Anarcoefemèrides del 30 d'abril
Esdeveniments
- Surt La Cuestión Social: El 30 d'abril de 1892 surt a València (País Valencià) el primer número de La Cuestión Social. Periódico semanalácrata. Aquest primer número portava els epígrafs «Ante los desvaríos y arbitrariedades de los tiranos el derecho de rebelión debe ser la divisa de los pueblos¡A bajo las tiranías! R.» i «Los gobiernos todos, llámense como quieran, son tiranos; los pueblos, pues, deben perseguir su anulación. ¡A bajo los gobiernos! Oenor», epígrafs que van canviar en el segon número. El primer número va ser segrestat per les autoritats i Fabio, autor dels articles denunciats, fugí cap a França. Hi van col·laborar Francisco Abayá, des de la presó de Barcelona, Jean Faurt, C. Oemor i Luisa Plaus, entre d'altres. En sortiren quatre números, l'últim el 4 de juny de 1892, número en el qual s'incita els treballadors dels ferrocarrils a la vaga revolucionària.
***
- Actes de la
FORA: El 30 d'abril de 1956, per celebrar el 70 aniversari
de la celebració del
Primer de Maig, la Federació Obrera Regional Argentina
(FORA) organitza al
Teatro Independiente del carrer Cangallo de Buenos Aires (Argentina)
una
vetllada teatral i una conferència. L'obra representada fou Lluvia, comèdia teatral en
tres actes de
Williams Sommer Mangan, interpretada pel grup Talia; posteriorment
Alberto
Bianchi va fer una conferència. L'endemà, 1 de
maig, es realitzà un gran míting
públic a la plaça Garay de Buenos Aires sobre el
significat històrica del
Primer de Maig i on intervingueren Eduardo Raúl Colombo,
Gregorio Naso,
Humberto Correale i Teodoro Suárez.
***
- ¿Spanje - 1936, 1986
anarchisme?:
El 30
d'abril de 1986 se celebren al Martinushuis de Maastricht (Limburg,
Països
Baixos), per commemorar el 50 aniversari de la Revolució
espanyola, un conjunt
d'actes sota el títol ¿Spanje
- 1936,
1986 anarchisme? (Espanya - 1936, 1986 anarquisme). Els
actes, emmarcats en
el «Cicle de Cinema Espanyol» del Festival de
Cinema de Maastricht, que se
celebrà entre el 24 d'abril i el 7 de maig de 1986,
comptaren amb les
projeccions de pel·lícules històriques
de la Guerra Civil espanyola i amb el
testimoni de combatents anarquistes i anarcosindicalistes que
protagonitzaren
els fets. També assistiren llibertaris d'altres indrets, com
ara Alemanya, Bèlgica
i Països Baixos i una exposició de premsa
anarquista d'aquests dos últims, a
més de música i delicadeses
gastronòmiques.
Naixements
- Charles Keller: El 30 d'abril de 1843 neix a Mülhausen (Alsàcia) el poeta, membre de la Internacional, communard i bakuninista Charles Keller, també conegut comJacques Turbin. Nascut en una família republicana i burgesa, després de treballar alguns anys en una filatura de llana i de fer els seus estudis a Estrasburg, amb el títol d'enginyer civil va ser contractat com a director d'una filatura a Willer. Denunciat el febrer de 1868 per les seves lectures subversives, va haver d'acomiadar-se i s'instal·là a París, on va viure de la traducció i va entrar en contacte amb els germans Élie iÉlisée Reclus, i amb Aristide Rey. El setembre de 1868 va prendre part com a delegat de la secció parisenca de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) en el II Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat a Berna i forma part, amb Bakunin, de la minoria que agrupa 18 congressistes, entre ells V. Jaclard, A. Richard, Élisée Reclus i Aristide Rey; es van separar de la Lliga, que no va acceptar la proposta bakuninista d'«igualtat econòmica i social de les classes i dels individus» i van crear l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista (AIDS), que va constituir-se com a branca ginebrina de l'AIT. A París participarà activament en l'organització de la Internacional, declarada il·legal el juliol de 1870. Durant aquest any va escriure una cançó que arribarà a ser molt popular entre els obrers, que va ser musicada per James Guillaume sota el pseudònim de Jacques Glady, i publicada sota el títol Le droit du travailleur en l'Almanach du Peuple pour 1874, i que també es coneguda com L'Alsacienne o La Jurassienne. Alguns dies abans de la declaració de guerra entre Alemanya i França, va signar --juntament amb Tolain, Pindy, Camélinat, Eugène Pottier, Thomachot i altres-- una crida de la Internacional contra la guerra. Va ser mobilitzat en 1870 en una companyia de franctiradors. Quan van cessar els combats, va marxar a peu a Mülhausen i després a París per combatre en les files de la Comuna. Va arribar a París el 10 de maig de 1871 i va ser ferit a la barricada del Château-d'Eau el 25 de maig. Va aconseguir escapar de la repressió amb sa família gràcies a un passaport alsacià i va refugiar-se a Basilea (Suïssa). En 1876 es va casar amb Mathilde Roederer, militant de l'AIT i de la Federació del Jura. En 1880, després de l'amnistia es va establir, a Belfort i després a Nancy, on va fundar la Casa del Poble i la Universitat Popular. Entre maig i juliol de 1912 va ser gerent de Le Libertaire. Va publicar poemes, cançons i pamflets sota el pseudònim de Jacques Turbin: Prise de possession (1893?), Du fer (1897), À l'oreille (1899), Délivrons-nous nous-mêmes (1905), La grève générale (1906), L'action directe (1907), Ouvriers et paysans (1907), Marchons à la bataille (1908), etc. Charles Keller va morir el 19 de juliol de 1913 a Nancy (Lorena, França).
