Anarcoefemèrides del 27 de juliol
Esdeveniments
- Congrés Internacional Obrer Socialista: Entre el 27 de juliol i l'1 d'agost de 1896 té lloc a Londres (Anglaterra) un Congrés Internacional Obrer Socialista (International Socialist Workers and Trade Union Congress), on oficialment totes les cambres sindicals obreres estaven convidades. Dins cada delegació es trobaven militants anarquistes coneguts, com ara Errico Malatesta, Domela Nieuwenhuis, Pietro Gori, Gustav Landauer, Bernhard Kampffmeyer, Gennaro Petraroja, Rudolf Rocker, Christian Cornélissen, Fernand Pelloutier o Paul Delesalle, entre altres. Però els socialistes marxistes van votar majoritàriament una moció segons la qual s'exigia el reconeixement i la necessitat de l'acció política (legislativa i parlamentària) i es va concloure amb l'exclusió definitiva dels anarquistes i dels socialistes antiparlamentaris en els futurs congressos. Serà un triomf de la socialdemocràcia.
***
- Segon dia de la Setmana
Tràgica: El dimarts 27 de juliol de 1909 a
Barcelona (Catalunya), dins dels
fets enquadrats en l'anomenada Setmana Tràgica, es
caracteritza per la crema
d'esglésies i de convents. De bon dematí alguns
mercats i algunes botigues
obriren per abastir la població, però aviat
tancaren. El silenci informatiu era
total a Barcelona i la sensació de buit d'autoritat
força estesa. Sobre les nou
del matí la residència dels Maristes fou atacada
i el germà Lycarión (Francisco
Benjamín Mey), director del Patronat Obrer de Sant Josep, va
morir. També fou
atacada la comissaria de les Drassanes i a mig matí la
construcció de
barricades amb llambordes, somiers, reixes i tapes del clavegueram, amb
un
protagonisme de les dones notable, es generalitzà per tot
arreu --s'hi van
arribar a construir-ne 76. Mentrestant, a Madrid, Juan de la Cierva
Peñafiel,
ministre de Governació, que des d'un primer moment va
sostenir la tesi
insurreccionalista de la vaga, declarà que el moviment
barceloní tenia un
caràcter clarament separatista, així ni els
polítics catalans ni els dirigents
obrers d'altres indrets de l'Estat espanyol voldrien sumar-se a la
revolta o ni
tan sols justificar-la, i va promoure la suspensió de les
garanties
constitucionals, que duraria fins al 10 de novembre d'aquell any.
Antoni Fabra
Ribas, membre del Comitè Central de Vaga,
s'entrevistà amb Antoni Rovira
Virgili, editor d'El Poble Català i
membre del Centre Nacionalista
Republicà, per veure les possibilitats que els nacionalistes
d'esquerra
encapçalessin la revolta. Cap al migdia van
començar a circular per tot
Barcelona consignes de calar foc els convents, donades per diversos
polítics
radicals (Lorenzo Ardid Bernal, els germans Rafel i Josep Ulled
Altemir, Joan
Colominas Maseras, etc.) i la ciutat s'omplí de barricades i
de convents que
cremaven (església parroquial de Sant Pau del Camp, Reial
Col·legi de Sant
Anton dels escolapis, església de Santa Maria del Taulat,
etc.). Diverses
armeries foren assaltades durant el dia i la gentada també
es va fer amb
fusells del sometent. A Gràcia els enfrontaments armats
entre revoltats i
l'Exèrcit duraran fins cap al tard, quan l'artilleria
militar s'imposa. Els
membres del Comitè Central de Vaga es reuniren poc abans de
les 14 hores amb el
lerrouxista Emiliano Iglesias Ambrosio, a qui demanaren que
encapçalés el
moviment i que proclamés la República,
però cap grup polític no acceptà
fer-se
càrrec de l'aixecament, es tractava d'un moviment totalment
autònom i
espontani. A les 14.30 la comissaria del Poblenou patí un
primer atac i mitja
hora després el franciscà P. Ramon M.
