Anarcoefemèrides
del 4 de juny
Esdeveniments
- Surt La Barricade:El 4 de juny de 1910 surt a París (França) el primer número del setmanari revolucionari La Barricade. Editat per Victor Méric, pretenia aglutinar totes les escoles revolucionàries socialistes (socialistes, comunistes, sindicalistes, anarquistes, etc.). Van participar en la redacció Maurice Allard, André Morizet i Charles Boudon, i trobem col·laboracions de L. Bertrand, Gaston Couté (Le Subéziot), Fernand Desprès, Guy Métives, A. Millerand, Louis Perceau, Louis-Alexandre Rode, H. Roux-Costadeau, René Viviani, entre d'altres. Els dibuixos van córrer a càrrec d'Aristide Delannoy i Gaston Raïeter. Publicà per lliuraments el llibre de Victor Méric Une saison à la Santé. Es van publicar 18 números, l'últim el del 8 d'octubre de 1910. En sortí una segona sèrie, que fou administrada per Ernest Reynaud; el cap de redacció i el gerent seguia sent Victor Méric. Hi van col·laborar Maurice Allard, Dingo, S. Graziani, Jamblique, René Morley, Gabriel Reuillard, entre d'altres. Les il·lustracions van ser dibuixades per Paul Poncet, Gaston Raïeter i Auglay. D'aquesta nova etapa sortiren 17 números entre el 4 de juny i el 22 d'octubre de 1913.
***
- Surt Regeneración: El 4 de juny de
1921 surt a Lleida (Segrià,
Catalunya) el primer número del mensual anarquista Regeneración.
Periódico
de Estudios Sociales.
Adscrit sense reserves al comunisme llibertari,
segurament es creà per oposar-se al setmanari Lucha Social,
portaveu de
la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Lleida, fidel
a
les directrius
emanades del Comitè Nacional probolxevic liderat per Joaquim
Maurín procliu a
la delegació cenetista al congrés constitutiu de
la
Internacional Sindical Roja
(ISR) a Moscou. Publicà articles doctrinals i
notícies
d'actualitat, sobretot
informant sobre el procés de la revolució russa,
posant
l'accent en la
repressió al moviment anarquista en aquell país.
Hi
apareixen poques signatures i gairebé totes fent servir
pseudònims
(Galileo, Espurna); també publicà textos d'autors
clàssics (Anselmo Lorenzo, Sébastien Faure, Guy
de
Maupassant, José Noja, etc.).
***
- Assassinat del
cardenal Soldevila: El 4 de juny
de 1923, a les quatre de la tarda, quan el cotxe del cardenal Juan
Soldevila y
Romero entrava a l'Escuela Asilo de San Pablo, situada a El Terminillo
(Saragossa, Aragó, Espanya), dos individus, identificats
després com a
Francisco Ascaso i
Rafael Torres Escartín, disparen 13 trets contra
l'automòbil de l'eclesiàstic,
que morí a l'acte. Juan Soldevila ocupava el
càrrec de cardenal arquebisbe de
Saragossa des de 1902, es caracteritzava per les seves postures
reaccionàries i
va ser el protector de Josemaría Escrivá de
Balaguer. Ascaso i Torres eren
membres del grup anarquista «Los Solidarios», i
ajudats pels militants Juliana
López Maimar i Esteban Euterio Salamero Bernard, van decidir
realitzar aquest
atemptat en represàlia de l'assassinat a mans dels pistolers
del Sindicat
Lliure de Salvador Seguí. En l'atemptat també van
resultar ferits Luis Latre
Jorro, nebot i majordom major de Soldevila, i el xofer de
l'automòbil, Santiago
Castanera. Detinguts poc temps després,
l'Audiència de Saragossa condemnà
Rafael Torres Escartín a cadena perpètua i a
Francisco Ascaso en rebel·lia, ja
que havia aconseguit escapar de la vella presó de
Predicadores en una fugida en
massa de reclusos dies abans. La seva mort provocà un gran
impacte en l'opinió
pública i va precedir en tres mesos el cop d'Estat de Miguel
Primo de Rivera.
***
- Bomba a la Casa del Poble: El 4 de juny de 1936, a les 21.15 hores, explota una bomba a la Casa del Poble de Palma (Mallorca, Illes Balears) i resultaren ferits sis obrers, membres del Cor de l'Orfeó Proletari que es preparaven per a l'assaig, i el conserge del local: Reyes Díaz Fortuny, Jaume Dalmau Picornell, Miquel Lladó Font, Pere Oliver, Joan Sastre i Magdalena Company. Aquella mateixa nit, els representants de l'anarcosindicalista Confederació Regional del Treball de les Illes Balears i de la socialista Unió General de Treballadors (UGT) es posaren d'acord i decretaren per a l'endemà una vaga general de 24 hores, que, efectiva i total, va impressionar els grups de dretes. Una manifestació demanà al governador civil la immediata clausura dels centres i la premsa d'aquests grups, i també l'empresonament de totes els dirigents feixistes de l'illa. Després, alguns grups anaren a les esglésies de Sant Jaume i de Santa Fe, a les quals calaren foc, i als locals del Centro Tradicionalista, d'Acción Popular i de Renovación Espanyola, que assaltaren. Tant els cenetistes com els socialistes defensaren aquestes accions i es mostraren satisfets de l'èxit d'aquesta protesta obrera. Un mes i mig després es produiria el cop d'Estat feixista.
