Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 10493

[11/07] «L'Indépendant» - «Frente y Retaguardia» - Bordat - Sabini - Benvenuti - Haussard - Català Tineo - Ravachol - Malaspina - Chedeau - Rúa - Ribera

0
0
[11/07] «L'Indépendant» -«Frente y Retaguardia» - Bordat - Sabini - Benvenuti - Haussard - Català Tineo - Ravachol - Malaspina - Chedeau - Rúa - Ribera

Anarcoefemèrides de l'11 de juliol

Esdeveniments

Portada del primer número de "L'Indépendant"

- Surt L'Indépendant: L'11 de juliol de 1891 surt a Commercy (Lorena, França) el primer número del periòdic quinzenal L'Indépendant. Organe des Travailleurs. Portà l'epígraf anarcocomunista: «A cadascú segons les seves forces, a cadascú segons les seves necessitats». Creat per Eugène Humbert i Eugène Mariatte, que exercí de gerent, tingué el suport del grup anarquista«Liberté» de Nancy. D'aquesta publicació només sortiren tres números, l'últim el 22 d'agost de 1891.

***

Capçalera de "Frente y Retaguardia"

- Surt Frente y Retaguardia: L'11 de juliol de 1937 surt a Barbastro (Osca, Aragó, Espanya), i després a Arguis (Osca, Aragó, Espanya), el primer número del setmanari Frente y Retaguardia.Órgano de las Juventudes Libertarias de la província de Huesca y de las del Frente. Va ser publicat per les Joventuts Llibertàries de Catalunya al front aragonès i no pel Comitè Regional de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) d'Aragó. De caire radical, realitzà campanya contra la dissolució de les col·lectivitat, combaté el col·laboracionisme i fou força crític amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), l'Escola de Militants de Montsó i l'aliança antifeixista. Publicà un número extraordinàri dedicat al «19 de Juliol» sense numerar. El responsable editorial va ser Diego Franco Cazorla (Amador Franco) i trobem textos de Máximo Franco, Ramón Liarte i Josep Peirats, entre d'altres. L'últim número conegut és l'11, de febrer de 1938.

Anarcoefemèrides
Naixements

El procés als anarquistes de Lió segons el diari parisenc "L'Univers Illustré" i on apareix Toussaint Bordat

- Toussaint Bordat:L'11 de juliol de 1854 neix a Chassenard (Alvèrnia, Occitània) el militant anarquista Toussaint Bordat. Allistat amb 16 anys, va participar en els combats de l'exèrcit del Loira en 1870. Instal·lat després a Lió, va esdevenir canut --obrer de la indústria de la seda lionesa-- a la Croix-Rousse («el turó que treballa»). La seva posició política se situa aleshores amb el Partit Obrer Socialista, del qual serà una figura destacada; però en desacord amb la seva línia pro Jules Guesde (marxista i electoralista), crea en 1881 el Partit d'Acció Revolucionària, que s'arrenglarà amb l'anarquisme. El 18 de juny de 1882, després d'una manifestació de protesta per la sagnat repressió dels miners de La Ricamarie, va ser condemnat, a causa de les violències que s'hi desenrotllaren, a un mes de presó. En 1882 va col·laborar en el periòdic anarquista lionès Le Droit Social i després en L'Étendard Révolutionnaire que el succeirà. Partidari de l'acció directa, va justificar, per escrit i de paraula, les accions de la Banda Negra de Montceau-les-Mines contra els edificis religiosos. El 14 d'octubre de 1882 va ser detingut i inculpat amb altres militants de «reconstituir una internacional revolucionària». En l'espectacular«Procés dels Seixanta-sis», que començarà el 8 de gener 1883, serà condemnat a quatre anys de presó i a una elevada multa. Quan va sortir de presó, el gener de 1886, va reprendre les seves activitats revolucionàries que el van portar novament alguns mesos a la garjola a més d'una prohibició de viure a Lío, cosa que el va fer instal·lar-se primer a Viena (Poitou-Charentes) i després a Narbona, on organitzarà, en 1897, les conferències de Sébastien Faure.