Usó fou ferit greu quan abandonava la
residència de Sant Gervasi carregat amb valors i diners en
metàl·lic de la
comunitat; morirà l'endemà i serà el
tercer i últim religiós finat durant la
setmana --la consigna fou en tot moment respectar la vida de les
persones. A
les 16.30 tingué lloc a l'Ajuntament una reunió
entre l'alcalde Joan Coll Pujol
i diputats i prohoms de la ciutat per formar una junta que
parlamentés amb els
rebels, però el republicà Joan Sol Ortega els va
convèncer de l'absurditat de
l'intent. A les 17 hores la comissaria del Poblenou va patir un nou
atac i una
hora després Mn. Ramon Riu, rector de Santa Maria del
Taulat, al Poblenou, mor
d'asfíxia i de paüra al seu amagatall; el seu cos
va ser arrossegat pel carrer
i profanat. A les 18.45 l'Ajuntament es reuní en
sessió urgent, on el regidor
radical Josep Jorge Vinaixa demanà la constitució
d'una sessió permanent del
consistori, però dues hores després la
sessió fou dissolta, per l'acció
persuasiva d'Emiliano Iglesias. Els intents de radicals, de socialistes
i de
nacionalistes d'esquerra per trobar algú que es fes
càrrec d'encapçalar la
revolta foren del tot inútils. Al vespre la policia
desbordada abandonà les
comissaries dels barris perifèrics i s'engegà una
segona onada d'incendis de
convents i d'edificis religiosos, de manera que al final del dia
cremaven una
trentena d'edificis, concentrats a la zona de l'Audiència,
l'Eixample, Gràcia,
Sant Andreu, el Clot, les Corts i Sant Gervasi. Fora de Barcelona,
durant
aquest segon dia de vaga, s'arribà a proclamar la
República i es constituïren
juntes revolucionàries a Sabadell, Granollers,
Mataró i Palafrugell. Mentrestant,
i sense que Catalunya tingués cap possibilitat
d'assabentar-se'n, a l'Àfrica es
lliurà la decisiva batalla del Barranco del Lobo, sorgida
arran d'un atac de
les inexpertes tropes espanyoles a la serralada del Gurugú,
des de la qual la
guerrilla rifenya dominava la regió; la internada de les
tropes colonials
acabaria desastrosament i se saldaria amb 1.238 baixes per la banda
espanyola, 180
mortals, incloent-hi el general Gillermo Pintos Ledesma que manava la
tropa i
que morí d'un tret al cap disparat per un franctirador.
***
- Míting aniversari de l'AIA: El 27 de juliol de 1924, en ocasió del vintè aniversari de la creació de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), té lloc a la Casa del Poble de l'Haia (Holanda Meridional, Països Baixos) un míting internacional. Hi van intervenir nombrosos militants coneguts, com ara Rudolf Rocker, Emma Goldman, Domela Nieuwenhuis, Barthélemy de Ligt, Pierre Ramus, etc.
***
- Creació del CENU: El 27 de juliol de 1936, enmig de l'entusiasme revolucionari, la Generalitat de Catalunya crea per decret el Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU), una nova escola racionalista i laica que funcionarà segons els principis de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia. Tot el moviment d'escoles racionalistes llibertàries s'integrarà en aquest Comitè. La presidència del Comitè Executiu recaurà en el cenetista, director de l'Escola Natura, president de la secció cultural de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i deixeble de Ferrer i Guàrdia, Joan Puig Elías. El 22 d'octubre de 1936 un decret sobre reestructuració del Comitè de l'Escola Nova Unificada el transformarà en Consell de l'Escola Nova Unificada, eliminant formalment els comitès locals del CENU i passant la capacitat decisòria a mans del conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
Naixements
- Angelo Damonti: El 27 de juliol de 1886 neix a Brescia (Llombardia, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Angelo Damonti, més conegut com Dalmonte. En 1905 ja estava fitxat per la policia de Brescia com a membre dels cercles llibertaris. En 1919 s'afilià a la Federació Local de la Unió Sindical Italiana (USI), que s'acabava de crear, i a començaments de 1920 s'instal·là a Milà, on obrí una fusteria i donà feina a nombrosos companys. Aquest mateix any participà activament, amb Errico Malatesta, en la fundació del diari anarquista Umanità Nova. Com a destacat membre del Comitato Pro Vittime Politiche (CPVP, Comitè Pro Víctimes Polítiques), amb Fioravante Meniconi i Mario Montovani, s'encarregà de viatjar arreu d'Itàlia per establir contacte amb els companys empresonats, buscar els millors advocats, recaptar fons, denunciar els directors carceraris i guardians, etc. En 1927, cansat de detencions i d'agressions feixistes, es va veure obligat a marxar clandestinament a França i s'establí a Fontenay-sous-Bois, on treballà amb els companys italians exiliats. En 1934 va ser expulsat de França i passà a Bèlgica i després a Alemanya. Marxà a Espanya durant els anys de la guerra civil. En 1940 es trobava a París quan les autoritats italianes demanaren la seva recerca per extradir-lo. Durant l'ocupació alemanya participà en la resistència francesa enquadrat en els Francs Tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans). Ocupà càrrecs de responsabilitat en el Sindicat General de la Indústria Elèctrica, adherit a la Confederació General del Treball (CGT) clandestina, i treballà al llarg de la línia ferroviària. Aprofitant aquesta cobertura, amagà en un tren de manteniment especialment habilitat, perseguits antifeixistes i partisans. Pels seus mèrits i valor, va ser nomenat general del maquis francès. En 1948 retornà a Itàlia i s'afilià a la Federació Anarquista Italiana (FAI) de Milà. També va ser nomenat vicepresident i conseller nacional de l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA). Angelo Damonti va morir el 15 de novembre de 1966 a Milà (Llombardia, Itàlia).
