Anarcoefemèrides del 26 de juny
Esdeveniments
- Judici contra Charles Gallo: El 26 de juny de 1886 l'anarquista Charles Gallo és jutjat a París (França) pel seu atemptat frustrat del 5 de març de 1886 a la Borsa de París. Va ser expulsat de la Sala per les invectives a crits que va llançar contra els magistrats, com ara: «Mort a la Magistratura burgesa!», «Visca la dinamita!»,«Visca l'anarquia!», etc. Hi compareixerà de bell nou el 15 de juliol i serà condemnat a 20 anys de presidi.
***
- Enterrament d'Henri Cler:
El 26 de juny de 1910 durant
l'enterrament al cementiri de Pantin (París,
França) de l'ebenista anarquista Henri
Cler, mort el 21 de juny arran dels enfrontaments entre la policia i
els
ebenistes en vaga del 13 de juny anterior, es produeixen de bell nou
forts aldarulls i càrregues
policíaques que intenten dispersar les desenes de milers de
persones que es
manifesten en contra d'aquest assassinat. El seguici fúnebre
sortí del barri parisenc
de Saint-Antoine i estava format per nombroses representacions de les
federacions i gremis obrers que portaven els estendards dels grups i
banderes roges
i negres. Durant tot el trajecte fins al cementiri hi hagué
topaments amb les
forces de l'ordre, un policia resultà apunyalat i
hagué trets. L'acte acabà en
un autèntic aixecament violent on 41 policies resultaren
seriosament ferits, un
centenar de manifestants lacerats a cops de sabre o trepitjats pels
cavalls i
13 manifestats malferits de diversa consideració.
Enterrament
d'Henri Cler (26 de juny de 1910)
***
-
Revolta dels Bersaglieri:
El 26 de juny de 1920 esclata a Ancona (Marques, Itàlia)
l'anomenada «Revolta dels Bersaglieri».
Els fets van començar quan l'11 Regiment del Cos dels Bersaglieri
--un
cos especial d'infanteria de l'Exèrcit italià--
de la caserna Villarey d'Ancona
es va pronunciar negant-se a partir cap a l'expedició
bèl·lica d'Albània
--aventura imperialista del govern de Giolitti--, desobeint l'ordre
d'embarcament. L'aixecament va ser qualificat de «revolta
anàrquica», ja que
els militants anarcosindicalistes de la localitat es van afegir al
pronunciament i li van donar un caire insurreccional. Un dels caps de
la
revolta va ser el militant anarquista Antonio Cieri. Un cop engegada la
insurrecció es van sumar, en menor mesura, escamots
d'«Arditi del Popolo», de
republicans, de socialistes i de comunistes. Els soldats, que van
rebutjar
obeir les ordres alhora que es negaven a sortir de la caserna, van
confraternitzar amb els obrers que van entrar a sac al recinte militar
i es van
apropiar de les armes. A continuació es va produir una
batalla, amb metralletes
i canons de 75, entre els carrabiners, la policia i la
Guàrdia Reial contra els
insurgents, que finalment van ocupar una part de la ciutat. Tres dies
després,
la revolta va ser sufocada a sang i foc, amb nombrosos morts i ferits,
quan
tropes de reforç fidels al govern vingudes del centre de la
península van
actuar, amb la desafecció dels grups republicans, que no
volien reproduir els
fets revolucionaris de la «Setmana Roja». En els
fets, van ser detingudes 500
persones. La notícia de la insurrecció es va
escampar ràpidament per tota
Itàlia gràcies als militants anarcosindicalistes
ferroviaris. La «Revolta dels Bersaglieri»és un clar exemple d'«expontaneisme
revolucionari».
Naixements
- Aurèle Patorni:
El
26 de juny de 1880 neix a París (França)
l'escriptor, periodista, pacifista,
neomaltusià, militant i conferenciant llibertari Fernand
Aurèle Patorni, també
conegut com Morel Pato. Fill de
família burgesa, son pare fou capità de
l'exèrcit. Després d'una formació
encaminada a l'advocacia, en acabar la Gran Guerra va muntar una
llibreria als
Champs-Élysées de París. Sensibilitzat
pels problemes socials, va començar a
participar en el moviment pacifista i llibertari, i va
col·laborar en nombrosos
periòdics i revistes, com ara Le
Réfractaire, Le Clameur, La
Patrie Humaine, L'Insurgé, L'Almanach
de la Paix, La Revue
Anarchiste, La Voix Libertaire, Le
Libertaire, L'En Dehors,La France Active, entre d'altres. En
aquests anys albergà al futur Ho Chi Minh. Militant de la«Lliga dels
refractaris a totes les guerres», des de finals dels anys
vint, també va
prendre part en el moviment neomaltusià i en el seuòrgan d'expressió, La
Grande Réforme, editat per Eugène
Humbert. Bon orador, va realitzar
nombroses gires de conferències, com «La moral
sexual racional contra les
morals religiosa i burgesa». Com a escriptor va tenir certa
anomenada literària
amb obres com Le nouveau chemin
(1913), Le carnet de Simplice.
Notes intimes d'un embusqué (ca. 1919 i 2014), Mes contemporains dans mon herbier
(1922), Le rire dans le cemetière
(1932), Les fécondations
criminelles (1934), Monsieur Zapp.
