Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 10337

[14/07] Conflicte de les Selfactines - Sacco i Vanzetti - Quillard - Durruti - Zaccarini - Tiser - Zube - Berner - Pijoan - Faure - Bel - Del Olmo - Mayoux - Annovi - García de Gilarte - Jiménez Cubillo - Ferré - Serrano González - Jacquinot

0
0
[14/07] Conflicte de les Selfactines - Sacco i Vanzetti - Quillard - Durruti - Zaccarini - Tiser - Zube - Berner - Pijoan - Faure - Bel - Del Olmo - Mayoux - Annovi - García de Gilarte - Jiménez Cubillo - Ferré - Serrano González - Jacquinot

Anarcoefemèrides del 14 de juliol

Esdeveniments

Selfactina

- Conflicte de les Selfactines: El 14 de juliol de 1854 comença a Barcelona (Catalunya) l'anomenat «Conflicte de les Selfactines», nom amb el qual es coneix els fets ocorreguts a la capital catalana el juliol del 1854 contra la mecanització de la filatura amb les màquines anomenades selfactines --de l'anglès selfacting--, que eren mecanismes automàtiques de filar que estalviaven mà d'obra, i a les quals se'ls atribuïa l'atur forçós de molts obrers. A la Península les primeres reaccions contra la introducció de maquinària en el procés de la producció i contra l'atur forçós que resultava de la mecanització es produïren a Alcoi en 1821, a Camprodon en 1823, a Barcelona en 1835 i a Igualada cap el 1847. Les selfactines foren introduïdes a Catalunya cap al 1844. En 1849 funcionaven amb aquestes màquines 91.468 fusos i en 1854 més de 200.000. A l'estiu de 1854 aquestes màquines ocupaven uns 1.200 filadors a Barcelona. El 14 de juliol del 1854, en mig de l'eufòria pel triomf de l'alçament progressista contra el govern, una munió d'obrers filadors iniciaren a Barcelona l'incendi de diverses fàbriques (Aranu, Castells i Cia, Jordà i Mas, Josep Morull i Pi, Rosés i Cia, La Industrial Cotonera, Esteve, Miquel i Cia, La Cotonera SA, etc.) on funcionaven selfactines. El 16 de juliol el capità general Ramon de la Rocha publicà un ban on es comunicava que serien passat per les armes tots els que atemptessin contra una propietat o contra la seguretat de les persones --aquest mateix dia 17, a les 19 hores, van ser afusellats tres filadors. Cessaren els incendis, però els filadors, amb la solidaritat dels teixidors, continuaren en vaga de forma pacífica, reclamant la retirada de les selfactines. Més de 50 fàbriques restaven aturades el 18 de juliol. El capità general mantingué converses amb el capdavanter del moviment obrer Josep Barceló i el 25 de juliol firmava una ordre prohibint l'ús de les selfactines. Paral·lelament es publicà un document signat pels principals dirigents obrers, Ramon Maseras, Miquel Guilleuma, Antoni Gual, Josep Nogué i Josep Barceló, on exposaven al capità general el fonament de les seves demandes. Enmig de la vaga es produí una famosa polèmica periodística entre Laureà Figuerola i els dirigents obrers, que degenerà en amenaces de violència contra la persona de Figuerola. El conflicte s'allargà, ja que els fabricants van recórrer l'ordre de prohibició davant el govern de Madrid i els treballadors van continuar la vaga. El 8 d'agost el nou capità general Manuel de La Concha mantingué una reunió amb els dirigents de les Societats Obreres, d'on va sortir un manifest dels obrers signat per 19 societats obreres donant per acabada la vaga, l'indult pels obrers processats i condemnats i l'obertura d'un període per a la negociació entre fabricants i obrers. Aquest era el darrer acte del conflicte de les selfactines, durant el qual s'havien reconegut oficialment les Societats Obreres i la seva capacitat per a representar col·lectivament els treballadors davant els empresaris, com s'aniria verificant els mesos següents firmant diversos convenis col·lectius. No obstant això, el 9 d'agost, el govern de Madrid revocà l'ordre de prohibició de les selfactines, però el temor de les reaccions obreres va fer ajornar la seva publicació fins el maig del 1855.

***

Sacco i Vanzetti emmanillats a un policia

- Condemna Sacco i Vanzetti: El 14 de juliol de 1921, a Dedham (Massachusetts, EUA), el procés contra als anarquistes Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, incoat el 31 de maig, queda vist per a sentència. A les 19.30 hores el jurat porta el veredicte: Sacco i Vanzetti són declarats culpables d'assassinat en primer grau i el jutge Thayer els condemna a mort.