***
- Martí Bruno Mas: El 27 de juliol de 1889 neix a Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà, Catalunya) el propagandista anarcosindicalista Martí Bruno Mas. Membre de la Sindicat Fabril i Tèxtil «La Constancia» de Barcelona, assistí al congrés fundacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en 1910 i hi adherí «La Constancia» al sindicat anarcosindicalista naixent. Destacà com a propagandista i organitzador de la CNT i del moviment anarquista, ja fos a Barcelona o a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Jugà un paper important l'agost de 1913 en la vaga fabril i, com a membre del Comitè de Vaga, presidí el 16 d'agost un important míting no autoritzat convocat per «La Constancia» al Cimema Montaña de la barriada del Clot. En 1918 fou un dels delegats de Terrassa al Congrés de la Regional catalana que se celebrà a Sants. Quan esclatà la guerra civil i la Revolució, a partir del 14 d'octubre de 1936 ocupà per la CNT el càrrec de regidor del Consell Municipal de Terrassa i fou nomenat president de la Comissió de Proveïments. També va ser nomenat delegat regional del Comitè de Proveïments de Barcelona. El 4 de gener de 1937 va ser rellevat d'aquests càrrecs pels propis companys que el consideraren una mica massa«primmirat». Amb el triomf franquista passà a França i després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Carrières-sur-Seine i després a Chatou i milità en la Federació Local de la CNT d'Houilles. Formà part d'una comissió dedicada a ajudar els anarquistes terrassencs exiliats. Trobem articles seus en Solidaridad Obrera de París. Martí Bruno Mas va morir el 9 de juliol de 1963 a l'hospital de Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França) i fou enterrat al cementiri de Chateau.
***
- Félix Izquierdo García: El 27 de juliol de 1907 neix a Jorcas (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Félix Izquierdo García. Emigrà a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de la guerra civil passà a França. El juny de 1940 va ser detingut pels ocupants alemanys i el 13 de desembre d'aquell any ingressà al camp de concentració de Mauthausen procedent de l'Stalag V-D d'Estrasburg, juntament amb altres 815 ciutadans espanyols. El 24 de gener de 1941 fou traslladat, sota la matrícula 9.344, al camp d'extermini de Gusen (AltaÀustria, Àustria), on morí 10 mesos i tres setmanes després, l'1 de novembre de 1941. Estigué casat amb Rosa Duaigües.
***
- Miguel Vallejo
Sebastián: El 27 de juliol de 1909 neix a
Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista
Miguel Vallejo Sebastián. Encara adolescent,
s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Establert a Saragossa (Aragó,
Espanya), treballà de
calderer i milità en el Sindicat del Metall de la CNT. A
partir de 1927 destacà
com a orador i organitzador sindical de la regional aragonesa. Va ser
detingut
a Saragossa amb Antonio Ejarque Pina per la seva
participació en l'aixecament
anarquista de gener de 1933 i fou empresonat a La Alfajería
de Saragossa i a
Pina de Ebro. A finals de 1933 va ser nomenat secretari de la
Federació Local
de Saragossa. El 20 de setembre de 1935, quan encara era secretari, va
ser
detingut portant força documents orgànics de la
CNT saragossana i amb una
multicopista. En aquests anys republicans va ser membre de la
Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). L'abril de 1936 va fer una gira
propagandística amb
Zenón Canudo Zaporta per Terol i Santa Eulalia, a
més d'un míting a Saragossa. El
juliol de 1936 defensà la ciutat de Saragossa dels feixistes
i, amb José Hipólito
Melero i Manuel Uceda Marco, fou membre del Comitè Local de
Defensa dels Grups
Anarquistes de Saragossa. Lluità contra els feixistes
enquadrat en la 25
Divisió de l'Exèrcit Popular de la II
República i fou nomenat secretari del
Comitè Regional d'Aragó de la CNT durant els anys
bèl·lics. El març de 1937
signà, amb Antonio Ejarque i Manuel López, un
pacte d'unitat amb la Unió General
de Treballadors (UGT) aragonesa i l'agost d'aquell any va ser detingut
a
Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) per les tropes
de la reacció comunista
encapçalada per Enrique Líster Forján
que dissolgueren el Consell Regional de
Defensa d'Aragó. Com molts altres membres de la 25
Divisió, al final de la
guerra es trobà aïllat al port d'Alacant. Detingut,
va ser tancat al camp de
concentració d'Albatera, on desenrotllà una gran
tasca en estret contacte amb
el Comitè Nacional confederal (Junta Nacional del Moviment
Llibertari) d'Esteve
Pallarols Xirgu, aconseguint salvar la vida de nombroses persones.
Després
passà a la presó valenciana de Porta Coeli i a la
de Saragossa, on va ser
jutjat i condemnat a mort, pena que finalment va ser commutada per la
de 20 anys
de reclusió. Un cop alliberat, organitzà el
Comitè Regional d'Aragó de la CNT
clandestina i mantingué estrets contactes amb la guerrilla
que actuava a Terol.
De bell nou detingut, va ser jutjat, però va ser absolt per
manca de proves.