L'homme qui gagne à la roulette (1941, amb Georges
Normandy), etc. Va
escriure també peces teatrals: La grande retape
(1928), La rose de Saint-Just
(1958); operetes: Le
roi du pourboire; i poemes (L'amour
c'est être deux, Le fou,Échappements libres, Constantin Tarantoul, Quelques
poèmes à dire, etc.),
cançons i
cançons infantils, que sa companya Régina
Casadesus, pianista professional molt
coneguda, va musicar i amb qui s'havia casat en 1906 amb qui en 1911
tingué un
fill, Raphaël. També va escriure, en els anys 30,
relats de caire llicenciós en
la revista Séduction. En 1936, amb Louis
Lecoin, va col·laborar en SIA,òrgan de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), per
la qual cosa va ser condemnat,
amb César Fauxbras, el juliol de 1939, per un article sobre
la limitació de la
natalitat aparegut en aquesta publicació. Arran de la
Retirada de 1939, amb
Emilienne Morin i Maurice Jacquier, realitzà una
sèrie de mítings de SIA a
París i a l'Illa de França per recaptar fons
econòmics i ajuda per als
refugiats espanyols internats als camps de concentració del
sud de França. En
aquesta època viva al número 112 de bulevard
Malesherbes de París, domicili
constantment vigilat per la policia, i militava en la Unió
de la Joventut
Proletària (UJP), organització fundada a
començaments de 1939 sota l'ègida de
la Unió Anarquista (UA). Després de la II Guerra
Mundial va participar en Le Libertaire,òrgan de la Federació
Anarquista (FA), en el periòdic de Louis Louvet Ce
qu'il faut dire, en L'Homme
et la Vie, de Manuel
Devaldès, i en la revista de Louis Lecoin Défense
de l'Homme. Va
deixar escrites una mena de memòries: La
debacle de «L'Élite». Souvenirs et
commentaires (1885-1940) (1948). Aurèle
Patroni va morir el 29 de desembre de 1955 –moltes fonts
citen erròniament el
25 de desembre– a París (França) d'una
congestió cerebral sorgida arran d'una
intervenció quirúrgica patida el mes anterior.
Malauradament, el seu últim
desig de ser incinerat no va ser respectat i fou enterrat el 2 de gener
de 1956
al cementiri parisenc de Père-Lacaise amb
cerimònia eclesiàstica.
***
- Taiji Yamaga: El 26 de juny de 1892 neix a Kyoto (Kansai, Honshu, Japó) el militant anarcopacifista i esperantista Taiji Yamaga. Era fill de Zembei Yamaga, que en 1874 va crear la primera impremta de Kyoto i que, universalista a ultrança, dividia el seu temps entre la tipografia, el pinzell amb el qual confeccionava versos haiko i la vareta amb la qual ensenyava en una escola confuciana; la impremta finalment va fer fallida per mor que la conservadora societat japonesa s'estimava més els serveis dels tradicionals cal·lígrafs professionals. Amb 16 anys Taiji Yamaga es va instal·lar a Tòquio, on treballarà d'impressor i descobrirà l'anarquisme i l'esperanto, formant part de la Japana Esperantista Asocio (JEA, Associació Esperantista Japonesa), de la qual esdevindrà ràpidament secretari. En 1910, quan l'Estat japonès va intentar eradicar l'anarquisme, encara és molt jove i no figura en la llista de militants buscats per la policia i l'exèrcit, escapant així de la forca, i fugint de la repressió primer a Formosa i després a Xina. Instal·lat a Xangai a partir de juliol de 1913, va esdevenir col·laborador de l'anarcopacifista Shi Pho i del periòdic bilingüe xinès-esperanto Ming Sing / La Voco de la Popolo (La Veu del Poble), encarregant-se de la secció en esperanto. Va publicar La conquesta del pa, de Kropotkin --encara que va desaprovar durant la Gran Guerra les posicions bel·licistes del «Manifest dels Setze»--, i L'Evangeli de l'hora, de Paul Berthelot. Va tornar al Japó, on es va unir amb sa companya Mika, amb qui tindrà un fill i una filla. En 1919 va ser detingut, amb altres, per haver publicat clandestinament llibres de Kropotkin i de Kotoku a Tòquio. En 1927 va retornar amb Sanshirô Ishikawa a Xina, on va treballar en una fàbrica d'agulles de gramòfons; Xangai estava aleshores en plena efervescència revolucionària. Va fer de professor d'esperanto a la Universitat del Treball a partir d'agost de 1927 i va desenvolupar una intensa activitat llibertària que es palesa en la seva ingent correspondència. Les idees anarquistes i especialment el pensament kropotkià són aleshores presents a les grans ciutats xineses; però la presència de les tropes d'ocupació japoneses a Xina l'obliguen a deixar el continent per les Filipines, on treballarà com a redactor del periòdic Manila Nichi Shimbun, enfocat a la colònia japonesa exiliada a Manila durant la II Guerra Mundial. En aquell temps realitzarà el primer diccionari tagal-japonès. En acabar la guerra, va retornar al Japó, on prendrà part activa en el reviscolament de l'anarquisme i especialment en la creació el 12 de maig de 1946 de la Federació Anarquista Japonesa (FAJ), i per les seves competències poliglotes en va ser designat secretari de Relacions Internacionals. També va ser secretari general de l'FAJ en nombroses ocasions i va col·laborar en el periòdic anarquista Heimin Shimbun, que apareixerà a partir del 15 de juliol de 1946, i en Kuro Hata, òrgan de l'FAJ escrit en «Hira Gana», sistema sil·làbic japonès escrit en ideogrames xinesos. En 1946 també va participar en la redacció de la revista esperantista Senstatano, que en esperanto significa «membre de cap Estat, apàtrida», que editaven en l'exili Víctor García i Eduardo Vivancos i que era l'òrgan d'expressió de la Federació Internacional de Joventuts Llibertàries. Com a militant pacifista i admirador de Gandhi, va participar activament en la War Resister's International (IWR, Internacional dels Resistents a la Guerra) i assistirà el desembre de 1960 al X Congrés de l'IWR a Gandhigram (Índia); també publicarà el periòdic japonès-esperanto Mondcivitano (Ciutadà del Món), òrgan de l'IWR. Admirador del filòsof xinès fundador del taoisme Lao Tse, escriurà un llibre divulgador de les seves doctrines i traduirà en 1957, després de tres intents, el Tao-Teking laotsià a l'esperanto. A partir de 1961 patirà una apoplexia que el deixarà mobilitzat, però així i tot, descartant el suïcidi, continuarà fins a la mort, el 6 de desembre de 1970, propagant el moviment anarquista japonès.