Anarcoefemèrides

Naixements

Pierre Quillard

- Pierre Quillard: El 14 de juliol de 1864 neix a París (França) el poeta, dramaturg, traductor i periodista anarquista Pierre Quillard. Va fer els estudis secundaris al Liceu Fontanes, on tingué de companys futurs homes de lletres (Éphraïm Mickaël, Stuart Merrill, René Ghil, André Fontainas, Rodolphe Darzens, Georges Vanor, etc.), i publicà els seus primers poemes, sota el pseudòmim Qui, en Le Fou, periòdic literari del grup «Le Cercle de Moineaux Francs» (El Cercle dels Pardals Lliures), on participaven molts dels citats. Després va fer estudis universitaris a la Sorbona, a l'Escola Pràctica d'Alts Estudis i a l'École Nationale des Chartes, especialitzada en ciències auxiliars de la història. En 1884, amb Saint-Pol-Roux i Éphraïm Mikhaël, fundà la revista La Pléiade, on publicà dos anys més tard la seva primera peça teatral, La fille aux mains coupées. En 1890 s'edità el seu primer recull poètic, La gloire du verbe (1885-1890), marcadament simbolista. En 1891 començà a col·laborar enMercure de França, publicació en la qual continuarà escrivint durant tota sa vida. L'abril de 1892 publicà, en el número 52 de la revista Entretiens politiques et littéraires, l'article«L'anarchie par la littérature», sobre les relacions establertes entre ambdues --considerava que la literatura era la millor «propaganda pel fet»-- i col·laborà en els periòdics anarquistes L'Endehors, de Zo d'Axa, i Le Temps Nouveaux, de Jean Grave. En 1893 s'instal·là a Constantinoble (Imperi otomà), on va ser professor del Col·legi Armeni Catòlic de Sant Gregori l'Il·luminador i de l'Escola Central de Gàlata. En aquesta època també es dedicà a la traducció i publicació d'autors grecs antics (Teòcrit de Siracusa, Porfiri, Jàmblic, Claudi Elià, Sòfocles i Herodes). En 1896 retornà a França i l'any següent publicà, amb el suport del poeta armeni exiliat a França Archag Tchobanian, a qui traduí al francès, un voluminós recull de testimonis sobre el genocidi armeni, convertint-se en un dels primers defensors d'aquest poble indoeuropeu perseguit per l'Imperi turc. En 1897 regressà a Orient com a corresponsal del periòdic L'Illustration, per seguir les operacions de la guerra grecoturca. Va fer nombrosos mítings i actes públics contra el genocidi armeni i des de la seva fundació en 1898 s'adherí a la Lliga Francesa per a la Defensa dels Drets de l'Home i del Ciutadà, de la qual ocupà càrrecs de responsabilitat --membre del Comitè Central (1904), vicepresident (1907) i secretari general (1911-1912). Durant l'«Afer Dreyfus» va fer costat el capità acusat de traïció i, amic íntim del periodista anarquista Bernard Lazare, col·laborà en Le Journal du Peuple, periòdic anarcodreyfusià fundat en 1899. També publicà en un volum la llista dels subscriptors a la campanya orquestrada pel periòdic antisemita La Libre Parole, a favor de la vídua del tinent coronel Hubert Henry, símbol dels antidreyfusians. L'octubre de 1900 fundà el periòdic bimensual Pro Armenia, en suport de la causa armènia i en la qual col·laboraren prestigiosos escriptors (Jean Jaurès, Anatole France, Francis de Pressensé, Georges Clemenceau, Victor Bérard, etc.). En 1904 retornà de bell nou a Constantinoble com a corresponsal del periòdic L'Illustration. Pierre Quillard abandonà la poesia i es dedicà amb tota la seva ànima a la defensa dels oprimits fins a la seva mort, esdevinguda el 4 de febrer de 1912 a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França). Trobem articles seus en Almanach de la révolution, La Bataille Syndicaliste, L'Éducation Libertaire, La Révolte, La Révolution i La Revue Blanche, entre d'altres. És autor de L'anarchie par la littérature (1892 i 1993),La question d'Orient et la politique personnelle de M. Hanotaux: ses résultats en dix-huit mois, les atrocités arméniennes, la vie et les intérêts de nos nationaux compromis, la ruine de la Turquie, l'imminence d'un conflit européen, les réformes (1897, amb Louis Margery), Le Monument Henry. Listes des souscripteurs classés méthodiquement et selon l'ordre alphabétique (1899) i Pour l'Arménie. Mémoire et dossier (1902), entre d'altres.

Pierre Quillard (1864-1912)

