Anarcoefemèrides del 23 de juliol
Esdeveniments
- Thoreau empresonat: Del 23 al 24 de juliol de 1846, a Concord (Massachusetts, EUA), Henry David Thoreau passa una nit a la presó per negar-se a pagar impostos, manifestant així la seva oposició a la política esclavista dels Estats Units i a la guerra contra Mèxic. Al matí, va ser alliberat després que una persona pagués el seu deute. D'aquest fet va sorgir la idea d'escriure Civil disobedience (1849) on va deixar palès un dels conceptes principals del seu pensament: el govern no ha de tenir més poder que el que els ciutadans estiguin disposats a concedir-li, proposant l'abolició de tot govern, una ètica contrària a la capitalista i burgesa, i declarant-se enemic de l'Estat. El 21 d'abril de 1970 s'estrenà a l'Ohio State University l'obra teatral The night Thoreau spent in jail, escrita per Robert Edwin Lee i Jerome Lawrence, dirigida per Roy Bowen, que narra aquest fet.
***
- Atemptat de Berkman: El 23 de juliol de 1892 a les oficines de les acereries Carnegie Steel Company de Homestead, a prop de Pittsburg (Pennsilvània, EUA), l'anarquista Alexander Berkman dispara un revòlver contra Henry Clay Frick, director gerent de la citada siderúrgia i responsable un mes abans de la matança d'11 d'obrers en vaga. Berkman portava una llima d'acer esmolada per si fallava l'arma de foc. Greument ferit, Frick, conegut aleshores com a «l'home més odiat d'Amèrica», sanarà de les seves ferides i al cap d'una setmana ja tornava a fer feina. La publicitat negativa de l'intent d'assassinat va fer fracassar la vaga i aproximadament 2.500 obrers van perdre la seva feina i la majora dels treballadors van veure el seu sou reduït a la meitat. Berkman va ser condemnat després d'un procés de 10 mesos a 22 anys de treballs forçats --la pena prevista per a un atemptat frustrat n'era de set. Berkman purgà 14 anys de presó i fou alliberat el 18 de maig de 1906.
***
- Míting pro Sacco
i Vanzetti: El 23 de juliol de 1923 el«Comitè Sacco i Vanzetti» i la Lliga
dels Drets de l'Home organitzen al teatre Cirque d'Hiver de
París (France) un
grandiós míting en defensa dels militants
anarquistes italoamericans Nicola
Sacco i Bartolomeo Vanzetti, condemnats a mort als EUA. La sala
restà petita
per al públic: 10.000 persones hi pogueren entrar,
però altres 10.000 restaren
als voltants del local sense poder accedir-hi. L'acte, de caire
unitari, aplegà
totes les tendències polítiques d'esquerra. La
periodista llibertària Caroline
Remyde Guebhard (Séverine) obrí la
sessió i després van continuar Henry Wadsworth
Longfellow Dana, representant del «Comitè Sacco i
Vanzetti» nord-americà a
París; els comunistes Marcel Cordier i Maurice Mornet; els
anarquistes
Sébastien Faure, Louis Lecoin, Urbain Gohier i Jules
Chazoff; el cristià
d'esquerra Marc Sangnier; el secretari general de la
Confederació General del
Treball (CGT) Léon Jouhaux; l'exilià
italià Filippo Turati; l'advocat Henry
Torrès, etc. Es llegiren diverses cartes de suport enviades,
com ara la del
socialista Léon Blum. L'únic grup que
posà entrebancs va ser el Partit Comunista
Francès (PCF) que refractari a participar en un
míting amb els anarquistes ho
va fer com a Socors Roig Internacional (SRI). De fet, durant la
intervenció de Jouhaux
de la CGT, de tendència llibertària, els
militants comunistes li van impedir
parlar al crit d'«Unitat sindical!», fet que
indignà els anarquistes. Després
de l'acte una manifestació espontània d'unes
8.000 persones recorregué París al
crit d'«Amnistia!» fins a la presó de la
Santé i a prop del Champ de Mars la
policia carregà brutalment ferint nombrosos manifestants.
***
- Surt Barcelona Libertaria: El 23 de juliol de 1977 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del diari gratuït Barcelona Libertaria. Tret pel Col·lectiu Ajoblanco --Pepe Ribas, Toni Puig, Litus, Pepita Galbany, Francesc Boldú, entre d'altres--, editor de la revista mensual anarquista Ajoblanco, es va publicar amb l'única finalitat de ressenyar els debats, els actes i les expressions artístiques portades a cap durant les «Jornades Llibertàries Internacionals» de Barcelona realitzades entre el 22 i el 25 de juliol de 1977. El grup editor va rebre el suport del diari parisenc Liberation i de diversos militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT), especialment del Sindicat d'Espectacles. Es van publicar tres números amb una tirada d'uns 40.000 exemplars diaris.