Més tard s'establí a València. Entre
el 12 i el 16 de juliol de 1945 assistí al
madrileny Ple de Carabaña. En 1949, en
substitució d'Antonio Castaños Benavent,
va ser nomenat secretari general de la CNT clandestina. Fugint de la
policia,
s'establí a Barcelona i a finals de maig de 1951
passà a França. S'instal·là
a
Tolosa de Llenguadoc i entre 1952 i 1955 fou secretari del
Subcomitè Nacional de
la CNT en l'Exterior, en substitució d'Heliodoro
Sánchez Fernández (Helios
Sánchez), esdevenint un dels
militants més destacats del sector«col·laboracionista», partidari de
prendre
part en els governs republicans de l'exili. El 20 de juliol de 1952
intervingué, amb Ramón Liarte, Antonio Moreno i
Quiñones Ocampo, en el míting
commemoratiu del 19 de juliol celebrat a la Sala Étienne de
Lió (Arpitània). El
5 d'octubre de 1952 participà, amb Jesús Boada
Payarols, Josep Joan Domènec
Manero i Vicente Garrido, en un gran míting confederal a la
Casa del Poble de
Clarmont d'Alvèrnia. En IV Plenari de la CNT«possibilista» de 1952, va ser
nomenat secretari general, càrrec que fou ratificat en el V
Plenari de 1954. El
gener de 1953 impartí una conferència al
Saló d'Actes de Force Ouvrière (FO) de
París i el 19 d'abril la titulada «Consideraciones
al momento actual, sobre el
problema de España» a Montalban (Llenguadoc,
Occitània). L'1 de maig de 1954,
amb Francisco Romero, J. J. Domènech i Celestino Soria,
parlà en el míting
d'afirmació sindical que se celebrà a la sala del
Cafè Continental d'Albi
(Llenguadoc, Occitània). El 18 de juliol de 1954
intervingué, amb J. J.
Domènech i Emilio Gervas, en un míting
commemoratiu de la jornada del 19 de
juliol de 1936 a l'Ajuntament de La Sala (Llenguadoc,
Occitània). Entre 1954 i
1958 col·laborà en España
Libre. El
Primer de Maig de 1955 intervingué, amb Vicente Garrido,
Joan Ferrer i Tomás
Cañizares en el míting celebrat a Clarmont
d'Alvèrnia. En 1956 col·laborà en CNT de Mèxic. En 1961, amb
José Borrás
Cascarosa i altres companys, fou nomenat membre del Comitè
de Relacions del
Comitè Regional d'Aragó. Miguel Vallejo
Sebastián va morir el 4 de març de 1962
a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) d'un tumor cerebral. Sa
companya fou la
destacat militant anarcosindicalista Julia Miravé Barrau.
Miguel Vallejo
Sebastián (1909-1962)
Defuncions
- Manuel Jiménez
Pérez: El 27 de juliol de 1936 es assassinat a
Dos Hermanas (Sevilla,
Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel
Jiménez Pérez. Havia
nascut el 16 d'abril de 1908 a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia,
Espanya). Fill
d'una família de jornalers, ben aviat
començà a treballar als camps del seu
poble natal. En 1925 participà en una vaga de recollidors
d'oliva que es va
declarar a la regió (Dos Hermanas, Alcalá de
Guadaira i Utrera) reivindicant la
jornada de vuit hores de feina. Afiliat a la Confederació
Nacional del Treball
(CNT), a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i
a les Joventuts Llibertàries,
durant les nits seguia els cursos que Antonio Muñoz
Benítez impartia a l'Escola
Racionalista de la localitat. Quan es proclamà la II
República espanyola
l'abril de 1931, participà, amb altres membres de les
organitzacions obreres,
en el govern provisional de l'alcalde republicà Fernando
Fournon Rallas. Arran
del cop feixista del 18 de juliol de 1936, participà en la
barricada confederal
que s'instal·là al carrer del Pinar on la
cavalleria rebel fou repel·lida.
Davant l'amenaça feixista d'executar immediatament el batlle
republicà i els
seus regidors si seguien amb la resistència,
decidí retirar-se amb sos
companys. El 27 de juliol de 1936 --altres fonts citen el 22 de
juliol--,
mentre treballava amb un altre militant de la CNT, Manuel
Núñez González (Camará),
a la hisenda Bujalmoro de Dos
Hermanas, ambdós van ser detinguts per la Guàrdia
Civil i un grup de
falangistes. Quan anaven pel camí de la Cañada de
la Zorra els presos
intentaren fugir. Núñez, asmàtic, no
pogué córrer i fou abatut als pocs metres,
i Jiménez aconseguí arribar a un olivar entre la
pluja de bales, però va ser
ferit al taló i, capturat, va ser assassinat a l'acte.
***
- Soledad Pastor Serrano:
El 27 de juliol de 1936 és assassinada pels
feixistes a Almodóvar del Río
(Còrdova, Andalusia, Espanya) Soledad Pastor
Serrano. Son fill, Rafael Cuesta Pastor, del Comitè Local de
la Confederació
Nacional del Treball (CNT), vocal d'aquest sindicat anarcosindicalista
i membre
del Comitè Revolucionari d'Almodóvar,
aconseguí fugir del municipi quan les
tropes feixistes aixecades dies abans l'ocuparen. Els falangistes, com
que no
trobaren el fill, la pelaren, li donaren oli de ricí, la
passejaren per la
plaça amb dos monyos al cap seguida de la canalla del poble
insultant-la i
seguidament l'afusellaren.
