d'una reunió electoral a Bordeux en 1888 quan un oponent llibertari li va determinades preguntes compromeses (delegació del poder, democràcia directa, vies per arribar al socialisme, etc.); agafat de sorpresa, reconegué honestament que no podia respondre immediatament a les seves preguntes, però que en la propera reunió de la setmana vinent donaria respostes satisfactòries. Vuit dies després, reconegué al seu opositor i a tota la sala que les respostes del seu partit no li havien convençut i que eren intel·lectualment inferiors a les aportades pels llibertaris i que, des d'aleshores, havia decidit abandonar el POF i unir-se al moviment anarquista. En 1891 fou un dels creadors del periòdicAlmanach anarchiste pour 1892. Entre febrer i novembre de 1892 visqué a Marsella, on els guanys de les seves conferències antireligioses van permetre la fundació del periòdic L'Agitateur. Aquell mateix any fou gerent i principal redactor de La Vérité. En 1894, aprofitant la commoció causada pels atemptats d'Émile Henry, Auguste Vaillant i Sante Caserio, l'Estat francès engegà una enorme repressió vers el moviment anarquista que desembocà en un gran procés judicial començat el 6 agost d'aquell any, conegut com a «Procés dels Trenta». La flor i nata del moviment llibertari d'aleshores (Jean Grave, Charles Chatel, Matha, Félix Fénéon, etc.), acusada de crear una «associació de malefactors», acabà a la barra o fugint cap a Brussel·les. Un dels moments claus d'aquest procés fou el seu al·legat de defensa. El resultat fou clarificador: 27 absolucions, Faure inclòs, i només tres condemnes per delictes comuns. Després de l'execució de Vaillant en 1894, esdevingué tutor de sa filla Sinonie. El seu anarquisme intel·lectual s'oposà tant a l'anarcosindicalisme com a l'anarcoterrorisme de la «propaganda pel fet», posant l'accent en el paper que ha de jugar el suport mutu i l'educació. Com a talentós orador, va fer nombroses gires propagandístiques arreu de França. El novembre de 1895 fou un dels fundadors, amb Louise Michel i Constant Martin, del setmanari Le Libertaire, que fou finançat en gran part gràcies a les seves conferències --unes 150 a l'any--, i on defensà un antisindicalisme furibund. En 1897 fou el redactor principal del periòdic Les Crimes de Dieu, on reproduïa les seves conferències anticlericals. A partir de febrer de 1898 es lliurà a la defensa del capità Alfred Dreyfus. Va escriure una carta força més violenta que el J'acusse de Zola, publicà un pamflet (Les anarchistes et l'affaire Dreyfus), multiplicà les conferències i lluità perquè el llibertaris s'impliquessin en un debat que en principi rebutjaven. A partir del 6 de febrer de 1899, amb finançament jueu, començà a publicar el diari Le Journal du Peuple. Després, amb Eugène Humbert, s'embarcà en la propaganda neomaltusiana. En 1900 redactà i publicà el setmanari Les Plébeiennes. Propos d'un solitaire, on volia demostrar que no cal pertànyer a cap grup per fer propaganda; aquesta actitud fou severament criticada per nombrosos militants àcrates i fins i tot es publicà una«Protesta d'un Grup de Llibertaris parisencs» en el periòdic Le Flambeau. En 1901 fundà a Lió Le Quotidien. Organe de revedication ouvrière. El gener de 1904 llogà a Le Pâtis, a tres quilòmetres de Rambouillet (Illa de França), una propietat de 25 hectàrees on fundà --amb el suport de molts companys (Stephen Mac Say, la família Casteu, Casimir Albenque, Delaunay, Guentcho, Maxime Olivier, Pierre i Anna Narcisse, Georges Houllé, Julia Bertrand, Tibaldi, Marcel Voisin Mazurka, Lucien Brandt, Rose Herse, Henri Einfalt, Jeanne Lebesne, Colombo, Pietro Morbo, Jean Marquet, etc.)