***

Buenaventura Durruti

- Buenaventura Durruti Domínguez:El 14 de juliol de 1896 neix a Lleó (Castella, Espanya) el revolucionari anarquista i militant anarcosindicalista Buenaventura Durruti Domínguez. Fill d'una família de ferroviaris d'idees socialistes, sos pares foren Santiago Durruti Malgor i Anastasia Dumange Soler --el segon llinatge de Buenaventura Durruti, Domínguez, és el resultat de la castellanització del primer llinatge català de sa mare, Dumange. Va tenir sis germans (Santiago, Vicente, Plateo, Benedicto, Pedro i Manuel) i una germana (Rosa), i ell fou el segon fill nascut --només tres sobrevisqueren en acabar la guerra. Entre els cinc i els 14 anys anà l'escola lleonesa de Ricardo Fanjul, que abandonà en aquesta edat per entrar a treballar com a aprenent al taller mecànic de Melchor Mártinez, un socialista destacat de Lleó. En 1912 començà a fer feina com a ajustador mecànic als tallers del ferrocarril i engegà la seva activitat sindical en la Unió de Metal·lúrgics de la Unió General de Treballadors (UGT). Després d'abandonar el taller, va treballar com muntador de rentadors de carbó i aviat es va veure embolicat amb la lluita d'uns miners de Matallana, a 30 quilòmetres de Lleó, que pugnaven per expulsar a un enginyer antiobrer; entre tots van aconseguí que fons acomiadat. En 1917, fent feina com a ajustador mecànic en la Companyia de Ferrocarrils del Nord, participà activament en la vaga organitzada per ferroviaris ugetistes i secundada pels anarcosindicalistes --especialment en actes de sabotatge dirigits a impedir el funcionament dels trens (crema de locomotores, aixecament de vies, etc.)--, vaga que fou durament reprimida per l'exèrcit: 17 treballadors morts, 500 ferits i 2.000 empresonats sense judici. A resultes d'això, buscat per la Guàrdia Civil, acomiadat de la feina i expulsat pel seu radicalisme de la UGT, i de declarar-se desertor de l'exèrcit, va haver d'exiliar-se a França. Entre el desembre de 1917 i el gener de 1919 va treballar de mecànic a París, on entrà en relació amb militants anarquistes catalans i començà a assimilar els plantejaments llibertaris. Després d'una breu estada a la Península, on després de descobrir-se la seva condició de desertor és detingut i empresonat, i, posteriorment, alliberat pels seus companys, s'exilià de bell nou a França, el juliol de 1919 i treballà com a mecànic a la fàbrica Renault de París. A la primavera de 1920 tornà a creuar els Pirineus, treballà primer al País Basc i després recorregué gran part de la Península. Junt amb altres companys creen el grup anarquista «Los Justicieros» per plantar cara a la repressió institucionalitzada i per obtenir armes i diners per al manteniment de les lluites i dels detinguts. El camp de la seva acció es repartia entre Aragó i Guipúscoa i una de les missions que es van plantejar va ser l'execució del rei Alfons XIII que havia d'assistir a la inauguració del Gran Kursaal de Sant Sebastià; l'intent va fracassar per una denúncia. En 1920 es traslladà a Barcelona, aconsellat per l'anarcosindicalista Manuel Buenacasa, on s'afilià a l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1921 es trobava a Andalusia treballant en una campanya d'afiliació anarquista, quan el 9 de març d'aquell any, un dia després de l'assassinat d'Eduardo Dato, fou detingut a Madrid; però enganyà la policia i escapà a Barcelona; s'ignora el seu grau de participació en aquest atemptat. A la capital catalana va fer amistat amb Francisco Ascaso, amb qui constituí en 1922 l'agrupació anarquista «Los Solidarios» --«grup específic o d'afinitat», encarregat de realitzar accions de represàlia contra el pistolerisme patronal i de recaptar fons mitjançant cops de mà, a més de desenvolupar les estructures de la CNT i de crear una federació anarquista d'àmbit peninsular--, de la qual formaren part García Oliver, Liberto Callejas, Aurelio Fernández i Ricardo Sanz. En 1923 a aquest grup se li imputà la mort del cardenal Juan Soldevila y Romero, produït com a represàlia de l'assassinat de Salvador Seguí. Aquest mateix any, amb la instauració de la dictadura de Primo de Rivera, es decideix que Ascaso i Durruti es traslladin a França per organitzar un comitè revolucionari per ajudar les activitats subversives dels catalans i fundar a París una editorial anarquista («Librairie Internationale»). En aquesta estada, Durruti treballà a la Renault i Ascaso en una fàbrica de tubs de plom. Cal destacar que ambdós sempre que la situació ho permetia treballaven per mantenir-se amb els seus salaris. A finals de 1924, Ascaso i Durruti, per indicació del Comitè de Barcelona, s'embarcaren cap a l'Amèrica Llatina (Cuba, Mèxic, Perú, Uruguai, Xile i Argentina) per a dur a terme una campanya de propaganda i agitació i recaptar fons amb l'expropiació als bancs. Treballaren com a descarregadors portuaris i en altres oficis i creen el grup «Los Errantes». L'abril de 1926 tornen a França i després d'un temps, on conegueren Nèstor Makhno, foren empresonats per un intent d'atemptat contra Alfons XIII. Una multitud de governs, començant naturalment pel de Primo de Rivera, van exigir les seves extradicions; no obstant això, una important campanya de solidaritat ho va impedir, i en 1927 aconsegueixen un indult. Un cop alliberats, recorregueren diversos països d'Europa (Bèlgica, Luxemburg, Suïssa, Alemanya). En aquesta època té una companya fixa, Émilienne Morin, que no li abandonarà mai i amb la qual tindrà una filla, Colette. En 1931, amb l'establiment de la II República, tornà a la Península i s'integrà en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El juny de 1931, com a representant del Sindicat Fabril i Tèxtil de Barcelona, assistí, amb García Oliver, al congrés de la CNT, on es manifestà contrari a les federacions d'indústria. Després de l'excisió trentista i de la separació de Peiró i de Pestaña, es convertí