***
- Benoît Chevenet:
El 30 d'abril de 1864 neix a Donzy-le-Pertuis (Borgonya,
França) el terrelloner
anarquista i sindicalista Benoît Chevenet, conegut com Chalbret. Sos pares, pagesos, es deien
Jean Chevenet i Reine
Descours. Després de fer el servei militar en el 137
Regiment d'Infanteria, va
ser obligat a retornar a la caserna, de la qual desertà el
14 de novembre de
1886. Fou un dels representants dels terrelloners parisencs i l'1 de
maig de
1891 reuní una assemblea d'uns 200 terrelloners en un local
d'un comerciant de
vins del carrer Croix-Nivert de París per decidir sobre la
vaga general, que va
ser acceptada. El 28 de juliol de 1892 va ser condemnant per
l'Audiència de
Versalles a 12 anys de treballs forçats i 10 anys de
prohibició de residència
per robatori de dinamita durant la nit del 14 al 15 de febrer de 1892 a
Soisy-sous-Étiolles
(actual Soisy-sur-Seine, Illa de França, França)
amb complicitat amb François
Claudius Koënigstein (Ravachol),
Julien
Drouhet, Auguste-Alfred Faugoux i GeorgesÉtiévant; la dinamita furtada va ser
trobada al seu domicili del número 32 del carrer Broca de
París. Va ser enviat,
amb la matrícula 25.673, a la colònia
penitenciària de les Illes de la
Salvació. Benoît Chevenet va ser assassinat el 22
d'octubre de 1894 a l'illa de
Sant Josep (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa)
d'un tret a la nuca
a boca de canó durant la revolta dels deportats.
***
- Max Nettlau: El 30 d'abril de 1865 neix a Neuwaldegg, a prop de Viena (Àustria), l'anarquista, historiador i historiògraf del moviment anarquista internacional Max Heinrich Hermann Reinhardt Nettlau (Max Nettlau). De pares prussians, a partir de 1882 va estudiar a Berlín filosofia i lingüística i es va especialitzar en llengües cèltiques, especialment el gal·lès, i va rebre el doctorat en 1887 per la tesi Beiträge zur cymrischen Grammatik. Va descobrir molt jove les idees llibertàries, vivint entre Viena i Londres i viatjant arreu d'Europa col·leccionant i estudiant documents relatius al moviment anarquista i socialista, però també manuscrits celtes, alhora que entrevistava els vells militants anarquistes. Entre 1885 i 1900 va ser membre de la Lliga Socialista, l'única organització a la qual pertanyerà durant sa vida, on va fer propaganda antiparlamentària, i va col·laborar amb el cercle de Bloomsbury. El juliol de 1889 va assistir com a delegat de la Lliga Socialista de Norwich al Congrés Internacional Socialista de París, que donarà lloc a la II Internacional. Va escriure en 1890 el seu primer article --un estudi sobre Joseph Déjacque-- en Freiheit, el periòdic de Johann Most. Entre maig i setembre de 1890 va editar i finançar el periòdic The Anarchist Labour Leaf, que consistia en articles seus i de Henry Davis, un dels anarcocomunistes més actius de la Lliga Socialista. En 1895, gràcies a l'impuls d'Élisée Reclus, redacta una Bibliographie de l'anarchie, obra d'erudició que fa una relació de tot el que s'havia escrit sobre el tema al món en aquell moment. Va acumular nombrosos arxius que li van permetre, gràcies a una gran mestria de llengües, escriure nombrosos articles a més d'una monumental biografia de Bakunin, pel qual tenia una gran admiració, en tres toms i de la qual va fer 50 còpies entre 1896 i 1900. L'herència de son pare, mort en 1892, li va permetre, mentre vivia senzillament, continuar els seus treballs històrics als quals va consagrar sa vida. En aquests anys va col·laborar amb els grups anarquistes«Freedom» i «The Torch». Entre 1900 i 1907 va intimar sentimentalment amb Therese Bognar, l'única llarga relació de sa vida i que es va veure trencada amb la mort d'aquesta per un problema d'insuficiència renal. Molt afectat per la Gran Guerra --la inflació sorgida del conflicte el va arruïnar fins al punt d'haver de viure dels paquets de caritat que li lliuraven els quàquers nord-americans--, la victòria del feixisme a Itàlia i del nazisme a Alemanya, va trobar esperances durant els anys trenta en el moviment anarquista de la Península Ibèrica, lloc on va passar nombroses temporades convidat per la família Urales i investigant a la Biblioteca Arús i altres arxius del moviment obrer català. Va defensar aferrissadament la revolució sorgida arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936. En 1938 es va instal·lar a Amsterdam i va continuar les seves recerques a l'Institut Internacional d'Història Social. Encara que tenia prohibit entrar a Àustria, no obstant això va aconseguir recuperar part dels seus importants arxius que hi tenia i que va vendre en 1935 a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Durant sa vida va escriure per a infinitat de publicacions llibertàries, com ara Der Syndikalist (Berlín), La Protesta (Buenos Aires ), Freie Arbeiter Stimme (Nova York), La Revista Blanca (Barcelona) o Probuzhdenie (Detroit). És autor de nombroses biografies de militants anarquistes (Bakunin, Kropotkin, Reclus, Malatesta, Buonarroti, etc.), d'una historia de l'anarquisme en set volums (Geschichte der Anarchie) i de nombrosos estudis sobre el moviment anarquista de diferents països, com ara Michael Bakunin. Eine biographie (1896-1900), Bibliographie de l'anarchie (1897), Errico Malatesta: Das leben eines anarchisten (1922), Anarchism in England (1924), Der Vorfrühling der Anarchie (1925), Miguel Bakunin, la Internacional y la Alianza en España (1868-73) (1925), Der Anarchismus von Proudhon zu Kropotkin. Seine historische Entwicklung bis zum 1880 (1927),Élisée Reclus. Anarchist und Gelehrter (1928), Anarchisten und Sozialrevolutionäre der Jahre 1880-1886 (1931), Esbozo de historia de las utopías (1934), La anarquía a través de los tiempos (1935), La première internationale en Espagne (1868-88) (1969, pòstuma), etc. Max Nettlau va morir el 23 de juliol de 1944 a Amsterdam (Països Baixos), a resultes d'un càncer d'estómac. Amic de Rudolf Rocker, aquest li consagrarà una biografia que serà publicada en castellà en 1950 sota el títol Max Nettlau. El Herodoto de la anarquia.
