Anarcoefemèrides
del 10 de juliol
Esdeveniments
-«Llei de Repressió de l'Anarquia»: El 10 de juliol de 1894 el Senat espanyol aprova la primera llei antiterrorista de la seva història, la Llei sobre «atemptats contra les persones o dany a les coses comesos per mitjà d'aparells o substàncies explosives». Les lleis anteriors no preveien aquest concepte i només podien aplicar-se penes molt lleus. Es tracta, doncs, d'una actualització del codi penal que, malgrat ser provoca per una situació conjuntural (el terrorisme anarquista), no menciona cap ideologia particular, com esdevindrà posteriorment. No obstant això, s'apunta que es podran declara il·lícites i dissoldre aquelles associacions «que de qualsevol manera es faciliti la comissió dels delictes compresos en aquesta Llei». Se sancionen amb pena de mort o cadena perpètua les explosions«en edifici públic, lloc habitat o on hagués risc per a les persones», independentment dels danys causats. També se sancionen la temptativa, l'amenaça, i la conspiració i proposició per a cometre aquests delictes. També s'equipara l'autoria d'aquests delictes amb la provocació de paraula, per escrit o per impremta a la que seguís perpetració; i es castiga la tinença, fabricació o venda de substàncies o aparells explosius que se sàpiga o se sospiti van destinats a finalitats il·lícites. Se sanciona, també, l'«apologia dels delictes o dels delinqüents penats per aquesta Llei». Una circular de la fiscalia del 13 d'agost de 1897 precisava que el delicte d'apologia «és no només presentar el fet com a laudable i com a meritòria la conducta del que l'executa, sinó disminuir l'enormitat dels delictes presentant els seus autors amb caràcters que tendeixin a fer-los simpàtics i disminuir l'horror que els seus inhumans atemptats han d'inspirar». Per altra banda, es precisa que«el delinqüent al qual al·ludeix l'article 7è (sobre apologia) de la Llei de 1894 no és el declarat tal per resolució irrevocable, sinó aquell al qual s'atribueix la comissió de delictes». S'estableix el jurat com a competent per jutjar aquests delictes i es fa extensiva aquesta llei a les províncies d'ultramar (17 d'octubre de 1895). El 2 de setembre de 1896, després de l'atemptat del carrer barceloní de Canvis Nous, entra en vigor una nova llei que modifica alguns aspectes de la de 1894 i apunta a la ideologia política com a element subjacent que configura els delictes com de terrorisme.
***
- Míting
d'Equi i de Greenhalg: El 10 de juliol de 1919 se celebra
als locals de la
International Longshoremen's Association (ILA, Associació
Internacional
d'Estibadors) [I. L. A. Hall] de Seattle (Washington, EUA) un
míting de
protesta contra la sentència de tres anys imposada a la
metgessa anarcofeminista
i anarcosindicalista Marie Diana Equi per les seves activitats
llibertàries,
antimilitaristes i sindicalistes. En aquest míting
intervingué, a més de la
doctora Marie Equi mateixa, la militant socialista Kate Sadler
Greenhalgh. Finalment,
l'octubre de
1920 Marie Equi fou tancada a la presó estatal de San
Quintin (Califòrnia, EUA)
per purgar una pena de tres anys, que fou reduïda
més tard a un any i mig
gràcies a un indult del president nord-americà
Woodrow Wilson.
***
- Surt Umbral: El 10 de juliol de 1937 surt a València (País Valencià) el primer número de la revista anarquista Umbral. Semanario de la nueva era. Més tard canviarà dues vegades de subtítol («Semanario ilustrado» i «Semanario gráfico»). A partir del número 21 (8 de gener de 1938) la redacció passà a Barcelona (Catalunya). Il·lustrada en rotogravat, va ser editada pel Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i dirigida per Antonio Fernández Escobés. En el comitè de redacció figuraren Mauro Bajatierra, Joan García Oliver, Frederica Montseny, Federico Urales, entre d'altres. Hi van col·laborar, ja fos amb articles, poesies, dibuixos, il·lustracions, fotos, etc.: Artel, Arturo Ballester, Cabedo, Calibán, Francisco Carames, Carrasco de la Rubia, Castelao, Mercedes Comaposada, Endériz, Jaime Espinar, A. Esteban Mambrilla, Enrique Gómez, Luis de Goya, María Gracia, A. Guerra, Gumsay, Horna, Ben Krimo, Lescarboura, Lobo, López Torrens, Ismael Martí, E. Mistral, Silvia Mistral, Monleón, Pedro Montes, Arsenio Olcina, G. Oliván, Samuel del Pardo, Josep Ros i Llimona, Lucía Sánchez Saornil, Hèctor Sitges, Santana Calero, Federico Urales, Luis Veramón, Pierre Vidry, Máximo Viejo, entre d'altres. Edità dos números extraordinaris, el 19 (20 de novembre de 1937) dedicat a Buenaventura Durruti i el 53 (19 de novembre de 1938) d'ajuda al Madrid assetjat. En sortiren 62 números, l'últim el 21 de gener de 1939, quan la caiguda de Barcelona a mans de les tropes franquistes era un fet.