-- una escola llibertaria, sota els principis anarquistes de Paul Robin, que bateja «La Ruche» (El Rusc) i que hagué de tancar el febrer de 1917 a causa del conflicte bèl·lic. Membre de la maçoneria, en 1906 intentà crear amb altres companys d'aquesta organització un falansteri. La Gran Guerra provocà grans divergències dins del moviment anarquista, ja que grans pensadors llibertaris, com ara Piotr Kropotkin o Jean Grave, s'alinearen amb la «Unió Sagrada» aliada, mentre altres, com ara Errico Malatesta, van declarar-se decididament antimilitaristes. Faure fou un dels primers a prendre oberta oposició a la guerra, publicant un manifest (Vers la paix) pel qual fou demandat pel Ministeri de l'Interior. En 1914 va dimitir de la francmaçoneria. A partir d'abril de 1916 publicà el periòdic antimilitarista Ce qu'il faut dire (CQFD), que fou distribuït a les tropes franceses i per això censurat per les autoritats en nombroses ocasions. Louis-Jean Malvy, ministre de l'Interior, l'obligà, sota amenaça d'un consell de guerra, a interrompre la seva campanya antimilitarista, cosa que feu després de publicar Pourquoi je cesse ma campagne contre le guerre; però aquesta campanya fou represa per altres militants anarquistes (Louis Lecoin, Pierre Ruff, Pierre Chardon,Émile Armand, etc.). En 1918 fou empresonat per haver organitzat un míting prohibit. En aquesta època patí una campanya de calumnies i rumors maliciosos que, unit a una forta pneumònia, el van deprimir física, moral i políticament. No obstant això, creà la impremta «La Fraternelle», on va fer aparèixer a partir de 1922 el periòdic La Revue Anarchiste. En 1919 fou un dels fundadors de la Unió Anarquista (UA). A partir de 1925 començà a escriure l'Encyclopédie anarchiste, magna obra en quatre volums, formada per milers d'articles (2.893 pàgines) i en la qual col·laboraren 106 prestigiosos intel·lectuals llibertaris de totes les tendències. En 1928 agrupà al voltant del manifest La synthèse anarchiste els militants que s'oposaven a la transformació de la Unió Anarquista Comunista (UAC) en una organització centralitzada («Plataforma Arshinov») i on es defensava una estructura de tipus federal, que donà lloc a la creació de l'Associació de les Federacions Anarquistes (AFA), oposada a la nova Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). No obstant això, en 1934 retornà a la Unió Anarquista. Aquest mateix any publicà la primera edició de l'Enciclopèdia gràcies al suport econòmic de Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso i Gregorio Jover. Paral·lelament continuà amb la seva activitat editorial des de la impremta «La Laborieuse», d'on sorgí la col·lecció «Propos subversifs». A partir de 1936 es lliurà a una basta campanya de suport a les víctimes de la guerra civil espanyola: col·laborà en L'Espagne Antifasciste (1936-1937), fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i viatjà en diferents ocasions a Barcelona i al front d'Aragó en gira propagandística, però la tàctica de participar en les institucions de l'Estat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) el van fer distanciar-se i finalment va fer un balanç negatiu de la Revolució espanyola --abans ja havia publicat el crític article «Le pente fatale», en Le Libertaire el juliol de 1937. Durant la II Guerra Mundial, atabalat pels esdeveniments, es refugià a partir d'abril de 1940 a Royan amb sa antiga esposa amb qui s'havia tornat a unir després de quaranta anys de separació. Fou autor de L'Anarchie en cour d’assises (1891), La famille (1893), La douleur universelle (1895), Le problème de la population (ca. 1908), Les crimes de Dieu,Réponses aux paroles d’une croyante (1909), 12 preuves de l'inexistence de Dieu, Mon communisme (1921), Propos subversifs (12 fascicles que reprodueixien 12 conferències fetes a París entre novembre de 1920 i febrer de 1921), Mon opinion sur la dictature (1921), Les anarchistes: qui nous sommes, ce que nous voulons, la révolution (ca. 1924), La Ruche (1927), La synthése anarchiste (1928), La véritable révolution sociale (1933, amb L. Barbedette, V. Méric i Voline), La naissance et la mort des dieux (1934), Le Dieu que je nie et combats (1946, pòstum), entre d'altres obres. Sébastien Faure va morir el 14 de juliol de 1942 a Royan (Poitou-Charentes, França) i fou enterrat al Cementiri dels Tells de la localitat. Amb l'Alliberament, en 1944, es constituí a Lió, per un grup de companys (Valentin Buatois, Benoît Perrier, Claude Badin), la«Societat d'Amics de Sébastien Faure»; també sorgí un altre grup a París, que acabà fusionant-se amb el primer el 24 de juny de 1945.
---