gradualment en una de les figures més representatives i de major autoritat moral en la CNT i en la FAI. Oposat per sistema a la consolidació de la república parlamentària, en 1932 participà activament en la insurrecció anarquista de l'Alt Llobregat (Fígols, Sallent, Súria, Berga i Cardona), per la qual cosa fou deportat, amb més d'un centenar de companys, primer a Bata (Guinea) i després a Puerto Cabras (Fuerteventura, Illes Canàries), d'on tornà vuit mesos després. Formà part del Comitè Revolucionari de la fracassada insurrecció del gener de 1933 (Casas Viejas, etc.), i fou novament empresonat cinc mesos a El Puerto de Santa María (Cadis). En el Ple de la Confederació Regional del Treball de Catalunya triomfà la seva postura, partidària de la línia insurreccional (la «gimnàstica revolucionària» del grup«Nosotros»), i formà part, amb Isaac Puente i Cipriano Mera, del Comitè Insurreccional del desembre de 1933, després de dirigir l'abstenció electoral de la CNT-FAI. Fracassada la insurrecció, fou empresonat a Burgos. Alliberat pel maig de 1934, fou detingut la vigília de l'aixecament del 6 d'octubre de 1934 i confinat a València; sortí de la presó a la fi de 1935. Després de comprovar el fracàs de la revolució d'octubre de 1934 i la repressió patida per la classe obrera, contribuí a que la CNT no boicotegés les eleccions de febrer de 1936, fet que afavorí el triomf del Front Popular. El 17 de juliol de 1936 organitzà la defensa confederal als barris barcelonins de Sant Martí de Provençals, Sant Andreu de Palomar, Poble Nou i a la plaça de Catalunya. Mort Ascaso, assaltà les Drassanes barcelonines. El 20 de juliol, ja derrotat l'aixecament a Barcelona i controlant la CNT la situació, sobretot després d'apoderar-se del parc d'artilleria de Sant Andreu, els seus principals dirigents van tenir una entrevista amb el president de la Generalitat catalana, Lluís Companys. En una segona entrevista a l'endemà, després del Ple de Federacions Locals de la CNT, Durruti juntament amb altres principals dirigents de la CNT, van proposar nomenar un Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, cosa que fou acceptada per la resta d'organitzacions. Aquest comitè --format per llibertaris, republicans, nacionalistes i marxistes-- es va convertir en el veritable poder a Catalunya, ratificant la Generalitat posteriorment el que es decidia. Cansat de les disputes internes i el desgast a causa del fet de trobar-se en una guerra civil, del Comitè de Milícies Antifeixistes --del qual era cap del Departament de Transports-- va decidir passar al front bèl·lic, començant per alliberar dels feixistes Saragossa, que, com Barcelona, era un altre gran nucli urbà anarquista de la península. El 23 de juliol creà, a instàncies del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, la «Columna Durruti», que va prendre rumb cap a Saragossa. A la columna se li va negar per part de les institucions el subministrament d'armes, d'artilleria i d'infraestructura. A mida que anaven prenen pobles aragonesos, des de Casp a Pina, a les tropes feixistes, els camperols es veien lliures per a fer la revolució: els terratinents eren expropiats de les seves terres, les quals eren col·lectivitzades, s'abolia la propietat privada i s'instaurava el comunisme llibertari. En aquesta conjuntura afavorí la creació del Consell de Defensa d'Aragó. Saragossa no va poder ser presa per manca d'armament. Cridat per García Oliver i Abad de Santillán tornà a Barcelona, on es mostrà contrari a l'organització militar clàssica i a la participació de la CNT-FAI en els governs republicans català i espanyol, tot mantenint una militarització de les forces. El 13 de novembre de 1936 va marxar al front de Madrid amb la seva columna de 3.500 milicians per ajudar a contenir l'ofensiva de les tropes franquistes (batalla de Madrid). El 19 de novembre de 1936, quan es trobava als voltants de l'Hospital Clínic de la Ciutat Universitària de Madrid, ocupat pels revoltats, va ser ferit mortalment per un tir al pulmó la procedència del qual no està molt clara, existint diverses hipòtesis sobre l'origen de la bala que li va ferir. Mentre algunes versions afirmen que va ser disparada accidentalment pel seu propi naranjero --versió hispana del subfusell Schmeisser MP28 II--, unes altres apunten que va poder ser assassinat per agents estalinistes. La versió de l'accident és bastant versemblant, puix que el citat model de subfusell mancava de segur i podia disparar-se per un simple cop de la culata contra el terra. El fet, però, es que Durruti mai no va fer servir naranjero. Buenaventura Durruti va morir a les 4 hores del 20 de novembre de 1936 a l'habitació número 15 de l'Hotel Ritz (Hospital de la «Columna Durruti») de Madrid (Espanya). El seu enterrament el 22 de novembre de 1936 a Barcelona, al qual assistiren unes 200.000 persones, tingué un enorme ressò popular. En morir, sorgí a Catalunya el grup «Los Amigos de Durruti», creat per defensar les seves idees, eren partidaris de l'insurreccionalisme revolucionari i contraris a la col·laboració amb la burgesia i amb els sectors reformistes, que García Oliver i d'altres dirigents anarquistes acceptaren, alhora que criticaven la burocratització de la CNT i les maniobres contrarevolucionàries del comunisme marxista. Durruti és una de les grans referències del moviment llibertari hispà i prototip del revolucionari anarquista. Existeix abundant literatura sobre la seva figura, sent l'estudi més significatiu l'obra del militant i estudiós de l'anarquisme Abel Paz Durruti en la Revolución espanyola, publicat en nombroses edicions, i sobre el qual, en 1998, el realitzador Paco Ríos realitzà un documental amb el mateix títol. En 1999, la companyia teatral Els Joglars va participar i coproduí el film francès anomenat Buenaventura Durruti, anarquista, dirigit per Jean-Louis Comolli i Ginette Lavigne.