***

Nazzareno Sabini

- Nazzareno Sabini: L'11 de juliol de 1866 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista Nazzareno Sabini, conegut com Sabino l'Anarchico. Sos pares es deien Girolamo Sabini i Annamaria Mei. Es guanyava la vida fent de venedor ambulant i s'adherí al moviment anarquista de ben jovenet. Quan tenia vint anys va ser condemnat a sis dies de presó per«ultratges a l'autoritat» i el 16 de març de 1888 va ser condemnat a 12 dies pel mateix delicte. Per al primer aniversari dels«Màrtirs de Chicago», el 13 de novembre de 1888, llançà, amb altres anarquistes, des de la galeria del teatre Goldoni d'Ancona pamflets de propaganda que portaven el títol «I socialisti marchigiani» (Els socialistes de les Marques). El 12 de juny de 1893 el Tribunal d'Ancona el condemna a dos meses i 20 dies de presó per «possessió il·legal d'armes» i després va ser condemnat a una pena d'assignació de residència. Era assidu de totes les manifestacions antiautoritàries i la policia el considerava un dels agitadors més importants d'Ancona. Sense treball estable, compaginava la fena de venedor ambulant i de subhastador amb la divulgació de la premsa anarquista, fins i tot fora de la seva regió. Amb Leandro Leoni, Luigi Mattioli, Remo Paniconi i Alberto Petrini, formà part del grup anarcoindividualista d'Ancona «Gruppo Autonomo». En 1910 realitzà una donació per al finançament del periòdic llibertari d'Ancona Lo Sprone i el juny de 1913, arran de la tornada d'Errico Malatesta a la ciutat, s'encarregà de recollir les subscripcions per al nou periòdic Volontà. Adherit al Cercle Anarquista «Studi Sociali», el gener de 1914, en un clima marcat per la represa de la lluita anarquista, va escriure un article titulat«Agli anarchici», que es publicà en Volontà, on es lamentava de la «mesquina» venda dels cinc-cents exemplars d'aquesta publicació en una ciutat com Ancona on el nombre d'anarquistes era altíssim i on recalcava la importància que tenia la premsa en la propaganda dels ideals anarquistes i en la lluita contra l'analfabetisme. El 21 de maig de 1914 va ser denunciat per distribuir pamflets antimilitaristes, amb l'agreujament de «reincidència». El 4 d'abril de 1916 va ser empresonat dos mesos per«ultratge a un funcionari públic». El gener de 1919 desafià la policia imprimint i aferrant, a instància dels anarquistes de Pisa (Toscana, Itàlia), un manifest en memòria de Pietro Gori en el vuitè aniversari de la seva mort. L'abril d'aquell any, s'encarregà de la distribució d'un centenar de pamflets pisans titulats Suffragio universale e Rivoluzione sociale i un mes després va ser multat per aferrar«manifests subversius» de la Unió Comunista Anarquista (UCA) d'Ancona, a la qual pertanyia. En 1920 s'emeté una ordre de busca i cerca al seu nom pel delicte d'«insurrecció armada contra els poders de l'Estat», arran de l'aixecament revolucionari de finals de juny a Ancona. Després de patir presó durant un any, va ser alliberat amb una sentència absolutòria. No obstant això, el 6 de juliol de 1924 noves preteses proves l'acusaren com a corresponsable amb son fill de l'assassinat del soldat Ubaldo Marchiani i del tinent Giovanni Ramella, el 26 de juny de 1920, quan la revolta d'Ancona; condemnat a mort, finalment l'1 de juliol de 1926 va ser absolt plenament. En els anys quaranta regentà un quiosc de premsa a prop del Caffè Nazionale d'Ancona. Nazzareno Sabini va morir el 7 de juny de 1955 a Ancona (Marques, Itàlia).

Nazzareno Sabini (1866-1955)

