Anarcoefemèrides del 7 d'agost
Esdeveniments
- SurtRegeneración: El 7 d'agost de 1900 surt a la ciutat de Mèxic (Mèxic) el primer número del setmanari Regeneración. Periódico Jurídico Independiente. Els seus directors van ser Jesús Flores Magón i Antonio Horcasitas, i l'administrador Ricardo Flores Magón. Les oficines del periòdic eren al tercer pis del número 20 del carrer Centro Mercantil de la ciutat de Mèxic. La publicació, que va sorgir en plena dictadura del general Porfirio Díaz, va ser un esdeveniment històric, ja que gairebé constituí el ressorgir de la premsa independent que donaria lloc a la Revolució mexicana. La primera època d'aquesta publicació va ser patrocinada per alguns estudiants i professors de l'Escola de Jurisprudència de la Universitat Nacional de Mèxic. En el primer número es va fer una crítica de la justícia i de la corrupció, i a poc a poc es va convertir en el periòdic de l'oposició a la dictadura. El periòdic es va transformar ràpidament i en el número 20 (31-12-1900) es va canviar el lema substituint-lo per «Periòdico Independiente de Combate». Va esdevenir l'òrgan del Partit Liberal Mexicà i el portaveu dels anarquistes durant la revolució i l'ocupació de la Baixa Califòrnia. Malgrat la repressió ferotge tant a Mèxic com als Estats Units, desapareixerà i apareixerà fins al 1918; en total se'n compten 12 èpoques distintes. En 1937 l'anarquista Efrén Catrejón va editar una nova versió de la publicació amb el subtítol«Periódico Libertario» i en 1941 la Federació Anarquista del Centre, amb altres organitzacions i individus, van crear la Federació Anarquista Mexicana, que editarà una nova edició fins al 1980. Regeneraciónés una fita en la divulgació del pensament anarquista en Mèxic.
***
- Manifestacions
mundials per Sacco i Vanzetti: El 7 d'agost de 1927, quan
les amenaces
d'execució dels militants anarquistes italoamericans Nicola
Sacco i Bartolomeo
Vanzetti es van concretant, immenses manifestacions en suport seu i
contra els
interessos nord-americans tenen lloc arreu del món. A
París (França), la
manifestació, encapçalada per Luigia Vanzetti,
germana del comdemnat,
organitzada pel «Comitè Internacional de Defensa
Anarquista a favor de Sacco i
Vanzetti» arreplega més de 100.000 persones i
marxà des del bulevard Soult al
bosc de Vincennes. La manifestació, que
transcorregué amb total normalitat, va
ser seguida per un gran desplegament policíac, amb unitats
de la Guàrdia
Republicana a peu i a cavall i les Brigades Centrals de la Policia.
Aquest acte
tingué un caràcter unitari i arreplegà
forces dels moviments anarquista, socialista,
comunista i sindicalista. Per l'endemà, 8 d'agost, es
convocà una vaga general
de 24 hores.
Naixements
-Émile Hugonnard: El 7 d'agost de 1859 neix a
Lió (Arpitània) el
militant anarquista Émile Hugonnard, també
conegut com Michel. Va
pertànyer a la Federació
Revolucionària de la Regió de l'Est la qual, el
març
de 1881, algunes setmanes abans havia realitzat a París el
Congrés Regional del
Centre que marcà l'escissió entre socialistes i
anarquistes, agrupava la major
part dels anarquistes de la zona est de l'Estat francès. El
19 de novembre de
1882 va ser detingut, juntament amb 25 companys, arran de les violentes
manifestacions dels miners de Montceau-les-Mines d'agost i dels
atemptats amb
bomba perpetrats a Lió l'octubre d'aquell any. Implicat en
el procés, conegut
com «Procés dels 66»,
comparegué davant el tribunal correccional de Lió
el 8 de
gener de 1883. Segons la importància dels càrrecs
reservats contra ells,
l'acusació classificà els detinguts en dues
categories. Hugonnard, detingut de
la primera categoria --amb Chavrier, Coindre, Damians,
François i Louis Dejoux,
Desgranges, Didelin, Dupoisat (o Dupoizat), Fabre, Fages (o Farges),
Régis
Faure, Gaudenzi, Genet, Genoud, Giraudon (o Girodon), Gleizal (o
Garnier-Gleizal), Huser, Landau (o Landeau), Mathon, Michaud, Morel,
Pautet (o
Pautel), Peillon, Péjot, Hyacinthe i JosephTrenta,
Tressaud--, es va afrontar
davant el tribunal a l'acusació d'haver format part de la
Federació
Revolucionària i va ser condemnat, el 19 de gener de 1883, a
sis mesos de
presó, a 50 francs de multa i a cinc anys de
privació dels drets civils, penes
confirmades per sentència de la Tribunal
d'Apel·lació de Lió el 13 de
març del
mateix any. A començaments de la dècada dels
noranta, va formar part del «Grup
de la Guillottière i dels Brotteaux», un dels
cercles anarquistes dels barris
lionesos més importants. Amb el paleta Dervieux, el sabater
Blain i el ferrer
Puillet, va representar els àcrates lionesos en un
congrés de grups anarquistes
de la regió organitzat a Ginebra (Suïssa) entre el
16 i el 17 d'agost de 1890,
amb la finalitat de reagrupar els llibertaris de la regió.
En aquest congrés,
al qual també assistirà Octave Jahn, es va fundar
la Federació Internacional de
Reivindicacions Proletàries, el secretari de la qual va ser
l'electricista de
Zuric Chomat i com a secretari el tipògraf
ginebrí Zograffoz. El dia abans del
Primer de Maig de 1892, Hugonnard va ser detingut preventivament,
així com 38
companys, sota la inculpació
d'«associació de malfactors contra les persones i
les propietats», però fou alliberat alguns dies
després.