Bomba a la
Casa del Poble (04-06-1936)
«Una bomba en la Casa del
Pueblo», en Cultura Obrera, 86 (11-06-1936), p. 3
«Una bomba hace explosión en la Casa del Pueblo», en El Obrero Balear, 1.796 (12-06-1936), pp. 1-2
***
- Míting d'Emma
Goldman: El 4 de juny de
1937 se celebra al Conway Hall de Londres (Anglaterra) un
míting de suport a la
Revolució espanyola organitzat per la Unió
Anarcosindicalista el qual s'hagué
de posposar el 28 de maig anterior. Hi van intervenir la militant
anarcofeminista Emma Goldman i Fenner
Brockway, de l'Independent Labour Party (ILP, Partit Laborista
Independent),
que van parlar sobre les condicions per les quals passava la
Revolució
espanyola, i Sonia Clements, periodista d'Spain
and the World, que parlà a benefici de la
Unió Anarcosindicalista.
Naixements
- J. William Lloyd:
El 4 de juny de 1857 neix a Westfield (Nova Jersey, EUA),
a prop de la ciutat de Nova York, el metge i propagandista
anarcoindividualista
John William Lloyd. Nascut de pares immigrants britànics,
son pare fou fuster i
sa mare costurera. A partir dels 14 anys començà
a treballar en diverses feines
(tasques agrícoles, aprenent de fuster, jardineria, ramader,
etc.) i començà a
adquirir una cultura autodidacta. Més tard
treballà al «Col·legi
Higienicoterapèutic de Medicació sense
Drogues» a Florence (Nova Jersey),
sistema que aprendrà i que practicarà
més tard a Kansas, Iowa, Tennesseee i
Florida. En 1879 es casà amb Maria Elizabeth Emerson,
parenta de Ralph Waldo
Emerson. Després va fer d'assistent mèdic al
Sanatorium de Vinton (Iowa) i
després a la Colònia de Salut de les muntanyes de
Tennessee. Entre 1900 i 1902
edità el periòdic The Free Comrade
i entre 1910 i 1912 el publicà amb Leonard
D. Abbott. A començaments dels anys vint es
traslladà a Califòrnia, on establí
la comunitat de Freedom Hill, que també es proveí
d'una impremta en la qual
publicà els seus llibres. Basà el seu anarquisme
individualista en el
jusnaturalisme, més que en l'egoisme com va fer Benjamin
Tucker, fet que
engendrà un seguit de conflictes entre ambdós
pensadors llibertaris. Més tard
modificà el seu pensament cap al minarquisme, que proclama
la necessitat d'un
Estat o Govern mínim. Fou conegut com el «metge
sense drogues» i va escriure
nombres obres, algunes inèdites, sobre les relacions de
parella ideals i sobre
el mètode karezza (coitus
reservatus). Fou un entusiasta dels
estudis etnològics dels indis nord-americans. J. William
Lloyd va morir el 23 d'octubre de
1940.
***
- Teresa Claramunt: El 4 de juny de 1862 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya), en una família obrera, l'obrera tèxtil, militant anarquista, anarcosindicalista i feminista Teresa Claramunt i Creus. Com a treballadora del ram tèxtil va participar en la «Vaga de les set setmanes» de 1883, que va mobilitzar milers d'obrers i d'obreres del tèxtil a Sabadell per reivindicar un augment de sou, la jornada de vuit hores i millores laborals. Claramunt va organitzar un grup anarquista al barri el 1884, influïda per l'enginyer Tárrida del Mármol. El 26 d'octubre de 1884 les obreres del tèxtil de Sabadell, reunides a l'Ateneu Obrer, decideixen integrar-se en la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola i elegeixen Teresa com a secretària. En 1885 va assistir a Barcelona al Congrés Comarcal de Catalunya. Entre 1888 i 1889 va haver d'exiliar-se a Portugal. A principis de l'any 1891 s'instal·la al barri barceloní de Gràcia. En 1892, amb Ángeles López de Ayala i Amàlia Domingo, crearà la Societat Autònoma de Dones de Barcelona, primera societat feminista de l'Estat. El 1896, però, vivia amb el seu marit Antoni Gurri a Camprodon on s'havien traslladat per raons de feina. El 7 de juny d'aquell any esclata una bomba al pas de la processó de Corpus pel carrer Canvis Nous de Barcelona, atemptat que causa 12 morts i uns 35 ferits. Com a conseqüència d'aquest fet, Claramunt i el seu company són detinguts, torturats i jutjats, juntament amb altres anarquistes, en l'anomenat procés de Montjuïc. Commutada la pena de mort per la de desterrament, Teresa Claramunt i Antoni Gurri marxen exiliats a Londres i després a París i a Roubaix. En 1889 la filla de Claramunt i Gurri, Proletària Lliure, morirà --Teresa va ser mare cinc vegades, però tots els infants van morir poc temps després de néixer. Retornen a Catalunya a començaments del 1898. Els anys següents Teresa Claramunt, amb el seu nou company Leopoldo Bonafulla, resideixen a Gràcia on consta que tingueren domicili al carrer Bonavista, al carrer Argüelles, número 11 (avui Terol), i a Mariana Pineda, 5. A la vila hi desenvolupa nombroses activitats de caire feminista, sindicalista, de lliure pensament i anarquista. Entre d'altres entitats col·labora amb Amalia Domingo Soler en el Cercle Espiritista«La Buena Nueva» de Gràcia. L'any 1901, juntament