Perquè un decasíl·lab sigui bo no basta que tingui deu síl·labes, ni tan sols basta que la distribució accentual sigui la reglamentària. Els bons decasíl·labs flueixen amb una música que hi ha poetes que tenen al cap, poetes que segur que no compten amb els dits.
Són decasíl·labs com el d’aquest “Mirador del Toro”, del magnífic recull Geografies del vent, que acaba de publicar a Arrela el menorquí Pere Gomila. Una declaració d’amor al seu país petit, recorregut topònim rere topònim, i una melangiosa reflexió sobre la pèrdua. Poesia feta a poc a poc, construcció minuciosa d’un to de veu “amb el cisell precís de la paraula”.
Mirador del Toro
El color empal·lidit. Fotografia
d’esquena al mirador. La lluentor
d’uns ulls adolescents, l’ample somriure
dibuixat contra el temps. I ja silenci.
L’àmfora cega enllotada pel fons.
I tan sovint al mateix mirador
hem suspès el moment perdent la vista
sobre el contorn precís del camp estès,
els caminois perduts, el complicat
laberint de la pedra, el límit blau,
absorts i traspassats com en el rés
del penitent que, a peu descalç, espera
el més incert prodigi o paga un deute,
confosos en la llum com qui penetra
en la profunda coma del secret.
Sovint també des d’altres miradors,
absorts així sobre el temps devastat
giram els ulls. Penombra d’un paisatge,
els límits certs, el buit de la frontera
i el vent entre la pols dels qui caigueren.