Naixements
- Pierre Daressy: El
23 de juliol de
1854 neix a L'Èrm (Llenguadoc, Occitània)–altres fonts citen Chemin
(Llenguadoc, Occitània)– l'anarquista Pierre
Daressy. Sos pares es deien Jean
Daressy i Cécile Dambielle. Es guanyava la vida fent de
sabater a París
(França). En 1893 era responsable d'un grup de suport als
militants «aïllats»
als quals enviava llibres i fullets, i el juny d'aquest any va ser
detingut,
juntament amb altres companys. L'any següent, arran d'un
requeriment del jutge
d'instrucció Meyer, va ser inscrit en una llista
policíaca de sospitosos. També
va ser inscrit en una llista d'anarquistes a vigilar especialment a les
fronteres establerta per la policia ferroviària francesa. El
28 de febrer de
1894 va ser detingut juntament amb altres companys i l'agost d'aquest
any,
defensat per l'advocat Laureau, va ser un dels anarquistes processats
per
l'Audiència del Sena de París en el
famós «Procés dels Trenta».
***
- Justin Mazade: El 23 de juliol de 1860 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'artesà i propagandista anarquista Gaston Justin Mazade. Obrer artesà especialitzat a encastar joieria, ben aviat participà en la política. A partir de 1880, per la seva activitat en la Cambra Sindical dels Joiers, fou inscrit en els registres policíacs. En 1881 va ser nomenat delegat dels empleats de la neteja i per altres dos cambres sindicals al Congrés de Reims del Partit Obrer. En 1882 participà activament en el «Club Internacional», que arreplegava nombrosos anarquistes i correspondència i publicacions revolucionàries. Va mantenir correspondència amb Georges Herzig, fundador amb Piotr Kropotkin de Le Révolté (1879-1885) de Ginebra, i amb Jean Grave. A partir de maig de 1884 fou, amb Auguste Chauvin, un dels promotors del periòdic marsellès L'Affamé, aparegut durant l'epidèmia de còlera i de la qual serà víctima el seu primer gerent, Louis Buisson. Per la seva participació en els avalots de juliol de 1884 fou denunciat per un delicte de premsa. Exiliat a Suïssa, fou condemnat en rebel·lia el desembre de 1884 a vuit mesos de presó per l'Audiència de les Bouches-du-Rhône, però finalment fou absolt en l'apel·lació del 21 de març de 1885. De bell nou a Marsella el febrer de 1885, fou objecte d'una estreta vigilància ja que la policia sospitava que amagava armes i papers compromesos a ca sos pares. Íntimament lligat a Minnie Lecompte, participà en la fundació en 1885 del periòdic marsellès Le Droit Social. Mort aux bourgeois, el gerent del qual fou Alphonse Lauze. En 1886 participà, amb Léonce Cotinaud, Frédéric Alexandre Tressaud i Henri Tricot, en la part francesa del periòdic bilingüe L'Internationale Anarchiste --de la part italiana s'encarregaven Ugo Acquabona i Niccolo Converti. Entre 1881 i 1886 organitzà nombrosos actes públics anarquistes i va fer nombroses xerrades a Marsella i a localitats veïnes. En 1892, després del seu matrimoni, la seva militància minvà paulatinament. Es traslladà al barri marsellès de la Borsa i obrí un taller artesà. En 1908, després de la mort de sa companya, s'ocupà del Comité d'Intérêt de Quartier (CIQ, Comitè de Danys i de Perjudicis de Barri) de La Rose de Marsella, fent d'interlocutor entre els habitants i les institucions i les administracions locals.
***
- Joaquín
Barón Arazo: El 23 de juliol
de 1907 neix a Angüés (Osca, Aragó,
Espanya) l'anarcosindicalista Joaquín Barón
Arazo. Es guanyava la vida com a peó de camins i
milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) d'Angüés. L'agost de
1937 va ser nomenat sergent del
Batalló «Barbastro» Núm. 22
de Fortificacions de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola i l'abril de 1938 va ser traslladat al
Batalló de
Fortificacions Núm. 24. Amb el triomf franquista
passà a França i en 1940 va
ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) destinada
a
treballar a la «Línia Maginot»–altres fonts diuen que tal vegada s'enrolà en
l'exèrcit. El juny de 1940 caigué
presoner de les tropes alemanys i va ser internat al camp de
concentració
(Stalag XVII-B) de Krems-Gneixendorf (Baixa Àustria,Àustria) sota la matrícula
30.665. El 12 de desembre de 1941 va ser traslladat al camp de
concentració de
Mauthausen sota la matrícula 4.288. Joaquín
Barón Arazo va morir el 22 d'abril
de 1943 a Mauthausen (Alta Àustria, Àustria).