***

Edon Benvenuti

- Edon Benvenuti: L'11 de juliol de 1893 neix a Volterra (Toscana, Itàlia) l'escultor antimilitarista i anarquista Edon Benvenuti. Sos pares es deien Serafino Benvenuti i Augusta Genovini. Es guanyava la vida com a artesà de l'alabastre a Volterra, població amb una gran tradició llibertària. S'adherí al moviment anarquista de ben jovenet i destacà pel seu antimilitarisme, enquadrat en el grup anarquista«Germinal», format especialment per artesans de l'alabastre (Gino Fantozzi, Guelfo Guelfi, etc.), que durant la Gran Guerra i el «Bienni Roig» (1919-1920) tingué un paper molt destacat en la propaganda. El 24 d'abril de 1917, en ocasió de la partida d'un grup de soldats cridats al front, promogué una manifestació hostil a l'Exèrcit a l'estació de Volterra, atupant, segons les autoritats, un estudiant que havia cridat «Visca l'Exèrcit! Fora els alemanys!». Per aquest fet el 27 de maig de 1917 va ser condemnat pel Tribunal de Volterra a tres dies d'arrest. Per motius laborals es traslladà a Palerm (Sicília), on visqué amb sa família en condicions d'indigència i contínuament vigilat i reprimit per les autoritats. Sembla que per això el febrer de 1935 envià una carta a la Direcció General de la Policia adjurant del seu passat polític, encara que malgrat aquesta retractació, les autoritats policíaques no es refiaren i el mantingueren sotmès a una estreta vigilància fins la caiguda del règim feixista. En la postguerra retornà a la seva ciutat natal i reprengué el contacte amb el moviment llibertari, formant part del grup anarquista«Germinal». Edon Benvenuti va morir el 27 de maig de 1965 a Volterra (Toscana, Itàlia).

***

Lucien Haussard (ca. 1921)

- Lucien Haussard:L'11 de juliol de 1893 neix a Sant Quintí (Picardia, França) el militant, propagandista anarquista i lliurepensador Lucien Eugène Haussard. Aprenent d'ebenista, en 1912 va abandonar Sant Quintí i es va instal·lar a París. En 1914, amb la declaració de guerra i sense feina, tornà a la seva vila natal i va ser empresonat pels alemanys quan l'ocupació de Sant Quintí. Després de la guerra va esdevenir corrector d'impremta a París i va freqüentar els cercles llibertaris que intentaven aleshores reorganitzar-se. El desembre de 1918 amb alguns companys va intentar reagrupar els militants llibertaris al voltant de la lluita pacifista. En 1919 va ser el primer tresorer de la Federació Anarquista (FA) reconstituïda i va col·laborar en Le Libertaire. Entre el 26 i el 27 de novembre de 1921 assisteix al II Congrés de la Unió Anarquista (UA) a Villeurbanne i esdevé administrador de Le Libertaire. Entre el 25 de desembre de 1921 i el 2 de gener de 1922 va assistir al Congrés Internacional Anarquista de Berlín, amb Fister, Berteletto i Mauricius. També participà en el Congrés Internacional Anarquista a París entre del 9 i 10 d'octubre de 1922,on va ser elegit secretari internacional de la Unió Anarquista Universal i publicà nombroses circulars entre 1922 i 1923. Va ser el responsable de la preparació del III Congrés de la Unió Anarquista, a Levallois entre el 2 i el 4 de desembre de 1922. Entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 va assistir al IV Congrés de la Unió Anarquista a París, en representació del Districte XX parisenc, i va ser elegit membre del consell d'administració de Le Libertaire, passant a diari per la seva obstinació. El 13 de març 1924 va començar a editar un efímer bimensual, L'Idée anarchiste, on totes les opinions anarquistes hi tenien cabuda; se n'editaren 13 números, fins al 15 de novembre de 1924 . En 1926 col·laborarà en la revista del Dr. Pierrot Plus Loin i en serà el gerent entre 1931 i 1939. En 1930, a causa de problemes de salut, esdevé firaire. Cap al 1934 va ser condemnat a quatre mesos de presó per haver ajudar a travessar amb automòbil la frontera francocatalana fugitius. Durant la guerra d'Espanya, entre gener i maig de 1937 va ser comissionat per representar el «Comitè per a l'Espanya Lliure», la Unió Anarquista i Le Libertaire a Barcelona, on va realitzar nombroses entrevistes (Gaston Leval, Joaquin Ascaso, etc.), que després van ser publicades en Le Libertaire. Del 30 d'octubre a l'1 de novembre de 1937 va ser delegat a París en el congrés de la Unió Anarquista que va crear la secció francesa de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). També va participar activament en el «Comitè d'Ajuda i de Defensa de la Revolució Espanyola». Arran de la retirada, va ser enviat especial de la SIA a Portvendres, on va ajudar nombrosos refugiats republicans a fugir de l'internament en camps de concentració. Detingut en 1939 quan passava amb un cotxe refugiats sense papers i en possessió d'un arma,  va ser condemnat el 15 de març de 1939 a quatre mesos de presó per «ajudar immigrants il·legals» i fou tancat durant dos mesos. Quan es va declarar la guerra mundial, va ser detingut a Mennevret i internat a Montignac i al castell del Sablon fins a la primavera de 1941. Després va crear una xarxa per ajudar a passar clandestinament la frontera francoespanyola a activistes i avituallar la resistència antifranquista. Amb l'Alliberament va reprendre les seves activitats de venedor ambulant a Briva la Galharda i va esdevenir president de la «Libre Pensée»; també va ser elegit president de l'associació de firaires de Corresa. Entre el 26 de març de 1965 i juliol de 1966 va ser conseller municipal de Briva i durant el final de sa vida va col·laborar en el setmanari francoespanyol de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tolosa Espoir. Lucien Haussard va morir el 3 de desembre de 1969 a Briva la Galharda (Llemosí, Occitània).