Naixements
- Béatrix Excoffon: El 10 de juliol de 1849 neix a Cherbourg (Baixa Normandia, França) la communarde i militant anticlerical Julia Béatrix Euvrie, més coneguda com Béatrix Excoffon. Havia nascut en un família protestant de Cherbourg força rebel a l'autoritat; son pare, Ange Euvrie, rellotger, en 1851 va ser empresonat una temporada per haver denunciat el cop d'Estat de Charles Louis Napoleón Bonaparte. Quan tenia uns 17 anys, Béatrix s'ajuntà a París amb un impressor anomenat Excoffon, del qual prengué el llinatge i amb qui es casà en 1874 i tingué dos infants. Després del 18 de març de 1871, quan va esclatar la Comuna de París, va militar en el Comitè de Vigilància del barri de Montmartre i va esdevenir vicepresidenta del «Club de la Boule-Noire», tot manifestant un anticlericalisme d'allò més virulent. El 3 d'abril de 1871 va encapçalar la manifestació d'unes 800 dones que volia marxar sobre Versalles per explicar les reivindicacions dels parisencs, però va convèncer la multitud que era millor socórrer els ferits. Amiga de Louise Michel, va esdevenir com aquesta infermera d'ambulància, primerament al fort d'Issy i després a la barricada de la plaça Blanche tenint cura del ferits. No dubtà a creuar les línies de les tropes de Versalles per rescatar combatents del fort d'Issy. Detinguda quan la caiguda de la Comuna, va ser internada, com Louise Michel, al camp de Satory, on patí brutalitats, privacions i vexacions de tota mena. El 13 d'octubre de 1871, el IV Consell de Guerra la va condemnar a la deportació en fortalesa fortificada, pena que li serà commutada mesos més tard per 10 anys de presó, però la seva«bona conducta», segons les religioses, la va portar a ser alliberada el 26 de setembre de 1878. La data i el lloc de defunció ens són desconeguts.
***
- Belén de
Sárraga: El 10 de juliol de 1872 neix a
Valladolid (Castella, Espanya) la mestra,
metgessa, periodista, republicana federal, francmaçona,
lliurepensadora, espiritista,
anticlerical, feminista i propagandista anarquista Belén de
Sárraga Hernández,
també citada Zárraga.
Fou la filla
primogènita de Vicente de Sárraga, militar
republicà i maçó procedent d'una
família burgesa de San Juan de Puerto Rico, i de Felisa
Hernández Urgón, jove
de Valladolid d'origen humil. Nasqué dos anys abans que sos
pares es decidissin
a casar-se civilment. Després de recórrer
diverses ciutats peninsulars, en 1880
es traslladà amb sa família a Puerto Rico, on
conegué sos familiars i
posteriorment estudià magisteri, a instàncies del
seu avi, Fernando Ascensión
de Sárraga y Aguayo, director del Magisteri de
l'Ensenyança Normal de San Juan
de Puerto Rico. En 1888 retornà amb sa família a
Espanya i poc temps després es
produí la separació matrimonial de sos pares, fet
escandalós que donà molt que
parlar aleshores. En aquesta època
començà a freqüentar els cercles
republicans
federals, on conegué Emilio Ferrero Balaguer, representant
de comerç, republicà
i maçó, amb qui en 1890 es traslladà a
viure a Barcelona (Catalunya) i en 1894
es casà --la parella tingué tres infants
(Libertad, Demófilo Dantón i Víctor
Volney). Belén Sárraga de Ferrero, com era
coneguda aleshores, estudià medicina
a la Universitat de Barcelona, on organitzà la protesta
contra la destitució
d'Odón de Buen de la càtedra, arran de la seva
excomunió vaticana per la
publicació de l'obra Historia
Natural.
En aquesta època llegí Pierre-Joseph Proudhon,
Mikhail Bakunin i Piotr
Kropotkin, es declarà filla espiritual de Pi i Margall,
Eduardo Benot i Nicolás
Estévanez, i de les feministes Olimpia Gouges, Madame de
Stäel, George Sand i
Louise Michel; també col·laborà en la
revista espiritista barcelonina La Luz del
Porvenir. En 1895 fundà a
València la Federació de Grups Femenins. En 1896
formà part de l'Associació de
Dones Lliurepensadores del barri barceloní de
Gràcia, organització que va ser
prohibida pel governador i que implicà la seva
detenció. De bell nou a
València, intervingué en campanyes i
manifestacions en suport de la
independència cubana i contra la monarquia. L'agost de 1896
va ser detinguda
durant una manifestació independentista i empresonada. A
finals de 1896
s'inicià en la maçoneria, entrant a formar part
de la lògia «Severidad». Aquest
mateix 1896 dirigí el periòdic La
Conciencia Libre. En 1897 presidí
l'Associació General Femenina de València.