***
- Louis Estève: El 26 de juny de 1903 neix a Montels (Llenguadoc, Occitània) el militant sindicalista i anarquista Paul Louis Joseph Estève. Fill d'un pastor i paleta de professió, va viure un temps a París a ca Pierre Albert, secretari del sindicat de la Construcció de la Confederació General del Treball (CGT). En 1931 es va establir a Coursan, on viurà amb sos pares i treballarà de paleta. Ben aviat va esdevenir l'ànima del grup anarquista local, compost sobretot per jornalers francesos i espanyols, que s'havia format cap al 1925. Va ser nomenat secretari de la Federació Anarquista del Llenguadoc, constituït el novembre de 1926 durant el congrés de Tolosa de Llenguadoc, amb el suport d'un dels principals militants de Narbona, André Daunis. Va dimitir com a secretari després del congrés de París d'abril de 1930, que determinà la victòria dels «sintetitzadors» sobre els «plataformistes» dels quals Estève formava part. En 1931 era l'administrador en substitució de Coursan del Bulletin de La Minorite de l'UAC, dirigit per Lucile Pelletier. En 1934 era el secretari del grup de la Unió Anarquista Comunista (UAC) de Coursan. Durant les vagues de 1936 va ser membre de la Construcció Confederada de Narbona. Durant la guerra i amb Daunis, va ser internat del 20 de setembre al 15 d'octubre de 1941 al camp de Sant Sulpici (Migdia-Pirineus, Occitània), pel governament de Vichy. Després d'Alliberament va ser secretari de la XI Regió de la Federació Anarquista. Va ser membre des de la seva creació del grup anarcocomunista«Organisation Pensée Bataille» (OPB), de Georges Fontenis, i secretari del grup de Narbona. Durant els anys 1950 va col·laborar en Combat Paysan i Le Libertaire, entre altres publicacions, i va ser membre de la Federació Comunista Llibertària (FCL), de la qual serà secretari regional fins al 1957. També va ser militant en aquesta època de la Confederació General del Treball - Força Obrera (CGT-FO). Després de la dissolució de l'FCL, es va adherir al Partit Socialista Unificat (PSU).
***
- Cristòfol Pons
Tortella: El 26 de juny de 1907 neix a Ciutadella
(Menorca, Illes Balears)
l'anarquista i anarcosindicalista Cristòfol Pons Tortella,
conegut com El Rubio o Tòfol. Obligat per sa
família, estudià al seminari, però ben
aviat
l'abandonà i en 1920 va ser enviat a Cuba on tenia
familiars. A l'illa
caribenya se li va intentar fer un «home de
profit», però el seu esperit
aventurer l'allunyà dels negocis familiars. Entrà
en contacte amb el grup del
bandejat Potomacho, que vivia al marge de la llei a les muntanyes
cubanes, i
gràcies a ell conegué el destacat militant
anarquista Domingo Miguel González (Domingo
Germinal), que el va introduir
en el pensament llibertari a través de la lectura. En 1927
retornà a Ciutadella,
milità en el moviment anarcosindicalista menorquí
i fou nomenat secretari de la
Federació Obrera de la localitat. Entre 1932 i 1936
visqué a Palma fent de sabater
i formant part del sector anarcosindicalista de la Societat de Sabaters«La
Igualtat», de la qual fou president. En aquestaèpoca col·laborà en el
periòdic
anarcosindicalista Cultura Obrera,
que dirigí un temps, i en el qual també va
escriure el seu amic Domingo
Germinal. Durant la vaga general de novembre de 1933
encapçalà el Comitè de
Vaga i el 21 de novembre, durant una manifestació, va ser
ferit en un
enfrontament amb la força pública
produït en ple carrer Sant Miquel de Palma. Membre
dels grups de defensa confederal, intentà un atemptat contra
la vida de
Francisco Franco Bahamonde, aleshores comandant militar de les Illes
Balears, a
les portes de la Seu, però no es portà a terme
perquè en el moment just es
creuà un infant. A finals de 1934 participà en la
fundació de l'Ateneu de Divulgació
Social «La Llibertat» al barri de la Soledat de
Palma, del qual va ser nomenat vicepresident.