Estava casat amb Victoria Calvo
Villamana amb qui tenia un fill.
Defuncions
- Adhémar Schwitzguébel:El 23 de juliol de 1895 mor a Bienne (Berna, Suïssa) l'internacionalista bakuninista Adhémar Schwitzguébel. Havia nascut el 15 d'agost de 1844 a Sonvillier (Berna, Suïssa) i son pare, radical liberal que havia participat en la Revolució de 1848, regentava un taller de rellotgeria i on treballarà com a gravador. En 1864 va fer el servei militar i va sortir amb el grau de sotstinent d'Infanteria. En 1866, com a membre de la secció de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que s'acabava de crear a Sonvillier, va participar en el primer Congrés General a Ginebra. El gener de 1869 representà la secció de Courtelary en la constitució de la Federació Francosuïssa. El setembre d'aquell any, votà a favor de la propietat col·lectiva en el IV Congrés General de la Internacional a Basilea. També el setembre d'aquest any es va afiliar a la secció ginebrina de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista, organització creada per Bakunin. El 13 de març de 1870 assistí a Lió a la gran assemblea obrera presidida per Eugène Varlin i on es reuniren delegats de la Internacional vinguts d'arreu França. Durant la guerra francoprussiana serví a la frontera en un batalló bernès. Després de la caiguda de la Comuna de París, va marxar a París portant passaports falsos que havia aconseguit Charles Perron destinats a facilitar la fuita dels communards cap a Suïssa. Rebutjant les resolucions del Consell General de la Internacional, de caire marxista, va prendre part, el 12 de novembre de 1871 a Sonvillier, en la creació de la bakuninista Federació del Jura. En 1871 publicà el fullet La guerre et la paix. Enviat al congrés de la Internacional de l'Haia el 2 de setembre de 1872, amb Bakunin i James Guillaume, per representar el federalisme i el rebuig de l'autoritarisme, va ser testimoni de l'exclusió dels seus dos companys, mentre que la seva, bé que reclamada, va ser rebutjada. De tornada a Suïssa, va prendre part en el Congrés de Saint-Imier amb la intenció de crear en el si de la Federació del Jura una Internacional antiautoritària. En 1873 es casà amb una jove obrera del Franc Comtat que treballava a Sonvillier. Entre el 7 i el 12 de setembre de 1874 participà en el VII Congrés General de l'AIT a Brussel·les com a delegat de la Federació del Jura, on redactà, amb altres dos companys, el «Manifest als obrers de tots els països». Entre febrer i març de 1876 realitzà una gira de conferències a Berna, Sonvillier, Saint-Imier i Neuchâtel que aquest mateix any publicà sota el títol Le radicalisme et le socialisme. El 3 de juliol de 1876, amb Nikolaij Zukovskij, James Guillaume, Carlo Salvione, Paul Brousse, Betsien i Élisée Reclus, prengué la paraula durant l'enterrament de Bakunin a Berna. El 18 de març de 1877 fou elegit per portar la bandera roja durant la manifestació a Berna en commemoració de la Comuna de París. En 1880 participà en l'últim congrés de la Federació del Jura a La Chaux-de-Fonds. Però l'actiu propagandista no va poder trobar feina per mantenir sa esposa i sos almenys nou fills, dels quals sobrevisqueren set nines i un nin, i es va veure forçat a deixar la regió i s'instal·là a Bienne en 1889. Hi continuà amb la seva militància, col·laborant amb articles en la premsa internacionalista i publicant fullets d'estudis econòmics i «sainets didàctics», i va participar en la creació d'una Federació Obrera Rellotgera, que desapareixerà arran de les vagues de 1895. En 1891, per sobreviure i a instàncies de les societats obreres, va acabar acceptant un càrrec permanent d'ajudant del secretari del moviment sindical suís. Víctima de la misèria i d'un càncer d'estómac que el torturà durant els seus últims 15 anys, Adhémar Schwitzguébel va morir el 23 de juliol de 1895 a Bienne (Berna, Suïssa). En 1908, a instàncies de James Guillaume, es publicà a París un recull dels seus textos sota el títol Quelquesécrits.