***
- Avelino González Mallada: El 7 d'agost de 1894 neix a Gijón (Astúries, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Avelino González Mallada. Quan tenia sis anys va quedar orfe i començà a treballar a la Fàbrica Laviada amb 11, per la qual cosa va anar poc a l'escola, però va aconseguir certa cultura de manera autodidacta. Quan tenia 14 anys va començar a treballar al dic de Gijón, on va tenir els primers contactes amb el moviment anarquista, i en 1911 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va començar la seva militància al costat de José María Martínez i en la segona dècada del segle fou un element clau de l'Agrupació Llibertària de Gijón. Va col·laborar en Acción Libertaria i el maig de 1915 s'exilià a París després de desertar de l'Exèrcit i empaitat per la patronal de Gijón que l'havia acomiadat i inscrit en la llista negra. A la capital francesa va treballar d'estibador i a les fàbriques d'automòbils. El desembre de 1918 tornà a Gijón, però aviat va marxar a La Felguera, on treballà en una ferreria amb el suport d'Aquilino Moral, i després va fer de mestre en una escola racionalista a Frieres. En 1922 va obtenir el títol de perit mercantil a Gijón. A partir de 1919 va destacar en l'anarquisme orgànic asturià: va assistir en representació dels obrers del Metall de La Felguera al congrés d'aquell any, on defensà la fusió de la CNT i de la Unió General de Treballadors (UGT); el juny de 1921 fou delegat en el Congrés Nacional del Transport de la CNT a Gijón; entre 1919 i 1923 va fer mítings i conferències arreu Oviedo, Gijón, Sama, Ribadesella, Palència, Bilbao, La Felguera, etc.; va representar els asturians en la Conferència de Saragossa de 1922, on va ser nomenat delegat per a la Conferència de Berlín a la qual va assistir; fou delegat en els congressos cenetistes de Gijón (juny de 1923) i de la regional (setembre de 1923); dirigí gairebé tots els periòdics cenetistes asturians a partir de 1920 --Vida Obrera (1921), Solidaridad Obrera de Gijón (1923-1926), Solidaridad (1931-1932)--; encapçalà en 1925 el Comitè Nacional de la CNT amb seu a Gijón; acompanyà Segundo Blanco en el primer congrés de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal el setembre de 1925; durant la dictadura de Primo de Rivera fou mestre a les mines i a l'Escola Neutra de Gijón (1926), que havia fundat i dirigia Eleuterio Quintanilla; feu mítings pro Sacco i Vanzetti en 1927; va participar en els plans contra la dictadura («Sanjuanada», «Complot del Puente de Vallecas»), etc. Durant els anys de la II República també va participar en primera línia: va participar en la ponència sobre les Federacions d'Indústria en el Congrés de 1931; dirigí entre 1932 i 1933 el periòdic CNT a Madrid; va pertànyer al grup madrileny «Los Libertos» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) --a Astúries ja havia participat amb Blanco i J. M. Martínez en el grup«Solidaridad» de la FAI--; el maig de 1933, amb Orobón Fernández i Abós, va participar en un gran míting a Saragossa; en 1934, amb Durruti, realitzà el gran míting de cloenda del Congrés d'Andalusia; va realitzar nombrosos mítings i conferències arreu (La Felguera, Barcelona, Gijón, Mieres, Madrid, etc.); fou secretari de la CNT asturiana entre 1935 i 1936; defensà l'Aliança amb la UGT --ja des del seu tancament en 1933 arran de l'aixecament de gener--, encara que sempre es va declarar partidari de la FAI; participar en la ponència de les Federacions Nacionals d'Indústria en el Congrés de 1936; fou enviat pel Comitè Peninsular de la FAI a París per defensar les posicions anarquistes de la CNT; etc. Quan va esclatar la guerra, el juliol de 1936 va ser membre de la Comissió de Defensa de Gijón en qualitat de Comissari de Guerra. El gener de 1937 formà part del Comitè d'Enllaç CNT-UGT i el febrer d'aquell any de la Comissaria General d'Astúries per la CNT. En aquesta època va fer mítings a Pola de Siero i a La Felguera. Del 15 octubre de 1936 al 20 d'octubre de 1937, quan ja les tropes franquistes arribaven a Astúries, fou alcalde de Gijón. Quan l'enfonsament del front nord és un fet, es traslladà a Barcelona, on va romandre fins al febrer de 1938 quan va marxar als Estats Units en viatge de propaganda i per recaptar ajuda econòmica per a la CNT i per a Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), de la qual havia estat nomenat delegat especial del Consell General. Tot d'una que va arribar als Estats Units va ser detingut per la policia i un tribunal d'immigració el va condemnar a l'expulsió; però una setmana després la pressió popular aconseguí el seu alliberament. Avelino González Mallada va morir el 27 de març de 1938 a Woodstock (Virgínia, EUA) en un accident automobilístic quan anava cap a Califòrnia i en el qual també va finar Edilberto Segura. Va deixar vídua, Florentina Fernández, i dos infants (Avelino i Amapola) de curta edat. Va publicar articles, fent servir diversos pseudònims (Andrés Mallada, Panurgo,Neandro) en Acción Libertaria,CNT, Construcción, Cultura Ferroviaria, El Noroeste, La Prensa, Solidaridad, La Tierra, entre d'altres. És autor d'Asturias ante la guerra (1938). També va ser maçó sota el pseudònim Panurgo, arribant al grau quatre de Mestre Secret en la Lògia Jovellanos. En l'actualitat un carrer de Gijón porta el seu nom.