Buenaventura Durruti Domínguez (1896-1936)

***

Carlo Zaccarini

- Carlo Zaccarini: El 14 de juliol de 1901 neix a Borgonovo Val Tidone (Emília-Romanya) el propagandista anarquista i resistent antifeixista Carlo Zaccarini, conegut com Carlino. Sos pares es deien Ernesto Zaccarini i Savina Mussi. Es guanyava la vida fent de peó. En 1923 passà clandestinament a França i s'instal·là a Lió (Arpitània), on treballà empedrant carrers i desenvolupant una intensa activitat de propaganda anarquista fent servir el pseudònim de Carlino. En 1931 va ser expulsat de França per les seves«activitats subversives». Retornà i visqué clandestinament a Bron (Cantó de Bron, Arpitània), on, segons la policia italiana, continuà amb la seva propaganda anarquista i antifeixista. El gener de 1937 passà a Espanya i s'enrolà en el«Batalló Garibaldi», però en 1938 el trobem novament a França on vivia amb una ciutadana francesa. Visqué de manera estable a França.

***

Detenció d'Antonio Tisner Bescós segons el periòdic madrileny "La Época" (31 de maig de 1933)

- Antonio Tisner Bescós: El 14 de juliol de 1904 neix a Angüés (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Tisner Bescós. Metal·lúrgic de professió, va ser un dels fundadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Angüés i també milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant els primers anys republicans va ser detingut diferents vegades per formar part de grups d'acció de la FAI, com ara el febrer de 1932 a Osca i el maig de 1933 a Saragossa, en aquesta ocasió per haver-se trobat 55 bombes que havia fabricat al seu domicili. A començaments de 1936 tornà al seu poble per promoure-hi el moviment llibertari. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí al IV Congrés de la CNT a Saragossa. Amb l'aixecament feixista, s'enrolà en la Columna Durruti. Antonio Tisner Bescós va morir el 28 de juliol de 1936 a Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya) durant el primer bombardeig aeri feixista que patí la columna confederal de camí a Saragossa. Aquest atac, realitzat per tres avionetes petites de reconeixement, durà pocs minuts, però causà uns deu morts i una vintena de ferits. Molt pitjor que les pèrdues humanes va ser l'efecte psicològic en els milicians de la columna, molts dels quals van perdre de cop tot el seu entusiasme per la lluita. Els efectes van ser el suficientment greus com per aconsellar Durruti retirar totes les seves forces a Bujaraloz i portar a cap una reorganització. Sa companya de Tisner, María Doz Buisán, nascuda en 1910 a Alcalá de Gurrea (Osca, Aragó, Espanya) --altres fonts citen Berbegal--, també activista dels grups d'acció de la FAI i amb qui tingué dues filles, a començaments del segle XXI vivia al Brasil.