Adhémar Schwitzguébel
(1844-1895)
***
- Fumiko Kaneko:El 23 de juliol de 1926 mor a Utsonomiya (Tochigi, Japó) la militant anarquista Fumiko Kaneko. Havia nascut el 25 de gener de 1902 a Yokohama (Kanagawa, Japó) en una família molt pobra, on els pares no estaven casats i passaven d'una relació a l'altra, i va ser criada a Corea per una tia. En tornar al Japó, va treballar a Tokio de criada i de venedora de diaris i de sabó en pols a domicili. En aquests anys va llegir moltíssim, sobretot temes polítics i socials. A Tokio coneixerà el militant llibertari i antiimperialista coreà Yôl Park, fundador del grup clandestí anarconihilista «Futeisha» (Societat dels Insubmisos o Revoltosos), amb qui compartirà sa vida, el pensament anarquista i els desigs d'alliberament de l'opressió nipona a Corea. Ambdós van fundar la«Societat Negra dels Treballadors». Després del gran terratrèmol de Kanto de l'1 de setembre de 1923, les autoritats imperials van aprofitar l'avinentesa per desempallegar-se dels revolucionaris i va inventar una pretesa conxorxa encaminada a assassinar l'Emperador. Detinguts i jutjats, Fumiko Kaneko i Yôl Park, amb falses confessions, van ser condemnats a mort el 25 de març de 1926 per alta traïció; però el 5 d'abril les penes van ser commutades, per pressions diplomàtiques, per treballs forçats a perpetuïtat. Quan el director de la presó d'Ichigaya li va lliurar el certificat de la commutació, el va destrossar en bocins davant d'ell. Traslladada a la presó d'Utsunomiya, es va negar a realitzar cap feina i va ser tancada en règim d'aïllament. Després de tres mesos va demanar fer feina al taller de realització de cordes de cànem. Fumiko Kaneko va suïcidar-se l'endemà, el 23 de juliol de 1926 a la presó de dones d'Utsonomiya (Tochigi, Japó), amb una corda que ella mateixa havia elaborat. Després de la seva mort, el germà major de Park va traslladar el cos a Corea, on va ser enterrat al cementiri familiar dels Park a Pallyeong-ni (Mungyeong, Corea). Son company, Yôl Park, restarà empresonat fins a l'octubre de 1945, en acabar la Segona Guerra Mundial. Kaneko va deixar escrites unes memòries sobre la seva estada a la presó i sobre el seu interrogatori, que només van ser publicades després de la guerra del Pacífic i que han estat traduïdes a l'anglès i al francès, on revela les seves idees polítiques (igualitarisme radical, antimilitarisme, antiimperialisme, crítiques al socialisme i al cristianisme, etc.) i feministes (crítica a l'estructura familiar nipona, divorci, etc.). El novembre de 2003 el cos de Kaneko va ser traslladat i enterrat de bell nou al jardí de la casa on va néixer Park a Maseong-myeon (Corea). La televisió pública coreana (Korea Broadcasting System, KBS-TV) va estrenar l'agost de 2006 una pel·lícula documental (Kaneko Fumiko) sobre la seva vida.