amb el seu company Leopoldo Bonafulla, funda el periòdicEl Productor, i col·labora en diverses publicacions (La Anarquía, La Tramontana,La Revista Blanca,El Rebelde,El Porvenir del Obrero i, fins i tot, en l'anglesaFreedom). En el gran míting obrer del Circ Barcelonès del 16 de febrer de 1902 va fer una crida de solidaritat amb els vaguistes de ram metal·lúrgic, que fou un dels factors bàsics de la gran vaga general de Barcelona entre el 17 i 24 de febrer de 1902. Aquest any va fer una gran gira propagandística per Andalusia, que acaba amb la seva detenció a Ronda i posterior expulsió de Màlaga. Durant els anys successius va participar en nombrosos mítings, gires de propaganda, etc., mostrant sempre la seva gran capacitat de convocatòria i de mobilització. Detinguda de nou amb motiu dels fets de la Setmana Tràgica el 1909, se la confina a Saragossa, on contribueix a organitzar el moviment anarcosindicalista aragonès. Va destacar en l'organització de la vaga de 1911 que va suposar la seva condemna de presó. Per mor de les pallisses durant els anys de presó, se li va declarar una paràlisi progressiva. La seva residència es va convertir en lloc de peregrinació per a la joventut anarquista i va exercir una forta influència sobre els integrants del grup Grisol-Solidarios. Posteriorment va viure a Sevilla, amb el suport d'Antonio Ojeda els fills del qual educava, amb l'esperança que el clima millorés la seva salut, mantenint alhora el seu activisme realitzant mítings. Ja molt malalta, després de l'atemptat contra el cardenal Soldevila el 4 de juny de 1923 a Saragossa, la policia escorcolla ca seva, però no el llit on jeu, que és l'amagatall de les armes. Tornà a Barcelona en 1924, on va viure un temps a casa de Francesca Saperas, molt afectada però per la paràlisi, que l'allunyà de la vida pública --en 1929 va ser l'última vegada que va participar en un míting. Teresa Claramunt va morir el 12 d'abril de 1931 a Barcelona (Catalunya). El seu enterrament, el 14 d'abril, que coincidí amb la proclamació de la II República espanyola, va ser ocasió per a una gran manifestació anarquista a Barcelona i el primer dia que va onejar la bandera republicana lliurement a la ciutat ho va fer a mitja asta per Teresa Claramunt. Propagandista i activista de primera fila de les idees anarquistes, fidel a l'anarquisme pur i intransigent, contrària al sindicalisme negociador i als tripijocs de la classe política, va escriure el llibretLa mujer. Consideraciones generales sobre su estado ante las prerrogativas del hombre, publicat a Maó per El Porvenir del Obrero en 1905, on reivindica el dret de les dones a participar en la vida social, política i econòmica; també és autora d'El mundo que muere y el mundo que nace, obra teatral estrenada a Barcelona el 1896. Va escriure per nombroses revistes i periòdics anarquistes de l'època:La Alarma,Buena Semilla,El Combate,Cultura Libertaria, Fraternidad,Generación Consciente, El Porvenir del Obrero,El Productor,El Productor Literario,El Proletario, El Rebelde, La Tramontana,Tribuna Libre, etc. Una anècdota curiosaés que durant el franquisme els censors no van ser tan perspicaços com per adonar-se del nom del carrer que Teresa Claramunt té proper al port de Barcelona.
***
- Arcole Vauloup: El 4 de juny de 1877 neix a París (França) l'anarquista i antimilitarista Arcole Louis Vauloup. Es guanyà la vida com a electricista. De tarannà rebel, fou assidu dels correccionals i qualificat per la policia com a«anarquista antimilitarista perillós». Insubmís, fou enviat a companyies disciplinàries militars. El 20 de gener de 1894 fou condemnat a dos mesos de presó per robatori. Dos anys després, el 20 de juliol de 1896, fou novament condemnat a vuit dies de tancament per «ultratge». En 1907 signà el cartell antimilitarista«Aux soldats», però no fou jutjat. En 1908, després de la sagnant repressió de les vagues de Draveil-Villeneuve, es refugià a Bèlgica, on freqüentà els cercles llibertaris i antimilitaristes. Segons la policia local, realitzà propaganda anarquista a Saint-Gilles, intentà crear un periòdic àcrata i mantingué correspondència amb Clement i Le Du, del Sindicat de la Construcció de París, als quals hauria enviat fulletons que contenien«formules d'explosius». En maig de 1910 creà, ambÉmile Aubin, el «Groupe des libérés des bagnes militaires» (Grup d'alliberats de les colònies penitenciàries militars), del quan va ser tresorer i Aubin secretari. En 1911 s'afilià a la Federació Comunista Revolucionària (FCR). Entre setembre i novembre de 1912 fou gerent del periòdic parisenc Le Cri du Soldat, el principal redactor del qual fou Émile Aubin. Durant la Gran Guerra no fou mobilitzat a causa de la seva tuberculosi. Sa companya va ser Berthe Chanson. Arcole Vauloup va morir el març de 1920 a l'hospital Lariboisière de París (França).