Lucien  Haussard (1893-1969)

***

Sigfrid Català Tineo

- Sigfrid Català Tineo: L'11 de juliol de 1906 neix a València (País Valencià) l'anarcosindicalista Sigfrid Català Tineo, conegut sota el pseudònim de Lohengrin. Son pare, Vicent Català, fonedor de bronze anarquista, fou un dels fundadors a València de l'Escola Moderna d'inspiració ferreriana, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per tot això hagué d'exiliar-se a França. De ben jovenet Sigfrid s'afilià al Sindicat de la Pell de la CNT i des del 12 anys treballà a la impremta de Solidaridad Obrera, on conegué Rafael Vidiella Franch. Més sindicalista que anarquista, entrà a formar part dels Sindicats d'Oposició, els quals representà el febrer de 1936 en un ple de la CNT celebrat a València, on es va decidir la reunificació confederal. Formà part de l'agrupació cultural valenciana Libre Studio. Nomenat secretari del Sindicat de la Pell i de la Federació Local de Sindicats de la CNT valenciana, durant la guerra civil ocupà diversos càrrecs de responsabilitat orgànica, com ara delegat d'Abastiments del Comitè Executiu Popular de València, director general de Comerç en el Ministeri de Comerç encapçalat per Juan López Sánchez i governador civil de Conca fins el final de la guerra. El juliol de 1937 fou delegat pel ram de la Pell i dels ferroviaris d'Alacant al Congrés Regional de Llevant que se celebrà a València. El gener de 1938 representà el Comitè Regional de Llevant en el «Ple Nacional Ampliat de caràcter econòmic» de la CNT que se celebrà a València i participà en la redacció de la ponència relativa a la«Forma de retribució del treball». Després va ser nomenat secretari de la Federació Local de Sindicats d'Indústries de la CNT de Catalunya. Amb el triomf franquista, fou detingut i empresonat al camp de concentració d'Albatera. Posteriorment va ser enviat a una companyia de treball al camp de Porta Coeli. Un cop lliure en 1942, restà a la Península. Participà en la reorganització de la CNT a València i fou nomenat secretari de la CNT de Llevant, integrant-se en la lluita antifranquista. En 1943 defensà en el Comitè Regional de Llevant de la CNT la necessitat d'establir contactes amb les altres forces polítiques i sindicals per coordinar la lluita antifranquista i fou un dels creadors de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD), de la qual va ser nomenat secretari general. Fugint de la repressió marxà a Madrid, on assistí, com a delegat de la Regional de Llevant, al Ple Nacional de la CNT que se celebrà el 13 de març de 1944 i en el qual va ser nomenat secretari del Comitè Nacional, amb Ramon Rufat Llop com a vicesecretari, càrrec que mantingué fins la seva detenció el 25 de desembre de 1944 a Madrid, poc després d'haver assistit a una reunió de delegats de les guerrilles anarquistes. Jutjat, el juliol de 1946 va ser condemnat a mort, però la pena fou commutada per la de 30 anys de presó i restà tancat a diverses presons (Sant Miquel dels Reis, Alcalá de Henares i Burgos). El 23 de maig de 1951 participà, amb Antonio Castaños Benavent, Manuel Rodríguez Moya i Manuel Puesto Amaya, en el grup de presos que fou interrogat per Elisabeth Ingrand, de la International Commission against Concentration Camp Practices i autora, entre d'altres, del Livre blanc sur le système pénitentiaire espagnol (1953). Un cop lliure en els anys seixanta, s'arrenglerà en els sectors més sindicalistes del sector de Juan López, cosa per la qual fou durament criticat per alguns sectors. Participà en l'estratègia cincpuntista i assistí al seu Ple Nacional clandestí de setembre de 1968. En el seus últims anys organitzà un centre de documentació acostat a la CNT i en 1973 impartí classes sobre el moviment obrer a l'Escola de Formació Empresarial i Comunitària (EFEC) de València. En 1975 i 1976 coordinà les ponències de les primeres i segones «Jornades sobre l'autogestió de l'empresa i la societat futura». Sigfrid Català Tineo va morir el 9 de setembre de 1978 a València (País Valencià) i el 10 d'octubre d'aquell any se celebrà als locals de Libre Studio una «Vetllada necrològica» en la seva memòria i de la qual s'edità un fulletó.