A finals de 1897 fundà a Màlaga la
Federació de Societats de Resistència, que
arribà a tenir 30.000 afiliats distribuïts entre 80
societats. Després passà a
viure a Madrid, on en 1898 ingressà en el Centre Instructiu
Obrer Republicà,
dirigit per Eduardo Benot i on conegué els anarquistes
Fermín Salvochea i Pedro
Vallina, entre d'altres. En 1899 fundà
l'Associació de Dones Lliurepensadores
de Maó. Sembla que també milità, amb
Teresa Claramunt i Ángeles López de Ayala,
en el grup anarquista barceloní de Gràcia, fundat
en 1900. Aquest mateix 1900
s'afilià al Partit Federal de Pi i Margall, primera dona que
ho va fer, partit
del qual va arribar a ser vicepresidenta. Entre 1900 i 1903
actuà especialment
a Andalusia (Huelva, Màlaga i Còrdova). En 1900
creà la Societat Progressiva
Femenina de Màlaga i va fer mítings amb Soledad
Gustavo en suport als presos de
Jerez en la citada ciutat i el març de l'any
següent rellançà La
Conciencia Libre a Màlaga. En 1901
defensà l'ensenyament laic en una conferència a
Badajoz. En 1902, amb Alejandor
Lerroux i Rodrigo Soriano, organitzà gremis obrers i
pagesos, a més de
societats lliurepensadores, a Màlaga. A Còrdova
residí amb Soledad Areales i en
1902, amb Amalia Carvia i Areales, tornà a editar en aquesta
ciutat La Conciencia Libre,
publicació molt
llegida en els cercles anarquistes. A Còrdova
formà part de la societat
llibertària «Los Amigos del Progreso» i
participà activament en l'organització
de sindicats obrers. En 1902 assistí al Congrés
de Lliure Pensament de Ginebra
(Ginebra, Suïssa) en representació de
més de vuitanta societats, sobretot
malaguenyes. En 1903 s'afilià a la Unió
Republicana. El 4 de setembre de 1904
va ser condemnada a dos mesos i un dia de presó per un
discurs pronunciat
contra el general Camilo García de Polavieja, censurant
aquest per
l'afusellament del poeta, maçó i heroi de la
independència de Filipines José
Rizal. En 1905 va fer una conferència a Santa Cruz
(Tenerife, Canàries). En
1906 representà una lògia
maçònica en el Congrés de Lliure
Pensament de Buenos
Aires (Argentina). En 1907 marxà a Amèrica i
s'establí a l'Uruguai, on fundà
l'Associació de Dames Liberals. Entre 1908 i 1910
dirigí el periòdic El
Liberal a l'Uruguai. En 1910 assistí
al Congrés Internacional Femení celebrat a
l'Argentina, el qual l'anomenà
presidenta honorària. Durant els anys posteriors
recorregué el continent
americà (Xile, Costa Rica, Guatemala, Mèxic,
Cuba, Veneçuela, Panamà, Perú,
Argentina, Brasil, Puerto Rico, etc.) fent costat el sindicalisme i el
feminisme i denunciant tota mena d'injustícies, com ara el
desigual repartiment
de la riquesa, la guerra colonial, la militarització
l'ensenyament juvenil,
l'explotació laboral infantil, els atemptats
ecològics, la desigualtat dels
fills nascuts fora del matrimoni, la doble moral, etc. El febrer de
1913 va fer
una gira per Xile (Valparaíso, Antofagasta,
Concepció, Santiago, Iquique,
Negreiros i Pisagua), organitzada pel moviment anarquista, que fou
força
reeixida: el periòdic La
Razón li
edità un fullet, va ser entrevistada pel diari El Mercurio de Valparaíso, es
crearen centres femenins
anticlericals amb el seu nom, diversos poetes (Néstor
Recabarren, Salvador
Barra i Máximo Silva) li dedicaren cançons, etc.
En 1914 publicà a Lisboa
(Portugal) El clericalismo en
América. A
través de un continente, sorgit arran dels seus
viatges per Amèrica. Entre
1915 i 1921 residí a Buenos Aires (Argentina). En 1915
formà part del Consell
de Govern de la maçònica Federació
Argentina d'«El Derecho Humano», on
assolí
el grau 33. Instal·lada a Mèxic,
dirigí entre 1925 i 1928 la revista mensual Rumbos
Nuevos i en 1926 obtingué la
nacionalitat mexicana. En 1931, després de la
proclamació de la II República
espanyola, retornà a la Península. En 1933
encapçalà la candidatura dels republicans
federals per Màlaga i a partir de 1936 fou membre de la
Comissió Nacional del
Partit Federal Ibèric (PFI). En 1939, amb el triomf
franquista, s'exilià a
França i, a partir de 1942, a Mèxic. A la capital
asteca entrà a formar part de
l'«Ateneo Pi y Margall», lloc de
confluència entre anarquistes i republicans
federals de l'exili espanyol. Conreà la prosa i el vers i
els seus escrits es
troben dispersos arreu de diferents publicacions
llibertàries, com ara Adelante,El Amigo del Pueblo, El
Despertar
de los Trabajadores, El Obrero,El Porvenir del Obrero, La Protesta, etc. A més de les
citades,
entre les seves obres podem destacar Minucias.
Poesías (1902), Congreso
Universal de
Librepensadores de Ginebra (1903), Conferencias
sociológicas y de crítica religiosa
(1913), La evolución de los
pueblos y las congregaciones religiosas.
Conferencies (1915), La iglesia en
la
política (1923), Conferencia
sustentada per la eminente oradora Belén de
Sárraga el domingo 4 de mayo de
1924 en el Teatro Maxim, con motivo del Homenaje a Felipe Carrillo
Puerto,
organizada por la Agrupación Socialista de La Habana
(1924), La papisa Juana. Testimonio
histórico contra
el origen divino del Papado (1931) i El
vicariato divino (1931). Belén de
Sárraga va morir el 10 de setembre de
1950 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) a
conseqüència d'una nefritis i gairebé en
la
misèria. Les seves restes van ser vetllades segons el ritus
maçònic i
posteriorment incinerades.
***
- Francesc
Layret i Foix: El 10 de juliol de 1880 neix a Barcelona
(Catalunya) el polític republicanofederal i advocat
laboralista Francesc Layret
i Foix. Nascut en una família benestant,
propietària d'un taller de
rellotgeria, de conegudes simpaties republicanes, quan tenia dos anys
va patir
una paràlisi i sempre va caminar tolit amb crosses. A partir
de 1895 va ser
company de batxillerat de Lluís Companys al Liceu Poliglot,
i en 1898 va
començar a cursar Dret i Filosofia i Lletres a Barcelona. En
1900 va contribuir
a la fundació de l'Associació Escolar Republicana
i a la creació de l'Extensió
Universitària, la missió de la qual era divulgar
la cultura entre la classe
obrera i que va comptar amb el suport d'un grup de professors
universitaris
republicans (Rodríguez Méndez, Odón de
Buen, Marínez Vargas, etc.). Va redactar
els estatuts de l'Ateneu Enciclopèdic Popular, i va ser-ne
president el 1905,
any que va ingressar en la Joventut d'Unió Republicana i es
va doctorar amb la
tesi La societat primitiva, concepte i investigació.
