Alaska: Incendi a la taiga

Aquests dies de foc a Mallorca, de drama continuat per l’incendi a Andratx, Estellencs i Calvià que ha arrasat més de 2.000 hectàrees, he recordat un altre incendi que em va sorprendre l’any 2003 a Alaska, fent la “Dalton Highway" (una de les rutes més impressionants d’occident) que des de prop de Fairbanks porta a Deadhorse a l’oceà Àrtic després de gairebé 700 kms de ruta sense asfalt.

La Dalton Road o Haul Road és una pista que transcorre en paral·lel al oleoducte Àrtic – Valdés on cada 120-150 kms hi ha una estació de bombeig i creua de nord a sud tota la península d’Alaska. Tot i que el camí va canviant a cada pas, a cada revolt, a cada riu que es creua, podem diferenciar tres grans trams: el primer, des de Fairbanks fins al riu Yukon, creuant les White mountains, uns suaus turons cobertes d’un espès bosc de taigà format bàsicament per piceas i bedolls; el segon tram puja suaument des del riu Yukon fins a creuar els monts Brooks, sense dubte el de paisatges més espectaculars i el tercer és la immensa plana inclinada del North Slope, una tundra infinita des dels Brooks fins a l’oceà, coberta únicament per molses i líquens i on ens varen sorprendre uns estranys miratges formats pel fenomen conegut com a “Fata Morgana”.

L’incendi lògicament el vàrem trobar al primer tram, als grans boscos que cobreixen els turons ben bé des de la sortida de Fairbanks, és el tram amb més tràfic de la “Dalton”, ja que molta gent de Fairbanks puja fins als turons més allunyats per veure el sol de mitjanit, ja visible des d’aquestes suaus muntanyes. La ruta en aquesta primera part és una successió de pujades i baixades, per suaus valls i turons coberts de bosc, gairebé sempre amb l’oleoducte al nostre costat, en paral·lel a la pista.

Per a explicar com va anar la nostre trobada amb l’incendi gegant, potser el millor és fer-ho de forma gràfica, amb una sèrie d’imatges que expressen millor que moltes paraules les dimensions de l’incendi:

fum? boira? una tempesta?

El primer contacte amb l’incendi va ser aquesta visió des d’algun dels turons dels White mt., en un primer moment vaig pensar: “s’acaba la calma, darrera les muntanyes sembla que hi ha una tempesta o boira i això pot complicar la ruta, que ja no és gens fàcil”, evidentment estava equivocat, i el que m’esperava a l’altre costat de les muntanyes no era mal temps, sinó un incendi d’enormes proporcions.

Acabada la pujada es veu que és fum

Superada la nova cadena de turons vàrem sortir de dubtes, no era boira ni un front de tempesta, sinó un incendi forestal. La primera impressió és que, malgrat la gran quantitat de fum, el foc es troba localitzat a un racó a la nostre dreta i amb l’immens territori que tenim davant de nosaltres ja serà mala sort que la carretera es dirigeixi cap a la zona de l’incendi.

El foc ocupa una vall

A mida que ens acostem cap a l’incendi sembla que aquest ocupa el fons de la vall cap a la que es dirigeix la carretera, així i tot a la ruta no hi ha cap senyal de perill ni es veu moviment de bombers ni cap altre vehicle, així que tot i que ens preocupem una mica, seguim endavant pensant que no deu ser per tant, que no hem arribat fins a 50 kms del Yukon per tirar enrere per quatre flames i una mica de fum.

Es veuen focus de foc arreu del bosc

Arribats al fons de la vall, veiem que el foc està una mica estès a tot arreu, no és un foc concret de foc, sinó que durant quilòmetres i quilòmetres circulem entre foc i zones cremades, tot i que sembla com si l’incendi hagués sigut uns dies abans i estigués extingit o al menys controlat. Ens sorprèn no veure a ningú, ni arribant ni marxant, ni cap avió intentant apagar les flames que es veuen a la distància.

Finalment, arriben les flames

Finalment, la nostre esperança s’enfonsa, comencem a veure flames relativament prop de la carretera i sembla que estem arribant a la zona de l’incendi que encara està activa. La situació és realment preocupant, ja que continuem sense veure cap moviment ni de persones ni de cap tipus i sembla que anem directes cap a les flames. Així i tot ens costa parar i tornar enrere i a cada nova corba pensem: una mica més, a veure si això s’acaba.