Sigfrid Català Tineo (1906-1978)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Dibuix sobre l'execució de Ravachol

- Ravachol: L'11 de juliol de 1892, a les 4.05 del matí, és guillotinat a Montbrison (Arpitània) el militant llibertari i anarcoterrorista François Claudius Koënigstein, més conegut com Ravachol. Havia nascut el 14 d'octubre de 1859 a Saint-Chamond (Arpitània), tenia tres germans i era fill de Marie Ravachol, una obrera tèxtil francesa, i de Jean Adam Koënigstein, un antic mariner holandès que feia de laminador a les forges d'Isieux, qui abandonarà la seva dona. Va patir una infància miserable i va començar a treballar als 8 anys com a obrer tèxtil i tintorer, i també tocava l'acordió en els balls dominicals de Saint-Étienne. Es va fer antireligiós i ateu, després de llegir Le juif errant, i més tard anarquista, en veure la injustícia social. En 1877 assistirà a mítings de la Internacional i de communards i en repartirà la premsa. Decideix fer-se lladre, a més de contrabandista d'alcohol i de falsa moneda, i el 30 de març de 1886 roba al rendista Rivollier, de 86 anys. La nit del 14 al 15 de maig de 1891 profana la tomba de la baronessa de la Rochetaillée, inhumada quinze dies abans al cementiri de Saint-Jean-Bonnefond, però no trobà les joies que feia comptes robar. El 18 de juny de 1891, al santuari de Notre-Dame-de-Grâce, prop de Chambles, va robar 25.000 francs a Jacques Brunet, un ermità de 93 anys força ric, però aquest hi posa resistència i Francis Ravachol l'ofega amb el seu mocador. Aleshores serà sospitós d'altres morts de la zona, com ara l'assassinat el 27 de juny de la senyora Marcon i sa filla a cops de martell. Detingut per la policia, aconsegueix tanmateix escapar i marxa a París després de fer creure que s'ha suïcidat. Refugiat a Barcelona a casa de l'anarquista fugit de França Paul Bernard, aprendrà d'aquest a fabricar bombes. De tornada a França i indignat pel judici del «Cas de Clichy» que arremet contra els anarquistes Henri Descamps, Charles Dardare i Louis Léveillé, decideix venjar-los. Ajudat per quatre companys, roba dinamita d'una obra i l'11 de març de 1892 posa una bomba al domicili del jutge Benoît que destrossa l'immoble, però no fer ningú. El 27 de març del mateix any, l'immoble on habita el jutge substitut del procurador general de Clichy, Bulot, és greument malmenat per una explosió que fa alguns ferits, però cap mort. Ravachol serà presentat per alguns mitjans anarquistes com a un justicier anarquista. Dinant al restaurant Véry, Ravachol es traeix per les seves pròpies paraules i el cambrer Lhérot el farà detenir el 30 de març de 1892. Jutjat a l'Audiència del Sena de París per aquests atemptats a partir del 26 d'abril de 1892, serà condemnat a cadena perpètua i tres dels seus quatre ajudants seran absolts; però serà rejutjat per l'Audiència del Loira el 21 de juny de tres assassinats. Va acollir la seva condemna a mort amb el crit de «Visca l'anarquia!». El dia de l'execució, després de refusar l'assistència d'un capellà, va pujar al cadafal entonant una cançó anticlerical i el seu darrer crit va ser: «Visca la Revolució!» Després de guillotinat, Ravachol esdevé un mite de la revolta i infinitat de textos i de cançons li seran consagrades, com ara La Ravachole, amb la tonada de La Carmagnole, o la canço de Renaud Ravachol. El 9 de desembre de 1893, Auguste Vaillant llança una bomba a la Cambra dels Diputats francesa per venjar la mort de Ravachol.