Va ser elegit
regidor de Barcelona pel districte VII i va participar activament en
Solidaritat Catalana, tot entrant en contacte amb el nucli dissident de
la
Lliga Regionalista, que va crear el Centre Nacionalista
Republicà en 1906. Com
a regidor va ser un dels promotors del Pressupost de Cultura en 1908,
que
preveia uns centres escolars municipals on l'ensenyament hauria de ser
impartit
en català, amb coeducació i llibertat religiosa.
Va ser un dels fundadors en
1910 de la Unió Federal Nacionalista Republicana, de la qual
es va separar en
1914, com a protesta pel pacte de Sant Gervasi amb els lerrouxistes. En
1915 va
contribuir a la creació del Bloc Republicà
Autonomista, amb Lluís Companys,
Marcel·lí Domingo i Gabriel Alomar. Com a advocat
va iniciar en aquests anys la
defensa de treballadors davant els tribunals, i la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) li va confiar la majoria de les causes contra els
anarcosindicalistes. També va defensar judicialment els
militants de la Unió de
Rabassaires de Catalunya. Va impulsar el nou diari La Lucha
(1916-1919),
que es va distingir per les campanyes a favor del republicanisme, el
nacionalisme i l'obrerisme. En 1917 va defensar els obrers ferroviaris
de
Saragossa acomiadats en la important vaga d'agost d'aquell any en un
procés
llarg i dur. Va ser el principal dirigent del nou Partit
Republicà Català
(1917) --amb Lluís Companys, Marcel·lí
Domingo i Ramon Noguer i Comet--, que
significava un nou esforç per a donar perspectives
polítiques als problemes
socials. Va ser derrotat per un marge escàs en les eleccions
per diputat de
Girona en 1918. Va participar en la campanya per a l'autonomia de
Catalunya. En
1919 va ser elegit diputat per Sabadell i va denunciar en les Corts amb
energia
la política social, l'administració de l'Estat i
la funció de l'Exèrcit --celebrat
va ser el seu discurs on denunciava la situació repressiva
que patia el
proletariat català després de la vaga de la
Canadenca. En els moments de màxima
repressió contra la CNT, sota el govern de
Martínez Anido, va ser assassinat el
30 de novembre de 1920 per pistolers del Sindicat Lliure, a sou de la
patronal
catalana i amb la complicitat de l'autoritat governativa, a la porta de
casa
seva (carrer Balmes, 26) de Barcelona (Catalunya), quan anava a
interessar-se
al
Govern Civil pels dirigents cenetistes, entre ells el seu amicíntim Salvador
Seguí, i per Lluís Companys, que havien estat
detinguts i van ser deportats
aquell mateix dia a Maó. Es creu amb fonament que el
mercenari que va
assassinar Layret va ser Paulí Pallàs, fill del
militant anarquista del mateix
nom que va atemptar contra el general Martínez de Campos el
24 de setembre de
1893 i que va ser afusellat a Montjuïc el 6 d'octubre d'aquell
any. L'endemà de
l'assassinat de Layret va haver una gran vaga general de protesta a
Barcelona,
i l'enterrament, el 2 de desembre, va constituir una impressionant
manifestació
política. El seu assassinat va quedar impune. Un monument
seu, obra de Frederic
Marès, inaugurat el 1936 a la plaça de Goya, va
ser desmuntat en 1939, en
acabar la guerra civil i reinstal·lat al mateix lloc el 27
de maig de 1977. El
21 de novembre de 1970 va ser estrenada l'obra teatral de Maria
Aurèlia Capmany
i Xavier Romeu Jover Preguntes i respostes sobre la vida i la
mort de
Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya; i poc
després, Joaquim
Ferrer li va dedicar una biografia, Francesc Layret
(1971 i 1999).