L'1 de desembre de 1935 presidí el míting de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) al Teatre Balear de Palma després de dos anys
sense que el
sindicat anarcosindicalista illenc fes actes públics. Des de
març de 1936 es
trobava a Barcelona (Catalunya) i participà en les lluites
de carrer de juliol
d'aquell any arran de l'aixecament feixista. Durant aquells dies, amb
cinc
companys (Antoni Gelabert, Justo Donoso, Cresencio Sáez,
Mateu i Francisco
Sansano Navarro), creà a Barcelona el grupet anarquista«19 de juliol». L'agost
de 1936 participà, amb sos companys del «19 de
juliol», molt activament en
l'organització l'expedició republicana de
reconquista de Mallorca encapçalada
pel capità Alberto Bayo i durant l'ocupació
d'Eivissa edità, amb Justo Donoso, Àngel
Palerm Vich i A. G. Gilabert, l'edició eivissenca de Cultura
Obrera que sortí a
partir del 10 d'agost.
Va ser nomenat representant de l'anarquista Columna Roja i Negra davant
l'Estat
Major de Bayo, jugant un paper important en el desembarcament de
Portocristo. Després
de la desfeta d'aquest intent de reconquista retornà a
Barcelona, participà en
l'experiència col·lectivitzadora i el 30
d'octubre de 1936 fou nomenat comissari
de la Pell, encarregat de les indústries socialitzades
d'aquest ram, de la
Conselleria d'Economia de la Generalitat de Catalunya. Durant els fets
de «Maig
del 1937» lluità als carrers. Després
de la guerra creuà els Pirineus. Durant
l'ocupació nazi va fer d'enllaç fronterer
pirinenc dels grups guerrillers
alhora que treballava de llenyataire en Companyies de Treballadors
Estrangers
(CTE). A Pau (Aquitània, Occitània),
regentà una tenda, la rebotiga de la qual
serví per fer reunions i conspiracions antifranquistes; amb
suport logístic (abastar
els grups, falsificar documents, subornar gendarmes, etc.)
ajudà la guerrilla
llibertària, sobretot la dels germans Sabaté
Llopart. En morir el dictador
Franco retornà a Mallorca i s'establí en una
barraca de pescadors abandonada a
s'Estanyol (Llucmajor, Mallorca) la qual va adobar i va fer habitable.
Participà en la reconstrucció confederal a
Mallorca i a partir de 1988 formà
part de l'Ateneu Llibertari Estel Negre. En aquests anys va fer
continus
viatges a Andorra, on vivien ses filles, i a França. Feu una
viatge a Cuba per
rememorà les seves aventures juvenils. Cristòfol
Pons Tortella va morir el 15
d'abril de 1998 a Andorra la Vella (Principal d'Andorra). El 24 d'abril
de 1999
l'Ateneu Llibertari Estel Negre li reté un sentit homenatge
al seu local.
Cristòfol Pons Tortella (1907-1998)
***
- Luísa Adão:El 26 de juny –algunes fonts citen el 19 de juny– de 1914 neix a Sétubal (Sétubal, Lisboa, Portugal) la militant anarquista Luísa do Carmo Franco Elias Adão. Llibertària des dels 16 anys, era filla del destacat anarquista Francisco Rodrigues Franco i de Sabina Franco, i treballà a fàbriques de conserva com sa mare, on feia propaganda anarquista. Va ser nomenada en diverses ocasions delegada del seu sindicat i n'ocupà la secretaria. S'uní sentimentalment al militant anarquista i infermer Raúl Elias Adão. Posteriorment esdevingué auxiliar d'infermeria i es traslladà amb son companya a Montijo (Sétubal, Lisboa, Portugal). Luísa Adão va morir el 8 de febrer de 1999 a Portugal.