***
- Maurice
Moucheboeuf: El 30 d'abril de 1880 neix a Dreux (Centre,
França) l'anarquista i
antimilitarista Maurice Eugène Moucheboeuf. Va ser expulsat
de Bèlgica per les
seves activitats anarquistes. Membre de la Federació
Comunista Revolucionària
(FCR) i de l'Agrupació Lliure de Propaganda Antimilitarista,
vivia al núm. 4
del carrer d'Orsel del XVIII Districte de París
(França). Es guanyava la vida
com a empleat de comerç. En 1905 fou un dels signats del
manifest de protesta
contra l'acomiadament de la feina de professor de l'aleshores
socialista
antimilitarista Gustave Hervé. Va ser un dels 21 signants
del cartell Aux Soldats!, que
s'aferrà als carrers
parisencs durant la nit del 22 al 23 d'abril de 1907, i per
això va ser
processat, juntament amb 11 companys (Gaston Delpech, A. Vallet,
André Véber,
Binet, Firmin Salle, Aulagnier, Turpin, Lelong, Lucien Prieur, F.
Grandvogel i
Louis Coriol), per «provocació a l'assassinat i a
la desobediència dirigida a
militars», delicte pel qual va ser absolt el 25 de juny
d'aquell any per
l'Audiència del Sena. Signà, amb altres nou
companys, el cartell Aux crimes,
répondons per la révolte!,
que s'aferrà als carrers parisencs el 8 d'agost de 1907, per
a denunciar la
violenta repressió exercida contra la revolta dels
vinyataires del Llenguadoc i
les vagues de Raon-l'Etape (Lorena, França) d'aquell any.
Detingut el 28
d'agost de 1907 al bulevard Magenta de París, va ser
encausat en l'anomenat«Procés als Antimilitaristes», amb la
resta de companys signats d'Aux crimes
(Jean Goldschild, Adolphe
Molinier, Pierre Ruff, Aimé Léon Paris, Jean
Tafforeau, Henri Josse, André
Picardat i René Mahé), i el 14 de setembre
condemnant per l'Audiència del Sena a
15 mesos de presó i 100 francs de multa. En 1909 va ser
gerent dels primers
números del diari parisenc La
Révolution.
Quotidien de lutte sociale, fundat per Émile
Pouget, i l'11 de març
d'aquell any va ser reemplaçat per Raphaël
Cassignol. En aquesta època vivia al
núm. 21 del carrer de la Charbonnière de
París. L'11 d'agost de 1909 va ser
detingut quan feia passar monedes de cinc francs falses pels
comerços del
carrer Belleville; jutjat per aquest delicte, va ser finalment absolt
el 25
d'octubre d'aquell any. El 31 de juliol de 1911 va ser condemnat pel
VIII
Tribunal Correccional del Sena a sis mesos de presó per«robatori de plomes estilogràfiques».
En aquesta època treballava com a empleat en Le
Libertaire. El 16 de març de 1913 la seva
habitació del núm. 15
del carrer Belleville de París es calà foc mentre
dormia i hagué d'acabar a
l'Hospital de Saint-Louis per asfíxia. Després va
fer feina de venedor ambulant
i el 6 de juliol de 1913 fou detingut al carrer Bolivar de
París quan
arrabassava els segells postals aferrats en uns cartells; jutjat per la
VIII
Tribunal Correccional, va ser condemnat a un mes de presó.