Francesc
Layret i Foix (1880-1920)
***
- Lucien Coussinet: El 10 de juliol de 1883 neix a Montereau-Fault-Yonne (Borgonya, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Lucien Coussinet. Fill d'un sabater i d'una planxadora, esdevingué fuster. El juny de 1908, com a secretari general del Sindicat de la Construcció de Montereau de la Confederació General del Treball (CGT), dirigí una vaga de diverses professions (paletes, fusters, serrallers i lampistes) que durà més d'un mes. En 1909 va ser nomenat secretari de la Unió dels Sindicats de la Regió de Montereau de la CGT i portà una activa propaganda sindicalista al departament de Sena i Marne, però no aconseguí, mancat de recursos, organitzar una secció interdepartamental. El 13 de maig de 1911, durant una conferència del diputat Dumesnil a Montereau per a explicar les jubilacions obreres, va fer votar una ordre del dia contra les cotitzacions obreres i exigí la reintegració els ferroviaris destituïts. Entre el 3 i el 6 de gener de 1912 organitzà una vaga de terrelloners de Montereau i dies després dimití del secretariat de la Unió de Sindicats per a anar a treballar a París (França), on esdevingué secretari del Sindicat de Fusters. El 25 de novembre de 1912 va ser condemnat per l'Audiència de París«per provocació a la desobediència i a la deserció de militars», juntament amb altres 18 companys del Comitè Intersindical de la Construcció, a tres mesos de presó després d'haver repartit a les casernes propaganda antimilitarista l'agost d'aquell any. Exempt de fer el servei militar, aquest estatus va ser mantingut el 26 de desembre de 1914. Quan esclatà la Gran Guerra, era membre de la Comissió Executiva de la Federació de la Construcció. Quan acabà el conflicte bèl·lic, col·laborà en el periòdic«sindicalista, llibertari, socialista i internacionalista» parisenc La Plébe (1918). El juliol de 1918, en el Congrés de la Federació de la Construcció, representà el Sindicat de Fusters de la regió parisenca i el desembre d'aquest any va ser reelegit membre de la Comissió Executiva Federal. Després va ser nomenat secretari del Sindicat de Fusters de París i tresorer de la 18 Regió Federal (regió parisenca). El 8 d'abril de 1920 va fer un míting a la Salle Cambronne per preparar els actes del Primer de Maig i pel seu discurs va ser denunciat el mes següent, juntament amb Sébastien Faure, per «provocació a l'assassinat i al pillatge». L'11 de setembre de 1920 participà en un míting a Clichy (Illa de França, França), organitzat per la Federació Comunista Anarquista (FCA), a favor de l'amnistia i contra la intervenció a Rússia; detingut amb Julien Content, gerent de Le Libertaire, i Letourneur, va ser acusat de«provocació a l'assassinat i per apologia de fets criminals» per les seves paraules en aquest míting en suport d'Émile Cottin, autor de l'atemptat frustrat contra Georges Clemenceau, president del Consell de Ministres; jutjat el 28 d'octubre d'aquell any, el 4 de novembre de 1920 va ser condemnat pel XI Tribunal Correccional a sis mesos de presó i a 500 francs de multa per «intrigues anarquistes», que purgà, sembla, a la presó parisenca de La Santé. Després de l'escissió sindical, milità en la Federació Unitària de la Construcció de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) i fou representant el Sindicat de Fusters de París. En 1922 fou nomenat membre de la Comissió Executiva de la Unió dels Sindicats Unitaris del departament del Sena i membre del Comitè Departamental dels Comitès Intersindicals. El setembre de 1927 acudí com a secretari del Sindicat de Fusters parisenc al XI Congrés de la Federació Unitària de la Construcció de la CGTR celebrat a Bordeus (Aquitània, Occitània). El 10 de juny de 1924, segons un informe policíac, intervingué, en nom de la Unió Anarquista (UA), en un míting celebrat a la Sala de la Grange-aux-Belles de París contra la repressió desencadenada per la dictadura de Primo de Rivera a Espanya, on demanà l'amnistia integral, fins i tot a Rússia.
***
- Pierre Berteletto:
El 10 de juliol de 1886 neix a Chambéry (Savoia,
Arpitània) el sindicalista, antimilitarista i propagandista
anarquista Pierre
Berteletto, també citat Bertheletto.
El 28 d'abril de 1918 parlà, amb Méric i
Couergon, en la reunió sindical dels
metal·lúrgics
de les fàbriques de guerra d'Ivry-sur-Seine (Illa de
França, França) celebrada
a la Sala Moriat de la citada localitat. La seva militància
sindicalista jugà
un important paper durant les vagues de 1920 i entre el 14 i el 15 de
novembre
d'aquell any prengué part en el I Congrés de la
Unió Anarquista (UA), que se celebrà
a la Sala Cambronne de París (França), i del qual
va ser secretari. En 1921 va
ser membre del Comitè de Defensa Sindicalista (CDS) i
també formà part del grup
anarquista del XIII Districte parisenc. Antimilitarista membre de la«Lliga
dels Refractaris», el seu domicili va ser escorcollat en
diferents ocasions a
la recerca de propaganda antimilitarista, com ara el 15 d'abril i el 20
de maig
de 1921. Amb Maurice Pfister (Fister),
Lucien Haussard i Maurice Vandamme (Mauricius),
assistí al Congrés Anarquista Internacional que
se celebrà entre el 25 de
desembre de 1921 i el 2 de gener de 1922 a Berlín (Imperi
Alemany). El gener de
1922 es personà amb Louis Lecoin, en nom de Le
Libertaire, a la seu del periòdic comunista L'Humanité per protestar per
un article d'Humbert-Droz aparegut en Le
Bulletin Communiste on els
anarquistes eren titllats de«contrarevolucionaris». En 1922 fou nomenat
tresorer de l'UA i entre gener de 1922 i març de 1924 fou
gerent de La Revue Anarchiste. La
seva gestió de
la Llibreria Social suscità crítiques i va ser
reemplaçat per André Colomer.
***
- Ersilio
Belloni: El 10 de juliol de 1902 neix a Milà
(Llombardia, Itàlia) l'anarquista
individualista i resistent antifeixista Ersilio Belloni, conegut com Armando. Sos pares es deien Carlo
Belloni i Maria Dovera. Mecànic de professió, en
1922 va ser fitxat com a
membre d'un escamot d'«Arditi del Popolo» i
denunciat per lesions a un
feixista, però va ser absolt per manca de proves.
També fou sospitós d'haver matat
el feixista Ugo Pepe, però en 1923 va ser absolt per manca
de proves. En 1924
pertanyé a la cèl·lula comunista«Gadda» a l'establiment Caproni del barri
milanès de Taliedo, on treballava de mecànic. No
obstant això, en 1926 es
declarà netament anarquista, concretament
anarcoindividualista i tolstoià. El 4
d'abril de 1926 va ser detingut amb Gerardo Lanidi per repartir
manifests de la
Unió Anarquista Italiana (UAI), pamflets impresos a
Milà per l'anarquista Ciro
Baraldi i els quals van ser segrestats a Bolonya i a Ravenna.