***

Kurt Zube

- Kurt Zube: El 14 de juliol de 1905 neix a Danzig (Pomerània, Imperi Alemany) --actualment Gdansk (Polònia)-- l'editor, llibreter i escriptor anarcoindividualista Kurt Helmut Zube, que va fer servir el pseudònimN. H. Z. Solneman --les seves inicials més namenlos («anònim» en alemany) a l'inrevés. Fou l'únic fill del matrimoni de classe mitjana format per Nathanael i Alice Zube. A partir dels set anys començà a patir una pèrdua auditiva crònica i no fou fins la invenció dels audiòfons moderns que començà a tenir converses de manera normal. Després de graduar-se al Kronprinz Wilhelm Realgymnasium de Danzig, es matriculà en filosofia i ciències polítiques en aquesta ciutat. Després de quatre anys d'estudis, es llicencià en 1929 a Berlín. Aquest mateix any conegué l'escriptor anarcoindividualista John Henry Mackay, redescobridor del pensament llibertari de Max Stirner. En 1929 també fundà la revista literària Radikaler Geist (Esperit Radical) i treballà com a escriptor, editor i llibreter per correu. En 1930 es casà amb Hildegard. Després d'una intensa correspondència entre Zube i Mackay i algunes visites, en 1931 el primer fundà la Societat Mackay, que tenia com a missió difondre el pensament anarcoindividualista i ajudar financerament els intel·lectuals necessitats en mig de la gran crisi econòmica mundial. En 1933, a causa del suïcidi de Mackay i de la situació política alemanya, la Societat Mackay s'extingí. Aquest mateix any les autoritats nazis li van bloquejar els comptes i les seves publicacions van ser confiscades i prohibides. La seva revista Radikaler Geist, on havien publicats autors reconeguts (Andre Gide, Gerhart Hauptmann, Kurt Tucholsky, Ernst Jünger, etc.), va ser prohibida --el seu article publicat en el primer número de la revista«Heil Hitler», en el sentit de «Guarir-se de Hitler» no va agradar gens els nazis. Els seus manuscrits i la seva valuosa biblioteca privada va ser cremada per la Gestapo. Els continus escorcolls, l'amenaça de ser deportat al camp de concentració d'Oranienburg, un interrogatori de dos dies en 1934 i una situació financera insostenible li van obligar a plantejar-se la fuita i el 6 de gener de 1935 marxà amb sa dona a Viena. L'11 de juliol de 1935, però, les autoritats del Reich li confisquen el passaport alemany i el declaren apàtrida. Aquest mateix any es va divorciar de Hildegard amb qui havia tingut dos fills Jörn (John Zube), que serà un dels seguidors de la«panarquisme» de Paul Émile de Puydt, i Karla. Instal·lat a Suïssa, pogué malviure de l'escriptura i participà activament en la WIR Genossenschaft --Cooperativa Nosotros, de Wirtschaftsring (Anell Econòmic); actualment encara existeix sota el nom de WIR-Bank--, on invertí tota la seva malmenada fortuna. Aquesta cooperativa de suport mutu s'havia creat el 16 d'octubre de 1934 a Suïssa i després fundarà altres cooperatives de suport, com la Selbsthilfe auf Gegenseitigkeit (SAG, Auto Ajuda Mútua) i la Existenz-Sicherung auf Gegenseitigkeit (ESAG, Assegurança de Vida i Ajuda Mútua). El març de 1938, amb l'annexió d'Àustria al Reich alemany, es va traslladà durant un temps a Berlín amb sos pares, on va treballar en unes oficines. En 1942 es casà amb la seva segona esposa, la qual havia conegut a Viena. Després de la II Guerra Mundial les autoritats d'ocupació nord-americanes no li van autoritzar la feina d'editor perquè era apàtrida. Més tard pogué publicar a Gmunden durant sis mesos la revista Europäischer Beobachter (L'Observador Europeu), fins que la potestat decisòria sobre edicions passà a les autoritats austríaques. En 1946 publicà en l'Editorial Weltweiten el seu fullet Der Weltverband der Staatenlosen (Associació Mundial d'Apàtrides). Amenaçat d'expulsió per les autoritats austríaques, abandonà la seva residència a Sankt Konrad i retornà a Alemanya. Com que no tenia passaport, no se li permetia l'emigració a l'estranger i passà per diverses ciutats alemanyes (Friburg, Munic, Hildesheim, etc.) visquem com podia. Finalment aconseguí solucionar els problemes burocràtics i pogué continuar les seves tasques d'editor i de llibreter per catàleg i en 1951 li va ser retornada la nacionalitat alemanya. A Munic fundà Drei Eichen Verlag (Editorial Tres Roures) i entre 1956 i 1968 edità la revista llibertària Erlesenes (Selectes). En aquests anys col·laborà en la revista anarquista Zeitgeist (L'Esperit del Temps) d'Hamburg. En 1974 refundà la Societat Mackay, dedicant-se a la publicació de les obres de l'escriptor anarcoindividualista, com ara Lernziel Anarchie i Zur Sache.És autor de nombroses obres, com ara Manifest des Friedens und der Freiheit. Der Gegenpol zum Kommunistischen Manifest (1977) i Der Bahnbrecher. John Henry Mackay. Sein Leben und sein Werk (1979). Kurt Zube va morir el 7 de maig de 1991 a Friburg de Brisgòvia (Baden-Wurtemberg, Alemanya). L'estiu de 2005 el seu arxiu i biblioteca van ser traslladat a la Bibliothek der Freien (Biblioteca de la Llibertat) de Berlín. L'anarcoindividualisme de Zube segueix la tradició de Josiah Warren, Max Stirner, Benjamin Tucker i John Henry Mackay, encara que ells s'estimava més parlar d'«anarquisme cientificocrític».