***
- Raymond Lachèvre:El 30 d'abril de 1894 neix a Bolbec (País de Caux, Normandia, França) el militant antimilitarista, anarquista, sindicalista revolucionari de l'Havre i francmaçó Raymond Lachèvre. Mobilitzat arran de la Gran Guerra, va servir com a mecànic 27 mesos en un creuer, però en 1917, destinat a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra), és detingut i condemnat per propaganda anarquista i antimilitarista, i enviat als batallons disciplinaris de la ciutadella de Donibane Garazi. Un cop alliberat, treballarà com a emmotllador als taller de l'Havre. Va ser elegit secretari del grup llibertari adherit a la Unió Anarquista Comunista (UAC). El 5 de novembre de 1919 va esclatar una vaga dels emmotlladors que durarà 76 dies i serà elegit secretari del comitè de vaga del sindicats d'obrers metal·lúrgics i editarà el periòdic L'Ouvrier Métallurgiste. El desembre de 1919 es presentarà com a «candidat antiparlamentari» a les eleccions. Va abandonar la Confederació General del Treball (CGT) per adherir-se a la Confederació General del Treball Unitari (CGTU), que va abandonar després d'oposar-se a les maniobres de control per part dels comunistes. El 10 d'agost de 1924 va fundar un sindicat autònom d'emmotlladors i n'assumirà les tasques de secretari. En aquestaèpoca va ser inscrit en la llista negra de les empreses de la regió i per poder treballar va haver d'adoptar la identitat de son cunyat. Durant els anys vint serà una figura destacada del grup llibertari de l'Havre, uns anys marcats per la mobilització en defensa de Sacco i Vanzetti, però també per nombroses conferències i reunions que tenen temes d'allò més divers (sexualitat, ateisme, antifeixisme, etc.). En 1926 s'adhereix a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), creada per Pierre Besnard, i en 1927 va reconstituir el sindicat autònom. A finals de 1928 va deixar la UAC per formar la Unió Federalista dels Anarquistes Comunistes Revolucionaris (FACR) i s'adherirà a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). Va ser delegat en el II Congrés de la CGT-SR de París en 1928 i assumirà, fins al 1935, la responsabilitat de la biblioteca del grup llibertari d'Havre. També va participar en nombrosos concerts de propaganda. Com a maçó, va ser membre a partir del 29 de gener de 1929 de la lògia «L'OlivierÉcossais», pertanyent a la Gran Lògia de França, i el 28 d'octubre de 1930 va ser nomenat mestre. Detingut per pràctiques abortives en 1938, serà condemnat a dos anys de presó, però en el tribunal d'apel·lació va ser absolt. En 1940 es refugiarà al camp a casa de sa germana fugint de la Gestapo i retorna a treballar a l'Havre sota una falsa identitat. Va ajudar alguns «refractaris» (pròfugs) gràcies a les seves relacions amb la francmaçoneria i després de la guerra reprendrà l'activitat militant. A finals dels anys 60 encara actuava dins la Federació Anarquista (FA). Raymond Lachèvre va morir el 27 d'agost de 1976 a Le Mans (País del Loira, França).
***
- Jaume Rosquillas
Magrinyà: El
30 d'abril de 1901 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i
anarcosindicalista Jaume Rosquillas Magrinyà --signava Jaume
R. Magriñà i va
fer servir diversos pseudònims (Sesma, Jaime
Rosma, etc.).
Establert a Tarragona, entre l'11 i el 13 d'abril de 1920
participà en el I
Congrés Provincial de Tarragona de la
Confederació Nacional del Treball (CNT).
Aquest mateix any marxà a França fugint del
servei militar. En
1923 formava part del grup anarquista«Fecundidad» del barri barceloní de
Sants. En 1924, en plena dictadura de Primo
de Rivera, marxà a Tarragona, on conegué el
propagandista anarquista Hermós
Plaja. Entre els anys 1925 i 1926 va estar empresonat i el
març de 1925 signà,
des de la presó de Barcelona, una carta reclamant el paper
hegemònic de les
idees anarquistes dins dels sindicats de la CNT. El gener de 1926 fou
un dels
patrocinadors del trasllat des de Blanes a Barcelona de la
redacció del
periòdic anarquista El Productor,
dirigit per Manuel Buenacasa. Després
s'exilià a França i durant aquest mateix 1926
assistí, en representació dels
grups anarquistes catalans, al congrés organitzat a Marsella
pe la Federació de
Grups Anarquistes de Llengua Espanyola a França.
També assistí al congrés de la
Confederació General del Treball (CGT) de Portugal. A
França treballà de
paleta. En 1927 edità a Brussel·les, amb Wolney
Solterra, el periòdic El
Rebelde. Amb el valencià Francisco Morales i el
seu grup «Verbo», va
col·laborar en Prismas (1927-1928),òrgan oficiós dels grups anarquistes
a França que s'editava a Besiers. Des d'aquesta
publicació, el juliol de 1927,
saludà entusiàsticament la creació de
la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El
maig de 1928 assistí, com a representant de la FAI, al
congrés fundacional de
la Internacional Juvenil Anarquista (IJA) celebrat a Holanda. En 1929,
establert a Mataró, col·laborà en ¡Despertad!
i Acción Social Obrera,
participant en la polèmica (Gaston Leval, Ángel
Pestaña, Juan López, etc.)
sobre la reorganització i la conveniència o no
d'organitzar-se en tendències
llibertàries i essent partidari de la unitat confederal, tot
i defensar alhora
el lligam entre grups anarquistes i sindicats confederals que la FAI
advocava.