Avelino González Mallada
(1894-1938)
***
- Albert Périer:El 7 d'agost de 1897 neix a Buenos Aires (Argentina) el militant anarquista i sindicalista revolucionari Albert Périer (o Pérrier), conegut també com Germinal. Sos empobrits pares havien emigrat a Argentina el 1988 i tornaren a França el 1900. Albert, analfabet, va aprendre les lletres llegint els diaris revolucionaris a files durant la guerra en 1916. Desmobilitzat el 1919, s'adhereix al Partit socialista, i en 1921 al Partit comunista. En 1922 serà elegit delegat en el Congrés de les Joventuts Comunistes i és detingut per distribuir pamflets antimilitaristes i passarà un mes empresonat. Exclòs del Partit comunista poc després, s'introduirà en els cercles llibertaris i militarà en la Unió Anarquista, esdevenint secretari de la Federació del Nord-Pas-de-Calais. Obrer de la construcció i sindicalista revolucionari, s'oposarà nombroses vegades a la influència dels comunistes en els moviments socials. Entre 1923 i 1924 va publicar el diari anarquista Le Combat i, durant els anys 30, va fundar una cooperativa obrera a La Ruche. El febrer de 1934, per haver organitzat una vaga i una manifestació antifeixistes pels carrers de Périgueux, va ser condemnat a tres mesos de presó. L'agost de 1936 marxarà a Espanya amb el primer comboi de queviures i d'armes, recol·lectades a França, destinades a la CNT-FAI, i durant dos anys s'encarregarà, malgrat el bloqueig gal, de l'abastament dels anarquistes espanyols. En sentit invers durant elsúltims mesos, facilitarà el pas dels companys per la frontera i el salvament dels arxius. Després va ajudar la resistència antinazi a França, però, detingut, va ser condemnat a 18 mesos de presó en un camp de treball del qual acabarà evadint-se. Després de l'Alliberament reprendrà la seva militància sindical i llibertària sense oblidar el seu combat per aconseguir la construcció d'habitatges de lloguer moderats. Entre 1946 i 1953 va escriure regularment en Le Libertaire, fent servir també els pseudònims d'Albert Pierre i L. Germinal. Albert Périer va morir el 25 d'abril de 1977 a Angers (País del Loira, França).
***
- Alfred Weiland: El
7 d'agost de 1906
neix al barri de Moabit de Berlín (Imperi Alemany) el
socialista llibertari
Alfred Weiland. Començà a treballar d'aprenent
d'ajustador i després fou
telegrafista. En 1925 s'afilià al National Sozialistische
Deutsche
Arbeiterpartei (NSDAP, Partit Nacionalista Obrer Alemany),
però la seva passada
fou anecdòtica; després entrà a formar
part del Kommunistischen Arbeiter-Partei
Deutschlands (KAPD, Partit Comunista Obrer d'Alemanya) i de la
Allgemeinen
Arbeiter-Union (AAU, Unió General de Treballadors). A finals
dels anys vint fou
l'editor de la publicació comunista consellista Kampfruf. En aquesta època
formà part de la Sozialwissenschaftliche
Vereinigung (SWV, Organització de Ciències
Socials) i dels
Roten Kämpfer (RK, Combatents Rojos). Oferí
una forta resistència a la pujada del nazisme i per aquest
motiu entre l'agost
de 1933 i la tardor de 1937 va ser reclòs al camp de
concentració de Hochstein
(Dreisesselberg, Bavaria, Alemanya). Un cop lliure continuà
amb la seva
militància antinazi i durant la II Guerra Mundial, pensant
que estaria més
segur de la Gestapo al front que a la reraguarda, s'allistà
com a soldat. Després
de la guerra romangué a Berlín Est. Es
definí com a socialista llibertari i
reivindicà la unitat entre els dos sectors dels socialisme
antiautoritari: l'anarquisme
i el consellisme comunista. En 1947 fundà la revista Neues Beginnen, òrgan de la
nova organització consellista que creà,
el Gruppe Internationaler SozialistInnen (GSI, Grup de Socialistes
Internacionals), que reivindicà la vaga salvatge com a eina
fonamental de
lluita obrera. En aquesta època treballà a la
Direcció Central de l'Educació
Popular de Berlín Oriental. Després
entrà a l'Institut del Periodisme i fou
membre del consell d'empresa, abans de ser acomiadat per les pressions
dels
dirigents comunistes. Esdevingué professor en una escola de
secundària de
Berlín Oest, fet pel qual va ser agredir nombroses vegades
per militants
comunistes. Durant la primavera de 1950 fundà la revista Der Funke, continuació de Neues
Beginnen. L'11 de novembre d'aquell any va ser segrestat en
ple carrer quan
comprava el diari en un quiosc per agents de la policia
soviètica i portat
davant un Tribunal Militar acusat d'«alta
traïció, sabotatge i espionatge».
Encara que el tribunal l'exonerà de culpa, va ser novament
detingut per la
policia política, rejutjat per un «Tribunal
Popular» de la República
Democràtica Alemanya i condemnat a 15 anys de
presó. Durant la seva detenció
realitzà set vagues de fam i fou torturat i obligat a
redactar unes «confessions»;
però les seves confessions van ser tan absurdes que no es
pogueren publicar. El
8 de maig de 1958 va ser finalment alliberat de la presó de
Brandenburg-Görden
(Brandebourg-sur-la-Havel, Brandebourg, República
Democràtica Alemanya),
després d'una campanya de suport portada des de la
República Federal Alemanya i
amb el suport de la premsa d'esquerres d'altres països
europeus (Països Baixos,
Suècia, Noruega, Dinamarca, Bèlgica i
França), i retornà a Berlín
Occidental.