***

Rudolf Berner (1937)

- Rudolf Berner: El 14 de juliol de 1907 neix a Skövde (Comtat de Västra Götaland, Suècia) l'anarquista i anarcosindicalista Rudolf Berner, també conegut com Rube Berner i Frank Tireur. Fill d'una família nombrosa que vivia d'una granja, de petit, a més d'anar a escola, aprengué pintura i artesania. En 1931 s'instal·là a Uddevalla, on treballà com a pintor de bucs. En aquestaèpoca entrà en contacte amb la premsa anarquista i anarcosindicalista (Brand, Arbetaren, etc.) i començà a col·laborar-ne. L'octubre de 1931 es traslladà a Estocolm i començà a treballar a la redacció de Brand. A finals de 1931, com a delegat de la Socialistiska Ungdomsfoerbundet (SUF, Lliga de Joves Socialistes), assistí a un congrés de la Föderation Kommunistischer Anarchisten Deutschlands (FKAD, Federació Anarcocomunista d'Alemanya) a Berlín, on travà amistat amb Helmut Rüdiger, Berthold Cahn, Rudolf Oestreich i altres, i pogué escoltar una conferència d'Erich Mühsam i conèixer Franz Pfemfert. A Berlín formà part del grup llibertari del barri d'Adlershof, al voltant del militant Willi Boretti. En 1932 retornà a Suècia i en 1936 realitzarà un viatge errabund per Dinamarca, Alemanya, Txecoslovàquia i Àustria. A Klosterneuburg, a prop de Viena, es reuní amb l'intel·lectual anarquista Pierre Ramus i, quan s'assabentà de l'aixecament feixista a Espanya, decidí marxar-hi per ajudar el moviment anarquista peninsular. El seu primer intent de passar a la Península a través de Suïssa es va veure frustrat i fou retornat a Alemanya i després a Suècia. L'octubre de 1936, com a delegat de l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) aconseguí entrar a Catalunya, on treballà en el Departament Internacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) editant un butlletí d'informació setmanal en suec. A Barcelona mantingué un estret contacte amb el grup de militants de la Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys), que aleshores es trobava desconnectat del moviment anarquista clandestí a Alemanya. L'anarquista alemany Helmut Krischey el recomanà a la DAS perquè portés a terme una missió a Alemanya ja que coneixia bé la llengua germana i havia tingut contactes amb l'FKAD. Els diners necessaris per al viatge els recollí Mollie Steimer a Suècia i visità Alemanya com a delegat oficial de l'Organització Internacional del Treball (OIT). Contràriament al que es pensava, aconseguí entrar fàcilment a l'Alemanya nazi, ja que la policia de fronteres no s'adonà del segell d'entrada a l'Espanya republicana imprès al seu passaport. A Wuppertal es reuní amb Änne Niesse, germana gran de Helmut Kirschey, i després es traslladà a Düsseldorf, ciutat a la qual arribà el 20 de febrer de 1937, coincidint amb l'enterrament d'Anton Rosinke, destacat militant de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió de Treballadors Lliures d'Alemanya), que havia estat assassinat per la Gestapo. Abans de la presa del poder dels nazis, existien a Düsseldorf tres grups anarquistes a diferents barris, els membres dels quals ja havien estat detinguts per la policia política. De Düsseldorf passà a Leipzig, on es reuní amb diversos anarquistes i a Berlín va fer contacte amb Boretti i Rudolf Oestreich, de l'FKAD, i amb altres activistes de la FAUD. Després passà a Suècia i d'allà a Polònia. A Varsòvia va fer contacte amb l'ala anarcosindicalista de la Zwiazek Zwiazków Zawodowych (ZZZ, Central de Sindicats Polonesos), on militava Alfons Pilarski de la FAUD, que havia recaptat fons per als infants espanyols en perill i per al moviment llibertari català. Després d'acabar la seva missió a Polònia, tornà a Berlín per entrevistar-se amb Boretti. L'endemà marxà a Renània on s'havia desencadenat una ona repressiva i d'on va poder fugí cap als Països Baixos. Un cop lliurà el seu informe, retornà a Barcelona. El novembre de 1937, a causa de les seves diferències amb Agustin Souchy, cap del Departament Internacional de la Secció Alemanya de la CNT-FAI a Barcelona, decidí retornà a Estocolm, cosa que no agradà als responsables de la SAC que l'acusaren de portar una vida massa«bohèmia» i el marginaren, fet que el va deprimir força i el va fer caure en idees de suïcidi i en la beguda. Completament desfet i incapaç de materialitzar diferents projectes (llibre sobre Erich Mühsam, etc.), portà una vida errant sense ni tan sols domicili ni feina fixos. Però a la primavera següent es recuperà una mica i decidí retornar a la Península. A Barcelona i a Madrid treballà com a periodista per a la CNT-FAI i realitzà un fulletó en suec sobre la situació revolucionària espanyola, Spansk rapsodi i sex satser [Rapsòdia espanyola en sis oracions] (1938). El desembre de 1938 retornà a Estocolm, on es preparava una visita d'una delegació cenetista. La seva intenció de retornar a Catalunya es va veure frustrada amb l'ocupació d'aquest país per les tropes franquistes. Després viatjà a París, on no tingué cap oferta de treball i passà grans necessitats. El juliol de 1939 fou expulsat de França i retornà a Suècia. Aquest mateix any publicà a Estocolm la traducció al suec de l'obra d'Eduardo de Guzmán Madrid rojo y negro. A començaments dels anys quaranta es casà amb una alemanya que havia emigrat a Suècia. Sobre el període de la II Guerra Mundial desconeixem les seves activitats, però entre 1940 i 1944 col·laborà en el periòdic de la SAC Syndikalismen, sobretot amb articles biogràfics (Anselmo Lorenzo, Oscar Wilde, Erich Mühsam, etc.). Després del conflicte treballà pel periòdic anarcosindicalista Arbetaren i l'abril de 1946 fou corresponsal a França per a la premsa anarcosindicalista, publicant articles en els periòdics de la CNT de l'Exili. També treballà com a periodista a Suïssa i a Espanya, país on entrà clandestinament i del qual va fer un informe --Den spanska diktaturen (1949)-- que va ser publicat durant dues setmanes en Arbetaren, i després com a fulletó, i on va prendre partit a favor de la CNT de l'Interior enfrontada amb la CNT de l'Exili. El gener de 1954 entrà a treballar a l'Institut Internacional de Treballadors de la Cinematografia de Brussel·les i aquell mateix any organitzà un Festival Internacional de Cinema Proletari a Hamburg. El juliol de 1955 retornà a Suècia i va fer de periodista a Lund. En 1958 viatjà a Barcelona com a «turista» i redactà un informe sobre la situació política de la Catalunya franquista. A començaments de 1962 començà a escriure per a una revista cultural de Lund i com a periodista freelance. Traduí textos d'Erich Mühsam al suec i les seves memòries d'Alemanya, publicades en suec --Den osynliga fronten: Från det illegala arbetets Tyskland (1940)-- sota el pseudònim Frank Tireur, van ser traduïdes a l'alemany per Helmut Kirschey i editades sota el títol Die unsichtbare Front. Berichtüber die illegale Arbeit in Deutschland (1937). Rudolf Berner va morir l'11 de març de 1977 a Lund (Escània, Suècia).