***
- Virgilio
Dall'Oca: El 26 de juny de 1917 neix a Ribeirão
Preto (São Paulo, Brasil) el
destacat militant anarquista Virgilio Dall'Oca. Sos pares, pagesos, es
deien
Hercole Dall'Oca, nascut a Milà (Llombardia,
Itàlia), i Maria Lombo, nascuda a Ribeirão
Preto, parella que tingué vuit infants. Poc
després del seu naixement, sa
família es traslladà a Araçatuba
(São Paulo, Brasil). Quan tenia cinc anys sa
mare morí, estudià fins el tercer any en una
escola rural i ben aviat es posà a
treballar al camp. Son pare, admirador del feixisme de Mussolini,
crià sos
fills en aquesta estricta mentalitat i fins i tot sa madrastra, Olimpia
Dall'Oca, intentava, moltes vegades sense èxit, impedir els
càstigs corporals
infligits per son pare. En aquests durs anys conegué la que
serà sa futura
companya en vida i en militància, Nair Lazarine Dall'Oca–son pare, el
carpinter Carmino Lazarine, havia estat mestre a l'escola rural on ell
va
estudiar tres anys. En 1932, a causa dels maltractaments,
fugí de casa i
s'instal·là a la llar d'una tia seva a
Marília (São Paulo, Brasil). Poc
després, entrà a treballar en el ferrocarril
Santos-Jundiaí i es traslladà a
casa del sos oncles Aída i Nicola D'Albenzio a
São Paulo (São Paulo, Brasil),
militants anarquistes força actius a la
Federação Operária de São
Paulo (FOSP,
Federació Obrera de São Paulo), ambient que
ràpidament el decantà pel pensament
llibertari. Amb son oncle freqüentà la
redacció del periòdic A
Plebe, on conegué Gusmão Soler, qui el
va reforçar en les seves idees àcrates. A partir
d'aquest moment començà a
col·laborar en aquest periòdic. Aquest mateix any
de 1936 començà a freqüentar
el Centre de Cultura Social (CCS) de São Paulo, que
aleshores era una seu
importantíssima anarquista i on es congregaven multitud de
destacats
llibertaris (Edgard Leuenroth, Germinal Leuenroth, Pedro Catallo,
Rodolpho
Fellipe, João Rojo, Benedito Romano, Nicola
D’Albenzio, Fernando Navarro,
Antonio Gomes Gonzales, José Passaro, Paulo Partido, Nair
Partido, Justino
Salguero, Julieta Salguero, Lucca Gabriel, Lourdes Martin Gabriel, Amor
Salguero, Antonio Passos, Antonio Raya Piedrabuena, Cecílio
Dias Lopes, Maria
Valverde Dias, Nena Valverde, José Valverde Dias,
José Pazarini, Luis Chandre,
Joaquim Antonio, Alfredo Chaves, Sebastião Gomes, Salvador
Arrebola, Eduardo
Peralta, Alexandre Pinto, Roque Branco, Manoel Turbilhano, Antonio
Martinez,
José Oliva Castillo, Cleopatra Boreli i son company,
Martins, Mariasinha, Antonio
Ruiz, Antonio Padilha, Antonio Passio, Cristobal Alba, Miguel Morales,
José
Loureiro, Vicente Algarate, Roberto Schol, José Estevo
Lemos, Hermano Mezzetti,
José Morales, Eurico Pinto, Francisco Rodrigues, Helio
Barrios, Rafael Vitali,
Reinaldo Fellippeli, Fernando Navarro, João Alberich, etc.),
a més de nombrosos
militants anarquistes espanyols que s'exiliaren a la ciutat fugint de
la
dictadura franquista. Després de quatre anys vivint amb sos
oncles, retornà a
Araçatuba per a casar-se amb Nair i ambdós es
traslladaren a São Paulo a casa
d'Aída i Nicola D'Albenzio. En aquesta època
treballà de tot (ajudant de
paleta, cobrador d'òmnibus, conductor de camió) i
finalment es quedà amb
l'ofici de taxista. Nair treballà de costurera
autònoma. Malgrat la difícil
situació econòmica familiar,
contribuïren financerament en diferents campanyes
de solidaritat, com ara en suport dels refugiats anarquistes de la
guerra
d'Espanya, organitzada pels llibertaris brasilers responen a la crida
del
periòdic Tierra y Libertad.
Després
de la implantació de l'«Estado Novo» el
novembre de 1937, el CCS, lloc on es
reunien els sindicats que s'enfrontaven a la dictadura de
Getúlio Vargas, es va
veure obligat a tancar la seu. En aquest context, un grup
d'anarquistes, la
majoria vegetarians i naturistes, construïren una granja (chácara) a Itaim Paulista
(São Paulo, Brasil), que marcarà una nova
trajectòria de l'anarquisme brasiler. El grup de voluntaris
anarquistes que
comparen el terreny i que començaren a construir aquest projecte comunal
d'autogestió rural, que fou batejat com«Nossa Chácara»
(Nostra Granja), estava format, a més de la
família Dall'Oca, per Germinal
Leuenroth, Nicola D’Albenzio, Virgilio Dall’Oca,
Justino Salguero, Salvador
Arrebola, Antônio Castro, João Rojo, Benedito
Romano, José Oliva Castillo,
Roque Branco, Antônio Valverde, Cecílio Dias Lopes
i Lucca Gabriel, i ses
famílies de tots ells; posteriorment s'uniren altres membres
del CCS i d'un
grup nou d'anarquistes que s'havia format a Vila Bertioga
(São Paulo, Brasil). La«Societat Naturista Amics de Nossa
Chácara» va ser registrada el 9 de novembre
de 1939, i fins i tot després de la reobertura del CCS el 9
de juliol de 1945,
Nossa Chácara fou la seu de tota mena de congressos
llibertaris nacionals,
reunions clandestines, etc., que resultaren essencials per a la
reorganització
del moviment anarquista brasiler després de la dictadura de
Vargas. La família
Dall'Oca, a més de les contínues donacions
econòmiques i dels innombrables treballs
realitzats a la finca, s'encarregaren de l'alimentació de
totes les persones
que passaven per Nossa Chácara. Virgilio treballa com a
taxista a Rio de
Janeiro durant quatre mesos, mentre sa família romania a
São Paulo; durant
aquesta temporada, visqué a casa de la família
Bottino, a Niterói (Rio de Janeiro,
Brasil), on va fer contacte amb nombroses anarquistes de Rio de
Janeiro. Quan
retornà, sa família
s'instal·là a São Paulo.