En 1960 entrà a formar part de l'anticomunista Verband
Politischer Häftlinge
(VPH, Associació de Presos Polítics), de la qual
va ser nomenat president en
1963. Fou força crític amb el moviment
estudiantil de 1968. Alfred Weiland va
morir el 18 de setembre de 1978 a Berlín Oest
(República Federal Alemanya).
Defuncions
- Ricardo Mella Cea:El 7 d'agost de 1925 mor a Vigo (Pontevedra, Galícia) l'intel·lectual i teòric de l'anarquisme Ricardo Mella Cea. Havia nascut el 23 d'abril de 1861 a la Gamboa (Vigo, Pontevedra, Galícia). Fill d'una modesta família d'artesans, son pare, José Mella Buján, capeller de professió, militava en les files del republicanisme federal i va educar son fill en aquestes idees i en el respecte per Francesc Pi i Margall. Un germà de sa mare (Dolores Cea Fernández), anomenat Francisco Cea, va ser el delegat de Valladolid en el I Congrés Obrer Espanyol, celebrat el juny de 1870 a Barcelona. Ricardo Mella va fer els estudis primaris a la seva ciutat natal immers en l'ambient republicanofederal. Als 16 anys va ingressar en el partit de Pi i Margall, del qual aviat serà secretari de la secció de Vigo. Va compaginar els estudis amb la feina en una agència marítima i el coneixement d'altres idiomes (francès, anglès i italià), fet que va ampliar el seu camp de lectures. En 1878 va començar a dirigir el periòdic quinzenal La Verdad. En 1881 va ser denunciat per «injuries greus» per José Elduayen, marquès del Pazo de la Merced i home fort de la política caciquista de Cánovas. Aquest mateix any fundarà a Vigo el setmanari federalista de caire obrerista La Propaganda, on denunciarà el servei militar i els seus escàndols (quotes, redempcions en metàl·lic, etc.), fet que va popularitzar el periòdic en els cercles obrers. A partir de 1882, a partir de la lectura de la Revista Social i de les experiències dels congressos obrers de Barcelona (1881) i de Sevilla (1882), es decantarà pel pensament anarquista, abandonant la ideologia republicanofederal. L'abril de 1882 l'Audiència Territorial de la Corunya va condemnar-lo per l'afer Elduayen, en una sentència de les més dures que es coneguin a l'època a un periodista; interposada apel·lació davant el Tribunal Suprem, va ser finalment condemnat a tres anys i set mesos de desterrament i a 200 pessetes de multa, condemna que es va fer pública el novembre de 1882, poc després que Mella tornés del Congrés de Sevilla de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) el setembre d'aquell any, al qual havia anat en representació de la Federació Local Llibertària de Vigo i on es va alinear en la tendència anarcocol·lectivista. En aquest congrés coneixerà Juan Serrano Oteiza, son futur sogre i home que influirà fortament en sa vida i en el seu pensamentàcrata. En 1883, després de ser condemnat al desterrament, i encara que amb gairebé tota seguretat havia estat perdonat per Elduayen, va marxar a Madrid, instal·lant-se al domicili de Serrano Oteiza i fent feina en la seva notaria. En 1884 va presentar una memòria sobre l'emigració a Galícia en un certament literari convocat per l'Ajuntament de Vigo i que va ser rebutjada pel seu«radicalisme sociològic». Aquest mateix any, amb Ernesto Álvarez, va traduir Dios y el Estado de Bakunin, que publicarà com a fullet en la Revista Social. En 1885 va presentar el seu treball rebutjat («El problema de la emigración en Galicia») i un altre («Diferencias entre el comunismo y el colectivismo») en el I Certament Socialista, organitzat pel Centre d'Amics de Reus; ambdós treballs va ser premiats. En 1886, mor Serrano Oteiza, va començar a publicar una sèrie d'articles en la revista Acracia, on va defensar el col·lectivisme contra les tendències anarcocomunistes. En 1887 va acabar els estudis de topografia, carrera aconsellada pel seu mentor Serrano Oteiza. En 1888 es va instal·lar a Sevilla, ja que havia guanyat en oposició una plaça de topògraf, amb sa esposa, Esperanza Serrano Rivera, amb la qual tindrà 12 fills. A la capital andalusa compaginarà les tasques topogràfiques amb les activitats periodístiques i fundarà el periòdic La Solidaridad, que després es transformarà en La Alarma. En aquesta època es familiaritzarà amb les idees de Tucker, a través de la lectura del periòdic Liberty, de Boston. En 1889 va participar en el II Certamen Socialista, que els llibertaris del grup «Onze de Novembre» de Barcelona van organitzar en aquesta ciutat; tots els seus treballs van ser premiats. Durant aquests anys col·laborarà en diverses publicacions anarquistes: La Anarquía y La Idea Libre, de Madrid;El Corsario, de la Corunya; El Despertar, de Brooklyn (Nova York); Ciencia Social, de Buenos Aires; L'Humanité Nouvelle, de Brussel·les; Acracia, de Barcelona, etc. D'aquesta època és la seva reeixida conferència Evolución y revolución, que serà publicada pels republicanofederals de Vigo. El gener de 1892 es va entrevistar amb l'anarquista italià Errico Malatesta i amb el llibertari català Pere Esteve, arribats a Sevilla des de Còrdova en una