***
- Palmir Cartañà Plana: El 27 de juliol de 1940 es afusellat per l'exèrcit franquista a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Palmir Cartañà Plana, conegut com L'Escarritx. Havia nascut en 1909 a Valls (Alt Camp, Catalunya). Xofer-mecànic de professió, també va treballar al gel. Membre del Sindicat Únic del Ram del Transport de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va fer de xofer al Vallenc, línia que feia el trajecte de Valls a Tarragona. En 1929 va ser un dels 38 fundadors de l'Ateneu Popular de Valls. L'abril de 1937 s'integrà en la junta de la Federació Local de la CNT, com a membre del Sindicat del Transport, i en va ser nomenat membre del secretariat. Detingut en acabar la guerra, el 4 d'abril de 1940 va ser tancat a la presó provincial de Tarragona, procedent del camp de concentració de Portaceli, de València, i de la presó de València en la qual va romandre des del desembre de 1939 a l'abril de 1940. El 18 d'abril de 1940 va ser jutjat per un consell de guerra i condemnat a mort. Va ser executat juntament amb l'anarquista Lluís Montagut Cristòfol, de Tortosa.
***
- David García
Altamira: El 27 de juliol de 1943 es afusellat al Camp de
la Bota del Poblenou
de Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista David
García
Altamira. Havia nascut en 1910 a Tui (Pontevedra, Galícia) i
emigrà a Catalunya.
Es guanyava la vida com a jornaler i electricista i estava afiliat a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). El 2 de gener de
1935 va ser detingut
juntament amb altres companys acusat de formar part d'una«banda de
malfactors». Destacat militant de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) durant
els anys de la Revolució espanyola, el 2 d'agost de 1937
participà, juntament
amb Josep Villagrasa Molló, en un atemptat contra Josep
Andreu Abelló,
aleshores president del Tribunal de Cassació de Catalunya.
Detingut, el 20
d'octubre de 1937 ingressà a la presó Model de
Barcelona; jutjat pel Tribunal
d'Espionatge i Altra Traïció i Derrotisme, presidit
per Rodríguez Dranguet, l'11
de desembre de 1937 va ser condemnat a 15 anys de presó per«atemptat frustrat»
--Josep Villagrasa fou condemnat a 10 anys per inducció. Poc
després, el 21 de
desembre de 1937, aconseguí fugir espectacularment amb
altres companys
anarquistes després de subornar el sotsdirector i director
de la Model, Manuel
Valls Gomis, el qual passà amb ells a França.
Retornà abans del final de la
guerra i amb el triomf feixista va ser detingut per les tropes
franquistes i
executat.
***
- Jean Roumilhac: El 27 de juliol de 1949 mor en un accident de cotxe a Ais de Provença (Provença, Occitània) el militant llibertari Jean Roumilhac. Havia nascut el 2 de novembre de 1892 a Comprenhac (Roergue, Occitània) en una família pagesa llemosina. Molt jove, va freqüentar els llibertaris de Llemotges i després partirà a París, on farà estudis comercials. Instal·lat al Regne Unit, hi aprendrà la tècnica de les filatures. De tornada a França durant la Gran Guerra, serà llicenciat i aprofita les seves activitats comercials per viatjar per Espanya, on entra en contacte amb grups anarquistes de Bilbao i de Barcelona. En acabar la Guerra Mundial, crearà a Marsella la seva pròpia filatura (La Compagnie du Fil de Lin), amb 250 empleats que es beneficiaran d'importants mesures socials. Fidel a les seves amistats llibertàries malgrat les responsabilitats patronals, prestarà suport als anarquistes espanyols a partir de la Revolució de juliol de 1936, realitzant nombrosos viatges a Barcelona. Va ser el primer president de la secció francesa de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), fundada per Louis Lecoin. En 1939, després de la desfeta del camp republicà, s'afanyà per intentar alliberar el màxim nombre de refugiats espanyols dels camps de concentració francesos possibles, contractant nombrosos llibertaris espanyols en les seves filatures. En 1940 va crear la Fraternal Agrícola Provençal i va continuar la seva solidaritat albergant republicans espanyols i creant colònies d'acollida pels infants. Paral·lelament a aquestes activitats, va prendre part en el moviment de resistència Combat. Detingut el novembre de 1941, va ser empresonat durant l'hivern de 1941 i 1942, però va aconseguir fugir i va continuar les accions de resistència als Alps. Amb l'Alliberament, va reprendre la direcció de la seva filatura i continuà ajudant els refugiats. També va ser membre actiu de la maçoneria des de 1920.
***
- Salvatore Cortese:
El 27 de juliol de 1951 mor a Lungro (Calàbria,
Itàlia) l'anarquista i antifeixista Salvatore Cortese,
també conegut com Salvaturi
Piliviut. Havia nascut el 22 de febrer de 1899 a Lungro
(Calàbria, Itàlia).
Segon fill d'una família d'origen arbëreshë
--minoria d'ètnia albanesa
que viu a Itàlia--, son pare, Domenico Cortese, era jornaler
del camp, i sa
mare es deia Teresa Maria De Marco. Va ser alumne del mestre i pedagog
Camillo
Vaccaro i es crià en un context social caracteritzat pel
moviment obrer sorgit
al voltant de la indústria minera de sal gemma.