***
- Laurance Labadie:El 4 de juny de 1898 neix a Detroit (Michigan, EUA) el pensador anarcoindividualista Laurance Cleophis Labadie. Era l'únic fill de Sophie i Joseph Labadie, destacat escriptor, poeta, editor, periodista, sindicalista i anarcoindividualista, conegut com Gentle Anarchist (L'Anarquista Suau). Ben aviat Laurance va seguir l'exemple de son pare i es va involucrar en el moviment obrer. En 1915, quan feia de maquinista a Detroit, va participar en els piquets de suport a la vaga contra les 10 hores de feina. En 1933 va agafar la torxa de son pare que acabava de morir i va començar a reeditar clàssics de l'anarquisme individualista --com ara Slaves to duty, de John Badcock Jr.; Why I am an anarchist i Attitude of anarchism toward industrial combinations, de Benjamin R. Tucker--, que treia en la impremta manual heretada de son pare. També va editar obres seves, com Anarchism applied to economics, Superstition and Ignorance versus Courage and Self-Reliance i Origin and nature of government, i nombrosos poemaris. El seu pensament es fonamenta en les idees morals de Tucker, en el mutualisme econòmic de Proudhon i en l'egoisme llibertari d'Stirner. Durant els anys de la Gran Guerra va fer feina en la indústria de l'automòbil (Continental, Ford, Studebaker, Chevrolet) com a especialista de mecànica experimental, però mai no aprengué a conduir. Un cop jubilat, es va dedicar a investigar en la biblioteca de son pare i a escriure assaigs. També va participar activament en «The School of Living» (Escola de vida), colònia educativa creada a Suffern (Nova York, EUA) per Ralph Borsodi dedicada a l'ensenyament de la filosofia, reivindicant la tornada a la natura, i a aconseguir un món autosuficient, tractant temes molt diversos (autoresponsabilitat, ecologia, urbanisme, agricultura orgànica, consum responsable, cooperativisme, sindicalisme, abolició dels impostos, tecnologies netes, educació alternativa, autogestió, etc.). Va editar la revista Discussion, realitzada amb la multicopista de Mother Earth. Va mantenir correspondència amb Steven Byington, Henry Cohen, Marcus Graham, Agnes Inglis, John William Lloyd, Mildred and John Loomis, Herbert Roseman, Theodore Schroeder, John Scott, Benjamin Tucker i Don Werkheiser, entre d'altres. Laurence Cleophis Labadie va morir el 12 d'agost de 1975 a Suffern (Nova York, EUA). La seva biblioteca i el seu arxiu van ser dipositats a la Labadie Collection de la Universitat de Michigan (Ann Arbor, Michigan, EUA) per la seva neboda, Carlotta Anderson, en 1976. Laurance Labadie representa el corrent llibertari que es va desenvolupar durant les primeres dècades del segle XX conegut com mutualisme, barreja de les idees de Josiah Warren, Proudhon, William B. Greene, Lysander Spooner, Stephen Pearl Andrews, Ezra Heywood, Benjamin Tucker i altres pensadors.
***
- Antonio López Saura:
El 4 de juny de
1921 neix a Cartagena (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista
Antonio López
Saura. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i visqué a
les Cases Barates de la Marina
del Prat Vermell, on s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT).
Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, amb només 15
anys, s'enrolà com
a milicià en la «Columna Terra i
Llibertat» i marxà cap el front de Madrid
(Espanya). Amb el triomf franquista passà desapercebut fins
que va ser identificat,
detingut el 18 de gener de 1942, però va ser alliberat poc
després, el 4 de
juny. Antonio López Saura va morir el 13 de juny de 2004 a
Barcelona
(Catalunya).
Defuncions
- Pepita Not: El 4 de juny de 1938 --erròniament, segons alguns, en 1936-- mor a Barcelona (Catalunya), de les complicacions sorgides durant el part de sa filla Violeta, la militant anarquista Josepa Not (Pepita Not). Havia nascut el 1900 a Torregrossa (Pla d'Urgell, Catalunya) en una família pagesa. Sa família estava composta de dos germans i tres germanes. Quan era una nina quedàòrfena de mare. Amb 11 anys, per imposició paterna, va començar a fer feina com a minyona i cuinera a casa d'una vídua francesa, sa filla i un germà seu que vivien al carrer Balmes de Barcelona, i que la tractaven de mala manera. En 1918, després de conèixer el destacat militant anarquista Ricard Sanz García, qui esdevindrà el seu company, va començar a militar en el moviment llibertari i especialment durant els anys vint en el grup d'acció «Los Solidarios» fent de correu de correspondència, diners i armament arreu de la Península (Astúries, País Basc, Aragó, Catalunya). Durant la República va participar en els grups de suport als presos amb Rosari Dulcet Martí i Llibertat Ródenas Domínguez. A més de Violeta, tingué un fill, Floreal, amb son company Ricard Sanz.
***
- Tomàs Aysa
Piqué: El 4 de juny de
1959 mor a Gordon (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Tomàs Aysa Piqué–també citat Aisa–,
conegut com El Nano. Havia nascut
cap al 1889.
Paleta de professió, milità en el Sindicat de la
Construcció de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) del barri de Gràcia de Barcelona
(Catalunya). El 8
de maig de 1923 va ser detingut amb Sebastià Riera Alujas
per haver amenaçat de
mort el contractista d'unes obres de l'Avinguda d'Icària.