gira de conferències. En 1893 va publicar La coacción moral i va sortir en forma de fullet la seva obra sobre els Fets de Jerez (8 enero 1892 - 10 febrero 1892. Los Sucesos de Jerez) i El 1º de Mayo. En 1894 es va publicar a Madrid el llibre de César Lombroso Los anarquistas i dos anys després Mella farà la rèplica en el seu treball Lombroso y los anarquistas. Entre 1895 i 1900 residirà entre Pontevedra i Vigo, i en aquesta època escriurà alguns dels seus treballs més coneguts: La ley del número. Contra el Parlamento burgués i Del amor: modo de acción y finalidad social. En aquests anys gallecs rebrà a casa seva Josep Prat, que fugia de la repressió sorgida arran de l'atemptat de la processó del Corpus, i prepararà el seu embarcament cap a Amèrica. Des del 1897 fins al 1899 viurà a Pontevedra, on farà feina de topògraf en la construcció del ferrocarril, participant alhora en la companya contra els processos de Montjuïc i escrivint en El Corsario; també, preocupat per la lluita agrarista a Galícia, publicarà el seu fullet A los campesinos. En 1900 va participar, com a delegat del moviment obrer peninsular, en el Congrés Anarquista Internacional de París, que va haver-se de reunir il·legalment ja que les autoritats franceses el van prohibir, i on va presentar la seva memòria«La cooperación libre y los sistemas de comunidad», que serà publicada per Les Temps Nouveaux, i el treball «El colectivismo y el comunismo anarquista». Entre 1900 i 1910 viurà per qüestions professionals a Astúries, primer a Sariego, on farà de topògraf en la construcció del ferrocarril, i després a Sotroncio. Mella influenciarà els anarquistes d'aquella regió, com ara Eleuterio Quintanilla i Pedro Sierra, que serà el seu primer biògraf, amb els quals llançarà diverses publicacions asturianes. En 1902 col·laborarà en La Protesta Humana, de Buenos Aires, i en La Revista Blanca. En 1903 farà una conferència («Las grandes obras de la humanidad») a l'Institut Jovellanos de Gijón organitzada per la Junta Directiva d'Extensió Universitària d'Oviedo. En aquesta època col·laborarà assíduament en la revista Natura, dirigida a Barcelona pel seu amic Josep Prat, i escriurà en contra de l'anarquisme violent diversos articles i fullets, alhora que reivindicarà l'«anarquisme sense adjectius» de Tárrida del Mármol. En 1905, amb la desaparició de la revistaNatura, com que no va trobar cap òrgan d'expressió llibertari adequat per als seus escrits, va deixar de publicar articles en favor de l'anarquisme, descontent del«jacobinisme» del sindicalisme revolucionari i de la seva premsa. En 1909, arran dels fets de la Setmana Tràgica, va reprendre la seva activitat literària en defensa dels ideals anarquistes més purs i radicalment antiautoritaris, especialment en Tribuna Libre i Solidaridad Obrera, de Gijón. Entre 1910 i 1914 va publicar, sota diversos pseudònims (Raúl,Mario, Dr. Alén), en Acción Libertaria i El Libertario, etapa que serà de les més fructíferes ja instal·lat definitivament a Vigo i participant activament en la construcció de la xarxa de tramvies elèctrics d'aquesta ciutat, tasca força popular aleshores. En 1912 va publicar la traducció de La ciencia moderna y el anarquismode Kropotkin; també publicarà aquest any el seu recull d'articles ampliats Cuestiones sociales. L'any següent publicarà Cuestiones de enseñanza, on es mostra partidari d'una educació neutra, sense influències religioses, polítiques o socials de cap casta, oposada a l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia. En 1914, un cop acabada la construcció de la xarxa de tramvies de Vigo, va ser nomenat director gerent de la companyia. Quan esclata el conflicte mundial, en plena polèmica entre aliadòfils i neutralistes, va prendre partir, juntament amb Federico Urales, per la causa bel·licista o aliadòfila, actitud que respon a la creença que una victòria enfront de l'Imperi alemany era una victòria de la llibertat i del progrés. El triomf de les tesis neutralistes en el moviment anarquista peninsular i el renaixement d'allò que ell anomenava«jacobinisme anarquista» va motivar la seva retirada de la lluita activa anarquista, retirada que només va ser interrompuda per l'aparició, l'agost de 1916, de la revista Renovación, que van redactar els deixebles de Mella, Eleuterio Quintanilla i Pedro Sierra. En 1922 Abad de Santillán el va embarcar en la traducció de l'Ètica de Kropotkin, traducció que va començar però que va haver d'abandonar per la deficient traducció anglesa sobre la que havia de treballar. Ricardo Mella va morir el 7 d'agost de 1925 a Vigo (Pontevedra, Galícia) i el seu enterrament va ser una vertadera manifestació de dol popular; els actes van durar diversos dies i els periòdics de totes les tendències animaven a participar-hi. L'Ajuntament de Vigo li va donar el nom d'Avinguda de Ricardo Mella a la que avui és diu La Florida. Asorey, l'escultor gallec més important d'aleshores, va realitzar el mausoleu que guarda les seves restes al cementiri civil de Pereiró.