Participà com a soldat en la
Gran Guerra, on va ser ferit i fet presoner pels alemanys. D'antuvi
socialista,
la lectura del Manifest Comunista, de Marx i
d'Engels, i de l'exemple de
la Revolució russa el decantà pel bolxevisme. El
gener de 1921, arran de
l'excisió de Liorna del Partit Socialista Italià
(PSI), s'adherí al Partit
Comunista Italià (PCI), fundat pel també arbëreshë
Antonio Gramsci i
Amedeo Bordiga, entre d'altres. Després de la mort de son
pare, i amb
l'adveniment del feixisme, el 14 de març de 1924
emigrà a l'Argentina i a
Buenos Aires treballà en els ferrocarrils. A la capital
argentina freqüentà els
cercles comunistes i es conreà culturalment de manera
autodidacta, arribant a
aprendre --a part de l'italià i l'albanès-- el
castellà, el francès i l'anglès.
Però el mateix 1924, amb l'estalinisme al poder i
després de veure la«degeneració» bolxevic,
abandonà la ideologia comunista i s'acostà al
moviment
anarquista i, sobretot, al pensament kropotkià. En aquests
anys col·laborà en
diferents publicacions llibertàries, com ara L'Allarme
(1928-1929),
d'Aldo Aguzzi; Eresia (1928-1932), d'Enrico
Arrigoni; Studi Sociali
(1930-1935), de Luigi Fabbri; Fede!; etc. En els
seus articles defensà
un anarquisme no violent i respectuós amb les
diferències. També destacà com a
conferenciant i es relacionà amb destacats militants i
intel·lectuals
anarquistes, com ara Giacomo Barca, Lino Barbetti, Luce Fabbri,
Salvatore o
Ermacora Cressati. El 20 d'agost de 1926 el Tribunal de Castrovillari
el
condemnà en rebel·lia a vuit mesos de
presó i a 1.000 lires de multa per«ofendre el Duce» en una carta que envià
a sa mare i va ser interceptada per la
policia feixista. A mitjans de 1929 entrà a formar part del
grup d'«Umanità
Nuova», fundat per Lino Barbetti, i fou secretari del«Comitè Pro-Víctimes
Polítiques d'Itàlia» de Buenos Aires.
Poc després tingué una dura polèmica
amb
el periòdics comunistes La Internacional
i Ordine Nuovo sobre la
deportació a Sibèria de l'anarquista Francesco
Ghezzi. Des de l'Argentina
enviava publicacions llibertàries i antifeixistes als
companys de Lungro per a
la seva distribució. Durant un temps hagué de
refugiar-se a Montevideo
(Uruguai). En 1931, a causa de la seva activitat subversiva i acusat de
ser
l'«inspirador moral» dels atemptats amb dinamita
del grup de Severino Di
Giovanni, va ser tancat, amb Cesare Cucchi, Antonio De Marco i Gregorio
Soria,
a la presó de Villa Devoto, on va fer amistat amb Benito Sak. El febrer de
1932, després de la
caiguda del règim de José Félix
Uriburu i pocs dies abans de la proclamació del
nou president Agustín Pedro Justo, va ser deportat juntament
amb altres 150«anarquistes perillosos». El 23 de març
de 1932 la nau d'aquests deportats
arribà al port de Nàpols i just arribar va ser
detingut per «activitats
antifeixistes a l'estranger» i empresonat a Cosenza a
l'espera de judici. Condemnat
a cinc anys de deportació acusat de ser un«individu dominat per la passió
revolucionària
i capaç d'infringir a la primera ocasió l'ordre
constituït», va ser confinat a
l'illa de Ponza, on trobà vells companys argentins,
destacats militants (Giorgio
Amendola, Lelio Basso, Pietro Nenni, Mauro Scoccimarro, Giuseppe
Romita, Pietro
Secchia, Umberto Terracini, etc.) i va fer especial amistat amb el
socialista Sandro
Pertini i els anarquistes Alfonso Failla, Pio Turroni i Nino Malara. El
26
d'agost de 1932 va ser condemnat per la Prefectura de Ponza a 500 lires
de
multa per haver violat el reglament de la colònia
penitenciària. El febrer de
1937 conclogué el seu confinament. L'1 d'abril d'aquell any
va ser alliberat i
retornà a Lungro, on reprengué la seva feina de
pagès sota l'estreta vigilància
de les autoritats feixistes. A la seva ciutat restablí els
contactes amb el
moviment antifeixista, participant activament sobretot en les seves
activitats
propagandístiques, cosa que implicà diversos
escorcolls, detencions i «purgues»
sistemàtiques a mans d'escamots feixistes. El 27 de
març de 1939 va ser tancat
durant la visita de Mussolini a Calàbria. Després
de la II Guerra Mundial
freqüentà la Cambra del Treball de Lungro i
col·laborà en la revista anarquistaVolontà. En 1948 el volien presentar a
alcalde, però per diversos motius
abandonà la vida política. Malalt d'un tumor al
ronyó, Salvatore Cortese va
morir el 27 de juliol de 1951 a Lungro (Calàbria,
Itàlia). En 2007 son fill,
Domenico Cortese (Miku), publicà la
biografia Salvatore Cortese, un
antifascista arbëresh di Lungro.