Durant la guerra
civil i la Revolució espanyola fou delegat del Consell de
Fàbrica on
treballava. Amb el triomf franquista passà a
França. Milità en la Federació
Local de la CNT de Caen (Baixa Normandia, França), de la
qual va ser nomenat
tresorer. Per mor d'una malaltia hagué de deixar de
treballar i en 1952
s'integrà en la Colònia de Malalts i Mutilats
d'Aymare (Guiana,
Occitània), comunitat llibertària
agrícola organitzada per la CNT i per
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) per acollir els companys
amb
aquests problemes o que tenien una edat avançada. Per la
seva professió, a la
Colònia Llibertària d'Aymare contribuí
a la construcció de la granja avícola,
del conillar i d'altres edificis similars. Després
milità a la Federació Local
de la CNT de Solhac (Llenguadoc, Occitània).
Tomàs Aysa Piqué va morir el 4 de
juny de 1959 d'asma a Gordon (Llenguadoc, Occitània).
***
- Umberto Marzocchi: El 4 de juny de 1986 mor a Savona (Ligúria, Itàlia) el militant anarquista i anarcosindicalista Umberto Marzocchi. Havia nascut el 10 d'octubre de 1900 a Florència (Toscana, Itàlia) i ben aviat va descobrir l'anarquisme. Obrer a les drassanes navals Vickers de La Spezia, va ser nomenat quan tenia 17 anys secretari de la Unió dels Obrers Metal·lúrgics, adherida a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Després del primer conflicte mundial, va prendre part en l'agitació anarquista juntament amb Pasquale Binazzi, aleshores director de Libertario. En 1920 va formar part del grup anarquista que va atacar la fàbrica de pòlvora de La Spezia amb la finalitat d'impulsar un moviment revolucionari. En 1921, establert a Roma, s'ocupa de l'organització antifeixista Arditi del Popolo. Fitxat per la policia com a «anarquista molt perillós a vigilar amb atenció», serà obligat a exiliar-se amb l'arribada del feixisme a Itàlia. En 1923 emigra a França i a París coneix l'anarquista italià Umberto Tommasini amb qui militarà. Expulsat de França, s'estableix a Bèlgica on continuarà l'activitat en el Comitè de Suport a les Víctimes Polítiques. Durant la tardor de 1936 s'ajuntarà amb els combatents anarquistes italians al front d'Aragó (Espanya). Durant l'estiu de 1937, després dels assassinats de Berneri i de Barbieri --serà ell qui reconeixerà oficialment els cadàvers--, retornarà a França on s'ocuparà dels refugiats espanyols. Va participar seguidament en la resistència antifeixista en el maquis pirinenc dins d'una formació de les Forces Franceses de l'Interior (FFI), composta per anarquistes, comunistes i socialistes. En 1945 tornà a Itàlia i participà en la reconstrucció de la Federació Anarquista Italiana i en el desenvolupament de la propaganda. En 1968 va ser un dels organitzadors del Congrés de la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA) que va tenir lloc a Carrara (Itàlia) i durant una dotzena d'anys serà el secretari de la IFA, participant també en un nou congrés a Carrara en 1978. En 1975 va participar a Vendôme (França) en el Congrés de la Federació Anarquista Francesa. Als 77 anys, el 30 de gener de 1977, va ser detingut a Barcelona (Catalunya), en una gran batuda (58 detinguts, tots espanyols, llevat d'un portuguès i dos italians, Marzocchi entre ells) per participar en una reunió clandestina de reestructuració de la Federació Anarquista Ibèrica. Durant els últims anys de sa vida va crear amb Carlo Cassola la Lliga per al Desarmament Unilateral d'Itàlia. A més de nombrosos articles en la premsa llibertària és autor d'un llibre de records sobre la Guerra Civil espanyola. En 2005 l'editorial italiana Zero in Condotta va publicar-ne una biografia, Senza frontiere. Pensiero e azione dell'anarchico Umberto Marzocchi (1900-1986), de Giorgio Sacchetti.
***
- Marcel Sauvage: El
4 de juny de 1988 mor a Puegmeinada (Provença,
Occitània) el periodista, poeta
i escriptor anarquista Marcel Pierre Léon Sauvage. Havia
nascut el 26 d'octubre
de 1895 a París (França). Era fill de l'escultor
Gaston Sauvage. Després
d'estudiar als instituts de Vendôme (Centre,
França) i de Beauvais (Picardia,
França), començà la carrera de
medicina a París. La Gran Guerra interrompé els
estudis i s'allistà. Algunes fonts diuen que en aquestaèpoca patí una pena de
presó de sis mesos a Chartres (Centre, França).
Combaté a les trinxeres i en
1914 fou ferit al front del Somme (Picardia, França), abans
de ser greument gasejat
aquell mateix any de 1914 i llicenciat i amb la Creu de Guerra per
condecoració,
però malalt de tuberculosi òssia. Amic de Maurice
Charron (Chardon), es
declarà anarcoindividualista. Entre 1915 i 1917
col·laborà en els periòdics d'E.
Armand Pendant
la mêlée i Par-delà
la mêlée, i
entre 1917 i 1919 en el de Joseph Rivière Soi-même.
En 1918 fou testimoni en el procés que contra E. Armand se
celebrà a Grenoble (Roine-Alps,
Arpitània). En 1919, amb la mort de Chardon,
esdevingué gerent de La
Mêlée. Entre febrer de 1920 i
març de
1922 fou un responsable, amb Florent Fels i Robert Mortier, de la
prestigiosa
revista anarcoindividualista Action. Cahiers
individualistes de philosophie et d'art, reeditada en
facsímil en 1999. Amb
Alfred Duchesnay, fou gerent dels
periòdics anarcoindividualistes parisencs L'Un
(un número el març de 1920) i Un
(set
números entre juny i desembre de 1920). Entre 1920 i 1922
també fou gerent del
setmanari anarquista individualista parisenc L'Ordre
Naturel, fundat amb Henry-Léon Folin i
Eugène Fayolle (Lefort).