***
- Max Nettlau:El 23 de juliol de 1944 mor a Amsterdam (Països Baixos), a resultes d'un càncer d'estómac, l'anarquista, historiador i historiògraf del moviment anarquista internacional Max Heinrich Hermann Reinhardt Nettlau (Max Nettlau). De pares prussians, havia nascut el 30 d'abril de 1865 a Neuwaldegg, a prop de Viena (Àustria). A partir de 1882 va estudiar a Berlín filosofia i lingüística i es va especialitzar en llengües cèltiques, especialment el gal·lès, i va rebre el doctorat en 1887 per la tesi Beiträge zur cymrischen Grammatik. Va descobrir molt jove les idees llibertàries, vivint entre Viena i Londres i viatjant arreu d'Europa col·leccionant i estudiant documents relatius al moviment anarquista i socialista, però també manuscrits celtes, alhora que entrevistava els vells militants anarquistes. Entre 1885 i 1900 va ser membre de la Lliga Socialista, l'única organització a la qual pertanyerà durant sa vida, on va fer propaganda antiparlamentària, i va col·laborar amb el cercle de Bloomsbury. El juliol de 1889 va assistir com a delegat de la Lliga Socialista de Norwich al Congrés Internacional Socialista de París, que donarà lloc a la II Internacional. Va escriure en 1890 el seu primer article --un estudi sobre Joseph Déjacque-- en Freiheit, el periòdic de Johann Most. Entre maig i setembre de 1890 va editar i finançar el periòdic The Anarchist Labour Leaf, que consistia en articles seus i de Henry Davis, un dels anarcocomunistes més actius de la Lliga Socialista. En 1895, gràcies a l'impuls d'Élisée Reclus, redacta una Bibliographie de l'anarchie, obra d'erudició que fa una relació de tot el que s'havia escrit sobre el tema al món en aquell moment. Va acumular nombrosos arxius que li van permetre, gràcies a una gran mestria de llengües, escriure nombrosos articles a més d'una monumental biografia de Bakunin, pel qual tenia una gran admiració, en tres toms i de la qual va fer 50 còpies entre 1896 i 1900. L'herència de son pare, mort en 1892, li va permetre, mentre vivia senzillament, continuar els seus treballs històrics als quals va consagrar sa vida. En aquests anys va col·laborar amb els grups anarquistes«Freedom» i «The Torch». Entre 1900 i 1907 va intimar sentimentalment amb Therese Bognar, l'única llarga relació de sa vida i que es va veure trencada amb la mort d'aquesta per un problema d'insuficiència renal. Molt afectat per la Gran Guerra --la inflació sorgida del conflicte el va arruïnar fins al punt d'haver de viure dels paquets de caritat que li lliuraven els quàquers nord-americans--, la victòria del feixisme a Itàlia i del nazisme a Alemanya, va trobar esperances durant els anys trenta en el moviment anarquista de la Península Ibèrica, lloc on va passar nombroses temporades convidat per la família Urales i investigant a la Biblioteca Arús i altres arxius del moviment obrer català. Va defensar aferrissadament la revolució sorgida arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936. En 1938 es va instal·lar a Amsterdam i va continuar les seves recerques a l'Institut Internacional d'Història Social. Encara que tenia prohibit entrar a Àustria, no obstant això va aconseguir recuperar part dels seus importants arxius que hi tenia i que va vendre en 1935 a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Durant sa vida va escriure per a infinitat de publicacions llibertàries, com ara Der Syndikalist (Berlín), La Protesta (Buenos Aires ), Freie Arbeiter Stimme (Nova York),La Revista Blanca (Barcelona) o Probuzhdenie (Detroit). És autor de nombroses biografies de militants anarquistes (Bakunin, Kropotkin, Reclus, Malatesta, Buonarroti, etc.), d'una historia de l'anarquisme en set volums (Geschichte der Anarchie) i de nombrosos estudis sobre el moviment anarquista de diferents països, com ara Michael Bakunin. Eine biographie (1896-1900), Bibliographie de l'anarchie (1897), Errico Malatesta: Das leben eines anarchisten (1922), Anarchism in England (1924), Der Vorfrühling der Anarchie (1925), Miguel Bakunin, la Internacional y la Alianza en España (1868-73) (1925), Der Anarchismus von Proudhon zu Kropotkin. Seine historische Entwicklung bis zum 1880 (1927), Élisée Reclus. Anarchist und Gelehrter (1928), Anarchisten und Sozialrevolutionäre der Jahre 1880-1886 (1931), Esbozo de historia de las utopías (1934), La anarquía a través de los tiempos (1935), La première internationale en Espagne (1868-88) (1969, pòstuma), etc. Amic de Rudolf Rocker, aquest li consagrarà una biografia que serà publicada en castellà en 1950 sota el títol Max Nettlau. El Herodoto de la anarquia.