El juny de 1930, s'incorporà en representació del
Sindicat de la Construcció al
Comitè Regional de Catalunya de la CNT i en fou nomenat
vicepresident. L'agost
de 1930, substituí Pere Massoni --que havia estat detingut
amb Joan Peiró i Eusebi
Carbó--, en representació del Comitè
Regional català cenetista, en les
relacions amb el comitè format després de la
signatura, el març d'aquell any,
del «Manifest d'Intel·ligència
Republicana». L'octubre de 1930 representà la
CNT en el Comitè Revolucionari de Catalunya (CRC) acabat de
crear. Poc després,
formà part del conspirar Subcomitè Pro Llibertat,
que reclamà la llibertat dels
detinguts, entre ells el dirigent independentista català
Francesc Macià. El
desembre de 1930, com a membre del Comitè Regional de
Catalunya de la CNT, donà
suport al moviment de Jaca i participà en el fallit intent
de prendre
l'aeròdrom del Prat de Llobregat, fet pel qual fou detingut
amb altres companys
i tancat a la presó Model de Barcelona fins a la primavera
de 1931. El juny de
1931, en representació del Sindicat de la
Construcció de Mataró, participà en
el Congrés Nacional de Madrid de la CNT, on
prengué una actitud conciliadora
vers el projecte de Federacions Nacionals d'Indústria,
defensat pels dirigents
cenetistes més moderats, però es
manifestà contrari a una hipotètica entesa amb
les futures Corts constituents republicanes. Durant aquest 1931 va fer
mítings
a Manresa i l'any següent a Campdevànol, Igualada,
El Pont de Vilomara i
Tortosa. Arran del rebuig que el Sindicat Mercantil, adepte al
comunista Bloc
Obrer i Camperol (BOC), va rebre en el Ple Regional de Catalunya de la
CNT
d'agost de 1932, participà en la reorganització
anarquista d'aquesta sindicat i
presidí els sectors mercantils cenetistes fins al
març de 1933 que presentà el
Sindicat Mercantil cenetista en el Ple Regional de Catalunya de la CNT
celebrat
a Barcelona. En 1933 publicà a Barcelona, amb el
mallorquí Bernat Pou Riera, Un
año de conspiración (antes de la
República). El 22 de setembre de 1933
intervingué en el gran míting a la
plaça de braus de la Monumental de
Barcelona, amb Francisco Isgleas, Avelino González Mallada,
José Corbella i
altres. Aquest any també va fer un míting a
Igualada. L'estiu de 1934 participà
en la premsa cenetista en les discussions sobre les alternatives a
l'Aliança
Obrera. L'agost de 1935 participà en el Míting
Pro Hospital Proletari de
Barcelona, amb Félix Martí
Ibáñez, Serrano, Cano Ruiz i Alberto
Carsí. En 1936
formà part del Comitè Regional de Catalunya de la
CNT. L'estiu d'aquell any,
anà a Ginebra, a instància de Joan
García Oliver i designat pel Comitè de
Milícies Antifeixistes, per discutir amb el
Comitè d'Acció Marroquina uns plans
de col·laboració revolucionària que
dificultés les accions de les tropes
franquistes al Marroc que no van reeixí. De tornada, fou
nomenat membre del
Departament de Propaganda del Comitè de Milícies
Antifeixistes. L'octubre de
1936 s'incorporà, en representació de la CNT, en
el Consell Municipal de
Barcelona. Després de la dissolució del
Comitè de Milícies Antifeixistes, fou
nomenat comissari de Transports de Guerra de L'Exèrcit de
l'Est, depenent de la
Conselleria de Defensa de la Generalitat de Catalunya. Durant aquests
primers
mesos bèl·lics, va realitzar nombrosos
mítings i gires propagandístiques
(Rodes, Blanes, Mataró, Sabadell, Ripoll, Olot, Granollers,
Rubí, Arenys de
Mar, Verdú, Tarrassa, Molins de Rei, Castella,
Lleó, etc.). Després dels «Fets
de Maig» de 1937, s'incorporà a
l'Exèrcit Popular republicà com a comissari
polític de brigada. Amb el triomf feixista passà
a França. En 1941 aconseguí
arribar a Mèxic on s'establí i
encapçalà la Subdelegació de la CNT al
país
asteca. Amb el pas dels anys esdevingué empresari de la
construcció, explotant,
segons alguns, la mà d'obra indígena. En 1960 fou
nomenat secretari de la CNT
reunificada de Mèxic. El 8 de desembre de 1961
morí sa companya, Adelaida Bou
Cañalda, que compartia sa vida des de 1920. En 1965 es
mostrà favorable a
l'estratègia cincpuntista i
retornà a la Península, assistint en 1968 al
Ple Nacional d'aquesta tendència sindical. Entre 1975 i 1977
participà en la
revista Sindicalismo, que fou una de les
plataformes de la
reorganització de la CNT després de la mort del
dictador Franco. Trobem
col·laboracions seves en nombroses publicacions, com ara Açao
Directa, Acción
Social Obrera, Albada, Boletín
Interno, Comunidad Ibérica,¡Despertad!, Espoir, Nervio,El Porvenir del Obrero,El Productor, Rebelde, Sindicalismo,Solidaridad, Solidaridad
Obrera, Terra Lliure, Tiempos
Nuevos, Tierra y Libertad,
etc. Jaume R. Magrinyà va morir el novembre de 1975 a
Mèxic.
