Cal considerar que el continent europeu i les Illes Britàniques, han viscut històricament canvis fronterers, annexions de territoris i moviments de població al llarg dels segles. Això provoca que la majoria dels estats europeus siguin plurilingües.
Fent una ullada al informe EUROMOSAIC encarregat per la Unió Europea al 1996, hi ha 36 llengües dites “regionals o minoritàries”, amb diferent grau de reconeixement jurídic i social. Cal dir però, que almenys 20 milions de persones parlen una d'aquestes llengües.
D'aquestes 36 llengües, nomès sis superen els sis milions de parlants, i cap d'elles tenen l'oficilitat plena al seu estat.
El Català n'és la llengua més nombrosa, pel que fa al nombre de persones que la parlen.
Així, podem dir que el concepte de llengua minoritaria s refereix a la demografia relativa d'un idioma, a les dimensions d'una comunitat lingüística. S'aplica, doncs, a la llengua d'una comunitat lingüística petita, en termes generals o regionalment. Pot haver-hi, doncs, llengües minoritàries en situació normal (la danesa) i llengües no minoritàries en un procés de substitució lingüística, és a dir, minoritzades (la catalana).
Minorització és el procés mitjançant el qual es tendeix a propiciar la substitució de la varietat recessiva d'una llengua per una altra de dominant.
Així doncs, ens toca treballar per recuperar el reconeixement jurídic perdut els darrers anys i per augmentar el pes social de la nostra llengua.
Per tot això, cal recuperar jurídicament els drets que la nostre llengua mereix a les institucions.