***
![Albert de Jong fotografiat per Senya Fléchine (ca. 1933) [IISH]](http://www.estelnegre.org/documents/albertdejong/albertdejong02.jpg "Albert de Jong fotografiat per Senya Fléchine (ca. 1933) [IISH]")
- Albert de Jong: El 27 de juliol de 1970 mor a Heemstede (Holanda Septentrional, Països Baixos) el militant anarcosindicalista i antimilitarista Albert Andries de Jong. Havia nascut el 29 d'abril de 1891 a Amsterdam (Països Baixos) i va descobrir les idees llibertàries gràcies a la influència de Domela Nieuwenhuis, esdevenint propagandista del seu periòdic Vrij Socialist, i quan Domela morí, en 1919, va publicar-ne l'autobiografia i ordenà els seus arxius. Orador i antimilitarista convençut, va militar activament contra la guerra i va organitzar amb Bart de Ligt el suport als refractaris. Ambdós seran condemnats en 1921 per«crida a la revolta». Amb Arthur Lehning van formar part de la Oficina Internacional Antimilitarista, la finalitat de la qual era coordinar les accions pacifistes. Taquígraf de professió, va treballar molt de temps en la redacció del setmanari De Syndikalist i va publicar nombrosos articles informant sobre l'anarcosindicalisme. En 1933 va acollir a Amsterdam els militants alemanys de la Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), com ara el Dr. Gerhardt Wartenberg, que fugien de les persecucions nazis. En 1939, quan la declaració de guerra, va transferir al Regne Unit un capital que servirà en 1945 per editar el periòdic Buiten de Perken. Va ser ajudat per son fill Rudolf de Jong, continuador de l'obra de son pare i autor entre altres d'un llibre sobre la guerra d'Espanya i d'articles sobre el moviment llibertari holandès. Testimoni i actor de la història social d'Holanda, restà fidel a l'ideal llibertari fins a la seva mort. Entre les seves obres podem destacar Van christen tot anarchist, en ander werk van F. Domela Nieuwenhuis (1910), Onderwerping of verzet? (1915), De praktijk van het antimilitarisme (1921), 25 jaar oorlog aan den oorlog (1904-1929) (1929), Het rapport-Welter van socialistisch standpunt beschouwd (1932) i Oorlog tegen Hitler Duitsland? (1933) El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
- Gustavo Cochet: El 27 de juliol de 1979 mor a Funes (Santa Fe, Argentina) el pintor, gravador i escriptor anarquista Gustavo Cochet. Havia nascut el 6 de maig de 1894 a Rosario (Santa Fe, Argentina). Son pare era francès i feia de mestre d'escola primària rural a la zona d'Esperanza i San Jerónimo Norte; sa mare era argentina de mare indígena. Després d'uns anys al camp estudiant primària, va marxar a Carlos Pellegrini i a Maciel, on son pare havia estat traslladat de mestre. A Maciel començarà a treballar com a aprenent de telegrafista. En 1912 va deixar la casa paterna i es va instal·lar a Rosario per dedicar-se a la pintura alhora que feia de telegrafista a Correus. Va estudiar amb el pintor César Caggiano i a Buenos Aires amb Thibón de Libián i Walter de Navazio. En 1915 va emigrar a Barcelona (Catalunya) i en 1917, després de treballar en diversos oficis, es col·locarà al taller de restauració de Josep Dalmau, marxant de la galeria d'art barcelonina del mateix nom que presentava exposicions d'avantguarda (Picasso, Torres-García, Nonell, Miró). En aquestaèpoca Pere Daura l'iniciarà en el gravat. En 1919 va realitzar la seva primera exposició, a la Galeria Dalmau de Barcelona i l'any següent es casarà amb la catalana Francesca Alfonso, instal·lant-se la parella a París. En 1921, per ser fill de francès, va haver de realitzar el servei militar actiu, que acabà l'any següent. En 1922 també naixerà son primer fill, Fernando. En 1923 va realitzar la seva primera exposició a París, a la Galeria Fabre; després exposarà a les galeries parisenques Barreiro i Berheim, i a les barcelonines Syra, Laietana i Busquets. En aquesta època compartirà pintura i restauració. En 1927 va exposar a Brussel·les i naixerà son segon fill, Víctor, que només visqué uns mesos. En 1928 retornà a Barcelona i va fer exposicions al Museu d'Art Modern de Madrid, a Bilbao i a Perpinyà. Aquest mateix any va tornar a Rosario, deixant sa família a Barcelona, i després de sis mesos tornarà a la capital catalana. En 1929 va treballar en els decorats dels pavellons de l'Exposició Internacional de Barcelona. En 1919 va marxar a París i dos anys després de bell nou a Argentina, aquest cop amb sa família, compartint casa amb Minturn Zerva i freqüentant Berlengieri, Bikandi, Guido, Musto i Schiavoni. En 1932 publicarà en l'editorial Luft la primera edició del seu llibre Diario de un pintor. En 1934 retornarà amb sa família a Barcelona i es posarà al servei de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i militarà