Jaume Rosquillas Magrinyà
(1901-1975)
***
- Simone Larcher: El 30 d'abril de 1903 neix a Montataire (Picardia, França) la correctora d'impremta, antimilitarista i militant anarquista Rachel Willissek, més coneguda comSimone Larcher. D'origen polonès, era filla d'un obrer de les forges de Montataire. Va interessar-se de molt jove per les qüestions socials i va començar a militar en el moviment llibertari sota el pseudònim Simone Larcher, no de la sevaàvia materna. En el número de Le Libertaire del 20 de juny de 1925 va publicar el seu primer article, titulat «Je ne suis pas française». Amb només 22 anys, el 17 de juliol de 1925 va ser detinguda i condemnada el 19 d'agost a sis mesos de presó i a 100 francs de multa per haver distribuït, a la caserna de Reuilly, un fullet antimilitarista contra la guerra del Marroc Crosse en l'air(Culates a l'aire), d'Ernest Girault. Tancada a la presó de Saint-Lazare, el desembre va realitzar una vaga de fam per obtenir la mateixa reducció de pena que gaudien els presoners polítics homes; traslladada a l'hospital, després de 10 dies de vaga va aconseguir la reducció. Alguns mesos després del seu alliberament, en 1926 engega amb son company Louis Louvet, com a membres de la Joventut Anarquista Autònoma, la publicació del periòdicL'Anarchie, reprenent el títol del periòdic creat per Libertad; fins a l'abril de 1929 n'editaran 52 números. Ambdós també van ser directors, entre 1927 i 1937, dels debats setmanals de les«Causeries Populaires» (Xerrades Populars) --on s'expressaren Sébastien Faure, Han Ryner, Aurèle Patorni, André Lorulot, Roger Monclin, Louis Loréal, Georges Pioch, Charles-Auguste Bontemps, Jeanne i Eugène Humbert, entre d'altres--, els quals van donar lloc a la revista trimestralControverse(11 números i un suplement entre 1932 i 1934). A partir de febrer de 1927 va ser gerent dels periòdics dels companys italians refugiats a França, La Diana (1926-1929) i Remember (1927). Simone Larcher va esdevenir correctora d'impremta, un dels bastions masclistes de la premsa, des de 1928, i serà la primera dona a formar part del Comitè Sindical dels Correctors en 1941. Després de la guerra, de desembre 1944 a novembre 1948, Louvet i Larcher editaren una nova edició del periòdic de Sébastien FaureCe Qu'il Faut Dire del qual sortiren 60 números; emprèn una sèrie de conferències i escriu un fulletLa renaissance libertaire (1944). Entre 1947 i 1948 la parella va fundar l'editorial«Élisée Reclus» a París i van editarLes nouvelles pacifistes (1949-1950). Larchet va col·laborar també enLe Libertaire,L'Eveil des Jeunes Libertaires (1925-1926) i en la revista francoespanyola publicada pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE) Universo (1946-1948). Separada de Louis Louvet en 1947, s'allunyarà una mica de l'ideal anarquista i de la militància, però conservarà les seves amistats llibertàries (May Picqueray, Maurice Laisant, etc.). El setembre de 1968 es va retirar de la seva feina de correctora del periòdic Le Monde. Simone Larcher va morir el 10 d'abril de 1969 a Sant Miquel de Dèze (Llenguadoc, Occitània).
***
- Ricard Baldó García: El 30 d'abril de 1911 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) l'anarquista Ricard Baldó García. Estudià a l'Escola d'Arts i Oficis d'Alcoi. Força aficionat a l'esport (ciclisme, futbol i boxa), practicà el naturisme. Es guanyà la vida com a tècnic metal·lúrgic. Atret pel món de la literatura, durant els anys republicans formà part de l'Agrupació Cultural d'Alcoi, amb Rafael Mengual, Antonio Montava, Tomás Ferrándiz i altres. En 1937 col·laborà en Esfuerzo. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià. En 1989 fou redactor i col·laborador de la revista Ateneo de Alcoy i a partir de 1991 i fins la seva mort de Siembra. També trobem col·laboracions en Ciudad del Serpis i Proa al sol. És autor d'Áspero amarre (sd), El don ensoñado (sd), Hermes el viejo (sd), Los impulsos venerados (sd), El largo monólogo (sd), El trazo inexcusable (sd), Un cuento escrito en la arena (1970), Del negro al amarillo. Relatos de exilio (1972), Exiliados españoles en el Sahara (1939-1943). Un punto negro en la historia (1977), etc. Ricard Baldó García va morir el 29 d'octubre de 2000 en una residència d'ancians d'Alcoi (Alcoià, País Valencià).
***
- Pere Pey Sardà:
El 30 d'abril de 1911
neix a Cabanelles (Alt Empordà, Catalunya)
l'anarcosindicalista Pere Pey Sardà.
Fuster de professió, en 1930 va ser nomenat secretari del
Sindicat Únic de
Treballadors (SUT) de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Palafrugell
(Baix Empordà, Catalunya), on amb Pau Palau
reorganitzà
el sindicat. En 1933, mentre feia el servei militar a Barcelona,
participà en
la creació dels Comitès de Soldats i de Paisans
dins de les casernes. Participà
activament en l'aixecament revolucionari d'octubre de 1934 i per aquest
fets va
ser detingut, processat i tancat fins el 7 de gener de 1935, data en la
qual va
ser alliberat amb càrrecs en espera de judici. Quan
l'aixecament feixista de
juliol de 1936, va exercir diversos càrrecs
orgànics a Palafrugell i fou president
del seu Comitè Popular Antifeixista. El febrer de 1937 va
ser nomenat comissari-delegat
de la Comissaria de Defensa a les Comarques de Girona i com a tal
presidí
diversos judicis per deserció dels Tribunals Especials de
Guerra. A mitjans de
1937 va ser processat per un Tribunal Especial en el sumari sobre
cementiris i
dipòsits clandestins de cadàvers acusat de crims
a Palafrugell, però el febrer
de 1938 va ser eximit de tots els càrrecs. En
substitució de Ricardo Rionda
Castro, el 7 de març de 1938 va ser nomenat comissari de
Batalló i el 26 de
desembre d'aquell any comissari delegat de Brigada de la 26
Divisió (antiga«Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular
republicà al front, encapçalada per
Ricard Sanz García, càrrec que exercí
fins gairebé el final de la guerra. Amb
el triomf franquista, passà a França i fou
internat a diversos camps de
concentració. Quan esclatà la guerra,
entrà a formar part d'un batalló de marxa.
Durant l'ocupació alemanya va ser fet presoner i
acabà en el camp de
concentració nazi de Mauthausen (Alta Àustria,Àustria). L'hivern de 1941 va
ser enviat al kommando de
construcció
de l'anomenat «Camp Rus» per als deportat que
havien de venir de la Unió
Soviètica. A Mauthausen patí els experiments
mèdics del metge de les SS Aribert
Heim (Doctor Mort). En 1944 formà
part de l'organització
clandestina del kommando d'Steyr,
conegut com «Kommando de
la Mort», i
el maig de 1945 participà en els combats per a
l'alliberament del camp. Després
de la II Guerra Mundial s'establí a Arcaishon
(Aquitània, Occitània), on va ser
nomenat vicepresident de la Federació Espanyola de Deportats
i Internats
Polítics (FEDIP). En 1946 col·laborà
en la publicació Exilio,
lligada a la tendència«col·laboracionista» de la CNT. Pere
Pey Sardà va morir l'octubre de 1974 a Arcaishon
(Aquitània, Occitània) per les
seqüeles de la deportació i fou enterrat el 21
d'octubre al cementiri d'aquesta
localitat.