***

Foto policíaca de Vittorio Malaspina

- Vittorio Malaspina: L'11 de juliol de 1928 mor a Bobigny (Illa de França, França) el socialista i comunista, i després anarquista i activista antifeixista, Vittorio Malaspina, també conegut com Giovanni Massari. Havia nascut el 19 d'agost de 1904 a Sanremo (Ligúria, Itàlia). Sos pares es deien Bernardo Malaspina i Emilia Garibaldi. D'antuvi milità en el Partit Socialista Italià (PSI) a Sanremo i es guanyava la vida en el sector de la construcció, com a pintor i com a fuster. En 1921 s'afilià al Partit Comunista Italià (PCI) i en aquesta època participà en el moviment d'ocupació de fàbriques. En 1923 emigrà a França on esdevingué anarquista. Sota una falsa identitat visqué a París (França) i en 1924, amb altres companys, com ara Ugo Fedeli (Hugo Treni), participà en la fundació del projecte internacional «Edicions Anarquistes», que arreplegava militants de diverses llengües. L'agost de 1926 retornà a Itàlia i a Sanremo fou salvatgement apallissat per un escamot de camises negres, tornant a passar a França en un estat lamentable. El juliol de 1927 va ser detingut arran de l'atemptat amb granada contra la «Casa del Fascio» de Juan-les-Pins (Antíbol, Provença, Occitània). En els cercles anarquistes es parlà de «fals atemptat», la finalitat del qual seria servir de justificant per engegar una campanya repressiva contra la colònia anarquista establerta a la Costa Blava. Després de dures tortures, va ser empresonat i, posteriorment, sense proves, va ser expulsat de França, juntament amb altres companys (Carlo Costantini, Henri Mattias, Jean Pirisi, Ettore Scolpatti i Georges Spinella) acusats de cometre atemptats contra les línies fèrries a Golfe-Juan (Vallauris, Provença, Occitània), el consolat d'Itàlia a Niça (Provença, Occitània) i diversos establiments d'oci de la Costa Blava en protesta per l'empresonament dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, el 21 de setembre de 1927. Sota el fals nom de Giovanni Massari, passà a Bèlgica, on fou atacat per la tuberculosi i malvisqué sempre perseguit per les autoritats belgues que el consideraven, juntament amb Tomaso Serra, el cap de l'organització anarquista italiana que operava a França. S'instal·là a Dudelange (Esch-sur-Alzette, Luxemburg) i l'1 de desembre de 1927, requerit per la justícia belga, va ser detingut sota l'acusació d'haver participat en l'execució dels feixistes Giuseppe Graziano i Bergossi el 18 d'octubre de 1927 a Chokier (Lieja, Valònia). Negà tota participació en aquests fets i amb una coartada irrebatible fou finalment, després d'haver passat dos mesos empresonat, alliberat a començaments del febrer de 1928. El juny de 1928 entrà clandestinament a França. Vittorio Malaspina va morir l'11 de juliol –algunes fonts citen l'11 de juny– de 1928 a Bobigny (Illa de França, França) a resultes del lamentable estat de salut que arrossegava des que fou torturat un any abans. El 20 de juliol de 1928 se celebrà a l'església parroquial de San Giuseppe de Sanremo una missa en sufragi de la seva ànima. La Diana, de l'1 d'agost de 1928, a París, i L'Adunata dei Refrattari, de l'11 d'agost d'aquell any, a Nova York (Nova York, EUA), li reteren homenatges.