Contribuí financerament i en la
distribució de la premsa llibertària,
especialment amb O Libertário,
que sorgí l'octubre de 1960, i Dealbar,
que començà a editar-se el setembre de 1965, i
fou un dels
accionistes de l'«Editora Mundo Livre» de Rio de
Janeiro, que publicà a
començaments dels anys seixanta nombrosos llibres
anarquistes (Edgar Rodrigues,
José Oiticica, Edgard Leuenroth, Piotr Kropotkin, Varlan
Tcherkesoff, etc.). Arran
de la implantació de la dictadura militar l'1 d'abril de
1964, la «Societat
Naturista Amics de Nossa Chácara»
decidí vendre la propietat d'Itaim i comprar
un lloc més apropiat per a la nova època a Mogi
das Cruzes (São Paulo, Brasil).
La campanya pro-compra de l'indret, de la qual fou tresorer Jaime
Cubero
començà el 28 d'agost de 1965 i acabà
el 31 de desembre de 1966 i entre la
llista dels contribuïdors de la compra de «Nosso
Sítio» (Nostre Lloc), consta
Virgilio i sa filla Clara Dall'Oca, seguidora de les passes de sos
pares.
L'octubre de 1969, quan la dictadura desencadenà una
important campanya de
repressió, Virgilio i Nair es dedicaren a cremar tota la
documentació
compromesa del CCS. Durant aquest dur període, els
anarquistes de São Paulo es
dedicaren a arreplegar de manera anònima diners per ajudar
les despeses dels
judicis processals que la dictadura infligia als anarquistes de Rio de
Janeiro,
campanya que durà fins el 1972 i en la qual la
família Dall'Oca jugà un
important paper. En 1980 el seu testimoni, juntament amb de Chico
Cuberos i
Manuel Ramos, va ser recollit en el documental O
Sonho não acabou, de Claudio Kahns.
Després d'uns anys a Itanhaém
(São Paulo, Brasil), s'instal·laren a Santos
(São Paulo, Brasil). El 10 de
desembre de 2005, amb Francisco Cuberos, Edgar Rodrigues i Manuel
Ramos,
participà en un debat al CCS sobre la pràctica de
l'anarquisme i l'acció
directa. El 20 d'agost de 2010 sa companya Nair Lazarine
morí. Virgilio
Dall'Oca va morir el 13 d'abril de 2011 a la Irmandade da Santa Casa da
Misericòrdia de Santos (São Paulo, Brasil) i fou
enterrat al cementiri d'Areia
Branca d'aquesta ciutat.
***
- Pura Arcos: El 26 de juny de 1919 neix a València (País Valencià) la militant anarcofeminista Purificació Pérez Benavent, més coneguda com Pura Arcos. Nascuda en el si d'una família anarcosindicalista --tant el seu avi com son pare van ser militants del Sindicat del Transport de la CNT--, quan tenia tres anys es van instal·lar a Xàtiva (La Costera, País Valencià). Va estudiar a l'escola fins als 12 anys, edat inusual en una nina de la seva època, i quan es va proclamar la República i es van crear escoles d'educació secundària, Pura Arcos va continuar amb la seva educació. En 1933 la família es va traslladar a Barcelona, va deixar els estudis i es va posar a fer feina. Uns mesos més tard es van traslladar al barri del Clot, on va poder estudiar de nit a la racionalista Escola Natura de Joan Puig i Elías, on va conèixer joves anarquistes i es va fer membre d'un ateneu llibertari. Durant la guerra i la Revolució va tornar a València i a mitjans de 1937 formarà part de la secretaria de propaganda del Subcomitè Nacional de«Mujeres Libres» i paral·lelament imparteix classes en una escola de la col·lectivitat «El Porvenir» de Tavernes de Valldigna (País Valencià). A Barcelona va fer un curs de transport i va formar part del primer grup de dones que va obtenir el permís de conduir tramvies. L'octubre de 1938 intentarà participar com a secretària de propaganda de «Mujeres Libres» en el ple del Moviment Llibertari de Barcelona, però «Mujeres Libres» com a organització independent va ser vetada, i el 28 de novembre de 1938 participarà en el míting en record de Durruti a Xàtiva, amb Cano Carrillo i Jover. Durant la postguerra va passar moltes dificultats abans de reunir-se amb sa família a Barcelona, on durant dos anys no va sortir de casa; va ampliar estudis i va actuar en la lluita clandestina durant els anys quaranta al Clot i en la xarxa de suport als presos anarquistes. En 1959 va aconseguir marxar a Canadà amb sa filla, on es va reunir amb el seu company Federico Arcos, que ja havia marxat en 1952 des del seu exili francès i on va trobar feina en una fàbrica d'automòbils de la Ford. Pura Arcos va aprendre anglès i es va fer infermera a Canadà, professió que exerciria fins a la seva jubilació. Va col·laborar a Anthropos,Mujeres Libertarias (Madrid), Mujeres Libres (Londres). És autora de The modern school movement. Historical and personal notes of the Ferrer schools in Spain (Croton, 1990, amb altres), Mujeres Libres. Luchadoras libertarias (Madrid, 1999, en col·laboració). Pura Arcos va morir el 12 d'octubre de 1995 a Windsor (Ontario, Canadà).