***
- Pedro Moñino
Zaragoza: El 30 d'abril de 1917 neix a Guadalupe de
Maciascoque (Múrcia,
Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Pedro Moñino
Zaragoza. D'infant patí
poliomielitis que el deixà coix, però
així i tot destacà la seva activitat militant
desbordant en el moviment llibertari. Sabater de professió,
en acabar la
guerra, creuà els Pirineus i fou tancat al camp de
concentració de Vernet, però
aconseguí fugir. A Marsella va fer servir diversos noms per
evitar la detenció
de les autoritats ocupants nazis i fou força actiu com a
correu d'una banda a
l'altra de la Zona Ocupada. Més tard s'establí a
Tolosa de Llenguadoc on milità
en la Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) amb Raúl Carballeira i
Benito Milla. En 1943 intervingué directament en
l'evasió de Félix Carrasquer
del camp de concentració de Noé, acció
que fou molt comentada a causa de la
seva coixesa i de la ceguera de Carrasquer. Després
jugà un paper important en
les xarxes de suport als grups armats antifranquistes que s'internaven
a la
Península. Durant els anys seixanta entrà a
formar part dels Grups d'Afinitat
radicats a Besiers i Montadin. Finançà i
milità, en estreta relació amb
Laureano Cerrada, en Moviment Popular de Resistència -
Comitè d'Ajuda a la Resistència
Espanyola (MPR-CARE) i Defensa Interior (DI) i els seus tallers i
magatzems de
sabateria de la plaça Denfer-Rochereau de París
serviren com a lloc de refugi i
de reunions clandestines. També vehicles al servei dels
grups antifranquistes i
en molts de casos ell mateix feia de xofer. Encara que autodidacte, era
un
reconegut ortopedista, apreciat pels principals especialistes als quals
acompanyava en les seves consultes. A finals dels anys setanta va fer
de xofer
a Josep Peirats en els seus desplaçaments per fer xerrades i
mítings. Pedro
Moñino Zaragosa va morir el 23 de juny de 1995 a Montpeller
(Llenguadoc,
Occitània). Son fill, Polo Moñino,
també fou militant llibertari.
Pedro Moñino Zaragoza (1917-1995)
***
- Juan Puentes Tudurí:
El 30 d'abril de 1917 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista
Juan
Puentes Tudurí. Militant de la Confederació
Nacional del Treball (CNT),
treballava en el sector editorial. Quan el cop feixista de juliol de
1936
s'enrolà voluntari en la «Columna Terra i
Llibertat» i participà en els combats
de Talavera de la Reina, al front de Madrid (Espanya). De bell nou a
Barcelona,
des de la caserna de Pedralbes marxà cap el front
d'Aragó i participà en
diversos combats a Casp, Lécera i Belchite. A
Lécera va ser nomenat responsable
de la IV Centúria «Proletarios».
Després de la militarització, va ser nomenat
capità de la IV Companyia del IV Batalló de la
117 Brigada Mixta de l'Exèrcit
Popular de la II República (antiga «Columna
Ortiz») i participà en la batalla
de Terol. Amb el triomf franquista, va ser capturat a
l'estació de València i
empresonat. Enviat al Reformatori per a Adults d'Alacant, fou alliberat
el 21
de gener de 1943. Participà en la CNT clandestina i per
aquest fet va ser
empresonat en dues ocasions a la presó Model de Barcelona.
Cada vegada que el
dictador Francisco Franco viatjava a la capital catalana, era detingut
preventivament per la policia. Després de la mort de Franco,
participà activament
en el Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT de Barcelona i
col·laborà en el seuòrgan d'expressió Tinta
Negra i també
en Solidaridad Obrera. Juan Puentes
Tudurí va morir el 12 de novembre de 1985 a Barcelona
(Catalunya) i, segons
expressa voluntat seva, el seu cos fou enterrat amb la bandera
confederal.
