Món de Llibres acaba d'editar Los techos de agua, el tercer treball literari de Gabriel Bertotti (Bahía Blanca 1963). Recordem que els anteriors treballs de Bertotti fóren, La aventura ausente (2010), publicada també per Món de Llibres, i Luna negra (2012) que publicà El Gall Editor.
Si llegim la contraportada de Los techos de agua se'ns explica en ella que es tracta d'una obra literària que intenta recuperar la tradició dels gèneres literaris, per tant, és gairebé inevitable parlar una mica d'aquests gèneres.
La literatura de gènere, abreujant i sintetitzant moltíssim, és una categoria literària en prosa amb una temàtica, una tècnica i uns codis específics acceptats per endavant que informen el possible lector quant al contingut i l'estructura del que llegiran.
Encara que resulti molt obvi, recordem que quan parlam de literatura de gènere no feim referència als clàssics apartats de prosa, poesia, assaig, teatre, drama, tragèdia i tot això, sinó que ens referim a les divisions en estils concrets que acceptam basant-nos en models existents que han marcat uns canons narratius: policíaca, ciència ficció, terror, història, fantasia... etc. etc. Com passa en el cinema.
La literatura de gènere, fins fa relativament pocs anys, anava lligada a la falsa creença (una creença acceptada de manera gairebé unànime) d'estar pensada únicament per entretenir el lector. És a dir, de la mateixa manera que existia la literatura “culta” per a transcendir, existia la literatura de gènere per a entretenir les masses, la qual cosa implicava una manifesta inferioritat artística. Malgrat tenir una certa base, el temps ha demostrat que aquesta afirmació només es pot aplicar de manera categòrica a alguns autors que tots coneixem. En principi, tot llibre remet a la literatura.
Crec que si recordam que El Quixot és una novel·la del gènere de cavalleria (el gènere més popular del seu temps) escrita amb la lloable intenció de pagar factures, o que Cien años de soledadés el prototip de l'anomenat “Realismo mágico”, ja no fa falta justificar amb cap altra argument que una obra (de gènere o no) que sigui capaç d'agradar a molta gent no és necessàriament de baixa qualitat.
Un altre tòpic que també circula, encara ara, pel món literari i que cal desmuntar és el de “les obres fetes per encàrrec”. Quantes vegades hem llegit que Stephen King és un autor que fa “novel·la de gènere per encàrrec?” Segons Peter Burke, un dels grans estudiosos del Renaixement, el 88% de les obres que es conserven d'aquesta època gloriosa de l'art és de temàtica religiosa (del gènere bíblic) i són obres encarregades per l'Església amb fins publicitaris; i l'altre 12% són, gairebé tot, retrats o escenes familiars encarregades per mecenes particulars rics.
Vull dir amb això que la literatura (la manifestació artística en general) només es divideix en dues categories: la bona i la dolenta. I no oblidem que, com afirmava Borges, una carta copiada lletra per lletra d'un manual de cartes d'amor, amb l'actitud adequada, pot ser bona literatura.
Bé, aclarit una mica el que pensam de la literatura de gènere, anem a comentar la visió que en té Bertotti —que escriu perquè altres han escrit i perquè coneix el món d'haver-lo llegit— i de quina manera ens ho explica a Lostechos de agua.
Javier Reverte (no confondre amb Arturo Pérez-Reverte), en el seu magnífic llibre de viatges “El corazón de Ulises” ens diu que segurament l'autèntic talent creatiu (com tantes altres coses) l'hem d'anar a cercar en l'antic poble grec, un poble que no inventava, sinó que copiava i millorava l'objecte copiat. Los griegos—argumenta Reverte— no inventaron el alfabeto, sinó que lo importaron de los fenícios, lo mismo que les copiaron las quillas para sus naves, la popa redonda para los barcos mercantes, la combinación entre el remo y la vela y la navegación usando de guía las estrellas. Aquel ingenio de los griegos primitivos para la asimilación sólo era superado por su talento para transformar y mejorar lo que imitaban”.
Anot aquesta cita de Reverte perquè s'escau moltíssim amb el tema que tractam, atès que la intenció de Gabriel Bertotti a Los techos de agua (segons ens informa enel pròleg) és, ni més ni menys, la de “reinterpretar” alguns dels gèneres literaris típics, sortir dels límits imposats per la tradició i explorar noves maneres de narrar el mateix.
Una segona lectura atenta dels relats de Bertotti m'ha fet pensar en una poètica reflexió de Xuan Bello, l'escriptor i poeta asturià que Jordi Raventós ha traduït recentment al català. Diu Bello: “dins el pinyol que tenc a les mans hi ha la possibilitat d'un arbre; i en aquest arbre hi ha la possibilitat d'un bosc; aquest bosc pot estar travessat per tres rius que conflueixen en un llac; a un costat del llac hi pot haver una ciutat amb un petit port, i en el port, barques que surten a navegar...” Aquesta és la sensació que he extret d'aquests contes de Bertotti, escrits amb exactitud i sobrietat borgianes però amb una inabastable càrrega referencial i simbòlica manllevada no només de la literatura sinó del còmic i del cinema.