Membre de l'Associació
d'Escriptors Combatents (AEC), col·laborà en
l'obra col·lectiva La Grande
Guerre vécue, racontée, illustrée
par les combattants (1922), amb prefaci del mariscal
Ferdinand Foch; en
1922 Maurice Wullens prengué aquesta
col·laboració per publicar-la en la
revista Les Humbles, rebutjant
editar
els seus Les poèmes contra la
guerra
i finalment Sauvage dimití de l'AEC. A partir d'aquestaèpoca es consagrà al
periodisme i a la literatura. Des de l'any 1926 fou jurat del premi
literari «Théophraste
Renaudot». Durant la dècada dels trenta viatja
sovint per l'Àfrica Equatorial
Francesa (AEF). Entre 1939 i 1940 fou director literari i
artístic de L'Intransigeant.
Casat amb la periodista
i escriptora Paule Malardot, tingué un infant, Daniel
Sauvage, també periodista
i escriptor. Passà a residir a Marsella
(Provença, Occitània). A més de les
publicacions citades col·laborà en Anales
Africaines, L'Art Libre, Ça Ira, Les
Cahiers idéalistes Français, La Criée, La
Dépêche
Tunisienne, Détective, L'Étoile
de l'AEF,La Forge, L'Humanité, Les Humbles, Le
Looping, La Maison
Française, Notre
Voix, Les Nouvelles
Littéraires, L'Oeuf dur,La Vache Enragée, La
Veilleuse, etc. És autor de novel·les,
assaigs, biografies, llibres de
viatges, reportatges, peces teatrals i poesies, com ara Quelques
choses... (1919), Voyages
en autobus. Où il est parlé de 24 stations de
Montmartre à Saint-Michel
(1921, amb il·lustracions de Max Jacob), Le
chirurgien des roses. Ou, Roses de îles et du soir. Poèmes en prose (1922),Cicatrices. Eclairs encor des douleurs
mortes (1922), Libre-échange.
Poésie
(1920-1925) (1926), Poésie
du temps
(1927), Les mémoires de
Joséphine Baker
(1927), Fritz Rhein (1928), Le premier home qui j'ai tué
(1929,
guardonat amb el Premi Gringoire), La fin
de Paris ou la révolte des statues (1932 i 1970), Jules et Edmond de Goncourt, précurseurs
(1932 i 1970), Les secrets de l'Afrique
noire. Sous le feu
de l'équateur (1937 i 1981), À
soi-même acordé (1938),
La corrida.
Notes sur la guerre d'Espagne (1938 i 1984), Premier
manifeste du vitalisme. Notre atmosphère (1939), Poème sans fil (1942), L'arme à gauche (1945),Sous le masque des sorciers
(1946), Les solitudes (1947), Vlaminck. Sa vie et son message (1948,
1956 i 1966), Un du Normandie-Niemen
(1950), Oeuvre d'or. Poèmes
(1952), La fleur coupée.
Poèmes (1955), Maurice
Savin et la renaissance
contemporaine (1958), Palué
(1964), E. Armand. Sa vie, sa
pensée, son
oeuvre (1964, amb altres), Anthologie
des poètes de l'ORTF (1969, amb Daniel Sauvage), Coeur noir (1971), Gardiens
de la parole (1974) i Hors du
commun.
Maurice Vlaminck. Maurice Savin (1986), entre d'altres.
***
- Josep Muntaner
Cerdà: El 4 de juny de 2010 mor a
Pollença (Mallorca, Illes Balears) l'anarquista
i poeta Josep Muntaner i Cerdà, conegut com Fusteret.
Havia nascut el 17 de juliol de 1913 a l'Hostal de Cas Fusteret, vora
Son Fe,
d'Alcúdia (Mallorca, Illes Balears). Sos pares es deien
Josep Muntaner, de Sa
Pobla, i Margalida Cerdà, de Pollença. Va poder
anar a l'escola de Sa Pobla
fins als 14 anys. Apassionat de la lectura, es va veure influenciat per
autors
com Blasco Ibáñez, Victor Hugo, Gabriel
Miró o Anatole France. En 1927 sa
família es traslladà a Pollença.
Barber de professió, amb la proclamació de la
II República milità en la Joventut Republicana.
Amb altres companys, creà al
Centre Republicà de Pollença un grup d'afinitat
anarquista, on rebien diferents
publicacions llibertàries i feien tertúlies.
Afiliat a la Confederació Nacional
del Treball (CNT), en 1933, durant la visita que Frederica Montseny va
fer a
Mallorca, organitzà amb els seus companys una
conferència d'aquesta a Pollença.