Rudolf Berner (1907-1977)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Joan Pijoan Casasnovas

- Joan Pijoan Casasnovas: El 14 de juliol de 1939 es afusellat a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Pijoan Casasnovas –en algunes fonts citen com a nom Josep. Havia nascut cap el 1909. Com son germà Andreu, treballà de llaurador i milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Espluga de Francolí (Conca de Barberà, Catalunya). Apressat per les tropes franquistes, Joan Pijoan Casasnovas va ser afusellat el 14 de juliol de 1939 a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Son germà Andreu Pijoan Casasnovas va ser afusellat el 16 de novembre de 1939 a la mateixa ciutat.

***

Sébastien Faure (ca. 1920)

- Sébastien Faure: El 14 de juliol de 1942 mor a Royan (Poitou-Charentes, França) l'intel·lectual, lliurepensador, maçó, pedagog, propagandista i militant anarquista Auguste Louis Faure, més conegut com Sébastien Faure o, familiarment, Sébast. Havia nascut el 6 de gener de 1858 a Sant-Etiève (Arpitània). Fou fill d'una família tradicionalista i conservador; son pare, Auguste Faure, negociant de sedes, burgès acabalat, catòlic practicant, partidari de l'Imperi, fou condecorat amb la Legió d'Honor, i el seu desig era destinar son fill a la Companyia de Jesús. La mort de son pare en 1875 el tragué del seminari de Clermont-Ferrand per consagrar-se a sa família. La observació de la vida reial i la lectura lliure, el portaren a la pèrdua de la fe i a trencar amb el medi burgès on s'havia criat. El novembre de 1878 s'allistà a la Infanteria per canviar d'aires, però la classe militar el va decebre tot d'una i sortí de la vida castrense com a simple soldat. Després d'un any al Regne Unit, esdevingué inspector d'una companyia d'assegurances i es casà, malgrat l'oposició de sa mare, amb la jove de família protestant Blanche Faure --homònima, però no família, i a partir de 1885 la parella s'instal·là a Bordeus. En aquestaèpoca, ja sense la rèmora religiosa, començà a interessar-se per les qüestions socials, pel lliure pensament i per la militància. D'antuvi formà part de les files socialistes de Jules Guesde i fou candidat pel Partit Obrer Francès (POF) a les eleccions legislatives d'octubre de 1885, recollint 600 vots. En aquesta campanya descobrí les enormes dots d'oratòria que posseïa. Les seves activitats militants van provocar la separació dels esposos. Després de divorciat, en 1888 s'instal·là a París, on es col·locà en la «Societat de Viatges i Vacances a Crèdit» i on poc a poc s'allunyarà del guesdisme, gràcies a les lectures de Piotr Kropotkin i d'Élisée Reclus i a la seva participació en el grup «Les Insurgés du XVIIIe», que agrupava militants de totes les escoles socialistes. Entre octubre i novembre de 1888 fou delegat al III Congrés de la Federació Nacional de Sindicats (FNS) que tingué lloc a Bordeus-Le Bouscat. Es diu que la seva«conversió» definitiva a les idees anarquistes sorgí arran d'una reunió electoral a Bordeux en 1888 quan un oponent llibertari li va determinades preguntes compromeses (delegació del poder, democràcia directa, vies per arribar al socialisme, etc.); agafat de sorpresa, reconegué honestament que no podia respondre immediatament a les seves preguntes, però que en la propera reunió de la setmana vinent donaria respostes satisfactòries. Vuit dies després, reconegué al seu opositor i a tota la sala que les respostes del seu partit no li havien convençut i que eren intel·lectualment inferiors a les aportades pels llibertaris i que, des d'aleshores, havia decidit abandonar el POF i unir-se al moviment anarquista. En 1891 fou un dels creadors del periòdicAlmanach anarchiste pour 1892. Entre febrer i novembre de 1892 visqué a Marsella, on els guanys de les seves conferències antireligioses van permetre la fundació del periòdic L'Agitateur. Aquell mateix any fou gerent i principal redactor de La Vérité. En 1894, aprofitant la commoció causada pels atemptats d'Émile Henry, Auguste Vaillant i Sante Caserio, l'Estat francès engegà una enorme repressió vers el moviment anarquista que desembocà en un gran procés judicial començat el 6 agost d'aquell any, conegut com a «Procés dels Trenta». La flor i nata del moviment llibertari d'aleshores (Jean Grave, Charles Chatel, Matha, Félix Fénéon, etc.), acusada de crear una «associació de malefactors», acabà a la barra o fugint cap a Brussel·les. Un dels moments claus d'aquest procés fou el seu al·legat de defensa. El resultat fou clarificador: 27 absolucions, Faure inclòs, i només tres condemnes per delictes comuns. Després de l'execució de Vaillant en 1894, esdevingué tutor de sa filla Sinonie. El seu anarquisme intel·lectual s'oposà tant a l'anarcosindicalisme com a l'anarcoterrorisme de la «propaganda pel fet», posant l'accent en el paper que ha de jugar el suport mutu i l'educació. Com a talentós orador, va fer nombroses gires propagandístiques arreu de França. El novembre de 1895 fou un dels fundadors, amb Louise Michel i Constant Martin, del setmanari Le Libertaire, que fou finançat en gran part gràcies a les seves conferències --unes 150 a l'any--, i on defensà un antisindicalisme furibund. En 1897 fou el redactor principal del periòdic Les Crimes de Dieu, on reproduïa les seves conferències anticlericals. A partir de febrer de 1898 es lliurà a la defensa del capità Alfred Dreyfus. Va escriure una carta força més violenta que el J'acusse de Zola, publicà un pamflet (Les anarchistes et l'affaire Dreyfus), multiplicà les conferències i lluità perquè el llibertaris s'impliquessin en un debat que en principi rebutjaven. A partir del 6 de febrer de 1899, amb finançament jueu, començà a publicar el diari Le Journal du Peuple. Després, amb Eugène Humbert, s'embarcà en la propaganda neomaltusiana. En 1900 redactà i publicà el setmanari Les Plébeiennes. Propos d'un solitaire, on volia demostrar que no cal pertànyer a cap grup per fer propaganda; aquesta actitud fou severament criticada per nombrosos militants àcrates i fins i tot es publicà una«Protesta d'un Grup de Llibertaris parisencs» en el periòdic Le Flambeau. En 1901 fundà a Lió Le Quotidien. Organe de revedication ouvrière. El gener de 1904 llogà a Le Pâtis, a tres quilòmetres de Rambouillet (Illa de França), una propietat de 25 hectàrees on fundà --amb el suport de molts companys (Stephen Mac Say, la família Casteu, Casimir Albenque, Delaunay, Guentcho, Maxime Olivier, Pierre i Anna Narcisse, Georges Houllé, Julia Bertrand, Tibaldi, Marcel Voisin Mazurka, Lucien Brandt, Rose Herse, Henri Einfalt, Jeanne Lebesne, Colombo, Pietro Morbo, Jean Marquet, etc.)-- una escola llibertaria, sota els principis anarquistes de Paul Robin, que bateja «La Ruche» (El Rusc) i que hagué de tancar el febrer de 1917 a causa del conflicte bèl·lic. Membre de la maçoneria, en 1906 intentà crear amb altres companys d'aquesta organització un falansteri. La Gran Guerra provocà grans divergències dins del moviment anarquista, ja que grans pensadors llibertaris, com ara Piotr Kropotkin o Jean Grave, s'alinearen amb la «Unió Sagrada» aliada, mentre altres, com ara Errico Malatesta, van declarar-se decididament antimilitaristes. Faure fou un dels primers a prendre oberta oposició a la guerra, publicant un manifest (Vers la paix) pel qual fou demandat pel Ministeri de l'Interior. En 1914 va dimitir de la francmaçoneria. A partir d'abril de 1916 publicà el periòdic antimilitarista Ce qu'il faut dire (CQFD), que fou distribuït a les tropes franceses i per això censurat per les autoritats en nombroses ocasions. Louis-Jean Malvy, ministre de l'Interior, l'obligà, sota amenaça d'un consell de guerra, a interrompre la seva campanya antimilitarista, cosa que feu després de publicar Pourquoi je cesse ma campagne contre le guerre; però aquesta campanya fou represa per altres militants anarquistes (Louis Lecoin, Pierre Ruff, Pierre Chardon,Émile Armand, etc.). En 1918 fou empresonat per haver organitzat un míting prohibit. En aquesta època patí una campanya de calumnies i rumors maliciosos que, unit a una forta pneumònia, el van deprimir física, moral i políticament. No obstant això, creà la impremta «La Fraternelle», on va fer aparèixer a partir de 1922 el periòdic La Revue Anarchiste. En 1919 fou un dels fundadors de la Unió Anarquista (UA). A partir de 1925 començà a escriure l'Encyclopédie anarchiste, magna obra en quatre volums, formada per milers d'articles (2.893 pàgines) i en la qual col·laboraren 106 prestigiosos intel·lectuals llibertaris de totes les tendències. En 1928 agrupà al voltant del manifest La synthèse anarchiste els militants que s'oposaven a la transformació de la Unió Anarquista Comunista (UAC) en una organització centralitzada («Plataforma Arshinov») i on es defensava una estructura de tipus federal, que donà lloc a la creació de l'Associació de les Federacions Anarquistes (AFA), oposada a la nova Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). No obstant això, en 1934 retornà a la Unió Anarquista. Aquest mateix any publicà la primera edició de l'Enciclopèdia gràcies al suport econòmic de Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso i Gregorio Jover. Paral·lelament continuà amb la seva activitat editorial des de la impremta «La Laborieuse», d'on sorgí la col·lecció «Propos subversifs». A partir de 1936 es lliurà a una basta campanya de suport a les víctimes de la guerra civil espanyola: col·laborà en L'Espagne Antifasciste (1936-1937), fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i viatjà en diferents ocasions a Barcelona i al front d'Aragó en gira propagandística, però la tàctica de participar en les institucions de l'Estat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) el van fer distanciar-se i finalment va fer un balanç negatiu de la Revolució espanyola --abans ja havia publicat el crític article «Le pente fatale», en Le Libertaire el juliol de 1937. Durant la II Guerra Mundial, atabalat pels esdeveniments, es refugià a partir d'abril de 1940 a Royan amb sa antiga esposa amb qui s'havia tornat a unir després de quaranta anys de separació. Fou autor de L'Anarchie en cour d’assises (1891), La famille (1893), La douleur universelle (1895), Le problème de la population (ca. 1908), Les crimes de Dieu,Réponses aux paroles d’une croyante (1909), 12 preuves de l'inexistence de Dieu, Mon communisme (1921), Propos subversifs (12 fascicles que reprodueixien 12 conferències fetes a París entre novembre de 1920 i febrer de 1921), Mon opinion sur la dictature (1921), Les anarchistes: qui nous sommes, ce que nous voulons, la révolution (ca. 1924), La Ruche (1927), La synthése anarchiste (1928), La véritable révolution sociale (1933, amb L. Barbedette, V. Méric i Voline), La naissance et la mort des dieux (1934), Le Dieu que je nie et combats (1946, pòstum), entre d'altres obres. Sébastien Faure va morir el 14 de juliol de 1942 a Royan (Poitou-Charentes, França) i fou enterrat al Cementiri dels Tells de la localitat. Amb l'Alliberament, en 1944, es constituí a Lió, per un grup de companys (Valentin Buatois, Benoît Perrier, Claude Badin), la«Societat d'Amics de Sébastien Faure»; també sorgí un altre grup a París, que acabà fusionant-se amb el primer el 24 de juny de 1945.

---

Continua...

---

Escriu-nos


Viewing all articles
Browse latest Browse all 10337

Latest Images

Trending Articles