en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1935 realitzarà diversos treballs per a la FAI sobre el paper que havia de jugar l'artista en la revolució. Durant la guerra civil realitzarà diverses feines artístiques per al Moviment Llibertari Espanyol (MLE), especialment la seva col·lecció de 22 aiguaforts Caprichos, on descriu l'horror de la guerra. També realitzarà il·lustracions per als periòdics anarquistes Tiempos Nuevos i Tierra y Libertad, on també escriurà articles sobre art i avantguardes i sobre el paper de l'art en una societat lliure. Va participar en la Federació d'Artistes Independents de la CNT salvant obres artístiques del pillatge i de la destrucció. En 1937 publicarà, en plena guerra, la segona edició del seu Diario de un pintor. Aquest mateix any va organitzar una retrospectiva de la seva obra a la Pinacoteca del Passeig de Gràcia de Barcelona, on també presenta una sèrie de 12 xilografies titulades Estampas populares i la sèrie Caprichos. També en 1937 va crear el Casal de la Cultura obert a la plaça Catalunya de Barcelona, substitut dels salons oficials burgesos. En 1939 es va exiliar a França i d'allà passarà a l'Argentina, on residirà definitivament. En 1941 va ser nomenat professor de pintura a la nova Escola d'Arts Plàstiques de Santa Fe, dirigida pel català Josep Planas Casas. En 1943 exposarà al Museu Provincial Rosa Galisteo de Rodríguez i publicarà El grabado (Historia y técnica). En 1945 obté el primer premi del Saló de Santa Fe i publica un llibre sobre el pintor i gravador francès Honoré Daumier. En 1947 s'instal·larà a Rosario i publicarà el llibre Entre el llano y la sierra. En 1948 va ser nomenat professor adjunt a la Facultat d'Arquitectura de la Universitat Nacional del Litoral i en 1953 titular de la mateixa càtedra fins al cop d'Estat militar de 1955. En 1950 va fundar l'emblemàtic «Grupo Litoral» (Leónidas Gambartes, Juan Grela, Carlos Uriarte, Francisco García Carrera i Santiago Minturn Zerva). En 1955 començarà a fer classes a l'Escola de Belles Arts de Pergamino (Buenos Aires), fins al 1963, i un carrer d'aquesta ciutat de Buenos Aires portarà el seu nom. En 1964 cau malalt, es intervingut quirúrgicament i ha de romandre dos mesos internat. En 1967 viatjarà a Espanya, on romandrà tres mesos i recuperarà una considerable quantitat de pintures del seu període europeu. En 1968 el Museu Municipal de Belles Arts Juan B. Castagnino de Rosario li ret un homenatge amb una exposició retrospectiva i es presenta el llibre Gustavo Cochet, de Mele Bruniard i d'Eduardo Serón. Entre 1969 i 1977 realitzarà un gran nombre d'exposicions, moltes a la Galeria Renom. En 1978 la Galeria Rubbers de Buenos Aires exposarà els seus quadres d'Espanya, França i Argentina entre els anys 1924 i 1973. Després d'un temps postrat al llit, Gustavo Cochet va morir el 27 de juliol de 1979 a Funes (Santa Fe, Argentina). Familiars, veïns i amics de l'artista han patrocinat, a la seva casa-taller de Funes, el Museu Gustavo Cochet.
***
- Miguel Foz: El
27 de juliol de 1982 mor a Montpeller (Llenguadoc,
Occitània)
l'anarcosindicalista Miguel Foz. Havia nascut cap al 1898 a Beseit
(Matarranya,
Franja de Ponent). Militant de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de la
comarcal de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent), es
mostrà força actiu
en les lluites socials i laborals contra la dictadura de Primo de
Rivera,
especialment durant la construcció del pantà del
riu de Pena. Durant la II
República espanyola destacà en la forta
Federació Local de Vall-de-roures de la
CNT. En 1931 presidí un míting amb
José Dalmau Canals, Miguel Benito Abella i
altres. Participà en l'aixecament llibertari
aragonès del 8 de desembre de
1933. Durant la guerra civil fou milicià i lluità
a la batalla de Villalba de
los Arcos; més tard formà part de la
col·lectivitat agrària local que l'estiu
de 1937 va ser destruïda per les tropes comunistes d'Enrique
Líster. Amb el
triomf franquista creuà els Pirineus i va ser internat a
diversos camps de
concentració. En 1940 sa companya Pilar fou repatriada a
l'Espanya franquista
pel govern feixista de Vichy. Després de viure amagada a
Barcelona (Catalunya),
aconseguí, no sense dificultats, a finals de 1947 passar a
França amb son fill
José que havia desertat de l'exèrcit franquista–José Foz (Tario),
arribà a ser secretari de la Federació Local de
Ganges,
però morí sobtadament en 1956 amb 32 anys.
Després de la II Guerra Mundial
milità amb sa companya en la Federació Local de
la CNT de Ganges (Llenguadoc,
Occitània) i en la comarcal de Vall-de-roures en l'exili.
Poeta aficionat,
col·laborà en la premsa confederal (Le
Combat Syndicaliste, Espoir,
etc.). Sa companya Pilar morí en 1973.
Actualització: 27-07-13