Juan Puentes
Tudurí (1917-1985)
***
- Antonio Artero: El 30 d'abril de 1936 neix a Saragossa (Aragó, Espanya), en una família anarquista, l'assagista i cineasta llibertari Antonio Artero Coduras. Vingué al món a la presó de la capital aragonesa, on sa mare, una repartidora de pa que acabava d'enviduar, estava tancada. Sense acabar el batxillerat, començà a treballar de grum en diversos llocs (una oficina, als laboratoris Ártica de farinetes, al Banc de Bilbao) i en altres feines, alhora que exercí la crítica en una ràdio saragossana. En aquests anys va fer alguns curtmetratges de denuncia i formà part de la bohèmia artística i intel·lectual de la capital aragonesa, col·laborant en la revista Ansí, participant en el Club Cinemundo, en el grup teatre de cambra «La Cigarral», en les tertúlies dels cafès Baviera i Niké, etc. En aquesta època fou íntim amic del realitzador José Luis Pomarón, el qual li ensenyà els secrets de la tècnica cinematogràfica, i del poeta Miguel Labordeta. Més tard es traslladà a Madrid per estudiar a l'Escola Oficial de Cinematografia, on coincidí amb destacats cineastes (Luis García Berlanga, Carlos Saura, José Luis Borau, Claudio Guerín, Pilar Miró, etc.). Amb Borau, va ser l'únic estudiant que acabà la carrera en tres anys i pel seu bon currículum acadèmic, en 1965 obtingué una beca per anar al Festival de Canes, on va fer unes declaracions contra el règim franquista. Vigilat per les autoritats, el coronel Fernández Posada, del Servei d'Investigació Militar (SIM), descobrí que el certificat de Revàlida que havia presentat era fals; jutjat, va ser condemnat a tres mesos de presó menor --que no purgà-- i fou expulsat de la universitat, encara que quan es va fer ferma la sentència ja havia acabat els estudis, però es quedà sense el títol, malgrat comptar amb el millor expedient acadèmic. Afiliat al Partit Comunista d'Espanya (PCE), en 1967 va ser expulsat expeditivament arran d'haver signat, amb Pedro Costa, Joaquim Jordà, Manuel Revuelta i altres, el «Manifest de Sitges», al·legat contra la censura franquista i reivindicador d'un nou cinema que provocà la intervenció policíaca. Va ser un dels animadors de les Jornades Internacionals d'Escoles de Cinema de Sitges i sempre mantingué una positura crítica i radical al poder establert, molt influenciada pels moviments situacionista, estructuralista i constructivista. Després milità en el Movimiento Ibérico de Liberación (MIL, Moviment Ibèric d'Alliberament) i realitzà periòdics viatges a París (França), on s'entrevistà amb exiliats anarquistes i freqüentà la Cinemateca. El juliol de 1977 participà en els debats de les Jornades Llibertàries Internacionals de Barcelona --on projectà el llarg metratge Yo creo que...-- i fou nomenat delegat del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) per a investigar sobre les pel·lícules confederals rodades durant la guerra. En 1979 va ser membre de la Comissió Organitzadora del V Congrés de la CNT. En 1995 participà en les Jornades Culturals del VIII Congrés de la CNT a Granada i l'any següent va fer conferències a Santiago. Durant els últims anys de sa vida estava afiliat al Sindicat d'Arts Gràfiques, Comunicació i Espectacles de la CNT madrilenya i participà activament en les tertúlies del Cafè Gijón de Madrid. És autor de llarg metratges, com ara --El tesoro del capitán Tornado (1967, fortament censurat), Yo creo que... (1975), Trágala, perro (1981, drama històric sobre Sor Patrocinio), Cartas desde Huesca (1993, sobre els últims dies d'un lluitar de la «Columna Durruti», basat lleugerament en la vida del poeta anglès i combatent republicà John Cornford i protagonitzat pel també llibertari Fernando Fernán-Gómez)--, de pel·lícules per a la televisió --El hombre del aire (1985), Tres octubres (1985, sobre l'aixecament asturià de 1934), Vivir en el bosque (1985) i Miguel Labordeta. Una biografía interior (1988)-- i de curt metratges (alguns documentals) --Contrapunto (1956), La Herradura (1957, sobre la Base Aèria Nord-americana), Lunes (1960, sobre l'especulació urbanística), Adolescentes (1963), Forzada (1964), Manzaneda (1964), El viaje de bodas (1964, sobre un text de Cesare Pavese), Doña Rosita, la soltera (1965, sobre l'obra de Federico García Lorca i que fou durament «tallat» pel censor franquista Manuel Fraga Iribarne), Del tres al once (1968), Blanco sobre blanco (1969), Monegros (1969), Pediatria hospitalaria (1972), Significante-Significado (1973), Sobre la miseria de la pedagogía bajo cualquiera de sus disfraces (1974), Olavide (1976), Pleito a lo sol (1979, primera pel·lícula cinematogràfica rodada en aragonès), Caballos en Jerez (1984), Teatro Museo Dalí (1985) i Tenerife en fiestas de carnaval (1985). A més de la direcció, les seves tasques en el món del cinema abraçaren diversos camps: guionista (Santiago San Miguel, Eloy de la Iglesia, Isidoro M. Ferry, etc.), ajudant de dirección (N. Werba, etc.), script (Carlos Saura, etc.), etc. Trobem articles seus en Adarga,CNT, Tinta Negra, La Tira de Papel, etc. Deixà incomplet l'assaig La historia del cine que nunca se ha escrito, del qual havia publicat diversos lliuraments en la revista llibertària Adarga, i un projecte cinematogràfic sobre la mort de Mikhail Bakunin. En 1998 Javier Hernández Ruiz i Pablo Pérez publicaren el llibre Yo filmo que... Antonio Artero en las cenizas de la representación. Antonio Artero va morir el 20 de novembre de 2004 a Madrid (Espanya) d'un emfisema pulmonar i fou enterrat l'endemà al cementiri civil madrileny de La Almudena. El 13 de gener de 2005 la Filmoteca Espanyola li retré un homenatge a l'Ateneu de Madrid. En 2006 es publicà Antonio Pérez. Guión cinematográfico, que havia escrit en 1987 sobre la figura del secretari de Felip II i que mai no pogué rodar. El 4 de febrer de 2010 la CNT de Càceres el va homenatjar, juntament amb Joaquim Jordà Català i Fernán-Gómez, a la Filmoteca d'Extremadura, on es projectà Furia libertaria, obra inacabada d'Artero sobre el míting de Sant Sebastián de los Reyes de Madrid de 1977; la CNT de Càceres també té previst inaugurar la seva biblioteca confederal amb el nom d'«AnArCo» (Antonio Artero Coduras), que recull el fons bibliogràfic del cineasta cedit per sa companya, l'arquitecta Concha Fernández Montesinos, neboda de Federico García Lorca, i sa filla, Mariana Artero.
---