Posteriorment fou
novament detingut a casa de l'anarquista Enrico Sabbatini, a Vignola
(Emília-Romanya, Itàlia), per propaganda
anarquista, però va ser posat en
llibertat per manca de proves. En 1927 es va refugiar a Bellinzona
(Tizino,
Suïssa), on rebé el suport d'Antonio Gagliardi i
Giuseppe Peretti per arribar a
París. A la capital francesa conegué Camillo
Berneri, Gaetano Salvemini i
Eugenio Girola. Després d'un temps a Luxemburg,
retornà a París, on contribuí a
la represa del periòdic Lotta
Anarchica.
Amic de l'anarquista Gino Bibbi, aquest li confià una bomba
amagada en un termos.
Més tard, el 22 de gener de 1931 a Lugano (Ticino,
Suïssa), es reuní amb el
republicà Randolfo Pacciardi i poc després, amb
el també republicà Luigi
Delfini, passà del Ticino a la vall de Muggio amb l'ajuda de
contrabandistes,
amb la intenció de fer un atemptat contra la vida de Benito
Mussolini. El 6 de
febrer de 1931 va ser detingut a Roma portant una pistola i
documentació falsa;
Delfini fou arrestat el 2 de març. Jutjat pel Tribunal
Especial Feixista el 25
de juny de 1932, va ser condemnat per complot i intent d'assassinar el
Duce a
30 anys de presó i a 10 anys de vigilància
especial. La pena es va veure
reduïda a 19 anys per diverses amnisties i la purgà
a les presons de
Castelfranco Emilia i de Torí. Les dures condicions
carceràries el van portar a
oferir el seus serveis a la policia, que aixecà un memorial
i una sol·licitud
de gràcia el maig de 1938, però va ser rebutjada.
Hospitalitzat per motius de
salut a l'illa de Pianosa, en 1943 va ser traslladat a la Casa Penal de
Saluzzo
(Piemont, Itàlia). La seva excarceració s'havia
de produí el 6 de febrer de
1950, però els partisans l'alliberaren el gener de 1945.
Entre el 25 de març de
1945 i el 8 de juliol de 1945 lluità com a
partisà, sota el nom d'Armando,
en la 181 Brigada de la 11
Divisió «Garibaldi» al Piemont. Ersilio
Belloni va morir el 19 de juliol de
1978.
***
- Stuart Christie: El 10 de juliol de 1946 neix a Partick (Glasgow, Escòcia) el militant anarquista, activista revolucionari internacionalista, escriptor i editor Stuart Christie. En 1962 s'adhereix a la Federació Anarquista de Glasgow. L'11 d'agost de 1964 es detingut a Madrid i acusat de ser membre de Defensa Interior i de portar explosius a altre anarquista, Fernando Carballo Blanco, amb la intenció de cometre un atemptat contra Franco. L'1 de setembre de 1964 el Consell de Guerra condemna Carballo a 30 anys de presó i a Christie a 20. Al Regne Unit, un comitè, encapçalat per Bertrand Russell i per Jean-Paul Sartre, mobilitza l'opinió pública pel seu alliberament. El moviment anarquista internacional es va manifestar, especialment la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Nombroses accions violentes es realitzaren arreu, com ara la del 18 d'agost de 1967 a Londres contra els automòbils de l'ambaixada espanyola --acció reivindicada pel Grup 1r de Maig. El 21 de setembre de 1967, Christie va ser alliberat després de passar tres anys a la presó de Carabanchel gràcies a la pressió internacional. En 1970, a Londres, amb Albert Meltzer, va crear el periòdic Blac Flag (Bandera Negra) i va tornar donar vida la xarxa de suport mutu i de solidaritat internacional amb els anarquistes víctimes de la repressió: Anarchist Black Cross (ABC, Creu Negra Anarquista). Els seus secretaris successius van ser tirotejats per la policia, com ara l'alemany Georg Von Rauch, o bé «suïcidats», com l'italià Giuseppe Pinelli. Christie va ser detingut a finals d'agost de 1971, amb altres sis anarquistes, inculpats de pertànyer al grup d'activistes Angry Brigade (Brigada Iracunda) que havia comès diversos atemptats. El procés en va començar el 20 de maig de 1971 i va acabar-ne el 6 de desembre. Quatre inculpats van ser condemnats a dures penes de presó, però Christie va ser absolt després de passar 18 mesos en presó preventiva. És coautor amb Meltzer del llibre The floodgates of anarchy (1970), i ha escrit The investigative researcher's handbook (1983), Stefano delle Chiaie. Portrait of black terrorist (1984), A study of the Revolution in Spain (1936-1937) (1998) i We, the Anarchists! A study of the Iberian Anarchist Federation (1927-1937) (2000). Ha publicat una autobiografia, The Christie file, en tres volums: My granny made me an anarchist (2002), General Franco made me a terrorist (2003), Edward heath made me angry (2004). Christie ha creat diverses editorials anarquistes: Cienfuegos Press (1972), Refract Publications (1982), Meltzer Press (1996) i Christiebooks. Actualment viu a Hastings, al sud d'Anglaterra.
