Paeando por la ciudad

Sempre he volgut escriure un conte o un article que es titulés Paseando por la Ciudad. Sí, així, en castellà. I avui he somniat que l’escrivia. En sé poc, d’escriure en castellà. En sé poc en general, d’escriure. Però aquest gerundi de paseando em resulta molt atractiu. Em costa pronunciar juntes la e i la a i després posar-hi una n. He d’obrir massa la boca. Paseando. No puc recordar com era el relat que he escrit mentre somniava. Ni si l’he escrit en castellà o en català. Probablement he dit que plovia. M’agrada molt, que plogui als meus textos. Deu ser perquè a la ciutat on visc plou poc i pel poc que plou, plou fatal. I plou brut. Quan plou tan poquet com ho fa avui, és pluja és bruta perquè cau damunt nosaltres després d’haver-se remolcat per tota la porqueria que escopim, enviam, projectam, llançam a l’aire. Probablement, a aquest paseando del somni hi havia cans. Em fan molta por, els cans. No sé per què els tenc un pànic quasi atàvic. Als cans de totes les marques i totes les mides. Em sap greu perquè m’acab de carregar més de la meitat de l’audiència d’aquest blog. Però si a aquest paseando del somni hi havia cans és perquè hi havia algun amo incívic que deixa a la vorera i dins les pasteretes els “regalets” de les seues mascotes. Quina culpa en tenen els arbres del carrer que els gossos tenguin uns amos tan animals? I per què hem de dir regalet a això que sabem que no ho és? El somni de paseando ha estat curt, però crec que he tingut temps d’escriure sobre una parelleta d’adolescents que es feien un petó davall la marquesina de la parada del 32 que tarda tant a passar que els al·lots han tingut temps de barallar-se i tornar-se a estimar tres vegades. El paseando s’ha acabat de cop quan ha sonat el despertador i la ràdio s’ha posat en marxa amb les notícies de les set menys deu explicant no sé què d’una paraulota que significa aversió o odi als pobres. M’ha trencat el rotllo i he hagut de deixar d’escriure l’article titulat paseando por la Ciudad que sempre havia volgut escriure, i no he tingut temps de dir res sobre les parets que parlen, sobre les botigues que es moren i, això em preocupa molt, sobre els japonesos que desapareixen dins el bus turístic que va a l'Albufera. Hi ha una llegenda urbana que diu que no tornen, que es queden allà perxant per sempre més, avançant pels cercles de l'infern de Dant i tot allò.