***
- Benigno Andrade García: El 7 d'agost de 1952 és garrotat a la Corunya (Galícia) el guerriller anarquista antifranquista Benigno Andrade García, més conegut com Foucellas o Foucelhas. Havia nascut el 22 d'octubre de 1908 al llogaret d'As Foucellas (Cabrui, Curtis, Betanzos, La Corunya, Galícia). Va estudiar primària a l'escola de la localitat i des de molt jove va treballar al camp. Més tard es va instal·lar a Lleó per fer feina a les mines de carbó de Fabero (Ponferrada). Casat amb María Pérez, va tenir dos fills, Josefa i Sergi. Sa muller treballava a cal metge de la localitat, Manuel Calvello, qui juntament amb sa muller Isabel Ríos Lazcano, dirigien la cèl·lula comunista de Curtis, anomenada «Sociedad Republicana Radio Comunista», amb la qual simpatitzava Faucellas. Posteriorment afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan va esclatar la Guerra Civil es va enrolar en una columna que es dirigia a la Corunya, per trobar-se amb la ciutat ja presa pels grups feixistes, per la qual cosa va tornar a Curtis. Va intervenir en una requisa d'armes a Fisteos i en altra de dinamita a l'estació de tren de Teixeiro i, tement les represàlies franquistes, es va llançar al maquis. Durant la guerra va estar malalt de diftèria i la va passar convalescent i amagat en diversos indrets de la zona. Durant aquest temps va ser cridat a files i declarat pròfug. Ja recuperat i encara no buscat activament per la Guàrdia Civil, es va posar al front, en 1941, d'una partida guerrillera que actuava sobretot a la zona de Sobrado dos Monxes i Arzua, formada majoritàriament per presoners republicans fugitius dels batallons de càstig disciplinari que existien en aquella època a Galícia. Ben aviat va adquirir fama de tenir un olfacte especial per evitar les emboscades, que se suposa precedia de les activitats d'«espionatge» de sa germana Consuelo, que treballava a la caserna de la Guàrdia Civil. En 1943 va passar al grup de Lisardo Freijo (Tenente Freixo) de Lugo, que operava principalment a la zona de Curtis i Ordes. Ferit fortuïtament per la seva pròpia arma, el març de 1943, va ser traslladat pels companys a la Corunya, on va ser operat sota nom fals de Juan Fernández al sanatori de San Nicolás, restant-hi sis mesos convalescent. En 1945 se li atribueix la mort del caporal de la Guàrdia Civil Manuel Bello a Curtis. En 1947 va tornar al maquis, encara que la seva activitat comença a minvar, ja que molts dels seus companys moren en emboscades i enfrontaments armats. L'abril d'aquest any es trasllada a Pontevedra com a cap de la Quinta Agrupació Guerrillera. L'octubre de 1949 va fugir a una emboscada de la Guàrdia Civil preparada a Riqueche, cap del destacament de Cortizas. Entre els anys 1950 i 1951, ja molt reduïts els escamots guerrillers, es trasllada a la zona de Betanzos, en companyia de Manuel Villar Arnoso (Manolito), que li servia d'únic enllaç. El 9 de març de 1952 es detingut i ferit en una cama a Costa (Oza de los Ríos), resultant mort Manolito i altre guerriller, a més del guàrdia civil Cesáreo Díez. Terriblement torturat per la Guàrdia Civil, va confessar l'ajuda que nombrosos alcaldes de la zona l'havien prestat. Va ser jutjat en Consell de Guerra a l'Agrupació de Sanitat Militar de la Corunya el 26 de juliol de 1952 i condemnat a mort. Benigno Andrade García va ser executat mitjançant garrot vil a les 7 del matí del 7 d'agost de 1952 a la presó provincial de la Corunya (Galícia) i enterrat en una fosa comuna del cementiri de San Amaro. La vida de Benigne Andrade està enfosquida per la llegenda forjada pel poble --entre 1936 i 1952 se li van incoar vint processaments--, que li va atribuir tota classe d'actes, fins al punt que els guerrillers gallecs van ser anomenats Os Foucellas en general. Se li atribuïren un fotimer d'actuacions, encara que molts bandolers i delinqüents comuns culpaven Foucellas dels seus propis crims, donada la gran fama d'aquest.
***
- Ramon Vila Capdevila:
El 7
d'agost de 1963 mor en un enfrontament amb la Guàrdia Civil
a Castellnou de
Bages (Bages, Catalunya) el militant anarcosindicalista i maqui
anarquista
Ramon Vila Capdevila, també conegut sota diversos
pseudònims (Caracremada,Peus Llargs, Capità Raymond,Ramon Llaugí Pons, El
Jabalí), segons els diversos períodes
de la seva actuació. Havia nascut l'1
d'abril --moltes fonts citen erròniament el 2 d'abril-- de
1908 a Peguera
(Berguedà, Catalunya) en una família
modestíssima i era conegut com En
Maroto, nom de la masia on vivia. Sos pares van ser Ramon
Vila Llaugí i
Carme Capdevila Solé. Passà la infantesa a la
colònia minera de Peguera, on
quedà orfe l'agost de 1920. Dos anys després, es
posà a fer feina en el ram del
tèxtil a la Pobla de Lillet, afiliat a la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) i participà en la publicació El
Trabajo, editada a les conques del
Llobregat i del Cardoner. En 1926 assistí, amb Antonio
Vidal, Manuel Buenacasa
Tomeo i altres companys, al Ple Intercomarcal clandestí de
l'Alt Llobregat.
Entre 1929 i 1930 sabotejà la maquinària d'una
fàbrica de la Pobla de Lillet
que havia acomiadat obrers i realitzà altre accions
ludistes; per aquest fets
fou detingut i condemnat
a vuit anys de
presó. A la garjola conegué destacats militants
anarquistes i
anarcosindicalistes, i, també, aconseguí
l'exempció del servei militar. Amb
l'arribada de la II República espanyola i la seva amnistia,
sortí en llibertat.
De bell nou s'establí a la Pobla de Lillet,
s'afilià a les Joventuts
Llibertàries i, a causa de la seva condició
d'expresidiari, es va veure obligat
a treballar a les mines de Fígols. El gener de 1932
participà activament en
l'aixecament anarquista de Fígols. Després dels
fets capitanejà la fugida d'uns
400 homes, que també hi van tenir participació,
però va ser detinguts a la Nou
de Berguedà i ell fou empresonat a Manresa i més
tard a Barcelona. En sortir, a
finals de 1932, no trobà feina a Fígols i va fer
de llenyataire a Berga, on
conegué Marcel·lí Massana Vancell.