Defuncions
-
Erich Mühsam: El 10
de juliol de 1934 és assassinat al camp de
concentració
d'Oranienburg (Brandenburg, Alemanya) l'escriptor i propagandista
anarquista
Erich Mühsam. Havia nascut el 6 d'abril de 1878 a
Berlín (Alemanya). Son pare,
Sigmund Mühsam, fou un apotecari jueu de la petita burgesia
alemanya que volgué
donar-li una educació força
autoritària i contra la qual se'n revoltarà ben
aviat. El gener de 1896 fou expulsat de l'institut de Lübeck,
ciutat on s'havia
instal·lat sa família, per «intrigues
socialistes» després d'haver publicat
anònimament en un full socialdemòcrata local (Lübecker
Volksboten)
diversos articles denunciant les practiques dictatorials dels
professors a
l'internat; va haver d'acabar el batxillerat a Parchin. El seu talent
literari
fou molt precoç: amb 11 anys escrivia faules i amb 16 feia
diners component
versos satírics. En 1900 abandonà la
farmàcia familiar, a la qual havia
començat a fer feina com a aprenent, per consagrar-se a
l'agitació cultural, de
la qual esdevindrà un dels màxims exponents de la
seva generació. Aquest mateix
any s'instal·là a Berlín,
començà a treballar en una fàbrica de
productes
químics i s'adherí al cercle «Neue
Gemeinschaft» (Nova Comunitat) que
reagrupava joves intel·lectuals polititzats i partidaris de
la vida comunal,
com ara els germans Hart, Peter Hille, Pau Scheerbart, Wilhelm
Bölsche, Martin
Buber o Gustav Landauer. Sota la influència d'aquestúltim, després d'abandonar
el Cercle, descobrirà els escrits anarquistes, especialment
els de Mikhail
Bakunin. En aquesta època col·laborà
en nombroses publicacions llibertàries,
com Der Freie Arbeiter, Der Anarchist
i sobretot la revista Der
Kampf, fundada per Johannes Holzman (Senna Hoy),
i edità a Berlín el
periòdic Der Arme Teufel. Ben aviat
esdevingué molt popular en els
cercles dels cabarets literaris i de la vida bohèmia i
esdevingué el productor
del «Cabaret zum Peter Hille», nom d'un vell membre
de la «Neue Gemeinschaft»
que acabava de morir. La policia el considera un agitador
perillós i és
constantment vigilat. Entre 1904 i 1907 viatjà arreu
d'Europa: Itàlia, Suïssa
--on trobà Fritz Brupbacher, biògraf de Bakunin,
i participà en la comunitat de
Monte Verità d'Ascona--, Àustria i
França. A París freqüentà els
cabarets «Le
Lapin Agile» i «Le Chat Noir»,
participà en diverses reunions del Club
Anarquista Alemany de París i fa amistat amb Gustave
Hervé, James Guillaume i
antics communards. En tornà a
Berlín, continuà col·laborant en Der
Freie Arbeiter i en el seu suplement mensual (Generalstreik),
on
reivindicà l'antimilitarisme, però
també en Jugend i en Simplicissimus.
Arran del Congrés Internacional Anarquista d'Amsterdam de
1907, va fer una
crida a la desobediència civil i a rebutjar el pagament de
l'impost per a
l'Exèrcit. Aquest mateix any, per haver redactat un pamflet
sobre aquests
temes, fou condemnat a 500 marcs de multa per«provocació a l'odi de classe i
foment de la desobediència a la llei». El novembre
de 1908 s'establí a Munic,
on fundà el grup «Tat»
(Acció), adherit a la Sozialistischer Bund (Lliga
Socialista) que acabava de fundar Landauer. A poc a poc es
deslligarà de la
influència de Landauer i reivindicarà
l'anarcocomunisme i orientà la seva
propaganda vers el subproletariat. Detingut nombroses vegada i
perseguit
especialment per haver organitzat manifestacions de desocupats, sempre
aconseguia no ser inculpat per manca de proves, però els
continus processos
acabaren amb el grup «Tat». En 1911
llançà a Munic un nou periòdic, Kaïn,
on publicarà gran part de la seva obra i que
sortirà fins al 1914 i tirarà uns
3.000 exemplars. Quan esclatà la Gran Guerra, d'antuvi
s'alineà amb els
partidaris de la Unió Sagrada («Manifest dels
Setze»), fet pel qual fou
durament criticat, especialment per Landauer; però, en
adonar-se del seu error,
lluitarà contra la guerra amb un grup
d'intel·lectuals (Gustav Landauer,
Heinrich Mann, Lujo Brentano, etc.) amb la finalitat de reunir
pensadors i
humanistes per crear un corrent pacifista. Aquesta actitud considerada«derrotista» per les autoritats el
portarà a ser desterrat als Alps bavaresos.
El 17 de juny de 1916 participà en una gran
manifestació contra la fam. El
gener de 1918, durant una vaga dels obrers de les fàbriques
de munició a Munic,
prengué la paraula davant uns 100.000 treballadors de les
fàbriques Krupp fent
una crida a la vaga general; les autoritats, per desempallegar-se'n, li
imposà
un «servei auxiliar patriòtic» que
refusà. Detingut per insubmissió, va ser
tancat a Travenstein i no fou alliberat fins al 5 de novembre de 1918,
poc
abans de la revolució. Durant la Revolució
alemanya de novembre de 1918 que
proclamà la República, fou un dels fundadors de
la Unió dels Internacionalistes
Revolucionaris, reedità Kaïn
--13 números entre el novembre de 1918 i
l'abril de 1919-- i va ser un dels promotors del moviment a Baviera, on
formà
part del Comitè Executiu del Consell Obrer Revolucionari de
Munic; fou ell qui,
després de la caiguda de la monarquia bavaresa,
proposà la proclamació de la
República dels Consells de Baviera, que fou ratificada el 6
d'abril de 1919 per
243 vots contra 70. El 13 d'abril, després d'una temptativa
d'aixecament de la
guarnició de Munic, fou detingut amb altres responsables i
empresonat a
Ansbach. Després de la supressió del Consell per
les tropes sota les ordres del
socialdemòcrata Noske, fou condemnat a 15 anys de
presó. Tancat durant sis anys
a la fortalesa de Niederschonenfeld amb altres companys, com ara Ernst
Toller,
fou amnistiat el 21 de desembre de 1924 després d'una
important campanya
d'agitació. Durant l'empresonament pogué escriure
poemes, peces propagandístiques
(Brennende Erde, Verse eines
Kämpfer, Alarm, Manifeste
ais zwanzig Jahren) i el drama en cinc actes Judas,
homenatge a
Landauer assassinat durant la repressió. En el moment del
seu alliberament, el
22 de desembre de 1924, fou acollit per milers d'obrers a
l'estació de Berlín.