El primer dels contes, Los techos de agua, que dóna nom al recull, és una narració del gènere absurd, un conte típic kafkià. Sense que el lector sàpiga perquè, dos joves persegueixen un home pels terrats d'una ciutat. Idò bé, qualsevol lector experimentat hi pot veure fàcilment una narració de Jack London en la qual dos llops afamegats persegueixen un explorador àrtic que fuig desesperat deixant dramàtiques petjades sobre la neu. Però també hi pot veure els tres homes amb pupil·les de plom i navalla sevillana que persegueixen l'antiquari Ezra Winston a Mort Cinder, del guionista de còmics Héctor Osterheld i el genial dibuixant Alberto Breccia.
El segon conte, Melancólica continental, la història d'un periodista que defensa acarnissadament l'escriptor Dashiell Hammet sense haver-lo llegit mai, és un típic relat de sèrie negra que et remet a tota la bibliografia i a tota la filmografia policíaca dels anys quaranta i cinquanta; però aquest periodista —a qui sembla haver-li tocat un àngel de la guarda vell i baldat— també et pot recordar el Marlon Brando de Jauría humana i El rostro impenetrable, aquelles dues pel·lícules en les quals l'actor, segons conten els manuals de cinema, va exigir als guionistes unes escenes en les quals l'apallissassin d'una manera fins aleshores insòlita en els films d'aquella època.
La montaña,és, en principi, una narració de zombis; però el substrat és d'una profunditat metafísica i una poesia pròpies de la més sofisticada de les literatures. Personalment, pens que en aquesta narració (sense desmerèixer gens les altres), fent un símil amb el títol del conte, Bertotti arriba al seu propi cim literari.
Cambio de estación podria ser una road movie (hereva directa de la tradició literària del viatge iniciàtic tipus On the road); o una train movie, a lo Kippling; o una river movie a lo Jean Renoir. Però podria ser, també, una sàtira de les sectes religioses (o les religions) en general, o en particular del Maharishi Mahesh Yogi, un estafador professional que en els anys seixanta va seduir i va entabanar The Beatles i que perseguia les dones dels seus acòlits. Un dels personatges del conte —una mena de gurú interí que substitueix el gurú oficial i titulat de la secta— m'ha fet venir a la memòria un monjo de no record quina novel·la que pregava a Déu que el fes cast... però encara no.
Luz oculta, la darrera de les narracions —en la qual un Déu avorrit i fabricat amb una divina encarnadura terrenal més que sospitosa es fa Verb i sense la mediació de cap colom erràtic d'aquests que prenyen mares verges parla amb la seva particular Verge Maria— és per a mi, aquesta darrera narració, un guió de Jodorosky dibuixat per Moebius; però a la vegada és, també, una profunda reflexió metafísica i religiosa que hauria pogut fer qualsevol exegeta. Aquest conte, no sé exactament perquè, m'ha recordat una faula índia que diu que Déu va fer mortals els homes perquè no sofrissin el que ell sofria en la seva immortalitat. I llavors, de rebot, aquesta Luz oculta, m'ha remés al conte borgià dels immortals, aquells éssers desgraciats que havien oblidat la parla i havien abolit els records i que somniaven en l'únic que els estava prohibit, que era la mort.
Si hagués de qualificar aquest exercici literari de Gabriel Bertotti —escrit amb instruments de precisió—, més que el de “literatura de gènere”, crec que escolliria el terme “literatura referencial”, atès que, llegint els contes que formen Los techos de agua, he tengut en tot moment la sensació que Bertotti maneja una informació tan vasta, uns codis críptics tan personals que els lectors només tenim la possibilitat d'endevinar-ne una petita part. En tot cas, i tornant al poble grec, no sé si l'exercici interpretatiu de Gabriel millora els gèneres originals, però, del que sí que estic segur és de que els projecta des d'un altre punt cardinal, i també de que amb els seus plantejaments extrems, extravagants, apocalíptics, improbables i a estones inversemblants, s'acosta a l'òpera.
Com que tota reflexió sobre literatura ha de tenir els seus “emperons”, crec que tenc l'obligació d'acabar dient que tot el que actua com a mèrit en aquests magnífics relats de Gabriel Bertotti, actua, alhora, com a mur de contenció, atès que per gaudir de veres de la qualitat de Los techos delagua es requereix una atenció especial a les claus ocultes que conté i una segona lectura que no tots els lectors estan disposats a fer.
Però, utilitzant una frase de literatura de gènere, “aquesta ja seria una altra història”.
Tomeu Matamalas