L'abril de 1936 tingué un important
enfrontament amb la policia a Castelló de la Plana, en el
qual morir son cosí
Ramon Rives Capdevilla i un agent; detingut, se li intentà
aplicar la «Llei de
fugues». Sortí de la presó el 18 de
juliol de 1936, amb l'aixecament feixista,
i s'enrolà el setembre a Manresa en la «Columna
Terra i Llibertat», combatent
en primera línia al front de Terol, juntament amb
Marcel·lí Massana, Ramon
Casals, Josep Ester i Josep Viladomiu, entre d'altres. L'octubre, amb
el
trencament del front, va anar a parar a una columna comunista, dintre
de la
qual fou detingut i portat a Montjuïc, d'on fou alliberat, poc
després, gràcies
a les gestions de la CNT. També va pertànyer al
Servei d'Informació Perifèrica
Militar (SIPM) i fins i tot s'infiltrà en la reraguarda
enemiga a Saragossa. El
març de 1937, amb la militarització,
abandonà els fronts i tornà a Fígols,
on
va fer una gran amistat amb el director de les mines
col·lectivitzades,
Maximilià Puertas. Després fou nomenat delegat de
Proveïments de la centrà
tèrmica de Fígols i comandant del Cos de
Carrabiners. Amb el triomf franquista,
passà a França amb Puertas i patí els
camps de concentració (Sant Cebrià i
Argelers). En 1941 fugí del camp d'Argelers i
s'integrà en la lluita
clandestina enquadrat en els primers grups antifranquistes com a guia i
enllaç.
Després realitzà accions de sabotatge, com ara la
voladura dels Carburs de
Berga i de diferents línies d'alta tensió al
Bages, el Berguedà i Osona. En
1943 fou detingut per la policia nazi en un dels seus
freqüents desplaçaments
pel Midi per no portar suficient documentació, fou tancat
dos mesos al
Castellet de Perpinyà i després fou enviat a
treballar per l'organització
alemanya Todt a les mines d'alumini de Bedarius, de les quals
fugí per
integrar-se en la resistència gala de Llemotges
(«L'Armée Secrete» i«Franc-Tireurs-Partisans»). Adscrit a la xarxa de
Menessier i a la guerrilla,
sobresortí en operacions de càstig contra les
divisions de les SS i de
sabotatge sota el pseudònim de Capità
Raymond. Després d'actuar a
Gironde i Charente en les unitats de la Unió Nacional, a
Rochecouart comandà un
grup de 200 guerrillers de «L'Armée
Secrete», que assaltà i anihilà tota
una
divisió alemanya a Oradour-sur-Véze, i
després encapçalà una companyia del«Batalló Llibertat» a la costa
atlàntica. Al capdavant d'aquest batalló, en
1945 aconseguí alliberar alguns presoners dels darrers
reducte nazis, a Royan i
a Pointe-du-Grave. Amb la derrota nazi, s'incorporà en la
lluita antifranquista
a les comarques pirinenques, fent costat grups d'acció que
es dirigien a
Barcelona, especialment Francesc Sabaté Llopart, i actuant
moltes vegades amb
Marcel·lí Massana a la comarca del
Berguedà, especialment entre 1946 i 1949,
realitzant espectaculars sabotatges. El 17 de maig de 1947, arran d'una
visita
de Franco a les mines de Sallent, dirigí un grup de 50
guerrillers que havia
d'atemptar contra el dictador, però un incident
malmenà el pla. Entre 1947 i
1948 va fer de guia, passant cap a França Antonio Gil
Oliver. També, en aquest
període, col·laborà amb Josep
Lluís Facerias, especialment a través de la serra
del Canigó i la del Cadí. Va portar,
també, el grup francès encarregat
d'instal·lar a Barcelona la impremta de Solidaridad
Obrera. Cap al 1949
operava a l'Alt Berguedà amb Francesc Denís (Català),
Manel Sabaté i
l'italià Elio Ziglioli. A la Pobla de Lillet,
caigué gran part del seu grup i
fou greument ferit. A partir de 1951 començà a
ser molt buscat per la policia
franquista, ja que se li atribuïa l'assassinat de dos anglesos
a la collada de
Tosses. En 1953 la CNT en l'exili desautoritzà la lluita
armada, però ell mantingué
el combat pel seu compte. En aquesta conjuntura, se li
presentà l'oportunitat
d'emigrar a Amèrica, cosa que refusà. El 7
d'agost de 1963, després d'haver
realitzat cinc dies abans el que seria el seu últim
sabotatge en una línia
d'alta tensió que alimentava la ciutat de Barcelona, fou
sorprès i abatut per
un escamot format per 200 membres de la 231 Comandància de
la Guàrdia Civil de
Manresa a la Creu del Perelló, prop del castell de Balsareny
(Castellnou de
Bages, Bages, Catalunya), i fou enterrat a l'altra banda del mur del
cementiri
de Castellnou, sense creu ni referència. Ramon Vila
Capdevila fou el darrer
maqui català i amb la seva mort es pot donar per
desapareguda la resistència
armada al franquisme. El 7 d'octubre de 1978, amb la
commemoració del seu
setantè aniversari, se li organitzà una acte
d'homenatge a Sallent, al qual
havia d'assistir Frederica Montseny, juntament amb més de
2.000 persones; però
fou dissolt per la Guàrdia Civil a instàncies del
governador civil.
Posteriorment se li han organitzats diversos actes similars arreu
Catalunya. En
2002 i 2006 Josep Clara publicà Ramon Vila,
Caracremada, el darrer maqui català.