Durant l'aixecament feixista de juliol de 1936, participà en
la inútil defensa
que els republicans i els carrabiners pollencins organitzaren
parapetats a
l'Ajuntament de la vila amb dinamita, escopetes de caça, dos
canons del segle
XVI i pedres per fer front els escamots falangistes que havien pres la
ciutat
de Palma. Quan la resistència s'enfonsà, amb el
també anarquista Martí Vicens Vilanova
(Bonjesús), fugiren a peu
i s'amagaren
a les muntanyes de la Serra de Tramuntana. Durant dies vagaren pels
indrets de
la zona (Pollença, Campanet, cova de Massana, Tomir, etc.)
perseguits per
escamots feixistes i sense saber ben bé que fer, ja que
l'illa era una ratonera
i el desembarcament republicà esperat no es
produïa. Decidiren separar-se i Bonjesús,
gràcies a la complicitat de veïns de Buger,
aconseguí burlar el cercle feixista
i arribar a Menorca. Ell, però, delatat per uns
veïns, va ser detingut el 3
d'agost de 1936 per la Guàrdia Civil mentre dormia a casa de
sa germana a Sa
Pobla. Va ser tancat durant 38 dies al vaixell-presó«Jaime I» al port de Palma
i després a la «Prisión Estaciones de
Palma», més coneguda com Can Mir, on
conegué, entre altres, l'intel·lectual alemany
Heinz Kraschutzki, que el cita
en les seves Memòries a les
presons de la
guerra civil a Mallorca. A la presó, a
més de ser testimoni de les
constants saques o tretes,
s'assabentà que Bonjesús havia
estat detingut quan intentava arribar a Barcelona i afusellat dies
després a
Mallorca. A Can Mir gosà recitar poesies en
català als presos allà tancats. Va
ser jutjat per un tribunal militar a l'Escola d'Arts i Oficis de Palma
sota
l'acusació de resistència al ban del comandant
militar de Balears Manuel Godet
Llopis i d'«anarquista perillós capaç
de cometre qualsevol atrocitat» i
condemnat a 30 anys de presó, aconseguint així
eludir l'afusellament. La pena,
finalment, va ser commutada a sis anys d'empresonament. El 8 de maig de
1941 va
sortir en llibertat provisional de la presó. De tornada a
Pollença, abandonà
l'activitat política i bastí un comerç
a l'engròs de productes agraris (Can
Fusteret). El 8 de maig de 1945 es casà amb Magdalena Orell
Martorell. Malgrat no
militar, portava els dissabtes a l'enllaç del Socors Roig de
Palma els diners
que s'havien recaptat al seu poble per als presos. En 1974, quan es va
reorganitzar el Partit Comunista d'Espanya (PCE) se li va oferir
integrar-s'hi,
però rebutjà l'oferta. Va escriure poesia, que
publicà en set volums --Gotes de mel
(1980), Fulls
i flors (1981), El temps i la saba
(1983), Rost avall (1986),Des del ribàs (1990), Fulles de
tardor (1995) i Gaudint dels
90 anys (2003)--, i un llibre de memòries No eren verdes ni blaves les muntanyes.
Petita història, que sortiren per
capítols en la revista L'Espira
i posteriorment editat en
llibre (1988 i 2006). Durant els seus últims anys
participà en diversos actes
de recuperació de la Memòria Històrica
que es van fer a l'illa i en 2008 el seu
testimoni va ser recollit per a la sèrie documental
televisiva Memòria i oblit d'una
guerra. Josep
Muntaner va morir el 4 de juny de 2010 a Pollença (Mallorca,
Illes Balears) i
fou enterrat tres dies després.
Josep Muntaner Cerdà (1913-2010)
***
- Larry Portis: El 4 de juny de 2011 mor a Sodòrgues (Llenguadoc, Occitània) l'historiador i professor universitari llibertari Larry Lee Portis. Havia nascut el 3 de juliol de 1943 a Bremerton (Washington, EUA). Fill d'una família obrera, va créixer a les ciutats nord-americanes de Seattle (Washington) i Billings (Montana). Son pare feia d'obrer metal·lúrgic i de bomber i sa mare treballava de secretària ocasionalment. Quan tenia 18 anys es va casar i tingué dos fills immediatament. De formació marxista, participà activament en les lluites universitàries i polítiques locals i entre 1965 i 1968 col·laborà en el periòdic universitariThe Retort. Va fer els primers estudis en la Universitat de DeKalb (Illinois) i en 1968 es va graduar en la Universitat de l'Estat de Montana a Billings. Fou un dels creadors del periòdicunderground universitari The Free Student Press. Els seus estudis els compaginà amb diverses feines remunerades per mantenir sa família. Va ser un dels organitzadors del treballadors municipals de l'aigua de Billings. En 1970 es llicencià i en 1975 es doctorà en història per la Universitat del Nord d'Illinois. En 1974 realitzà feines de suport en la United Farm Workers' Union (UFWU, Unió de Treballadors Agrícoles Units). En sortir de la universitat treballà en diverses ocupacions i milità en l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). En 1977 viatjà a Europa, on recorregué diversos països realitzant feines ocasionals. Aquest mateix any, finalment, s'establí a París (França). Entre 1981 i 1996 ensenyà sociologia en la Universitat Americana de París, on creà una secció sindical de la Confederació General del Treball (CGT). Després va ser contractat en diferents universitats franceses --història dels EUA en la Universitat de París 7 (1983-1988), en la Universitat de París 10 (1988-1989), en la Universitat de Clarmont d'Alvèrnia (1995-1998) i en la Universitat de Montpeller III (1998-2009). Va ser a França on es decantà definitivament pel pensament llibertari. Entre 1984 i 1989 fou membre del col·lectiu editor de les Editions Spartacus, creades i dirigides per René Lefeuvre. Entre 1987 i 2007 fou membre de comitè editorial de la publicació de