Durant sis mesos recorregué Alemanya i parlà a
favor dels presoners polítics.
Entre 1926 i 1931 edità la revista Fanal
i en 1928 fou un dels fundadors
de la Unió Anarquista (UA). En aquests anys
participà activament en la campanya
a favor de Sacco i de Vanzetti i en la de Durruti i d'altres
anarquistes
espanyols amenaçats d'expulsió. Partidari d'un
concepte de filosofia
revolucionària, refusà la doctrina del
materialisme històric en la seva obra Die
befreiung der Geselischaft vom Staat (1932) i
reivindicà la substitució de
l'Estat per una organització de consells lliures d'obrers
manuals i
intel·lectuals. També denuncià el
Partit comunista rus per haver confiscat la
revolució i creat una dictadura en nom del proletariat.
Denunciat sense treva
per la premsa nazi, intentà crear un ample front
antifeixista. Goebels
l'anomenà «aquest porc jueu roig» i
l'òrgan nazi publicà en primera pàgina
tres
fotos (Rosa Luxembourg, Karl Liebknecht i Mühsam) amb la
llegenda: «L'únic traïdor
de l'equip que no ha estat executat.». El 20 de febrer de
1933 presidí l'últim
míting dels artistes antifeixistes de Berlín. Poc
després, el 28 de febrer de
1933, l'endemà de l'incendi del Reichstag, fou detingut quan
intentava arribar
a Praga. La propaganda nazi li atribuí l'execució
de 22 ostatges a Munic el 30
d'abril de 1919, sense adonar-se que des del 13 d'abril estava tancat a
la
presó d'Ebrach. D'antuvi fou internat al camp de Sonnebrug,
a prop de Berlín,
on fou apallissat i amenaçat d'execució en
diverses ocasions. Després d'haver
rebutjat cantar l'himne nazi (Deutschland über alles),
fou colpit fins a
l'esvaïment: la nit següent entonà La
Internacional, per la qual cosa
fou novament atupat. Més tard fou traslladat a la
presó de Ploetzensse i al camp
de concentració de Brandenburg, on diàriament fou
apallissat per les SA que li
destrossaren les mans perquè no pogués escriure.
Patint una malaltia cardíaca,
sord a força de cops i gairebé cec, sense poder
caminar tot sol, fou
hospitalitzat. El febrer de 1934 fou transferit al camp de
concentració
d'Oranienburg, on trobà entre altres el company Kurt Hiller,
i se li encarregà
la neteja de les latrines del camp. Quan les SS s'encarregaren de
l'administració del camp, el comandant li donà 24
hores per penjar-se. Durant
la nit del 9 al 10 de juliol de 1934 Erich Mühsam fou penjat
pels seus botxins
a les latrines del camp de concentració d'Oranienburg
(Brandenburg, Alemanya).
La versió oficial fou suïcidi. Mühsam fou
enterrat el 16 de juliol de 1934 al
cementiri de Dahlem (Berlín, Alemanya). Sa companya, Zenzl
Mühsam, es refugiarà
a la Unió Soviètica després de la seva
mort, on intentarà editar les seves
obres, però acabarà deportada a
Sibèria.
Erich Mühsam (1878-1934)
***
- Gino Giannotti: El
10 de juliol de 1977 mor a Pisa (Toscana, Itàlia)
l'anarquista Gino Giannotti. Havia nascut el 4 de maig de 1893 a Santa
Croce
sull'Arno (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Faustino
Giannotti i Maria
Ciabattini. Abans que esclatés la Gran Guerra, ja formava
part del moviment
llibertari. En 1916 va ser detingut per «activitats
subversives», jutjat,
condemnat i empresonat a la fortalesa de Volterra (Toscana,
Itàlia). Després de
la II Guerra Mundial creà a Santa Croce sull'Arno la
Secció «Pietro Gori» de la
Federació Comunista Llibertària Italiana (FCLI),
pertanyent a la Federació
Anarquista Italiana (FAI), i col·laborà
ocasionalment en Il Libertario de
Milà. Funcionari, participà activament en elsàmbits socials, polítics i sindicals de la seva
regió. En 1966 va ser
traslladat a Florència (Toscana, Itàlia), on
continuà amb les seves activitats
polítiques. Autodidacta i apassionat lector, en 1976
donà la seva biblioteca a
la Federació Anarquista Pisana (FAP). Gino Giannotti va
morir el 10 de juliol
de 1977 a Pisa (Toscana, Itàlia) i en 1977 el«Fons Giannotti», format per 1.510
llibres, fou el primer nucli bibliogràfic que
nodrí la Biblioteca «Franco
Serantini» de Pisa.
Actualització: 10-07-15