Vittorio Malaspina (1904-1928)

***

Notícia de la mort de Louis Chedeau apareguda en el diari parisenc "Le Matin" del 12 de juliol de 1934

- Louis Chedeau: L'11 de juliol de 1934 mor a Issoudun (Centre, França) l'artesà serraller anarquista Louis Chedeau. Havia nascut cap el 1893. Quan tenia 16 anys començà a militar en el moviment anarquista. Quan rodava pels camins, conegué E. Armand a Lió (Arpitània) que el va fer decantar per l'anarcoindividualisme. Quan la Gran Guerra, passà 18 vegades pel control de reclutament abans d'aconseguir ser donat de baixa per al servei militar. A partir de començament dels anys trenta milità activament en la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP) i en el pacifista i antifeixista «Comitè Amsterdam-Pleyel», creat en 1933. El 12 d'octubre de 1932 allotjà Sébastian Faure quan passà per a la seva regió durant una gira propagandística. Molt lligat a l'insubmís Pierre-Valentin Berthier, el visità a l'hospital de Tours (Centre, França) quan aquest va estar internat. Louis Chedeau va morir l'11 de juliol de 1934 en un hospital d'Issoudun (Centre, França) a resultes de l'electrocució patida quan tocà amb una barra de ferro un transformador mentre treballava.

***

Notícia de l'execució de Manuel Rúa Losada apareguda en el periòdic corunyès "Hoja Oficial del Lunes" del 12 de juliol de 1937

- Manuel Rúa Losada: L'11 de juliol de 1937 es afusellat a la Corunya (la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Manuel Rúa Losada. Havia nascut el 15 de desembre de 1905 a la Corunya (la Corunya, Galícia). Milità en el Sindicat de Tramviaris de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Corunya. El juliol de 1920 va ser detingut per«vaga il·legal». L'abril de 1931 fou nomenat delegat dels tramviaris en el Comitè Local de la CNT de la Corunya i en 1933 secretari del seu sindicat. Va ser detingut per sabotatge durant la vaga revolucionària de desembre de 1933. Després de la caiguda de la Corunya a mans feixistes, va ser acusat per les autoritats franquistes d'haver participat en la temptativa de fugida de militants a bord de la motora Sisargas des de la Corunya el març de 1937; jutjat en consell de guerra per «rebel·lió militar» en maig, va ser condemnat a mort. Manuel Rúa Losada va ser afusellat l'11 de juliol de 1937 a la Corunya (la Corunya, Galícia), juntament amb altres 11 companys.

***

Antonio Ribera

- Antonio Ribera: L'11 de juliol de 1949 és abatut a Santa María de Buil (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Antonio Ribera. Havia nascut en 1919 a Fonts (Osca, Aragó, Espanya). Militant de les Joventuts Llibertàries, durant la guerra civil combaté en la 28 Divisió (antiga «Columna Ascaso»). Amb el triomf franquista va ser detingut i empresonat. Quan portava cinc anys a la presó aconseguí fugir i passar a França. Instal·lat a La Sala (Llenguadoc, Occitània), milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat. A començaments de juliol de 1949, amb Antonio Carruesco, fou responsable d'un grup de guerrilleres llibertaris que, després d'haver acompanyat el guerriller José Pascual Palacios fins a la frontera, s'infiltrà dins Aragó pel llac d'Urdiceto (Osca, Aragó, Espanya). Aquest grup estava format per Luciano Alpuente (Madurga), Alejandro Tiburcio, Eusebio Montes Brescos, Jaime Jordán, Aurelio Martí, Antonio Alquezar, Jaime (El Rubio) i altres dos militants. Encerclat l'escamot per la Guàrdia Civil a l'anomenat Mesón de Sivil d'Alberuela de la Liena (Abiego, Osca, Aragó, Espanya), Aurelio Martí resultà mort en l'enfrontament mentre la resta del grup aconseguí fugir. L'11 de juliol de 1949, Antonio Ribera, Luciano Alpuente i Alejandro Tiburcio s'acostaren a una granja a prop de Santa María de Buil a la recerca de provisions, però van ser rebuts pels trets del grup antiguerriller; Antonio Ribera fou mortalment abatut, mentre els seus dos companys aconseguiren fugir amb moltes dificultats.

Antonio Ribera (1919-1949)

 Escriu-nos

Actualització: 11-07-15


Viewing all articles
Browse latest Browse all 10493

Latest Images

Trending Articles