El foc ja està a la cuneta

El moment crític va ser quan les flames ja estaven a la mateixa cuneta, flames vives i fortes, que ens fan plantejar-nos que potser és el moment de tornar enrere, ja que fa moltes milles que estem entre foc i fum i sembla que cada quilòmetre la situació es complica una mica més, sense tenir clar si al final continuarà estant el camí de tornada obert com està ara.

Malgrat tot, no sembla greu

I és en aquest moment, quan estem a punt de fer la volta i deixar les complicacions per un altre moment, quan ens adonem d’un detall que fins ara no havíem valorat. Tenim les flames, vives i molt actives a 2 o 3 metres i així i tot estem “tranquil·lament” amb el cotxe parat a la pista, fent fotos i pensant si seguim o tornem. I això que vol dir? Doncs aparentment que si això es el pitjor que podem estar: amb les flames a 2 metres i no passa res, quin problema hi ha en continuar? Tanmateix les flames no poden estar més a prop, i igualment ens adonem que aquests arbres, aquestes picees i bedolls no són pins, mates i estepes, no cremen amb la violència amb la que cremen els nostres boscos allà a la mediterrània. A Mallorca, quan crema un pi, una mata o un ullastre, crema com si s’hagués d’acabar el món i no pots estar a menys de 20 o 30 metres; aquí, als boscos d’aquesta taigà d’Alaska estem parats a una pista de 12 metres, crema als dos costats i estem fent fotos al foc com si rés.

Finalment vàrem seguir fins a l’Àrtic

Com veieu a la foto anterior, finalment després de veure que pitjor que amb foc als dos costats no podríem estar, vàrem continuar, i efectivament aquell foc als dos costats va seguir durant un parell de quilòmetres, en els quals la sensació d’estar ficant-te en un gran embolic era enorme, fins que mica en mica les flames es varen allunyar del camí i finalment el fum va començar a quedar enrere. Després va venir el pas del riu Yukon, la pujada fins als monts Brooks (impressionant), el descens a la tundra i creuar tota la tundra fins a l’oceà Àrtic, on va començar a plantejar-se que havíem de tornar creuar tota la zona de l’incendi, ja que es una carretera que no te cap creuer ni altre sortida, Fairbanks, amb els seus carrers i carreteres asfaltades està a 494 milles (795 kms) i enmig està tota la zona de l’incendi que vàrem creuar el dia anterior i tot i que encara està a més de 500 kms, no es fàcil oblidar-se del tema i durant tota la tornada tenim els nervis sobre que trobarem per tornar creuar la zona del foc.

Trobem un cartell que diu “closed road”

Quan creuem el Yukon i ens acostem a la immensa zona de l’incendi el fum ho cobreix tot però no es veuen grans columnes que són les que normalment indiquen els focs més actius, uns quilòmetres després ens cau l’ànima als peus quan trobem uns cartells als dos costats de la carretera indicant que la carretera està tancada “the road is closed by fire”. En un primer moment pensem “no hauríem d’haver passat, ara no podrem sortir en varis dies”, però després apliquem la mateixa teoria que a l’anada i pensem que el millor es anar provant fins que no es pugui passar.

Molt de fum, però ja no es veu foc

I no ens equivoquem, durant quilòmetres i quilòmetres circulem entre un espès fum que fa enfosquir el dia, però a diferència de l’anada dos dies abans, aquest cop ja no veiem flames, només un fum molt dens que fa molest el conduir, fins que un finalment comença a aclarir-se i sortim de la zona afectada.

El més curiós de tot es que ni a l’anada i a la tornada vàrem veure una sola persona intentant apagar el foc, ni amb mitjans terrestres ni aeris, ni bombers, ni forestals, ni policia, ni avions, ni helicòpters, res... Quina superfície es va cremar? No he trobat xifres a Internet però al 2004 he trobat dos incendis semblants, un de 525.000 hes. i altre de 247.000 hes. El que vàrem veure i creuar no l’hem trobat, però a l’anada varen ser més de 50 kms entre foc i flames.