***
- Mollie Steimer: El 23 de juliol de 1980 mor d'un atac de cor a Cuernavaca (Morelos, Mèxic) la militant anarquista i anarcosindicalista Marthe Alperine, més coneguda com Mollie Steimer. Havia nascut el 21 de novembre de 1897 a Dunaevtsky (Rússia) i quan tenia 15 anys sa família va emigrar i es va establir a Nova York (EUA). Trobà feina en una fàbrica de roba i aviat es va involucrar en activitats sindicalistes, fet que la va portar a llegir llibres polítics, com ara els d'August Bebel (Dona i socialisme), de Mikhail Bakunin (Estatisme i anarquia), de Piotr Kropotkin (Memòries d'un revolucionari) o d'Emma Goldman (L'anarquisme i altres assaigs). En 1917 ingressà en el grup de jueus anarquistes Frayhayt (Llibertat), de Nova York. Steimer compartia un pis de sis habitacions a Harlem amb altres membres del grup, lloc on es feien les assemblees i s'hi publicava el periòdic Der Shturm (La Tempesta). El grup Frayhayt s'oposava a la intervenció dels EUA en la Gran Guerra. L'agost de 1918, arran del desembarcament de tropes nord-americanes a Rússia, van publicar un fullet en anglès i jiddisch fent una crida als obrers americans perquè realitzessin una vaga general en suport a la Revolució russa. Denunciats per obrers «patriotes» i per un militant del grup confident de la policia, el 23 d'agost, sis membres del grup van ser detinguts per publicar articles que«soscavaven l'esforç bèl·lic nord-americà» i per«conspiració amb finalitats insurreccionals». Això incloïa la crítica al govern dels Estats Units per envair Rússia després que el govern bolxevic signés el tractat de Brest-Litovsk. Un membre del grup, Jacob Schwartz, va ser copejat amb tant acarnissament per la policia que va morir el 14 d'octubre. La resta va ser jutjat el 25 d'octubre de 1918 sota la Llei d'Espionatge; Steimer va ser declarada culpable i sentenciada a 15 anys de presó. Tres dels militants, Samuel Lipman, Hyman Lachowsky i Jacob Abrahams, van ser sentenciats a 20 anys. Moltes persones dels Estats Units van quedar horroritzades davant d'aquesta condemna, entre elles Roger Baldwin, Norman Thomas, Felix Frankfurter, Margaret Sanger i Lincoln Steffens. Es va formar la League of Amnesty of Political Prisoners (Lliga per l'Amnistia dels Presos Polítics) i es va publicar un pamflet sobre el cas titulat: Is opinion a crime? Steimer i els altres tres anarquistes van ser alliberats sota fiança a l'espera dels resultats de l'apel·lació, i durant els mesos següents, Steimer va ser detinguda set vegades, però sempre alliberada sense càrrecs després de passar per diverses presons. El 30 d'octubre de 1919 la van detenir i la portaren a la presó de Blackwell Island. El tribunal suprem va confirmar la condemna sota la Llei d'Espionatge i va ser traslladada a la presó de Jefferson City (Missouri). En aquest període el fiscal general, A. Mitchell Palmer, i el seu ajudant especial, John Edgar Hoover, van emprar la Llei de Sedició per engegar una campanya contra els radicals i les seves organitzacions. Aquesta legislació va servir per deportar els immigrants europeus que haguessin estat involucrats en activitats esquerranes. Steimer, Goldman, Berkman i altres 245 persones van ser deportades a Rússia. Steimer, deportada a la Unió Soviètica amb el vaixell «Estònia», va arribar a Moscou el 15 de desembre de 1921. El govern bolxevic odiava els anarquistes i ben aviat es va convertir en objectiu de la policia secreta soviètica. L'1 de novembre de 1922, ella i son company, Senya Fléchine, que havia conegut al Museu de la Revolució de Sant Petersburg, van ser detinguts i acusats d'auxiliar elements criminals. Condemnada a dos anys a Sibèria, Steimer va aconseguir escapar i va tornar a Moscou, on va treballar en la Societat d'Ajuda als Presos Anarquistes. Detinguda de bell nou, va ser deportada a Alemanya el 27 de setembre de 1923, on es va ajuntar amb Emma Goldman i Alexander Berkman a Berlín. Va obrir un estudi fotogràfic amb el Senya Fléchine a Berlín, va participar en el Comitè Mixt per a la Defensa dels Revolucionaris (1923-1926) i en la caixa de resistència per als anarquistes de la Associació Internacional dels Treballadors (1926-1932). En aquesta època va col·laborar en la premsa anarquista --Freedom (Londres), Der Syndikalist (Berlin), La Protesta (Buenos Aires)--, explicant les seves experiències a la Rússia«postrevolucionària». Quan Hitler va arribar al poder, Steimer i Fléchine es van veure obligats a fugir a París en 1933, vivint en un mateix apartament amb la família Volin. Quan l'exèrcit nazi va envair França, com a jueva anarquista, va ser detinguda el 18 de maig de 1940, mentre que Senya Fléchine va poder salvar-se gràcies a l'ajuda de camarades anarquistes i es va refugiar a Marsella. La parella es va retrobar novament quan Mollie va poder fugir d'un camp d'internament. Abans de partir a l'exili americà van trobar-se per última vegada amb Volin. La parella es va instal·lar a Mèxic, on van muntar un estudi fotogràfic (Semo). Durant els anys setanta i començaments dels vuitanta va participar en pel·lícules sobre Emma Goldman i sobre el moviment anarquista jueu. El seu arxiu i el del seu company es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
