Material Sensible, una carta

Senyors i senyores candidats:

Sé que aquests dies esteu molt enfeinats, que robeu hores al rellotge, que mengeu poc i malament, que penseu que qualsevol esforç és petit per arribar al racó més remot de la vostra circumscripció electoral. Sé que sortiu molt d’hora de casa i hi arribeu molt tard. Us costa conciliar la vida laboral amb la familiar. Sé que viviu pendents del whatsapp, del twitter i de les successives onades dels sondejos que els vostres partits han encarregat. Sé que teniu diverses ombres que no se separen de vostès: l’equip de campanya. Segur que sempre hi ha una persona que us diu que teniu una arruga a la falda, que ara toca llevar-se la corbata, o que teniu una retxa de rímmel que us recorre de dalt a baix la galta esquerra. També us corregeixen si no heu estat bé en una entrevista o us recomanen que sigueu simpàtics amb aquest periodista que us té mania, a veure si d’una vegada per totes aconsegueix escriure alguna cosa en positiu sobre les vostres propostes.

Sé, per tant, que ara no teniu temps per a llegir això que ara us escric. Això va de sentiments, de material sensible i de promeses. I ho escric avui, quan ja estem enfilant els darrers dies d’una campanya electoral carregada d’incerteses i d’esperances. Esperances de canvi, és clar (escric des de València, però aquest desig de canvi també l’escamp a les illes, a Menorca, a Ciutadella, és clar).

Bé. Torne al tema que m’ha empès a escriure-vos, candidats i candidates. Aquests dies he vist moltes imatges entranyables. Ja ho tenen això les campanyes electorals. També n’hi ha de cutres i crispades, però procure no mirar-les. Al capítol d’imatges entranyables els he vist a vostès, candidats i candidates, rodejats de persones de molts col·lectius. Fins i tot els heu cedit llocs de privilegi als vostres mítings perquè fossin ben visibles durant els vint segons que us han dedicat les televisions estatals. Us he vist, candidats i candidates, amb les víctimes de l’accident del metro, amb els dependents, amb els aturats, amb els sanitaris, amb els ensenyants, amb els treballadors de Radiotelevisió Valenciana... Us heu fet fotos, els heu dedicat paraules afables, somriures, heu cantat velles cançons amb ells... Els heu fet promeses i els heu mirat als ulls.

Aquesta carta que gose a escriure-us, candidats i candidates, té a veure amb això. Amb la sensibilitat de què està fet aquest material. Les víctimes del metro, els dependents, etcètera, són persones que el dia 24 a la nit, quan la llei d’Hondt adjudique el diputat 99 i es verifique matemàticament la possibilitat d’un canvi de govern somriuran, cridaran, botaran, ploraran, brindaran. Miraran els seus fills, molts dels quals no han conegut altre govern que el que ara tenim i renegaran en arameu. Després, quan l’insomni els acompanye, repassaran mentalment totes les imatges que ells i vostès heu protagonitzat aquests dies de campanya. El dia 25 al matí, dilluns, quan vostès repassen la premsa amb el seu equip, sense corbates, potser encara amb restes del confeti de la festa de la nit anterior i facen la primera compareixença dient que treballaran seriosament per portar el canvi als ajuntaments i a la Generalitat, aquestes persones confiaran en vostès, encara. I a l’hora de dinar miraran les notícies del migdia, i escoltaran tertúlies on s’analitzaran les possibilitats dels pactes. I el dia 26, també confiaran, i el 27 i el 28. Però, si per una d’aquelles coses que a vegades té la vida, les converses no són fàcils i passen els dies i vostès comencen a oblidar les promeses i les fotos i les imatges tan boniques que ens han regalat, i converteixen les negociacions en un canvi de cromos, en una lluita per les cadires, per les conselleries, pels despatxos... el material sensible del qual estan fets els dependents, les víctimes del metro, els treballadors de Radiotelevisió Valenciana, els de la sanitat, els mestres, els treballadors del metro, els aturats, els venedors de premsa, el venedor de formatges gourmet que ha rebutjat la papereta de Rita Barberà, etcètera, s’anirà dissolent en el no res. Les fotos s’esborraran. Vostès, senyors candidats, ja no tindran aquella aura que ara els embolcalla i que els empeny fins a les urnes. Perquè ara tenen, després de 20 anys de govern del PP a la Generalitat, tot el crèdit intacte. Tot. És un crèdit fet, com els he dit més amunt, de material sensible. De persones. De drames personals. D’injustícies. De llàgrimes mal plorades. D’absències. Absències permanents. Moltes absències. Totes les absències.

Senyors candidats i candidates, sort i ventura per aquest diumenge! Però també, sort i ventura dilluns, dimarts, dimecres, dijous, i etcètera.