***
- Jean Cluzel: El 26
de juny de 1925
neix a Viena del Delfinat (Arpitània) l'anarquista Jean
Cluzel, conegut com Janot. Obrer
metal·lúrgic, durant els
anys de la Resistència conegué anarquistes
espanyols que el van introduir en el
pensament llibertari. Després de la II Guerra Mundial, va
ser contractat i
marxà a Indoxina. En tornà establí
contacte amb la Federació Comunista
Llibertària (FCL). En 1959, mentre treballava com a torner
de fresadora en una fàbrica
de la ciutat arpitana d'Annemasse, amb Alain Thévenet,
fundà el grup«Durruti-Berneri» adscrit a la Federació
Anarquista (FA). En aquesta època
contactà amb antics membres de la Resistència de
la regió, com ara els mestres
Roger Costaz i Berthier i aquest grup, acostat a la Unió de
Grups Anarquistes
Comunistes (UGAC), realitzà tasques sindicalistes i
participà en la lluita
contra la guerra d'Algèria. Després
obrí un cafè en un barri obrer amb la
intenció de transformar-lo en un lloc de reunió
de la militància. El fracàs
d'aquest projecte, unit a problemes conjugals, van fer que
marxés a Seta (Llenguadoc,
Occitània) amb la intenció d'embarcar-se,
però la cosa no reeixí. En 1968 va
ser membre del Grup Llibertari Autònom (GLA) de
Niça, que s'adherí a l'Organització
Revolucionària Anarquista (ORA). Va ser ell qui, l'octubre
de 1969, a Lió i a
Niça, durant una trobada entre Guy Malouvier i Chichel
Cavallier, de
l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA), i
el GLA, convidà Georges
Fontenis, del Moviment Comunista Llibertari (MCL), amb la finalitat de
refermar
contactes entre aquests grups. Fou membre del grup«Varlin», un dels tres grups
de l'ORA --els altres dos eren «Kronstadt» i«Petrichenko»-- de Niça i
entaulà
una bona amistat amb Bruno Di Lorenzo (Athos),
principal animador d'aquesta organització. En 1970 fou el
delegat de Niça a la
trobada nacional de l'ORA celebrada a París, on el grup
presentà un text sobre«lluita armada i clandestinitat».
Després que Athos, en una crisi de gelosia,
matés un company del grup, retornà a
Arpitània. Durant els anys vuitanta
participà en les activitats de la Coordinadora Anarquista de
la Regió de
Ginebra (CARG) i pensà a establir-se a la
Comunitat-Cooperativa Longo Maï, a
Limans (Provença, Occitània). Finalment es
traslladà al Quebec, on residia sa
filla. Jean Cluzel va morir a finals de 2010 al Quebec.
***
- Joëlle Aubron: El 26 de juny de 1959 neix a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) l'activista anarquista del grup «Action Directe» Joëlle Aubron. Nascuda en el si d'una família burgesa i religiosa, de joveneta comença a freqüentar els cercles autònoms i llibertaris que troba en el moviment okupa i que es mobilitzen en la lluita anticapitalista i antiimperialista. Troba els futurs membres del grup «Action Directe» amb els quals comença a participar en accions violentes contra els símbols de l'explotació capitalista (atacs a diverses seus institucionals: Patronat, Policia, ministeris de Treball i de Defensa...). El 9 d'abril de 1982 és detinguda i empresonada per primer cop per tinença d'armes. Alliberada, reprèn la lluita armada i escapa d'un pel a una nova detenció el desembre de 1984. El 25 de gener de 1985 va formar part d'un escamot que assassinarà el general René Audran, director d'Afers Internacionals del Ministeri de Defensa i responsable de la cooperació militar i de la venda d'armes de l'Estat francès, i, el 17 de novembre de 1986, Georges Besse, president de la Renault, acusat per «Action Directe» de l'acomiadament de més de 20.000 treballadors. El 21 de febrer de 1987 en una granja de Vitry-aux-Loges (departament de Loiret), Joëlle Aubronés detinguda en companyia de Nathalie Ménigon, Georges Cipriani i Jean-Marc Rouillan, tots membres d'«Action Directe». Tancats en cel·les d'aïllament, portaran a terme vagues de fam per denunciar les condicions inhumanes d'internament, que portaran a la follia Cipriani. Condemnats a cadena perpètua, seran el símbol de l'acarnissament del poder polític i carcerari. Tindran el suport de diversos col·lectius d'esquerra i d'exmembres d'«Action Directe», com Hellyette Bess, que lluitaran per l'alliberament dels condemnats i per la millora de les seves condicions d'internament. El 14 de juny de 2004, Joëlle Aubron, després de 17 anys de presó, malalta de càncer i pendent d'una operació d'un tumor cerebral,és finalment alliberada; però la malaltia podrà amb ella i morirà l'1 de març 2006 a París (França).