- Ángel
María de Lera: El 23 de juliol de 1984 mor a
Madrid
(Espanya) el periodista, escriptor i sindicalista llibertariÁngel María de
Lera García. Havia nascut el 7 de maig de 1912 a Baides
(Guadalajara, Castella,
Espanya) i ho va fer allà per mor de la professió
de son pare, metge rural. En
1913 es traslladà a Membrilla i més tard a Fuente
del Fesno, ambdues localitats
de Ciudad Real, on passà la seva infantesa fins al 1920 que
marxà a prop de Guardia
(Àlaba, País Basc) per viure amb son avi,
apotecari. Després ingressà al
Seminari Menor de Vitòria, on cursà estudis de
Filosofia i Humanitats fins als
18 anys. Son pare havia mort en 1927 i sa mare i germanes s'havien
traslladat a
La Línea de la Concepció (Cadis, Andalusia),
localitat on es va traslladà i on
va acabar els estudis de batxillerat. En 1932
començà la carrera de Dret a la
Universitat de Granada, de la qual només va poder cursar
quatre anys a causa de
la Guerra Civil. Durant la dictadura de Primo de Rivera
començà a escriure
contra la monarquia i a partir de la instauració de la II
República espanyola
col·laborà en el periòdic
revolucionari La
Tierra. Militant de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), però crític
amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en
1935 s'afilià al Partit
Sindicalista (PS), promogut pel seu amic íntimÁngel Pestaña, i s'encarregà de
la seva expansió a Andalusia. En aquesta època
col·laborà en la revista
anarquista Estudios. En el II Ple
del
PS de Cadis de 1936 va ser nomenat el seu candidat a les eleccions de
febrer
d'aquell any, partit que aconseguí dos escons,
però el seu el cedí a Pestaña. Quan
l'aixecament feixista de juliol de 1936, pogué fugir de La
Línia per Gibraltar i
el setembre arribà a Madrid. Milità activament en
el PS i col·laborà en el seuòrgan d'expressió, El
Sindicalista. En
1937 entrà a formar part del Comitè Nacional del
PS. Lluità com a comissari de
Guerra als fronts de Madrid i Nord i a la batalla de l'Ebre. El
març de 1939
visqué directament la rebel·lió de
Segismundo Casado i el seu Consell Nacional
de Defensa, i amb el triomf franquista, va ser detingut a Madrid.
Empresonat en
una casa de detenció falangista, va ser jutjat en consell de
guerra i condemnat
a mor, però la pena fou commutada per una condemna de 30
anys. Tancat a la
presó madrilenya de Porlier i a la toledana
d'Ocaña, en 1944 se li va concedir
la llibertat provisional, però en 1945 va ser novament
detingut i tornà a ser
jutjat en 1947; condemnat a 21 anys, va ser indultat poc
després. Un cop
alliberat en 1947, per guanyar-se la vida treballà en
diverses feines (peó de
paleta, distribuïdor de gasoses, comptable en una
fàbrica de licors, administratiu,
etc.). Després es dedicà a la seva
passió, la literatura, vivint els hiverns a Madrid
i els estius a la localitat murciana d'Águilas, i treballant
com a periodista
literari per al periòdic ABC.
En 1957
publicà la seva primera novel·la, Los
olvidados, que havia escrit 10 anys abans i que tracta sobre
els emigrants
andalusos que malviuen als barris de barraques perifèrics de
Madrid. Entre 1962
i 1963 viatjà a Alemanya com a enviat especial d'ABC per a fer cròniques sobre
els treballadors emigrants espanyols
i que en 1965 van ser publicades en llibre sota el títol Con la maleta al hombro. Fundà
i presidí la Mutualitat Laboral
d'Escriptors de Llibres i l'Associació Col·legial
d'Escriptors, i fou
considerat un dels pares de la defensa de la propietat
intel·lectual i dels
drets d'autor; gràcies a ell els autors pogueren entrar en
el règim de la
Seguretat Social. Entre 1974 i 1977 publicà la seva trilogia
novel·lística
sobre la guerra civil titulada Los
años
de la ira --en realitat una continuació de la seva
obra més popular, Lasúltimas banderas (1967, Premi Planeta)--,
formada per Los que perdimos
(1974), La noche sin riberas (1976)
i Oscuro amanecer (1977). En morir
el
dictador Francisco Franco, tornà a la militància
política i participà en les
eleccions de 1977 en les llistes de l'Aliança Socialista
Democràtica (ASD), que
no aconseguí cap escó. En 1978 publicà
la biografia novel·lada Ángel
Pestaña. Retrato de un anarquista.