Ramon Vila
Capdevila (1908-1963)
***
-Émile Bauchet: El 7 d'agost de 1973 mor a Villlers-sur-Mer (Baixa Normandia, França) el militant llibertari i pacifista Émile Alexandre Bauchet. Havia nascut el 23 de febrer de 1899 a Roissy-en-France (Illa de França, França), i era el desè infant d'una família miserable; son pare era un jardiner alcohòlic i sa mare bugadera. Després d'aprendre l'ofici de paleta, va ser incorporat a files en 1919, va desertar després de 14 mesos de servei i va aconseguir escapar durant 10 anys als tribunals militars. A partir de 1927 va col·laborar en el periòdic d'Alphonse Barbé Le Semeur i es va declarar objector de consciència. Detingut en 1929 per la seva deserció, va ser condemnat el 10 de juliol de 1929 a un any de presó, malgrat el suport de Louis Lecoin, d'Han Ryner i de Georges Pioch durant el procés. Finalment va ser alliberat l'abril de 1930 gràcies a una remissió de pena i es va associar fins al 1932 amb l'anarquista Paul Barbé, germà d'Alphonse, per explotar una línia d'autocars a Dives-sur-Mer (Baixa Normandia). Després milità en la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP) i en presidirà la federació de Calvados abans d'esdevenir-ne secretari de comptes de l'oficina nacional. Va col·laborar en La Patrie Humaine i en La Voie de la Paix, de la qual serà gerent. El juliol de 1935 va ser un dels anarquistes i sindicalistes signants en nom de la LICP d'un manifest aparegut en Le Libertaire apel·lant a l'organització d'una conferència nacional contra la guerra i la «unió sagrada» Sempre actiu després de la guerra, intentarà en 1958 reagrupar les organitzacions i grups pacifistes amb la fundació del Comitè Nacional de Resistència a la Guerra i a l'Opressió.
***
- Manuel Monleón Burgos: El 7 d'agost de 1976 mor a Mislata (Horta Oest, País Valencià) el pintor, il·lustrador, cartellista, naturista, esperantista i anarquista Manuel Monleón Burgos. Havia nascut el 23 de febrer de 1904 a Andilla (Serrans, País Valencià). D'educació autodidacta, després d'estudiar les primeres lletres a l'Escola Pública, en 1916 entrà d'aprenent al taller de Mariano Pérez, prestigiós pintor de ventalls i miniaturista, iniciant-se en aquest art i del qual en realitzaria exposicions a Madrid, Barcelona i València entre 1928 i 1930. A partir de 1929 s'especialitzà en la il·lustració de cartells, de llibres i de revistes, sobre tot de caire anarquista i lligades als seus amics Marín Civera Martínez i Joaquín Juan Pastor (Cuadernos de Cultura, Orto,Estudios, Helios, Crisol), on introduí idees renovadores com la utilització de fotomuntatges o les innovadores tècniques d'aerògrafia. En 1933 participà en la I Exposició d'Art Revolucionari, celebrada a Madrid, i s'integrà en la Unió d'Escriptors i d'Artistes Proletaris (UEAP), organitzadora de l'acte. Entre 1934 i 1936 participà en concursos de cartells de les Falles. Com que d'infant havia patit raquitisme, es decantà per una vida naturista (vegetarianisme, excursions, gimnàstica, etc.). Com a esperantista, publicà en 1933, sota el pseudònim de Manuel Burgos, el llibre Un idioma para el mundo proletario: el esperanto; fou el primer president del Grup Laborista Esperantista de València i establí contactes amb escriptors esperantistes russos. Quan esclatà la guerra, amb Artur Ballester Marco i Josep Renau Berenguer, tingué un paper importantíssim en el desenvolupament del cartellisme polític, sobre tot en campanyes anarquistes (CNT-AIT, FAI), socialistes (UGT), del Partit Sindicalista i de l'Aliança d'Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura (AIDC). En 1937 participà en l'exposició de París. En acabar la guerra fou detingut al barri alacantí de Benalua per les tropes italianes del general Gámbara i fou tancat als camps de concentració de Los Almendros i d'Albatera. Després de passar per diverses presons alacantines (Benalua, Sant Ferran, Plaça de Braus i Santa Bàrbara), restà tancat tres anys en diverses presons (Carabanchel, Palència i la Model de València). En sortir, fundà amb Antonio Castaños l'empresa de publicitat Gràfiques Diarco (1943-1949). A partir de 1946 col·laborà com a director artístic i il·lustrador en el setmanari cinematogràfic Triunfo i en dues pel·lícules (La escalera i El hombre). Entre 1951 i 1957 visqué a Bogotà (Colòmbia), on maquetà i dibuixà per a l'editorial Reina, fou director artístic d'agències publicitàries nord-americanes, restaurà dibuixos de Gregorio Vázquez de Arce Ceballos, col·laborà en revistes colombianes (Adán,Semana, Estampa) i aprofundí en la pintura --entre el 6 i el 20 de maig de 1955 exposà una gran col·lecció d'aquarel·les al Museu Nacional de Bogotà. En 1958 s'instal·là a Caracas (Veneçuela). En 1962 retornà a la Península i s'establí a València, on dirigí, juntament amb son fill, el també dibuixant Lenko, la secció artística de l'agència publicitària Cid fins a la seva jubilació. Va col·laborà en diversos periòdics, com ara Nueva Cultura,El Sindicalista, Umbral i Verdad, entre d'altres. En 2004 s'estrena el documental sobre la seva vida i obra Manuel Monleón, un crit pegat a la paret, realitzat per Pilar Molina, Valentí Figueres i Helena Sánchez.
---