Defuncions
- Régis Meunier: El 26 de juny de 1936 mor el militant i propagandista anarquista Régis-Auguste Meunier, conegut com Pieds Plats. Havia nascut el 26 d'abril de 1864 a Le Champ-Saint-Père (País del Loira, França). Empleat de comerç i temptat per la religió, es va fer caputxí a l'abadia de Fontenay-le-Comte (País del Loira, França) i després fou trapenc a Bellefontaine (Baixa Normandia, França), però en 1886 hi fugí i esdevingué passant de l'advocat Ruchaud a Luçon (País del Loira, França). Aquest misser el va acusar d'havers-se apropiat de 2.410 francs del seu bufet i d'haver desaparegut el 30 d'abril de 1889. Segons la policia, dilapidà aquesta suma viatjant a diferents indrets (Nantes, París, Ginebra, Marsella, Orà, Alger, etc.). Detingut el 5 d'agost, va ser condemnat per l'Audiència de La Roche-sur-Yon (País del Loira, França) el 29 d'octubre de 1889 a 18 mesos de presó per «abús de confiança». Un cop lliure a finals d'abril de 1891, es consagrà a la propaganda anarquista. Poc després, el 2 de juliol de 1891, va ser condemnat per l'Audiència de Nantes (País del Loira, França) a un any de reclusió i a 100 francs de multa per «excitació a l'assassinat i al pillatge»; en aquest judici es quan es declararà llibertari, tot cridant «Visca l'anarquia!», fet pel qual va ser castigat a un mes de presó suplementari i a una nova multa de 100 francs. El 30 d'abril de 1892 va ser alliberat. A començaments de febrer de 1893 es traslladà a Angers (País del Loira) i entrà a treballar d'obrer sabater. L'abril d'aquell any, fou un dels organitzadors de la vaga d'obrers de la filassa i pels seus discurs del 18 i del 21 d'abril hi hagué aldarulls. Després d'un temps fora d'Angers, el juliol de 1893 hi retornà i s'instal·là a Trélazé (País del Loira, França), on treballà d'ataconador de sabates. Durant aquest 1893 es traslladà en diverses ocasions a Brest (Bretanya) per fer-hi conferències i l'octubre d'aquest any s'instal·là en una comuna llibertària establerta al carrer Keranfurust Izella de Lambézellec, a prop de Brest, coneguda com «La Maison dels Anarchistes» (La Casa dels Anarquistes), on també vivien Émile Hamelin, André Bizien, Jean Marie Petrequin i les seves respectives companyes. En aquestaèpoca fou un dels principals oradors de les conferències anarquistes i anticlericals organitzades pel citat grup. El 14 de novembre de 1893 els cercles catòlics de Brest organitzaren un acte públic amb l'abat Naudet, director del periòdic La Justice Social de Burdeus (Aquitània, Occitània) i ell intervingué en aquest acte rebatent les tesis del mossèn amb arguments religiosos dels quals era un bon coneixedor. Arran d'aquest fet la policia el va inscriure en el registre d'anarquistes importants. El 3 de gener de 1894 el seu domicili del carrer Keranfurust Izella de Lambézellec va ser escorcollat en ple clima de repressió contra l'anarquisme i es van trobar dues ampolletes que contenien glicerina, notes de conferències i periòdics i cançons anarquistes. Processat pels incidents lligats a la vaga de Trélazé i per les conferències de Llemotges i de Brest, el 30 de maig de 1894 va ser condemnat per l'Audiència d'Angers, per mor del clima d'histèria antianarquista creat després de l'execució de l'anarquista Auguste Vaillant, a set anys de treballs forçats i a 10 anys de prohibició de residència per «associació de malfactors» i per «temptativa d'atemptat amb dinamita». Desterrat a Saint-Laurent-du-Maroni (la Guaiana Francesa), treballà a la bòbila d'aquesta colònia penitenciària per un salari de misèria (2,75 francs diaris; el pa tenia un preu de 0,40 francs els 500 grams). Fou company de l'anarquista Clément Duval, condemnat a treballs forçats a perpetuïtat, a qui ajudà a evadir-se. Commutada la pena el 18 de juny de 1901, gràcies al clima creat arran de l'«Afer Dreyfus» i a les reivindicacions de la Lliga dels Drets de l'Home, en 1902 tornà a França. En arribar, la Biblioteca Popular Llibertària de Bordeus organitzà una subscripció i vetllades (tómbola, xerrada, lectura de poemes, cançons, ball, etc.) per recaptar fons al seu favor. El 5 de juliol de 1902 va fer una conferència sobre les religioses. Sembla que visqué a prop de Llemotges (Llemosí, Occitània), on en 1903 era membre de la Lliga dels Drets de l'Home, de les Joventuts Llibertàries i de la Libre Pensée. En aquesta època es dedicà a fer conferències antireligioses, organitzades per diversos grups (Joventuts Sindicalistes, Universitats Populars, Lliga dels Drets de l'Home, etc.). La seva conferència Christianisme et Liberté, la fin des religions et l'avénement du Beau, du Vrai et du Bien, la porta a moltes ciutats franceses. A Llemotges va ser detingut durant la revolta obrera d'abril de 1905 i expulsat de la ciutat. Posteriorment s'establí a Brest, on continuà amb la seva propaganda anarquista. El setembre de 1910 participà en la gira de míting de protesta contra el Biribi (treballs forçats als batallons africans) al Llemosí organitzada pel Comitè de Defensa Social (CDS) i on també participaren Adrien Boudet, Georges Durupt, Mauricius i Jean Peyroux.
---