A més de les citades, entre les seves obres, especialment
novel·les de tall
realista i de forta càrrega social (emigració,èxode rural, crítica de la
burgesia, etc.), destaquen Los clarines
del miedo (1958; Orson Welles afirmà que era la
millor novel·la escrita
sobre el món taurí i fou portada al cinema), La boda (1959, també portada a
la gran pantalla amb guió seu), Bochorno
(1960, també cinematografiada),Trampa (1962), Hemos
perdido el sol (1963), Tierra
para morir (1964), Por los caminos
de
la medicina rural (1966), Los
fanáticos (1969), Necesidad
del libro
(1971), Mi viaje alrededor de la locura
(1972), Se vende un hombre (1973,
Premi Fastenrath de la Reial Acadèmia i de l'Ateneu de
Sevilla), Diálogos sobre la
violencia (1974), Carta abierta a
un fanático (1975), El
hombre que volvió del paraíso (1979),La masonería que vuelve
(1980), Secuestro en Puerta de Hierro
(1982) i Con ellos llegó la paz
(1984, pòstuma).
Algunes d'aquestes obres han estat traduïdes a diversos
idiomes. També va ser
guionista de novel·les-serials radiofòniques. Cap
al final de sa vida donà
15.000 volums de la seva biblioteca al poble d'Águilas. A
començaments de
juliol de 1984 va ser ingressat malalt a causa d'una
metàstasi òssia no
localitzada. Ángel María de Lera
García va morir el 23 de juliol de 1984 a
l'Hospital Provincial de Madrid (Espanya) i fou enterrat
l'endemà al cementiri
civil d'aquesta localitat. Deixà vídua i dos
fills. Diversos carrers a la
Península porten el seu nom, a més de dos premis
literaris.
Ángel María de Lera (1912-1984)
***
- Francesc Aragó
Bocillo: El 23 de juliol de 2009 mor a Viladecans (Baix
Llobregat, Catalunya) el
resistent llibertari antifranquista Francesc Aragó Bocillo–el segon llinatge
apareix citat erròniament algunes vegades d'altres maneres (Borillo, Bucillo
i Burillo). Havia
nascut el 2 de setembre de 1916 al Poble-sec de Barcelona (Catalunya).
Militant
d'aleshores clandestina Confederació Nacional del Treball
(CNT) a Cornellà
(Baix Llobregat, Catalunya), en 1947 demanà al Moviment
Llibertari Espanyol
(MLE) de l'Exili l'enviament de militants per reforçar la
lluita a la comarca
del Baix Llobregat i dos grups d'acció, de cinc i de set
membres
respectivament, van ser enviats per reforçar l'activitat
antifranquista. L'agost
de 1947 va ser detingut, amb altres 26 companys, entre els quals hi
havia
diversos membres dels grups d'acció, com ara Luis Agustin
Vicente (Luis Ruiz Costa),
Julián Nuñez Gil,
Cristóbal Castellví Sabater, José
Asensio García, Saturnino Sanz Velilla,
Francisco Sánchez Berenguer, etc. Tots van ser acusats
d'haver participat en un
sabotatge a la fàbrica Sansón de Sant Feliu de
Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya),
d'un seguit d'atemptats comesos entre maig i agost d'aquell 1947 contra
les
torres elèctriques d'alta tensió de la companyia«Riegos y Fuerzas del Ebro» i
de diversos robatoris. Traslladats a la Direcció de la
Policia de Barcelona,
van ser torturats durant 42 dies. El març de 1953 van ser
jutjats a Barcelona
pel Tribunal d'Espionatge i ell condemnat a 30 anys de
reclusió. Tancat a la
presó Model de Barcelona, amb Ginés Urrea
Piña, mantingué relacions amb el
Secretariat Intercontinental (SI) de l'Exili des de la
presó. Sempre fidel al
pensament llibertari, Francesc Aragó Bocillo va morir el 23
de juliol de 2009 a
Viladecans (Baix Llobregat, Catalunya) i fou enterrat
l'endemà al cementiri d'aquesta
localitat. Estava casat amb Rafaela Rubio Lorenzo.
Actualització: 23-07-13