sociologia L'Homme et la Société. En 2002, arran de la invasió nord-americana d'Iraq, va ser un dels cofundadors del grup «Americans for Peace and Justice», radicat a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). Participà sovint en els activitats del grup Alternative Libertaire i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) francesa. Fou col·laborador habitual de multitud de publicacions llibertàries i científiques, com ara Alternative Libertaire, Gavroche, Radical History Review, The Industrial Worker, Le Monde Libertaire, L'Homme et la Société, Film International, Canadian Journal of Political and Social Theory, International Review of Political Science Abstracts, Les Cahiers de l'Herne,Les Cahiers du CERF, Années trente, Textyles, Critique Communiste, Albatroz, Itinéraire, etc., a més de revistes online (CounterPunch, Watan,Political Film Blog, Divergences, etc.). També es autor de contes, alguns publicats en Intimacies. Nine tales of love and other emotions (2011), i d'una novel·la, American dreaming. A novel (2011); deixà una segona novel·la, Higher learning, en premsa. Sa companya fou la periodista radiofònica Christiane Passevant, amb qui copublicà diversos llibres. Els seus estudis historiogràfics i sociològics se centren en els sindicalismes francès i nord-americà, en les classes socials francesa i nord-americana, en el feixisme, a més de la chanson i del cinema. Entre les seves obres més importants tenim Georges Sorel (1980), Georges Sorel. Présentation et textes choisis (1982), IWW. Le syndicalisme révolutionnaire aux États-Unis (1985 i 2003), Les classes sociales en France. Un débat inachevé (1789–1989) (1988), La main de fer en Palestine. Histoire et actualité de la lutte dans les territoires occupés (1992, amb Christiane Passevant), Dictionnaire Black (1995, amb Christiane Passevant), La politiqueétrangère des États-Unis. De la guerre mondiale à la mondialisation (2000, amb Michel Allner), Soul Trains. A peoples' history of popular music in the United States and Britain (2002), Cinéma engagé, Cinéma enragé (2003, amb Christiane Passevant i Pascal Dupuy), French Frenzies. A social history of popular music in France (2004), La Canaille! Histoire sociale de la chanson française (2004), Dictionnaire des chansons politiques et engagées (2008, amb Christiane Passevant), Histoire du fascisme aux Etats-Unis (2008), Terror and its representations. Studies in social history and cultural expression in the United States and Beyond (2008, editor), Qu'est-ce que le fascisme? Un phénomène social d'hier et d'aujourd'hui (2010). Larry Portis va morir d'un infart el 4 de juny de 2011 al seu domicili de Sodòrgues (Llenguadoc, Occitània), poc després de jubilar-se.
***
- Sebastian
Mendívil Urquijo: El 4 de juny de 2014 mor a
Bilbao (Biscaia, País Basc) l'anarcosindicalista
i després socialista Sebastian Mendívil Urquijo,
conegut com Poli.
Havia nascut el 20 de gener de
1915 al barri de Done Bikendi de Barakaldo (Biscaia, País
Basc).
Era fill d'una
família obrera socialista. Estudià en l'escola
pública, però sos pares també el
van inscriure en una escola laica de pagament de la localitat. En 1931
començà a
treballar en la cooperativa dels alts forns de Barakaldo. Quan
esclatà la
guerra civil es presentà voluntari en el«Batallón
Bakunin» de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i lluità al front de
Guipúscoa. Després de la
militarització de les milícies, va ser nomenat
tinent del
XIV Cos de l'Exèrcit
d'Euskadi i participà en la batalla de Villareal i en la
defensa
de Bilbao.
Militant anarcosindicalista, aprengué l'esperanto i fou la
cara
visible del«Batallón Bakunin». Després
del «Pacte
de Santoña» del 24 d'agost de 1937,
intentà
fugir amb un vaixell cap a França per a retornar i reprendre
la
lluita, però la
nau va ser interceptada pels feixistes i detingut. L'octubre de 1938 va
ser
jutjat i condemnat, però aconseguí fugir de la
presó d'Escolapis de Bilbao i,
després de diverses peripècies, creuà
els
Pirineus. En arribar a França va ser
internat al camp de concentració de Gurs. Durant la II
Guerra
Mundial va ser
enrolat en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) comandades
pels
ocupants nazis i enviat a treballar a les construccions de
fortificacions a
Normandia. Aprofità l'avinentesa per a
col·laborar amb la
Resistència francesa.
El desembre de 1943 aconseguí fugir i romangué
clandestinament a França fins
l'Alliberament. El juny de 1949, acollint-se a un indult,
retornà amb sa
família al País Basc, però no va ser
fins el 1961
que el seu expedient va ser
definitivament cancel·lat. Membre de la Unió
d'Excombatents de la Guerra Civil,
lluità pel reconeixement dels drets dels militars
republicans;
també fou membre
de l'associació d'expresoners del camp de
concentració de
Gurs. Es guanyà la
vida com a comptable i, seguint la seva tradició familiar,
s'afilià al Partit
Socialista Obrer Espanyol (PSOE). Sa companya fou Cecilia Urquiaga
Loizaga, més
coneguda com Teodora o Teo, perruquera (Saló de
Bellesa «El
Capricho») simpatitzant del Partit Nacionalista Basc (PNB) i
amb qui tingué
tres infants: Isabel, que morí en l'exili, Miguel i
Hipólito. En 1992 publicà
el llibre Miliciano, militar y fugitivo
(Memorias de un baracaldés) i en 1996 Euskal
Herria. La nación de los vascos. Reflexiones de un
baracaldés.
Sebastian Mendívil
Urquijo (1915-2014)
Actualització: 04-06-15